HOMILIA DG-TO-C19
GRÀCIES A LA FE (Hb 11,1-19)

La vida és un buf. Més ben dit, nosaltres som un buf, passem ràpid, “com l’herba que s’espiga al matí i a la tarda s’asseca.” No espereu una homilia decaiguda, tot el contrari. Precisament, perquè tenim consciència de com és de fràgil i fugissera la vida, necessitem, amb una urgència atroç, conèixer, no només de què estem fets, sinó perquè hem estat fets. Necessitem raons que expliquin el què, però encara més necessitem motius que expliquin el perquè.

El perquè de tot plegat

La fe religiosa es preocupa, des de temps immemorials, d’esbrinar “el perquè de tot plegat”, mirant de donar raons i motius per passar, amb el màxim de sentit, aquesta vida fràgil i fugissera. La modernitat ha relativitzat una tasca tan fonamental, titllant-la d’infantil, d’ingènua i d’obsoleta. I així ens llueix el pèl. ¡Com si poguéssim prescindir d’un sentit global del viure! ¡Com si fos una futesa el fet de poder compartir i celebrar col·lectivament un univers de sentit que ens esperoni i ens esperanci!

Una cosa així no s’improvisa, un univers de sentit no es pot generar al voltant d’una taula de creatius d’una empresa publicitària. "Montserrat" no s’improvisa, perquè ens entenguem. Són molts anys d’història, d’estudi, de pregària, de compromís, de disciplina, d’ora et labora, d’amor i de fe. Al voltant d’una taula de creatius s’engendren succedanis que enganyen l’ànsia de sentit, però no la satisfan.

Viure té sentit

Abraham, en canvi, ens diu que viure té sentit perquè Déu el va fer sortir del seu país i el va portar a una terra que regalima llet i mel. Diu que viure té sentit perquè, malgrat la seva vellesa i l’esterilitat de la seva dona, Déu li va donar un fill i va prometre que la seva descendència seria tan nombrosa com les estrelles del cel.

Jesús ens diu que viure té sentit perquè l’amo torna a casa a l’hora menys pensada i, en comptes de fer-se servir, ens fa seure a taula a nosaltres, els criats, i es posa a servir-nos un a un, com si nosaltres fóssim els amos i ell el criat.

Pere Crisòleg, mireu quina meravella, ens diu que viure té sentit perquè “per tu el cel irradia amb el fulgor variat del sol, de la lluna i de les estrelles; per tu la terra té el color de les flors, dels boscos i dels fruits; per tu ha estat creada, en l’aire, en els camps i en les aigües, una multitud bella i admirable d’éssers vius, per a evitar que una solitud trista confongués el goig dels temps nous.”

¿O no?

Algú va dir un dia que la vida no té sentit i, no sé perquè, ens el vam creure. Jo diria que tenim instal·lat aquest pressupòsit al moll de l’os de la nostra infraestructura moral. Vivim, consumim, treballem, investiguem, estimem, moltes vegades, com si la vida no tingués sentit i calgués apurar desesperadament la poca sàvia que se li pot esprémer.

Si acceptem aquest pressupòsit, aleshores està clar que la fe és una farsa, un pal·liatiu de la cruesa despullada de la vida, amb un punt d’ingenuïtat que la fa encara més insuportable. Els creients ens hem aplicat la lliçó i ens hem deixat qüestionar per una sospita, fins a cert punt, justificada. Ens ha tocat canviar, esporgar, purificar, hem passat la crisi i n’hem sortit colpits i purificats.

Mestres de la sospita contemporània

Ara potser ha arribat el moment de que siguin vostès, mestres de la sospita contemporània, els qui es deixin colpir per la sospita de la fe. Potser no els anirà del tot malament passar pel tamís de la crítica i la desmitologització. Sí, ¡desmitologitzar l'ateisme! A nosaltres ens ha costat suor i llàgrimes, però hem superat la prova. Confiança, vostès també en seran capaços i, creguin-me, quedaran molt alleugerits.

I em refereixo, per exemple, al metge que practica la medicina com una pura tècnica aplicada al cos humà, reduït a un conjunt més o menys harmònic de reaccions químiques i mecàniques.

O a l’artista convençut que Déu no existeix més enllà del seu pinzell i fora dels límits de la seva genialitat.

O al funcionari que espera de la vida el mateix que espera de la feina: que no l’emmerdin massa i que arribin les vacances amb la paga doble.

O l’adolescent que classifica els altres en funció de la satisfacció potencial dels seus capricis i que, un cop usats, els llença com si fossin clínex.

La vida té sentit... i té gust

A tots aquests petits mestres de la sospita contemporània els hem d’animar a passar per la crisi del sentit. ¿I si la vida tingués sentit? ¿I si “gràcies a la fe” les seves vides donessin un tomb, com les d’Abraham i Sara, pares d’una humanitat arrelada en la fe i no en la sospita?

La sospita pot ser un estadi convenient, sempre que no sigui permanent. Viure perpètuament instal·lats en la sospita, això és l’infern. I Jesús va baixar també als inferns de la sospita per rescatar-nos-hi. Per ell sabem que, gràcies a la fe, posseïm anticipadament allò que esperem, encara que no ho veiem. Per ell sabem que, gràcies a la fe, la vida no només té sentit, també té gust.