Tomàs, en hebreu, vol dir "bessó". Bessó de qui?
El meu bessó meu.
Sí, jo sóc el bessó de Tomàs.
Jo no hi era, com ell, quan el Ressuscitat es va aparèixer enmig dels meus germans. Quan m'ho van anunciar, com ell, jo tampoc no m'ho vaig creure. Vaig pensar, com ell, que aquella bona gent era víctima d'una suggestió col·lectiva fruit d'una negació del dol de manual.
Vaig pensar, com ell, que es tractava d'una al·lucinació i jo no estava disposat a creure en un fantasma. M'hagués agradat creure, com a ell, que Déu va pel món ressuscitant els morts, sobretot, els morts que més ens hem estimat. Però les coses no funcionen d'aquesta manera.
Només si el veia a Ell, en carn i ossos, estava disposat a creure. Només si veia el mateix Jesús que havia vist agonitzar a la creu, estava disposat a creure. Només si veia el mateix Jesús que havia vist com una despulla en braços de Maria, estava disposat a creure. Només si veia aquell mateix Jesús que vam deixar embolicat dins el sepulcre, estava disposat a creure.
Només si veia al mateix Jesús que tant vaig estimar i que va donar la vida per mi -quan l'únic que vaig fer jo va ser dubtar i no acabar mai de llençar-me-, estava disposat a creure.
Si no era aquest Jesús, sinó el seu 'esperit', el seu 'record', la seva 'causa', el seu 'fantasma'... aleshores no m'interessava. No volia el seu 'exemple edificant', no volia la seva 'aura', no volia un 'estil de vida', no volia el 'jesús interior', no volia 'en el fons el que importa és el missatge', ni 'la força d'estimar que tots tenim a dins sense que importi el déu en que creiem o la fe que professem'.
El volia a Ell, viu, crucificat i ressuscitat, assegut a la dreta de Déu Pare, intercedint per nosaltres. I si no porta la marca dels claus, ho sento, però no és Ell, i per molt que vulgués no seria capaç de creure-hi.
Ens cal Tomàs, el bessó, per recordar-nos que al Ressuscitat no se’l reconeix en el rostre, en l’aura o en els vestits, sinó en les mans i en el costat. Ens cal Tomàs, per recordar-nos que podem intuir Déu en les postes de sol, en un bon vi o en una obra d’art, però només en la marca dels claus el podem tocar. Ens cal Tomás, el bessó, per a no oblidar que només ens ha estat donada la marca dels claus com a senyal i que cal travessar el dubte, la incertesa, la desconfiança per a reconèixer el Ressuscitat.
Una altra ànima bessona de Tomàs escriu això en la seva famosa columna diària: « fa anys que vaig descartar omplir amb respostes prefabricades les meves preguntes més punyents. Prefereixo militar en el dubte, aquest dubte que aterra en les pors i en les soledats i que no dóna opció a cap bàlsam. Certament, creure en Déu significa viure i morir més acompanyat. No és el meu cas, perquè, encara que m'esforcés a acceptar algun tipus de dogma, sempre sabria que m'estic fent trampes al solitari. Els habitants del dubte permanent ens portem malament amb la fe i amb els seus intangibles.»
La gran notícia, estimat Tomàs, per tu i per totes les teves ànimes bessones, és aquesta: el ressuscitat porta la marca dels claus. La fe en el Ressuscitat no és un 'esforç' perquè si ho fos, certament, tota victòria seria fer-se trampes al solitari. Benvolgut Tomás, deixa d'esforçar-te i creu, simplement. Abandona el dubte com a dogma de fe, abandona les teves pròpies respostes prefabricades, i demana humilment a Déu de ser també tu un d'aquells que 'creuen perquè estimen', un d'aquells que posen la mà en les ferides que els claus han deixat en el cos de la nostra humanitat... i el reconeixen a Ell, Ressuscitat.
2 comentaris:
Respostes prefabricades? Companyia? La seguretat del dogma? On? Que algú m'il·lustri, per favor! Després de quatre dies a les Avellanes, jo, més que respostes prefabricades, només sóc capaç de veure que com més m'endinso en aquest misteri més em sobrepassa; que com més furgo amb el dit dins les ferides més profundes són; que com més m'implico més se'm demana; que com més El visc més em fascina; que com més intento expressar-me més buides em semblen les paraules...
M'assembla a mi que al segle XXI ja no serveix la contraposició entre fe i dubte, superstició i lliurepensament, la visió del cristianisme com l'opi del poble que dóna seguretats a canvi de submissió.
Més aviat et desorienta i quan t'aferres fortament a l'Evangeli i li demanes per favor per favor que sigui la teva brúixola, l'agulla gira i gira sense parar i t'assenyala sempre cap a les nafres en el seu cos i cap als claus per desclavar
Vaig llegint-te cada cap de setmana, Marc! Moltes gràcies per aquest blog meravellós! Una abraçada ben forta des de Barna!
M agradaría a mi tambe
Publica un comentari a l'entrada