divendres, 26 d’agost del 2011

SEDUCCIÓ FATAL

HOMILIA DG-TO-A22 (Mt 16,21-27)

Hi ha encara qui presenta el text de Jeremies com el paradigma de l'idili espiritual: Déu com un amant que sedueix i el profeta deixant-se seduir. Tanmateix el text diu tot el contrari: Jeremies no es complau; es plany. El profeta es queixa amargament d'haver-se deixat seduir pel Senyor, com l'amant fatalment encisat per un esguard, com l'ocell funestament agafat en una xarxa.

No heu desitjat mai fugir del Senyor? Aparcar per uns dies aquesta fe que us segrega dels altres i aquesta exigència que us ultrapassa de totes bandes? No us heu cansat mai de tanta èpica evangèlica no remunerada? I no ha passat, aleshores, que alguna cosa més forta que vosaltres us ha retingut? No em refereixo a la por, ni a la mandra, ni a la falta de coratge...

Quan resulta que començaves a relaxar-te una miqueta i negociar el contracte a la baixa; quan estaves a punt de signar amb Déu un plebiscit del tipus "tu fes de Déu i deixa'm a mi fer d'home"; aleshores, el Senyor fa una finta i et llença l'estocada: « Fuig d'aquí, Satanàs! Em vols fer caure, perquè no penses com Déu, sinó com els homes. » És tan exasperant que, amb aquest Senyor, no es pugui regatejar!

D'acord, però si he de perdre la vida per tu i per l'evangeli, m'haurà de moure quelcom més que una idea sobre la justícia social o la puresa moral. Si m'he d'arriscar a seguir oferint el poc que em resta, contra la urgència de la meva carn que m'empeny sovint en una altra direcció, aleshores m'haurà de seduir quelcom més que una estètica col·lectiva o un estat anímic euforitzant. Si he d'agafar la meva creu per seguir-te allà on jo seria incapaç d'anar, aleshores posa't tu al davant i fes que es converteixi en Vida aquesta seducció fatal.

divendres, 19 d’agost del 2011

RUMORS

HOMILIA DG-TO-A21 (Mt 16,13-20)

Els rumors són com els tumors, començen a partir d'una cèl·lula i s'extenen ràpidament. La Borsa puja o baixa en funció dels rumors. La prima de risc d'un país, puja o baixa en funció dels rumors. Algunes de les actuals revoltes populars han començat amb un rumor escampat per les xarxes socials. Igual que passa amb els tumors, hi ha rumors benignes i rumors malignes. Tot depèn de la seva fiabilitat inicial i dels efectes que produeixen a l'escampar-se.

Tot l'assumpte referent a Jesús va començar amb un rumor que voleiava entorn a ell, barreja d'interrogant, de sospita i de confiança. Jesús mateix, en un moment donat de la seva vida, vol verificar la consistència d'aquests rumors i acudeix als seus deixebles: « què rumoreja la gent sobre el Fill de l'home? » Els rumors sobre Jesús que reporten els deixebles no són dolents: el comparen amb Joan Baptista, Jeremies, Elies... Jesús va suscitar rumors d'un cert abast en el seu moment, però tots aquests rumors van anar silenciant-se a mesura que s'acostava el seu final.

Els arxius històrics de l'Imperi Romà no han conservat cap traça significativa de Jesús, la seva vida hagués passat completament desapercebuda, si no li hagués seguit des de molt aviat un estrany rumor: « Aquell que va morir crucificat, Déu l'ha tornat a la vida, Ell és el Messies, el Fill del Déu viu. » És a través d'aquest rumor, i no de tots els altres, que va entrar Jesús en la història.

Portat, primer, de boca en boca, debatut en públic més tard, rebutjat per alguns amb incredulitat, acollit per altres amb esperança, el rumor de Jesús no va parar de fer-se més ferm i ampliar-se. A finals del segle primer el rumor de Jesús havia donat la volta a tota la conca mediterrània. L'assumpte de Jesús es tornava un assumpte d'Estat, canviava el curs de la història, i l'Església no ha cessat fins al dia d'avui de alimentar-se d'aquest rumor i d'expandir-lo.

La pregunta que ens hem de fer avui és la mateixa pregunta que Jesús va fer als deixebles a Cesarea de Felip: « i, vosaltres, què en dieu d'aquest rumor? » Jesús no pot seguir viu en la nostra història més que de la mateixa manera que va entrar-hi, impulsat cap endavant pel rumor dels que el segueixen. Depèn en bona part de nosaltres la credibilitat d'aquest rumor i que els nostres contemporanis puguin acollir-lo en les seves vides com el millor rumor benigne de la història.

(Amb agraïment a un dels meus mestres en teologia, Joseph Moingt sj)

divendres, 12 d’agost del 2011

ENGRUNES

HOMILIA DG-TO-A20 (Mt 15,21-28)

Quantes vegades he hagut de sentir-me dir allò de « tu que estàs més a prop de Déu... », com si jo, pel fet de ser capellà, tingués reservat un lloc de preferència a la taula de Déu. Res més allunyat de la realitat. Els homes i dones que han arribat de debò a fer experiència de Déu han hagut de menjar moltes engrunes. Engrunes que cauen sovint de la taula dels "bons", dels que suposadament "en saben", dels "espirituals", dels "religiosos"...

El que succeeix és que la majoria de nosaltres pensem que tenim dret a seure a taula i no estem disposats a menjar engrunes. Les engrunes són per als altres: els crèduls, els dolents, els febles, els que no van a missa... cadascú sabrà. Nosaltres volem el plat calent i servit a taula: pau interior, salut, reconeixement, ataràxia clerical, aura mística...

És per això que no solem trobar Déu més que en les nostres fantasies, per molt espirituals que semblin. És a dir, en comptes de Déu, l'únic que trobem és el nostre Alter Ego assegut en el primer lloc d'una taula que no és la de Jesucrist. Mireu, no en sé res de l'experiència d'altres déus, ni d'altres experiències "espirituals", només sé que si voleu fer experiència del «Déu de Jesucrist» us heu de disposar a menjar engrunes.

I és que només qui menja engrunes sap què vol dir pidolar. Pidolar és demanar allò que necessites amb insistència i des d'abaix, fins que ho aconsegueixes. La fe és potser la forma més radical de pidolar, perquè no pidola coses, no pidola un pa més tendre o un lloc més preeminent a taula; pidola Déu i res menys que Déu. És per això que li toca menjar tantes engrunes. Dius que estàs enfadat amb Déu perquè no ha respost la teva pregària? Mare meva, és que no has menjat mai engrunes? és que no saps el què és pidolar?

A base de menjar engrunes, la fe es fa forta com una roca, forta i insistent com una heura, capaç de convèncer Déu, de doblegar-lo, de fer-li canviar de plans. Com la fe d'aquesta dona cananea que li va fer entendre a Jesús quines eren « les ovelles perdudes del poble d'Israel », no les que seien a taula, cofoies de la seva fe (o el seu ateisme dogmàtic), sinó els "cadells" que pidolaven sota la taula i que ningú no advertia.

divendres, 5 d’agost del 2011

MULTITUDS

HOMILIA DG-TO-A19 (Mt 14,22-33)

Ahir Jesús parlava a les multituds des d'una barca i ara es presenta als deixebles, tot sol, caminant sobre l'aigua. Cap multitud pot suplir la meva adhesió personal a Jesús. Cap "barca" pot estalviar-me el risc de confiar en la seva Paraula. Ni les multituds ni les estructures, per molt bones i santes que siguin, poden substituir la meva trobada personal amb el Senyor.

Els evangelis són unànimes a l'hora d'insinuar que Jesús va passar per una certa "decepció de les multituds". Mateu ho reflecteix amb aquest episodi de Jesús caminant sobre l'aigua, lluny de la massa, confrontat a la fe personal de Pere. Però és l'evangelista Joan qui millor expressa aquesta decepció: « vosaltres no em busqueu perquè heu vist senyals prodigiosos, sinó perquè heu menjat pa i heu quedat saciats. » (Jn 6, 26) Aquest és el perill de les multituds des del temps de Jesús: que es quedin només amb la panxa plena i l'emoció identitària.

Estem a les portes d'una gran trobada de joves catòlics d'arreu del món a Madrid. Els cristians "progres" ja s'han afanyat a criticar-la (vegeu "redes cristianas"), mentre els cristians "carques" no s'han quedat enrere a l'hora d'exhibir-la com a bandera (vegeu "info católica"). Els més progres es carreguen la unitat a costa d'un pluralisme mal entès, mentre els més carques es carreguen la pluralitat a costa d'un uniformisme encara pitjor entès. Tot plegat molt poc cristià i molt poc catòlic, sincerament.

Jesús constitueix l'Església amb el repte de ser ú en la multiplicitat. Ens interessen les JMJ, no tant per la multitud (benvinguda sigui), com per la multiplicitat. Volem celebrar públicament, no tant que som molts, sinó que som múltiples, units per una mateixa fe, diversos en la comunió. És això l'Església catòlica.

Les lectures d'avui poden ser un estímul per a no perdre de vista l'essencial. Abans de donar-nos un bany de multituds assedegades, Isaïes ens posa sobre la pista: Déu no parla en el terratrèmol, en el foc, en la tempesta. Déu no parla ni els grans accidents geològics ni en les grans ostentacions socials. Déu parla en el so d'un ventíjol suau. Déu parla en un home que camina damunt les aigües, despullat de tota ostentació, disposat a vèncer només amb la fe tots els fantasmes.

No dic això per aigualir la festa, ja que penso que tenim tot el dret a fer-la. Ho dic per si les lectures d'avui ens ajuden a fer-la de la manera més oportuna i més "catòlica" possible.