ihs | l'homilia del Marc

DISCIPLINA DE PARTIT I AUTORITAT

2012-01-27T18:00:00.000+01:00

HOMILIA DG-TO-B04 (Mc 1,21-28)

En tots els col·lectius hi ha un "discurs oficial" els límits del qual s'han de respectar si no vols que es trenqui la cohesió. Passa amb la disciplina de partit, amb la línia editorial, amb la doctrina oficial, etc. Tota institució tolera només un cert grau de dissidència i malament si no té clar quin és el seu límit de tolerància a l'heterodòxia, perquè, si no és així, més tard o més d'hora petarà.

També el profeta, que sovint s'ha presentat com l'home sense lligams, es deu a una disciplina de partit, una línia editorial, una doctrina oficial... fins i tot més rígida que la de qualsevol altre, si fem cas al llibre del Deuteronomi: «li posaré als llavis les meves paraules i ell dirà tot el que jo li ordenaré... Però si un profeta gosa dir en nom meu paraules que jo no li hauré ordenat, o bé parla en nom d'altres déus, llavors aquest profeta morirà.» El profeta bíblic no és el típic personatge àcrata que diu el que li passa pel cap quan li rota només per épater le burgeois. El veritable profeta no va per lliure; està sotmès a Déu i a les seves paraules, que és el sotmetiment més implacable que hi ha.

Com deia Mossèn Rius-Camps a la presentació del "Diari de Teòfil", el seu nou llibre, a l'Ateneu Barcelonès, Jesús estava envoltat de gent ansiosa per fer esclatar el sistema i així forçar l'alliberament d'Israel i la vinguda del Regne. Al principi, molts d'aquests es van apuntar al seu grup perquè pensaven que era un anarquista grenyut com ells, però aviat se'n van adonar que es devia a una causa molt més radical que l'alliberament polític d'Israel; una causa que demanava una obediència molt més fèrria que la que ells estaven disposats a suportar. I és que això d'ensenyar en nom de Déu «una doctrina nova a la qual fins i tot els esperits malignes hi estan sotmesos», no és cap frivolitat.

Si Jesús era tan creïble, si la seva autoritat era tan diferent a la dels mestres de la llei, és per la seva insubornable fidelitat a les paraules d'un altre a qui ell se sentia absolutament vinculat. Ara bé, era precisament aquesta obediència granítica a la voluntat de Déu la que el feia tan oxigenadament lliure als ulls dels homes. L'obediència a Déu l'alliberava, precisament, d'altres obediències que no fan profetes sinó portaveus uniformats.

Els bisbes no han de ser necessàriament profetes, és cert, i de fet es deuen a un discurs oficial que han de mirar com a mínim de respectar. Això no treu que ens entristim quan aquesta obediència enfosqueix aquella altra obediència insubornable que, en darrer terme, els hauria d'esperonar. Que un bisbe catòlic, en els nostres dies, davant de la situació de la dona en l'església i davant de la homosexualitat, es vegi obligat a dir el que va dir la setmana passada un important prelat català, fa mal a l'ànima. Consti que no és el problema d'un prelat, sinó de la incapacitat institucional de modificar un discurs i unes disposicions que escandalitzen a molts dels seus fills i fan mal a cada cop més gent de bona voluntat.

No seré jo el que pontifiqui sobre què és el que Déu vol per a l'Església en aquests temes tan delicats i cal que siguem conscients del límit de tolerància del cos sencer si no el volen trencar, però hauríem de poder parlar a fons i sense dilacions d'aquests temes, perquè correm el risc de quedar relegats definitivament a l'ostracisme social. Ja són massa dones i massa homosexuals a qui es demana de fer un exercici cada cop més injustificable d'hermenèutica institucional. Honestament, quan això succeeix en aquest grau i amb aquesta intensitat, quan el prelat es veu obligat a demanar perdó perquè no s'ha entès bé allò que no es pot entendre d'una altra manera, aleshores hem de reconèixer tots plegats que el discurs oficial violenta de tal manera la realitat que només pot mantenir-se amb autoritarisme, no amb autoritat.

No sigui que Déu es cansi de nosaltres i aboqui damunt nostre el càstig que correspon als falsos profetes que repeteixen un discurs oficial, però no diuen en nom seu les paraules que de debò els està ordenant.

JONÀS I LA TRASCENDÈNCIA

2012-01-20T18:00:00.000+01:00

HOMILIA DG-TO-B03 (Jon 3,1-5.10)

«La paraula "Déu" no és vigent. Per Déu s'està matant en aquests moments. Per Déu els Republicans als Estats Units estan mostrant una imatge enormement integrista. La paraula Déu s'ha d'utilitzar poc. Apostem per la paraula "transcendència"... tot allò que et fa sortir de tu mateix per millorar és transcendent.»

Em vaig esfereir en llegir aquestes paraules recentment en el context d'un Fòrum de Teologia. Aprofitant que el profeta Jonàs és el protagonista de la primera lectura d'aquest diumenge (feu-me cas, llegiu-vos el llibre sencer, que és curtet i val molt la pena), m'agradaria fer-li aquesta pregunta: «què et sembla la transcendència, Jonàs, et sembla que és una paraula vigent?»

Què voleu que us digui? A mi tot això de sortir de tu mateix com qui va al gimnàs... em sona tan pelagià. En nom de la transcendència, que és tota amabilitat i esperit inclusiu, no te'n vas pels carrers d'una ciutat cosmopolita a predicar que no basta amb els bons propòsits i l'esperit crític, si no va acompanyada de conversió i de molta modèstia. O és que potser ens creiem millors que Jonàs?

Amb la transcendència fem un prodigiós exercici de ventriloquia: li fem moure la boca i nosaltres engeguem el discurs que ens convé o la fem callar quan molesta. Què poc ens ha costat construir una transcendència tova amb la prosa de Coelho, les idees de Punset i la música d'Enya!

Jonàs és el profeta que fuig del Senyor, perquè sap que és un Déu que l'obliga a esbroncar els ninivites i, quan els ha ben estovat, aleshores és el Senyor qui s'estova i decideix perdonar-los. Un Déu capaç de fer això és un Déu temible, perquè et demostra que no li importa massa la teva reputació de profeta, sinó la conversió i la vida dels altres, encara que siguin uns desgraciats i no s'ho mereixin.

Si ens haguéssim d'encomanar a la transcendència en el moment decisiu, quan el que calen no són bons propòsits sinó misericòrdia, anem ben apanyats. No, si us plau, Déu ens lliuri de la transcendència!

OPCIÓ MINORITÀRIA

2012-01-13T18:00:00.000+01:00

HOMILIA DG-TO-B02 (Jn 1,35-42)

Fa cosa d'una setmana, el diari ARA publicava un bon reportatge entrevistant tres joves que han optat per la vida religiosa: un capellà de 33 anys, una religiosa del Cottolengo de la mateixa edat i un monjo de Poblet de 29 anys.

L'autora de l'article el presentava al twitter amb aquest comentari: «un reportatge sobre joves que han optat per la vida religiosa, una opció cada cop més minoritària.» Més enllà de l’article, que em va agradar molt, em sap greu quan es presenta la vida religiosa de la mateixa manera que s'exhibeix al zoo un exemplar d'una espècie a punt d’extingir-se. És evident que la vida religiosa és minoritària, sempre ho ha estat, però això és com dir que els astronautes són minoritaris en l'àmbit professional. Potser no caldria repetir-ho tant.

Qualsevol relat de vocació que vagi més enllà de la típica autojustificació, no parla tant d'un "compromís personal" sinó més aviat d'un encontre -d'una crida, encara que costi de comprendre- que han estat molt sovint inesperats i sempre determinants. El primer dels tres joves ho expressa dient que la seva «és la història d'una conversió... em vaig sentir estimat i des d'aquell dia tot va ser diferent.» Res més. Tota la resta és palla: que si li agrada Lady Gaga o que si ha anat a veure Tintin "com fa la gent normal". Només faltaria.

El segon és encara més concís: va anar a Poblet amb un amic capellà i «a partir d'aquell moment la decisió estava presa: volia ser monjo.» Sabeu què? no cal massa literatura per explicar una vocació: succeeix i punt, «el que es diu de més, ve del Diable», com diu el Mestre. Mireu si ho explica de senzill l'evangeli d'avui: en veure Jesús que passava, el Joan Baptista de torn, assenyalant-lo, em va dir: «Mira l'anyell de Déu»... i me n'hi vaig anar al darrera. Ho recordo perfectament, «eren les quatre de la tarda.» A partir d'aquí, si vols, justifica't una mica perquè la periodista tingui material per adobar-ho: «el monjo ha de ser natural i viure les coses pròpies dels homes amb naturalitat.» És clar.

El tercer relat potser és el més evident: «Els que optem per una vida religiosa no som marcians, ni gent d'un altre planeta, simplement som gent que ens enamorem de Jesús.» Això vol dir que hi ha gent que es pensa que som marcians... Em recorda una mica al que passa amb les relacions entre Catalunya i Espanya: ens diuen que els catalans hem de fer pedagogia perquè se'ns entengui i, en el millor dels casos, se'ns toleri la extravagància identitària "cada cop més minoritària". Quan t'han perdonat tants cops la vida, al final, tires una mica pel dret, oi? Les arrels -com allò que t'enamora- es poden mostrar, es poden compartir, però només fins a cert punt es poden justificar.

Siguem sincers: és ben cert que a estones trobes a faltar la vida de parella, els fills, la lliure disposició dels teus diners, la teva caseta i el teu hortet. Fins i tot, hi ha èpoques en què aquesta falta pot arribar a ser molt dura...; però si la crida ha estat veritablement de Déu i ha estat Jesús qui t'ha dit «vine i ho veuràs»; si t'has decidit a seguir-lo perquè has vist on estava i t'hi has volgut quedar..., aleshores no t'importarà gaire si és o no una opció minoritària: miraràs de respondre modestament a Aquell que t'ha cridat i maldaràs per romandre al seu costat.

TRENCAR AIGÜES

2012-01-06T18:00:00.000+01:00

HOMILIA-B-BAPTISME DEL SENYOR (Mc 1,7-11)

«Hi ha tot un moviment de mares que es mengen les placentes. Algunes llevadores asseguren que les mares es recuperen abans de l’esforç. Els defensors d’aquesta dieta expliquen que molts animals també ho fan. Fins i tot corren algunes receptes...» Perdoneu que comenci d'aquesta manera més aviat abrupta; es tracta d’una notícia que llegia la setmana passada en un diari digital català.

Puc tenir els meus dubtes sobre el gust de la placenta, però no tinc motiu per dubtar dels seus efectes benèfics. Ni l'embolcall que ens ha incubat abans de néixer ni el líquid que ens ha nodrit en l'etapa embrionària poden ser dolents. No és cert, com diuen els psicòlegs, que hi ha en nosaltres la nostàlgia d'un retorn a la placenta, a la vida amfíbia que dúiem dins el líquid amniòtic?

El trencament d'aigües és l'acte més traumàtic de la nostra existència; només superat per la mort. Si ens ho preguntessin abans de néixer, l'última cosa que voldríem és sortir a la llum. Ens pot la nostàlgia d'aquell medi amniòtic on la memòria encara no existia, ni el temps ens urgia, ni la mort ens esperava. No deixa de ser curiosa la proximitat fonètica que es dóna en grec entre "amnios", que vol dir "membrana", i "mneme", que vol dir memòria, d'on deriva "amnèsia", és a dir, oblit.

Lou Marinoff, a La Contra de LV, repetia una obvietat: «la principal causa de mortalitat és el naixement.» Doncs bé, el baptisme de Jesús ens adverteix que s'ha trencat la fràgil membrana que ens separa del naixement, del temps, del dolor i de la mort. La fràgil membrana que per tant ens separa de la vida.

Si volem néixer de nou -i la fe és el que ens promet- cal que la llum esgarriï la membrana que ens envolta i algú ens arrenqui de l'aigua amb una bona estrebada. Si no, encara hi seríem. La fe té alguna cosa d'estrebada enèrgica per part de Déu, perquè francament, si depengués de nosaltres…

El baptisme de Jesús és el trencament d'aigües de la humanitat, significat per l'esquinçament del cel, que fa possible la sortida a la llum de la seva memòria salvífica. I és que ens cal entendre que la fe no és la nostra capacitat de reconèixer Déu, sinó la invitació a deixar que Déu ens reconegui: «Tu ets el meu Fill, el meu estimat; en tu m'he complagut.» Quan això succeeix, ens oblidem definitivament de la placenta.

VISIÓ NOCTURNA

2011-12-30T18:00:00.000+01:00

HOMILIA-B-SANTA MARIA, MARE DE DÉU (Lc 2, 16-21)

Fa poc, el meu company Àlvar va explicar-nos que al Gihembe Refugee Camp de Rwanda els nois han d'estudiar de nit i que, com que no tenen electricitat, han de fer-ho amb uns lots frontals que recarreguen amb una dinamo a pedals. Us imagineu funcionar així? Ens concentraríem molt més perquè el feix de llum projectat pel frontal limitaria el nostre camp de visió a l'àrea il·luminada. Fora d’aquesta aura, només foscor. Veuríem menys coses però les veuríem més clarament.

Potser és per això que els pastors van reconèixer el Salvador de nit. De nit se'ls va aparèixer l'àngel i l'esclat del seu anunci va il·luminar la fosca. De nit es van posar en camí i de nit el van veure en una menjadora, il·luminat per un feix de llum diví. Maria «guardava tot això en el seu cor i ho meditava» de nit, perquè és de nit que el Senyor «il·lumina el seu rostre sobre nosaltres i ens fa veure la claror de la seva mirada», com ens assegura la famosa benedicció del llibre dels Nombres.

Hi ha coses que només es veuen de nit, un cop els ulls s'han acostumat a la penombra. Què important és acostumar els ulls a la penombra! Què important és desenvolupar una certa visió nocturna! Wilde va escriure De Profundis en penombra i a la presó. En condicions semblants, Sant Joan de la Creu havia composat, quatre segles abans, la Noche oscura del alma. I ningú no ha descrit millor l’esperit del nostre temps que Novalis en els seus Himnes a la nit. Heu provat de treballar de nit? Sembla que els pensaments flueixen més àgils i es produeix un silenci que no podem trobar de dia.

Déu ens va pensar per al dia, per a la felicitat diürna, per a la vida en plena llum... però jo estic segur que ens va crear de nit.

PESSEBRE

2011-12-23T18:00:00.000+01:00

HOMILIA DE NADAL (Jn 1,1-18)

El pessebre és segurament la icona més pura de la innocència humana. Els nens hi veuen la possibilitat d’un món ideal, els adults l’enyorem. Tenim nostàlgia d’un món fet de rius brillants com la plata, de muntanyes nevades, de pastors amb el sarró ple de torrons i garapinyades, de bous i mules ben alimentats, d’homes savis que venen de lluny per portar presents, de pares i mares humils però dignes, d’infants embolcallats sobre un feix de palla tova i càlida.

Nadal és tot això, sens dubte. Nadal és aquest desig d’autenticitat, de senzillesa, de pau i harmonia. Vaig sentir a la radio que es fan més de dos-cents pessebres vivents en diferents pobles de Catalunya. I no només això: quantes representacions dels pastorets?, quantes misses del gall?, quants tiós cagaran de nou?, quants poemes de Nadal? La tradició del Nadal sembla que no es perd entre nosaltres i no crec que sigui veritat que el consum s’ho mengi tot. Molta gent i en molts indrets aprecia les tradicions nadalenques i les conserva, encara que sigui una mica al marge de la fe.

Ara bé, Nadal no és només això. La gran alegria de què Isaïes parla en la primera lectura no és una alegria superficial com el tremolor d’una nostàlgia que dura el que dura el pessebre en les nostres llars abans de tornar a la cruesa del món real. Nadal no és un parèntesi que Déu obre en la nostra història, sinó la revelació del seu sentit, més enllà dels dies i els símbols d'aquesta entranyable festivitat.

L’alegria de Nadal no neix de la dolça enyorança que provoca en nosaltres un pessebre fet amb figuretes de fang. L'alegria inefable de Nadal neix de la paraula que Déu ha volgut plantar, com una tenda, en el cor de la humanitat. Nadal és un temps únic per reconèixer aquesta paraula que tenim arrecerada al cor, i posar-nos en sintonia amb aquest nadó que encara jeu indefens en tantes menjadores com hi ha escampades pel nostre món, en tants pessebres potser no tan idíl·lics com els de les nostres llars, però sens dubte molt més reals.

AMOR CARNAL

2011-12-16T18:00:00.000+01:00

HOMILIA DG-AD-B04 (Lc 1,26-38)

Hi ha qui parla encara, ni que sigui per fer-ne broma, de l'amor carnal com si es tractés de la forma menys digna de l'amor. Més o menys digna, és la forma que Déu ha escollit per estimar-nos.Déu ens estima carnalment; no estima la nostra ànima si no és ben enganxada al nostre cos, a la nostra carn. Ja em direu si no tinc raó: tant estima Déu la nostra carn que l'ha fet seva!

Només pot entendre això qui ha estat enamorat, carnalment enamorat. El desig de l'altre és un desig que no separa la persona estimada en parts. No estimes el seu caràcter abans que el seu físic o els seus valors humans més que no pas la seva part espiritual. L'estimes tot sencer, sense dividir-lo en parts, com un pack.

L'amor carnal de Déu és per a nosaltres la forma que ha pres el seu amor espiritual. Estima la nostra història, amb les nostres ferides que ell ha anat amorosint amb infinita tendresa; estima el nostre caràcter, esquerp o generós; estima cada un dels nostres intents de ser millors i estima també els nostres fracassos perquè ens fan més forts.

Tot i que ens coneix millor que nosaltres mateixos, estima tots els nostres accidents, fins i tot aquells que a nosaltres més difícils se'ns fan de suportar. I no ho fa perquè a ell li agradi la rebequeria, la malformació física o el caràcter depressiu... li agrada perquè som nosaltres, en aquell moment i en aquelles circumstàncies, com un pack.

Us deixo un enllaç amb imatges delicioses de l'anunciació.
Au doncs, amics, Bon Carnal!

APÒSTATA

2011-12-09T18:00:00.000+01:00

HOMILIA DG-AD-B03 (Jo 1,6-8.19-28)

Uns em pregunten si jo sóc la llum; em diuen: «ets jesuïta i en teoria has d'estar preparat per donar resposta a tots els reptes del món amb un cop de bareta màgica»... Però els he dit que no, que jo no sóc pas la llum.

Altres em pregunten si sóc Elies perquè escric unes homilies reeixides que fan sentir que Déu se t'acosta o, si més no, que no sembla tan lluny... però jo els reponc que no ho sóc pas, de profeta.

Encara hi ha qui em pregunta si sóc jo el Messies perquè surto en uns vídeos parlant de la meva malaltia i que això els omple de respecte reverencial... però els he respost com el tiet Eusebi d'Incerta Glòria: «no sóc de pasta de messies, jo; ¡de pasta de sopa i gràcies!»

¿I qui sóc jo, aleshores? Ho diré el més breu i el més exacte: sóc un apòstata, sí, un apòstata de debò, i no com tota aquesta gent que pensa que apostatar és "esborrar-se de l'església". És a dir, sóc algú que davant la mort ha fet un pas enrere, algú que crida cada nit "no vull morir" fins a esgargamellar-se, algú que ha conegut el Messies, ¡aquest Messies!, i no gosa seguir-lo més enllà, algú que no vol perdre la vida i que a l'hora de la veritat no s'acaba de creure que "qui la perdi per mi i per l'evangeli la guanyarà". Aquest sóc jo, pobre de mi, que goso batejar amb aigua.

Escolta'm ara, tu, que tens vocació de profeta i de messies i que ignores que davant la mort, si no estem assistits per l'Esperit Sant, tots som apòstates. Tu que menysprees els pobres afirmant que el més important és que els donem aigua, i que això de l'Esperit Sant és imposició cultural i proselitisme. Tu que creus que entre l'aigua i l'Esperit Sant no hi ha, en el fons, gaire distància. Tu que t'omples la boca amb "donar la vida", "perdonar l'enemic", "vèncer la mort" i "despullar-se" i no esclates en plors només de pensar el que volen dir de debò aquestes paraules.

«¿Per què bateges, doncs, si no ets Elies ni el Messies?» ¿No t'adones que bateges només amb aigua, litres i litres d'una aigua que empapa l'ànima però no la salva? Adona't que si té sentit tot això que fas amb tants litres d'aigua és perquè darrera teu ve Aquell que pot batejar amb Esperit Sant i omplir així de gràcia la teva pobra aigua.

RETALLADES

2011-12-02T18:00:00.000+01:00

HOMILIA DG-AD-B02 (Mc 1,1-8)

«Consoleu, consoleu el meu poble...» Amb aquestes paraules comença el tercer llibre d'Isaïes, la millor obra de la literatura escatològica universal, el més commovedor cant a l'esperança que s'hagi escrit mai. «Parleu al cor de Jerusalem i digueu-li que s'ha acabat la crisi... ja heu rebut doble retallada pel vostre pecat...»

¿Qui ens anunciarà a nosaltres la fi d'aquest temps de núvols i tempesta? ¡La crisi s'ha acabat! ¡Ja no són necessàries les retallades! ¡Els aturats trobareu feina i els que passàveu penúries us veureu alleujats! ¡El temps de la sang, la suor i les llàgrimes ha passat! Això és el que desitgem tots per Nadal.

Tanmateix, ens costa creure als missatgers que voldrien superar la crisi a base de bons sentiments i bona voluntat, de la mateixa manera que desconfiem dels profetes de la crisi eterna i de l'empitjorament constant. Els cristians sabem que allò que preval no és la fallida sinó el rescat; no és la crisi sinó la bonança; no la depressió sinó el Nadal.

No és optimisme, és esperança. Mentre l'esperança creix, l'optimisme es desinfla amb les dificultats. És per esperança que fem un Gran Recapte d'aliments en plena crisi i n'arrepleguem 1095 tones, dues vegades i mitja més que quan la crisi no era tan gran. És per esperança que Intermon-Oxfam ens convida a no esperar amb els braços creuats. És per esperança que la gent d'Arrels «prepareu el camí del Senyor i aplaneu les seves rutes» acollint a tots aquells que no tenen família i no tenen llar per molt que sigui Nadal.

«No és que el Senyor retardi el compliment de la promesa, com alguns suposen que fa; més aviat és pacient amb vosaltres, perquè no vol que ningú es perdi, sinó que tothom arribi a la conversió.» L'advent és temps de desert, pèl de camell, llagostes i mel boscana, és temps de crisi i de retallades, temps de pèrdues i de sacrificis compartits; però és, sobretot, una ocasió única per sentir-nos a tocar d'un Déu que ens vol desguarnits, sí, però esperançats.

ADVENT

2011-11-25T18:00:00.000+01:00

HOMILIA DG-AD-B01 (Mc 13,33-37)

«Déu que s'amaga, Déu salvador.» Ningú no ha igualat el profeta Isaïes en precisió. El meu amic Marc no hi està d'acord: ¿un Déu que per salvar s'ha d'amagar? No té sentit, oi Marc?

Per molt que busquem Déu no l'acabem mai de trobar del tot, perquè Déu no s'hi troba entre les coses que hi ha en el món. Quan pensem que el tenim a l'abast, se'ns esmuny com una sargantana. Déu s'amaga del món per evitar que el món se n'apoderi i el converteixi en una cosa més al seu servei. Només un Déu que s'amaga, en aquest sentit, pot ser un Déu salvador.

Els creients hem posat la nostra confiança en algú que ha marxat de casa i no ha especificat quan tornaria. Trobareu fàcilment en el món els indicis d'un Déu que sembla absent. Us passarà sovint que quan vosaltres hi arribeu, ell, tot just, haurà marxat. Molt estranyament, que no us enganyin, gaudireu de les seves presències, que són minses i bromallades. I és per això, precisament, que l'esperem... veus, amic Marc?

«¡Oh, si esquincéssiu el cel i baixéssiu!» Això voldríem tots, que Déu hagués tornat ja per no marxar mai més, que no haguéssim de recórrer a cap més «mensajero que no saben decirme lo que quiero», com es planyia Joan de la Creu en el seu Càntic. Som homes assedegats i busquem l'aigua, però no qualsevol aigua. És per aquella aigua que està per damunt de la nostra set que estem disposats a esperar el que calgui.

I és que Déu no només és absent, Déu és salvador i tornarà. No una cosa sense l'altra. És ben cert que Déu s'obre un camí en les nostres vides tossudament; això sí, esquivant tots els intents, legítims però cecs, d'abastar-lo i enllaunar-lo. Si ens troba desperts i disponibles (fixa't que no dic impol·luts) ens salvarà; si no, passarà de llarg un cop més i nosaltres tornarem a desesperar tot el que havíem esperat.

Déu no és absent, nosaltres som absents, Déu és en advent.

LA CREU O L'ABSURD

2011-11-18T18:00:00.000+01:00

HOMILIA DG-TO-A34 (Mt 25,31-46)

Avui celebrem la solemnitat de Crist rei, el Messies exaltat en una creu. Us vull parlar a propòsit d'un llibre que estic llegint i que està deixant en mi una profunda petjada. Es tracta d'«Incerta glòria», l'obra mestra d'en Joan Sales. M'ha impactat especialment el personatge d'en Juli Soleràs.

En Juli és com un ganivet esmolat a l'hora d'emetre judicis sobre la realitat: nu i lúcid com un diamant. El seu veredicte pel que fa a l'existència humana n'és una bona mostra: «venim de l'obscè i anem al macabre.» I davant d'aquesta constatació desangelada, quan un no esperaria més que el cinisme com a sortida, en Juli ens sorprèn amb una sentència encara més lapidària: «la creu o l'absurd.»

És el més breu i més exacte sumari de l'existència humana. Davant el vertígen infinit que produeix l'impacte del mal, de la malaltia, de la mort; davant la sensació d'estafa que vivim quan els amors més purs es contaminen; però també davant de tants testimonis d'una tendresa impossible enmig dels escenaris més macabres... no ens resten més que dues sortides honestes: la creu o l'absurd.

Només l'amor d'un Déu que no claudica davant la catàstrofe pot evitar que aquest món nostre s'enfonsi i que la nostra existència sigui un absurd. Només els súbdits d'un rei crucificat, encara que no ho sàpiguen, poden donar de menjar a l'afamat i de beure a l'assedegat, acollir el foraster, vestir el despullat, visitar el malalt i l'empresonat... sense passar-li després a Déu (o als altres o a l'Estat o a la sort o a qui sigui...) la minuta del seu treball.

«¡Com tots els misteris de la vida i de la mort es resolen en Jesús crucificat! ... ¿No és això el cristianisme? ¿Aquesta absurditat, la follia de la Creu? El cristianisme és estrany, el cristianisme és absurd, i estrany i absurd com és, és l'única resposta. Déu assumint la immensitat de la nostra misèria i per això despullant-se de la immensitat de la seva glòria, oferint-se crucificat, en espectacle obscè i macabre per redimir l'Obscè i el Macabre »

És això, amic Sales, és això.

EMPRENEDORS

2011-11-11T18:00:00.000+01:00

HOMILIA DG-TO-A33 (Mt 25,14-30)

Abans en deien "empresaris", ara en diuen "emprenedors". Es tracta de gent que arrisca el seu capital o el capital d'un altre per convertir una bona idea en un benefici personal i social. En altres països aquest tipus de gent està molt ben valorada i el sistema polític més aviat els hi posa les coses fàcils perquè proliferin. Dic jo que pensen: si a aquests els hi va bé, hi haurà més gent amb feina i més recaptació en benefici de tothom.

Al nostre país, en canvi, els emprenedors estan molt mal vistos. De sortida, se'ls considera sospitosos. Se'ls acusa de buscar el lucre personal abans que el benefici social, se'ls estigmatitza com a potencials explotadors dels treballadors, se'ls carrega de tràmits farragosos, se'ls penalitza amb mil requeriments... Tot això i més, amb tal que no posin a produir els seus talents, no sigui que tots en sortim guanyant.

A casa nostra ens agrada més el funcionari. ¿Tens un talent?, doncs guarda'l ben embolicat i viu de les rendes dels altres. No arrisquis massa no sigui que ho perdis. ¿Per què fer-ho, d'altra banda, si pots viure subvencionat? Tanmateix, és cert que hi ha molts funcionaris que posen el seu talent al servei dels altres i miren que aquest servei sigui de la millor qualitat amb la major eficiència. Són funcionaris amb esperit emprenedor.

Dic tot això per evitar que ens passi el mateix amb la fe: que penalitzem l'emprenedor i afavorim el funcionari. Hi ha molt funcionari religiós i espiritual entre nosaltres. Molta fe gastada, sense sang, sense ganes d'arriscar gaire, buscant només el compliment dels mínims per tal de viure subvencionat i sense ensurts.

¿On tenim amagats els talents? Bé que hi són, ¡punyeta! Portem massa temps a les catacumbes i ens hi hem acabat acostumant. Hi ha molt de talent latent i encara massa poc de patent. El Senyor era un emprenedor i va voler economanar-nos aquest esperit de fer front a les dificultats amb tal de portar endavant la nostra "idea" fins a convertir-la en un benefici social.

Treiem-nos, doncs, les lleganyes dels ulls i deixem aquest esperit funcionarial que ens adorm la fe i mata en nosaltres l'esperit emprenedor que Jesús ens va manar.

TORXA ENCESA

2011-11-04T18:00:00.000+01:00

HOMILIA DG-TO-A32 (Mt 25,1-13)

Timothy Radcliffe explica que a l'entrada d'una parròquia va ensopegar amb un póster vocacional que deia: «¿Què prefereixes: passar la nit en vetlla amb les cinc verges prudents o anar-te'n al llit amb les cinc imprudents?» Això és promoció vocacional i la resta són punyetes, oi?

No vull especular sobre el que faria al llit amb cinc verges imprudents, però el que sí sé és que no voldria estar dormint quan arribi el nuvi a mitja nit i em trobi amb la torxa apagada i sense oli per encendre-la de nou. Voldria ser dels que vetllen, dels que no deixen passar ni un segon d'aquest temps tan saturat d'unció (¡d'oli que crema!) que Déu ens regala cada dia perquè no deixem mai d'admirar-nos i de lloar-lo.

Ens espera tanta bellesa allà fora, tantes paraules amb sentit, tantes mans disposades a obrir-se per donar-se... Espero no ser mai un d'aquells nihilistes imprudents que sobrevolen aquest món nostre, enfotent-se de la innocència dels altres, sense trobar mai la terra propícia per posar-hi els peus i arrelar-se... sí, per embrutar-se.

Espero no ser mai d'aquells pontífexs imprudents que reparteixen assegurances de vida a baix cost a les bones ànimes, a canvi de no pensar, de no sentir, de no gaudir, de no embogir de joia a cada miracle quotidià... mentre descuiden el seu patí del darrere i deixen que se'ls ompli de males herbes la mirada.

Sí, jo vull passar la nit en vetlla, amb la torxa encesa i amb una bona reserva d'oli a la recambra, gaudint ja de la seva presència, esperant que arribi del tot i per quedar-se.

TÍTOLS

2011-10-28T18:00:00.000+02:00

HOMILIA DG-TO-A31 (Mt 23,1-12)

Els títols ens diuen quin lloc ocupem dins el nostre àmbit social. És per això que un títol només té validesa a l'interior de la societat on ha estat emès. ¿Quants senegalesos, amb el títol d'ingeniers al seu país, estan treballant de manobres a casa nostra? ¿Quantes rumaneses, que serien reconegudes infermeres a la seva terra, estan fent aquí de cambreres?

Si vols fer valdre un determinat títol en un país que no sigui el teu, suposat que els convenis bilateral ho permetin, hauràs d'omplir molts papers fins que se't reconegui de forma oficial. Qui no hagi passat mai pel tràmit de les convalidacions, en l'àmbit que sigui, no acabarà de fer-se una idea de com pot arribar a ser de farragós i d'humiliant.

Jesús reconeix els nostres títols humans, però ens recorda que, al Regne de Déu, no es poden convalidar. El conveni bilateral diu: « Al capvespre de la vida, al límit no del temps sinó de l'eternitat, a l'escaire dels dies i les hores, en allò que fas i en el perquè ho fas... no et convalidaré els títols que em presentis, sinó l'amor que t'omple els llavis i els noms que et fan costat. »

Perdoneu l'estrebada lírica que m'ha donat, però ja m'enteneu, oi?

Sereu "mestres", sereu "pares", sereu "guies", sereu allò que vulgueu al vostre país... acumuleu tants títols com sigui necessari (d'alguna manera us heu d'anomenar); però no perdeu mai de vista que, per molta paperassa que ompliu, en el regne del Pare no compta més el mèrit que la necessitat, no et paguen les hores sinó el treball, no et convaliden el títol sinó l'amor que hi has posat, al capdavall.

REVOLUCIÓ

2011-10-21T18:00:00.000+02:00

HOMILIA DG-TO-A30 (Mt 22,34-40)

Aquests dies ha tornat a revifar la indignació. Em sembla admirable la generositat i bona fe de tanta gent que està donant una part important del seu temps a una causa desinteressada en favor d'un canvi positiu de la nostra societat. Però això no treu que n'estiguem fent un gra massa de tot plegat. No crec que estiguem assistint a l'albada d'un món nou on no hi tindrà cabuda la corrupció ni la lluita pel poder. No crec que la indignació sigui cap virtud, com tampoc que tots els que no s'indignen siguin uns insolidaris.

He desconfiat sempre, com instintivament, de l'arrogancia voluntarista que acompanya tot posat revolucionari. No crec que la revolució, en ella mateixa, hagi construït res de consistent en el nostre món. La revolució només és eficaç per a destruir. Li devem el merit d'haver contribuït a destruir monstres, que no és poc. Però, quan no s'ha deixat civilitzar a temps, la revolució ha creat monstres nous, encara més grotescs.

I tot això, ¿què té a veure amb l'evangeli d'avui? Doncs imagineu-vos que a la pregunta capciosa dels fariseus, Jesús hagués respost, tot indignat: «el més important és capgirar aquest sistema capitalista injust, instaurar una anarquia assambleària, fer serveis públics i gratuïts per a tothom sense necessitat de pagar-los, exonerar-nos dels nostres deutes a costa dels especuladors sense escrúpols que s'han aprofitat de nosaltres, i començar de nou, fent taula rasa, com si el món comencés ahir i els bons fòssim nosaltres.»

Però no va dir això, és a dir, no va fer un discurs ideològic, que és el que els fariseus volien d'ell, per comprometre'l: «¿estàs a favor dels indignats o contra ells? ¿ets dels que tiren més cap a Déu o dels que tiren més aviat cap a l'home?» Per a Jesús no hi ha Déu sense home i no concep l'home sense Déu. No hi ha "primer omplir la panxa i després parlar de Déu". No hi ha "coses divines" superposades a les "coses humanes", de la mateixa manera que no hi ha un àmbit de l'home que s'hagi de preservar de la "intromissió" divina.

És en aquest territori, lluny de les pancartes i les grans proclames emocionals -que et situen a una banda o a la contrària-, que farem possible la trobada entre l'amor a Déu i l'amor a l'home, entre la impossibilitat i el do, entre la realitat i l'utopia, entre la necessitat de canvi i la possibilitat real de canvi. Repeteixo: no a base de voluntarisme i d'arrogància; sinó a base de confiança, rigor i molta modèstia.

«Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima i amb tot el pensament i estima els altres com a tu mateix»: Aquesta és l'única revolució en què crec i el que m'indigna és veure'm encara tan lluny i mirant de separar encara allò que Déu ha unit en nosaltres.

XAVALLA

2011-10-14T18:00:00.000+02:00

HOMILIA DG-TO-A29 (Mt 22,15-21)

El fariseus i els partidaris de Herodes (tan antagònics en altres coses) s'uneixen al voltant d'una causa comuna: fer caure Jesús en un parany. Me'ls imagino esmolant els seus ullals de hiena: «¿està permès, sí o no, pagar l'impost a l'emperador?» I me'ls imagino, tot seguit, marxant amb la cua entre les cames: «Doneu al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu.»

Amb la seva cèlebre resposta, Jesús no està posant els fonaments de les futures relacions entre l'Església i l'Estat (¡Quantes bestieses s'han recolzat en aquest adagi!), més aviat està capgirant l'estratègia d'aquells que el volien enxampar, amb una resposta que podríem parafrasejar d'aquesta manera: «Heu convertit el Cèsar en una excusa per no donar a Déu el que és de Déu, aquesta és la veritat per molt que la vulgueu disfressar, els uns (els herodians) la disfrasseu de necessitat de connivència amb el poder central; els altres (els fariseus) de fals independentisme, més emocional que real.» ("¡Caramba, qué coincidencia!", com dirien Les Luthiers)

Quantes vegades posem el Cèsar com a excusa per tal de no donar a Déu allò que és de Déu. Ja sigui la manca de temps, la mandra que ens fa la possibilitat de perdre quelcom, els "problemes de l'Església", o, fins i tot, la urgència per transformar radicalment el món... qualsevol "moneda" pot servir d'excusa quan es tracta de no tributar l'essencial. Sigui com sigui, avui la pregunta podria ser: ¿Quina és la nostra "moneda del tribut"? ¿Quina és la nostra excusa favorita per justificar allò que no estem disposats a donar-li a Déu?

Però, ¡alerta!, no em refereixo a donar-li coses nostres: ¡com si Déu les necessités! ¡com si ell necessités el nostre sacrifici, el nostre compromís, la nostra puresa!... Lluny de mi provocar en vosaltres aquell sentiment tan típicament "cristià", del "no faig prou", "hauria de fer encara més", encara un voluntariat més, encara una missa més, encara... excuses per no acabar de donar-li mai del tot a Déu allò que és de Déu.

Jesús parla de donar-li a Déu, no allò que és nostre, sinó "allò que és de Déu". ¿I qué és "allò que és de Déu"? És de Déu la capacitat que hi ha en nosaltres de lloar-lo, la possibilitat d'adorar-lo, la necessitat de glorificar-lo. No són de Déu els nostres béns materials, els nostres talents naturals, les nostres inclinacions caracterials... ¿Què n'ha de fer Déu de tot això? ¿I del nostre "compromís", què n'ha de fer? ¿I dels nostres mèrits? ¿I de la nostre ansietat per agradar-lo?

El gran Agustí ens dóna, al meu parer, la clau encertada: «No et pensis que seràs atret per Déu a desgrat teu... És poc que siguis atret per la voluntat, també ho ets pel plaer... no per la necessitat, sinó pel plaer, no per l'obligació, sinó pel goig.» Déu no vol els nostres béns materials, sinó que els fem servir en justícia. Déu no vol els nostres talents naturals, sinó els "interessos" que donin quan els posem a produir. Déu no prefereix el nostre optimisme a la nostra nostàlgia, sinó que mirem d'estimar-nos de la millor manera en qualsevol circumstància.

Només així el nostre tribut serà el degut i no guardarem per a Déu només la nostra xavalla existencial.

CONVIDATS A NOCES

2011-10-07T18:00:00.000+02:00

HOMILIA DG-TO-A28 (Mt 22,1-14)

Alguns potser ja heu passat per l'experiència d'elaborar la llista de convidats a noces. Deu ser com un repàs a l'àlbum de fotos de la nostra vida: « aquest no pot faltar; aquella em faria molta il·lusió; amb aquests dos fa temps que hem perdut el contacte... »

Hi ha una primera llista en què hi apareixen els innegociables: pares, germans, testimonis, amics íntims... En la segona llista entra la gent propera, els companys de carrera, els amics de la parròquia i del grup de teatre. En la tercera, ja més a contracor, hi figuren els compromisos: el jefe de la feina, els amics dels pares i aquella tieta insuportable de Calldetenes.

Imagineu-vos, per una d'aquelles raons tan difícils d'imaginar, que aquests convidats rebutgessin la vostra invitació, començant pels més propers: « mira, fill, ho sentim molt, però no podem aprovar de cap manera la teva boda, no comptis amb nosaltres. » Els amics més íntims inventen excuses inversemblants i un d'ells us retorna la invitació feta miques dins un sobre reutilitzat. ¿Ens anem ficant en l'escena?

Però com que vosaltres esteu ben enamorats de la vostra parella, i esteu decidits a lligar-vos a ella en aliança eterna, i no esteu disposats a que res us amargui l'alegria i us aigualeixi la festa... doncs resulta que, en comptes de tancar-vos a casa a plorar la vostra desgràcia, penseu: « pitjor per ells, ells s'ho perden », i decidiu sortir al carrer i començar a repartir invitacions a tota persona que trobeu asseguda als bancs, regirant els containers, jugant la partida al bar, passejant el gos...

Comença la festa i allò està ple de gent que mai havia estat convidada a una boda com aquella i s'han posat les seves millors mudes, alguns han anat al rober d'Arrels a veure si els posaven ben guapos... Gent jove, gent gran, gent amb dentadura perfecte i gent sense dents... però tots molt emocionats i amb ganes de passar-s'ho bé.

En aquestes que trobes un paio amb xancletes i bermudes, -però tio, ¿que no saps que això és una boda? -Ja, veuràs, és que no sabia si venir, passava per aquí i he entrat només per mirar a veure què... -¿Has portat la invitació? -Sí, mira la porto aquí a la butxaca... -Tota rebregada? -És que, veuràs, jo ja crec una mica en que hi ha alguna cosa, però tant com per anar a la boda... -¿Saps què? això no és un espectacle, cap dels convidats ha vingut per compromís, m'entens, no vulguis aigualir la nostra alegria amb la teva indolència, fes el favor de marxar.

Penso jo a propòsit d'aquesta història: ens han convidat a una gran boda, a un banquet espectacular, a la festa de l'Aliança de Déu amb nosaltres... Tanmateix, quants convidats que esperaven una altra boda, quants convidats que s'ho miren des de la barrera; quants convidats més encuriosits que apassionats; quants convidats sense vestit de noces...

Joseph Ratzinger es preguntava en el seu primer llibre sobre Jesús: « ¿Com s'ha pogut arribar al cristianisme ensopit i ensopidor que veiem en els temps moderns i que coneixem per experiència pròpia? » Penso que és perquè durant massa temps ens hem confós pensant que en comptes d'unes noces ens havien convidat a un funeral.

SARA MAGO

2011-09-30T18:00:00.000+02:00

HOMILIA DG-TO-A27 (Mt 21,33-43)

Al voltant de la concessió del premi nobel de literatura, els periodistes li van preguntar a Esperanza Aguirre què li semblava Saramago. L'anècdota diu que ella els va respondre: « ¿Cómo no? Sara Mago, gran escritora. »

No m'ha agradat mai aquest escriptor, i mira que he mirat de superar els meus prejudicis, però no hi ha hagut manera. L'altre dia, vaig trobar la resposta mentre llegia "Diario de un hombre pálido" de Juan Gracia Armendariz. En aquesta frapant patografia, com qui no vol la cosa, l'escriptor aconsegueix expressar el que jo no havia estat capaç:

« José Saramago se asoma al púlpito del mundo y dice, en relación a su última novela: "Soy implacable con la especie humana, que ha inventado a Dios". Uno se pregunta si este escritor, en realidad, no siente envidia porque la especie humana haya adorado a Dios, y no a él, que se expresa con severidad de Jehová. »

No sé perquè he pensat en ell llegint l'evangeli dels vinyaters homicides. Aquesta ràbia de Déu, aquesta dèria d'expulsar-lo de la vinya, de matar-lo. No nego que Saramago tingui algun talent com a escriptor, fins i tot, li he de reconéixer una certa noblesa moral en la seva fidelitat incondicional a la ideologia comunista, sostinguda amb la insistència malaia d'una jaculatòria beata.

Hi ha qui desenterra els morts per tornar-los a matar, com si no hi hagués prou amb la mort del viu per conjurar l'odi; també s'ha de procurar la mort del mort; la mort, fins i tot, del cadàver. La nostra societat ens convoca sovint a l'execució reiterada i malaltissa d'un cadàver. Matem Déu, però mai del tot; l'expulsem reiteradament de la vinya, però no hem pogut extirpar la nostalgia d'ell; convertim l'Església en un ginyol, però no ens la traiem definitivament del damunt. És com una mala herba que acaba sortint de nou i envaint-ho tot, espatllant la meravellosa horta d'una humanitat per fi alliberada de tota servitud religiosa.

Com deia una amiga meva: « Oh quina ràbia aquests ateus cosmopolites... » Aquesta obsessió deïcida em sembla tan ridícula i culpable com el fet de confondre l'insigne premi nobel amb una ignota Sara Mago. Potser ens passa que estem mirant d'eliminar el cadàver d'algú que no ha existit mai, més enllà de la nostra colossal ignorància. No ens ha d'estranyar, aleshores, que Déu ens tregui de les mans una vinya que s'estava perdent, i la doni a d'altres que sabran cultivar-la molt millor que nosaltres.

THE WIRE

2011-09-23T18:00:00.000+02:00

HOMILIA DG-TO-A26 (Mt 21,28-32)

El meu amic Francesc em va dir l'altre dia una frase que li va escoltar a la nostra amiga Marisa, que segurament va escoltar d'algú altre: « ningu és ni tant bo ni tant dolent com aparenta. »

És dolent ser un borratxo, però és pitjor menysprear una persona pel fet de ser-ho. No és bo prostituir-se, però és pitjor marginar algú pel fet de fer-ho. Amb la mateixa força que rebutja el pecat, Jesús acull el pecador. Aquesta és la força que atreia els pecadors a la conversió, la convicció de que ells eren més que el seu pecat, que algú acollia i estimava aquest fons que quedava sepultat sota l'estigma públic del pecat.

Jesús posava els pecadors en contacte amb ells mateixos, amb aquella part d'ells mateixos que el pecat havia desfigurat. Jesús els configurava de nou, els tornava la veritable figura, la figura que Déu ha creat i estimat des de sempre i per sempre. Jesús, d'aquesta manera, els salvava de la mort que consisteix a identificar-se amb el pecat: « Tu no ets el teu pecat. »

Però Jesús no vol salvar només el "pecador", també vol salvar el "just". Jesús vol salvar el "just" de creure's en possessió de la seva justícia, d'identificar-se amb la seva bondat, oblidant així el qui és la font de tota justícia i de tota bondat. D'aquesta manera, Jesús salva aquesta persona de la mort del cor, de la necrocardia, que fa impossible la compassió.

No ens enganyem, segons com, resulta més difícil la conversió del "just" que la del "pecador". El pecador no té res a perdre i sí molt a guanyar, en canvi, el just té molt a perdre i creu que no té res a guanyar. Jesús ha confirmat molts cops en la seva vida aquesta diferència i és per això que s'atreveix a pronosticar que els pecadors passaran davant dels "justos" en el camí cap el Regne del Déu; no pel fet de ser pecadors, sinó pel fet d'estar més receptius.

Jesús traspassa les aparences perquè són enganyoses, tant les aparences de bé com les aparences de mal. Potser per això m'agrada tant la sèrie The Wire, on si una cosa queda clara és que « ningu és ni tant bo ni tant dolent com aparenta. » Hi ha pols a totes les eres, per molt que no l'escombrin cap el mateix costat.

UN DENARI

2011-09-16T18:00:00.000+02:00

HOMILIA DG-TO-A25 (Mt 20,1-16)

Tots hem estat salvats alguna vegada pels pèls: de suspendre un exàmen amb un quatre coma nou, de perdre un avió a l'últim minut, de salvar un got de vidre a punt de caure a terra, de perdre una trucada just abans que l'altre pengi. La paràbola de l'Evangeli de Mateu, ens parla d'uns treballadors sense feina que salven la jornada pels pèls, gràcies a l'aparició sobtada d'un propietari ben particular. (¡feu el favor de llegir el text abans de continuar llegint l'homilia!)

Veureu que hi apareix un propietari que té més cura dels treballadors, que són persones, que de la seva propietat, que són coses. Desitja que tots tinguin feina, no vol que ningú estigui desvagat, vol que tots es realitzin com a treballadors. Per això els paga a tots el mateix: als primers perquè és el sou que havien pactat, als darrers per compensar el temps d'espera i d'abandó.

Els treballadors de la primera hora consideren el treball com un dret merescut i no com un privilegi. Per a ells, el treball s'ha convertit en un 'pes': « hem hagut de suportar tot el pes de la jornada. » Han oblidat la duresa de no trobar ningú que et doni feina. Els hi sap greu que el propietari sigui generós amb els altres i no saben alegrar-se amb una sort que no sigui la seva pròpia.

Els treballadors de l'última hora, en canvi, ja no comptaven trobar feina, ja havien baixat els braços després d'una jornada perduda i no es poden presentar enlloc per reclamar res... De cop, algú, quan només queda una hora per a la posta del sol, els contracta pels pèls. Acabada l'hora escassa de feina, passen per caixa i reben el mateix jornal que els altres, com si haguessin treballat la jornada sencera!

No t'ha passat mai a tu una cosa semblant amb la fe? I es pot saber en què se sosté la teva fe, si no és així? La salvació cristiana no depèn del temps que hem estat treballant, no depèn de les nostres moltes o poques obres bones, sinó de l'amor incondicional d'un Déu que estima les persones molt més que les seves obres. Les bones obres són una conseqüència de la salvació i no la seva causa: el cristià mira de fer el bé perquè ha estat salvat, no per veure si així se salva. Aquesta és la diferència entre ser fills i ser esclaus.

Els que segueixen la llei i fan allò que toca per merèixer la salvació, obtindran una salvació proporcional a la llei, obtindran l'estricta mesura del que havien pactat, ells mateixos n'han fixat el treball i la recompensa. Déu complirà estrictament la seva part, cap denari de menys, però tampoc de més.

Els que s'obren a la generositat de Déu, sigui l'hora que sigui, rebran per damunt de tota mesura i tindran una alegria des-mesurada. Alegria per la seva salvació, sens dubte, però més encara per la salvació dels altres. Participaran de la mateixa alegria de Déu, que té més alegria per un pecador que es converteix que per noranta-nou justos que no necessiten conversió.

I és que la salvació és un jornal únic: un denari. Es rep o es refusa, però no es pot dividir en parts, no pots reduir a mesures el que està fora de tota mesura.

Déu és injust, aleshores? Es certa manera sí que ho és... Déu és injust per excés i no per defecte. El conflicte no ve provocat perquè Déu hagi estat injust amb els treballadors de la primera hora, sinó perquè ha estat "massa generós" amb els de l'última.

Si no descobrim la meravella d'aquesta "injusta justícia" que es diu Amor, no tastarem la salvació de Déu. I molt probablement acabarem confirmant l'objecció de Nietzsche que trobava que els cristians feien cara més aviat de garrepes que de salvats.

CALCULADORA

2011-09-09T18:00:00.042+02:00

HOMILIA DG-TO-A23 (Mt 18,21-35)

Hi ha qui viu com si no hagués de retre comptes mai a ningú. Això no és bo: infantilitza el subjecte i és la llavor de moltes injustícies. A la vida tots hem de retre comptes i no podem deixar de fer-ho posant la consciència com excusa. Els nostres actes tenen conseqüències reals en el món real i la consciència no m'excusa de la llei, tot i que sigui superior a la llei.

Dit això, Jesús no ens ha volgut deixar una llei més, sinó una manera de viure la llei, posant l'esperit al capdavant de la lletra. Quan Jesús diu « Heu sentit dir: Si algú es divorcia de la seva dona, que li doni un document de divorci. Doncs jo us dic: Tothom qui es divorcia de la seva dona, fora del cas d'una relació il·legítima, l'empeny a l'adulteri », no està publicant un nou decret-llei sobre el divorci que hauran de seguir escrupolosament els seus seguidors, sinó que està posant la protecció del feble (en aquest cas la dona repudiada) per damunt de la lletra de la llei.

En aquest sentit, s'explica que l'esperit pugui arribar a contradir la lletra quan aquesta es queda curta. Els cristians haurem aleshores de seguir l'esperit malgrat això ens posi dramàticament en contradicció amb la lletra. Segueix sent veritat per als cristians que, més que el compliment escrupolós d'uns preceptes, estem cridats a progressar en el camí que ens assenyala l'únic precepte de l'amor. És per aquest progrés que haurem de retre comptes i no per la suma aritmètica dels actes concrets.

Dic això per tanta gent que es troba en l'Església sotmesa públicament a una lletra que aixafa l'esperit en comptes d'acollir-lo. Em preocupa que la voluntat d'evitar l'escàndol públic pugui arribar a ser més important que acollir i acompanyar el dolor privat: "mentre no se sàpiga..., feu com si no..., que no us vegin combregar en públic..." són expressions i consells que denoten un greu dèficit legal i una dubtosa salut moral.

La llei és bona i proposa un ideal, no siguem per tant victimistes quan, per les circumstàncies que siguin, ens trobem en desacord formal amb aquell ideal. Però no oblidem mai que la consciència és un principi superior i més sagrat que la llei i que, especialment en l'Església, això s'ha de notar.

Se'm fa difícil de justificar que un cristià persegueixi, llista de greuges en mà, als pobres que, comparats amb el seu deute descomunal, deuen només xavalla moral: "aquell està separat, aquella és una adúltera, aquells viuen en concubinat..." I tu què, desgraciat!, no veus que et posaran en mans del botxí fins que hagis pagat tot el deute?

Quan Jesús li diu a Pere que ha de perdonar el germà setanta vegades set, penso que convindrem tots que no li està dient que ha de demanar perdó exactament quatre-centes noranta vegades al germà si vol quedar justificat.

Si fos així, les parròquies no regalarien crucifixos als qui fan la confirmació, sinó calculadores.

SENTINELLA

2011-09-02T18:00:00.018+02:00

HOMILIA DG-TO-A23 (Mt 18,15-20)

Un dels drames del nostre món, de tot món, és l'escassetat de sentinelles. Si no hi ha gent que vetlli mentre la resta dorm, aleshores la ciutat està perduda. No només perquè el sentinella ens adverteix dels perills nocturns, sinó perquè ens anuncia l'albada que apunta.

Però el sentinella no és el guardià. L'Església ha rebut l'encàrrec de fer de sentinella, no de guardià. I quina és la diferència? Fonamentalment, que el primer és un vigia, mentre el segon és un soldat.

El guardià és l'amo de la porta, només l'interessa si ets amic o enemic, si t'ha de deixar entrar o t'ha de rebutjar. Res més. Tot es decideix en qüestió de centímetres, per al guardià. Centímetres i contrasenyes, fórmules apreses de memòria, pertinences inequívoques, permisos i tots els papers en regla.

El sentinella, en canvi, és l'habitant de la muralla i de tot l'espai que pot abraçar amb l'esguard des de la muralla. El sentinella ha de tenir bona vista i paciència per tal d'escodrinyar fins el més petit detall. Per endevinar presències, per discernir intencions, per donar la benvinguda als qui s'acosten amb bones intencions i per desitjar un bon viatge als qui s'allunyen de la ciutat.

Aquest és l'últim paràgraf d'un article que n'Antoni Puigverd va publicar el dia 23 d'agost a La Vanguàrdia: « Ciertamente, también el cardenal Rouco y los que usufructúan en España la identidad católica (derecha cultural incluida) están lejos del espíritu de Benedicto XVI. La iglesia española tiene una fuerza que no aprovecha. Se limita a fortalecer con éxitos puntuales la moral de los suyos. No quiere abrirse y dialogar. No sabe o no quiere desafiar a la posmodernidad: se limita a bombardearle dogmas. Y esto no tiene nada que ver con lo que dice Benedicto XVI sobre el atrio de los gentiles. Por ello, los discursos de Rouco y de Ratzinger no fabrican armonías. »

Benet XVI és un sentinella, mentre Rouco és un guardià.

SEDUCCIÓ FATAL

2011-08-26T18:00:00.003+02:00

HOMILIA DG-TO-A22 (Mt 16,21-27)

Hi ha encara qui presenta el text de Jeremies com el paradigma de l'idili espiritual: Déu com un amant que sedueix i el profeta deixant-se seduir. Tanmateix el text diu tot el contrari: Jeremies no es complau; es plany. El profeta es queixa amargament d'haver-se deixat seduir pel Senyor, com l'amant fatalment encisat per un esguard, com l'ocell funestament agafat en una xarxa.

No heu desitjat mai fugir del Senyor? Aparcar per uns dies aquesta fe que us segrega dels altres i aquesta exigència que us ultrapassa de totes bandes? No us heu cansat mai de tanta èpica evangèlica no remunerada? I no ha passat, aleshores, que alguna cosa més forta que vosaltres us ha retingut? No em refereixo a la por, ni a la mandra, ni a la falta de coratge...

Quan resulta que començaves a relaxar-te una miqueta i negociar el contracte a la baixa; quan estaves a punt de signar amb Déu un plebiscit del tipus "tu fes de Déu i deixa'm a mi fer d'home"; aleshores, el Senyor fa una finta i et llença l'estocada: « Fuig d'aquí, Satanàs! Em vols fer caure, perquè no penses com Déu, sinó com els homes. » És tan exasperant que, amb aquest Senyor, no es pugui regatejar!

D'acord, però si he de perdre la vida per tu i per l'evangeli, m'haurà de moure quelcom més que una idea sobre la justícia social o la puresa moral. Si m'he d'arriscar a seguir oferint el poc que em resta, contra la urgència de la meva carn que m'empeny sovint en una altra direcció, aleshores m'haurà de seduir quelcom més que una estètica col·lectiva o un estat anímic euforitzant. Si he d'agafar la meva creu per seguir-te allà on jo seria incapaç d'anar, aleshores posa't tu al davant i fes que es converteixi en Vida aquesta seducció fatal.

RUMORS

2011-08-19T18:00:00.027+02:00

HOMILIA DG-TO-A21 (Mt 16,13-20)

Els rumors són com els tumors, començen a partir d'una cèl·lula i s'extenen ràpidament. La Borsa puja o baixa en funció dels rumors. La prima de risc d'un país, puja o baixa en funció dels rumors. Algunes de les actuals revoltes populars han començat amb un rumor escampat per les xarxes socials. Igual que passa amb els tumors, hi ha rumors benignes i rumors malignes. Tot depèn de la seva fiabilitat inicial i dels efectes que produeixen a l'escampar-se.

Tot l'assumpte referent a Jesús va començar amb un rumor que voleiava entorn a ell, barreja d'interrogant, de sospita i de confiança. Jesús mateix, en un moment donat de la seva vida, vol verificar la consistència d'aquests rumors i acudeix als seus deixebles: « què rumoreja la gent sobre el Fill de l'home? » Els rumors sobre Jesús que reporten els deixebles no són dolents: el comparen amb Joan Baptista, Jeremies, Elies... Jesús va suscitar rumors d'un cert abast en el seu moment, però tots aquests rumors van anar silenciant-se a mesura que s'acostava el seu final.

Els arxius històrics de l'Imperi Romà no han conservat cap traça significativa de Jesús, la seva vida hagués passat completament desapercebuda, si no li hagués seguit des de molt aviat un estrany rumor: « Aquell que va morir crucificat, Déu l'ha tornat a la vida, Ell és el Messies, el Fill del Déu viu. » És a través d'aquest rumor, i no de tots els altres, que va entrar Jesús en la història.

Portat, primer, de boca en boca, debatut en públic més tard, rebutjat per alguns amb incredulitat, acollit per altres amb esperança, el rumor de Jesús no va parar de fer-se més ferm i ampliar-se. A finals del segle primer el rumor de Jesús havia donat la volta a tota la conca mediterrània. L'assumpte de Jesús es tornava un assumpte d'Estat, canviava el curs de la història, i l'Església no ha cessat fins al dia d'avui de alimentar-se d'aquest rumor i d'expandir-lo.

La pregunta que ens hem de fer avui és la mateixa pregunta que Jesús va fer als deixebles a Cesarea de Felip: « i, vosaltres, què en dieu d'aquest rumor? » Jesús no pot seguir viu en la nostra història més que de la mateixa manera que va entrar-hi, impulsat cap endavant pel rumor dels que el segueixen. Depèn en bona part de nosaltres la credibilitat d'aquest rumor i que els nostres contemporanis puguin acollir-lo en les seves vides com el millor rumor benigne de la història.

(Amb agraïment a un dels meus mestres en teologia, Joseph Moingt sj)

ENGRUNES

2011-08-12T18:00:00.127+02:00

HOMILIA DG-TO-A20 (Mt 15,21-28)

Quantes vegades he hagut de sentir-me dir allò de « tu que estàs més a prop de Déu... », com si jo, pel fet de ser capellà, tingués reservat un lloc de preferència a la taula de Déu. Res més allunyat de la realitat. Els homes i dones que han arribat de debò a fer experiència de Déu han hagut de menjar moltes engrunes. Engrunes que cauen sovint de la taula dels "bons", dels que suposadament "en saben", dels "espirituals", dels "religiosos"...

El que succeeix és que la majoria de nosaltres pensem que tenim dret a seure a taula i no estem disposats a menjar engrunes. Les engrunes són per als altres: els crèduls, els dolents, els febles, els que no van a missa... cadascú sabrà. Nosaltres volem el plat calent i servit a taula: pau interior, salut, reconeixement, ataràxia clerical, aura mística...

És per això que no solem trobar Déu més que en les nostres fantasies, per molt espirituals que semblin. És a dir, en comptes de Déu, l'únic que trobem és el nostre Alter Ego assegut en el primer lloc d'una taula que no és la de Jesucrist. Mireu, no en sé res de l'experiència d'altres déus, ni d'altres experiències "espirituals", només sé que si voleu fer experiència del «Déu de Jesucrist» us heu de disposar a menjar engrunes.

I és que només qui menja engrunes sap què vol dir pidolar. Pidolar és demanar allò que necessites amb insistència i des d'abaix, fins que ho aconsegueixes. La fe és potser la forma més radical de pidolar, perquè no pidola coses, no pidola un pa més tendre o un lloc més preeminent a taula; pidola Déu i res menys que Déu. És per això que li toca menjar tantes engrunes. Dius que estàs enfadat amb Déu perquè no ha respost la teva pregària? Mare meva, és que no has menjat mai engrunes? és que no saps el què és pidolar?

A base de menjar engrunes, la fe es fa forta com una roca, forta i insistent com una heura, capaç de convèncer Déu, de doblegar-lo, de fer-li canviar de plans. Com la fe d'aquesta dona cananea que li va fer entendre a Jesús quines eren « les ovelles perdudes del poble d'Israel », no les que seien a taula, cofoies de la seva fe (o el seu ateisme dogmàtic), sinó els "cadells" que pidolaven sota la taula i que ningú no advertia.

MULTITUDS

2011-08-05T18:00:00.042+02:00

HOMILIA DG-TO-A19 (Mt 14,22-33)

Ahir Jesús parlava a les multituds des d'una barca i ara es presenta als deixebles, tot sol, caminant sobre l'aigua. Cap multitud pot suplir la meva adhesió personal a Jesús. Cap "barca" pot estalviar-me el risc de confiar en la seva Paraula. Ni les multituds ni les estructures, per molt bones i santes que siguin, poden substituir la meva trobada personal amb el Senyor.

Els evangelis són unànimes a l'hora d'insinuar que Jesús va passar per una certa "decepció de les multituds". Mateu ho reflecteix amb aquest episodi de Jesús caminant sobre l'aigua, lluny de la massa, confrontat a la fe personal de Pere. Però és l'evangelista Joan qui millor expressa aquesta decepció: « vosaltres no em busqueu perquè heu vist senyals prodigiosos, sinó perquè heu menjat pa i heu quedat saciats. » (Jn 6, 26) Aquest és el perill de les multituds des del temps de Jesús: que es quedin només amb la panxa plena i l'emoció identitària.

Estem a les portes d'una gran trobada de joves catòlics d'arreu del món a Madrid. Els cristians "progres" ja s'han afanyat a criticar-la (vegeu "redes cristianas"), mentre els cristians "carques" no s'han quedat enrere a l'hora d'exhibir-la com a bandera (vegeu "info católica"). Els més progres es carreguen la unitat a costa d'un pluralisme mal entès, mentre els més carques es carreguen la pluralitat a costa d'un uniformisme encara pitjor entès. Tot plegat molt poc cristià i molt poc catòlic, sincerament.

Jesús constitueix l'Església amb el repte de ser ú en la multiplicitat. Ens interessen les JMJ, no tant per la multitud (benvinguda sigui), com per la multiplicitat. Volem celebrar públicament, no tant que som molts, sinó que som múltiples, units per una mateixa fe, diversos en la comunió. És això l'Església catòlica.

Les lectures d'avui poden ser un estímul per a no perdre de vista l'essencial. Abans de donar-nos un bany de multituds assedegades, Isaïes ens posa sobre la pista: Déu no parla en el terratrèmol, en el foc, en la tempesta. Déu no parla ni els grans accidents geològics ni en les grans ostentacions socials. Déu parla en el so d'un ventíjol suau. Déu parla en un home que camina damunt les aigües, despullat de tota ostentació, disposat a vèncer només amb la fe tots els fantasmes.

No dic això per aigualir la festa, ja que penso que tenim tot el dret a fer-la. Ho dic per si les lectures d'avui ens ajuden a fer-la de la manera més oportuna i més "catòlica" possible.

DE SOBRES

2011-07-29T18:00:00.175+02:00

HOMILIA DG-TO-A18 (Mt 14,13-21)

Diu que aquell vespre a la vora del llac eren « uns cinc mil homes, sense comptar-hi les dones i la mainada. » Els deixebles volien que la gent es dipersés pels poblats a proveir-se de menjar. Els entenc: devien pensar "quina mandra". Però s'ha de tenir en compte que els poblats eren petits i no tenien supermercats.

Si haguessin llegit la Contra d'ahir, haurien conegut la possibilitat d'alimentar-se d'aire, que sempre és molt més econòmic. Però no existia La Vanguàrdia en aquells temps, i la temeritat de la gent no arribava a aquests extrems.

La resposta de Jesús sembla, de totes, la més sensata: « No cal que hi vagin. » Sembla evident: on voleu que vagin ? Ens trobem al llac de Galilea i no a l'Àrea de Guisona ! Segur que en tenim prou, sempre en tenim prou quan ho posem en comú i, generalment, en sobra.

L'últim dia de Colònies acostumem a convidar als pares que vinguin a missa i a dinar abans d'endur-se'n els nens cap a casa. L'altre dia va haver un descuit i els monitors es van quedar sense el dinar: podeu creure que van menjar de les restes de les famílies i encara hauríem recollit « dotze coves plens de les sobres » ? I estic parlant de disset monitors !

L'altre dia un amic no creient em preguntava què afegia Déu a la meva vida. Li deia que l'únic que afegeix Déu a la meva vida és Déu mateix. Sense aquest 'excedent', es pot viure, ser solidari, compromés, intel·ligent, sensible ? Sens dubte. Aleshores ? Aleshores, et falta Déu. Ja, però a mi no em fa falta. És clar, a mi tampoc.

El meu amic no ho entenia perquè, per a ell, Déu és allò que et falta, allò que serveix per omplir el buit; per a ell, Déu significa la carència i no l'excés. Però Déu és, estrictament, el contrari: allò que "no fa falta", allò que "està de més", allò que "sobra", la mesura curulla i sobreabundant, la generositat i el do en estat pur.

Nosaltres hem de fer que no en falti, això per suposat, però només Déu pot fer que en sobri. Si arribéssim a construir una societat plenament justa, màximament respectuosa de la llei al servei del bé comú, on a ningú no li faltés res i ningú no fes ostentació d'allò que no necessita... però no es donés aquest 'excedent', aquest reconeixement agraït del do, aquesta superació inesperada i immerescuda de les nostres mesures... aleshores ens passaria allò de Súmmum ius summa iniuria, és a dir, "máxima justicia, máxima injusticia". Seríem justos, però la insatisfacció ens corsecaria l'ànima.

Jesús ens ensenya a agrair i a celebrar aquest 'excedent' que Déu és. I la comesa de la religió és precisament aquesta... o ho hauria de ser.

2011-07-22T18:00:00.016+02:00

De vacances, sense ordinador ni cobertura.
Torno la setmana vinent si tot va bé.
Us animo a fer vosaltres l'homilia aquesta setmana enviant els vostres comentaris.
Les lectures d'aquest diumenge s'ho valen.

LA FORÇA DEL BLAT

2011-07-15T18:00:00.020+02:00

HOMILIA DG-TO-A16 (Mt 13,24-30)

Recentment, s'ha posat de moda fer apologètica de l'ateisme. Dawkins, Hitchens, Onfray, Puente Ojea, Rodríguez... són alguns dels seus portaveus. Títols com "El espejismo de Dios", "Dios no es bueno", "Probablemente Dios no existe"... s'han convertit en súper-ventes. ¿ N'heu llegit algun ? És entendridor veure com els ateus també necessiten nodrir la seva fe i conjurar els seus dubtes.

M'imagino per un moment que jo no crec en Déu, ¿ d'acord ? ¿ Sabeu quin és per mi el drama insuportable de no creure en Déu ? Que no pots pregar. No pots parlar amb Déu, ni escoltar-lo, ni sentir-te acompanyat per Ell, ni abandonar-te a Ell, ni escridassar-lo, ni gaudir de la seva presència, ni patir la seva absència, ni adorar-lo per sobre de tot, ni confessar el pecat i suplicar misericòrdia... Sincerament, no podria.

¿ Sabeu què diuen els que no creuen ? Que ells no preguen perquè Déu no existeix, perquè no és veritat, perquè és una projecció de no sé quantes coses, perquè més val suportar aquesta veritat que viure enganyat, perquè et sents molt més lliure, perquè és el que fan els adults... El fet és que totes aquestes raons em semblen un miratge quan m'agenollo i prego.

Aleshores penso que no creuen en Déu perquè no poden pregar. I sento una compassió que m'apreta el cor fins a fer-me mal. ¡ Potser no han pregat mai ! ¿ Us ho podeu imaginar ?... ¿ Mai ? Mai de genolls, mai en el silenci, mai amb un salm, mai Isaïes, mai les Benaurances i Jesús a la creu, mai Job clavant el seu clam com una urpa, mai « Senyor meu i Déu meu », mai plorant d'agraïment als seus peus, mai el seu Cos de franc... ¿ Mai ?

Llegeixo les lectures d'avui i de seguida em consolo, perquè « nosaltres no sabem com hem de pregar, però el mateix Esperit intercedeix per nosaltres amb gemecs que no es poden expressar. » (Rm 8,26-27) Ni que sigui a l'últim moment, ni que sigui d'amagat, ni que sigui al límit de les forces, ni que sigui per sorpresa, ni que sigui al llindar d'una alegria inefable... tothom, poc o molt, gemega.

Déu escolta els gemecs del blat, vinguin d'on vinguin, i no abandona el camp als efectes devastadors del jull. Déu espera i confia perquè coneix la força del blat que ell mateix ha plantat, perquè sap que es mantindrà ferm i donarà el seu fruit el dia de la sega. Només aleshores separarà l’un de l’altre. Davant el foc del seu amor, el jull cremarà i el blat es convertirà en pa. Llavors el qui ha cregut ho celebrarà i el qui no, alliberat també del jull, si ho vol, podrà pregar.

CRISPETES

2011-07-08T18:00:00.022+02:00

HOMILIA DG-TO-A15 (Mt 13,1-9)

Si li preguntes a un nen d'on surten les crispetes, tens moltes possibilitats que et digui que surten de la màquina que hi ha a les sales de cinema. I té raó, surten com 'xurros', què dic jo?, els xurros s'havien de fregir i encara prenien el seu temps. Les crispetes rajen en surtidor, incontinents, com instigades pel dimoni. No heu somiat mai que èreu engolits per un tsunami de crispetes ? Els qui netegen les sales de cinema a les hores punta, segur que ho han somiat més d'una vegada.

Doncs bé, en el món que hi ha més enllà de les sales de cinema, el paradigma de les crispetes no serveix per a quasi res, encara que estiguis temptat de creure que serveix per a quasi tot. Les coses veritablement bones i valuoses a la vida no rajen en surtidor només en apretar un botó. Els diners costen de guanyar, els crèdits costen de fiar, el treball costa d'aconseguir, els fills costen de criar, la família costa de mantenir, els exàmens costen de superar, la vocació costa de nodrir, els malalts costen de guarir, els toxicòmans costen de rehabilitar, els atribolats costen de consolar, els ofesos costen de reconciliar.

Costen el que costen, poden costar 30, 60 ó 100, depèn del moment, de la persona, de la prova... però costen alguna cosa: un esforç, un temps, un talent, un amor, una fidelitat, un compromís, una alegria, una constància. I perquè costen, el fruit que donen té un valor: 30, 60, 100, depèn del moment, de la persona i de l'amor que hi ha posat. Sigui com sigui, és un fruit que dura i nodreix molt més que les crispetes.

Quin és el fruit que ha produït en tu la Paraula de Déu? Va, no et facis el ronso, segur que n'ha produït algun, ni que sigui minúscul. Si no fos així no estaries ara mateix llegint aquesta homilia, oi? No busquis coses massa elevades: un passatge que encara et ronda, una homilia que t'ha quedat gravada, la promesa d'un sentit que comences a intuir...

Si hi ha un fruit, per minúscul que sigui, que has après a reconèixer, vol dir que la Paraula de Déu està fecundant el terreny de la teva vida quasi sense que te n'adonis. Aquest fruit 'minúscul' és la senyal de que la llavor ha començat a germinar en tu i que, si tens cura del terreny i li poses molt d'amor, tard o d'hora produirà el seu fruit, 30, 60 ó 100, tant se val, perquè « la paraula que surt dels meus llavis no tornarà infecunda. » (Is 55,11)

Aquesta promesa, encara que costi de creure, té molta més força que la màquina de fer crispetes.

SENZILLS

2011-07-01T18:00:00.037+02:00

HOMILIA DG-TO-A14 (Mt 11,25-30)

Em sento profundament cansat i afeixugat; per això l'evangeli d'aquest diumenge és per a mi com un bàlsam. Estic cansat dels efectes secundaris del tractament, que són com una 'gota malaia'. Els granets i les picors m'acompanyen sempre, com una alarma que es dispara constantment i no pots aturar. A estones em passa que no m'acabo de reconèixer i, tanmateix, sóc ben bé jo, només que desdibuixat o, millor, sota els efectes d'una llum desconeguda.

Per això, ara que començo els Exercicis Espirituals, suplico que entrin en la meva pregària els "senzills". M'encomano a ells. La dona que renta els peus de Jesús amb les seves llàgrimes i els aixuga amb els seus cabells, vull que sigui la meva intercessora. Vull lloar i servir el Senyor com ho va fer ella. ¿Què seria la sanació al costat de veure el món i les persones amb els seus ulls?

Em sento anímicament tan lluny dels "senzills", Senyor. Tinc massa títols, sermons, mèrits, projectes, lloances... per a presentar-me ara buit de tot això. Has deixat que se m'infli massa el currículum i no li has ensenyat prou al meu ego a desinflar-se. No sé lloar-te sense un mínim de mitjans i de prestigi. No sé reverenciar-te sense el mínim de perspectiva que dóna la alçada. No sé servir-te sense guants. No sé somriure sense tenir res a les butxaques. No sé presentar-me com tu, « muntat humilment en un ase, en un pollí, fill de somera. » (Za 9,9-10)

Per això em resulta tan urgent encomanar-me al "senzills" que et coneixen sense utilitzar-te. En aquesta nova etapa de la meva vida, ajuda'm a cedir el pas als altres sense retirar-me, a donar suport, a fer companyia, a vigilar la reraguarda. Ajuda'm a passar a segona línia sense abaixar els braços i rebaixar els ànims. Ajuda'm a servir en silenci, sense afectació. Ajuda'm a no ser una càrrega pels altres, ni motiu de tristesa o causa de penombra. T'ho demano a Tu, Senyor, que no poses els ulls en qualsevol, sinó en « l'humil i abatut que s'estremeix en sentir les teves paraules. » (Is 66,1-2)

NO+ DE PA

2011-06-24T18:00:00.019+02:00

HOMILIA A-CORPUS CHRISTI (Jn 6,51-58)

És que no es pot ser bona persona sense necessitat de creure en Déu? És que no es pot ajudar els altres sense necessitat de fer-se religiós? És que no es pot ser cristià sense necessitat d'anar a missa? Estic cansat d'aquest tipus de preguntes que s'alimenten només de pa.

És que no podria sortir l'espiga sense necessitat de soterrar la llavor? És que no es podria obtenir la farina sense necessitat de moldre el blat? És que no es podria pastar la massa sense necessitat de dispersar el llevat? És que no es podria coure el pa sense necessitat de cremar la llenya? És que no podia el Senyor alliberar el seu poble sense necessitat de travessar el desert? És que no podem viure només de pa, ni que sigui artificial, sense necessitat de cap altre 'mannà'?

Quan el poble d’Israel es moria de gana al desert, quan la terra no podia, quan l’home no sabia, quan el cel no responia, quan el sistema no canviava, quan totes les bones intencions semblaven caure en sac foradat... Aleshores, en veure un aliment desconegut, diuen que algú va exclamar: "Man-hu?", és a dir, "què és això?" I és que Déu ens dóna l’aliment que no sabem, el mannà que no coneixem, el sentit que no imaginem, allò que la terra no pot covar i les nostres mans no poden pastar.

Per a la mentalitat semítica, la carn i la sang són les dues substàncies que fan de l’ésser viu una unitat. L'evangeli de Joan ens diu que no es pot donar una part “sense necessitat” de vessar-ne l’altre. No es pot donar la carn (el temps, l’esforç, la força) sense necessitat de vessar la sang (la vida, l’esperança, l’ànim); i no es pot vessar la sang (les idees, les bones intencions, l’afecte) sense que això repercuteixi en la carn (el desgast, la ferida, la marca).

Pregunteu-li a Jesús si no podia donar una cosa sense necessitat de vessar-ne l’altra, a veure què us respon. Pregunteu-li a qualsevol persona que estima de debò si no pot fer això sense necessitat de fer allò, a veure què us respon. Us miraran amb cara de peix i us diran: - "sense necessitat"? però què vol dir "sense necessitat"? -. Qui viu en el regne de la necessitat no entén que les coses importants a la vida es fan "sense necessitat", perquè la necessitat se’ls queda curta... com el pa.

No es pot donar una almoina sense necessitat de donar també el teu temps? No es pot riure amb el qui riu sense necessitat de veure'l plorar? No es pot viure en pau a casa teva sense necessitat de veure com els emigrants s’amunteguen infrahumanament en tants forats? No es pot ser bona persona sense necessitat de complicar-se la vida? No podia Jesús fer bons discursos sense necessitat de fer-se sang? No podríem sobreviure nodrint-nos només de pa? No podríem ser cristians sense necessitat de "menjar la seva carn i beure la seva sang"? No podria ser el món d’una altra manera i Déu no estimar-nos tant?

PER ENRECORDAR-SE

2011-06-17T18:00:00.028+02:00

HOMILIA A-SANTÍSSIMA TRINITAT (Jn 3,16-18)

Mentre a casa nostra hem anat escurçant els noms de les persones, a Amèrica Llatina, per exemple, els han anat allargant. Aquí ens diem Alba, Anna, Marc i Pau. En altres indrets es diuen Ricardo José, Carlos Antonio i, fins i tot, Wilmer Jonathan Júnior.

Abans no era així: hi havia molts noms compostos, com Joan Enric i Maria Eugènia, i a tots ens posaven fins a tres noms a l'acta de Baptisme: Marc Segimon Feliu, en el meu cas. No sé, potser hem anat simplificant perquè sigui més fàcil enrecordar-se.

Una vegada, Moisès va tenir l'ocurrència de preguntar-li a Déu quin era el seu nom i va rebre una evasiva per resposta. No és que Déu no vulgués respondre, o que li faci vergonya dir el seu nom: el que passa és que no pot suportar que l'etiquetin darrera un nom. Si vols que Déu et digui quin és el seu nom has de tenir el temps i la disposició per a rebre la resposta, si no és així, millor no li preguntis.

Moisès estava disposat a esperar fins a quaranta anys, que és el mínim necessari, i es va posar en camí. Va caldre molt desert, sorra, punyetera poca aigua, pujar muntanyes, ganes de tornar a casa, un bedell de fosa i gravar dues vegades les tauletes de l'aliança. Llavors, en el moment més inesperat, mentre Moisès tenia les dues tauletes a les mans i no podia prendre nota, Déu digué per fi el seu nom: « Jo sóc el Senyor, Déu compassiu i benigne, lent per al càstig, fidel en l'amor. » Com devia fer Moisès aleshores per enrecordar-se ?

També, a propòsit de Jesús, n'hi havia molts que preguntaven: « Ets tu o n'hem d'esperar un altre? » « I tu, quin senyal realitzes, perquè el vegem i et creguem? » « Senyor, si ni tan sols sabem on vas, com podem saber quin camí hi porta? » Llavors, en el moment més inesperat, enmig d'una pujada a Jerusalem que tothom temia i ningú no desitjava, Déu digué de nou el seu nom, però ells havien fugit i ja no l'escoltaven. Sort que un centurió i un lladre, malgrat tot, van prendre acta.

Més tard, quan els deixebles vivien d'acord amb el seu Nom i feia temps que el proclamaven, el deixeble estimat, recordant unes paraules de Nicodem, va posar per escrit el nom de Déu de la forma més fidel i precisa que en tenim constància: « Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill únic perquè no es perdi cap dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna. »

Aleshores, els cristians el vam abreujar i en vam fer un signe « en el nom del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant », perquè sigui més fàcil enrecordar-se.

OXIGEN

2011-06-10T18:00:00.006+02:00

HOMILIA A-PENTECOSTA (Ac 2,1-11)

« Un deixeble s’acostà al seu mestre per preguntar-li: - mestre, què he de fer per a trobar Déu? -. El mestre li respongué: - només l’has de desitjar amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb totes les forces i el trobaràs -. Digué el deixeble: - Ja l'he desitjat així i tanmateix no l'he trobat? -. Llavors el mestre agafa el deixeble, el porta al riu, l’agafa pel cap i el submergí en l’aigua durant una bona estona. Quan notà que el deixeble començava a fer signes d’asfixia, el mantingué enfonsat encara uns segons i després el va treure a la superfície d’una estrebada. El deixeble va obrir violentament la boca i els pulmons per tal d’inhalar tot l’oxigen que li havia mancat dins l’aigua. El mestre li digué: - quan desitgis Déu amb la mateixa intensitat amb què necessitaves l’oxigen, aleshores el trobaràs -. »

L'Esperit és això: l’oxigen que necessitem per a sentir-nos vius. L’amor és la respiració de Déu i l’amor és apassionat, és sincopat, és intens. Déu desitja la humanitat, cada home i cada dona, com aquell deixeble desitjava l’oxigen. Jesucrist és l’expressió viva d’aquest desig de Déu envers la humanitat. La resurrecció és la inhalació violenta que Jesús fa després d’haver estat submergit tres dies en les aigües de la mort. El baptisme per immersió expressa molt vivament aquest renaixement que es produeix quan hom surt de l’aigua i recupera la respiració i la vida que quedava com retinguda dins de l'aigua.

L’Esperit Sant és l’esma, l’alè, la respiració de Déu, la vida de Déu en estat de màxima intensitat. I és aquesta vida en estat de màxima intensitat la que Déu comunica als deixebles durant la celebració de la Pentecosta. Déu Pare, per mitjà del Fill, dóna el seu alè a l’Església perquè no li falti l'oxigen, perquè respiri a ple pulmó. Podem estar segurs que no ens faltarà mai la força de l’Esperit Sant, que és la vida de Déu en estat de màxima intensitat.

És per això que no tenim por, és per això que parlem cadascú en la nostra llengua i ens entenem, és per això que som la respiració assistida de la humanitat quan aquesta perd l’esma, és per això que som l’oxigen que el món necessita quan està al límit de les seves forces, l’aire que acarona les ferides i les ajuda a cicatritzar, el ventijol que s’agraeix quan la calor ens sufoca i ens fa suar. Els cristians, plens de l’Esperit Sant, som l’alè amorós de Déu que dóna vida a totes les coses i les fa respirar.

TENS QUARANTA DIES

2011-06-03T18:00:00.003+02:00

HOMILIA A-ASCENSIÓ DEL SENYOR (Ac 1,1-11)

Tens quaranta dies per a trobar el sentit de la teva vida: ja pots afanyar-te. De fet, quaranta dies és tot el que necessites per passar de la por a la confiança, del dubte al convenciment, de les reticències a la generositat. Quaranta dies és la xifra de la conversió, de l'oferiment i de la llibertat. Quaranta dies és la data fixada per l’ascensió, pel comiat i la distància, per deixar anar la mà i caminar pel propi peu, per donar un pas endavant i deixar de mirar els núvols esperant de Déu una evidència més gran que la que ja t’ha estat donada.

Imagina que et diguessin: "tens quaranta dies de vida", serien per a tu una eternitat, seria per a tu tot el temps, seria per a tu la xifra de la vida contra la mort, la xifra de la promesa d’una vida lliurada sense més reticències, sense més tardança, sense la por estèril del qui vol arriscar poc per a no perdre massa. Viu, doncs, com si només et quedessin quaranta dies, no els quaranta últims, sinó els quaranta definitius, 'els quaranta principals', perquè són veritablement el principi, el començament d’una vida sense excuses, d'una vida que aprèn a lliurar-se sense esperar a demà.

Tens quaranta dies per deixar l'acampada i posar-te a treballar de debò, no esperant que arribi el Messies amb el nou sistema sota el braç. Tens quaranta dies per dir que sí, perquè el teu sí sigui la signatura que rubriqui a partir d'aquest moment i per sempre la teva vida. Des de sempre Ell et busca i per sempre, encara que ja no el vegis, t'ha volgut trobar. Creu-me, de debò, quaranta dies és temps de sobres, tot el que passa de quaranta dies és temps que li manlleves a la felicitat, a la teva i a la dels altres.

PANCARTES

2011-05-27T18:00:00.025+02:00

HOMILIA DG-PQ-A06 (Jn 14,15-21)

Aquests dies d'acampades reivindicatives, han proliferat les pancartes amb frases que donen raó de les esperances de la gent que s'hi manifesta. Pots trobar els clàssics de sempre: "Sigues realista, demana l'impossible"; veritables exercicis de lirisme: "Si em roben els somnis, no et deixo dormir"; crua poètica urbana: "Revolución no es botellón"; lamentacions escatològiques: "Se'ns pixen a sobre i diuen que plou"; enginyoses referències a l'actualitat: "Tenemos Sol, queremos la luna", etc. No només hi ha indignació entre els acampats, hi ha també molta esperança, i la gent ofereix les seves raons "serenament i amb respecte", com aconsella Sant Pere a la seva epístola.

Està creixent simultàniament un moviment d'escarni de l'acampada. Quim Monzó ha engegat una campanya a twitter on el "ròdol burleta dels descreguts" fa munició de befa amb les pancartes i les esperances dels acampats. Un tuit convidava a la #acampadapedralbes demanant que portessin "glassons de gel pels gintònics", i aquest és el to. Què fàcil, què mesquí.

Hi ha una esperança càndida, com la del gurú que ofereix neteja de chacras a #acampadasol. O esperances que volen aprofitar "l'ocasió pastoral" de #acampadios per escriure un tuit religiós d'acció de gràcies. O una esperança més pujada d'hormones, o una esperança més pintoresca, o una esperança més anecdòtica. Hi ha també esperances directament bòrnies com la dels que proposen, aprofitant la remor de les aigües, de retirar simultàniament 155 Euros del banc per donar una lliçó a aquests "capitalistes que han provocat la crisi i s'estan enriquint amb els nostres diners".

Té un deix mil·lenarista tot això de les acampades. Multituds que s'ajunten per assistir a la fi del món entre tendes de campanya i assamblees generals. Esperen l'adveniment del Regne messiànic, la inauguració del nou món anhelat, que comença a ser no només possible sinó ben real. Ara sí, aquest sistema passa i arriba el sistema nou, el model alternatiu que tant havíem esperat.

Aquesta esperança no la comparteixo, sincerament, no perquè no ho vulgui sinó perquè no ho espero. No espero que un "canvi radical de sistema", gestat en l'assemblea dels essenis, millori de debò 'aquest' sistema. No espero que un col·lectivisme libertari sigui millor de debò que 'aquest' capitalisme liberal. No crec que l'Arcadi Oliveres tingui una millor notícia de debò que l'Steve Jobs per 'aquest' món.

Ara bé, jo també espero la fi del món i la vinguda definitiva del Messies. Jo també em sento orfe d'esperances seculars i demano ardentment que passi el món i arribi el teu Regne, Senyor. Jo també demano, en una gran pancarta, que ens enviïs "un altre Defensor perquè es quedi amb nosaltres per sempre, l'Esperit de la veritat, que el món no pot acollir". I és per això, perquè em mou aquesta esperança, que miro de recolzar l'esforç de tanta gent que mira de fer cada dia més humà aquest sistema, cada dia més just i menys pervers aquest capitalisme, cada dia més universal i real aquesta esperança.

Jesús també va convocar multituds en grans acampades, també va repartir pa i peix per tothom, també va proclamar l'adveniment d'un regne nou. I també va suscitar entusiasme, indignació barrejada amb esperança. Però va tornar a les valls de la calma i al dia a dia on es produeixen també les desercions i les manipul·lacions ideològiques del missatge. Va baixar al món la seva gran esperança i la va plantar com una tenda de campanya. Li van trepitjar la tenda, van desallotjar l'acampada, les multituds es van disoldre, els 'més implicats' van fer veure que miraven a una altra banda..., però no li van escapçar l'esperança.

EVANGELI REAL JA

2011-05-20T18:00:00.035+02:00

HOMILIA DG-PQ-A05 (Jn 14,1-12)

Estem tots molt indignats: contra les retallades, contra els polítics, contra el món financer, contra la crisi, contra la xenofòbia, contra la campanya electoral, contra el sistema! Quan tens un malestar i no el pots canviar, sembla que no et queda més que la queixa. Tenim dret al crit, només faltaria. Però el crit és insuficient per integrar el malestar i que es pugui convertir en llavor d'una altra cosa.

Un col·lectiu de gent ben diversa s'ha llençat al carrer per escenificar aquesta indignació general sota el lema 'democràcia real ja': « Unos nos consideramos más progresistas, otros más conservadores. Unos creyentes, otros no. Unos tenemos ideologías bien definidas, otros nos consideramos apolíticos. Pero todos estamos preocupados e indignados por el panorama político, económico y social que vemos a nuestro alrededor. »

En el fons, no és democràcia real el que volem: la democràcia real ja la tenim i no ens agrada, ens afeixuga que sigui tan 'real', i això ens indigna. El que volem és 'democràcia ideal ja'. Volem democràcia ideal a cop d'acampada, a cop d'indignació compartida, a cop de bona voluntat globalitzada. I volem aconseguir-ho sense polítics, sense interessos partidistes i, sobretot, sense 'el dia després' de l'acampada: només a cops de democràcia emocional.

Aquests dies, quan sents parlar la gent (joves i grans), queda més clar que mai qui són els bons i qui són els dolents, qui són les víctimes i qui els culpables. S'ha generalitzat l'exabrupte cantinero. No puc evitar un cert distanciament de tanta indignació maniqueista per molt ben intencionada que sigui. De qui és la culpa de que el sistema no funcioni? Dels banquers? Dels rics? Dels polítics?... D'acord, però, i tu? On quedes tu que vols serveis sense pagar-los? Que vols subvencions sense mereixer-les? Que vols un món millor i no hi ha qui et suporti?

Fins que no assumeixis que aquest 'sistema' pervers és una perllongació de la teva pròpia perversitat, no el podràs canviar: podràs indignar-te, donar cops a una cassola fins deixar-la completament abonyegada. Per molt sa i recomanable que sigui exterioritzar sorollosament la indignació, de poc serveix si no assumeixes la teva culpa i no estàs disposat a carregar amb la teva part de culpa institucionalitzada, no per consolidar-la, sinó per expiar-la i transformar-la.

L'encarnació no és un error diví, un particularisme reaccionari, un exclussivisme excloent. L'encarnació és la manera que Déu ha escollit per expiar la culpa, no castigant-la o carregant-la en les esquenes d'un altre, sinó assumint-la i transformant-la. Jesús va abraçar una culpa que no era seva i la va transformar: aquest és el miracle, aquest és el camí, la veritat i la vida que a Tomàs li costa veure. D'on treuràs tu, profeta de la indignació a cop de cassola, la força per abraçar i transformar d'arrel una culpa que és en part teva?

Si no us agrada aquest camí, si us sembla massa feixuc i intransitable, us en proposo un altre: fem una acampada tots els cristians indignats a la Plaça de Sant Pere amb una gran pancarta que digui: « Ja està bé, volem veure Déu d'una vegada, sense mediacions, sense els filtres de la història i la corporalitat, sense la mortificadora opacitat de la carn, amb la mirada neta dels companys d'indignació. Unim, doncs, les nostres veus indignades a les veus de Tomàs i de Felip per dir: ja està bé de camins que no sabem a on porten, ho sentim, Senyor, això no funciona, 'mostra'ns el Pare i no ens cal res més', volem 'evangeli real ja'. »

Em dol que hi hagi tants cristians que han donat emocionalment aquest pas. Penso que Jesús ens convida a fer un camí diferent per mirar d'encarnar un evangeli, potser menys ideal, però molt més 'real'.

LLADRES

2011-05-13T18:00:00.001+02:00

HOMILIA DG-PQ-A04 (Jn 10,1-10)

Hi ha molts lladres que s’introdueixen a la pleta saltant la tanca i entabanen les ovelles. Diuen, per exemple, que només la més forta sobreviu allà a fora, que el món està ple de llops i que si no trepitges fort i no domines quatre idiomes, se’t cruspeixen.

Diuen que l’únic que importa és la llana, és a dir el vestit i l’aparença, la marca. Si vols cotitzar quan vingui l’esquilador, procura lluir una bona llana, o la llana més original, o simplement la més alternativa, que si no te'n vas de petac a l'escorxador.

Aquests lladregots fan tot el possible per a convèncer les ovelles de que no hi ha res fora de la pleta que valgui la pena, que el món exterior està ple d’amenaces, que enlloc com a casa, que des del sofà i amb el comandament a distància ja es veu tot el què val la pena veure. A la pleta, tancadetes, les ovelles són més dòcils i més manipul·lables.

Per a mi, aquests lladres són els més perillosos, perquè són els més mentiders i els qui fan més mal a les ovelles. Aquests els fan creure que això de la porta oberta és un mite, que sempre ha estat tancada, que tots els que ho intenten fracassen i mai no retornen. Són els profetes de les faves contades, contades per ells, és clar.

No deixa de ser paradòjic que la pleta més evolucionada de tota la història, la pleta més informada y més globalitzada, resulta que és també la pleta més alienada. Com pot ser? Què és el que no hem acabat de fer bé? Massa pastors, crec jo, que en realitat eren lladres.

Si saps el que és entrar i sortir lliurement per la porta;
... si has estat a fora i has encarat els perills amb confiança, conscient que no hi ha perill més gran que el de no voler sortir;
... si has sentit algun cop la seva veu i com et crida pel teu nom;
... si t'has sentit estimat pel que ets, amb o sense llana;
... si has tingut la sort de creure en aquest Pastor que ha donat la vida perquè tu recuperis la vida que et volien robar els lladres;
... aleshores, permet-me que t'ho digui, no et pots resignar a que la porta segueixi tancada i a que els lladres segueixin saltant la tanca.

S'HA APAREGUT A SIMÓ

2011-05-06T18:00:00.002+02:00

HOMILIA DG-PQ-A03 (Lc 24,13-35)

El dos deixebles d'Emaús tornen emocionats cap a Jerusalem per anunciar que han vist Jesús Ressuscitat. Però quan arriben a la comunitat es troben que no han estat els primers. El primer testimoni acreditat per la comunitat ha estat Simó: « Realment el Senyor ha ressuscitat i s'ha aparegut a Simó.» Aquesta és l'acta de fundació del cristianisme i reposa en el testimoni d'un pescador.

A qui hauríem escollit nosaltres com a primer testimoni i com a vincle de comunió de la primera comunitat cristiana? Molt em temo que no hauríem escollit a Pere. Haguèssim buscat algú amb més bon currículum, amb més dots naturals de lideratge, amb més llums i més de la nostra corda. Però hi ha unanimitat, a Orient i a Occident, en reconèixer-li a Pere aquesta precedència. Ell és la primera baula d'aquesta cadena de testimonis que arriba fins a nosaltres.

El director de la pel·lícula "Déus i homes", Xavier Beauvois, quan li van preguntar si era catòlic, va respondre: « no ho sóc perquè no sóc capaç de veure què tenen en comú l'Evangeli i el Vaticà.» Vaig donar-li algunes voltes durant uns dies i al final em va semblar trobar la resposta, la meva resposta, és clar. I és que jo sí que he estat capaç de veure què tenen en comú l'Evangeli i el Vaticà, potser per això jo sí que em considero catòlic. I la resposta és Simó.

Simó Pere, és el vincle d'unió històric entre Jesús i l'Església, entre l'Evangeli i el Vaticà, dos mil anys després. O és que potser tu ho hauries fet millor ? Dit d'una altra manera, el que tenen en comú l'Evangeli i el Vaticà és, dos mil anys després, el mateix que tenien en comú Jesús i Pere.

Si pogués parlar amb Beauvois li diria: "Xavier, amb qui t'identifiques més tu, amb Jesús o amb Pere?". "Amb Jesús", m'hauria respost sens dubte. Acte seguit li preguntaria: "Però a qui t'assembles més, a Jesús o a Pere?". Doncs, aquesta és també la diferència, amb dos mil anys d'història a les esquenes, entre l'Evangeli i el Vaticà. Jo també m'identifico amb l'Evangeli, però m'assemblo al Vaticà, encara que sigui un vaticà versió 'progre'.

Creiem i seguim Jesús Ressuscitat, però el creiem i el seguim gràcies a Simó. Hem conegut Jesús gràcies al testimoni de Simó, mantigut i transmès al llarg del temps, fins arribar fins a nosaltres. El que em fa creure no és la ideologia, la simpatia o la perfecció de Simó, sinó el seu testimoni. Per això el segueixo, el respecto, l'estimo... perquè va ser el primer en donar testimoni de Jesús Ressuscitat, i jo visc d'aquest testimoni.

Que no em treguin a Simó, si us plau, que no em treguin al pescador, ni que l'hagin acabat posant en un palau.

#TotsSomTomàs

2011-04-29T18:00:00.001+02:00

HOMILIA DG-PQ-A02 (Jn 20,19-31)

Tomàs, en hebreu, vol dir "bessó".
Bessó de qui?
El meu bessó meu.
Sí, jo sóc el bessó de Tomàs.

Jo no hi era, com ell, quan el Ressuscitat es va aparèixer enmig dels meus germans. Quan m'ho van anunciar, com ell, jo tampoc no m'ho vaig creure. Vaig pensar, com ell, que aquella bona gent era víctima d'una suggestió col·lectiva fruit d'una negació del dol de manual.

Vaig pensar, com ell, que es tractava d'una al·lucinació i jo no estava disposat a creure en un fantasma. M'hagués agradat creure, com a ell, que Déu va pel món ressuscitant els morts, sobretot, els morts que més ens hem estimat. Però les coses no funcionen d'aquesta manera.

Només si el veia a Ell, en carn i ossos, estava disposat a creure. Només si veia el mateix Jesús que havia vist agonitzar a la creu, estava disposat a creure. Només si veia el mateix Jesús que havia vist com una despulla en braços de Maria, estava disposat a creure. Només si veia aquell mateix Jesús que vam deixar embolicat dins el sepulcre, estava disposat a creure.

Només si veia al mateix Jesús que tant vaig estimar i que va donar la vida per mi -quan l'únic que vaig fer jo va ser dubtar i no acabar mai de llençar-me-, estava disposat a creure.

Si no era aquest Jesús, sinó el seu 'esperit', el seu 'record', la seva 'causa', el seu 'fantasma'... aleshores no m'interessava. No volia el seu 'exemple edificant', no volia la seva 'aura', no volia un 'estil de vida', no volia el 'jesús interior', no volia 'en el fons el que importa és el missatge', ni 'la força d'estimar que tots tenim a dins sense que importi el déu en que creiem o la fe que professem'.

El volia a Ell, viu, crucificat i ressuscitat, assegut a la dreta de Déu Pare, intercedint per nosaltres. I si no porta la marca dels claus, ho sento, però no és Ell, i per molt que vulgués no seria capaç de creure-hi.

Ens cal Tomàs, el bessó, per recordar-nos que al Ressuscitat no se’l reconeix en el rostre, en l’aura o en els vestits, sinó en les mans i en el costat. Ens cal Tomàs, per recordar-nos que podem intuir Déu en les postes de sol, en un bon vi o en una obra d’art, però només en la marca dels claus el podem tocar. Ens cal Tomás, el bessó, per a no oblidar que només ens ha estat donada la marca dels claus com a senyal i que cal travessar el dubte, la incertesa, la desconfiança per a reconèixer el Ressuscitat.

Una altra ànima bessona de Tomàs escriu això en la seva famosa columna diària: « fa anys que vaig descartar omplir amb respostes prefabricades les meves preguntes més punyents. Prefereixo militar en el dubte, aquest dubte que aterra en les pors i en les soledats i que no dóna opció a cap bàlsam. Certament, creure en Déu significa viure i morir més acompanyat. No és el meu cas, perquè, encara que m'esforcés a acceptar algun tipus de dogma, sempre sabria que m'estic fent trampes al solitari. Els habitants del dubte permanent ens portem malament amb la fe i amb els seus intangibles.»

La gran notícia, estimat Tomàs, per tu i per totes les teves ànimes bessones, és aquesta: el ressuscitat porta la marca dels claus. La fe en el Ressuscitat no és un 'esforç' perquè si ho fos, certament, tota victòria seria fer-se trampes al solitari. Benvolgut Tomás, deixa d'esforçar-te i creu, simplement. Abandona el dubte com a dogma de fe, abandona les teves pròpies respostes prefabricades, i demana humilment a Déu de ser també tu un d'aquells que 'creuen perquè estimen', un d'aquells que posen la mà en les ferides que els claus han deixat en el cos de la nostra humanitat... i el reconeixen a Ell, Ressuscitat.

JUTGE DE VIUS I DE MORTS

2011-04-22T18:00:00.005+02:00

HOMILIA A-FS-PASQUA (Ac 10,37-43)

La primera lectura del Actes dels Apòstols recull el discurs de Pere a casa de Corneli, un dels primers testimonis escrits de la predicació apostòlica de la primera església. És un compendi meravellós de la nostra fe, per la seva simplicitat. Pere conclou la predicació sobre Jesús amb aquestes paraules: « Ell és el qui Déu ha destinat a ser jutge de vius i de morts.» Com que no sabem què fer normalment amb el judici, deixeu-me que m'hi entretingui.

No ens arribem a fer a la idea de la sort que hem tingut, i és que no ens podia haver tocat un jutge millor! La gent que ha passat per un judici sap de què estic parlant. Com també algú que ha de passar pel quiròfan espera que li toqui el millor doctor. O com l'equip de futbol que ha de jugar la final espera que li assignin el millor àrbitre. O com els pares que desitgen el millor tutor pel seu fill. O com aquell que ha de viatjar en avió un dia turbulent i pagaria el que fos per tenir el millor pilot.

A nosaltres ens ha tocat el millor jutge possible, perquè ningú sinó Jesucrist és capaç de jutjar com es mereix la història i la humanitat. Només el qui ha ofert la seva vida com a preu de rescat per tots els homes, pot ser constituït per Déu com a jutge de vius i de morts. Perquè suposo que no teniu cap dubte de que al final tots haurem de ser jutjats, oi? Si no fos així la vida seria un infern, i això que estàs fent ara llegint aquesta homilia no seria més que un passatemps sense cap finalitat.

I és que el problema no és si creus en Déu o no, per determinar si seràs o no jutjat, com si fos tan fàcil o tan immediat. El problema és quin jutge has escollit tu, a quin jutge sotmets els teus actes i la teva llibertat. Perquè és per 'aquest' jutge que seràs implacablement jutjat.

Si et sotmets al jutge de la vanitat que confina el cos davant d'un mirall, per 'aquest' jutge seràs implacablement jutjat. Si et sotmets al jutge de l'èxit a qualsevol preu i de cap manera acceptar el fracàs, per 'aquest' jutge seràs implacablement jutjat. Si et sotmets al jutge de l'existència lleugera, volant de flor en flor sense acabar d'aterrar mai, per 'aquest' jutge seràs implacablement jutjat.

Jo em sotmeto a Jesucrist, mort per mi i ressuscitat, ell serà el jutge dels meus actes i del que hagi fet amb la meva llibertat. Per això estic tranquil, tot i ser conscient del mal ús que he fet de la meva llibertat. Per això tinc la consciència tranquila, perquè tot i sentir-me responsable i no voler defugir la pena pel meu pecat, la seva mort em justifica i la seva resurrecció abraça la meva consciència i li regala la certesa de la salvació.

Un amor com el seu només pot salvar, sempre que Ell sigui l'únic jutge a qui tu li sotmetis els teus actes i la teva llibertat.

« MACHE DICH »

2011-04-15T18:00:00.007+02:00

HOMILIA A-FS-DIUMENGE DE PASSIÓ (Mt 26,14-27,66)

No us espanti el títol de l'homilia: 'Mache dich' són les dues paraules alemanes que encapçalen l'ària més coneguda de « La Passió segons Sant Mateu » de Johann Sebastian Bach (si cliqueu damunt del títol la podreu escoltar mentre llegiu l'homilia). La lletra de l'ària no és de l'Evangeli, sinó de la poesia piadosa de l'autor del llibret, Picander, i diu el següent:

« Deixa't purificar, oh cor meu.
Jo mateix posaré Jesús al sepulcre,
perquè és en el meu cor
que Jesús ha de trobar, a partir d'ara,
el seu repòs.
Oh "Món", surt del meu cor,
que Jesús hi pugui entrar! »

Són unes paraules que expressen el sentiment del creient que es troba al peu de la creu del seu Senyor. Hi ha el dol per la pèrdua i la dolçor del retrobament, en un mateix sentiment, indestriable. El nostre cor es deixa purificar quan es buida del 'món' i s'omple de Jesús. El nostre cor de pedra s'ha d'obrir per encabir Jesús, com si fos un sepulcre encara per estrenar. Déu ressuscitarà Jesús en el nostre cor, operant per fi el trasplantament que tant havíem esperat: « convertiré el vostre cor de pedra en un cor de carn. »

Escoltant l'ària de Bach aquest matí m'ha sortit aquesta mena de « meditació sobre l'Església al peu de la creu » que ara us ofereixo per si us ajuda a sentir-vos més a prop de Jesús i de l'Església en la seva Passió.

Vull parlar d'un dol que em toca fer, dolç i dolorós al mateix temps. Assisteixo com a espectador de primera fil·lera a l'ocàs d'un gegant. Em refereixo a la cristiandat occidental. Els sacerdots vaguen errants entre les runes d'un passat que s'ha cremat. La televisió va plena d'imatges grotesques: els manifestants porten preservatius inflats, els homosexuals es refreguen una bandera del Vaticà per les seves parts, volen fer una processó atea el dijous sant... Tot em sembla tan patètic i tan real.

En aquest escenari grotesc, els joves tenen molt poques referències religioses positives al seu abast, tot els sona antic i rovellat. L'ateisme ambiental s'ha convertit en l'única veritat imperant i hi ha guardians de l'ortodòxia en estat d'alerta per totes parts. L'Església és culpable d'heretgia per negar-se a assumir els dogmes de fe més sagrats: l'avortament, l'eutanàsia, el sexe lliure i tota quanta novetat... Acusada de coses terribles com l'autoritarisme, l'homofòbia, la misogínia, el secretisme i la pederàstia per culpa del celibat. Dos móns tan llunyans, tan irreconciliables... realment tan oposats?

Potser m'equivoco però cada cop la fe exigeix una actitud més heroïca i cada cop és fa més gran el salt. Estem condemnats a convertir-nos en una secta més? És això el que la societat vol dels cristians? Que existim sense molestar, sense fer valdre uns drets que ja han prescrit? Que estiguem quiets i callats dins la gàbia, i que quan algú ens tiri un cacahuet fem les nostres cabrioles identitàries per poder celebrar la nostra diversitat cultural?

Em surt la nostàlgia, és veritat, i un lleu dolor, però no la lamentació. És molt feble encara, molt embrionària, però una Església renovada comença a oferir els seus brots tendres, de pur fràgils tan insolents. Una Església que no defuig el combat amb el 'món', però que no el busca per sistema i que té molt més a escoltar que a condemnar. Una Església conscient que el 'món' no és el contrari a l'Església, sinó el contrari a l'Evangeli, i que el combat més important no és contra el 'món' que hi ha a fora, sinó contra el que hi ha a dins.

Vaig veure'l ahir, aquest embrió eclesial, amb el grup de matrimonis parlant de la vida en clau vocacional. I l'altre dia al facebook amb el Ferran. I en el mail de l'Elena i el de l'Òscar, tan inesperats, tan de veritat. I en l'Enric que deixa de banda els seus prejudicis i s'arrisca a obrir una porta nova i apassionant.

No tinc força per arrossegar grups grans, però sí que em veig amb cor d'acompanyar-ne alguns, com deia Sant Ignasi "els que més es volen afectar", i d'acostar-los, un a un, al teu llindar. Aquests m'escolten quan els parlo de tu, de la teva Paraula, del teu Nom i de la teva manera boja d'estimar aquells que, als nostres ulls, no ho 'mereixen' tant. I de com això et canvia la vida i l'esguard.

Al peu de la creu, Senyor, fent encara el dol de la cristiandat, treu-me aquest cor de pedra i dóna'm el teu cor de carn: Mache dich, mein Herze, rein.

EL MEU AMIC LLÀTZER

2011-04-08T18:00:00.004+02:00

HOMILIA DG-QR-A05 (Jn 11,1-45)

Avui he somiat que era víctima de la violència. M'he desvetllat inquiet. Percebia perfectament l'odi en el rostre dels que em volien mal. I pitjor que l'odi, la indiferència pel meu patiment. Per això em trasbalsa tant l'actitud de Jesús a la creu: com podia perdonar aquells rostres, aquelles mirades d'odi, aquella crueltat gratuïta, aquell menyspreu, aquella insultant indiferència? Com? Em fa mal que l'amor sigui tan "feble", el voldria més fort, més inexpugnable.

No pot ser que es pugui destruir tan fàcilment, que matar sigui tan fàcil, que mentir sigui tan obvi, que extorquir sigui tan simple, que maltractar costi tan poc. Déu meu, per què ens has abandonat? Per què el mal té tants mitjans i el bé tan pocs? Per què la violència té tants afiliats i la misericòrdia tan pocs? Per què la injustícia té tants servidors i la bondat tan pocs? Per què la venjança té tants números i el perdó tan pocs? Déu meu, per què l'amor ens costa tant i la por tan poc?

« Senyor, si haguessis estat aquí, no s'hauria mort, el meu germà ». Penso en el meu amic Llàtzer, en la seva suprema indigència al llit de l'hospital. El meu amic Llàtzer va anar a l'Àfrica com a religiós i va haver de tornar prematurament amb una greu afectació respiratòria. Per cada inhalació de cortisona un minut menys de vida... us ho imagineu? No, no us ho podeu imaginar. Potser, Senyor, si haguessis estat aquí, ara no patiria tant.

Alguns, tan carregats de bona fe com desencertats, li recomanen: « Ànims, Llàtzer, no acceptis els pal·liatius del dolor, pateix amb constància, Déu es complau en el teu patiment i vol que l'exhibeixis com un trofeu per edificar els altres ». Altres, en canvi, li diuen: « Ai, Llàtzer, no segueixis confiant en Déu, així et van les coses... si no haguessis marxat a l'África a fer l'heroi res d'això no t'estaria passant ». Però el meu amic Llàtzer els ha contestat:

« Quan miro al voltant i veig i sento les mans dels qui m'estimen, per ajudar-me a fer les coses més simples i essencials de la vida... Quan el dolor em sembla insuportable al mateix temps que m'enforteix... Quan sona el timbre de la porta i apareixen amics que són veritables companys de camí... Quan ploro confòs perquè les coses no van com les havia planejat... Quan somric als que m'envolten i gaudeixo de cada minut que visc tot i les circumstàncies... Quan el desànim m'allunya de l'esperança... Quan desitjo justícia i aposto per un món més sincer per a tots sense excepció... Quan alguns ignorants pensen que el sofriment no té sentit... Quan clareja el dia i, al costat d'Ell i amb Ell, prego i dono gràcies... Quan tot això passa, no em canso d'agrair-li lo afortunat que sóc, no em canso d'agrair-li que segueixi comptant amb mi, de la mateixa manera que ho va fer el primer dia. Em vaig lliurar a Ell amb totes les conseqüències i, com sempre, ho deixo tot a les seves mans. Hi ha un lloc millor? ».

No, amic Llàtzer, no hi ha un lloc millor que les seves mans, tots els altres llocs són provisionals. Les seves mans són el millor escut contra la violència, la indiferència i el menyspreu. Les seves mans són el millor remei contra el dolor i un dic contra la desesperació. Les seves mans poden obrir un sepulcre i fer sortir tots els morts que nosaltres hi hem ficat. Les seves mans, que no han anat mai al gimnàs, sostenen el món i l'impedeixen de caure en l'abisme que s'obre al seu davant. Sí, amic Llàtzer, tot això és possible per aquestes increïbles mans que ni tan sols la creu no ha pogut tancar.

« Ell és la resurrecció i la vida... ho creus, això? », perquè si tu t'ho creus, jo també.

JO, QUE ERA CEC, ARA HI VEIG

2011-04-01T18:00:00.000+02:00

HOMILIA DG-QR-A04 (Jn 9,1-41)

Hi ha coses a la vida que són inapel·lables: "Només sé una cosa: jo, que era cec, ara hi veig". Quan et cures, et cures, i ja et poden venir amb romanços i amb explicacions simbòliques. Les coses s'han d'explicar, els miracles s'han d'entendre, les curacions s'han de situar en el seu context... tant com vulgueu, però una cosa està clara: Jesús curava. I no només simbòlicament, curava realment i del tot: no només el cos, no només l’ànima, sinó la persona sencera, el cos i l’ànima junts, perquè en el seu món aquesta dramàtica separació encara no s’havia produït.

Jesús curava fa dos mil anys i cura també avui. A mi m'ha curat, per això en parlo. Els esmenadors de planes de la història rondinen: "fora de la ciència no hi ha salvació: només les pastilles i els hospitals, poden curar". Però hi ha planes que, per molt que t’encaparris, no es deixen esmenar: "això és el que em desconcerta: vosaltres no sabeu d’on és, però a mi, m’ha obert els ulls". S’acosten temps, més ben dit, ja han començat, de conversions a Jesús i a l’Evangeli, ja veurem si a l’Església també. Gent que no hi veia, cecs de naixement o d’accident, que recuperen la visió i demanen el baptisme o el reviuen com si fos nou.

Jo veig gent que abans no hi veia, encegats pel dolor, per la frustració, per la pèrdua del sentit i de l’horitzó, pel bloqueig interior, pel cinisme ideològic, pels prejudicis... i que ara hi veuen. No parlo dels "born again", dels fanàtics de la visió o dels telepredicadors. No em refereixo a aquells que esgrimeixen la seva suposada conversió com una venjança, com un passar comptes contra la societat, la història i els altres.

Em refereixo a aquells que descobreixen que l’Evangeli és molt més que un banc de cites edificants per edulcorar una ètica de valors políticament correctes, i que aquelles paraules que semblaven buides, ara diuen coses carregades de sentit.

Em refereixo a aquells que s’adonen que la societat del benestar només pot oferir benestar i que l’increment de benestar no satisfà la necessitat de sentit, ans la fa més palesa i més urgent.

Em refereixo a aquells i aquelles que, després d’una experiència traumàtica o després d’una consolació inefable, han reconegut Déu en aquell que els ha curat d'una ceguesa amb la qual s'havien arribat a identificar. I han començat a viure les mateixes coses però de forma completament nova.

Això és convertir-se: "jo, que era cec, ara hi veig". I quan et trobes de nou amb Jesús, a qui abans no coneixies, li dius: « Senyor, m’han exclòs de la sinagoga, del claustre, del club, del partit, de la radio... per culpa d’aquest miracle. No sé qui ets i no sé en què crec, però si Déu és això i tu ets el seu missatger, jo hi crec, Senyor ».

NO M'OMPLE

2011-03-25T18:00:00.002+01:00

HOMILIA DG-QR-A02 (Jn 4,5-42)

En Llucià ja no ve tan sovint a la parròquia. Ara diu que ja no l'omple, que vol buscar altres coses. Diu que vol explorar el camp de les religions comparades a veure si això l'omple. M'atreveixo a aventurar que les religions comparades l'ompliran una estona i després tornarà a sentir la mateixa set que el porta d'un pou a l'altre buscant un aigua que calma la set sense sacia-la. Com l'amiga Samaritana.

Molts diuen que són cristians perquè això els omple. Personalment, a mi em passa el contrari, la fe no m'omple, em buida. Des que em vaig decidir a seguir el Crist no he guanyat res i he perdut molt. I si no ho he perdut tot és perquè el segueixo a mitges, no us vull enganyar.

Déu no omple, omplen els ídols. Omplen d'un mateix, inflen. Déu buida. Jesús li parla a la Samaritana des d'aquesta buidor produïda per Déu: « tinc set ». Déu ens surt a l'encontre no en el ple sinó en el buit, no en la sacietat sinó en la set. Perquè si ho fes de l'altra manera el convertiríem de seguida en l'ídol grotesc que molta gent adora pensant que adora Déu.

Déu em buida perquè no vull morir i Ell no li estalvia la mort al seu propi fill. Déu em buida perquè sóc incapaç d'estimar el germà i Ell em diu que estimi l'enemic. Déu em buida perquè em fa pànic la soledat i Ell va passar quaranta dies al desert temptat pel diable. Déu em buida perquè jo vull fer valdre els meus mèrits mentre Ell posa en els primers llocs els publicans i les prostitutes.

Això no és literatura, us ho asseguro. Això és un expol·li. I qui no ho reconegui així que vingui i que m'ho expliqui. Per ser honestos, hauríem de canviar els nostres cartells publicitaris de manera que diguessin: « Si et sents massa ple i vols buidar-te, vine, aquí tenim el que necessites ». D'aquesta manera no enganyaríem a ningú.

Darrerament, amb la disminució de la població oficialment creient a Occident, ens hem despistat una mica pensant que havíem de posar la fe cristiana en el mateix prestatge que totes les ofertes de sentit pensades per omplir el buit, per satisfer el cuc, per asserenar el jo, per eriçar la pell, per circumval·lar el melic.

No ens ha d'estranyar, aleshores, que gent com el Llucià, que va venir a omplir-se, al cap d'un temps torni a sentir-se buit i marxi a buscar l'aigua d'un altre pou.

ESTEREOGRAMA

2011-03-18T18:00:00.011+01:00

HOMILIA DG-QR-A02 (Mt 17,1-9)

Recordeu aquelles imatges estereoscòpiques que si miraves fixament a una certa distància durant una estona, de cop, deixaven entreveure una figura ? Doncs bé, dec ser un inútil perquè mai vaig ser capaç de veure res. L'únic que vaig treure de tots aquells intents va ser mal de cap. Quina enveja quan algú exclamava: «ai sí, ara ho veig! ».

Una cosa semblant m'ha passat amb la fe: m'he trobat amb gent que veia coses que jo encara no era capaç de veure. I m'han entrat unes ganes brutals de veure-les també. Però no per curiositat, sinó per una altra raó molt més pregona: no volia només veure el que ells havien vist, sinó viure com ells vivien després de veure el que havien vist. M'explico?

Jo pensava...

Si Abraham surt del seu país, de la seva família i de la casa del seu pare, arriscant tot el que té, per dirigir-se cap a un país que no coneix... és perquè ha vist alguna cosa que jo no he vist encara.

Si Pere, Jaume i Joan baixen de la muntanya, arriscant tot el que tenen, amb una novetat que incendiarà la humanitat només amb el gest i la paraula... és perquè han vist alguna cosa que jo no he vist encara.

Si els monjos trapistes de Thibirine decideixen quedar-se al monestir, arriscant tot el que tenen, malgrat el perill real de mort que els amenaça... és perquè han vist alguna cosa que jo no he vist encara.

Si l'Ignasi vol fer-se jesuïta, arriscant tot el que té, per parlar de Déu amb aquesta convicció i aquesta força que s'encomana... és perquè ha vist alguna cosa que jo no he vist encara.

Si la Carol fa l'èxode dolorossíssim que la malaltia li imposa al cos, arriscant tot el que té, acollint i consolant des de la seva fragilitat la fragilitat dels altres... és perquè ha vist alguna cosa que jo no he vist encara.

...

Sabeu quina és la tècnica per a reconéixer la imatge en un estereograma? Resulta que la imatge virtual es forma quan els ulls es concentren més enllà del pla de la imatge, com si haguéssim de veure a través d'ella, fent la mirada perduda com es diria popularment.

Per tant, havia de concentrar els ulls més enllà del pla de la imatge, arriscant-me a perdre la mirada. Però això em feia ràbia, perquè jo volia veure sense moure'm del seient i sense fer coses rares amb la mirada. No entenia « perquè el qui em veu no pot continuar vivint », com diu la Bíblia tantes vegades.

Però ara veig que la Bíblia tenia tota la raó: no pots veure Déu i continuar vivint de la mateixa manera que vivies abans. Vaig entendre perfectament que si volia veure de debò el que tots aquells testimonis havien vist, m'havia de disposar a perdre la mirada. I la vaig perdre. I ara ho veig! He reconegut en Jesucrist la imatge estereoscòpica d'un Déu que ha transfigurat amb amor infinit totes les imatges.

Deu ser per això que l'Enric em va dir l'altre dia: « Marc, em fa una mica de mal el cap, però vull veure el que tu has vist i no sóc capaç de veure encara ».

YUYU

2011-03-11T18:00:00.005+01:00

HOMILIA DG-QR-A01 (Mt 4,1-11)

La Irene diu que ha mirat de pregar, però que quan es queda sola, en silenci, comença a pensar que hi ha algú que l'observa, i aquesta presència li fa "yuyu". Li fa por sentir-se a soles amb aquesta presència inquietant que no coneix. Ho entenc, és com trobar-se a soles amb un estrany, o com sentir-se observada a través d'un vidre opac. Terrible. La Irene no pot pregar perquè no es troba davant de Déu, sinó davant les seves pors infantils o davant les primícies dels seus pànics adults. Penso, tanmateix, que per alguna cosa es comença, ni que sigui el "yuyu".

Abans de continuar, una cosa ha de quedar clara: Déu no fa "yuyu", i si fa "yuyu" encara no és Déu. Dit això, la soledat sí que fa "yuyu", el misteri abisal de l'existència sí que fa "yuyu", la radical indigència humana sí que fa "yuyu", la intuició inquietant de la mort sí que fa "yuyu". I viure és també enfrontar-se a totes aquestes coses que fan "yuyu" i que, tard o d'hora, venen a visitar-nos buscant una resposta.

Comença la quaresma i Jesús se'n va al desert. A passar "yuyu", sí, perquè el desert fa "yuyu". Però ell hi va per trobar Déu al fons del seu "yuyu". Al desert t'hi trobes amb els teus dimonis, cara a cara amb el temptador, i no tens escapatòria. No pots pujar el volum del ipod, no pots connectar-te al facebook, no pots fumar-te un porro, no pots aïllar-te. T'hi has d'enfrontar, amb cap més alternativa que la confiança o la por, la Veritat o les aparences, Déu o el "yuyu".

En Joan i els seus companys m'han demanat si conec algun lloc per anar a fer un camp de treball a l'estiu. « Què bé, he pensat, algú que vol sortir al desert a vèncer el seu "yuyu" ». Han especificat si pot ser a l'estranger, i que es parli anglès, perquè així el practiquen, i si no és massa demanar que sigui econòmic, i de pas que sigui un país bonic perquè aprofitarien per a fer també uns dies de turisme. Llavors m'he adonat que volen nedar i guardar la roba. Volen una mica de desert, però sense el "yuyu". I és que algú amb molt mala idea els ha venut la idea de que es pot comprar el desert en una agència de viatges.

No es pot anar al desert si no hi vas disposat a perdre-ho tot. No s'hi pot anar si no confies que Déu pot guanyar la partida, malgrat tu perdis alguna mà. No hi pots anar si mai abans no t'has trobat sol i has reconegut la presència d'Algú l'amor del qual és infinitament més potent i demolidor que el teu "yuyu". Si això no ha succeït encara, deixa les agències de viatges low cost i surt corrents a buscar-ho.

1. Tanca't en silenci a pregar, sense que ningú no ho vegi, tu sol davant de Déu, encara que no el vegis, ell et veu a tu i això basta. No li demanis coses. Només demana-li a Ell: « Et vull a tu, Senyor, res més ».

2. Fes dejú. Renuncia a alguna cosa a la qual no estàs disposat a renunciar. Encara que només sigui per uns dies, fins que t'adonis que el que passa en el fons és que no estàs disposat a renunciar a ser tu el centre de tot i per això poses com excusa el teu temps, les teves idees, els teus gustos o els teus petits plaers.

3. Fes un servei que no afegeixi res al teu currículum. Els camps de treball a l'estranger estan molt bé però computen al currículum i la recompensa és molt superior a la despesa. Fes alguna cosa que no tingui recompensa, que ningú no agraeixi, que ningú no pugui aplaudir.

Si perseveres en aquestes bones pràctiques, el teu "yuyu" s'anirà transformant en confiança i en comptes de nedar i guardar la roba, nedaràs a ple pulmó i la por no et paralitzarà.

ROCA

2011-03-04T18:00:00.000+01:00

HOMILIA DG-TO-A09 (Mt 7,21-27)

Òscar, estàs construint la teva casa sobre la sorra.
Jo no ho veig així.
Ho veuràs quan se t'ensorri.
I aleshores?
Aleshores buscaràs la roca.
I on és la roca?
No ho sé, l'hauràs de buscar.
Sí, però tu l'has trobada.
Sí, l'he trobada.
Aleshores?
Aleshores, troba-la tu.
Una pista?
La meva casa no és la teva casa ...
... ?
... però la meva roca pot ser la teva roca.
Per on començo?
Què tal si perfores el terra?
Cap avall?
Sí, cap avall.
A quants metres sota terra?
Els necessaris.
I si em canso?
...
I si m'avorreixo?
...
I si fracasso?
Aleshores segueix cavant.
Per què ho hauria de fer?
Vol dir que no ets lluny de la Roca.
Al llindar del fracàs?
No al llindar de la victòria?
Quina victòria?
La victòria de la Roca.
Ja em diràs!
Volies la roca?
Sí, però no a costa del meu fracàs.
No és el teu fracàs, és el fracàs de la sorra.

SANT O IDIOTA

2011-02-25T18:00:00.004+01:00

HOMILIA DG-TO-A08 (Mt 6,24-34)

L'Evangeli d'aquest diumenge és dels que m'agradaria no "interpretar", acollir-lo tal qual, sense traduir-lo, sense adaptar-lo, al peu de la lletra. Aquells que així ho fan, o són sants o són idiotes.

La diferència entre el sant i l'idiota és que el primer no deixa anar l'arada mentre acull les paraules de Jesús. El sant segueix ocupant-se del que feia, això sí, sense preocupar-se, perquè sap a on va i quina força el guia. L'idiota, en canvi, escolta aquestes paraules i es despreocupa de l'arada.

Jesús ens adverteix que la riquesa és signe de neguit, però no en ella mateixa, sinó quan es posa en el lloc de Déu. Quan posem la riquesa en el primer lloc de la nostra vida, aleshores som víctimes del neguit. El neguit d'aconseguir-la, el neguit de conservar-la, el neguit d'augmentar-la...

La riquesa (l'aliment, el beure, el vestit) té sentit com a bé "penúltim", mai com a bé "últim". Té sentit si està orientada a un bé major, a un fi ulterior. I aquest bé últim per a Jesús no és altre que el Regne de Déu i la seva justícia, tota la resta està en funció d'això. Només aleshores dóna pau en comptes de neguit.

A la homilia de fa dues setmanes deia que potser « hem ensenyat les noves generacions a fer el mínim necessari, sense saber com transmetre'ls la passió de fer el màxim imprescindible ». Dit d'una altra manera, els hem ensenyat a orientar-se en el mapa dels béns penúltims, sense saber com situar-los en l'univers dels béns últims. D'aquesta manera, ens allunyem del sant i ens acostem perillosament a l'idiota.

Sabran com divertir-se, com fer diners, com trampejar els neguits ordinaris, com despreocupar-se... però no sabran perquè fan tot això, no sabran quin sentit té, no podran celebrar-ho. No sabran com és que, de tant en tant, els envaeix aquest maleït neguit i no sabran què fer amb ell. Simplement buscaran silenciar-lo, amb altres neguits que semblen en principi més suportables, però que no fan més que amplificar-lo.

No els hauríem d'enganyar, hauríem d'atrevir-nos a dir-los de forma convincent que el Regne de Déu i la seva justícia és l'únic antídot capaç de convertir el neguit en pau i l'idiota en sant.

IMPOSSIBLE

2011-02-18T18:00:00.002+01:00

HOMILIA DG-TO-A07 (Mt 5,38-48)

L'Evangeli d'avui és impossible. Els homes no podem ser bons del tot, com ho és el nostre Pare celestial. Què sentit té, doncs, demanar-nos l'impossible?

Jesús segueix aquí una tradició que té un llarg recorregut a la Bíblia. Ja el llibre del Levític ens deia: «Sigueu sants, perquè jo, el Senyor sóc sant». Impossible. Però el llistó que posava, tot i ser impossible en el fons, semblava assequible en les formes: "no tinguis malícia als teus germans, no et vengis ni guardis rancúnia contra ningú del teu poble, estima els altres com a tu mateix". Si més no, es pot intentar.

Jesús agafa aquesta mania de demanar l'impossible i li dóna unes quantes voltes de més, fins que es passa de rosca. Ser bo amb els germans, encara, però oferir la galta a qui et bufeteja? Vestir un germà que passa fred sembla de calaix, però donar-li el mantell a qui et manlleva el vestit? Fer un servei quan te'l paguen bé, d'acord, però acompanyar mitja hora a qui t'obliga a portar una càrrega un quart d'hora? Estimar algú del teu poble, encara, però estimar els enemics? Desitjar-li el bé al veí, diguem que sí, però pregar pels qui et persegueixen? Impossible.

El més xocant és que Jesús ens proposa tots aquests impossibles com si fossin evidències. Per a ell ser bo amb el germà, amb el veí, amb el compatriota no té res d'extraordinari, és el que fa tothom per pura conveniència. Ho fa el publicà amb els qui l'afavoreixen. Ho fa el pagà amb els qui duen la seva mateixa sang. Ho fem nosaltres amb els qui són creients, bona gent i catalans.

Només hi ha un que fa sortir el sol sobre bons i dolents, i fa ploure sobre justos i injustos. Només hi ha un que dóna per igual al proper i al distant, al nadiu i a l'estranger, a l'amic i a l'enemic. Només hi ha un que basteix ponts on nosaltres bastim fronteres. Només hi ha un per a qui fer això no és impossible sinó evident. Només Ell pot fer que sigui possible per a nosaltres que ho crèiem impossible.

Ser cristià és gosar transitar aquest pont que Déu ha bastit entre nosaltres i l'impossible, entre nosaltres i el foraster, el pecador, l'enemic. I és que, vist des de Déu (que ho veu tot i no s'enganya), la distància entre uns i altres és molt més curta del que nosaltres pretenem.

DONCS JO US DIC

2011-02-11T18:00:00.006+01:00

HOMILIA DG-TO-A06 (Mt 5,17-37)

Parlant amb el Josep ens preguntàvem si no hem parlat molt d'espiritualitat i poc de religió. Tenim clar quin és el discurs i quins són els valors, però no tenim tan clar com posar-los en pràctica i, sobretot, com perseverar-hi. Tenim clar que hem de ser com Jesús, lliures i autèntics, i fins ara créiem que era cosa de posar-hi voluntat i de fer un recés de tant en tant. Ara ens adonem que no és així, que ens quedem sempre molt lluny de les millors intencions i que, de tant anar per lliure, al final ens quedem sols. Una espiritualitat, per meravellosa que sigui, si no troba una mediació religiosa ben concreta, per imperfecta que sigui, al final queda poc més que una bella nostàlgia o un consumisme ocasional de productes espirituals cada cop més exòtics.

Parlant amb la Clàudia ens preguntàvem si els pares i els mestres no hem ensenyat els nostres joves a satisfer els mínims com si fossin màxims: a no arriscar, a no ser més generosos del compte, a no complicar-se l'existència, a escombrar sempre cap a casa. Ho hem fet per protegir-los, per assegurar-los el futur, per evitar-los ensurts i equivocacions; però, siguem sincers, en el fons ho hem fet perquè no tenim cap "manament" a proposar-los. Ens vam carregar el manament, conveçuts que només així assoliríem l'emancipació, però la veritat és que, lluny d'obtenir el que esperàvem, ens hem quedat amb una casuística de mínims cada cop més sofisticada. Hem ensenyat a les noves generacions, finalment alliberades del llast de la religió, a fer el mínim necessari, sense saber com transmetre'ls la passió de fer el màxim imprescindible.

Penso que Jesús ens vol fer entendre a l'Evangeli la diferència que hi ha entre la llei i el manament. La llei regula els mínims; el manament, en canvi, incentiva els màxims. La pregunta de la llei és "què he de fer"?; la pregunta del manament és, en canvi, "que més puc fer"? La llei es compleix i punt; el manament, en canvi, es "guarda". Quan alguna cosa realment ens importa en fem d'ella, no una llei, sinó un manament, un innegociable. Doncs això és el que ens recorda Jesús avui a l'Evangeli posant el manament exageradament per damunt la llei: «Heu sentit que us deien... doncs jo us dic...». O sortim d'aquesta casuística legalista de mínims en què vivim tots plegats o el que diu Jesús a l'Evangeli ens semblarà una bajanada.

Si oblidem el sentit religiós del manament, aleshores la llei queda reduïda a un simple codi de conducta, a una ètica de mínims, a una espiritualitat sense manament. Una llei com aquesta pot ser molt necessària de cara a la convivència; una espiritualitat com aquesta pot anar molt bé de cara a millorar l'autoestima; però tant l'una com l'altra són insuficients de cara a la felicitat. Hi ha una manera de complir la llei o de practicar l'espiritualitat que mira sempre d'esquivar el manament, preguntant-se quin és el mínim que he de fer per estar dins la legalitat, per estar bé amb mi mateix, incapaç d'anar més enllà.

Heu sentit que us deien «compliu la llei mirant de treure el màxim profit amb el mínim d'implicació»; doncs jo us dic «guardeu el manament encara que estigui molt per sobre de les vostres forces, perquè el que importa no és la vostra fidelitat sinó la de Déu». Heu sentit que us deien «entreu dins vostre i trobareu totes les respostes»; doncs jo us dic «surtiu de vosaltres mateixos i trobareu en l'Altre la resposta a la pregunta que vosaltres sou». Heu sentit que us deien «invoqueu la divinitat i vindrà allà on vosaltres sigueu i farà el que vosaltres li maneu»; doncs jo us dic «desplaceu-vos al lloc que Déu ha escollit per manifestar-se i, un cop allà, acolliu el manament, no que Déu dóna, sinó que Déu és».

SAL I LLUM

2011-02-04T18:00:00.002+01:00

HOMILIA DG-TO-A05 (Mt 5,13-16)

Heu vist "De dioses y de hombres"? Heu vist com es transfigura la mirada d'aquells que han acceptat posar la llum en el portallànties? Heu vist com s'encén una llum enmig de les tenebres: què fràgil és mentre s'encén i què difícil és després apagar-la? Heu tastat el menjar quan ha rebut la sal, no dels herois, sinó de la vida modestament entregada?

Quanta gent hi ha que menja sense sal per prescripció mèdica: al principi és dur, però acaben per acostumar-se. Hi ha gent que treballa tot el dia amb llum artificial i acaben també per habituar-se. Em pregunto si no ens estem acostumant massa fàcilment al menjar insípid i a la llum artificial. Oblidarem el gust de la sal? Acabarem per preferir la llum dels neons a la llum natural?

Em pregunto si una vida com la dels monjos trapenses de Thibirine és encara comprensible per molts dels nostres contemporanis? Em pregunto si ho ha estat mai? Es pot entendre que una opció com la seva no és ni una bogeria ni un acte heroic? Es pot entendre la seva vida i la seva opció sense la sal i la llum de què parla Jesús a l'Evangeli?

Tant la sal com la llum estan al servei d’una altra cosa, fent que aquesta cosa tingui gust i forma. Déu és la sal i la llum del món, perquè ha donat gust i forma a aquesta humanitat nostra. Jesucrist és l'home condimentat per Déu, és Déu amb gust i forma humana. Ell ha estat posat al portallànties de la creu perquè faci llum a tots els qui són a la casa.

Voleu ser sal i llum? Feu com ell. No us convertiu en rehens d'aquella por que acaba fent insípides les vostres vides i amargues les dels altres. No convertiu la vostra casa en un castell inexpugnable on no poden entrar els enemics, però tampoc els amics i la gent necessitada.

Conec una noia penjada de les seves pors i els seus complexos, que ha confós la llum amb un fals miratge, una projecció adulterada de si mateixa, i comença a preferir el menjar insípid de les amistats fugaces i la llum artificial dels xats sense ànima. Hi ha camins que són de difícil retorn perquè, cansat de tant lluitar, acabes per acostumar-te. Li demano a Déu que li ompli de sal els ulls i de llum les entranyes.

INFORME SOBRE LES BENAURANCES

2011-01-28T18:00:00.003+01:00

HOMILIA DG-TO-A04 (Mt 5,1-12)

Amics i socis, m’he dedicat a observar la nostra empresa i he detectat una tendència amb un potencial increïble que, cas que s’arribi a desenvolupar, pot procurar-nos a tots una plenitud difícil de quantificar, impossible d’expressar en paraules.

Es tracta de la tendència a la pobresa. No la pobresa imposada com un càstig i una maledicció. No la pobresa que és el contrapès fatal a la descomunal riquesa d’uns pocs. No la pobresa que es cultiva en els camps d’una opulència demencial i que nodreix la guerra, la prostitució i tota quanta fàbrica clandestina amagada en els marges.

Em refereixo, en canvi, a la pobresa que s'arriba a estimar com si fos una germana, a l’austeritat compartida que alleuja la pena d’un altre. La pobresa que et porta a prescindir del superflu perquè tothom tingui el necessari. La pobresa que demana poc per a un mateix, però que sap ser esplèndida amb els altres. La pobresa que dóna pa als qui tenen fam i dóna fam de justícia als qui tenen pa.

La pobresa que et fa atent al dolor dels altres i que t’empeny a acompanyar-lo i alleugerir-lo, molt abans que mirar d'explicar-lo. La pobresa que és com un col·liri que t’aclareix els ulls perquè vegis d’una vegada els qui estan de dol, els qui ploren, els qui han penjat les lires i no tenen forces per iniciar una dansa.

La pobresa sense decorats, en un escenari buit i il·luminat, sense tramoies ni maquillatge, actriu de repartiment en una escena despullada i franca, sense enganys ni falses il·lusions, sense inventar-se un món de faula, parlant clar i a la cara:

«La pau i la justícia no són barates. Molts no les volen i fan el possible per estroncar-les. Alguns d’aquests enemics els tens a fora i et faran mal si fas valdre el meu nom contra les seves armes. Però els altres enemics els tens a dins i es diuen por, comoditat i mandra, i també et faran violència si et decideixes a plantar-los cara».

Què us sembla l’informe? Visionari? Extravagant? Amb la de tendències rares que han triomfat en el món empresarial, tot és possible, fins i tot això d’una pobresa que enriqueix i d’una fam de justícia que converteix la persecució en benaurança.

GALILEA I JERUSALEM

2011-01-21T18:00:00.000+01:00

HOMILIA DG-TO-A03 (Mt 4,12-23)

Europa s’assembla cada cop menys a la Jerusalem cristiana i més a la Galilea dels pagans. L’Església sembla convidada en les nostres latituds a fer aquest èxode de Jerusalem a Galilea. I si no el fa de grat, molt em temo que l’haurà de fer per força. El Senyor ens ho va donar i ara ens ho ha volgut prendre, lloat sigui el Nom del Senyor.

Per molt que nosaltres no ens acabem de fer a la idea, sembla que Déu té una especial predilecció per aquesta cruïlla de cultures i de persones que és Galilea. Sense anar més lluny, Jesús no comença el seu ministeri a Jerusalem, com Joan Baptista, sinó a Galilea; no el comença a aquesta banda del Jordà, sinó a l’altra; no al centre, sinó a la perifèria.

A la Galilea dels pagans les identitats sembla que es desdibuixen, com les fronteres. I això no agrada a Jerusalem. Jerusalem és la identitat clara, ferma, delimitada, afirmada, viscuda i joiosa. Sabeu quin és el problema? El problema no és Galilea i tampoc Jerusalem, el problema és quan contraposem l’una a l’altra. El problema és quan convertim el Jordà en un límit i no en un passatge, en una frontera i en una raó per barallar-se. Galilea i Jerusalem es necessiten com el foc a l'aire.

El problema no és la identitat, sinó la tendència al gueto, al grup tancat i refractari. El problema no és obrir les portes a l’estranger i deixar que ens ompli el vestíbul de tendes de campanya, sinó descuidar la llar i permetre que les brases deixin de donar flama.

Et queixes de Galilea? Et sembla massa oberta i disbauxada? Prefereixes tenir l’església buida a tenir-la una mica desendreçada? Oblides que una identitat tancada no és, per essència, una identitat cristiana?

Et queixes de Jerusalem? Et sembla massa fosca i emmurallada? No t'adones que és la teva mare i que, sense ella, la teva paraula és queda orfe de missatge? Per què no et dediques a viure a fons el teu carisma en comptes de no fer més que criticar-la?

L’Església no és una partida d’escacs, negres contra blanques: ja en temps de Pau aquesta partida absurda va acabar en taules. No som d’Apol·ló ni de Pere, som de Crist, l'única cruïlla de tots els camins que uneixen Galilea i Jerusalem, la perifèria i el centre. Mentre no ens convencem d’això, seguirem desunits, a major escàndol dels pagans i a menor glòria de Déu.

Diu l’evangeli que Jesús “anava per tota Galilea, ensenyant a les sinagogues, predicant la Bona Nova del Regne i guarint entre la gent tota malaltia”. Pels cristians, tant pels de Galilea com pels de Jerusalem, aquesta és la nostra identitat, el nostre horitzó i la nostra tasca. Això és el que ens dóna consistència i ens agermana.

JO HO HE VIST

2011-01-14T18:00:00.005+01:00

HOMILIA DG-TO-A02 (Jn 1,29-34)

Podríem construir la nostra memòria espiritual a partir de les coses que hem vist. No només de les que hem mirat, que serien incomptables, sinó de les coses que hem arribat a veure. Perquè queda clar que no hem arribat a veure tot allò que hem arribat a mirar. Si així fos tindríem el cor asserenat i l'ànima en pau. Però el cert és cada dia tenim més coses per mirar i menys capacitat per veure.

Hi ha una mirada voraç que devora allò que mira, que ho redueix a miques, que ho despedaça. Una mirada consumista, que acumula objectes, cossos, rostres, paisatges, imatges..., amb una avidesa que comença per no saber quan aturar-se i acaba per no saber com aturar-se. Una mirada que només mira la quantitat i, en aquest sentit, és insaciable. No penseu en els altres, penseu en vosaltres mateixos quan us envaeix aquesta mirada i us fa els seus presoners: com costa aleshores d'alliberar-se'n, oi?

És la mirada del turista de tour-operador, amb el temps cronometrat per mirar quantes més coses millor, sense el temps necessari per veure'n ni una. Devoren una ciutat en dos dies: visiten a correcuita els quatre monuments importants, sopen en un restaurant típic del lloc, saquegen en dues hores tres museus i, un cop tenen les fotos imprescindibles, se'n van corrents a una altra ciutat. Aquesta ja ens l'hem mirada.

És la mirada dels actuals àlbums de fotos electròniques, amb mil-i-pico fotos de cada esdeveniment, a quina més intrascendent. O la mirada dels carrers comercials un dia de rebaixes, amb més impactes visuals en una sola tarda dels que una persona mínimament sana podria processar en una setmana. O la mirada del noticiari, obligat a passar d'una calamitat a una altra quan encara no l'has mirada. O les mirades d'Internet tan fugaces, tan obsessives, tan rapinyaires. O tantes altres mirades frenètiques, buides de tant mirar sense aturar-se mai a ser mirades.

I és que la mirada pot arribar a veure no només quan mira, sinó -com diu la paraula- quan és mirada, quan es pot reconéixer en la mirada de l'altre. La fe és creure sense veure, però vol arribar a veure. L'objectiu de la fe és la visió, la la visió de Déu, que és la plenitud de la mirada: veure a Aquell que ens mira, veure l'Altre de la meva mirada.

Quin sentit té dir que no crec perquè "no ho veig"? És clar que no ho veus! Ni ho veuràs si no deixes que el desert de la fe purifiqui la teva mirada. I és que la nostra mirada obturada només la neteja el desert. Desconfieu dels netejadors de la mirada que no us duguin al desert: són venedors d'escuma blanca.

Joan Baptista no va mirar massa -al desert no hi ha massa per mirar-, però va veure molt en cada mirada. Molts miraven com Jesús baixava a l'aigua, però només ell va veure com l'Esperit també hi devallava. Joan va veure l'Esperit sobre Jesús i per això va poder convidar els altres a tenir la mateixa mirada: "Mireu l'anyell de Déu, el qui treu el pecat del món... Jo ho he vist i dono testimoni que aquest és el Fill de Déu".

Jesús és l'anyell innocent que purifica la mirada, que la neteja de tantes coses nocives o, en tot cas, innecessàries, i la torna a fer penetrant com una espasa, capaç d'anar al moll de l'os sense fer destrosses allà per on passa. Jesús és el Fill de Déu perquè té la seva mateixa mirada. Ens cal una veritable regeneració, un baptisme de la mirada, si és que volem veure Déu i veure'ns reflectits de nou en la seva mirada. Creieu-me, jo ho he vist, i és això el que salva.

DÉU ES MULLA

2011-01-07T18:00:00.003+01:00

HOMILIA BAPTISME DEL SENYOR (Mt 3,13-17)

El meu germà Pere és escalador professional i guia d'alta muntanya. Va portar un grup al "Valle Encantado" amb l'objectiu d’escalar el "Dedo de Dios", la principal muntanya d’aquella vall majestuosa. Calia creuar el riu Limai, un riu que baixa amb una força insospitada a jutjar per la seva aparença tranquil·la. L’únic mitjà del que disposaven per creuar el riu era una barqueta inflable de més aviat petites dimensions.

Van anar passant a l’altra riba en grups de dos, fent un gran esforç per fer avançar la barqueta a contracorrent. Uns metres abans d'arribar a l’altra riba, la barca va tombar i dos joves se n’anaren a l’aigua. Un dels dos va aconseguir sortir pel seu propi peu, però l’altre va ser arrossegat per la corrent. Era ple hivern i l’aigua estava gelada. El jove va perdre la força i la consciència. Les aigües se l’enduien com un trofeu. Van quedar tots com petrificats: un amic estava a punt de desaparèixer i no podien fer res per salvar-lo.

De sobte, el meu germà va començar a córrer marge avall, com si hagués perdut l’enteniment. Quan va estar a un tret de pedra del nàufrag, sense pensar-s’ho, es va llençar a l'aigua, va agafar el jove per la solapa de l’anorac i va començar a tirar d’ell amb totes les forces. L’aigua estava massa freda i el jove pesava com un mort. Uns segons més i el riu se’ls enduria tots dos. Va estar a punt de deixar-lo anar, però en aquell moment un dels joves que l’havia seguit en la seva carrera es va llençar a l'aigua i entre tots dos aconseguiren treure el noi a terra ferma.

Per què va tombar la barca? Per què va ser incapaç el jove de vèncer la corrent? Per què va començar a córrer el meu germà? Per què es va llençar a l’aigua desafiant totes les lleis de la física i de la prudència? El fet és que el meu germà es va mullar per aquell jove i el va salvar de la mort. El meu germà va acceptar el risc d’una mort més que probable, per mirar de treure aquell jove de nou cap a la vida. Per què ho va fer? Aquestes coses no tenen perquè, es fan i punt, responen a una crida interior molt més profunda que totes les raons possibles.

Jesús també arrenca a córrer darrera nostre quan les aigües de la mort se’ns volen endur riu avall. Jesús sent la veu de Déu que li diu a cau d’orella "aquell que s’ofega és el meu fill, el meu estimat", i no s’ho pensa, arrenca a córrer i es llença a l'aigua per tal de rescatar-nos de la mort i estirar-nos de nou cap a la vida. Jesús ve a dir-nos que Déu es mulla per nosaltres, que no s'ho mira de la riba estant, que es llença a l'aigua i que arrisca la vida per salvar-nos. Entenem molt bé l’estranyesa de Joan Baptista: "Com és que tu véns a mi?" La veritat és que no hi estàvem acostumats a un Déu així, a un Déu que es posa a la cua dels pecadors, a un Déu que es submergeix en la nostra història, a un Déu que ha quedat xop d'humanitat, a un Déu que es deixa esquitxar per la tendresa i pel pecat.

És cert, Déu ens ha agafat per sorpresa, no ens ho esperàvem, ja ens deixàvem anar, enduts per la força i la fascinació de l'aigua. Però Déu ens ha agafat de cop per la solapa de l’anorac i ens ha tret fora d'una estrebada. No estem xops d'aigua, estem xops de l'Esperit d'un Déu que es mulla per nosaltres.

UNA ESTRELLA

2010-12-31T18:00:00.002+01:00

HOMILIA EPIFANIA DEL SENYOR (Mt 2,1-12)

Els tres savis d'Orient van arribar a Jerusalem guiats per una estrella que els atreïa amb més força que totes les altres. Per a mi, que sóc un ignorant de les estrelles i no les estimo especialment, totes em semblen iguals. Però ells eren astrònoms i l'amor del seu ofici els feia perfectament capaços de distingir-ne una entre totes les altres. Això és el que fa l'amor: separa una estrella entre totes les altres.

Per què, en un mateix grup, un decideix aixecar-se a les sis de la matinada per anar a veure la sortida del sol, mentre l'altre prefereix no aixecar-se? És que potser l'un té més son que l'altre? Tots dos han anat a dormir a la mateixa hora. És que potser l'un no té tanta força de voluntat com l'altre? Depenent de quina fos la proposta, l'altre s'aixecaria a les quatre de la matinada si fes falta. Què és el que fa, doncs, la diferència? Doncs que un estima les sortides del sol i l'altre no les estima el suficient encara. Un ha après a distingir una estrella entre totes les altres.

Què és el que fa que un jove rebi el sagrament de la confirmació com si hi hagués un abans i un després; mentre un altre ho fa preocupat per si li fa conjunt el pentinat amb la camisa? Per què un és capaç de passar-se tota una tarda jugant amb un nen hiperactiu; mentre un altre desisteix a la segona pregunta insistent que li fa perquè no l'aguanta? Com és que un comença a pensar quinze dies abans en el regal que li farà a la parella i en la cara que posarà quan l'obri; mentre l'altre no se'n recorda que havien quedat per sopar, precisament, aquella mateixa tarda?

Serà que un és més presumit que l'altre? Serà, potser, que un és més pacient que l'altre? Serà, encara, que un és més detallista que l'altre? Tot això influeix, però no és la raó que fa la diferència, us ho asseguro. La raó que fa la diferència és l'amor. Un estima; mentre l'altre no estima el suficient encara. Un estima Déu i s'abandona al desig d'estimar-lo més cada vegada. Un estima aquell nen insuportable i el seu amor el fa suportable. Un estima la parella i la seva alegria més que tota altra cobejança. En definitiva, un estima amb aquell amor que fa distingir una estrella de totes les altres.

Ser cristià és distingir l'estrella de Jesús entre totes les altres i estar disposat a seguir-la fins als confins de la terra si fa falta. Aquesta és la diferència entre l'un i l'altre: no la paciència, la perfecció moral, la ideologia, la prestància o el detallisme... al cap i a la fi cada persona és un món i, en ell mateix, no hi ha un patró millor que un altre. El que fa la diferència és l'amor i la força que la seva estrella exerceix en nosaltres.

MIRA'T EL MELIC

2010-12-24T18:00:00.004+01:00

HOMILIA FS-NADAL DEL SENYOR (Jn 1,1-18)

Et convido que et miris el melic.
Fixa en ell la teva vista...
Què hi veus?
Narcissisme, petites pors, algun complex?
Ara no es tracta de contemplar això... que és Nadal!
De qui et parla avui el teu melic?
De la teva mare potser?
Has pensat que és l´única part del teu cos que li va pertànyer també a ella?
De qui era, si no, el cordó umbilical abans que el tallessin?
Teu o de la teva mare?
És pel melic que et va arribar la vida i l'herència.
Gràcies al melic et pots considerar descendència d'algú.

Jesús també va tenir un melic.
El va compartir amb Maria... que havia compartit el seu abans amb Anna...
Pel melic li va arribar a Jesús l'ascendència de David, de Jacob, d'Isaac, d'Abraham...d'Adam
Tota una història i un Déu barrejat en ella.
Un Déu que ell va aprendre a anomenar Pare, com fan els infants amb el seu progenitor, com a signe d'agraïment per haver-los donat un melic.
A diferència d'Adam, que va nèixer del fang, Jesús va néixer de la carn, de la carn de Maria verge,
de les seves entranyes humanes i del seu melic.
Adam no tenia melic, l'únic entre els homes que no l'ha tingut, junt amb Eva.
Ells són pare i mare de la incomptable cadena de melics que relliga la humanitat amb el seu origen.
Tenim diferent color, diferent sexe, diferent caràcter, diferent ideologia... però tots tenim melic.
Quan dubtis del teu germà i li vulguis mal, mira el seu melic; no el teu, sinó el seu... i el tornaràs a reconèixer... i et tornaràs a reconèixer tu mateix.
Tots ens reconeixem en el melic de l'altre.

Jesús té un melic, fruit del nus que devia fer una humil pastora anònima després de tallar d'un cop sec de navalla el cordó umbilical de Jesús i de Maria, aquella freda nit d'hivern.
Els savis d'Orient van reconèixer la saviesa de Déu en aquell nen amb el melic encara tendre.
Els àngels van cantar la glòria de Déu capaç d'entrar en la història dels homes, no només a través de la paraula, sinó a través d'un melic.
Els pastors van adorar aquell que sanaria les ferides de les persones fins arribar al més íntim del seu melic.
Maria callava en veure que Déu mateix s'agenollava davant d'aquell infant que havia sortit miraculosament del seu melic.
A través del melic de Jesús ha passat Déu i ha vingut a nosaltres.
Jesús és el melic de Déu i en ell ens podem reconèixer tots, sobretot si ens hem perdut o no sabem encara què és el que estem veritablement buscant.
Acostem-nos al pessebre i contemplem el melic de l'Infant com si fos el melic del món, com si fos el melic de Déu.
Pots tornar a mirar ara el teu melic. Què hi veus?

NECESSITEM UN SENYAL

2010-12-17T18:00:00.005+01:00

HOMILIA DG-AD-A04 (Mt 1, 18-24)

"La noia tindrà un fill i li posarà Emmanuel". Aquest és el senyal que Déu, per fi, ens ha donat. Ara bé, nosaltres l'hem de voler rebre.

Arriba un temps en què parlar de Déu i dels seus senyals comença a ser inintel·ligible per a la majoria de la gent. I potser farem com Josep i voldrem desfer en secret el contracte: "prou d’ensurts i de senyals extrafolàries". O potser, com Acaz, no gosarem demanar cap senyal, amb l'excusa de que "no vull temptar el Senyor", quan, de fet, el que no vull és que el Senyor m'incomodi amb els seus senyals.

I começarem a repetir el de sempre, sense esma ni convicció, cada cop més aigualit, conservant només el que el nostre món pot entendre sense esforç, com a cosa natural. En comptes de parlar de Déu, parlarem només de pau, de solidaritat, d'ecologia, ah, i de lo malament que està l'Església. I Déu se'ns anirà fent, primer de tot, evident, després, intranscendent i, finalment, prescindible.

Venen temps d'exili i necessitarem més que mai un senyal prodigiós de la part de Déu. Més que mai quedarà palesa la nostra feblesa i la necessitat del seu sosteniment. Més que mai, serà cert el missatge que Déu li va donar a Acaz abans de donar-li el senyal: "D'aquí a seixanta-cinc anys, Efraïm no existirà com a poble", i afegeix el profeta: "Si no us deixeu sostenir, no tindreu fe".

Aquest Advent em prenc molt seriosament aquest advertiment, però sense cap angoixa. Estic absolutament convençut que, en aquest exili, quedarà una resta fidel. Una resta que, com Josep, escoltarà en somnis la veu de l'àngel i acollirà Maria gràvida del Messies. Una resta que, com Acaz, malgrat les reticències inicials, acabarà acollint el senyal de l'Emmanuel i el propagarà, de nou, als quatre vents.

WAKA WAKA

2010-12-10T18:00:00.003+01:00

HOMILIA DG-AD-A03 (Mt 11,2-11)

Uns esperaven que Shakira, marcant amb els malucs el ritme del "waka waka", els pujaria els ànims tant o més que les ganes de ballar.

Uns altres esperaven que Julien Assange, el fundador de Wikileaks, la web que s'ha dedicat a escampar per la xarxa milers de documents secrets del més alt nivell polític i diplomàtic, els obrís l'accès universal i gratuït, ja no a la informació - que està sotmesa a qui la paga -, sinó a la veritat.

Altres esperaven que Guardiola alliberés el futbol dels mercenaris a sou, de les barreres de sis homes al darrera, del menyspreu de la cantera i dels davanters que no ajuden en defensa.

Altres esperaven que l'Església fos com un partit polític amb la meva ideologia particular, on tots pensessin com jo i els dolents estiguessin clarament a fora.

Les nostres esperances no són mai del tot frustrades, però mai tampoc del tot satisfetes. Sempre hi ha com un remanent que queda per cobrir, un reste expectant, una gana per saciar. Joan n'havia vist uns quants de pretesos messies: d'una banda pensava que sí, però de l'altra alguna cosa li deia que no. Per això, de la presó estant, envia uns deixebles per preguntar-li a Jesús si ell era el qui havia de venir o si havien de seguir esperant-ne un altre.

Quan tens molt clar el que esperes no et conformes amb succedanis. A mi em passa que vaig a comprar-me un jersei, amb una idea molt clara del que hauria de ser, i no paro fins que aconsegueixo exactament allò que buscava. Sóc capaç de descartar-ne molts, fins i tot sóc capaç de no comprar-me'n cap, a no ser que trobi exactament aquell jersei.

Doncs bé, si això ens passa amb el jerseis, com no ens hauria de passar molt més amb el Messies? Abans no trobem el veritable, n'haurem de descartar molts de falsos messies. Abans de reconéixer quins són els seus signes precursors, ens haurem d'empassar moltes aparences i moltes vies intermitges que no ens porten a Ell.

Per això tenim a Joan Baptista, bàsicament per dues raons. Primer, perquè no ens equivoquem de messies i aprenguem a distingir entre un succedani i l'original, per molt que ballin al ritme del waka waka. Segon, perquè no ens desanimem malgrat totes les falses alarmes i no rebaixem el temps i la qualitat de la nostra expectativa messiànica.

Ni el nostre partit polític, ni el nostre músic preferit, ni el líder humà que més ens atreu... no són el messies. Com a molt són veus que s'ajunten a la veu del precursor que crida en el desert, aquella veu que ens diu que estem fets per a molt més, que les ombres no són la realitat definitiva de les nostres vides, que hi ha encara una oportunitat per a la conversió...

Em refereixo a aquella veu que ens diu que, en algun lloc, no massa lluny, algú ha vingut ja i ens està esperant perquè l'ajudem a fer allò que és propi del Messies: «que els cecs hi vegin, que els invàlids caminin, que els leprosos quedin purs, que els sords hi sentin, que els morts ressuscitin, que els desvalguts sentin l'anunci de la bona nova i que els qui no s'escandalitzen d'ell siguin feliços».

Sense trampes, sense rebaixes, sense efectes especials, sense impostures... Jesús és el Messies i fa temps que t'està esperant a tu, amb tant waka waka com vulguis.

BAPTISME DE FOC

2010-12-03T18:00:00.003+01:00

HOMILIA DG-AD-A02 (Mt 3,1-12)

Joan no és Jesús, ben cert. La predicació de l'un i de l'altre difereixen en el contingut i en el to. Joan té un verb afilat, com una destral ran de la soca de l'arbre, remou la consciència, sotraga l'ànima, com les aigües d'un diluvi. Joan amenaça amb el judici que s'acosta; no convida a la conversió, la força. Joan anomena "cria d'escurçons" els qui es converteixen només per figurar.

Jesús, en canvi, no té un verb afilat, sinó directament incendiari, com un foc que devora la hipocresia dels benpensants. Jesús no apel·la a l'aigua, sinó a la fornal ardent, on hi haurà "el plor i el cruixit de dents". Jesús, a més d'anomenar "cria d'escurçons" aquells que aparenten més del que són, també els anomena "serps" i "guies cecs" i "sepulcres emblanquinats". El seu repertori és molt més ric, en aquest sentit. Jesús no anuncia el judici: l'inaugura.

Portem uns quants anys predicant l'amor sense ira, la misericòrdia sense judici, la redempció sense necessitat de conversió. El fet que abans es prediqués massa la ira sense amor, el judici sense misericòrdia i la conversió sense cap garantia de redempció, no impedeix que ara patim l'abús de l'efecte contrari: Déu ens estima tant, Jesús és tan dolç, el Regne és tant de bon rotllo... que al final tant n'hi fa que ens convertim o no, que estimem més o menys, que siguem seguidors de Crist o de Cristiano Ronaldo.

Hem apagat el foc de l'Esperit Sant i l'hem convertit en una espelma aromàtica. La ira, el judici, la conversió no són per fer por o per culpabilitzar el personal: són el revers de l'amor de Déu, la seva marca quan et situes a l'altra riba: a la riba de la injustícia, la mentida i la violència contra l'amor... I no hi són perquè et culpabilitzis malaltissament, sinó perquè et decideixis a canviar de riba, perquè deixis d'especul·lar amb la teva vida i t'avinguis a passar, amb una joia indescriptible a l'ànima, pel baptisme de foc de l'Esperit.

No és que jo vulgui fer ara de piròman destraler, mirant d'invocar des de la trona el Déu dels exèrcits, els turments i les calaveres. És nadal, no la fi del món. Però jo sento la necessitat de sortir aquest nadal al desert, d'allunyar-me una mica del vidre i el neó, per entrar de nou en contacte amb la sorra i la palla. Joan Baptista segueix predicant, a l'altra banda de les muralles de les nostres ciutats il·luminades: « Cria d'escurçons! Qui us ha ensenyat que us escapareu del judici que s'acosta? Doneu els fruits que demana la conversió, i no us refieu pensant que teniu Abraham per pare; us asseguro que Déu pot fer sortir fills a Abraham fins i tot d'aquestes pedres.»

I no ho diu pels altres; ho diu per mi.

TEMPS DE DESCOMPTE

2010-11-26T18:00:00.003+01:00

HOMILIA DG-AD-A01 (Mt 24,37-44)

Amb el primer diumenge d'Advent comença l'any litúrgic. No deixa de ser sorprenent que en començar el temps litúrgic, els textos bíblics ens parlin del final del temps. En què quedem: comencem o acabem? Hem d'entendre una cosa, fonamental al meu parer, si volem treure'n l'entrellat de tot plegat: així com el naixement d'un fill és un punt d'inflexió en la vida d'una parella, el naixement del Messies és un punt d'inflexió en la vida de la humanitat. El temps ha patit una contracció, exactament com quan una dona està a punt de parir.

Posem un altre exemple, per veure si ens entenem: quan et comuniquen que tens una "malaltia incurable", de cop, el temps de la teva vida pateix una contracció: el principi és el final i el final és el principi, dit d'una altra manera, avui és demà i demà és avui. Oi que ara queda més clar? Doncs això mateix és el que passa amb el nostre temps després de la vinguda del Messies: els cristians vivim en el temps com si ja se'ns hagués esgotat el temps, com si cada instant fos el definitiu, com si la salvació fos la veritat decisiva de les nostres vides, com si l'amor hagués ja vençut la mort.

Quan diem allò de «no deixis per a demà el que puguis fer avui», o bé allò de «viu a fons el present»... què estem dient? Per a molts, no és més que un eslògan hedonista com tants d'altres que prometen molt, però no donen gaire; diríem, una mena d'incentiu per convidar-te a fer allò que no has pogut fer encara: anar a Caldea, tirar-te en paracaigudes, beure't una ampolla de champagne francès per esmorzar... què sé jo. Un cop ho has fet, segueixes estant tan buit, o tan ple, com ho estaves abans; i el problema del demà et segueix assetjant avui.

Per a d'altres, en canvi, aquests eslògans són un recordatori de què el temps no és una suma indefinida d'instants més o menys intensos; sinó el temps propici per a la conversió i l'agraïment, l'oportunitat de desviar la mirada del nostre melic per descobrir Déu i els altres, l'ocasió per a deixar de queixar-me del poc que em deuen i començar a agrair el molt que he rebut...

Si seguim amb els exemples: un partit de futbol dura noranta minuts, més el temps de descompte. Solen ser de dos a cinc minuts, depenent de les interrupcions que hi ha hagut durant el temps oficial de joc. No pocs partits s'han guanyat o perdut en el temps de descompte. El temps de descompte és com una contracció dels noranta minuts precedents i, en ells, es concentra l'oportunitat de tot el partit: guanyar o perdre. És com una pròrroga que concedeix l'àrbitre quan el temps s'ha esgotat i abans no soni el xiulet final.

Aquesta pròrroga és el temps que Déu ens regala per a la conversió i l'agraïment. Però, volem la pròrroga? Realment la volem? Quina conversió i quin agraïment sortiran de la nostra vida si Déu ens la concedeix? Doncs bé, resulta que Déu ja ens ha concedit la pròrroga: tota la nostra vida és una pròrroga, tota la nostra vida és un temps regalat per a la conversió i l'agraïment.

Doncs això, vivim en temps de descompte i ja n'hi ha prou de tirar pilotes a la grada.

SALVA'T A TU MATEIX

2010-11-19T18:00:00.003+01:00

HOMILIA DG-TO-C34 (Lc 23,35-43)

Quina és la característica principal de l'home creat a imatge i semblança de Prometeu, és a dir, de l'ideal de l'home contemporani? Doncs, la capacitat de salvar-se a si mateix. L'home, emancipat per fi de la tirania de la religió, pren consciència de la seva dignitat i es fa amo i senyor del seu destí. Ara ja no espera cap salvació que li vingui de fora o de més amunt; l'home adult es salva a si mateix fent us de la seva determinació sobirana.

Mireu, quan llegeixo Feuerbach, Marx, Freud... amb el seu optimisme antropològic, amb aquella confiança plena en la raó humana, amb aquella perspicàcia d'haver descobert, per fi!, que Déu no és més que una projecció de les essències i les carències humanes... penso: buf, voleu dir que calia anar tan lluny per arribar tan a prop? Quan medito totes aquestes conquestes de l'enginy humà, sens dubte tan meritòries, i les poso al costat de l'Evangeli, se'm queden tan petites... Què poc contemporani em sento en aquest sentit! Doctor, què m'està passant? És molt greu?

Salvar-me jo mateix? Però com? Prenent consciència de la meva omnipotència? Desenmascarant els meus traumes infantils? Reconeixent les meves alienacions? Tot això ajuda, no dic que no, i quan més millor... però d'aquí a salvar-me a mi mateix hi ha un abisme. Ho sento, però dir el contrari em sembla d'una ingenuïtat aclaparadora, inconcebible en algú que s'hagi acostat ni que sigui una mica al vestíbul de l'infern. Un infern, no creat per Déu (ja ens agradaria!), sinó pels homes i per la força del seu pecat, el meu pecat.

Qui escoltarà el clam dels qui jeuen a l'abisme? Qui els salvarà? Qui els treurà a fora? A mi que em registrin. I pel que jo sé, ja poden anar registrant també a Feuerbach, Marx, Freud... i a tots els altres emancipadors i pseudosalvadors de l'home contemporani. Només Déu pot treure de l'abisme, a nosaltres, pobres pecadors, però també a Jesús, que va compartir totes les conseqüències del ser home com nosaltres, tret del pecat.

Els impius que es burlaven de Jesús crucificat, dient-li que baixés de la creu, eren la caricatura "avant la lettre" de l'home contemporani, no ho veieu? Per a ells, Déu, o bé era l’aval del poder humà, o no era Déu; o bé era la sacralització de la força humana, o no era Déu. Per tant, si Déu era amb Jesús, ho hauria de demostrar baixant-lo de la creu. Si no ho fa, o no és Déu o és un déu que no val la pena. Això era el que ells pensaven.

Però, i si resulta que Jesús és el Messies, precisament, perquè no pot baixar de la creu? I si resulta que aquell que no pot salvar-se a si mateix, pot salvar-me a mi que l’estic mirant? De què em salvaria un Messies que s'alliberés dels seus claus i em deixés a mi penjat? I si m'alliberés a mi dels meus claus i res més, de què em salvaria? Em salvaria potser d’una mort passatgera: però em salvaria de l’odi?, em salvaria de la venjança?, em salvaria del pecat?, i de la desconfiança eterna?

Però cal anar encara més al fons: no és que Jesús no “vulgui” salvar-se a si mateix, és que Jesús no “pot” salvar-se a si mateix. Jesús no “juga” a ser feble de la mateixa manera que Déu no “juga” a ser home. Jesús és el Messies dels miracles, però desconfia dels cops d’efecte. Jesús és el Messies de les paràboles, però desconfia de l’oratòria. Jesús és el Messies de l’entrada triomfal a Jerusalem, però desconfia de les proclames. Jesús és el Messies a la creu, i només a la creu no desconfia. Per molt escandalós que sembli, per molt insensat que sigui, Jesús és el Messies Crucificat.

La salvació és reconéixer en el Crucificat l’amor i la seva mirada. La salvació és poder dir, com el bon lladre: «he vist l’amor crucificat», l’amor estimant enmig l’absència total d’amor, l’amor estimant a aquell que mata l’amor, l’amor desarmat, l’amor despullat, l’amor que venç la por, l’amor més poderós que la mort, l’amor sobirà, l’amor que regna sobre tot i sobre tots... l'amor rei de l'univers.

La clau del paradís és l’amor i la creu és el pany. Jesús l’ha obert per a mi i l’ha deixada oberta. Per això, i només per això, puc dir amb tota la raó que Ell m'ha salvat, sí, a mi, que no podia de cap de les maneres salvar-me a mi mateix.

EN BLANC

2010-11-12T18:00:00.006+01:00

HOMILIA DG-TO-C33 (Lc 21,5-19)

Ja ha començat la campanya electoral. Diuen que força gent votarà en blanc perquè "els polítics són tots corruptes", o perquè "no hi ha cap que se salvi", o perquè "no em sento representat per cap partit". Fins i tot, ha sortit un partit polític ("Ciudadanos en blanco") que pretén que computi el vot en blanc en forma d'escons buits en el Parlament. La intenció sembla pura; però per poc que llegeixis la lletra menuda del seu programa, t'adonaràs que al darrera hi ha també una ideologia ambigua i imperfecta com totes les altres.

La política, com totes les coses que toquen la realitat de les persones i de la societat, és imperfecta i ambigua. No hi ha polítics perfectes, com ni tu ni jo no som perfectes. Tenim els polítics que mereixem i, si no t'agraden, fica't tu en política i fes-ho millor que ells. Preferiries un Parlament buit? No m'ho crec. Vaig estar a Albània en un moment de la seva història en què el Parlament no funcionava i, creu-me, allò era terrible: imperava la llei de les màfies i la situació social era depriment.

Passa semblant amb l'Església. Hi ha molta gent que vota en blanc perquè l'Església no és com hauria de ser; perquè és tan diferent a com la pinten els evangelis i a com Jesús la va imaginar. Bé, i què imaginaves? Estàs segur que la teva vida és com la pinten els evangelis o com Jesús la va imaginar? Tenim dret a la decepció i al desencís, però hem d'anar en compte que no es converteixi en un estat d'ànim crònic i irreversible. No podem viure instal·lats en la "moció a la totalitat".

A uns no els agrada que el Papa sigui cap d'estat, a d'altres els escandalitza el paper de la dona en l'Església, altres voldrien que l'Església fos més democràtica en les formes i més conciliadora amb la modernitat... Però també hi ha descontents en l'altre extrem, no us penseu: voldrien que tots els capellans anessin vestits de capellà, que el presbiteri fos inexpugnable a gent no ordenada, que la litúrgia fos íntegrament en llatí i d'esquenes al poble... La immensa diversitat que es mou entre els dos extrems és l'Església i es manté unida gràcies a l'Esperit que l'acompanya en el seu pelegrinatge per la història, malgrat les seves divergències i ambigüitats. No et demano que t'ho empassis tot i que no tinguis la teva manera de pensar; et demano que tinguis paciència i que perseveris malgrat les coses sembli que no van sempre tal com tu voldries.

Potser voldríem una Església purament espiritual, sense tara ni contradiccions... però Déu no, Déu l'ha volguda de carn i ossos, feta d'homes i dones, encarnada en la història. Déu s'ha arriscat i ha pres forma en la "carn" d'un home com nosaltres. No ens ha tret del món, ficant-nos en una mena de bombolla esterilitzada, sinó que ens ha salvat del pecat i ens ha enviat al món perquè li anunciem aquesta salvació. Ser cristià és embrutar-se de món, és estimar-lo fins que faci mal, tal com Déu mateix ha fet en Jesucrist. Perquè només es pot salvar allò que s'ha estimat primer.

Com a ciutadans i com a cristians estem massa mal acostumats a donar la culpa de tot als qui estan a dalt, als polítics, als bisbes, als qui manen... El vot en blanc pot ser una coartada perfecte per treure'ns nosaltres les puces del damunt. Em pregunto, aleshores, si no hem promogut un cristianisme massa "blanc", massa purità i angelical, que espera que l'Església sigui perfecte per dignar-se a concedir-li el seu "vot", igual com passa amb la política.

Les coses d'aquest món, i l'Església és una d'elles, són sempre imperfectes i ambigües. Fins que no ens reconciliem amb el fet que el món és imperfecte, no el podrem millorar. Fins que no ens reconciliem amb les nostres pròpies imperfeccions, no podrem créixer i fer-nos més persones. Fins que no ens reconciliem amb la realitat i la història de la nostra Església, no la podrem transformar.

Aquest món passa, nosaltres passem, la nostra Església passarà... només les seves paraules romanen per sempre, i l'amor infinit amb què Ell les ha pronunciades. Mentrestant, anem a votar i embrutem-nos per aquest món i aquesta Església nostra que tant estimem.

CREC EN LA RESURRECCIÓ DELS MORTS

2010-11-05T18:00:00.004+01:00

HOMILIA DG-TO-C32 (Lc 20,27-38)

M'agrada llegir "la Contra" de la Vanguardia. Per deformació professional, sempre busco què diu la persona de les seves creences. El ventall és infinit. Alguns diuen que són ateus i punt, però la majoria afirmen creure en alguna cosa. Alguns creuen en la vida, altres en l'home, altres en la solidaritat, altres en la naturalesa, altres en la bondat humana. I jo, en què crec?

Començo millor per dir en què no crec. Pròpiament, no crec ni en l'home (en general? en quin d'ells?), ni en la bondat humana (què passa amb la maldat?), ni en la vida (la del peix gran menjant-se al peix petit?), ni, per suposat, en la naturalesa (quina bestiesa!). Hi ha moltes coses en aquest món que admiro, que suscric, que hi dono suport, que estimo..., però això no vol dir que "cregui" en elles.

Per a mi, creure és quelcom fort: creure és esperar (Lluís Llach no tenia raó), creure és posar-hi la darrera confiança, creure és saber amb tota certesa que no pot fallar... Segons aquest sentit del creure, l'home, o creu en Déu o, pròpiament, no creu.

I jo, en què crec? Crec en un Déu que ressuscita els morts. Crec que Déu és l'Amor que resisteix, sense espasa ni armadura, l'embat terrible de la mort. Crec que Déu és el vindicador dels justos, el protector dels innocents, el salvador de tots els sacrificats de la història, el qui rescata la víctima de la violència del botxí.

Crec que Déu eixugarà totes les llàgrimes i embenarà totes les ferides, totes, sense deixar-ne ni una, per petita que sigui, i mira que són moltíssimes! Crec que Déu ja ho està fent tot això, per mitjà de tots aquells que ho creuen i ho posen en pràctica. No aquells que diuen creure-ho, però no ho posen en pràctica, que quedi clar, perquè no es creu amb la boca, solament, sinó, sobretot, amb el cor i amb les mans.

No crec, doncs, que la resurrecció sigui una reedició de la vida present sense la limitació del temps, com un canvi de domicili on ens enduem l’equipatge de la vida present. Això fa riure! No crec de cap manera, que la resurrecció sigui una mena d'expansió de la consciència o una mena de salt a un nivell de consciència superior, però sense el pes feixuc de la carn. Això fa riure! No crec en un Déu com una mena d'amor universal sense costures, que tot ho engulleix, transfonterer, transconfessional i transoceànic. Això fa riure!

A la primera lectura, els botxins dels 7 germans riuen. Volen obligar aquest jueus piadosos a abjurar de les seves creences. La tortura comença. Quant més esfereïdor és el mal, més decidida és la resposta dels germans. D’on els ve aquest coratge? Qui són aquests que desafien el poder absolut de la mort per fidelitat a unes lleis sagrades? I si la creença en la resurrecció dels morts no fos qüestió de "l’altra vida", sinó d’aquesta? I si fos veritat que Déu ressuscita els morts? I si fos veritat que Déu no tanca els ulls davant la injustícia i reivindica la vida del just? I si fos veritat que ells són els vius i nosaltres els morts?

Un "Déu de morts", no molesta. Un "Déu de morts", s’ocupa del més enllà i no es fica amb el més ençà. L’injust i el botxí poden estar tranquils. Els innocents ja poden seguir morint injustament. Uns quants "matats" ja poden seguir jugant-se la vida inútilment. Al cap i a la fi, què és la vida, sinó una "passió inútil", oi?

El que és veritablement perillós i comprometedor en les nostres vides no és l’amenaça de la mort, sinó la fe en la resurrecció. El que és veritablement terrible no és aquesta mena de "Déu de morts" que és l’objecte de les nostres mofes i les nostres tertúlies; sinó el "Déu de vius" que posa les nostres certeses del revés i ens dóna una passió per viure.

I tu, en què creus?

DALT D'UN ARBRE

2010-10-29T18:00:00.002+02:00

HOMILIA DG-TO-C31 (Lc 19,1-10)

Si vull veure Jesús m'he d'enfilar a un arbre. Sóc petit d’estatura, per molt que em posi cotó als talons... A més, l’ambient general és més aviat un obstacle, has passar per damunt de moltes crítiques, desconfiances, caricatures, perdonavides. T’has de justificar a cada moment i quasi has de demanar perdó pel fet de voler ser cristià i d’intentar viure com a tal. Et convido a pensar quin pot ser el teu arbre.

Primer de tot, l’arbre ha d’estar en el lloc per on passa Jesús. Sé que hi ha "llocs" pels què Jesús passa més sovint, els "llocs" preferits de Jesús, on hi ha més possibilitats de veure'l passar. El lloc preferit de Jesús són els pobres, els que pateixen, els que ploren, els compassius, els que treballen per la pau, els perseguits per raó de la justícia. Les benaurances són com una topoguia de Jesús, un mapa on hi ha marcats els seus "llocs" preferits. Consulto la topoguia i n'escullo un d'aquests llocs.

Segon, he de començar per creure que la salvació és possible, que no és una fugida endavant, un consol per a esperits fràgils. És possible que existeixi una mirada capaç de canviar la meva vida, de donar-li la volta. És possible que sigui precisament aquesta mirada el que he buscat sempre, de tantes maneres, a través de mil viaranys i dreceres. És possible que hagi passat més d'un cop ben a prop; però m'ha fet por, o mandra, o no he tingut temps, o estava massa agafat per altres mirades, més febrils, però molt menys tendres.

Tercer, si Jesús passa per algun d’aquests llocs i em veu dalt de l'arbre... t'imagines? La meitat dels meus béns em semblarà molt poca cosa al costat de la seva mirada. No els necessitaré, ni els talons de cotó, ni l'escepticisme que em fa de cuirassa. Res comparat a l'alegria d’acollir Jesús a casa meva i, amb Jesús, a tots els altres.

Sí, no sóc digne que una alegria així entri a casa meva, però una sola mirada... i la salvació haurà entrat en aquesta ànima.

EL COMPLIDOR I EL PECADOR

2010-10-22T18:00:00.004+02:00

HOMILIA DG-TO-C30 (Lc 18,9-14)

Torno a recuperar una homilia antiga.

Dos homes van pujar al temple a pregar: l'un era complidor i l'altre pecador. El complidor, dret, pregava així en el seu interior:

Perdona, Senyor, que no m'agenolli,
no saps el que em costa després posar-me dret,
a més, entre tu i jo no hi ha barreres, oi?
- És clar que no, bon rotllo. -
Mira, no voldria caure en l'eufòria,
però aquesta setmana m'ha sortit rodona:
no he fallat cap dia a la pregària
i l'altre dia vaig perdonar un empleat que per poc la pífia amb un client.
- Felicitats, estàs fet un crack! -
Alguna cosa segur que he fet malament...mm...
bé, les cosetes de sempre, ja se sap que no som perfectes.
- Res, tonteries. -
Quanta raó tenia Maria: has fet en mi meravelles!
Només que em corregissis aquell punt de mal humor que se m'escapa de tant en tant i, uf, seria genial.
- A veure què puc fer. -
Per cert, entre tu i jo, hem d'arreglar el tema de l'Església, però ja.
La mala premsa que té, no te n'adones?
Capellans pederastes, bisbes ultramontans, riqueses vaticanes...
Necessitem gent, com jo, que visqui la puresa original de l'evangeli.
- Realment, sóc un desastre! -
No et preocupis, Senyor, tu fes la teva feina que de la resta ja me n'encarrego jo. Ja saps que el teu Regne està en bones mans.
- Què faria jo sense la gent com tu? -

Però el pecador, de lluny estant, no gosava ni aixecar els ulls al cel, sinó que es donava cops al pit, tot dient:

Senyor no tinc res per oferir-te, estic tan buit:
ni una bona acció, sóc massa covard;
ni una bona paraula, estic massa trist;
ni un bon pensament, estic massa abatut.
- Dóna-me’ls! -
Però, què et puc donar?
Les ganes de que acabi quan abans la jornada?
El desig de fugir de tot i de tothom?
- Dóna-me’ls! -
La desgana de fer el bé?
Aquesta insuportable llunyania de Tu, oh, Déu meu?
- Dóna-me’ls! -
La pesantor de l’ànima amb el remordiment per la meva mandra?
La mandra encara més forta que el remordiment?
- Dóna-me’ls! -
La necessitat de ser feliç?
La tendresa que m’esquinça?
El dolor de ser jo mateix, sense retorn?
- Dóna-me’ls! -
Els problemes, les pors, els dubtes?
- Dóna-me’ls! -
Senyor, sembles un drapaire, què en faràs de tanta misèria?
- El Regne del Cel! -

QUANT COSTA LA VISITA DEL PAPA?

2010-10-15T18:00:00.002+02:00

M'haureu de perdonar, però avui en comptes de l'homilia deixeu-me que publiqui un comentari ad hoc sobre un tema d'actualitat que ens afecta a tots i a mi personalment: la visita del Papa. No me n'he pogut estar.

Sembla increible, però la pregunta que encapçala l'article és la qüestió que major interès ha suscitat fins ara la visita del Papa a Barcelona. Tothom sembla preocupadíssim i fins el més pintat té algun suggeriment genial al respecte. Doncs jo proposo que l'Església tregui pit i, en comptes de demanar perdó, s'atreveixi amb la gestió econòmica de l'esdeveniment. També jo m'atreveixo a fer la meva aportació i proposo el següent pla d'explotació econòmica de la visita papal.

El paquet més important és sens dubte el dels drets televisius. TV3 emetrà el senyal a no sé quantes cadenes de televisió, perquè sigui captada per cent cinquanta milions de persones. Sí, heu sentit bé, ho repeteixo en xifres: 150.000.000 de persones. No cal ser molt astut per adonar-se que això són molts calers. L'Església hauria de contractar un dels més aguerrits intermediaris, perquè no li prenguin el pèl en la negociació. Què tal en Mino Rahiola?

Per descomptat, s'implementaria un impost en concepte de venda de souvenirs. En alguns casos, no seria un impost sinó directament una multa, per atemptar contra el més elemental bon gust. Sense oblidar aquells que volen treure un profit llogant la terrassa o el terrat amb vistes a la Sagrada Família. No seria exagerat gravar-los amb un 18% del lloguer, com l'IVA, perquè la visita del Papa serà aquell dia, sens dubte, el gran Valor Afegit de les seves tribunes.

També cotitzarien, és clar, tots els grups antipapistes que aprofitaran la visita per manifestar públicament els seus idearis, ja que obtindran un altaveu immillorable per donar a conèixer al món les seves reivindicacions. Inclouríem en aquest grup, per afinitat, tota la corrua de vàndals professionals que, ben segur, no desaprofitaran l'ocasió per cremar algun container, amparats darrera pancartes impecablement antisistema. Proposo que una bona part d'aquesta quota "altercadista" reverteixi directament en els pobres Mossos que ben merescut ho tenen.

Ah, i per descomptat res de demanar als fidels una aportació especial. Per una vegada, que els fidels no paguin res, que gaudeixin i punt, que ho tenen més que merescut. La pregunta aleshores no serà ja quan costa la visita del Papa, sinó què farà l'Església amb tots els diners recaptats? Si la pregunta és interessant, la resposta ho és encara molt més: ras i curt, farà el que li vingui de gust, faltaria més que hagués de donar explicacions!

De totes maneres, i coneixent al personal, molt em temo que farà servir la major part de la recaptació en assistir socialment a persones que queden fora dels ajuts oficials, com ha fet sempre, escurant-se la butxaca i sense demanar subvencions. I amb el que quedi, seguirà mantenint per compte propi tant de patrimoni artístic i religiós comú, tot i saber que els demagogs de sempre ho seguiran imputant, amb grans escarafalls, a la seva "escandalosa riquesa".

NOMÉS UN

2010-10-08T18:00:00.003+02:00

HOMILIA DG-TO-C28 (Lc 17,11-19)

A l'època de Jesús, la lepra era una falla del sistema amb categoria de maledicció. El resultat és que quedaves al marge, condemnat a esperar que Déu, per mitjà d'un miracle, es dignés aixecar la condemna. I, de tant en tant, Déu ho feia. Hi havia taumaturgs que oferien amb més o menys eficàcia la sanació. Els leprosos ho sabien i per demanar que no quedi, no sigui que un dia funcioni.

Aquest cop, amb Jesús, va funcionar. Ja havien sentit que aquest era diferent, que no era un bocamoll, que no ho feia des de la barrera, sinó a peu de nafra. Jesús escolta la seva reclamació i els envia als sacerdots. Ells se n'hi van i, pel camí, queden guarits. I aquí s'acaba la història, ens ha tocat la loteria, i a viure que són dos dies.

Aleshores va passar que, dels deu leprosos, només un va tornar per donar glòria a Déu i agrair la seva curació. Nou es van curar i van tornar a la vida subvencionada, a la vida merescuda, viscuda com un dret adquirit. Nou es van curar, però només un va entendre que la vida és un regal que cal agrair cada dia i que aquest és precisament el gran miracle. Nou es van curar, però només un es va salvar.

En els nostres dies, el càncer també és una falla del sistema, un malentés, una pífia. No sempre s'arregla, però de tant en tant sí. Un té tot el dret a esperar-ho, només faltaria. O no és veritat que venim al món amb el Certificat de Protecció Oficial en regla? Per això està la Seguretat Social, el cos sanitari i la investigació mèdica: per servir-nos, per arreglar la pífia, per tornar les coses al seu lloc i restablir els nostres drets quan la malaltia els tira pel terra. Però no n'hi ha prou.

Si deu malalts de càncer es curessin demà mateix, seguiria sent veritat el que ens explica avui l'Evangeli: només un dels malalts tornaria per donar gràcies a Déu, només a un la malaltia li hauria canviat la perspectiva de la seva vida, només un acabaria entenent que la vida és un miracle i que no hi ha cap altra resposta digna que l'estupor i l'agraïment. Seguiria sent veritat que, dels deu malalts de càncer, nou s'haurien curat, però només un s'hauria salvat.

GRA DE MOSTASSA

2010-10-01T18:00:00.006+02:00

HOMILIA DG-TO-C27 (Lc 17,5-10)

D'on ens ve el complexe de que, pel que fa a la fe, tots la tenim petita? També els deixebles ho pensen i per això li demanen a Jesús que els augmenti la fe. Jesús els contesta que és suficient que sigui com un gra de mostassa, és a dir molt menuda. Podem estar tranquils, doncs, perquè en aquest cas està clar que "el tamaño no importa". Què és, aleshores, el que importa?

Ara que estic lluitant amb el càncer m'arriben moltes propostes, diguem-ne, alternatives per mirar de vèncer-lo. Tinc l'habitació plena d'aigües de santuaris marians: Lourdes, Efes, Fàtima... Algú m'ha parlat de les bondats miraculoses del suc de papaia. Un altre em convida a provar infusions d'una planta crassa que un metge alternatiu ha testat amb contrastada eficàcia. Hi ha qui m'anima, amb tota la candidesa, a provar directament amb la marihuana (m'imagineu fumant porros a la meva edat, ni que sigui per prescripció mèdica?).

Us he de confessar una cosa, sense cap ironia, i és que no tinc fe. Confesso que no crec massa en l'eficàcia de les aigües miraculoses, el suc de papaia, les infusions... Voldria creure-hi, però no hi crec. Ara bé, tot i no creure en l'eficàcia de l'aigua miraculosa, sí que crec en l'eficàcia de la fe d'aquella persona que me l'ha regalada. Crec en la seva fe, en les seves ganes de que em curi, en l'estimació que hi ha posat pensant en mi, en la seva convicció de l'efecte positiu que l'aigua pot tenir en mi. L'aigua va carregada amb la força de la fe i l'amor d'aquella persona, i en això sí que hi crec. Estic convençut que aquesta fe posa en marxa en nosaltres uns mecanismes que la raó per ella sola no és capaç d'activar.

Quedi clar que em refereixo a la fe, no a la suggestió. Hi ha molta gent que pensa erròniament que la fe és una suggestió, víctimes com són d'aquest prejudici típicament il·lustrat. La fe veritable, la que és suficient que sigui com un gra de mostassa, és tot el contrari d'una suggestió. Proveu, si no, de suggestionar-vos sobre un tema qualsevol, proveu de forçar-vos a creure alguna cosa: "a partir d'ara creuré en Déu, creuré que els miracles són possibles, creuré que el Marc es pot curar si beu aigua de Lourdes". Us adonareu que no funciona, perquè no és més que una suggestió.

La fe és un do, una gràcia de Déu, per això no pot ser de cap manera una suggestió. I com es pot fer algú mereixedor d'aquesta gràcia? Simplement, demanant-la i disposant-se a rebre-la, com un servent que fa la seva feina i punt, sense mirar-se el melic i sense estar pendent a cada moment de rebre la recompensa pel seu mèrit, perquè la fe no és una recompensa per cap mèrit.

El Joan em va dir una vegada que compartia plenament els meus valors, però no la meva fe. Li vaig preguntar si això li era un problema o el feia patir. En certa manera sí, em va contestar, perquè intueixo clarament que els teus valors són el que són perquè s'alimenten de la teva fe. Per què no demanes, doncs, també la fe? No puc, em va respondre, ho he provat, però sento que m'estic suggestionant. Evidentment que t'estàs suggestionant, li vaig dir, perquè no ho demanes bé. I com ho he de demanar? Li vaig contestar, l'important no és com ho has de demanar, sinó a qui ho has de demanar? I a qui li he de demanar, aleshores? A l'únic que te la pot donar i la pot sustentar: a Déu. Però jo no crec en Déu, va exclamar, com li puc demanar res? Simplement digues: "Déu del Marc, de la Txaro, del Pare Agustí, si existeixes, fes que hi cregui, dóna'm una fe com un gra de mostassa".

I després de demanar-la, disposa't al combat, i a no guanyar res, i a perdre-ho tot, i només aleshores a guanyar-ho tot, però d'una altra manera, oi que m'explico? Sí, disposa't a lluitar el temps que calgui, sense posar més condicions que la fe mateixa: no li demanis a Déu res més que Déu. Això sí, segueix anant a missa, gaudint de les homilies, col·laborant amb l'esplai... del contrari les teves peticions s'aniran progressivament buidant de contingut i d'eficàcia, perquè aquest és el teu petit gra de mostassa que algú dia farà moure la morera si perseveres. Segur.

PSICÒPATA

2010-09-24T18:00:00.008+02:00

HOMILIA DG-TO-C26 (Lc 16,19-31)

Aquest estiu he llegit un llibre veritablement inquietant: «Cara a cara con el psicòpata». No és cap novel·la negra, és un assaig sobre la psicopatia escrit per un psicòleg criminalista amb una àmplia experiència professional en el tema. ¿Què n'he tret?

Primer de tot, un psicòpata és un idiota moral, per dir-ho més finament, encara que més brutalment, algú incapaç de sentir el patiment de l'altre. No que frueixi amb el patiment de l'altre, ja que aquest seria un sàdic, sinó algú que no el sent.

He après també que hi ha psicòpates violents, típic cas dels maltractadors de dones, dels assassins en sèrie, dels grans dictadors, de l'assassí de la catana i tota aquesta còrrua de monstres humans que de tant en tant es donen en el nostre món.

Però també hi ha psicòpates socials, gent més o menys integrada en el teixit social i laboral, que no actuarà amb violència física, i que pot civilitzar la seva psicopatia amb una bona educació i un cert equilibri emocional; però capaç d'una violència psicològica inusitada en determinades circunstàncies.

M'interessen ara dues coses. Primera, el psicòpata ocupa el darrer lloc de la cadena de la deshumanització per una simple raó, perquè no té aquella qualitat bàsica que distingeix l'home de la bèstia: l'empatia, la capacitat de sentir com a teu el patiment de l'altre. Us podeu imaginar un èsser humà sense capacitat de compassió? Ho sento, però a mi em fascina la possibilitat.

El ric de la paràbola d'avui no sé si era un psicòpata social, però la seva conducta manifesta una psicopatia flagrant: no és que faci patir Llàtzer, o que disfruti amb la seva misèria... és que no el veu, simplement, no sap que existeix, no coneix el seu patiment perquè és incapaç d'imaginar-lo, de concebre'l.

La nostra societat, i nosaltres en ella, té conductes psicopàtiques que la deshumanitzen, no perquè frueixi amb el patiment dels altres, sinó simplement perquè no el veu, perquè no el concep, perquè és incapaç de posar-se en el seu lloc, d'empatitzar. I mireu que Déu ens envia constantment missatgers que ens l'expliquen, que l'han conegut i compartit. Però no en fem cas, per molt que Llàtzer ressusciti i se'ns planti al davant amb les seves nafres ben visibles.

Segona, he conegut un psicòpata social. És capellà i està al darrera, encara que anònimament, d'un blog a internet que es dedica a generar una bilis malaltissa contra el Bisbe de Barcelona, la Companyia de Jesús i tots aquells que en un moment o altre han desenmascarat la seva greu psicopatia social, la seva infinita capacitat de seducció al servei del seu ego, de la seva ànsia de poder i domini. Ara va de carca espanyolista, a l'estil de la Cigueña i tota aquesta penya, però abans era més aviat progre, però tant se val perquè ell no és ni carca ni progre, ell és, estrictament, un psicòpata.

Si encara no l'han suspès a divinis, intueixo que és només per no donar-li publicitat, i imagino també per un exagerat sentit de la compassió que els altres encara conserven malgrat tot. Potser perquè no saben el que és un psicòpata social, com no ho saben tampoc tots aquells que encara li donen suport i li riuen les gràcies, perquè en la seva empresa no està sol, evidentmemt.

S'ha de dir que el psicòpata és el veritable seductor, perquè sedueix en estat pur. Un cop ha seduït és molt difícil desfer l'encanteri i aleshores pot dominar, afalagar o tallar la gespa sota els peus, amb la mateixa fredor i indiferència moral. Només així s'explica aquesta sanya, aquesta ferida mantinguda oberta com un record sempre viu de la infinita i sagrada voluntat de venjança, una venjança que no es sacia mai. Només qui ho ha conegut sap de què estic parlant.

Estimat R, et compadeixo, de debò. Tinc un càncer i no sé si me'n sortiré, tard o d'hora ningú no surt viu d'aquesta aventura que és la vida. L'única cosa digna que podem fer en el temps que ens ha estat concedit és humanitzar-nos i l'única via és la compassió i l'empatia. No conec altres camins, demana ajuda, crec encara no està tot perdut, encara et pots salvar.

Pren-te aquesta homilia com la visita de Llàtzer. Abraham no ho va poder permetre amb el ric de la paràbola, però Jesús ho permet amb tu, perquè Ell ha penetrat el sheol per rescatar els qui hi esteu, de fet, a dins. Creu-me, hi ha una cosa pitjor que estar morint-se, i és estar ja mort. Germinans non germinabit.

VLADIMIR ILICH

2010-09-17T18:00:00.007+02:00

HOMILIA DG-TO-C25 (Lc 16,1-13)

Perdoneu la sortida de to en l'homilia d'avui, prometo que no es tornarà a repetir, però hi ha coses que necessites manifestar de tant en tant, i ara que venen les eleccions, no me n'he pogut estar de publicar aquesta homilia de marcat to polític, el tema de l'evangeli d'avui crec que ho justifica. Ho sento, atribuï-ho als efectes fatals de la malaltia.

Hi ha alguns tòpics, diguem-ne mundans, dels que ens hem d'anar desenpallegant tots plegats d'una vegada. Molts d'ells tenen a veure amb el tema de les riqueses. Per exemple, que els pobres són bons i els rics uns interessats. O que els empresaris són tots uns aprofitats i els obrers els únics que guanyen el pà amb la suor del seu front. O que els sindicats defensen, sempre i exclussivament, els drets dels treballadors. O que la riquesa es genera sola i només cal repartir-la bé. O que la riquesa és una creatio ex-nihilo d'Emilio Botín, per obra i gràcia de l'Esperit Sant que per suposat és catòlic i de dretes, i per això li nega el crèdit als pobres d'esquerres.

El problema de les dretes espanyoles no és que siguin conservadores, és que són obscenes, però sovint són més progressistes que les esquerres. El ser conservador no és un patrimoni de la dreta, de fet hi ha molts consevadors d'esquerres. Tenim el telepredicador Fidel Castro, el gorila magnat del petroli, corrupte i corruptor, dictador implacable Hugo Chávez i, per no anar tan lluny, el sindicat USTEC al nostre país, i fins i tot, el bon jan Herrera. Tots ells són Vladimir Ilich, perquè ens entenguem, conservadors d'esquerres, carques amb pell de progre. No és progre aquell que s'omple la boca amb "polítiques de progrés", amb "mesures progressistes", amb "majories d'entesa" i amb "sostenible", "igualitari", "treballadors", "justícia social". La gent més "carca", tancada, dogmàtica, impositiva, inflexible, que he conegut són gent suposadament progre.

Queda dit, perquè l'evangeli d'avui lloa la prudència dels homes del món, per incentivar l'astùcia dels fills de la llum, i que no s'adormin en els llaurers dels discursos autocomplaents, ideològics, sectaris i que ens eviten de pensar i de progressar en el nostre pensament. Sovint els cristians ens estanquem en discursos de secta, de grup identitari, d'allò més simplista, sobre els pobres i els rics, sobre la justícia, el materialisme del nostre món, les maldats del neoliberalisme, les bondats dels okupes i dels antisistema... tots els tòpics "bonistes" que ens justifiquen i ens donen la coartada perfecte per no haver de pensar i de revisar el que pensem, discursos que fan riure per la seva ingenuïtat i que ens mantenen en una minoria d'edat espiritual, mental i social. És a dir, Vladimir Ilich.

Us presento el decàleg de Vladimir Ilich en el món, comprovareu que amb aquest nivell d'astúcia mundana, qualsevol li confiaria l'administració dels seus béns. Fugiu com la pesta de manaments com aquests i no els doneu cap cobertura, si us plau:

Primer manament: Els pobres ho són per culpa dels rics que estudien a ESADE.
Segon manament: No et manifestaràs mai en favor d'un germà jueu o nord-americà, perquè són rics i opressors.
Tercer manament: No criticaràs mai Chavez ni Ahmadineyad perquè són pobres i oprimits, ni que defensin la lapidació d'una dona per adulteri.
Quart manament: Defensaràs només els drets dels treballadors que tenen treball.
Cinquè manament: El sistema educatiu no va bé per culpa de l'Escola Concertada, perquè treballen més, millor i molt més barato.
Sisè manament: Fa molta ràbia que la Rahola tingui raó tan sovint (excepte quan es posa èpica), però no se li ha de concedir mai.
Setè manament: Canya al govern socialista, encara que estigui coaligat amb ells, governi amb ells i tingui una mica d'oxígen polític gràcies a ells.
Vuitè manament: La culpa de la SIDA a l'Àfrica és del Papa i de la seva prohibició del preservatiu.
Novè manament: El que fa falta és un govern de progrés, amb solucions d'esquerres, progressistes, i autosotenibles de progrés, és a dir, "bla, bla bla...".
Desè manament: Sóc una bona persona, una molt bona persona, perquè no tinc pecat original.

Si volem avançar, ho sento, però no podem anar per aquí.

L'ALEGRIA DE DÉU

2010-09-10T18:00:00.003+02:00

HOMILIA DG-TO-C24 (Lc 15,1-10)

Què diu Stephen Hawking de l'alegria de Déu? Res, evidentment, per honestedat. La ciència és ciència i Déu és alegria. El científic té, doncs, tota la raó. És massa important l'alegria de Déu com per reduir-la a una mena de guspira inicial, a un tret de sortida, a la posada en marxa de l'interruptor de l'univers. Si necessitem Déu només per garantir aquesta funció, quina inmensa badallada. No m'extranya que a la bona ciència "el tema de Déu" li provoqui un badall còsmic. La ciència està obligada a buscar altres recursos, diguem-ne, més científics i, per tant, més modestos; i que, uns i altres, creacionistes i evolucionistes, deixin Déu en pau pel que val realment la pena.

Una alumna i amiga m'escribia ahir al feisbuc: «Odio reconocer que admiro profundamente esa fe tan espiritual que siempre te ha caracterizado.Y lo odio porque no comprendo como ante el racionalismo de la persona, se puede anteponer algo tan efimero y abstracto como es ese amor a dios.»

Jo li contestava donant-li la volta a les seves mateixes paraules: «Yo no comprendo como ante algo tan rotundo y definitivo como es el amor de Dios manifestado en la Cruz de Cristo, se le puede anteponer algo tan efímero y abstracto como es el racionalismo de la persona.»

Consti que admiro, per damunt de moltes coses, la raó humana, la seva capacitat, sóc un apassionat admirador de la ciència, de la filosofia, de tots els àmbits del saber humà, respecto profundament la facultat intel·lectual, no em considero per a res un "espiritual", més aviat el contrari, desconfio de tot allò que menysté la raó i la raonabilitat en nom de l'esperit o la sensibilitat o les vibracions còsmiques.

Però, és clar, estem mirant de posar al mateix nivell "el racionalismo de la persona" amb l'alegria d'un pastor que surt a buscar una ovella perduda en plena nit, no perquè sigui la més grassa o la més bonica, sinó simplement perquè està perduda. I no només això, resulta que «al cel hi haurà més alegria per un sol pecador convertit que no pas per noranta-nou justos, que no necessiten convertir-se.»

És clar, si comencem així, no hi ha color.

VOCACIÓ

2010-09-03T18:00:00.001+02:00

HOMILIA DG-TO-C23 (Lc 14,25-33)

M'al·lucina una cosa: que algú pugui plantejar-se seriosament la vida en la clau que li dóna la fe cristiana i que mai no s'hagi plantejat seriosament la vocació religiosa o sacerdotal. Fixeu-vos en el que dic, no dic que tot cristià s'hagi de fer religiós/a o capellà, sinó que, en algun moment, tot cristià s'hauria d'haver plantejat seriosament la vocació consagrada com una possibilitat real per a la seva vida, en qualsevulla de les seves múltiples formes o variants, i no només com una extravagància marginal per a quatre penjats o per a quatre herois.

Entenc que una persona aliena a la fe cristiana em pugui dir: «No entenc la vostra vocació ni la vostra renúncia», el que em costa més d'entendre és que una persona que pertany a una comunitat cristiana, que creu en el Déu i Pare de Nostre Senyor Jesucrist, l'amor del qual l'ha ressuscitat d'entre els morts, i ens ha donat el seu Esperit perquè ens estimem els uns als altres com ell ens va estimar... no entenc, dic, que una persona que participa de l'eucaristia cada diumenge, que fa el Camino de Santiago, que va a Taizé, que es diu seguidora del Crist... no entengui ni la nostra vocació ni la nostra renúncia.

És a dir, no entenc què pensa i què sent quan llegeix l'Evangeli d'avui. Segurament, se'l salta, el posa entre parèntesi, o agafa les tisores de podar, precisament, perquè no l'entén o li sembla massa radical o integrista. Com Butragueño quan li van preguntar si era catòlic i, en respondre que sí, li van insistir: «¿pero vas a misa cada domingo?», a la qual cosa va respondre: «hombre, he dicho católico, pero no integrista».

«Si algú vol venir amb mi i no m'estima més que el pare i la mare...» La intenció de Jesús és clara, no es tracta de no estimar el pare i la mare, que era un dels preceptes més sants del judaisme, sinó d'estimar "encara més" Jesús i la missió d'anunciar el Regne de Déu i la seva justícia... «Estimar més», aquesta és la clau de tota vocació consagrada, i qui no ho entén, no ho entén.

Pot no entendre-ho, però almenys sàpiga que es perd la part més important, Jesús dirà la «millor part» de la fe cristiana. Perquè sense aquest «estimar més», la fe es converteix en un folklore i l'Església en una penya cultural. Sense aquesta vocació consagrada, fonamentada exclussivament en la crida de Déu a un amor més gran i a un seguiment més radical de Jesús, per molt que sigui necessàriament minoritària i pugui reproduir tots els defectes de les altres vocacions, sense aquesta vocació, dic, l'Església i els cristians perdem l'ànima, a més de perdre, a poc a poc, l'ànim i l'empenta. Una Església, una comunitat, una parròquia... sense gent que es consagri a Déu i als altres en la vocació religiosa o sacerdotal, és una comunitat sense vitalitat i sense futur, creieu-me, per molt que toqui molt bé la guitarra i es faci un servei social excel·lent.

Jo, si no fos jesuita, i ho dic amb tot el cor, si estigués casat i amb vuit fills (que són els que m'hauria agradat tenir, amb el consentiment de la meva parella, és clar), seria el primer i més entusiasta promotor de la vida religiosa en la meva comunitat, començant pels meus fills. De la vida religiosa tota, l'activa i la contemplativa, la sacerdotal i la laical, la tradicional i la moderna, tant se val, amb tal que aquest «estimar més» segueixi recordant-nos quin és el nostre origen i quin és el nostre horitzó vital i eclesial en Jesucrist, Senyor Nostre.

Potser per això m'han fet responsable de la Promoció de Vocacions a la Companyia de Jesús en la meva província i, evidentment, he dit que sí entusiasmat. Faltaria més.

EXTRAVAGANT

2010-08-27T18:00:00.001+02:00

HOMILIA DG-TO-C22 (Lc 14,7-14)

Buñuel té una pel·lícula en la què fa una paròdia sagnant de l'Evangeli d'avui. Em refereixo a «Viridiana»: una noieta pietosa i càndida, seguint el consell de Jesús, omple la casa de pobres i esguerrats per festejar-los amb un dinar. L'escena acaba com el rosari de l'aurora, en una situació grotesca, on cadascú treu de dins el pitjor que té, perquè així són els esguerrats, segons el cineasta: grollers, egoistes i obscens.

L'autor aconsegueix, ni que sigui per la via de l'exabrupte i la caricatura, col·locar-nos davant l'estravagància de l'Evangeli. Cada vegada prenc més consciència de lo foragitat que és l'Evangeli en la majoria dels seus passatges; de lo difícil que és, no ja de viure, sinó d'entendre. I, tanmateix, el seguim proclamant en les nostres celebracions com si fos el més obvi, només perquè «Déu és amor». La qüestió no és si Déu és amor, sinó quin tipus d'amor és Déu?!

Llegiu atentament la frase final de l'Evangeli d'avui i digueu-me sincerament si no tinc raó: «Quan facis una festa, convida-hi pobres, invàlids, coixos i cecs. Feliç de tu, llavors: ells no tenen res per a recompensar-t'ho, i Déu t'ho recompensarà quan ressuscitaran els justos».

La pregunta és la següent: t'has sentit alguna vegada tractat com un dels últims? com si no comptessis res? com si fossis una ombra? pitjor que una ombra? un número en una estadística de víctimes potencials sense rostre? ... Jo tampoc. Potser per això l'Evangeli em sona tan extravagant.

Però molta gent sí, la inmensa majoria dels habitants del nostre món són tractats així, per la inmensa minoria que som la resta. Segur que per a ells l'Evangeli no és ni tan extravagant ni tan difícil d'entendre. Perquè no els convidem a les nostres festes, els posem a la primera fila, els passem el micro i que ens ho expliquin?

PORTA DEL CEL

2010-08-20T18:00:00.002+02:00

[HOMILIA DG-TO-C21(Lc 13,22-30)]

Remenant els arxius he descobert que un diumenge com avui de ara fa tres anys vaig publicar, al meu parer, l'homilia més inspirada i sentida de les que he escrit. És per això que avui us proposo aquella mateixa homilia: AVUI HE TINGUT UN SOMNI
(Cliqueu a sobre del títol i l'ordinador us hi portarà)

EN COS I ÀNIMA

2010-08-13T18:00:00.003+02:00

[HOMILIA DE L'ASSUMPCIÓ DE MARIA (Lc 1,39-56)]

Si vols ser un progre de pro el primer que has de fer és rebutjar els dogmes, digues: «Soy cristiana, pero no me interesa el dogma», com deia una persona entrevistada a la Contra de La Vanguardia dilluns passat, i quedaràs com un rei. I si vols fer el màster especialitzat, aleshores abomina enfàticament dels dogmes marians: «són una imposició obscurantista del segle XX, per marcar distàncies amb el protestantisme i amb la modernitat.» I obtindràs el títol automàticament.

Però aleshores, un dia com avui, no sabràs què celebrar, ni perquè tants pobles catalans celebren la seva festa major, ni perquè celebràvem amb tanta solemnitat el sant de la iaia, ni què punyetes celebren avui a la capital del Paraguai. No passa res, hi ha coses més importants, certament. Tanmateix, deixeu-me que parli del dogma de l'Assumpció de Maria que celebrem aquest diumenge.

Hi ha quatre dogmes referits a Maria: que és Mare de Déu; que és Verge abans, durant i després del part; que va ser concebuda sens pecat original; i que va ser assumpta en cos i ànima al cel després de la seva mort. Els dos primers dogmes ho són des de molt antic, els altres dos van ser proclamats oficialment com a dogmes de fe en els segles XIX i XX.

S'ha d'aclarir que, si bé l'Assumpció de Maria va ser declarada dogma de fe pel Papa Pius XII l'any 1950, l'Església celebra aquest fet des del segle VI. Normalment, el dogma és la proclamació formal i solemne de quelcom que és cregut i celebrat per l'Església des de fa temps; i no et creguis aquell que diu que és «una imposició arbitrària fruit de l'autoritarisme patriarcal de la jerarquia romana.» (sic)

Un jove preguntava l’altre dia com és possible creure en la vida després de la mort. No entenia aquesta possibilitat tan improbable, és a dir tan “sense proves”. Jo li deia que lo difícil no és creure en la vida “després” de la mort, lo difícil és creure en la vida “abans, durant i després” de la mort. La mort és una realitat quotidiana, vivim envoltats de mort, mort física, mort espiritual, mort biològica...

Els cristians creiem que la Vida s’ha obert pas definitivament enmig de la mort, i ho creiem ja no per optimisme, per voluntarisme o per resignació estoica. Ho creiem gràcies a un home que ha travessat la mort sense cap més garantia que la fe en el Déu que salva per amor. Jesucrist s’ha despullat de si mateix, ha mort a sí mateix i, lluny d’extingir-se, viu per sempre.

Aquell mateix jove va comentar un dia en la pregària de la nit que s’havia adonat que durant uns dies de camp de treball amb inmigrants havia mort a molts egoismes, a molts amors propis, a moltes seguretats personals i que, malgrat tot, se sentia més viu que mai. Aquesta és l’experiència cristiana per excel·lència!

Aquesta és l'experiència que va fer Maria en plenitud, no parcialment com nosaltres, sinó fins a les últimes conseqüències. El dogma de l’Assumpció ens diu que Maria, com a representant de la humanitat redimida, participa de la victòria de Jesucrist contra el poder destructor i corruptor de la mort. Assumpta no només l'ànima, sinó també el cos. La corrupció del cos és potser la prova més clara en favor del poder destructor de la mort, doncs el dogma de l’Assumpció ens diu que Jesucrist ha conculcat fins i tot aquesta prova.

L'amor de Déu no salva només l'ànima, sinó també el cos. Creieu-me que aquest és un dels tresors més preuats de la fe cristiana i que l'hem de preservar de tota temptació d'espiritualisme desencarnat! Un eximi professor d'estètica que vaig tenir a l'universitat, agnòstic confès, deia en un article memorable:

«Católicos no os dejéis arrebatar la Gloria de la carne, no os hagáis hegelianos. Que, sobre todo, el cuerpo sea eterno es la mayor esperanza que se pueda concebir y sólo cabe en una religión cuyo Dios se dejó matar para que también la muerte se salvara. Quienes no tenemos la fortuna de creer, os envidiamos ese milagro, a saber, que para Dios (ya que no para los hombres) nuestra carne tenga la misma dignidad que nuestro espíritu, si no más, porque también sufre más el dolor. Rezamos para que estéis en la verdad y nosotros en la más negra de las ignorancias. Porque todos querríamos, tras la muerte, volver a ver los ojos de las buenas personas. E incluso los ojos de las malas personas. En fin, ver ojos y no únicamente luz.» (Félix de Azúa, El País, 21 de junio de 2000)

Doncs això és el que celebrem aquest diumenge, aquí i al Paraguai, pels segles dels segles, amen.

TU NO ETS DÉU

2010-08-06T18:00:00.004+02:00

[HOMILIA DG-TO-C19 (Lc 12,32-48)]

Començo avui amb un preàmbul. Sovint se m'acosta algú i em diu: «M'ha agradat l'homilia, però no he entès a què et referies amb aquell comentari o aquell altre.» Llavors jo responc: «T'has mirat els enllaços amb les lectures de la missa?» I la persona en qüestió, amb uns ulls com plats, exclama: «Enllaços? Quines lectures?»

Doncs sí, si cliqueu al damunt, tant de les cites bíbliques com d'algunes paraules clau, l'ordinador us portarà a les lectures de la missa que miro de comentar. Abans o després de llegir l'homilia, llegiu les lectures i mireu de pregar-les també. Notareu la diferència.

Hi ha una ermita en no sé quin punt del Camí de Santiago amb la següent inscripció: «Quien va a Santiago y no pasa por El Salvador, visita al discípulo y olvida al Señor.» Cal aclarir que El Salvador es la catedral d'Oviedo, per on va passar el rei Alfons II el Cast quan es va dirigir a Santiago des de Lleó per certificar l'autenticitat del sepulcre de l'Apòstol. De la mateixa manera, qui llegeix l'homilia del Marc i no llegeix l'Evangeli, «visita al discípulo y olvida al Señor.»

Fet el preàmbul, anem a l'homilia. Una de les fases primerenques del dol (i de les més importants, segons diuen) és la negació, la rebel·lió, el rebuig. Jo diria que, a la meva manera, també l'estic passant. Cadascú descarrega contra qui pot: contra els que més estima, contra els que més odia, contra Déu, contra els metges...

Contra qui descarrego jo la meva queixa? Contra els gurus de l'auto-ajuda. Quina culpa tenen pobrets? Cap, evidentment, però són el meu particular boc expiatori en aquesta etapa del dol, i ara us diré el perquè.

He llegit coses com aquesta: «la paz de tu alma será tu salud, si te reencuentras con tu alma, si la pacificas... ¡no habrá cáncer!» O aquesta altra joia: «No salgas corriendo como loco en busca de un médico, de un salvador... Tu salvador vive dentro de ti. Tu salvador eres tú. ¡Tú eres Dios!»

Vaig quedar esfereït: quina forma més cruel d'humiliar els malalts i de banalitzar la malaltia! Quina condemna!: «Si no et cures és que no has mobilitzat la teva energia positiva, el teu déu interior, i encara segueixes lligat a la teva energia negativa.» En altres paraules: «tens el que mereixes.»

Versió contemporània descafeïnada de la meritocràcia bíblica, de la doctrina de la justificació pel mèrit: «El vostre poble esperava la salvació dels justos i la perdició dels enemics». Al menys la Bíblia ha passat aquesta doctrina pel sedàs del servent d'Isaïes, de Job, del Cohèlet... i n'ha sortit molt purificada.

No vull dir que no hi hagi relació entre la malaltia i la actitud o els hàbits de la persona, evidentment que n'hi ha i que moltes coses es poden fer per subsanar-la. Però, què passa amb la persona que ha seguit tots els preceptes del bon rotllo energètic i no s'ha curat? Què passa amb qui no n'ha seguit cap, ha seguit estressat, fumant i menjant bistecs i s'ha curat? No pot ser, diran. I tant que pot ser! Si us plau, feu el favor de llegir Job, oh mestres eximis de l'auto-ajuda, abans de parlar tant i tan a la lleugera.

No vull dir que un règim saludable, el ioga, la serenitat no siguin molt millors pel cos que tot el contrari, però per això no calia tan d'enrenou i potser sí una mica més de modèstia. Perquè molts d'aquest gurus de l'auto-ajuda, a part de dir obvietats com si fossin grans troballes, solen fonamentar la seva autoritat en la desqualificació de la tradició, ja sigui religiosa, científica o psicològica, i això ho trobo d'una arrogància que ratlla el patetisme.

Escolta una de les poques veritats que s'han d'escoltar per força: Tu no ets Déu! Pots fer moltes coses per curar-te, però no pots fer res per salvar-te. Només Déu pot salvar-te i et salva perquè t'estima, no perquè t'ho mereixes. Moltes coses curen, ajuden, milloren, equilibren, asserenen, pacifiquen... fes totes les que puguis per sanar-te, però només la fe salva (encara que no sempre curi).

La segona lectura ens dóna la clau: «gràcies a la fe... tots aquests moriren en la fe, sense haver posseït allò que Déu els prometia, sinó contemplant-ho de lluny i saludant-lo, i confessant que eren estrangers i forasters en el país.»

I l'evangeli rebla el clau: «No tingueu por, petit ramat: el vostre Pare es complau a donar-vos el Regne.» Per què? No perquè hàgiu seguit al peu de la lletra tots els manuals d'auto-ajuda... sinó perquè li dóna la gana. Menys mal.

VOCACIÓ

2010-08-03T18:00:00.001+02:00

HOMILIA DG-TO-C23 (Lc 14,25-33)

M'al·lucina una cosa: que algú pugui plantejar-se seriosament la vida en la clau que li dóna la fe cristiana i que mai no s'hagi plantejat seriosament la vocació religiosa o sacerdotal. Fixeu-vos en el que dic, no dic que tot cristià s'hagi de fer religiós/a o capellà, sinó que, en algun moment, tot cristià s'hauria d'haver plantejat seriosament la vocació consagrada com una possibilitat real per a la seva vida, en qualsevulla de les seves múltiples formes o variants, i no només com una extravagància marginal per a quatre penjats o per a quatre herois.

Entenc que una persona aliena a la fe cristiana em pugui dir: «No entenc la vostra vocació ni la vostra renúncia», el que em costa més d'entendre és que una persona que pertany a una comunitat cristiana, que ha cregut en el Déu i Pare de Nostre Senyor Jesucrist, l'amor del qual l'ha ressuscitat d'entre els morts, i ens ha donat el seu Esperit perquè mirem d'estimar-nos els uns als altres com ell ens va estimar... no entenc, dic, que una persona que participa de l'eucaristia cada diumenge, que fa el Camino de Santiago, que va a Taizé, que es diu seguidora del Crist... no entengui ni la nostra vocació ni la nostra renúncia.

És a dir, no entenc què pensa i què sent quan llegeix l'Evangeli d'avui. Segurament, se'l salta, el posa entre parèntesi, o agafa les tisores de podar, precisament, perquè no l'entén o li sembla massa radical o integrista. Com Butragueño quan li van preguntar si era catòlic i, en respondre que sí, li van insistir: «¿pero vas a misa cada domingo?», a la qual cosa va respondre: «hombre, he dicho católico, pero no integrista».

I això que Lluc és molt més suau que Mateu: Mateu posa directament «qui no odia el pare i la mare...» Lluc, afortunadament, escull una versió molt més digerible i entenedora: «Si algú vol venir amb mi i no m'estima més que el pare i la mare...» La intenció de Jesús és clara, no es tracta de no estimar el pare i la mare, l'esposa, els fills, els germans i germanes..., que era un dels preceptes més sants del judaisme, sinó d'estimar "encara més" Jesús i la missió d'anunciar el Regne de Déu i la seva justícia... «Estimar més», aquesta és la clau de tota vocació consagrada, i qui no ho entén, no ho entén.

Pot no entendre-ho, però almenys sàpiga que es perd la part més important, Jesús dirà la «millor part» de la fe cristiana. Perquè sense aquest «estimar més», la fe es converteix en un folklore i l'Església en una penya cultural. Sense aquesta vocació consagrada, fonamentada exclussivament en la crida de Déu a un amor més gran i a un seguiment més radical de Jesús, per molt que sigui necessàriament minoritària i pugui reproduir tots els defectes de les altres vocacions, l'Església i els cristians perdem l'ànima, a més de perdre, a poc a poc, l'ànim i l'empenta. Una Església, una comunitat, una parròquia... sense gent que es consagri a Déu i als altres en la vocació religiosa o sacerdotal, és una comunitat sense vitalitat i sense futur, creieu-me, per molt que toqui molt bé la guitarra i es faci un servei social excel·lent.

Jo, si no fos jesuita, i ho dic amb tot el cor, si estigués casat amb vuit fills (que són els que m'hauria agradat tenir, amb el consentiment de la meva parella, és clar), seria el primer i més entusiasta promotor de la vida religiosa en la meva comunitat, començant pels meus fills. De la vida religiosa tota, l'activa i la contemplativa, la sacerdotal i la laical, la tradicional i la moderna, tant se val, amb tal que aquest «estimar més» segueixi recordant-nos quin és el nostre origen i quin és el nostre horitzó vital i eclesial en Jesucrist, Senyor Nostre.

Potser per això m'han fet responsable de la Promoció de Vocacions a la Companyia de Jesús en la meva província i, evidentment, he dit que sí entusiasmat. Faltaria més.

VANITAT

2010-07-30T18:00:00.007+02:00

[HOMILIA DG-TO-C18 (Lc 12,13-21)]

No em queden els cants, ni els poemes, ni els llibres, ni les classes, ni les frases brillants, ni els dossiers, ni les excursions, ni les converses, ni els premis, ni les desfetes, ni els mals humors, ni les trucades, ni els oblits, ni la memòria... tan sols.

Hi ha moments en els què a dures penes suportem el silenci. No hi ha res més que la creu en aquests moments que pugui donar una mica de consol i de sentit. Però sense més, sense pensar-la, sense ni tan sols pregar-la, agafat a ella.

És així com he seguit fent l'homilia aquests dies posteriors a la quimio. Ha estat fotudament dur, perquè enganyar-nos. Senzillament, m'ha agafat desprevingut, no m'ho esperava així. Avui puc tornar a escriure i a escoltar música, oh miracle! Però no em compadiu, ja veureu.

«Aquesta mateixa nit et reclamen el deute de la teva vida i tot això que volies guardar-te, ¿de qui serà?». L'evangeli, si el volem escoltar, és un ribot fulminant contra la vanitat.

I és que la vanitat no és com una mica de pols que marxa quan l'esbandeixes amb un cop d'autoajuda o amb un bon encens o amb dues hores de meditació al dia. La vanitat és com un enzim, enganxat al nucli molecular i que només una bomba de l'estil de la quimio pot arribar a desenganxar (i encara sense totes les garanties). No us heu fixat en la gent que ha vençut la vanitat? Per on han passat? Què és el que han patit? Com ho han afrontat? Aquests són els veritables mestres.

Però una bomba com aquesta, ara m'adono, et pot fer encara més vanitós, et pot tancar en tu mateix, et pot cegar a la vida i a l'amor. Aquesta és també la gran pobresa del malalt, la seva nit fosca. No tens força per estimar ni saps com deixar-te estimar. És el punt més baix.

Sant Pau ens diu: «despulleu-vos de l'home antic». M'he vist tan antic, tan envellit. El meu cos tenia trenta anys més de reserves, de desconfiança, de por, de queixa, de rancúnia. I tot això moix i ridícul, com la vanitat. Com diu el meu amic Xavier: «l'home vell, serà vell, però té una salut de ferro».

Sort en tenim de la fe, però de la fe en estat pur, sense afegitons. Crec i espero en Déu. No sé com serà res, no vull falses imatges que em consolin. Vull Jesús a la creu, crec en Ell, en el seu amor ressuscitat. I sabeu per què? Perquè Ell és l'únic que queda quan no queda res. Només Ell és capaç de vèncer la força de la meva patètica vanitat (fins i tot la que s'endevina, per poca atenció que poseu, en aquesta homilia) i fer de mi un home nou. Sé que això és veritat i que tota la resta està, en el millor dels casos, més o menys lluny de la vanitat.

Encara que ho digui així, en aquest to cendrós que produeix la malaltia, creieu-me, ho dic com qui proclama la millor de les notícies.

ASSEGUT A LA SALA DE LA QUIMIO

2010-07-23T18:00:00.002+02:00

[HOMILIA SANT JAUME (Mt 20,20-28)]

Quan el Quico es va assabentar que m'havien detectat un càncer em va dir: «Fins ara has escrit homilies, a partir d'ara tu seràs l'homilia». El Quico m'estima molt i per això diu aquestes coses. Però he de dir que sempre he mirat de "ser" l'homilia, abans, durant i després d'escriure-la. Espero mirar de ser-ho també abans, durant i després de la malaltia.

No ho entengueu malament: no és que jo "sigui" l'homilia per coherència personal amb el que predico (ni la malaltia, per ella mateixa, em donarà més coherència); el que el Quico volia dir és que la meva malaltia serà a partir d'ara el lloc des del qual l'evangeli es pot convertir en Bona Notícia de Jesús per a mi i per als altres.

Mai fas l'homilia des del llimb, sempre la fas des d'un lloc determinat: el lloc on vius, on et fas preguntes, on trobes respostes, on et relaciones amb la gent i amb Déu, és a dir, el lloc on estàs existencialment ubicat. Ara escric aquesta homilia, per primera vegada, ubicat a l'Hospital de Dia d'Oncohematologia, altrament anomenat "Sala de la Quimio".

Els meus nous companys estan en silenci, alguns veuen la tele, altres dormen o llegeixen o pensen o preguen. Jo ara escric l'homilia. La vida és ben simple a la sala de la quimio. Hi ha tanta gent malalta de càncer que no escriu homilies! Molts d'ells són l'homilia, malgrat no n'hagin escrit mai cap.

I pensar que jo havia demanat insistentment un altre lloc, jo volia la dreta o l'esquerra, al costat de Jesús, en plena acció. He vist Jesús predicant, curant els malalts, lluitant pels més febles, acollint els pecadors, fent el bé, desfent el mal... però no l'havia vist mai a la sala de la quimio, assegut en una cadira, esperant... Sense predicar, sense fer coses, sense donar, sense curar, sense ajudar els altres, sense tirar del carro, sense salvar el món. Esperant.

Fins ara he seguit Jesús en l'activitat, ara em toca aprendre a seguir-lo en la passivitat i la paciència. De cop, travesses una porta que ni tan sols sabies que existia i entres en un lloc del què no tenies la més remota notícia. Ahir, a aquesta mateixa hora, jo era al lloc de la humanitat agent; avui, sóc al lloc de la humanitat pacient. Ahir, Jesús era a Galilea predicant, curant, denunciant i profetitzant; avui és a Jerusalem patint i esperant. Qui hi havia ahir a la seva dreta i esquerra? Qui hi ha avui?

Hi era l'apòstol Jaume, en un lloc i en un altre, encara que de forma ben diferent. A Galilea, Jaume s'oferia com a candidat a la dreta de Jesús, feia oposicions, aportava mèrits, nodria el seu incipient currículum d'apòstol. A Jerusalem, deu o dotze anys després de la mort de Jesús, Jaume serà ofert per Herodes com a candidat pel mateix lloc, amb un cop d'espasa.

Em preguntes si puc beure el calze que tu has de beure? Vull respondre el mateix que va respondre l'apòstol Jaume, sabent que jo, com ell, no acabo de saber el que demano (potser si ho sabés no ho demanaria). «Sí que puc», Senyor, m'atreveixo a dir-ho, perquè Tu ets la força de la meva debilitat i l'eficàcia de la meva passivitat.

«Em sento ple de fe, per això goso parlar», i escriure homilies des del lloc on les paraules no venen avalades per la força i la seducció del missatger, sinó per la consistència del missatge, com un tresor que no deixa de refulgir per molt que les gerres que el contenen siguin de terrissa.

LA MILLOR PART

2010-07-16T18:00:00.004+02:00

[HOMILIA DG-TO-C16 (Lc 10,38-42)]

Qui no s'ha barallat algun cop per la millor part d'un pastís? Quan era petit em semblava que la millor part sempre li tocava a un altre. Potser per això, per evitar baralles familiars, vaig aprendre a tallar el pastís en porcions exactes i, encara ara, sempre que hi ha pastís a la comunitat, me'l fan tallar a mi.

Però les porcions no surten mai exactes i quan em toca repartir el pastís m'agrada donar-li la millor part al Pere: sabeu perquè? No perquè sigui el qui més la mereix, sinó perquè és el qui més la desitja. Jesús fa el mateix amb nosaltres: dóna la millor part, no al qui més la mereix, sinó al qui més la desitja. Perquè, si ho pensem bé, no pot ser d'una altra manera.

Imagineu que donéssim la millor part del pastís a qui s'ha portat millor, o a qui ha tret les millors notes, o a qui ha guanyat la partida d'escacs; aleshores convertim el pastís en un premi i un càstig, en una eina per discriminar els aspirants. I deixa de ser una festa per convertir-se en una competició.

Bé, això pot succeir amb un pastís, però no amb l'Evangeli.

Marta volia merèixer l'amistat de Jesús i per això s'afanyava, atrafegada, a servir-lo. Maria, en canvi, desitjava la seva amistat i "asseguda als peus del Senyor, l'escoltava". Amb tota la bona intenció, la primera posa el mèrit en primer lloc i el que vol per sobre de tot és obsequiar-lo. La segona, en canvi, posa el desig en primer lloc i el que vol per sobre de tot és escoltar-lo. Jesús no diu que el que fa Marta estigui malament, però diu que el que fa Maria és millor. Pot semblar una qüestió de matís, però sembla que aquest matís és important per a Jesús.

El mateix va passar amb Abraham sota l'alzina de Mambré, quan la calor del dia era més forta. El sant patriarca esperava més enllà del mèrit, en aquell estat on només roman allò que es sostingut pel desig més autèntic. Abraham ja no desitjava en primer lloc una dona fecunda, tot i que li havien promés que la seva descendència seria més nombrosa que les estrelles del cel; Abraham ja no desitjava en primer lloc una terra fecunda, tot i que li havien promés que regalimaria llet i mel; Abraham ja només desitjava en primer lloc el Senyor, no les seves promeses, sinó Ell. I amb quina força!

Sabeu del què us parlo? Us heu vist mai a les portes de la mort? Mireu de fer l'exercici: Què és el que s'aguanta de la vostra vida aleshores? Què és el que roman dempeus? Quin és el desig que sobresurt aleshores per damunt de tots els altres desitjos que s'esfullen com una flor pansida?

L'objecte d'aquest desig és la vostra millor part: nodriu-lo des d'ara, estimeu-lo des d'ara, preserveu-lo des d'ara, no l'adultereu des d'ara... i no tingueu por que, si és el Senyor, aquesta millor part no us serà mai presa.

L'ALTRE

2010-07-09T18:00:00.003+02:00

HOMILIA DG-TO-C15 (Lc 10,25-37)

«Estima els altres com a tu mateix», d'acord, però qui és "l'altre"?

Hi ha qui tradueix "l'altre" com "el pròxim". No està malament, sempre que no confonguem "el pròxim" amb "el proper": fins i tot els assassins més despietats saben estimar els propers. L'home ferit no era "a prop" del levita, el sacerdot i el samarità, sinó ben lluny. La traducció més fidel seria aleshores: «estima l'altre (l'allunyat) de tal manera que esdevingui pròxim.» És l'amor compassiu el qui aproxima l'altre: "l'altre" esdevé "pròxim" quan, trencant barreres i llunyanies, me l'estimo com a mi mateix.

Una cosa així és el que devia pensar el samarità en veure aquell home ferit arran del camí: «tinc pressa, aquest home és un estranger, quina complicació... però si passo de llarg aquest home morirà.» Ja està, així de simple: aquell estranger ferit va ser "l’altre" que el samarità, sense escarafalls i a diferència del sacerdot i del levita, va convertir en el seu "pròxim".

Simone Weil té una frase que arrenca totes les crostes: «Estimar l'altre com a tu mateix implica com a contrapartida estimar-te a tu mateix com si fossis un altre.» És a dir, estimar-te a tu mateix com si hi hagués un altre abans que tu, com si el "primer lloc" de la teva vida no fos ocupat per tu, sinó disponible per l’altre.

Dit això, podem anar a la primera part del manament: «Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb totes les forces...», d'acord, però qui és Déu? Déu és Aquell que preserva el valor absolut de l’altre, del llunyà, de l’estranger. Déu és aquest "primer lloc" alliberat i reservat per l’altre. Déu és l'Altre, amb majúscula, que preserva el lloc dels altres, amb minúscula, quan tendim a posar-nos nosaltres en el seu lloc.

En aquest doble manament està condensada la veritat cristiana, és a dir, la resposta que Jesús va donar a la pregunta per "l'altre". Et convenç aquesta resposta? Doncs «fes-ho així i viuràs.»

MORIR D'ÈXIT

2010-07-02T18:00:00.000+02:00

HOMILIA DG-TO-C14 (Lc 10,1-12)

L’èxit embriaga. No pots aturar l’eufòria; costa molt posar fre a les seves aspiracions desmesurades. Fins i tot els deixebles, amb un projecte tan noble com el que Jesús els havia confiat, hi van caure. Què hi ha de més noble que anar, de dos en dos, com anyells entre llops, a segar una collita descomunal, sense bossa ni sarró ni calçat?

Què hi ha de més autèntic que marxar dos mesos a Bolívia a ajudar els nens de la selva? Com afalaga que algú ponderi el teu gest solidari! Que bé que senta l’ovació dalt de l’escenari! També tu et pots deixar embriagar pel poder que et dóna la teva generositat, la teva solidaritat, la teva puresa ideològica, la teva finor espiritual... També tu, oh missioner estival, pots morir d’èxit!

Potser Nietzsche tenia raó i el cristianisme és realment una negació de la vida, una repressió del seu instint fonamental, l’instint desmesurat de l’èxit, del plaer, del poder i de la glòria. «Fins els dimonis se’ns sotmeten pel poder del vostre nom», els deixebles ja anaven per bon camí, ja. Trepitjar serps i escorpins sense rebre les seves picades, sobrevolar el patiment i esvair els espectres fantasmals del fracàs, es pot demanar res més? Què diferents haguessin estat les coses si Jesús no s’hagués entestat a espatllar-les! Fins i tot la Paris Hilton s’hi hagués trobat a gust amb un cristianisme tan megafashion.

Els cristians portem dos mil anys trepitjant les serps i els escorpins, però ara semblaria que hem trepitjat merda, amb perdó, i no acabem de saber si ha estat per mala sort o per bona. M’atreveixo a sospitar que potser també nosaltres hem mort una mica d’èxit. La causa i els efectes del nostre "èxit" passat, no són potser la causa i els efectes del nostre "fracàs" present? La mateixa gent que abans omplia les catedrals ara omple les grans superfícies comercials. Un consumisme superficial ha ocupat el lloc d’un cristianisme també superficial, i la transició s’ha produït amb una sorprenent placidesa.

No serà que Déu ens convida a vendre’ns la col·lecció de “bosses, sarrons i sandàlies” que hem anat acumulant al llarg del temps? No serà que l’Esperit ens convida de nou a la sega perquè és veritat que «la collita és abundant»? No serà que hauríem de tornar a recórrer els camins, de dos en dos, lleugers d’equipatge i sense entretenir-nos en parafernàlies?

GORMITI

2010-06-25T18:00:00.000+02:00

[HOMILIA DG-TO-C13 (Lc 9,51-62)]

Us imagineu anar pel món amb el poder de fer baixar foc del cel contra els vostres enemics? Quin subidón, no? Jaume i Joan, que no en debades portaven el sobrenom de "fills del tro", estaven segurs que el fet de seguir Jesús els conferia aquest poder. I és que de vegades anem pel món creient que el bé triomfarà sobre el mal a canonades.

I no és així. Jesús no ens promet el triomf, sinó la victòria. El triomf es produeix sempre a costa d'un altre i rep una recompensa efímera. La victòria és quelcom definitiu i no es nodreix de la desfeta aliena. Jesús ha vençut, tot i no haver triomfat. L'amor venç el mal i la mort, tot i que sovint no triomfa sobre ells. Això és el que ens promet Jesús, i aquest és el «programa» de la seva manifestació messiànica.

Els samaritans no volen rebre Jesús pel fet que s'encamina a Jerusalem. Obstaculitzen així, sense saber-ho, el camí que portarà Jesús a la passió. Els deixebles demanen aleshores la potestat d'enviar foc sobre els samaritans, fent palesa la seva incapacitat d'assumir l'estil de manifestació messiànica que es produirà a Jerusalem. Ells volen un Messies tipus Gormiti, que llenci boles de foc sobre els enemics.

En aquest sentit, l'oposició dels samaritans és un mirall de la incapacitat dels mateixos deixebles a seguir Jesús amb les condicions que ell proposa. Poc a poc, s'adonaran que no poden seguir-lo arreu on vagi, que ells necessiten on reposar el cap, que hi ha moltes urgències abans que l'anunci del Regne de Déu, que és massa forta la temptació de mirar enrere per molt que tinguis la mà a l'arada.

Només aleshores, quan s'adonin que per a ells és impossible, que aquest tipus de Messies i aquest tipus de seguiment està més enllà dels seus límits i les seves capacitats... Només aleshores, quan, arribats per fi a Jerusalem, aquells que l'havien de rebre triomfant el penjaran en un patíbul sense raons, sense judici, sense sentit... Només aleshores, quan, a pesar del triomf aparent del món contra tot el que ells viuen i prediquen, reconeguin la victòria de la Creu i la seva desconcertant eficàcia...

Només aleshores el podran seguir i, efectivament, el seguiran.

DIR «DÉU»

2010-06-18T18:00:00.004+02:00

[HOMILIA DG-TO-C12 (Lc 9,18-24)]

Rimbaud va escriure una frase memorable: «No sóc presoner de la meva raó. Jo he dit: Déu.» Mai no és massa tard per descobrir que dir «Déu» és una victòria de la llibertat humana i no el seu fracàs.

La raó moderna carrega amb la prohibició de dir «Déu»: pot dir totes les paraules menys aquesta. Hem encorsetat la raó en un burka espiritual! Li hem negat allò que li és essencial, allò que la nostra raó anhela abans de saber-ho: el coneixement d'Aquell pel qual ha estat creada i l'Únic que li pot oferir la plenitud a la què aspira. Dir el nom de Déu en va és molt greu, però no poder-lo dir és encara pitjor.

Coneixem, en el nostre temps, tant de talibanisme positivista! Tant cafre que dóna coces contra un monigot grotesc, pensant-se que nega Déu. També la raó ha de ser alliberada i només hi ha una paraula capaç de trencar les cadenes que ella mateixa s'imposa. «Déu» és la possibilitat, oberta per a la raó, d'anar més enllà d'ella mateixa sense trair-se.

Però «Déu» no és una paraula com les altres i, en conseqüència, no la podem dir de la mateixa manera. La paraula que és «Déu» només la podem dir des de les entranyes, com un crit, com una exhalació; perquè és la paraula primigènia, la matriu originària de totes les altres paraules que l'home diu i que l'home és. «Déu», dit d'aquesta manera, és la glòria de l'home, allò que el fa viure.

Jesús convida als deixebles a dir aquesta paraula d'una manera nova, sense profanar-la, adreçada a Ell: "Qui diu la gent que sóc jo?". «Jo sóc» és el nom de Déu i Pere rep la insòlita potestat de referir-la a Jesús: "«Tu ets», el Messies".

Nosaltres, com Pere, hem rebut també la potestat de dir-li a Jesús: «Tu ets» i de pronunciar així el Nom impronunciable, el Nom que està per sobre de tot altre nom, el Nom que salva tot l'home, també la seva raó.

«Tu ets», Jesús, des de la creu, pel poder de la teva resurrecció d'entre els morts, la paraula que correspon a «Déu», pronunciada sense profanar-la, pronunciada com un veredicte de salvació definitiu per a la humanitat, pronunciada per alliberar la llibertat humana de les cadenes que l'ànsia de ser i la por de perdre's li havien imposat.

SANTA PECADORA

2010-06-11T18:00:00.004+02:00

[HOMILIA DG-TO-C11 (Lc 7,36-50)]

La Mishnà recull aquest comentari de Rabbi Aquiba sobre el Càntic dels Càntics: "Tota l'Escriptura és santa però el Càntic dels Càntics és sant entre els llibres sants." Jo m'atreviria a dir una cosa semblant de l'episodi de l'evangeli de Lluc que llegim avui. Crec que cap altre episodi no recull com aquest de la "santa pecadora" la veritat més profunda de l'experiència cristiana.

Recordem-ho: una dona que tothom coneix pel seu pecat (“aquesta dona és una pecadora”), Jesús la reconeix pel seu amor (“aquesta dona estima molt”). La dona respon a l’amor que ha rebut fent coses increïbles que ens farien pujar els colors a qualsevol de nosaltres només de veure-les de lluny: “si ell fos profeta, sabria qui és i quina vida porta.”

Aleshores, Jesús s'adreça al "Simó complidor" que hi ha en nosaltres per confrontar-lo amb la dona pecadora que plora d'agraïment als seus peus: “Simó t’he de dir una cosa...” I a mi Senyor, no tens alguna cosa a dir-me?

Ser cristià és precisament això: recòrrer el trajecte que porta de Simó a la santa pecadora, del Simó dels cinquanta i encara gràcies, a la dona dels cinc-cents i encara és poc. Podem romandre tota la vida a aquest costat de l'experiència de Déu, el nostre costat, fet de pràctiques i de virtuts, de càlculs i de recompenses... sense passar mai a l'altre costat, el costat de Déu, el costat des del qual aquesta dona plora d’agraïment als peus de Jesús.

Jesús no la interromp, la deixa fer, descalç, com Moisès, davant la terra més sagrada que es pot trepitjar, la terra estovada d'un cor ferit i reconciliat, un fang que recupera de cop la seva plasticitat i es deixa modelar de nou. És a partir d'aquest fang estovat per les llàgrimes que Déu pot modelar la nostra santedat. Si li deixem fer.

LA MATEMÀTICA DE L'EVANGELI

2010-06-04T18:00:00.004+02:00

[HOMILIA C-FS-CORPUS CHRISTI (Lc 9,11-17)]

No és que vulgui trobar-li cinc peus al gat, però no em conformo amb pensar que el sentit d’aquest episodi de la multiplicació dels pans sigui simplement que hem de ser bones persones i compartir el que tenim. No perquè no sigui cert, quedi clar, sinó perquè és insuficient. És cert que cinc pans i dos peixos poden donar molt de sí quan es comparteixen, el que costa més d’entendre és que puguin arribar a nodrir cinc mil persones i encara omplir-ne dotze coves amb les sobres. Aquí hi ha una desproporció que cal entendre d'una altra manera si no volem reduir el text a una moralina edificant.

Volem assolir l’objectiu del mil·lenni l’any 2015, acabar amb la pobresa en el món. Hi estem posant molt de la nostra part: hem fet seure la gent al terra, els hem agrupat en grups de cinquanta, molt bé, i ara què? El món és un mercat, l’àmbit on les persones, en el millor dels casos, intercanvien el que tenen. El món és un lloc despoblat, on no s’hi troben queviures si no és a les botigues. D’acord, no volem acontentar-nos amb enviar la gent a comprar queviures, volem fer-ho diferent, però això com es fa? Hem aconseguit mobilitzar tota la nostra bona voluntat i una no gens menyspreable capacitat d’organització, però com aconseguir que tothom en mengi i, no només això, sinó que en sobri?

Amb les millors intencions, uns donen mentre altres reben... però sempre són coses i res més que coses. No es tracta simplement de donar coses, sinó de donar-se un mateix amb les coses: no el 0,7%, no un estiu, no allò que ens sobra o allò que necessitem per a sentir-nos solidaris i altermundistes... sinó Tot. Jesús ens diu que només quan ens donem, multipliquem; malgrat sovint sentim que això ens divideix. Només quan ens donem, sumem; malgrat sovint sentim que això ens resta. Per repartir, abans un s’ha de partir. L’home no viu només de pa, viu de tot allò que l’ajuda a esdevenir pa pels altres, eucaristia.

No us limiteu a donar de menjar, “doneu-vos vosaltres mateixos com a menjar”, només així en menjarà tothom i encara en sobrarà.

DÉU JUGA

2010-05-28T18:00:00.006+02:00

[HOMILIA C-FS-Santíssima Trinitat (Pr 8,22-31)]

M’impressiona pensar que, molt abans que jo vingués al món, els meus pares ja es coneixien i s’estimaven. M’agrada quan la meva mare m’explica coses de la seva relació de parella amb el meu pare. És com treure el nas a la meva prehistòria: les reserves dels meus avis materns amb el meu pare, massa bohemi i somiatruites; les festes ie-ie que organitzava l’àvia Monts a la casa del carrer Vilana; el seu viatge de nuvis amb un "Wolksvagen Escarabajo" per Suïssa i l'accident que van tenir per culpa d'una picada d'abella...

M’agrada veure fotos d’aquella època, veure’ls tan joves i pensar: «mira, aquí jo encara no havia nascut.» La meva prehistòria és la relació d'un home i una dona que s’estimen i decideixen emprendre una aventura que, entre altres coses, desemboca en mi.

Penso que al món li passa el mateix que a mi, també té una prehistòria. No es tracta d’una història antiga, sinó de quelcom que precedeix l’existència del temps, de l’univers i les persones. Quelcom molt més antic que els dinosaures, però molt més actual. El llibre dels Proverbis ens parla d’aquesta prehistòria. La Saviesa és el primer infantament diví. Abans de crear el món, Déu infanta un fill. Aquest infantament és la primícia de tot el que vindrà, la font d’inspiració, el model i el patró de tota la creació. Un fill que «jugava contínuament a la seva presència.»

L’amor és presentat com un joc i no com un càlcul. L’energia, la força, el motor de l’univers no és una fórmula freda i cega, sinó un joc (molts matemàtics hi estarien d’acord), un joc etern entre un Pare (o una mare) i un Fill (o una filla) que s’estimen. Això és l’Esperit Sant, l’amor d’un Pare i un Fill que juguen sense parar i que decideixen compartir amb els homes les seves delícies. Pot haver una imatge més delicada de la Santíssima Trinitat que la que ens dibuixa aquest text antic?

Per a nosaltres, Jesús és aquest fill, «engendrat, no pas creat, de la mateixa naturalesa que el Pare, per qui tota cosa fou creada.» Un joc diví que esdevé perillosament humà, mortal, amb l'encarnació del Fill. Però, en Ell, la mort no interromp el joc diví, perquè jugar és estimar, i la culminació del joc és donar la vida per amor. El joc, aleshores, esclata en festa i l’Esperit Sant és l'alegria d’un Pare que recobra el seu Fill lliurat a la creu per amor.

Què té de complicada la Santíssima Trinitat? És complicat que un Pare jugui amb el seu Fill? Serà un misteri, però no em digueu que és enrevessat.

BENEÏDA COMPLEXITAT

2010-05-21T18:00:00.004+02:00

[HOMILIA C-FS-PENTECOSTA (Ac 2,1-11)]

"Tots van quedar plens de l'Esperit Sant i començaren a parlar en diverses llengües, tal com l'Esperit els concedia d'expressar-se." L'Esperit no uniformitza, uneix respectant la rica complexitat de les coses i les persones. L'Església és així una rica complexitat animada per l'Esperit Sant.

Però ens cal aprendre a conviure amb la complexitat, a fugir de la simplificació, a no tenir por de la diversitat malgrat això faci més costosa la convivència. La complexitat és un dels principis de la vida humana. La vida humana no és difícil, és complexa, que no és el mateix. Hi ha molts matissos que interactuen, moltes perspectives diferents i complementàries que fan la vida contradictòria, però rica.

Ho veiem en la rica complexitat científica. La ciència precisa observar la màxima quantitat de fenòmens diversos, fins i tot contradictoris, per no enganyar-se i poder donar així resposta als problemes. Un sistema òptim és aquell que arriba a combinar la màxima complexitat en les dades, amb la màxima simplicitat en els principis. Aquell que aconsegueix condensar en una fòrmula simple, la gran complexitat dels fenòmens que observa. Conscient, això sí, de la provisionalitat de tot principi, de tota fòrmula, de la seva permanent perfectibilitat.

Ho veiem en la rica complexitat humana. Desgraciadament, som amants de les simplificacions, de la demagògia, de la caricaturització dels altres i de la realitat. «Tots els polítics són uns corruptes, tots els capellans són uns reprimits sexuals, tots els inmigrants són uns lladres.» Quanta menys tolerància a la complexitat, més propensió als totalitarismes, als radicalismes de tota mena, que no són més que una simplificació de la realitat, una reducció de la seva complexitat a les meves pors. Quina pena quan percibim l'altre com algú que em complica la vida, com algú que amenaça els de la meva tribu, com algú que és millor que desaparegui...

Ho veiem en la rica complexitat espiritual. Quina pena quan silenciem les nostres aspiracions espirituals: «No serveix de res... quina necessitat hi ha?... no et compliquis la vida... no et mengis el tarro...» Caiem en la il·lusió de l'encefalograma pla, de l'absència d'inquietuts, de preguntes, de recerques. No volem risc, l'ideal és la persona que funciona a cop d'estímul i no es pregunta res més, en una miope falta de perspectiva i d'horitzó. L'Esperit trenca aquesta inèrcia i ens deixa la casa potes amunt. Llengües de foc, alé de vida, vent impetuós... rica complexitat que crema i ho renova tot. Amb l'Esperit Sant rebem la complexitat com un regal i no com una amenaça.

EL NÚVOL DE L'ASCENSIÓ

2010-05-14T18:00:00.002+02:00

[HOMILIA C-FS-ASCENSIÓ (Ac 1,1-11)]

Per a alguns, el núvol pot ser el símbol d’un Déu il·lusori i fantasiós, d'un Déu amant dels misteris i les cortines de fum. En definitiva, un Déu que il·lusiona els homes per un instant, però que torna al seu amagatall quan més el necessiten. Si és Déu, per què no es mostra d'una vegada? Si és Déu i ens estima, com és que té tantes coses a amagar-nos? Potser Déu no existeix i és per això que té molt a amagar, perquè en realitat no hi ha res a mostrar. El núvol no serà, doncs, la cortina de fum d'un Déu inexistent?

El núvol de l’ascensió no és, certament, d’aquest tipus de núvol. Es tracta d'un núvol, no d'una nebulosa. És el mateix núvol que planava sobre les aigües abans de la creació del món. És el núvol que va conduir els jueus pel desert, sovint a desgrat seu... A l'interior d'aquest núvol Moisès podia parlar amb Déu cara a cara... És el núvol que reposava sobre l’Arca de l’Aliança... És el núvol que va endur-se el profeta Elies... És el núvol del què surt la veu del Pare en el baptisme de Jesús: «aquest és el meu Fill, l’estimat, escolteu-lo». I és el núvol en el què vindrà el Fill de l’home a la fi dels temps. Aquest mateix és el núvol de l'Ascensió.

L’objectiu d’aquest núvol no ha estat mai tapar, dissimular, despistar; sinó tot el contrari, revelar, mostrar, ensenyar i manifestar. Res a veure amb una cortina de fum. Déu no juga al cuita a amagar, més aviat esvaeix el fum i esquinça el vel del temple, perquè el veiem, però no com nosaltres ens el voldríem representar, sinó tal com és.

Encara més, aquest núvol porta un nom en hebreu: la 'shekinà', és a dir, la “presència de Déu”. La presència de Déu està representada en la Bíblia com un núvol. D’aquí podem extreure també unes quantes conclusions.

Per començar, el núvol és un intermediari entre el cel i la terra. El núvol està format per l’aigua de la terra i l’aire del cel. Mirant només el cel podem quedar enlluernats i mirant només la terra podem quedar aclaparats. Gràcies al núvol, no quedem enlluernats quan mirem Déu i no quedem aclaparats quan mirem la terra.

Per continuar, es tracta d’un núvol que toca terra, que no sobrevola la nostra terra a vista d’ocell, des d’on es veu tan rodoneta. Qui entra en el núvol de la presència divina, torna a la realitat d’una manera encara més encarnada, estimant la terra i els qui l’habiten més que mai.

Potser això explica perquè la forma cristiana de donar glòria a Déu no és «estar-se mirant el cel», sinó «estar-se estimant la terra».

TORNARÀ

2010-05-07T18:00:00.000+02:00

[HOMILIA DG-PQ-C06 (Jn 14,23-29)]

El moment més dur en una amistat és el moment de la separació. Qui s'alegra quan l'amic marxa? Tanmateix «si m’estimeu, us alegrareu de saber que me'n vaig.» I això com es menja?

El Ressuscitat prepara els seus per a la distància. Sense distància, no hi ha personalitat ni llibertat. Sortir del ventre de la mare és la primera distància que salvem amb més o menys dramatisme. Separar-se del seu pit, la segona. Deixar anar les seves mans i donar solet les primeres passes, la tercera. Passar del xiscle a la paraula, la quarta. I així, distància rere distància, anem prenent forma humana, la nostra, personal única i intransferible.

L’amor també demana distància, un espai pel reconeixement de l’altre en tant que diferent i complementari. T’estimo perquè ets com ets i no perquè et sembles tant a mi. Cal anar passant de l’amor fusional a l’amor personal. Es tracta d’un pas dramàtic, que fa mal, que es viu sovint com una pèrdua. Només amb el temps es reconeix el benefici de la distància.

Estem immersos en el temps pasqual, el temps que va de la resurrecció de Jesús a la seva ascensió, quaranta dies en què Jesús ressuscitat s’apareix als seus deixebles i els prepara per a la distància. Aquests quaranta dies són com l’adolescència de l’Església, temps per anar passant de l’amor fusional a l’amor personal; de la intimitat del cenacle, als sotracs de la plaça pública; de la presència càlida del mestre, a la seva absència dolorosa, però creativa. És la lenta i pacient gestació apostòlica de l’Església, en absència de l'Espòs.

«Me'n vaig, però tornaré.» Encara que nosaltres en alguns moments puguem defallir, l’Església no defalleix. L'Església vetlla el retorn de l'espòs i això la manté desperta. Potser havíem oblidat això? Potser ens havíem acostumat a la seva absència? Potser ens havíem muntat la paradeta pensant que ja no tornaria? Déu es serveix dels atacs, de la demagògia, del menyspreu i de la insignificància per despertar-nos i obligar-nos a carregar d'oli les llànties.

L'esperem a Ell, l'Amic, l'Espòs, i l'Esperit Sant ve a omplir d'oli, mentrestant, les nostres llànties. No són les nostres paraules, ni els nostres drets adquirits, ni les nostres tradicions humanes, ni quanta estructura sacralitzada... fins que Ell torni, és l'Esperit Sant el qui salva la distància.

COM JO

2010-04-30T18:00:00.005+02:00

[HOMILIA DG-PQ-C05 (Jn 13,31-35)]

Jesús ens dóna un manament nou, inèdit, una primícia absoluta en això dels manaments. I és que estem acostumats als deu manaments, als codis ètics, als drets humans, a les normes de conducta i als manuals de bona educació. És així com funcionen les societats humanes, no només amb regles i normes que obliguen per defecte, sinó també amb manaments que orienten els esperits cap a un horitzó més alt i més noble.

Jesús es posa Ell mateix com a manament: «Tal com jo us he estimat...» no com us estimeu vosaltres, o «com s'estima la gent», o els amics a les pel·lícules, o com s'estimen els d'una mateixa ètnia, poble, nació o club de futbol, sinó «com jo». Jesús és pretensiós, molt pretensiós, és a dir, que té pretensions molt elevades pel que fa a nosaltres, vol que estimem molt, encara més, com ell.

Ser cristià és obeir aquesta pretensió de Jesús, i no rebaixar-la malgrat la nostra incapacitat manifesta. La pretensió de Jesús és molt més forta i agosarada que el nostre pecat, la seva oferta està molt per damunt de les nostres rebaixes. És per això que l'amor és per a nosaltres un manament, i no simplement un consell, un estat d'ànim o una inclinació natural.

L'amor és molt més que tot això, l'amor és l'absolut, el més sagrat; l'amor és el camí, la veritat i la vida; l'amor és l'únic que pot salvar les nostres vides del desastre, de l'absurd, de l'infern; l'amor és com Jesús, l'amor és Jesús, l'amor és Déu en Jesús.

Una cosa tan important no s'improvisa, no es treballa a les estones lliures. Una cosa tan important no és optativa. Davant el manament de l'amor de Jesús som lliures només en part, som lliures com ho som davant la vida i la mort: escull l'amor i viuràs, encara que moris; no escullis l'amor i t'arrossegaràs per la vida com un mort vivent.

Està bé que algú ens ho recordi de tan bona gana.

LES MANS DE DÉU

2010-04-23T18:00:00.004+02:00

[HOMILIA DG-PQ-C04 (Jn 10,27-30)]

La Bíblia parla sovint de les mans de Déu. La mà de Déu és poderosa, el seu braç derroca els poderosos del soli i exalça els humils. Els braços de Déu són musculosos a l'Antic Testament i les seves mans són fermes, com els braços i les mans d'un guerrer capaç de sostenir l'escut i l'espasa.

Jesús ens parla també d'aquest Déu amb el braç fort i la mà poderosa. No és potser el braç musculat del guerrer, sinó el braç robust del pastor; i no sosté un escut i una espasa, sinó una ovella ferida i perduda.

D'on treu Déu aquesta força a les mans i aquesta potència als braços? Certament, no del gimnàs. No és un Déu que es complau en la seva majestat sobirana, com el culturista que fa peses hores i més hores davant d'un mirall.

Déu no treu la força de la seva magnificència, sinó del seu amor. L'amor muscula els braços de Déu i dóna una força increïble a les seves mans. Força per sostenir el cansat, per aixecar el caigut, per eixugar les llàgrimes del pobre i per embenar el ferit. Força per carregar-se l'ovella ferida a les espatlles, per tocar les nafres del leprós amb infinita tendresa, per protegir l'esclau del flagell de l'opressor.

Heu vist mai les mans de la mare Teresa de Calcuta? Heu vist com tocava els malalts? Mai unes mans tan lletges, tan arrugades, tan esquerdades, tan petites... m'havien semblat tan belles i tan fortes. El món està ple de mans com les seves, afortunadament Déu té tantes mans a les seves mans!

Definitivament, l'amor de Déu passa per les mans. Ningú no pot arrencar res d'aquestes mans, ni tan sols la mort. Els homes van voler arrencar el Fill de les mans del Pare i el van clavar a la creu, per un moment Déu va haver d'obrir les mans, però la força amb que el va tornar a agafar va ser tal que, junt amb el Fill estimat, es va endur la mort i va anorrear el pecat.

Per això no tenim por, per això oferim les nostres mans... perquè ara sabem del cert que no podíem estar en unes millors mans.

SANT ESMORZAR

2010-04-16T18:00:00.002+02:00

[HOMILIA DG-PQ-C03 (Jn 21,1-14)]

Els pescadors feinegen de nit al llac de Galilea i recullen les xarxes a trenc d'alba. Aleshores, abans de tornar cap a casa, preparen unes brases i fan un bon esmorzar, amb pa, vi i uns quants peixos acabats de pescar. És el moment dels riures, de les anècdotes, del sentir-se viu i del dir-se que, malgrat la ingratitud del mar i la seva gasiveria, aquesta feina val la pena.

Però aquella nit, els set deixebles no pescaren res. Res vol dir res, ni tan sols quatre peixets per fer a la brasa. Una nit perduda i un matí sense esmorzar. Imagineu quin devia ser l'estat d'ànim dels set apòstols de l'Església naixent... i això que el Ressuscitat ja se'ls havia aparegut abans en dues ocasions! En fi, que els començaments són el que són i m'agrada que els evangelis no els vulguin magnificar.

I potser per això, perquè estaven desanimats, no el van reconèixer quan Jesús se'ls mostrà vora l'aigua. Bé, i també perquè devia haver una bruma matinal de mil dimonis i encara poca llum i la distància... Però van decidir fiar-se d'aquell desconegut que els convidava a tirar les xarxes a la dreta de la barca. A aquelles hores... tan aprop de la riba... quina bestiesa! Però, total, què podem perdre?

Aquest pas del desànim a la confiança, és la fe. Per què no intentar-ho? No perdem res i, en canvi, ho podem guanyar tot (ho deia Pascal). Quan ja no pots creure en tu mateix, ni en les teves forces, ni en la teva infinita capacitat d'omplir les xarxes... aleshores pots desanimar-te o confiar. El desànim et porta a tu mateix, però amb una particularitat diabòlica: quan més t'hi acostes més lluny estàs. La confiança et porta a Déu i, de retruc, als altres.

I així com Jesús va "celebrar" la seva mort amb un sant sopar, va voler celebrar la seva resurrecció amb un sant esmorzar, al voltant d'un foc, amb peix i pa coent-se sobre les brases, per celebrar la confiança, no la nostra, sinó la de Déu, que és la que de debò pot omplir les xarxes.

Un esmorzar: així de familiar, així d'entranyable, com el moment dels riures, de les anècdotes, del sentir-se viu i del dir-se que, malgrat les inclemències de la missió i la seva aparent escassedat, aquesta feina val molt la pena... no perquè nosaltres creguem en Ell, sinó perquè Ell creu en nosaltres.

VER O NO VER

2010-04-09T18:00:00.006+02:00

HOMILIA DG-PQ-C02 (Jn 20,19-31)

«Feliços els qui creuran sense haver vist». Avui rebo aquesta benaurança del Ressuscitat com una revelació, perquè ara m'adono que jo no l'he vist mai, enlloc; no com el van veure els deixebles, no com el va veure Tomàs. Veure o no veure, aquesta no és la qüestió. La qüestió, avui com ahir, és creure o no creure.

Perquè l'únic que jo sóc capaç de veure són les ferides, la marca dels claus. Veig un món ferit, veig el dolor que travessa la seva història, com els claus van travessar les seves mans. Veig els marges plens de gent, i encara més gent passant de llarg, entre els quals també m'hi trobo jo. Veig una església ferida per les seves misèries presents, i doblement ferida per les seves glòries passades. Veig moltes preguntes que no porten enlloc i moltes respostes que no venen d'enlloc. Veig, oh tan clarament!, que no veig res.

Perdoneu-me la franquesa... i no em compadiu. No vull dreceres, no vull aparicions, no vull espectres, ni energies, ni 'crist sideral', ni cap altre mite, ni un final feliç. No vull veure el que tants altres no han pogut veure. És més, vull no veure, per no enganyar-me, per no trair la memòria de tantes víctimes de la història, per no trair la seva (la nostra!) única possible esperança: «feliços els qui, sense haver vist, creuran». No vull veure el que no van veure les víctimes de les cambres de gas, el que no van veure les víctimes del genocidi ruandès, el que no van veure les víctimes del terratrèmol d'Haití...

He vist massa, i per això em costa tant de creure. Confesso que he convertit el Ressuscitat en un ídol i la resurrecció en un mite. Confesso que he cregut per poder veure, i que he cregut massa ràpid el que creia veure. Confesso que he vist i que, per això, realment no he cregut, no en el Ressuscitat. Perquè d'ell no podem veure més que la marca dels claus i no podem creure més que a partir del rumor que ens arriba de lluny. Un rumor que travessa els segles i que surt de la boca d'aquells que no van creure tot i haver vist, d'aquells que van fugir, que el van negar, que van demanar proves, que es van amagar.

Un rumor que perviu avui en la veu oxidada d'una església tan poruga i tancada com l'església del cenacle. Però una església que conserva, malgrat totes les disfresses que amuntega, les marques dels claus que van crucificar el seu Mestre i Senyor, l'única imatge que ens pot fer creure, l'única penyora certa de la seva resurrecció i de la de tots els que en Ell, encara, esperen.

És per això que encara espero creure, tot i no ser capaç de veure.

AL·LELUIA!

2010-04-02T18:00:00.006+02:00

[HOMILIA C-PASQUA (Jn 20,1-9)]

Ja fa un temps que l'Església està a l'ull de l'huragà mediàtic per l'escàndol dels capellans pederastes. Se l'acusa de no haver-los apartat a temps del seu ministeri pastoral, de no condemnar-los i d'encubrir-los. La majoria dels casos són de fa més de 30 anys, però això tant se val.

Cap cas de pederàstia és justificable, ni des del punt de vista moral ni des del punt de vista legal. L'Església s'ha equivocat al no tractar amb la deguda contundència molts d'aquests casos, sobretot perquè hauria d'haver preservat per damunt de tot els drets i la integritat dels més febles. Actitud que ha corregit inequívocament l'actual Papa, almenys des de 2005.

Dit això, deixeu-me que comparteixi una dada extreta de la meva experiència recent. En els darrers cinc anys, he conegut dos casos d'abusos sexuals a infants o adolescents. Tots dos casos s'han produït a l'interior de l'àmbit familiar. En tots dos casos, s'ha mirat de posar els mitjans per evitar el contacte de la nena amb el familiar pederasta, però en cap dels dos casos, repeteixo, en cap, no s'ha portat el cas al jutjat, i l'abusador continua amb la seva vida professional i familiar. Per què? Per diverses raons: per evitar l'escàndol, perquè "tampoc va anar més lluny", per què l'escarment ja ha estat prou fort, per no perjudicar a la família directa del pederasta... No dic que la solució sigui bona, però ha estat així. Això ha succeït, no el 1974, sinó després del 2005, i no en l'àmbit eclesial, sinó en l'àmbit civil. No és una justificació. És un aclariment.

A què ve tota aquesta introducció? Us ho respondré amb una altra pregunta: on era l'apòstol Pere quan crucificaven al seu Mestre i Senyor? Amagat i lluny de la creu. Tan lluny com ho ha estat l'Església en molts moments de la seva història. Però, qui pot acostar-se a la creu del Senyor? Qui pot beure el seu mateix calze? Qui pot? Ningú no pot acompanyar el Senyor en la passió, a no ser que el mateix Senyor li ho concedeixi.

Hi ha una desproporció en la manera d'atacar l'Església que va infinitament més enllà del que seria just. Hi ha una inquina, una perversió que superen en molt el seu mereixement objectiu. Antoni Puigverd donava unes xifres molt eloqüents al respecte: «las cifras del caso alemán revelan la magnitud del problema (¡210.000 casos censados desde 1995!) y, a la vez, la cuota de responsabilidad católica: sólo 94 casos corresponden a religiosos: un 0,045%» (Antoni Puigverd, Espinas de semana santa, La vanguardia, 29 març 2010).

Hem de denunciar aquest excès, però, més enllà de la resposta justa i decidida, ens ho hem d'agafar com una oportunitat d'acompanyar el Senyor en la seva passió. El Senyor ho permet en bé nostre.

L'Església sortirà molt pobre de tot això, sortirà flagelada. Ecce ecclesiam. Paguem pel que mereixem, i això és just; però també pel que no mereixem, i això és la creu. No la volíem, però aquí la tenim. Acollim-la, només si ens acosta al Senyor.

Pau ens recorda ben oportunament que «si morim amb ell, també viurem amb ell», i ara ens toca viure-ho. Potser morirem, però si morim amb ell (i només si és amb ell), ressuscitarem. Al·leuia!

EM RENDEIXO

2010-03-26T18:00:00.003+01:00

[HOMILIA C-FS-RAMS (Lc 22,14-23,56)]

Som presoners de tantes “lleis” que ens prometen perfecció a canvi de submissió, que ens posen il·lusòriament en el lloc de Déu. "Si sóc el més alternatiu del món, seré una canya. Si sóc la més prima, tothom em mirarà. Si sóc el que millor toca la pilota, seré admirat. Si sóc el més recte y complidor, seré perfecte. Si sóc el més solidari, seré com Déu." No distingim la veu del temptador, avui amplificada: “sereu com déus”? I, així, sense saber-ho, anem acumulant un deute descomunal.

No ens enganyem, no és un deute generat per les nostres imperfeccions, no siguem moralistes. El deute és descomunal perquè està generat per la tirànica perfecció a la què ens hem obligat com a humanitat, sense Déu. Ens hem tret Déu del damunt i ens hem carregat un farcell infinitament més pesant: el de ser perfectes en lloc seu, superhomes. Nietzsche inmisericorde. Una humanitat que ha mort Déu, oferint-lo en sacrifici al Moloch del progrés, com un grapat de raïm a la taula de Dionís, ara obligada a omplir el buit deixat per Déu amb tota quanta impostura divinoide omple els escenaris i les televisions.

Som com el ric que ha aprés a camuflar la seva ruïna. I això ens arruïna encara més. ¿No entenem això: que el domini sobre el Bé i el Mal ens està vedat, que sobre aquest arbre no hi podem posar les urpes, que nosaltres som capaços només de desitjar el Bé, però no de fer-lo? Jesús ho tenia claríssim: “Per què em dius bo? De bo, només n'hi ha un, que és Déu” (Mc 10,18). Ell, que era just, no gosava atribuir-se quelcom que només correspon a Déu. Autèntic home religiós que no adora cap “llei” fora de Déu, cap “perfecció” fora del qui és la font de tota perfecció.

Però Déu ha cancel·lat el nostre deute clavant la factura a la creu. Els nostres números vermells, rentats per la sang de Crist (ara entenem la imatge?). No sóc perfecte, Senyor, perdona la meva vanitat. M’he volgut justificar a mi mateix, mitjançant l’activisme, l’art, el talent, les bones obres... Jo, que no sóc Déu, erigit en jutge de mi mateix i dels altres. Jo, pecador, nascut en la culpa, fugint de la culpa, maquillador de la culpa, comprant la meva innocència a baix cost al mercat negre de les perfeccions humanes.

Em rendeixo, per fi, em rendeixo davant la creu, de genolls, sí, per primera vegada, plorant, sí, per primera vegada, llàgrimes que no m’ofeguen en la impotència, sinó que em salven. Ara ho entenc, tan evident, tan a prop.

PEDRES

2010-03-19T18:00:00.000+01:00

[HOMILIA DG-QR-C05 (Jn 8,1-11)]

Hi ha qui porta sempre les butxaques plenes de pedres: "aquesta dona ha estat sorpresa en el moment de cometre adulteri". Em puc imaginar la satisfacció dels acusadors: "t'hem enxampat!". Per fi, una víctima contra qui llençar les pedres: quin gust! Les pedres pesen a les butxaques i, al final, t'entren unes ganes irressistibles de provar la punteria sobre algú. Si vas tot el dia amb una pistola al damunt, és normal que t'agafin unes ganes terribles d'utilitzar-la.

Per ser honestos, tots portem alguna pedra a la butxaca. Ens delata el bulto. Tots pensem que algú és, en el fons, el culpable dels nostres mals, de la nostra insatisfacció, dels nostres fracassos: una persona, una institució, una circumstància històrica, un alumne, un professor, els polítics, l'església... Déu. Necessitem el boc expiatori, necessitem enxampar algú in fraganti, una proba que no es pugui refutar: un calmant, ni que sigui efímer, de la bèstia venjativa que portem a dins.

Escrivia un alumne en un examen: "fins que no desaparegui del tot la religió, la humanitat no serà lliure". Ho va llegir a Internet i li va agradar. Quina pedra més bona, tu, aquesta és de les grosses! Feia dies que la portava a la butxaca i es moria de ganes de llençar-la. Com que feia referència al pensament de Feuerbach, va trobar l'ocasió ideal en l'examen de reli. Li vaig posar un 9, amb un comentari al costat: "Les reflexions són bones, llàstima que les llencis com si fossin pedres."

Què pot Déu contra les pedres? Què pot Déu contra la necessitat tan (in)humana de trobar un culpable de tots els mals amb qui descarregar les pedres? Pot donar-nos la força per buidar les pedres que portem a la butxaca. Jesús anava sense pedres a la butxaca i això l'autoritza a adreçar-nos aquesta frase que hauríem de portar gravada al front, per no oblidar-la mai: "qui no tingui cap pecat que comenci a tirar pedres".

Pecar és greu, però tirar pedres és molt pitjor.