dimarts, 31 d’octubre del 2006

PER CERT...

A més de les homilies, de tant en tant, penjaré altres coses com, per exemple, aquestes fotos amb comentari que surten també a la web www.pastoralsj.org, en l'apartat "PARA PENSAR".

dilluns, 30 d’octubre del 2006

HUESOS
[Restos humanos utilizados por el “CSR team” del ejército alemán para hacer mofa]
“To be or not to be?”, Hamlet tenia razón, “that is the question”. Delante de un cráneo humano se ven las cosas más claras: la cuestión es ser o no ser… humano.
Los huesos guardan memoria de la muerte. Si profanamos la memoria de los huesos, morimos… muere nuestra carne, nuestra historia, nuestra dignidad.
Pero los huesos guardan, ante todo, memoria de la vida. ¿Es indiferente a quien pertenecieron esos huesos? ¿Da lo mismo qué carne los revistió? ¿No valen nada los brazos que sostuvieron, la mirada que cobijaron, los golpes que recibieron?
¿Son sólo huesos y nada más que huesos?
Cuando la vida no vale nada, la muerte es una broma macabra.

dimarts, 24 d’octubre del 2006

HOMILIA DG-TO-B30
TELESÈRIE DE LA FE (Mc 10,46-52)

Títol de la sèrie: “Confesso que he cregut”
Argument: Bartimeu és cec, captaire i s’està assegut vora el camí. Jesús passa. Bartimeu crida. Jesús escolta. Bartimeu recobra la vista, es desprèn del seu mantell i segueix Jesús camí enllà.
Els actors:
Bartimeu:
el prota, la història de la seva fe pot ser la història de qualsevol de nosaltres.
Els típics pilotes: són els “incondicionals” del Mestre. Farien qualsevol cosa per fer-li la pilota, encara que siguin coses contradictòries. Tant bon punt fan callar Bartimeu perquè emprenya, com el conviden amb tota la pompa a aixecar-se perquè Jesús el crida. Queden ben retratats!
Jesús: Discerneix el crit de Bartimeu enmig de l’aldarull de la multitud i de l’adulació dels “incondicionals”. Jesús ha heretat del seu Pare la mateixa finor d’oïda : “El clam del meu poble ha arribat fins a mi...”

Primer capítol: “començà a cridar”
Bartimeu sent que passa Jesús i es posa a cridar. En el límit de la vida i de la mort només ens queda el crit. Hi ha qui ha perdut fins i tot la força i els motius per cridar. Hi ha qui ha traspassat el llindar de la desesperació i experimenta ja la mort prematura que suposa la resignació. Jesús desvetlla de nou la possibilitat de cridar, d’aixecar la veu malgrat el soroll de fons que tot ho anivella. Jesús allibera la possibilitat de cridar “més fort encara”, per molt que molesti i que no estigui ben vist. Jesús ens recorda que hi ha coses que “clamen al cel” i que el cel està disposat a escoltar-les.

Segon capítol: “llençà el mantell”
Bartimeu no es queda instal·lat en el crit. El crit és només el primer capítol, la sèrie continua. Cal abandonar la posició, fins a cert punt confortable, de qui viu de la llàstima dels altres. La llàstima commou un moment, però no transforma. No transforma ni al que la sent ni al que la provoca. El mantell simbolitza la seva condició de captaire, allò que el lliga a la almoina ocasional dels passants. Jesús no li dóna una almoina més, sinó el coratge per llançar d’una vegada i per sempre el mantell de l’autocompassió.

Tercer capítol: “es posà dret d’una revolada”
El pas de la posició horitzontal a la posició vertical és el gest cristià per excel·lència. És el gest també de l’adoració, encara que sembli paradoxal. L’adoració s’expressa amb un gest d’abaixament, però aquest és només el primer moment de l’adoració. El moment més important és el que ve després: el moment de redreçar-se, de posar-se dret. Amb l’adoració celebrem que Algú ens ha redreçat. Pensem en el relat del fill pròdig: l’adoració comença amb el gest d’abaixament del fill, però només agafa sentit amb l’abraçada del Pare que el redreça i li recorda que no és un servent sinó un fill. Déu ens vol abraçar i per això ens vol dempeus, a la seva mateixa alçada. En l’adoració no som nosaltres qui ens inclinem davant de Déu, és ell qui s’inclina davant nostre; no celebrem el nostre abaixament, sinó l’abaixament de Déu: Déu s’inclina per aixecar-nos!

Quart capítol: “hi veié”
El crit s’articula en una petició. El crit esdevé paraula: “Fes que hi vegi”. Bartimeu comença a veure abans de veure. La petició és una conquesta de la fe i la visió és la seva culminació. La fe ens dóna ulls per veure abans de veure, no només allò que esperem, sinó allò que hem estat. La fe ens dóna una mirada nova sobre la nostra pròpia història. La rebem de nou, no sublimada, sinó transfigurada. Les cicatrius no desapareixen, segueixen recordant la ferida, però sobretot recorden l’acció d’Aquell que “tanca totes les ferides i embena totes les nafres".

Cinquè capítol: “el seguia pel Camí”
En un primer moment, i en context de persecució, els cristians van ser anomenats els “seguidors del Camí”. Bartimeu no sap encara cap a on condueix aquest Camí. Aquest episodi del cec Bartimeu marca en l’evangeli de Marc l’entrada de Jesús a Jerusalem. El perfil de la creu es destaca cada cop més clarament a l’horitzó. La telesèrie no ens diu si Bartimeu va seguir el Camí fins al final, o bé si la pendent se li va fer massa feixuga en un determinat moment. I nosaltres, fins a on estem disposats a seguir aquest Camí? Això tampoc no ho diu el guió. Ens toca a cadascú de nosaltres de completar l’argument de la nostra vida; això sí, amb la confiança que ens dóna tenir Déu com a co-guionista.

dissabte, 21 d’octubre del 2006

HOMILIA DG-TO-B29
REFLEXIÓ SOBRE EL PODER (Mc 10,35-45)

Vet ací dos deixebles enxampats fent tràfic d’influències: Jaume i Joan, fills del tro, s’acosten d’amagatotis a Jesús i li demanen un “petit favor”. Està clar que això del nepotisme està ben inscrit en l’ADN social de les persones. Per trobar una bona posició a la vida s’han de buscar els contactes adequats. La dreta i l’esquerra són llocs reservats i de privilegi, llocs de confiança i de poder. L’evangeli d’avui m’ha suggerit una reflexió sobre el poder.

Sovint blasmem els polítics: “és que només els interessa el poder”. Vet ací quina descoberta! i què se suposa que els hauria d’interessar, si no el poder? Ells que es dediquen professionalment a la gestió del poder, com no l’haurien de buscar? Seria com un arquitecte que no busqués projectes, un metge que no busqués pacients o un advocat que no busqués plets. No hi ha societat humana que s’aguanti sense organitzar la gestió del poder, sense una bona correlació de forces i de responsabilitats. La qüestió és, aleshores, com es produeix en la pràctica aquesta correlació; al servei de què i de qui està el poder?

El poder té dues dimensions: l’autoritat i el servei (l’exousia
i la diakonia, en grec). El poder et col·loca simultàniament a dalt i a baix, per damunt i per sota dels subordinats. L’autoritat et col·loca simbòlicament a dalt, mentre el servei et col·loca a baix. L’esquema tradicional del poder reserva al superior la gestió de l’autoritat i als súbdits la gestió del servei. Hi ha una clara especialització, per així dir-ho: qui mana, mana i qui obeeix, calla. S’ha de reconèixer que aquest sistema és eficaç a curt i mitjà termini, però no resisteix la llarga durada. Un sistema fonamentat en el temor acaba derivant, encara que sigui sota formes modernes i políticament correctes, en les dues perversions típiques de la gestió del poder: l’autoritarisme i el servilisme.

Maquiavel té raó, només en part. La gestió pragmàtica del poder, entès com a lluita i no com a servei, és eficaç a curta volada, però sucumbeix a la llarga volada. Els polítics que s’especialitzen en la gestió del poder a curta volada, solen acabar fracassant, malgrat els èxits aparents, i d’exemples no ens en falten: l’Imperi romà, imponent columna de marbre, es va dissoldre com la sorra, Napoleó va acabar sent deportat a una illa, Hitler es va suïcidar, Pinochet ha esquivat el judici civil, però no el popular, Bush reconeix que l’Irak s’assembla massa al Vietnam... En aquest sentit, té raó aquella màxima que diu que el temps és el principal aliat de la veritat, i jo afegiria que, per desgràcia, sovint n’és també l’únic.

Una autoritat, doncs, que oblida el seu aliatge íntim amb el servei, perd el nord i la legitimitat. El servei és la font de legitimitat de tota autoritat. No té autoritat qui posa els altres a sota, sinó aquell que els posa a dalt, no aquell que els humilia, sinó aquell que els fa créixer. Fins i tot les més modernes tècniques de gestió empresarial i política ho reconeixen.

Autoritat i servei són una mateixa cosa en Jesús, per això és tan creïble, per això la gent queda meravellada amb l’estranya autoritat que emana de Jesús: “La gent estava admirada de la seva doctrina, perquè els ensenyava amb autoritat i no com ho feien els mestres de la Llei”. D’on li ve a Jesús l’autoritat? Del servei, de la seva vida viscuda com a radical diakonia de la veritat i de l’amor: “el Fill de l’home no ha vingut a fer-se servir, sinó a servir els altres”. Un poder que es posa al servei dels altres i els humanitza, aquesta és la font de l’autoritat evangèlica, de tota autoritat que vulgui merèixer tal nom. Això cal que ho sapiguem els deixebles, tots, els qui busquem influències a la descarada i els qui tenim el desig encara que no en tinguem les agalles.

dissabte, 14 d’octubre del 2006

OS PRESENTO A ANNA

Os presento a Anna.
Atrevida?
Sin complejos.
Mira directo i sostiene la mirada.
Podría ser una profesora de primaria, o la propietaria de una boutique fashion, o la representante de una empresa de cosmética…
Es periodista, era.
Acaba de morir, asesinada.
Politkovskaya, su apellido suena a advertencia: “si no quieres morir no te metas en politkovsky, mejor kaya.”
Anna no kayó y murió.
Dos tiros, putin-kadirov, certeros, directos a la nuca.
De sus ojos salen dos balas, anna-nokaya, certeras, directas al alma.
La verdad sigue mirando directo, gracias Anna, por disparar primero.

Anna Politkoskaya, periodista rusa asesinada por denunciar los crímenes del Estado ruso en Chechenia.

HOMILIA DG-TO-B28
Mc 10,17-30: “El jove ric”

Escena coneguda. Un dels “best-sellers” de l’evangeli.

Un home ric sent que li falta quelcom. Sent un buit que les seves riqueses no arriben a omplir. Té el coratge de sortir a buscar allò que li falta:
He intentat omplir aquest buit de moltes maneres, sempre en va. Les meves riqueses no omplen aquest desig de vida autèntica que em consumeix. Què haig de fer? Estic disposat a fer el que calgui…

Jesús reacciona amb una sorprenent reserva. Sembla que li vulgui parar els peus. Jesús posa reserves a l’autenticitat del desig de l’home ric, a fi de purificar-lo i veure què és el que hi ha al darrera de tant entusiasme aparent:
Demanes molt, però fins a on estàs disposat a anar? Ja t’ho diré, sents un buit i el vols omplir de la mateixa manera que has omplert les butxaques? Parles d’heretar la vida eterna com qui hereta una fortuna caiguda del cel? Si el que vols és signar un contracte amb Déu, aleshores “ja saps què diuen els manaments : no matis, no cometis adulteri, no robis…”

La resposta de l’home ric mostra la seva sinceritat, malgrat tot:
Des de jove que negocio amb Déu, des de jove que intento portar-lo allà on jo vull, però ell no vol venir. Des de jove que busco la manera d’omplir aquest buit, però per molt que hi fico mai no s’omple; tot al contrari, cada cop està més buit. Ja estic cansat de negociar amb Déu, em rendeixo, què he de fer?

Jesús se’l mirà amb afecte, el text diu que se l’estima. Jesús estima el desig d’aquest home, però, més que res, Jesús estima el seu buit, perquè el buit és l’espai disponible on Déu es pot fer present. Jesús vol que l’home ric estimi també el seu buit, aquest espai sagrat on Déu es pot fer present, aquest buit sagrat que Déu vol omplir amb una mesura, no del “tot a cent”, sinó del “cent per ú”:
Encara et falta una cosa, et falta estimar aquest buit sagrat. Alegra’t de sentir la coïssor d’aquest desig que mai no es satisfà del tot! Estàs trepitjant terra sagrada, estàs al llindar del teu santuari interior, del lloc sant on Déu vol fer-se present, l’espai sagrat que Déu vol omplir a vessar, a la seva manera, al seu temps; una manera i un temps que nosaltres no controlem i no podem manipular.

Quan sentim aquest buit dins nostre, no ens hauríem de precipitar, no hauríem de tenir pressa per omplir-lo. Agraïm-lo i aprenguem a estimar-lo, és Déu qui ens passa per dins i ens recorda que aquell és el seu espai, l’espai reservat de Déu. Déu és gelós del seu espai i no vol que el profanem amb mitges mesures. Per això és tan difícil que un ric entri en el Regne del Cel... tan difícil com que un cor abarrotat de coses pugui alliberar l’espai reservat de Déu... tan difícil com que un cor agafat per les coses, es deixi agafar per Déu. És impossible per a l’home, però Déu ho pot tot.

L’home ric és un bon exemple del creient “políticament correcte”, tant de dretes com d’esquerres. El de dretes tendeix més a fer el que està manat i prou. El d’esquerres troba molt bé això del “compromís solidari” però que no li vinguin amb altres històries. El de dretes voldria fer de l’Església una notaria. El d’esquerres voldria fer-ne una ONG. Tant per uns com pels altres, la fe acaba sent un element més del seu bagatge existencial : “Jo sóc lleidatà, del Barça, m’agraden els cargols, sóc cristià, faig col·lecció de segells, col·laboro amb Intermon…” La fe no és més que un vernís superficial que adorna la meva vida, com la guinda que posem damunt el pastís, i tots sabem que el primer que cau del pastís és la guinda.

Jesús ens convida a no ser políticament correctes, quan la "correcció política" en els nostres dies passa per la desgana existencial i la voluntat arrossegada, com els pantalons. Més aviat, Jesús ens proposa que lluitem pel reencantament d'un món desencantat... com? amb aquesta increïble notícia que abans d'anunciar ens hem de creure: que Déu ho pot tot, que Déu pot i vol omplir el nostre buit sagrat amb una mesura de “cent per ú” i no de “tot a cent”; això sí, amb el segell que tenen sovint en el nostre món les coses autèntiques, amb persecucions. Si Déu no es conforma amb menys, per què ens hauríem de conformar nosaltres?

ALGUNES PISTES DE REFLEXIÓ:
 Com està el nostre buit sagrat interior?
 Amb què l’omplim?
 Fins a on estem disposats a arribar en el nostre seguiment de Jesús?
 Em crec que Déu ho pot tot en la meva vida, que Déu pot i vol omplir aquest buit sagrat amb una mesura de “cent per ú”?

divendres, 6 d’octubre del 2006

HOMILIA DG-TO-B27 (8oct06)

Mc 10,2-16: LA QÜESTIÓ DEL DIVORCI

L’Evangeli parla del divorci, un tema candent i calent, avui i sempre. He estat temptat de comentar la primera o la segona lectura i fer-me el longuis amb l'evangeli. Però m’he decidit a agafar la cassola per la nansa que crema.

No és la primera vegada que els fariseus busquen Jesús per provar-lo. Alguns exemples que segur que ens sonen:
- "Mestre, quin és el manament més gran de la Llei?"
- "És permès o no de pagar tribut al Cèsar?"
- "Moisès en la Llei ens ordenà d’apedregar aquestes dones. I tu, què hi dius?"

Els qui plantegen la qüestió no són els divorciats, sinó els fariseus; i, a més, no ho fan per rebre un consell, sinó per posar-lo a prova. Els fariseus saben molt bé el que diu la llei, massa bé, se la coneixen fil per randa. El problema és que utilitzen la llei per posar trampes i per discriminar. Per posar trampes a Jesús que posa la llei al servei de les persones i no les persones al servei de la llei; i per discriminar la dona en un sistema social que permet el marit de repudiar la dona, condemnant-la així a la marginació social i a la indigència.
L’evangeli d’avui no va dirigit al divorciats, sinó a tots, i la qüestió que ens planteja Jesús no va tant sobre el divorci com sobre la manera que tenim nosaltres de situar-nos davant la llei?

Com es situen els fariseus davant la llei?
Els fariseus són aparentment fidels a la lletra, però profundament infidels a l’esperit. Saben molt bé que “l’home deixa el pare i la mare per unir-se a la seva dona, i des d’aquest moment formen una sola carn.” I saben també que “Moisès va permetre de donar a la muller un document de divorci i fer-la marxar.” Aleshores, com pot ser que la llei es contradigui, si Déu no es contradiu? El divorci ja era un tema polèmic a la Bíblia i feia temps que els fariseus discutien aquest punt. Als fariseus no els interessa el divorci, sinó utilitzar el divorci per atacar una persona que critica la manera que tenen ells de situar-se davant la llei.

Com ens situem nosaltres?
¿No fem potser nosaltres el mateix quan ens prenem les paraules de Jesús com una sentència discriminatòria de tanta gent que passa pel drama de la separació i del trencament matrimonial? Hi ha un fet que no podem negar: allò que Déu ha unit , l’home sovint ho acaba separant. ¿Però és que no passa això amb tantes altres coses de la nostra vida, tant o més greus que el divorci, i no per això quedem fora de la comunió?
El problema ve quan aïllem les sentències de Jesús i les convertim en llei immutable. ¿No ens dirigiria Jesús a nosaltres les mateixes paraules que dirigeix en l’evangeli als fariseus? “Utilitzeu la llei per discriminar i per excomulgar, en comptes d’utilitzar-la per acollir i humanitzar.”
El divorci no és bo, per a ningú. Déu no vol el divorci. Nosaltres no volem el divorci. Una mare mirava d’explicar-li al seu fill petit la separació d’un matrimoni amic i el fill se li va plantar en sec i li va dir: “calla mamà, això no ho diguis mai, mai”. Aquell nen tampoc no podia acceptar la idea d’un divorci: no hi ha res que sigui més instintivament antinatural i dolorós per a un nen que imaginar la separació dels seus pares. Ningú no vol el divorci. D’acord.

Però, ¿què passa quan greus circumstàncies porten a la separació d’una parella unida en matrimoni? Què passa quan s’ha trencat la convivència, el respecte, la felicitat, la confiança? ¿Què passa quan s’ha trencat de fet allò que Déu va unir de dret? ¿no cal, a vegades, en nom de l’esperit de la llei, posar el bé de les persones per davant de la lletra de la llei? ¿No és això el que feia Jesús quan acollia, en nom de l’esperit de la llei, aquells que se situaven al marge o contra la lletra de la llei (publicans, prostitutes, leprosos, paralítics en dissabte...)?

La llei no està per saltar-se-la, només faltaria, Jesús és un defensor a ultrança de la lletra de la llei (“Us ho asseguro: mentre durin el cel i la terra, no passarà ni un punt ni una coma de la Llei.”). Però Jesús posa per damunt de la lletra de la llei, per molt justa que sigui aquesta lletra, l’esperit de la llei; i això ho fa, no ho dubteu, en nom de l’Autor de la Llei. Això és el que feien els grans profetes, els grans mestres... adaptar la llei a les persones, a fi que compleixi la seva missió: ajudar-les a viure i a assolir la seva plenitud i no esclafar-les sota un pes insuportable. Moisès va fer això amb el divorci “per la vostra duresa de cor”, per mirar que la llei no esquarteri d’un cop sec aquest cor de pedra, sinó que el vagi estovant poc a poc fins a convertir-lo en un cor de carn.

Divorciats i feliçment casats, vidus i solters, parelles i religiosos... aquest evangeli ens interpel·la avui a tots per igual. Com ens situem davant la llei? Com ens situem davant les febleses pròpies i les febleses dels altres? Com i on situem Déu enmig de tot això?