divendres, 27 de març del 2009

HOMILIA DG-QR-B05
MANIFESTACIÓ (Jn 12,20-33)

La primavera la sang altera i la vida es manifesta amb tot el seu esclat. Les llavors, mortes durant l’hivern, han brotat i comencen a treure flor, anticipació poètica del fruit que vindrà més tard.

Arriba la primavera i tothom es manifesta. Els estudiants contra Bolònia, els treballadors contra la crisi, els empresaris contra el govern, els periodistes contra els mossos... Fins i tot, Déu es manifesta.

Déu es manifesta contra “el món” i a favor nostre. Contra el gra de blat que es podreix en un calaix per por a perdre’s. Contra la il·lusió de la vida guardada, poruga, autoreferida, que no creu en la força transformadora de la primavera.

Contra tantes vides que es perden per no lliurar-se a quelcom més gran i més noble que elles mateixes. Però també contra la destrucció de la llavor més fràgil, de la llavor “sense papers”, de la llavor “inviable”… amb la coartada del progrés, del benestar i de la vida no desitjada.

Arriba la primavera i Déu surt al carrer. Treu la pancarta i enfila l’avinguda del món disposat a liar-la. Jesucrist és la pancarta viva que encapçala la manifestació. Mira que hi ha escrit: “jo, quan seré enlairat damunt la terra, atrauré tothom cap a mi”.

Ens consta que la manifestació va ser dissolta i els manifestants dispersats per les forces grises de la primavera (que també les té), com el gra de blat quan cau a terra i mor.

Sabem que la pancarta va anar per terra i tothom va passar pel damunt. Va romandre al terra durant tres dies, el temps que calla la primavera, com quan arriba per sorpresa la gelada amb el brot encara tendre.

Però al tercer dia, Déu va tornar a aixecar la pancarta del terra i la va posar ben amunt perquè, ara sí, tothom que la vegi se salvi. Fins avui, són molts els qui arrisquen la seva vida, ebris de primavera, per mantenir-la alçada.

I tu que llegeixes, perquè no surts ara mateix al carrer, t’agafes a la pancarta i et poses, també tu, a manifestar-te.

divendres, 20 de març del 2009

HOMILIA DG-QR-B04
DE NIT (Jn 3,14-21)

Nicodem va anar de nit a trobar Jesús.

El nostre món s’omple de Nicodems que surten a buscar Déu de nit, perquè no el poden trobar de dia.

De nit, quan ningú no els veu, d’amagatotis.

De nit, perquè se n’avergonyeixen. Què diria Freud del seu infantilisme? Què pensaria Nietzsche de la seva feblesa? Què opinaria Marx de la seva alienació? Què dirien els falsos companys diürns?

De nit, perquè no estan segurs de voler-lo trobar. Potser perdrien una bona coartada, la millor, per a justificar tots els retards, totes les promeses frustrades i tots els dogmes fallits de la modernitat més rància.

De nit, perquè és sempre de nit que han sentit, inesperat, el presagi d’una presència que els embolcalla. Perquè és sempre de nit que han estat temptats de creure, d’abandonar-se i de confiar, de cedir a l’inadmissible.

De nit, perquè el Fill de l’home va ser enlairat de nit. Enlairat, perquè tots els que el volen trobar l’hagin de buscar. Enlairat, perquè el puguin veure ni que sigui de nit, ni que sigui de lluny.

Perquè és de nit que Déu estima tant el món, un món que no el reconeix de dia.

Perquè és de nit que Déu surt a buscar tots aquells que s’han perdut de dia.

Perquè és de nit que s’agraeix més la Llum, tan diferent a la llum del dia.

Perquè és de nit que Nicodem va sortir a buscar l'Amic Nocturn.

I perquè es de nit que el va trobar, lluny de la sospita i el judici de tots els seus falsos companys diürns.

divendres, 13 de març del 2009

HOMILIA DG-QR-B03
QUARANTA SIS (Jn 2,13-25)

Jesús treu fora del temple tota la corrua de venedors i canvistes que s’hi amuntegaven. "Tots", diu el text. I no hem de pensar en les quatre paradetes de souvenirs i fruits de la terra que hi ha a Montserrat. El Temple de Jerusalem era una immensa estructura dedicada als sacrificis rituals, amb un pati porxat i emmurallat que feia uns cent cinquanta mil metres quadrats, amb més de deu mil sacerdots organitzats en torns al llarg de l’any i amb una proporció elevadíssima dels habitants de Jerusalem que vivien, directa o indirectament, del moviment econòmic generat pel temple.

El gest de Jesús no va ser interpretat com l'enrabiada d’un sonat, sinó com el gest profètic d’un possible Messies. Als bojos se’ls lligava i se’ls expulsava de la ciutat. Lluny de fer això, a Jesús li adrecen una pregunta molt intencionada: “quin senyal ens dónes que t’autoritzi a fer això?”. Només els profetes donen senyals, i només un veritable profeta pot donar un senyal messiànic com el que sembla voler donar Jesús, ja què només el Messies tenia autoritat sobre el temple.

I Jesús, que s’havia negat altres vegades a donar un signe que no fos el de Jonàs, aquest cop els en dóna un de sorprenent: "Destruïu aquest santuari i jo el reconstruiré en tres dies". I ells, que no s’arronsen, li engeguen: "Fa quaranta sis anys que treballen en la seva construcció, ¿i tu el vols reconstruir en tres dies?". Més que una discussió religiosa, això sembla una olimpíada matemàtica.

"Quaranta sis" és tot un símbol. "Quaranta" és la xifra de l’alliberament, de la travessia pel desert, sang, suor i llàgrimes a dojo, el terreny de la història plena de conflictes, d’anades i reculades. "Sis" són els dies destinats al treball, els dies de l’afany humà.

Quaranta anys al desert són afany inútil i una trampa mortal, si no és perquè Déu ens ha fet sortir i ens ha posat l'alliberament com a tasca. Com diu la lectura del llibre de l’Èxode: "Jo sóc el Senyor, el teu Déu, que t'he fet sortir del país d'Egipte, la terra on eres esclau. No tinguis cap altre déu fora de mi".

Sis dies són afany inútil sense el setè dia, el dia del repòs i de la lloança, tal com podem llegir al mateix fragment: "durant sis dies treballa i ocupa’t en les feines que calgui, però el dia setè és dia de repòs, dedicat al Senyor, el teu Déu".

"Quaranta sis" és doncs el símbol de l’incomplet, de l’inacabat, de la pols sense l’alè, de la matèria sense l’esperit, de l’home sense Déu. A la construcció del Temple, li falta una cosa, la més important, sense la qual el Temple no té sentit... al temple li falta Déu mateix. A aquest temple li falta la seva raó de ser, sense Déu el temple es converteix en un mercat, en un fútil holocaust on es consumeix tot l’afany inútil de l’home. Foc d’argelagues.

Nosaltres també ens hauríem de preguntar si a totes les nostres estructures humanes, des del nostre sistema econòmic fins a la família, des de la nostra parròquia fins la nostra comunitat de veïns..., no els manca la seva raó de ser, l’esperit que les anima i els dóna un horitzó i un sentit. Ens hauríem de preguntar si les nostres vides estan animades per aquella sàvia que fa que els nostres gestos no es limitin a exterioritzar un malestar, sinó que proposin una alternativa millor, avancin un nou estat de coses, siguin alliberadors de les persones i de les societats, construeixin humanitat i Regne de Déu. I ho sàpiguen celebrar.

A l’home li calen quaranta sis anys per construir un temple amb data de caducitat. A Jesús, i aquest és el senyal, li basten tres dies per bastir un temple sòlid i etern, el temple del seu cos, el temple de la seva humanitat viscuda com a servei que es gasta per amor als altres, com a vida lliurada i ressuscitada. Un temple així no s’ensorra mai.

divendres, 6 de març del 2009

HOMILIA DG-QR-B02
PROVA (Gn 22,1-18)

Amb Abraham comença la història de la fe. I quina història!

Déu no fa més que demanar-li coses estranyes i prometre-li coses impossibles. Abraham vivia tan tranquil en una terra fèrtil i civilitzada com era Ur de Caldea, i Déu li demana que ho deixi tot per marxar cap a una terra desconeguda i pobre. Primera prova... superada.

Després de prometre-li una descendència tan nombrosa com les estrelles del cel, resulta que la seva dona era estèril. Era per desanimar-se, no? Però, Abraham, que ho aguanta tot, mira endavant i pot més l’estimació que la descendència. Segona prova... superada.

Quan ja s’havia resignat a morir sense hereu directe, resulta que Déu fa néixer Isaac de les entranyes mortes de Sara. Abraham ha tingut temps i ocasions abundants per acostumar-se a les sortides genials d’un Déu imprevisible. I va entenent que això de la fe té molt a veure amb el que sembla impossible, com l’amor. Tercera prova... superada.

Però, per si no n’hi havia prou, Déu li demana que sacrifiqui aquell fill que li havia donat en el temps de descompte. No vull imaginar-me el que li devia passar pel cap a Abraham, tot i que per fora semblava resignadíssim. Venen ganes de dir-li: “però, Abraham, que no te’n adones?, una cosa és ser un bon home i una altra ser un babau, que és el teu fill!, que la fe té uns límits, desperta!”

Aquesta última prova, aïllada de la resta de la vida d’Abraham, resulta absurda i escandalosa. Però si la considerem com l’última etapa d’un llarg procés, aleshores, comença a tenir sentit. Perquè la fe sempre està de proves, sempre és al taller, sempre és provisional, sempre funciona amb imatges parcials, amb projeccions idolàtriques que s’han de desmuntar. La vida sencera és un llarg camí de purificació de la fe i de la confiança, des del primer dia fins al darrer.

La prova té sempre quelcom de desmesurat, d’absurd, d’excessiu; però resulta que la vida està carregada de proves i la fe forma part de la vida. La fe és sempre una fe provada, com la vida, o no és fe. Una fe “a prova de proves” és una fe infantil, depenent, cega, no lliure. Alguns diuen que la fe és la millor assegurança a tot risc, que és una fugida del món, que és un refugi confortable contra les inclemències del temps. Parlen per parlar!

Abraham va anar aprenent que gràcies a la fe pots esperar que la terra erma doni fruit, que la dona estèril doni un hereu i que el fill sacrificat doni descendència. Que ja és esperar! I Déu va deixar el millor pel final: Abraham va aprendre, al límit del que és tolerable, que la fe, gràcies a la prova, no és un sacrifici, sinó una festa. Com la vida. Uf!