divendres, 27 d’abril del 2012

QUIN RAMAT!

HOMILIA DG-PQ-B04 (Jn 10,11-18)

Vivim temps agitats també per a l'Església. Tensions, amonestacions, notificacions... Hi ha qui pensa que el Concili Vaticà II s'ha quedat curt i proclama la urgència d'un nou concili. Mentre d'altres pensen, en canvi, que el Concili Vaticà II ha anat massa lluny i proposen que es derogui... Per la dreta i per l'esquerra, l'Església pateix estrebades molt fortes que amenacen amb esquinçar-la i sovint ho aconsegueixen.

Per la dreta, fa vint anys que la Fraternitat sant Pius X, fundada per Marcel Lefevre, es va situar fora de la comunió catòlica en l'ordenar quatre bisbes sense el permís de Roma. Mireu com justifiquen aquests angelets el seu trencament: «ens neguem i ens hem negat sempre a seguir la Roma de tendència neomodernista i neoprotestante que es va manifestar clarament en el Concili Vaticà II i després del Concili en totes les reformes que d'aquest van sortir». Déu n'hi do! A tu, segurament, et semblen una colla de carques irredempts que millor que se'n vagin a parir panteres, però per a Roma, que té el carisma de presidir l'Església en la unitat, aquests també formen part del ramat i s'ha mirar que renunciïn a la seva contumàcia i tornin a sentir-se'n part.

Per l'esquerra, la LCWR (Leadership Conference of Women Religious) dels Estats Units, associació que agrupa el 80 % de les monges en aquell país, està revoltada per la decisió de la Congregació per a la Doctrina de la Fe de sotmetre-les a una depuració doctrinal en tota regla. En la mateixa línia, a Europa ha aixecat bromera la reacció vaticana contra la "Pfarrer Iniciative", manifest de 400 capellans austríacs demanant reformes, així com la Notificació que la Congregació per a la Doctrina de la Fe espanyola ha adreçat al teòleg Andrés Torres Queiruga exhortant-lo a corregir algunes imprecisions doctrinals. Potser convindria respirar a fons un parell de vegades abans de fer segons quins estirabots, però sembla clar que la institució eclesial té menys cintura amb aquest extrem que amb el contrari.

El Bon Pastor, es distingeix per dues actituds fonamentals. La primera és que «dóna la vida per les seves ovelles». La segona és que vol que hi hagi «un sol ramat amb un sol pastor». La primera actitud demana una dosi molt elevada d'Esperit Sant, però és que la segona el demana tot sencer! Us imagineu el que deu ser mantenir unides en un mateix ramat tot un plegat d'ovelles que tiren cada una pel seu costat? Deu ser com pretendre un cert ordre en una classe de segon d'ESO amb 800 milions d'alumnes! Només per això, ja hauríem de ser una mica més benèvols amb els que exerceixen aquest carisma, no sempre de forma afortunada (només faltaria), en l'Església.

Cal molta confiança que és l'Esperit Sant qui guia en darrer terme l'Església, per a no atabalar-se i no caure en la temptació de posar el fre de mà, els de la dreta, o de fer fugides endavant, els de l'esquerra. L'Església ha oscil·lat sempre, a uns ritmes que depassen les generacions, entre els cismes i els concilis, entre un temps per a trencar i un temps per a restaurar, un temps per a separar i un temps per a unir... em pregunto en quin temps ens trobem ara: si en un temps més cismàtic o en un temps més conciliar? No serà el temps, espero, sinó l'Esperit qui ho dirà.

divendres, 20 d’abril del 2012

QUÈ T'EMPATOLLES?

HOMILIA DG-PQ-B03 (Lc 24,35-48)

El rector d’una parròquia d’un barri de la perifèria de Barcelona m'explicava una divertida anècdota. Mentre repartia la comunió, se li va quedar plantat un jovenet al davant i al veure que li mostrava la forma consagrada i li deia «el cos de Crist», aquest li va contestar: «Tú la flipas» que, traduït del txoni al català, vol dir: «què t'empatolles?»

De fet, aquesta ha estat la primera reacció de moltíssima gent al llarg de la història davant el missatge cristià. I no és d'estranyar. No és d'estranyar si tenim en compte el que s'afirma en els relats de les aparicions del Ressuscitat. Avui, per exemple, Lluc deixa ben clar que el Ressuscitat s'apareix als deixebles «en carn i ossos» (sarka kai ostea), i per subratllar que no està parlant de forma metafòrica, insisteix que no només el van poder veure, sinó que també el van poder tocar. Però és que si no quedava prou clar, encara s'obstina a dir que li van oferir un tros de peix a la brasa i se'l va menjar (efaguen) davant d'ells.

Vicenç Villatoro, en el llibre de cartes creuades amb Francesc Torralba que ha publicat Fragmenta Editorial amb el títol «Amb Deú o sense», diu, referint-se al «Cant espiritual»: «Maragall, creient, accepta que hi ha una altra vida després de la mort. Però no s'hi consola en absolut. Gairebé s'hi revolta. ¿Per què vull jo una altra vida, si la que m'agrada és aquesta?» I es fa la següent pregunta que, al meu parer, és, precisament, la que l'evangelista Lluc mira de respondre en el seu relat: «El subjecte d'aquesta vida eterna que proposa el cristianisme... ¿sóc realment jo?» La resposta de Lluc és que sí, efectivament, el Ressuscitat és el mateix Jesús «de carn i ossos» que va morir a la creu, i no un fantasma espiritualitzat.

D'això va el cristianisme, d'una fidelitat a la carn que només Déu pot sustentar. Aquesta fidelitat és la raó de ser de l'Església que té la missió de donar testimoni d'allò que li ha estat donat, a saber que «el Messies ha de patir i ha de ressuscitar el tercer dia d'entre els morts, i cal predicar en nom d'ell a tots els pobles la conversió i el perdó dels pecats, començant per Jerusalem.»

Per molt que no sempre sigui fàcil i no sempre l'encertem, més que de qualsevol altra cosa, és d'això que els cristians ens hauríem, oportune inportune, d'empatollar.

divendres, 13 d’abril del 2012

RAHOLA I TOMÀS

HOMILIA B-PQ-02DG (Jn 20,19-31)

Tomàs es negava a creure en el Ressuscitat. La Rahola també es nega a creure perquè el seu «nihilisme militant» li impedeix de «fer-se trampes al solitari»; i és que per a ella la fe seria una bonica fugida endavant, una suggestió meravellosa, però falsa. Rahola admira la fe pels efectes que produeix en la vida de tots aquells que «que quan resen, estimen, i estimant doten de llum els racons més ombrívols.» Ara bé, si l'origen de les obres admirables d'aquest «exèrcit de bondat que tinta el món amb la pintura de l'amor» és una trampa al solitari, trist panorama, no? Pot una trampa al solitari, quelcom tan prosaic, justificar un lirisme tan elevat com el que utilitza la periodista per referir-se als creients? No pot arribar a sonar una mica massa impostat, tot plegat?

En la carta que li ha adreçat al jesuïta González Faus en ocasió de la Pasqua, la Rahola es defineix com «habitant del dubte», com si el dubte fos un lloc per habitar i no un lloc de pas, ni que sigui per passar a un altre dubte, però no per quedar-s'hi. Un dubte tancat en ell mateix pot arribar a ser tan conservador (o més encara) que la més dogmàtica de les certeses. Hi ha agnòstics que militen sense cap dubte en el dubte més indubtable. Professen cegament el principi «dubto, ergo existeixo», és a dir, faig del dubte la meva fe, al voltant de la qual basteixo tot un sistema pseudoreligiós fet només de certeses inapel·lables.

La Rahola comença reconeixent-li a González-Faus que «aquest Déu que em vas mostrar, que no busca la contemplació en si mateix sinó ser contemplat en el dolor de la gent, és un Déu davant el qual m'inclino.» Doncs bé, què és creure si no inclinar-se? Certament, la fe no és cap suggestió col·lectiva ni la religió cap bàlsam narcotitzant, per molt que per a alguns ho sigui o ho hagi estat. De la mateixa manera que el periodisme no és un espectacle grotesc de pornografia sentimental, per molt que per a alguns ho sigui o ho hagi estat. Oi que m'explico?

La fe és Tomàs inclinant-se davant del Ressuscitat, i només davant d'Ell, l'única certesa més forta i més definitiva que els dubtes en els que semblava instal·lat: «si no li veig a les mans la marca dels claus, si no fico el dit a la ferida dels claus i no li poso la mà dins el costat, jo no creuré pas!», que és una altra forma de dir: «ho sento, però això que em dieu no m'ho creuré mai», o com diu la Rahola: «creure no forma part del meu diccionari, perquè estic més propera al nihilisme que al bàlsam religiós.»

I per què no es pot incorporar una paraula nova al propi diccionari existencial? Per què no pot començar a creure aquell que només es permetia dubtar? Per què no pot la Rahola, com Tomàs, començar a creure en aquest «Déu que només em dóna certeses», com reconeix ella mateixa en un rampell de franquesa? Això és creure en el Ressuscitat: caure de genolls, inclinar-se davant una certesa que no ens hem inventat nosaltres i exclamar, com Tomàs: «Senyor meu i Déu meu!»

Sí, en efecte, més fort que el dubte és la fe i tots hi estem cridats. Tomàs, Rahola i tots militants del dubte permanent i del nihilisme existencial, feu-ne cas: «feliços els qui creuran».

Referències:
1. Dios y sus cosas, Pilar Rahola, LV 24/04/2011
2. Carta a Pilar Rahola, J.I. González-Faus, CCJ 05/05/2011
3. Carta a González Faus, LV 08/04/12

divendres, 6 d’abril del 2012

MARIA MAGDALENA

HOMILIA B-FS-PASQUA (Jn 20,1-9)

S'ha especulat molt sobre el tipus de relació que hi havia entre Jesús i Maria Magdalena. Hi ha com una mena d'intuïció que funciona quasi com una evidència: un home i una dona alliberats, tan a prop l'un de l'altre, sembla impossible que s'hagin limitat a una relació purament espiritual. Aquestes especulacions tenen el mateix valor històric que J.J.Benítez explicant l'ascensió del Senyor a "Caballo de Troya" dient que va ser abduït per una nau nodrissa. Tot i això...

El que no és una simple especulació és afirmar, a la llum dels evangelis, que l'estimació entre Jesús i Maria Magdalena va ser corporal en la mateixa mesura que espiritual. O dit d'una altra manera, va ser tan corporal perquè va ser tan espiritual. Però això li passava a Jesús amb Maria Magdalena i amb tothom, només que ella era dona i sembla que amb una més que notable presència corporal.

El fet és que Maria Magdalena va ser la primera en anar al sepulcre -«quan encara era fosc», diu el text-. Us n'estranyeu? Qui desconeix encara la importància del cos? Penseu que és una bajanada que l'Església no beneeixi el costum cada cop més estès d'escampar les cendres dels difunts, sinó que s'enterrin o es conservin totes plegades? Penseu que ho fa per mantenir els cementiris? El cos és important perquè l'amor no és diví ni definitiu si no és corporal, i ni que siguin cendres, allò ha estat la persona i ho tornarà a ser quan els cossos ressuscitin el darrer dia; què caram!

Maria va estimar Jesús tot sencer, com estimem tots quan estimem de debò, sense separar l'ànima del cos. Quantes vegades s'havia entretingut en les seves mans quan parlava gesticulant, quan dibuixaven en l'aire una porta, un camí o un camp ple d'espigues de blat? Aquelles mans fortes que s'entretenien dibuixant al terra mentre uns homes furiosos l'acusaven d'adulteri i amenaçaven amb lapidar-la. Aquelles mans que la van agafar per les espatlles i la van redreçar per sempre més: «ningú no t'ha condemnat?»

Aquells peus que ella havia ungit amb llàgrimes i eixugat amb els seus cabells, mostrant tant i tant d'agraïment, sense preocupar-li el judici dels altres que no entenien com és que actuava d'aquesta manera: «els seus molts pecats li han estat perdonats: per això ella estima tant.» Aquella veu que l'extasiava i aquell esguard que la despullava sempre, però no per fora sinó per dins, que és una nuesa molt més radical.

Aquell cos nu que va quedar definitivament descobert a la creu, com un vel que s'aixeca, com un mantell que s'esquinça, com un retall dolorosíssim del que la vilesa humana és capaç de fer amb els cossos d'aquells que no és capaç d'estimar.

Tot el seu cos era Ell i és per això que Maria Magdalena va necessitar anar al sepulcre quan encara era fosc, per embalsamar-lo, per acomiadar-se de l'únic que li restava d'aquell cos que havia estat Ell... D'aquesta manera, des de l'anhel del cos i la impaciència, Maria anticipava el que més tard proclamaria Melitó de Sardis des de la fe i l'exultança: «Ell ressuscità d'entre els morts i féu ressuscitar l'home de la pregonesa del sepulcre.»