divendres, 23 de febrer del 2007

HOMILIA DG-QR-C01
LA TRAVESSIA DEL
DESERT (Lc 4,1-13)

El desert recula

Diuen que la desertització avança: ¡tant de bo avancés el desert i no només la sorra! Lamentablement, jo crec que el desert recula. El desert representa moltes coses crucials per a la nostra humanitat, coses que ens aterren, però sense les quals perim.

Agafo aquesta descripció magistral de “La missa de cada dia”: “El desert és el lloc del silenci, de la solitud, del despullament. També és l’indret de la visió diàfana, de l’audició perfecta, de la nit radiant. Lloc de contrast, de provisionalitat, de canvis sobtats, de situacions extremes. Escola d’absoluts. Taller de resistència, de creixement interior, de radicalitat.” Jo no hi he estat mai, al desert, però la gent que hi ha estat porta dunes al fons dels ulls, dunes insondables que porten el rastre d’una lluita que deixa marques.

L’altre dia el periodista Antoni Bassas li comentava al poeta Joan Margarit que necessitem molt de silenci per a trobar-nos a nosaltres mateixos enmig de tant brogit. El poeta li va respondre: “si vols trobar-te a tu mateix, comença a fer-ho enmig del brogit.” És cert, si esperes el silenci, aquest no arriba mai. Els trens que porten al desert, són com els de la RENFE (i perdó per l’acudit fàcil): sempre arriben amb retard. Al desert hi has d’anar pel teu propi peu, sortint des de casa teva, disposat a passar fred i calor, preparat per patir set i gana. Em refereixo a aquest desert quan dic que recula.

La travessia del desert

Admiro moltes coses dels jueus, però per sobre de totes envejo el seu credo, tan simple, tan evident i tan entranyable. No és que el nostre estigui malament, però el trobo un xic embrollat, dialèctic, dens. Correspon a una època, a unes disputes teològiques... té de maco que recull també les dubitacions i els viratges propis de la recerca col·lectiva de la veritat. Una cosa per l’altra.

Els jueus expliquen la història del seu pare, és un credo a la vora del foc, un credo amb la manta als peus, un credo de lluna plena, un credo per aquells que han fet la travessia del desert i no volen oblidar-la. Un arameu errant sense papers emigra a Egipte i allà es converteix en un gran poble. Un poble esclavitzat i oprimit que invoca Déu perquè els alliberi. Un poble que s’endinsa en el desert enmig de senyals, de prodigis i d’un gran pànic. Un poble que s’instal·la en una terra generosa i sap agrair aquesta generositat al seu creador que és també el seu alliberador.

La història de la nostra salvació s’escolta a la vora del foc i s’explica enmig del desert. Lluny del desert no es pot recitar el credo, tot i tenir-lo tan a prop, acabem per oblidar-lo. Ens crema als llavis i al cor, com diu Sant Pau, però pensem que és una pansa i prenem antibiòtics contra el sentit i la memòria agraïda.

Aquest petit credo de Pau no podia ser més diàfan: “si amb els llavis confesses que Jesús és el Senyor i creus en el teu cor que Déu l’ha ressuscitat d'entre els morts, et salvaràs.” És cert que tendim a desconfiar de les fórmules massa diàfanes en això de la salvació, i amb raó, ¡n’hi ha tantes a les llibreries! Però, al desert, la nit és tan diàfana i la lluna tan radiant... ¿I si fos veritat? ¿No us ho heu preguntat mai? ¿No hi heu estat mai, al desert? ¿Ningú no us ha parlat de Déu amb dunes al fons dels ulls?

La victòria del desert

Jesús parla de Déu amb dunes al fons dels ulls: Jesús té la solidesa de la sorra, que pot acaronar o ferir; la densitat de l’aigua, que pot salvar o ennuegar; la fermesa de l’aire, que pot alleugerir o cremar.

Jesús ens diu que no és veritat que convertir les pedres en pans ens pugui treure la fam: ens pot treure la fam de pa, però no la fam de Déu i de justícia (tota junta, així, en un pack indestriable) que és la veritable fam.

Jesús ens diu que no és cert que si ens llencem de d’alt a baix del temple una legió d’àngels se’ns endurà enlaire: la llibertat és un risc que cal assumir des de la confiança i no des de l’espectacle: l’amor no pot acceptar el xantatge.

Jesús ens diu que no és veritat que el temptador posarà les coses i les persones als nostres peus si ens prosternem i l’adorem: som nosaltres els que ens hem de posar als peus dels altres, disposats a rentar-los-els, si volem entendre quina és l’única forma d’adoració veritablement alliberadora.

Jesús portava dunes al fons dels ulls, portava el desert i la seva lluita: una lluita a mort per la vida. Ell va pagar amb la seva vida el preu de la victòria i nosaltres la celebrem, enmig del desert, com si fos nostra.

dissabte, 17 de febrer del 2007

HOMILIA DG-TO-C07
LA LLANÇA DE L’ENEMIC (Lc 6,27-38)



La llança de l'odi

La primera lectura (1Sam 26) ens dóna pistes molt valuoses per a interpretar l’evangeli d’aquest diumenge. Us en faig cinc cèntims per a posar-vos en situació. Saül és l’actual rei d’Israel i persegueix David perquè li fa ombra. Fins aquí tot entranyablement familiar. Una nit, mentre Saül dorm plàcidament, David s’infiltra al seu campament i s’escola fins el mateix capçal del rei. David té davant seu, profundament adormit, el seu enemic, aquell que el persegueix, que no l’estima, que el maleeix, que l’ofèn, que li pega en una galta, que li pren el mantell, que li reclama la vida. Vora el capçal de Saül, la seva llança clavada al terra. Congelem la imatge.

La llança és el símbol del poder. Amb la llança a la mà l’home és temible. El gegant filisteu Goliat també portava una llança que, aliada amb la seva grandària, el feia temible. Ja aleshores David va desafiar el poder de la llança amb una simple fona, i va guanyar. No és la llança la que dóna als homes la victòria. Déu dóna la victòria i no la llança. Primera lliçó.

La llança és també allò que em serveix per a defensar-me dels enemics. L’enemic és una amenaça que només es pot dissuadir amb el poder de la llança. Llança contra llança. Aquesta és la lògica que proposa Abisai, l’amic de David: utilitza el mateix odi de l’enemic per adestruir-lo, mata’l amb la seva pròpia llança, “feu als altres allò mateix que ells us volen fer a vosaltres.” Abisai enuncia estupendament la llei de la compensació universal, la llei que ha mogut i mou el món des dels seus inicis, la llei que regula a la perfecció l’odi als enemics i n’assegura la seva pervivència pels segles dels segles, amen. Segona lliçó.

Descongelem la imatge. David es nega a respondre Saül amb la moneda que li ofereix Abisai, la moneda corrent de canvi, i pren la llança com a testimoni. Fugen del campament i passen a l’altra banda, a l’altra banda de la vall, podem entendre, però també a l’altra banda de l’odi, a l’altra banda de la llei de la compensació universal. Jesús també convida els deixebles a passar a l’altra banda, amb la llança de l’enemic a la mà i amb un gerro d’aigua, perquè David s’emporta, junt amb la llança, el gerro d’aigua que Saül tenia vora el capçal. La llança, instrument de l’odi, serà l’instrument de la reconciliació, i per això cal l’aigua, ja què es tracta d’un baptisme: el naixement a una nova lògica, impossible per a l’home de la llança, però possible per a l’home que ha estat desarmat per Déu.


La llança de l'amor desarmat

Jesús no diu “sigueu amics dels vostres enemics, tingueu bon rotllo amb ells”, sinó “estimeu els enemics”. L’amor cristià és molt més que un agradable pessigolleig al baix ventre. No podem sentir aquest pessigolleig de telenovela amb un enemic, amb algú que ens persegueix, que ens amenaça, que ens vol mal. Amb l’enemic, l’únic pessigolleig que sentim és l’odi, la por o el refús. No s’ha de confondre, doncs, l’amor als enemics amb una mena d’idealització ensucrada de l’estil: “en el fons tots som bons, tots ens estimem, ja veuràs com ens entenem...”. Els enemics tenen dret, primer de tot, a que no se’ls banalitzi, a que se’ls reconegui com a tals: “sí, et reconec, ets el meu enemic, tens tot el dret a ser-ho”. És el mínim respecte que els dec. Per respecte, doncs, hem de reconèixer la força de la seva llança.

El mateix Jesús, quan el soldat li dóna una bufetada (Jn 18,22-23), no posa estúpidament l’altra galta fent-se la víctima: pega, pega, que jo t’estimo igual. Sovint s’ha fet aquesta caricatura. Jesús, para la galta al soldat tot dient-li: “¿per què em pegues?”, ¿per què fas això?, sigues tu mateix, recupera la dignitat que has perdut d’aquesta manera, “si he parlat malament, digues en què”, discerneix, jutja per tu mateix, no actuïs com un titella del gran sacerdot. El perdó passa per tornar-li a l’enemic la dignitat que ha perdut amb el seu odi.
Estimar l’enemic vol dir salvar-lo de la seva pròpia llança, del poder autodestructiu del seu odi, i això només es pot fer estimant, fent el bé, beneint i pregant per aquells que ens volen mal... i sense cap garantia de que ens surti bé la jugada. La història diu que Saül va continuar perseguint David. En tot cas, l’aposta de David i de Jesús és clara: només desarmats nosaltres podem desarmar els altres, com diu Casaldàliga, amb un amor desarmat que desarma. Aquesta és la nostra llança.

¿Ningú no t’ha pres la llança mentre dormies? ¿Ni tan sols Déu? ¿No? ¡Què trist! Sincerament, et compadeixo. Aleshores entenc que no puguis aplicar als altres més que una mesura mísera, feta de factures, de rebuts, d’impagats, de “t’he donat tant, em deus quant”... Si mai no t’han abocat a la falda una mesura atapeïda, sacsejada i curulla fins a vessar... a tu que et sap tan de greu que Déu sigui bo amb els desagraïts i amb els dolents, en comptes d’alegrar-te infinitament, tu, ¡que ets el més desagraït i el més dolent! ¡¿No te n’adones?! Si continues amb la llança al capçal del llit (o amb una magnum sota el coixí, ben carregada amb tota la munició de l’odi, l’enveja i la venjança) ¿com vols entendre aquest evangeli? Per a tu, i creu-me que ho entenc, estimar els enemics, fer bé als qui no t’estimen, beneir els qui et maleeixen, pregar per aquells que t’ofenen... tot això, no són més que idees estúpides i perilloses.


divendres, 9 de febrer del 2007

HOMILIA DG-TO-C0
AUCA DE LA FELICITAT (Lc 6,17.20-26)


Auca de la infelicitat

Jesús dibuixa una "auca de la infelicitat" que sona avui a profecia:
Els rics són més pobres que mai, han rebut el seu consol i ja no desitgen res més que el que la seva riquesa els pot donar: exhibeixen a Tele 5 la seva anorèxia espiritual, vesteixen d’Armani la seva nuesa moral i blanquegen a les Illes Caiman les seves misèries fiscals.
Els qui van tips passen més gana que mai, mengen als restaurants de disseny, prenen drogues de disseny i ho vomiten tot després als lavabos d’un after hours de disseny: han venut la felicitat per un miserable plat de llenties... això sí, de disseny.
Els qui ara riuen per fora, de forma excessiva, postissa, resulta que darrera el teló ploren amargament, allà on ningú no els veu i no els pot tampoc compadir: gasten tots els seus diners en psicoterapeutes que els ajuden a desmuntar el seu engranatge existencial, però després no saben què fer amb les peces.
I, finalment, els qui malden obsessivament per fer-se un nom, de vendre una imatge, de suscitar aduladors, més tard o més d’hora es treuen el maquillatge i les muscleres, aleshores, el mirall retorna el que té al davant: nu, buit... sol.

Jesús no ho vol, però ho veu i ho diu. Jesús no vol la infelicitat dels rics, dels qui van tips, dels qui riuen, dels complaents. Jesús no vol aigualir la festa, no és el típic profeta antisistema que necessita del fracàs de l’altre per proclamar el seu èxit. Jesús vol advertir-nos perquè no caiguem en el parany etern.

Per això, abans de l'auca de la infelicitat, ha deixat ben esbossada una "auca de la felicitat", en la que declara feliços els pobres, els qui passen fam, els qui ploren i els perseguits per causa del Fill de l'home. Maleïda la pobresa, la fam, la pena i la injustícia, però feliços els qui per causa seva poden obrir les seves vides a Déu i als altres. Aquesta promesa subversiva de felicitat es nodreix de la gent que la fa sostenible amb la seva vida, ells i elles són els principals protagonistes de l'auca.

Auca de la felicitat

En Carles Capdevila , gran periodista i millor persona, va escriure, el passat dia 7 de febrer, un article a la contraportada de l’Avui que m'ha inspirat una mena d'auca de la felicitat dels nostres dies. Al meu parer, Jesús la faria seva amb molt de gust. Aquesta auca sona també avui a profecia:
“Feliç la gent que té paciència, que no cau en provocacions, que es mulla, que fa feina discreta i que, a sobre, ha d’aguantar que els considerem mediocres o directament covards.
Feliç la gent que no pot evitar l’empatia, que no és cap malaltia, sinó la capacitat de posar-te al lloc dels altres. No és donar la raó a tothom, sinó discutir-te-la fins i tot a tu mateix.
Feliç el nen que al pati ni és la víctima ni l’assetjador, però no dissimula, ni riu les gràcies al xulo ni es neteja la consciència practicant la compassió d’amagat. Sap que quan es barallaven dos al tercer li toca rebre, i tot i això exerceix de tercer.
Feliç aquell que no confon odis personals amb batalles ideològiques, el que sap felicitar el rival sincerament si ho ha fet bé.
Feliç el veí que ni aixeca pancartes racistes ni dóna lliçons morals des de la distància: intenta parlar amb els uns i els altres per fer-los rebaixar el to, evitar mals més grans i frenar una espiral de retrets imparable. El que negocia amb les bandes llatines violentes perquè s’integrin en lloc de matar-se. El que es fa de l'AMPA i dedica hores a defensar fins i tot els interessos de l'histèric que només va a una reunió a l’any a queixar-se amargament i protestar sense raó ni educació.

Aquesta “bona gent” no són idiotes, ingenus ni il·luminats: ells són, en el sentit més dens de la paraula, “feliços”.
I, el que és més important, fan feliços els altres.
Aquesta gent disposa del vocabulari per a escriure l’única “auca de la felicitat” possible.

dimecres, 7 de febrer del 2007

RODEADOS DE LUZ
Funeral por las más de 6,000 víctimas que el terremoto Hanshin se cobró en 1995 en la ciudad de Itami, Japón

Las fotos nos revelan una parte de la realidad y, a veces, sin quererlo, también revelan una parte de la verdad. Estamos rodeados de luz.
Nadie lo ve. Osar reconocerlo es una insolencia. Y con razón. La oscuridad se impone, se zampa la luz por doquier. Nunca habíamos necesitado tanta luz artificial: contaminación lumínica en un mundo a oscuras.
El diagnóstico es claro: la humanidad padece oscuridad por exceso de luz.

De repente, algo tiene la virtud de hacer emerger la verdad, oscurecida por ese exceso de luz… artificial. Este es el milagro de la “foto”, es decir, el milagro de la “luz”: sale a la vista lo que somos, emerge lo que seremos.
Aunque cueste creerlo, yo me fío de la foto:
aun a oscuras, estamos rodeados de luz.

FOTO-COMENTARI PUBLICAT A http://www.pastoralsj.org/ // PARA PENSAR

divendres, 2 de febrer del 2007

HOMILIA DG-TO-C05
DE PECADOR A PESCADOR (Lc 5, 1-11)


Estàvem ja de tornada de tot, amb les barques a la platja, i repassàvem unes xarxes impotents i buides. Estàvem confortablement instal·lats en la resignació i la lamentació: “la vida és molt dura... no és el que imaginàvem... els altres m’han fallat... la gent no ens escolta...” Feia temps que no pescàvem una miserable sardina i ja començàvem a acostumar-nos-hi: al cap i a la fi, tampoc no s’està tan malament a la riba del llac, repassant les xarxes, sense riscos, sense tempestes, sense fracassos... però també sense pesca.

Algú trenca aquesta espessa monotonia amb una proposta eixelebrada: “Tireu endins i caleu les xarxes”. Però si acabem de desmuntar la paradeta... Venim de desarticular el nostre utillatge existencial i l'hem reduit a l’horitzó de sentit que ens subministra el “home cinema” que hem estrenat per Nadal. Tota la nostra esperança reposa en el darrer gadget tecnològic (oh, GPS, jo t’adoro; oh PDA, jo espero en tu; oh IPTV, tu em salvaràs d’aquest tedi infinit que ara m’empantana). ¡I ara ens demanen que tirem mar endins i calem les xarxes! ¡Amb lo netes que les tenim! ¡Ni parlar-ne!

L’altra dia em vaig passar una mica, cansat de tanta impostura alternativa i antisistema, i li vaig etzibar a un alumne que aprecio molt: "si seràs ximple, ¿vols ser antisistema? ¡doncs no et pengis la típica de fulla de marihuana que porta tothom, des del més “pijo” fins al més “rasta”! ¡Carca, que ets un carca! Si vols anar a contracorrent, si vols saber el que és de debò el rebuig, si vols assaborir, ni que sigui amb la punteta de la llengua, el que vol dir ser menystingut, ignorat, arraconat per les teves idees..., aleshores, no caiguis en la impostura de la fulla de marihuana... si et sembla que tens agalles per a suportar-ho, aleshores, sigues cristià". Reconec que em vaig passar, però crec que algun dia aquest bon amic m’ho agrairà.

Uns per la dreta i altres per l'esquerra, la qüestió és que estem ben apalancats. La paraula de Jesús ens agafa amb els pixats al ventre i les lleganyes als ulls: "No tingueu por d’anar mar endins, de calar xarxes. No tingueu por d’encallar les xarxes, d’embrutar-les, de fer-les malbé. Qui no arrisca, no viu. Qui no s’embruta, no pesca. El peix hi és, només cal saber-lo trobar i per això cal arriscar, cal apartar-se de la riba". Jesús no ha vingut a cridar els justos, sinó els pecadors, ¿què es pensava en Pere? Déu no ens vol purs i perfectes, Déu ens vol oberts i disponibles. Déu no busca persones per catàleg, Déu busca persones de carn i ossos, amb les seves històries i els seus condicionaments... i el seu pecat. A Déu no li fa por el pecat, li dol profundament, però no li fa por. A Déu no el taca el nostre pecat (¡si arribem a ser pretensiosos!), i no només això, sinó que no té por de tacar-se ell amb tal de salvar el pecador.

Hem banalitzat molt el pecat. Hem confós el pecat amb “els pecadets”. No és pecador aquell que fa pecadets, sinó aquell que ha experimentat la gravetat i la força d’allò que ens allunya de nosaltres mateixos, dels altres i de Déu; d’allò que enfosqueix la nostra vida i el nostre entorn. Experimentar que un és pecador és una gràcia que ens ha de ser concedida. ¿Per què? Perquè la revelació del pecat només es produeix des de la misericòrdia desproporcionada i absoluta de Déu: sabem que som pecadors perquè hem estat perdonats. No hi ha una altra via. Sense l’experiència prèvia del perdó, només hi ha culpabilitat, remordiment i escrúpols, però no hi ha autèntica consciència de pecat.

Isaïes escolta la crida de Déu: “¿qui enviaré, qui ens hi anirà?”: certament, no l’home perfecte, sense taca, sinó l’home que es deixi perdonar i que no es quedi tancat en el seu pecat, la persona que aculli la misericòrdia sense treure la cartera per pagar. La persona que, com Pau, hagi experimentat que “és per gràcia de Déu que jo sóc el que sóc”, i que no posa les seves limitacions com a coartada. O la persona que, com Pere, aprèn una lliçó fonamental: “ets pecador, sí, ¿i què? jo et faré pescador”. Perquè ets pecador pots esdevenir pescador. Només podem esdevenir pescadors si abans hem estat pescats, si hem estat cridats per algú que ens estima pel que som: algú que no ens vol perfectes, sinó disponibles.

Diu el text, amb una concisió sorprenent, que “ho deixaren tot i se n’anaren amb ell”. Sense fer escarafalls, com no podia ser d'una altra manera.