divendres, 29 d’abril del 2011

#TotsSomTomàs

HOMILIA DG-PQ-A02 (Jn 20,19-31)

Tomàs, en hebreu, vol dir "bessó".
Bessó de qui?
El meu bessó meu.
Sí, jo sóc el bessó de Tomàs.

Jo no hi era, com ell, quan el Ressuscitat es va aparèixer enmig dels meus germans. Quan m'ho van anunciar, com ell, jo tampoc no m'ho vaig creure. Vaig pensar, com ell, que aquella bona gent era víctima d'una suggestió col·lectiva fruit d'una negació del dol de manual.

Vaig pensar, com ell, que es tractava d'una al·lucinació i jo no estava disposat a creure en un fantasma. M'hagués agradat creure, com a ell, que Déu va pel món ressuscitant els morts, sobretot, els morts que més ens hem estimat. Però les coses no funcionen d'aquesta manera.

Només si el veia a Ell, en carn i ossos, estava disposat a creure. Només si veia el mateix Jesús que havia vist agonitzar a la creu, estava disposat a creure. Només si veia el mateix Jesús que havia vist com una despulla en braços de Maria, estava disposat a creure. Només si veia aquell mateix Jesús que vam deixar embolicat dins el sepulcre, estava disposat a creure.

Només si veia al mateix Jesús que tant vaig estimar i que va donar la vida per mi -quan l'únic que vaig fer jo va ser dubtar i no acabar mai de llençar-me-, estava disposat a creure.

Si no era aquest Jesús, sinó el seu 'esperit', el seu 'record', la seva 'causa', el seu 'fantasma'... aleshores no m'interessava. No volia el seu 'exemple edificant', no volia la seva 'aura', no volia un 'estil de vida', no volia el 'jesús interior', no volia 'en el fons el que importa és el missatge', ni 'la força d'estimar que tots tenim a dins sense que importi el déu en que creiem o la fe que professem'.

El volia a Ell, viu, crucificat i ressuscitat, assegut a la dreta de Déu Pare, intercedint per nosaltres. I si no porta la marca dels claus, ho sento, però no és Ell, i per molt que vulgués no seria capaç de creure-hi.

Ens cal Tomàs, el bessó, per recordar-nos que al Ressuscitat no se’l reconeix en el rostre, en l’aura o en els vestits, sinó en les mans i en el costat. Ens cal Tomàs, per recordar-nos que podem intuir Déu en les postes de sol, en un bon vi o en una obra d’art, però només en la marca dels claus el podem tocar. Ens cal Tomás, el bessó, per a no oblidar que només ens ha estat donada la marca dels claus com a senyal i que cal travessar el dubte, la incertesa, la desconfiança per a reconèixer el Ressuscitat.

Una altra ànima bessona de Tomàs escriu això en la seva famosa columna diària: « fa anys que vaig descartar omplir amb respostes prefabricades les meves preguntes més punyents. Prefereixo militar en el dubte, aquest dubte que aterra en les pors i en les soledats i que no dóna opció a cap bàlsam. Certament, creure en Déu significa viure i morir més acompanyat. No és el meu cas, perquè, encara que m'esforcés a acceptar algun tipus de dogma, sempre sabria que m'estic fent trampes al solitari. Els habitants del dubte permanent ens portem malament amb la fe i amb els seus intangibles

La gran notícia, estimat Tomàs, per tu i per totes les teves ànimes bessones, és aquesta: el ressuscitat porta la marca dels claus. La fe en el Ressuscitat no és un 'esforç' perquè si ho fos, certament, tota victòria seria fer-se trampes al solitari. Benvolgut Tomás, deixa d'esforçar-te i creu, simplement. Abandona el dubte com a dogma de fe, abandona les teves pròpies respostes prefabricades, i demana humilment a Déu de ser també tu un d'aquells que 'creuen perquè estimen', un d'aquells que posen la mà en les ferides que els claus han deixat en el cos de la nostra humanitat... i el reconeixen a Ell, Ressuscitat.

divendres, 22 d’abril del 2011

JUTGE DE VIUS I DE MORTS

HOMILIA A-FS-PASQUA (Ac 10,37-43)

La primera lectura del Actes dels Apòstols recull el discurs de Pere a casa de Corneli, un dels primers testimonis escrits de la predicació apostòlica de la primera església. És un compendi meravellós de la nostra fe, per la seva simplicitat. Pere conclou la predicació sobre Jesús amb aquestes paraules: « Ell és el qui Déu ha destinat a ser jutge de vius i de morts.» Com que no sabem què fer normalment amb el judici, deixeu-me que m'hi entretingui.

No ens arribem a fer a la idea de la sort que hem tingut, i és que no ens podia haver tocat un jutge millor! La gent que ha passat per un judici sap de què estic parlant. Com també algú que ha de passar pel quiròfan espera que li toqui el millor doctor. O com l'equip de futbol que ha de jugar la final espera que li assignin el millor àrbitre. O com els pares que desitgen el millor tutor pel seu fill. O com aquell que ha de viatjar en avió un dia turbulent i pagaria el que fos per tenir el millor pilot.

A nosaltres ens ha tocat el millor jutge possible, perquè ningú sinó Jesucrist és capaç de jutjar com es mereix la història i la humanitat. Només el qui ha ofert la seva vida com a preu de rescat per tots els homes, pot ser constituït per Déu com a jutge de vius i de morts. Perquè suposo que no teniu cap dubte de que al final tots haurem de ser jutjats, oi? Si no fos així la vida seria un infern, i això que estàs fent ara llegint aquesta homilia no seria més que un passatemps sense cap finalitat.

I és que el problema no és si creus en Déu o no, per determinar si seràs o no jutjat, com si fos tan fàcil o tan immediat. El problema és quin jutge has escollit tu, a quin jutge sotmets els teus actes i la teva llibertat. Perquè és per 'aquest' jutge que seràs implacablement jutjat.

Si et sotmets al jutge de la vanitat que confina el cos davant d'un mirall, per 'aquest' jutge seràs implacablement jutjat. Si et sotmets al jutge de l'èxit a qualsevol preu i de cap manera acceptar el fracàs, per 'aquest' jutge seràs implacablement jutjat. Si et sotmets al jutge de l'existència lleugera, volant de flor en flor sense acabar d'aterrar mai, per 'aquest' jutge seràs implacablement jutjat.

Jo em sotmeto a Jesucrist, mort per mi i ressuscitat, ell serà el jutge dels meus actes i del que hagi fet amb la meva llibertat. Per això estic tranquil, tot i ser conscient del mal ús que he fet de la meva llibertat. Per això tinc la consciència tranquila, perquè tot i sentir-me responsable i no voler defugir la pena pel meu pecat, la seva mort em justifica i la seva resurrecció abraça la meva consciència i li regala la certesa de la salvació.

Un amor com el seu només pot salvar, sempre que Ell sigui l'únic jutge a qui tu li sotmetis els teus actes i la teva llibertat.

divendres, 15 d’abril del 2011

« MACHE DICH »

HOMILIA A-FS-DIUMENGE DE PASSIÓ (Mt 26,14-27,66)

No us espanti el títol de l'homilia: 'Mache dich' són les dues paraules alemanes que encapçalen l'ària més coneguda de « La Passió segons Sant Mateu » de Johann Sebastian Bach (si cliqueu damunt del títol la podreu escoltar mentre llegiu l'homilia). La lletra de l'ària no és de l'Evangeli, sinó de la poesia piadosa de l'autor del llibret, Picander, i diu el següent:

« Deixa't purificar, oh cor meu.
Jo mateix posaré Jesús al sepulcre,
perquè és en el meu cor
que Jesús ha de trobar, a partir d'ara,
el seu repòs.
Oh "Món", surt del meu cor,
que Jesús hi pugui entrar!
»

Són unes paraules que expressen el sentiment del creient que es troba al peu de la creu del seu Senyor. Hi ha el dol per la pèrdua i la dolçor del retrobament, en un mateix sentiment, indestriable. El nostre cor es deixa purificar quan es buida del 'món' i s'omple de Jesús. El nostre cor de pedra s'ha d'obrir per encabir Jesús, com si fos un sepulcre encara per estrenar. Déu ressuscitarà Jesús en el nostre cor, operant per fi el trasplantament que tant havíem esperat: « convertiré el vostre cor de pedra en un cor de carn. »

Escoltant l'ària de Bach aquest matí m'ha sortit aquesta mena de « meditació sobre l'Església al peu de la creu » que ara us ofereixo per si us ajuda a sentir-vos més a prop de Jesús i de l'Església en la seva Passió.

Vull parlar d'un dol que em toca fer, dolç i dolorós al mateix temps. Assisteixo com a espectador de primera fil·lera a l'ocàs d'un gegant. Em refereixo a la cristiandat occidental. Els sacerdots vaguen errants entre les runes d'un passat que s'ha cremat. La televisió va plena d'imatges grotesques: els manifestants porten preservatius inflats, els homosexuals es refreguen una bandera del Vaticà per les seves parts, volen fer una processó atea el dijous sant... Tot em sembla tan patètic i tan real.

En aquest escenari grotesc, els joves tenen molt poques referències religioses positives al seu abast, tot els sona antic i rovellat. L'ateisme ambiental s'ha convertit en l'única veritat imperant i hi ha guardians de l'ortodòxia en estat d'alerta per totes parts. L'Església és culpable d'heretgia per negar-se a assumir els dogmes de fe més sagrats: l'avortament, l'eutanàsia, el sexe lliure i tota quanta novetat... Acusada de coses terribles com l'autoritarisme, l'homofòbia, la misogínia, el secretisme i la pederàstia per culpa del celibat. Dos móns tan llunyans, tan irreconciliables... realment tan oposats?

Potser m'equivoco però cada cop la fe exigeix una actitud més heroïca i cada cop és fa més gran el salt. Estem condemnats a convertir-nos en una secta més? És això el que la societat vol dels cristians? Que existim sense molestar, sense fer valdre uns drets que ja han prescrit? Que estiguem quiets i callats dins la gàbia, i que quan algú ens tiri un cacahuet fem les nostres cabrioles identitàries per poder celebrar la nostra diversitat cultural?

Em surt la nostàlgia, és veritat, i un lleu dolor, però no la lamentació. És molt feble encara, molt embrionària, però una Església renovada comença a oferir els seus brots tendres, de pur fràgils tan insolents. Una Església que no defuig el combat amb el 'món', però que no el busca per sistema i que té molt més a escoltar que a condemnar. Una Església conscient que el 'món' no és el contrari a l'Església, sinó el contrari a l'Evangeli, i que el combat més important no és contra el 'món' que hi ha a fora, sinó contra el que hi ha a dins.

Vaig veure'l ahir, aquest embrió eclesial, amb el grup de matrimonis parlant de la vida en clau vocacional. I l'altre dia al facebook amb el Ferran. I en el mail de l'Elena i el de l'Òscar, tan inesperats, tan de veritat. I en l'Enric que deixa de banda els seus prejudicis i s'arrisca a obrir una porta nova i apassionant.

No tinc força per arrossegar grups grans, però sí que em veig amb cor d'acompanyar-ne alguns, com deia Sant Ignasi "els que més es volen afectar", i d'acostar-los, un a un, al teu llindar. Aquests m'escolten quan els parlo de tu, de la teva Paraula, del teu Nom i de la teva manera boja d'estimar aquells que, als nostres ulls, no ho 'mereixen' tant. I de com això et canvia la vida i l'esguard.

Al peu de la creu, Senyor, fent encara el dol de la cristiandat, treu-me aquest cor de pedra i dóna'm el teu cor de carn: Mache dich, mein Herze, rein.

divendres, 8 d’abril del 2011

EL MEU AMIC LLÀTZER

HOMILIA DG-QR-A05 (Jn 11,1-45)

Avui he somiat que era víctima de la violència. M'he desvetllat inquiet. Percebia perfectament l'odi en el rostre dels que em volien mal. I pitjor que l'odi, la indiferència pel meu patiment. Per això em trasbalsa tant l'actitud de Jesús a la creu: com podia perdonar aquells rostres, aquelles mirades d'odi, aquella crueltat gratuïta, aquell menyspreu, aquella insultant indiferència? Com? Em fa mal que l'amor sigui tan "feble", el voldria més fort, més inexpugnable.

No pot ser que es pugui destruir tan fàcilment, que matar sigui tan fàcil, que mentir sigui tan obvi, que extorquir sigui tan simple, que maltractar costi tan poc. Déu meu, per què ens has abandonat? Per què el mal té tants mitjans i el bé tan pocs? Per què la violència té tants afiliats i la misericòrdia tan pocs? Per què la injustícia té tants servidors i la bondat tan pocs? Per què la venjança té tants números i el perdó tan pocs? Déu meu, per què l'amor ens costa tant i la por tan poc?

« Senyor, si haguessis estat aquí, no s'hauria mort, el meu germà ». Penso en el meu amic Llàtzer, en la seva suprema indigència al llit de l'hospital. El meu amic Llàtzer va anar a l'Àfrica com a religiós i va haver de tornar prematurament amb una greu afectació respiratòria. Per cada inhalació de cortisona un minut menys de vida... us ho imagineu? No, no us ho podeu imaginar. Potser, Senyor, si haguessis estat aquí, ara no patiria tant.

Alguns, tan carregats de bona fe com desencertats, li recomanen: « Ànims, Llàtzer, no acceptis els pal·liatius del dolor, pateix amb constància, Déu es complau en el teu patiment i vol que l'exhibeixis com un trofeu per edificar els altres ». Altres, en canvi, li diuen: « Ai, Llàtzer, no segueixis confiant en Déu, així et van les coses... si no haguessis marxat a l'África a fer l'heroi res d'això no t'estaria passant ». Però el meu amic Llàtzer els ha contestat:

« Quan miro al voltant i veig i sento les mans dels qui m'estimen, per ajudar-me a fer les coses més simples i essencials de la vida... Quan el dolor em sembla insuportable al mateix temps que m'enforteix... Quan sona el timbre de la porta i apareixen amics que són veritables companys de camí... Quan ploro confòs perquè les coses no van com les havia planejat... Quan somric als que m'envolten i gaudeixo de cada minut que visc tot i les circumstàncies... Quan el desànim m'allunya de l'esperança... Quan desitjo justícia i aposto per un món més sincer per a tots sense excepció... Quan alguns ignorants pensen que el sofriment no té sentit... Quan clareja el dia i, al costat d'Ell i amb Ell, prego i dono gràcies... Quan tot això passa, no em canso d'agrair-li lo afortunat que sóc, no em canso d'agrair-li que segueixi comptant amb mi, de la mateixa manera que ho va fer el primer dia. Em vaig lliurar a Ell amb totes les conseqüències i, com sempre, ho deixo tot a les seves mans. Hi ha un lloc millor? ».

No, amic Llàtzer, no hi ha un lloc millor que les seves mans, tots els altres llocs són provisionals. Les seves mans són el millor escut contra la violència, la indiferència i el menyspreu. Les seves mans són el millor remei contra el dolor i un dic contra la desesperació. Les seves mans poden obrir un sepulcre i fer sortir tots els morts que nosaltres hi hem ficat. Les seves mans, que no han anat mai al gimnàs, sostenen el món i l'impedeixen de caure en l'abisme que s'obre al seu davant. Sí, amic Llàtzer, tot això és possible per aquestes increïbles mans que ni tan sols la creu no ha pogut tancar.

« Ell és la resurrecció i la vida... ho creus, això? », perquè si tu t'ho creus, jo també.

divendres, 1 d’abril del 2011

JO, QUE ERA CEC, ARA HI VEIG

HOMILIA DG-QR-A04 (Jn 9,1-41)

Hi ha coses a la vida que són inapel·lables: "Només sé una cosa: jo, que era cec, ara hi veig". Quan et cures, et cures, i ja et poden venir amb romanços i amb explicacions simbòliques. Les coses s'han d'explicar, els miracles s'han d'entendre, les curacions s'han de situar en el seu context... tant com vulgueu, però una cosa està clara: Jesús curava. I no només simbòlicament, curava realment i del tot: no només el cos, no només l’ànima, sinó la persona sencera, el cos i l’ànima junts, perquè en el seu món aquesta dramàtica separació encara no s’havia produït.

Jesús curava fa dos mil anys i cura també avui. A mi m'ha curat, per això en parlo. Els esmenadors de planes de la història rondinen: "fora de la ciència no hi ha salvació: només les pastilles i els hospitals, poden curar". Però hi ha planes que, per molt que t’encaparris, no es deixen esmenar: "això és el que em desconcerta: vosaltres no sabeu d’on és, però a mi, m’ha obert els ulls". S’acosten temps, més ben dit, ja han començat, de conversions a Jesús i a l’Evangeli, ja veurem si a l’Església també. Gent que no hi veia, cecs de naixement o d’accident, que recuperen la visió i demanen el baptisme o el reviuen com si fos nou.

Jo veig gent que abans no hi veia, encegats pel dolor, per la frustració, per la pèrdua del sentit i de l’horitzó, pel bloqueig interior, pel cinisme ideològic, pels prejudicis... i que ara hi veuen. No parlo dels "born again", dels fanàtics de la visió o dels telepredicadors. No em refereixo a aquells que esgrimeixen la seva suposada conversió com una venjança, com un passar comptes contra la societat, la història i els altres.

Em refereixo a aquells que descobreixen que l’Evangeli és molt més que un banc de cites edificants per edulcorar una ètica de valors políticament correctes, i que aquelles paraules que semblaven buides, ara diuen coses carregades de sentit.

Em refereixo a aquells que s’adonen que la societat del benestar només pot oferir benestar i que l’increment de benestar no satisfà la necessitat de sentit, ans la fa més palesa i més urgent.

Em refereixo a aquells i aquelles que, després d’una experiència traumàtica o després d’una consolació inefable, han reconegut Déu en aquell que els ha curat d'una ceguesa amb la qual s'havien arribat a identificar. I han començat a viure les mateixes coses però de forma completament nova.

Això és convertir-se: "jo, que era cec, ara hi veig". I quan et trobes de nou amb Jesús, a qui abans no coneixies, li dius: « Senyor, m’han exclòs de la sinagoga, del claustre, del club, del partit, de la radio... per culpa d’aquest miracle. No sé qui ets i no sé en què crec, però si Déu és això i tu ets el seu missatger, jo hi crec, Senyor ».