divendres, 27 de juliol del 2007

HOMILIA DG-TO-C17
SANTA IMPERTINÈNCIA (Lc 11,1-13)

"No sé si crec o no crec o què crec quan dic que crec i a qui crec, si alguna cosa crec que crec, catacrec." Fa uns dies parlàvem del "catacrec" de la fe en un sentit ben diferent. Aquell era un sentit positiu, creatiu; aquest és el sentit negatiu, monòton, repetitiu i estèril.

¡Quant de temps perdut esperant un signe del cel que ens faci creure o clarament no creure! Hi ha molta gent que ni creu ni vol creure ni falta que li fa. Poden passar així, sense creure en Déu, tota la vida, amb una relativa pau i serenitat i amb una més que acceptable felicitat. És clar que sí. Hi ha creients que semblaria que això els sap greu, com si necessitessin de la infelicitat dels no creients per a justificar la seva fe. Ho sento, però això de la fe no és com el futbol, on les desfetes del teu rival tenen sempre regust de victòria. Feble, aquesta fe, i rònega.

Crec perquè crec

La fe s'aprèn exercint-la, és a dir que a creure s'aprèn creient. En això de la fe no hi ha ni dreceres ni cursos intensius de trenta hores ni pal·liatius de més que dubtosa eficàcia. Si la fe té sentit o no, no es decideix en una nit d'insomni o discutint en una tertúlia de sobretaula, es decideix en tota una vida creient. Perquè la fe no és primàriament una deducció, sinó una adhesió. M'adhereixo a Déu i a una manera determinada d'anar fent camí cap a Ell. I endavant! Com qui puja un cim, ara una pedra i després un matoll, ara una brisa i més tard un paisatge, ara ensopego i després un glop d'aigua. I el cim com una promesa, certa, però més amunt.

Quan deixes de perdre temps i de malbaratar energies precioses en els preàmbuls del "crec catacrec": com serà i si em cansaré o si plourà i potser em perdré o si és lo meu o no és lo meu o potser demà..., deia, quan deixes aquests preàmbuls tan llefiscosos, comença l'aventura i, de cop, el dubte deixa de ser un obstacle i es converteix en un incentiu. I trobes que et canses, efectivament, ¿i què esperaves? I resulta que passen coses, no totes bones, però improvises i te'n surts, i aquella lliçó val més que tots els discursos, perquè ets tu qui l'aprèn sense ningú que te la dicti. I surts guanyant, perquè amb Déu sempre surts guanyant, malgrat pugui semblar que a estones perds. I si no, no és Déu.

Fins a la impertinència

Fins i tot, arriba que et plantes, com Abraham, amb elegància, però amb contumàcia: "¿De debò que fareu desaparèixer tant el just com el culpable?" Això no ho entenc i no ho crec de Vós, Senyor, "mai de la vida, Vós que judiqueu el món, ¿us podríeu desentendre de la justícia?". I comences a regatejar amb Déu, cinquanta, quaranta-cinc, quaranta, trenta, vint, deu..., fins a la impertinència, perquè no entens i vols entendre i tens tot el dret i això també forma part del creure.

Com l'amic que a mitja nit toca a la porta del veí per demanar tres pans i, quan li donen llargues, o això li sembla, segueix bastonejant la porta fins que li obren i li donen allò que necessitava. Com deia l'Antonio amb el seu estil precís: "para ganárselo hay que currárselo." O amb altres paraules: "el que costa poc, val poc", també en el terreny de la fe i del sentit de la vida. Volem sentit sense insistència i felicitat sense “impertinència”, i això no és possible.

Ara que estic de colònies m'adono de com pot arribar a ser d'impertinent un nen per tal d'obtenir una futesa; ¡quant més no ho hauríem de ser nosaltres per tal d'obtenir allò que Déu ens promet i que és molt més que necessari per a viure: el seu esguard i el seu somriure!

dijous, 19 de juliol del 2007

HOMILIA DG-TO-C16
ELOGI DE LA VIDA CONTEMPLATIVA (Lc 10,38-42)



El text de Marta i Maria m’ha donat l’ocasió de fer una cosa que fa temps que tinc necessitat de fer. Sí, vull fer l’elogi de la vida religiosa contemplativa, vaja, dels monjos i les monges, perquè ens entenguem. I veureu perquè.

¿Quin sentit té?

Partiré d’un comentari típic i tòpic que surt tant de la boca dels ateus com dels creients: “no entenc quin sentit té tancar-se tota la vida en un convent per pregar, amb la quantitat de coses bones que es poden fer i amb la quantitat de necessitats que hi ha en el món, no sé, en comptes de tancar-se entre quatre parets, podrien anar de missioners a l’Àfrica...”


Em venen ganes de respondre, una mica a la brava: “si tanta necessitat hi ha, ¿per què no te’n vas tu a l’Àfrica?”. Resulta que els monjos i les monges perden la vida i el temps pregant en un monestir, ¿i tu no la perds treballant vuit hores en una oficina i passant els estius a Salou? ¡Estem fets tots plegats una bona colla de Martes, atrafegats per tot i apassionats per res!

El sentit és Déu

Rebobino una mica. Reprodueixo un fragment d’una discussió que vaig tenir l’altre dia amb un bon amic ateu. Deia ell: “puc acceptar que hi ha l’Ésser que ho engloba tot, l’Absolut si tu vols; el que no puc acceptar és que aquest Absolut tingui una voluntat que m’afecti personalment a mi, minúscula i insignificant partícula de l’univers. No només em sembla irracional, sinó absurd.”


Responia jo: “Tens tota la raó, segons els paràmetres cartesians de la raó, hauria de ser així; però no ho és. L’experiència humana de Déu segueix uns altres camins. Ja sigui per connaturalitat o per trencament, resulta que un dia et trobes creient en aquesta voluntat que se’t manifesta com a providència i proximitat. De cop sents, amb una certesa, no irracional, sinó transracional (que incorpora la raó i més que la raó), que l’univers no és un lloc inhòspit, sinó que està habitat, jo diria amarat, per una presència que el precedeix. Les coses tenen sentit i no només explicació, i jo com preferit entre totes elles, elevat a una dignitat que només l’Amor pot justificar.”


L'experiència humana de Déu

Jesús parlava d’aquesta experiència de Déu amb termes i nocions humanes, és clar, les úniques que tenim i podem comprendre. Per molt que Déu no sigui humà, l'experiència que nosaltres podem tenir d'ell sí que ho és i, si no se n'avergonyeix ell, ¿ens n'hauríem d'avergonyir nosaltres? ¿Què faria l’home si Déu s’ajupís per parlar-li amb el seu propi llenguatge? S’ajupiria també per escoltar-lo, ¿no? Doncs això és el que fa Maria, i el que fan també, a la seva manera, els monjos i les monges que passen la seva vida tancats en un monestir. No només ells, quedi clar, però ells d’una manera especial. Signe preciós d’una humanitat que escolta la paraula que Déu li adreça a cau d’orella.

Estimar és entretenir-se...

L'amor no és necessari, és imprescindible, i ¿què és l'amor sinó "entretenir-se" (tenir-se mútuament) amb l'altre? ¿Qui gosaria dir que el pare o la mare perden el temps amanyagant el seu nadó? Doncs, el mateix. La vida religiosa contemplativa és una forma d'entretenir-se en aquesta relació entranyablement cordial que Déu estableix amb nosaltres.


Els monjos i les monges representen aquella part de nosaltres que s’entreté amb l’essencial i ens recorda quin és el sentit i la gràcia de tot el que fem. Ells són, com diu la Germana Glòria Nogué del Monestir de Vallbona de les Monges, els qui “preserven la serenitat del món.” (LV, La Contra, 28 de juny de 2007) Ells i elles són una alarma en senyal d’alerta per tal d'advertir-nos com resulta d’estèril estar “preocupats i neguitosos per moltes coses, quan només n’hi ha una de necessària.”

...en la sola cosa necessària

Ells i elles són com l’alzina de Mambré per a una humanitat que, com Abraham, està “asseguda a la porta de la tenda, quan la calor és més forta.” Gràcies a ells podem reconèixer els tres visitants desconeguts i rebre’ls a casa perquè refacin les forces i hi dipositin la seva promesa: “la teva esposa tindrà un fill.” Elles i ells ens recorden que la nostra humanitat està prenyada i el seu futur és gràvid, com Sara, malgrat la seva avançada edat i el seu escepticisme.


Ells i elles són signe d’una humanitat que, com Maria, s’ajup als peus d’aquest Fill per escoltar-lo i fer de les seves paraules les nostres delícies. Ells i elles són encara, i esperem que per molt de temps, la garantia de que aquesta sola cosa necessària “no ens serà mai presa.”

divendres, 13 de juliol del 2007

HOMILIA DG-TO-C15
¿QUI SÓN ELS ALTRES? (Lc 10,25-37)


“Estima els altres”, d'acord, però ¿qui són “els altres”? Els enemics ¿són "els altres"? Els immigrants ¿són "els altres"? Els caps rapats ¿són "els altres"? El meu veí insuportable ¿és "dels altres"? Els meus defectes físics ¿són “els altres”? ¿Qui són “els altres”?

Hi ha una pel·lícula d'Alejandro Amenábar que porta per títol "Els Altres". En aquesta pel·lícula, els altres són els morts, aquells que estan a les antípodes dels vius. Ni que la figura sigui una mica forçada, serveix per dir que els altres són aquells que estan a les meves antípodes, aquells que em fan creuar la línia, que em fan desviar del camí, que m'entretenen en el moment més inoportú... Quan dic això, m'encongeixo, ¡jo que tendeixo tant descaradament a escapolir-me dels problemes que em posen els altres! Està tan clar que sóc com el sacerdot o com el levita, però tan clar, que fins i tot em ruboritzo de pensar que alguna vegada m'he arribat a identificar amb el bon samarità... L'ignorant és insolent, que deia el savi.

L’amor aproxima

Jesús ens proposa un figura massa elevada, no diré impossible, però sí molt difícil. El samarità és una vara situada per sobre dels sis metres: s’hi arriba amb perxa i encara. Quantes vegades no haurien meditat, i potser predicat, el sacerdot i el levita, aquesta frase de la Llei: “No rebutgis el qui et demana perquè ho necessita, no giris la cara al pobre.” (Sir 4,4) El sacerdot i el levita, a la seva manera, feien com nosaltres: s’omplien la boca de solidaritat, tolerància, pluralitat, integració, diversitat... però a l’hora d’ajupir-se trobaven una bona raó per escapolir-se.

Hi ha qui tradueix "els altres" com "el pròxim". Aquesta traducció seria incompleta si entenguéssim “el pròxim” com el germà, l’amiguete, el guapu, el colegui. Per això no caldria un manament, fins i tot als assassins més despietats els cau la baba davant el seu fillet. La traducció potser més completa del manament seria: "estima els altres (els allunyats) de tal manera que esdevinguin pròxims". L'amor aproxima: "l'altre" esdevé "pròxim" quan, trencant barreres i llunyanies, me l'estimo com a mi mateix.

Un lloc disponible per l’Altre

Simone Weil té una frase que arrenca totes les crostes: "Estimar l'altre com a tu mateix implica com a contrapartida estimar-te a tu mateix com si fossis un altre." Per a què l'altre s'acosti, tu t'has d'allunyar una mica. Aquest és el sentit de la segona part de la frase: "estima't a tu mateix com si fossis un altre", com si haguessis de creuar el carrer, com si no estiguessis en primer pla, com si hi hagués un altre abans que tu, algú a qui li reserves el lloc per quan arribi el torn. Una de les condicions de possibilitat de l’amor cristià és que aquest “primer lloc” no estigui ocupat per un mateix, sinó que estigui disponible per l’altre.

Ara bé, i permeteu-me que faci una certa apologia, ¿com puc estimar "els altres", si no estimo, per sobre de tot, a "l'Altre", aquell que preserva el valor absolut de l’estrany, del llunyà, de l’estranger, aquell que es situa a les antípodes del meu amor propi i que posa a prova constantment la meva capacitat d'estimar? Déu és aquest primer lloc alliberat i reservat per l’altre. Déu és l'Altre, amb majúscula, que preserva el lloc dels altres, amb minúscula, quan tendim a posar-nos nosaltres en el seu lloc. Déu em recorda que sóc un sacerdot estressat o un levita apressat, i que per donar massa importància a algunes coses estic oblidant la fonamental, millor dit, la estic esquivant, li estic donant l'esquena i passant culpablement de llarg. Com a mínim, no t'enganyis.

Veritat i vanitat

Avui està en boca de tothom que no hi ha Veritat, amb majúscula: quina gran Mentida, amb majúscula! Diem que cadascú té la seva veritat, amb minúscula: quina gran Vanitat, amb majúscula! ¿Qui té, doncs, la veritat? Pregunta capciosa i tramposa. La Veritat no es té, la Veritat s’estima, es busca i es creu. No sóc jo qui jutja la Veritat, jo sóc jutjat per ella. Jo sóc reu en el tribunal de la Veritat i no jutge: quin greu error creure el contrari, total perquè sé fer cançons, pel·lícules, càlculs infinitesimals o assajos en un laboratori... ¡quanta vanitat! No és veritat que jo tingui “la meva veritat”, l’únic que jo tinc és la meva vanitat i encara.

¿Qui té, doncs, la Veritat? El sacerdot i el levita, senzillament la defugen per seguir entretinguts en la seva mentida, disfressada de pressa, de feina, de mandra... El samarità ni té la veritat ni pretén tenir-la, però, a diferència dels altres, la reconeix en l’home ferit i es deixa jutjar per ella: “tinc pressa, aquest home és un estranger, quina complicació... però si passo de llarg aquest home morirà.” Ja està, així de simple: reu en el tribunal de la Veritat amb el veredicte d’innocència, és a dir, de benaurança: “Feliços els qui passen al costat de l’altre i no canvien de vorera.”

divendres, 6 de juliol del 2007

HOMILIA DG-TO-C14
MORIR D’ÈXIT (Lc 10,1-12.17-20)

Li va passar fa un any al Reial Madrid, i els culés vinga a riure. Aquest any ens ha passat a nosaltres i no vegis com s'han despatxat. Però és que aquesta lliçó és d’aquelles que no s’acaben d’aprendre mai. L’èxit embriaga i aquesta és la seva condició; no pots aturar l’eufòria; no pots posar fre a les seves aspiracions desmesurades. Fins que la cosa peta. És com pretendre beure vodka sense parar i no embriagar-se: hi ha qui té més resistència, però, més tard o més d’hora, tothom cau.


També tu, gran manitú

Fins i tot els deixebles, amb un projecte tan noble com el que Jesús els havia confiat, van caure. ¿Què hi ha de més noble que anar, de dos en dos, com anyells entre llops, a segar una collita descomunal, sense bossa ni sarró ni calçat? ¿Què hi ha de més autèntic que marxar dos mesos a Darfur, amb una motxilla de 30 litres, unes sandàlies del Decathlon i un llibre de Benedetti? ¡També tu, oh missioner estival, pots morir d’èxit!

¿No ho sabies o no volies saber-ho? ¡Com afalaga que algú reconegui la teva generositat! ¡Com infla que algú ponderi el teu gest solidari! ¡Que bé que senta l’ovació dalt de l’escenari! També tu et pots deixar afalagar pel poder que et dóna la teva generositat, la teva solidaritat, el teu coratge, la teva puresa ideològica, la teva finor espiritual, la teva consciència expandida, la teva sagacitat artística... ¡També tu, gran manitú, pots morir d’èxit!

¿Aigualir la festa?

Jesús, en canvi, no descansa, no es relaxa. ¿Per què s’entesta a trencar l’encant d’un moment com aquest? ¿Per què no es lliura sense impediments a la contemplació de la meravellosa perspectiva que et dóna el zenit? ¿Per què no es deixa embriagar per les aromes dionisíaques que la vida destil·la de tant en tant?

Potser Nietzsche tenia raó: el cristianisme és una negació de la vida, una repressió del seu instint fonamental, l’instint desmesurat de l’èxit, del plaer, del poder i de la glòria. “Fins els dimonis se’ns sotmeten pel poder del vostre nom”, els deixebles ja anaven per bon camí, ja. Trepitjar serps i escorpins sense rebre les seves picades, sobrevolar el patiment i esvair els espectres fantasmals del fracàs, ¿es pot demanar res més? ¡Què diferents haguessin estat les coses si Jesús no s’hagués entestat a espatllar-les! Fins i tot la Paris Hilton s’hi hagués trobat a gust amb un cristianisme tan megafashion.

¿No serà que...?

Els cristians portem dos mil anys trepitjant les serps i els escorpins, però ara semblaria que hem trepitjat merda, amb perdó, i no acabem de saber si ha estat per mala sort o per bona. M’atreveixo a sospitar que potser també nosaltres hem mort d’èxit. La causa i els efectes del nostre èxit passat, ¿no són potser la causa i els efectes del nostre fracàs present? La mateixa gent que abans omplia les catedrals ara omple les grans superfícies comercials. Un consumisme superficial ha ocupat el lloc d’un cristianisme també superficial, i la transició s’ha produït amb una sorprenent placidesa.

Potser ens hem alegrat desmesuradament de coses relativament importants i hem oblidat l’única raó que pot fer veritable i eterna la nostra alegria. ¿No serà que li hem pres massa sovint a l’Esperit el rol de sembradors, negligint el rol de segadors que ens corresponia? ¿No serà que ens havíem construït graners a la nostra mida i no a la mida de l’Esperit? ¿No serà que Déu ens convida a vendre’ns la col·lecció de “bosses, sarrons i sandàlies” que hem anat acumulant al llarg del temps? ¿No serà que l’Esperit ens convida de nou a la sega perquè és veritat que “la collita és abundant”? ¿No serà que hauríem de tornar a recórrer els camins, de dos en dos, lleugers d’equipatge i sense entretenir-nos en parafernàlies?

Odette Toulemonde

He llegit a “La Contra” una entrevista a Eric-Emmanuel Schmitt, escriptor i cineasta molt apreciat per mi. Acaba d’estrenar una pel·lícula que toca de petac aquest tema. La relació entre un escriptor d’èxit, víctima de la displicència que engendra la claca mal digerida, i una dona feliç, senzillament perquè ha tret el nas darrera els núvols i ha vist que el seu nom estava escrit en lletres majúscules: “Odette Toulemonde”.

És una paràbola deliciosa d’aquesta veritat tan evangèlica: l’èxit és com les drogues, embriaga, però a la llarga mata. Només hi ha un èxit que no mata, l’èxit de descobrir això que l’Eric-Emmanuel va descobrir un bon dia, perdut al mig del desert: “Me inundó una confianza extrema, la certeza de que todo tiene sentido y de que debía admitir lo incomprensible. Una sensación que todos tenemos en la niñez: para el niño el mundo es misterioso, pero confía. La fe es volver a encontrar ese sentimiento.” I, afegeixo jo, “la alegria es volver a encontrar esta fe.”