divendres, 30 de desembre del 2011

VISIÓ NOCTURNA

HOMILIA-B-SANTA MARIA, MARE DE DÉU (Lc 2, 16-21)

Fa poc, el meu company Àlvar va explicar-nos que al Gihembe Refugee Camp de Rwanda els nois han d'estudiar de nit i que, com que no tenen electricitat, han de fer-ho amb uns lots frontals que recarreguen amb una dinamo a pedals. Us imagineu funcionar així? Ens concentraríem molt més perquè el feix de llum projectat pel frontal limitaria el nostre camp de visió a l'àrea il·luminada. Fora d’aquesta aura, només foscor. Veuríem menys coses però les veuríem més clarament.

Potser és per això que els pastors van reconèixer el Salvador de nit. De nit se'ls va aparèixer l'àngel i l'esclat del seu anunci va il·luminar la fosca. De nit es van posar en camí i de nit el van veure en una menjadora, il·luminat per un feix de llum diví. Maria «guardava tot això en el seu cor i ho meditava» de nit, perquè és de nit que el Senyor «il·lumina el seu rostre sobre nosaltres i ens fa veure la claror de la seva mirada», com ens assegura la famosa benedicció del llibre dels Nombres.

Hi ha coses que només es veuen de nit, un cop els ulls s'han acostumat a la penombra. Què important és acostumar els ulls a la penombra! Què important és desenvolupar una certa visió nocturna! Wilde va escriure De Profundis en penombra i a la presó. En condicions semblants, Sant Joan de la Creu havia composat, quatre segles abans, la Noche oscura del alma. I ningú no ha descrit millor l’esperit del nostre temps que Novalis en els seus Himnes a la nit. Heu provat de treballar de nit? Sembla que els pensaments flueixen més àgils i es produeix un silenci que no podem trobar de dia.

Déu ens va pensar per al dia, per a la felicitat diürna, per a la vida en plena llum... però jo estic segur que ens va crear de nit.

divendres, 23 de desembre del 2011

PESSEBRE

HOMILIA DE NADAL (Jn 1,1-18)

El pessebre és segurament la icona més pura de la innocència humana. Els nens hi veuen la possibilitat d’un món ideal, els adults l’enyorem. Tenim nostàlgia d’un món fet de rius brillants com la plata, de muntanyes nevades, de pastors amb el sarró ple de torrons i garapinyades, de bous i mules ben alimentats, d’homes savis que venen de lluny per portar presents, de pares i mares humils però dignes, d’infants embolcallats sobre un feix de palla tova i càlida.

Nadal és tot això, sens dubte. Nadal és aquest desig d’autenticitat, de senzillesa, de pau i harmonia. Vaig sentir a la radio que es fan més de dos-cents pessebres vivents en diferents pobles de Catalunya. I no només això: quantes representacions dels pastorets?, quantes misses del gall?, quants tiós cagaran de nou?, quants poemes de Nadal? La tradició del Nadal sembla que no es perd entre nosaltres i no crec que sigui veritat que el consum s’ho mengi tot. Molta gent i en molts indrets aprecia les tradicions nadalenques i les conserva, encara que sigui una mica al marge de la fe.

Ara bé, Nadal no és només això. La gran alegria de què Isaïes parla en la primera lectura no és una alegria superficial com el tremolor d’una nostàlgia que dura el que dura el pessebre en les nostres llars abans de tornar a la cruesa del món real. Nadal no és un parèntesi que Déu obre en la nostra història, sinó la revelació del seu sentit, més enllà dels dies i els símbols d'aquesta entranyable festivitat.

L’alegria de Nadal no neix de la dolça enyorança que provoca en nosaltres un pessebre fet amb figuretes de fang. L'alegria inefable de Nadal neix de la paraula que Déu ha volgut plantar, com una tenda, en el cor de la humanitat. Nadal és un temps únic per reconèixer aquesta paraula que tenim arrecerada al cor, i posar-nos en sintonia amb aquest nadó que encara jeu indefens en tantes menjadores com hi ha escampades pel nostre món, en tants pessebres potser no tan idíl·lics com els de les nostres llars, però sens dubte molt més reals.

divendres, 16 de desembre del 2011

AMOR CARNAL

HOMILIA DG-AD-B04 (Lc 1,26-38)

Hi ha qui parla encara, ni que sigui per fer-ne broma, de l'amor carnal com si es tractés de la forma menys digna de l'amor. Més o menys digna, és la forma que Déu ha escollit per estimar-nos. Déu ens estima carnalment; no estima la nostra ànima si no és ben enganxada al nostre cos, a la nostra carn. Ja em direu si no tinc raó: tant estima Déu la nostra carn que l'ha fet seva! 

Només pot entendre això qui ha estat enamorat, carnalment enamorat. El desig de l'altre és un desig que no separa la persona estimada en parts. No estimes el seu caràcter abans que el seu físic o els seus valors humans més que no pas la seva part espiritual. L'estimes tot sencer, sense dividir-lo en parts, com un pack.

L'amor carnal de Déu és per a nosaltres la forma que ha pres el seu amor espiritual. Estima la nostra història, amb les nostres ferides que ell ha anat amorosint amb infinita tendresa; estima el nostre caràcter, esquerp o generós; estima cada un dels nostres intents de ser millors i estima també els nostres fracassos perquè ens fan més forts.

Tot i que ens coneix millor que nosaltres mateixos, estima tots els nostres accidents, fins i tot aquells que a nosaltres més difícils se'ns fan de suportar. I no ho fa perquè a ell li agradi la rebequeria, la malformació física o el caràcter depressiu... li agrada perquè som nosaltres, en aquell moment i en aquelles circumstàncies, com un pack.

Us deixo un enllaç amb imatges delicioses de l'anunciació.
Au doncs, amics, Bon Carnal!

divendres, 9 de desembre del 2011

APÒSTATA

HOMILIA DG-AD-B03 (Jo 1,6-8.19-28)

Uns em pregunten si jo sóc la llum; em diuen: «ets jesuïta i en teoria has d'estar preparat per donar resposta a tots els reptes del món amb un cop de bareta màgica»... Però els he dit que no, que jo no sóc pas la llum.

Altres em pregunten si sóc Elies perquè escric unes homilies reeixides que fan sentir que Déu se t'acosta o, si més no, que no sembla tan lluny... però jo els reponc que no ho sóc pas, de profeta.

Encara hi ha qui em pregunta si sóc jo el Messies perquè surto en uns vídeos parlant de la meva malaltia i que això els omple de respecte reverencial... però els he respost com el tiet Eusebi d'Incerta Glòria: «no sóc de pasta de messies, jo; ¡de pasta de sopa i gràcies!»

¿I qui sóc jo, aleshores? Ho diré el més breu i el més exacte: sóc un apòstata, sí, un apòstata de debò, i no com tota aquesta gent que pensa que apostatar és "esborrar-se de l'església". És a dir, sóc algú que davant la mort ha fet un pas enrere, algú que crida cada nit "no vull morir" fins a esgargamellar-se, algú que ha conegut el Messies, ¡aquest Messies!, i no gosa seguir-lo més enllà, algú que no vol perdre la vida i que a l'hora de la veritat no s'acaba de creure que "qui la perdi per mi i per l'evangeli la guanyarà". Aquest sóc jo, pobre de mi, que goso batejar amb aigua.

Escolta'm ara, tu, que tens vocació de profeta i de messies i que ignores que davant la mort, si no estem assistits per l'Esperit Sant, tots som apòstates. Tu que menysprees els pobres afirmant que el més important és que els donem aigua, i que això de l'Esperit Sant és imposició cultural i proselitisme. Tu que creus que entre l'aigua i l'Esperit Sant no hi ha, en el fons, gaire distància. Tu que t'omples la boca amb "donar la vida", "perdonar l'enemic", "vèncer la mort" i "despullar-se" i no esclates en plors només de pensar el que volen dir de debò aquestes paraules.

«¿Per què bateges, doncs, si no ets Elies ni el Messies?» ¿No t'adones que bateges només amb aigua, litres i litres d'una aigua que empapa l'ànima però no la salva? Adona't que si té sentit tot això que fas amb tants litres d'aigua és perquè darrera teu ve Aquell que pot batejar amb Esperit Sant i omplir així de gràcia la teva pobra aigua.

divendres, 2 de desembre del 2011

RETALLADES

HOMILIA DG-AD-B02 (Mc 1,1-8)

«Consoleu, consoleu el meu poble...» Amb aquestes paraules comença el tercer llibre d'Isaïes, la millor obra de la literatura escatològica universal, el més commovedor cant a l'esperança que s'hagi escrit mai. «Parleu al cor de Jerusalem i digueu-li que s'ha acabat la crisi... ja heu rebut doble retallada pel vostre pecat...»

¿Qui ens anunciarà a nosaltres la fi d'aquest temps de núvols i tempesta? ¡La crisi s'ha acabat! ¡Ja no són necessàries les retallades! ¡Els aturats trobareu feina i els que passàveu penúries us veureu alleujats! ¡El temps de la sang, la suor i les llàgrimes ha passat! Això és el que desitgem tots per Nadal.

Tanmateix, ens costa creure als missatgers que voldrien superar la crisi a base de bons sentiments i bona voluntat, de la mateixa manera que desconfiem dels profetes de la crisi eterna i de l'empitjorament constant. Els cristians sabem que allò que preval no és la fallida sinó el rescat; no és la crisi sinó la bonança; no la depressió sinó el Nadal.

No és optimisme, és esperança. Mentre l'esperança creix, l'optimisme es desinfla amb les dificultats. És per esperança que fem un Gran Recapte d'aliments en plena crisi i n'arrepleguem 1095 tones, dues vegades i mitja més que quan la crisi no era tan gran. És per esperança que Intermon-Oxfam ens convida a no esperar amb els braços creuats. És per esperança que la gent d'Arrels «prepareu el camí del Senyor i aplaneu les seves rutes» acollint a tots aquells que no tenen família i no tenen llar per molt que sigui Nadal.

«No és que el Senyor retardi el compliment de la promesa, com alguns suposen que fa; més aviat és pacient amb vosaltres, perquè no vol que ningú es perdi, sinó que tothom arribi a la conversióL'advent és temps de desert, pèl de camell, llagostes i mel boscana, és temps de crisi i de retallades, temps de pèrdues i de sacrificis compartits; però és, sobretot, una ocasió única per sentir-nos a tocar d'un Déu que ens vol desguarnits, sí, però esperançats.

divendres, 25 de novembre del 2011

ADVENT

HOMILIA DG-AD-B01 (Mc 13,33-37)

«Déu que s'amaga, Déu salvador.» Ningú no ha igualat el profeta Isaïes en precisió. El meu amic Marc no hi està d'acord: ¿un Déu que per salvar s'ha d'amagar? No té sentit, oi Marc?

Per molt que busquem Déu no l'acabem mai de trobar del tot, perquè Déu no s'hi troba entre les coses que hi ha en el món. Quan pensem que el tenim a l'abast, se'ns esmuny com una sargantana. Déu s'amaga del món per evitar que el món se n'apoderi i el converteixi en una cosa més al seu servei. Només un Déu que s'amaga, en aquest sentit, pot ser un Déu salvador.

Els creients hem posat la nostra confiança en algú que ha marxat de casa i no ha especificat quan tornaria. Trobareu fàcilment en el món els indicis d'un Déu que sembla absent. Us passarà sovint que quan vosaltres hi arribeu, ell, tot just, haurà marxat. Molt estranyament, que no us enganyin, gaudireu de les seves presències, que són minses i bromallades. I és per això, precisament, que l'esperem... veus, amic Marc?

«¡Oh, si esquincéssiu el cel i baixéssiu!» Això voldríem tots, que Déu hagués tornat ja per no marxar mai més, que no haguéssim de recórrer a cap més «mensajero que no saben decirme lo que quiero», com es planyia Joan de la Creu en el seu Càntic. Som homes assedegats i busquem l'aigua, però no qualsevol aigua. És per aquella aigua que està per damunt de la nostra set que estem disposats a esperar el que calgui.

I és que Déu no només és absent, Déu és salvador i tornarà. No una cosa sense l'altra. És ben cert que Déu s'obre un camí en les nostres vides tossudament; això sí, esquivant tots els intents, legítims però cecs, d'abastar-lo i enllaunar-lo. Si ens troba desperts i disponibles (fixa't que no dic impol·luts) ens salvarà; si no, passarà de llarg un cop més i nosaltres tornarem a desesperar tot el que havíem esperat.

Déu no és absent, nosaltres som absents, Déu és en advent.

divendres, 18 de novembre del 2011

LA CREU O L'ABSURD

HOMILIA DG-TO-A34 (Mt 25,31-46)

Avui celebrem la solemnitat de Crist rei, el Messies exaltat en una creu. Us vull parlar a propòsit d'un llibre que estic llegint i que està deixant en mi una profunda petjada. Es tracta d'«Incerta glòria», l'obra mestra d'en Joan Sales. M'ha impactat especialment el personatge d'en Juli Soleràs.

En Juli és com un ganivet esmolat a l'hora d'emetre judicis sobre la realitat: nu i lúcid com un diamant. El seu veredicte pel que fa a l'existència humana n'és una bona mostra: «venim de l'obscè i anem al macabre.» I davant d'aquesta constatació desangelada, quan un no esperaria més que el cinisme com a sortida, en Juli ens sorprèn amb una sentència encara més lapidària: «la creu o l'absurd.»

És el més breu i més exacte sumari de l'existència humana. Davant el vertígen infinit que produeix l'impacte del mal, de la malaltia, de la mort; davant la sensació d'estafa que vivim quan els amors més purs es contaminen; però també davant de tants testimonis d'una tendresa impossible enmig dels escenaris més macabres... no ens resten més que dues sortides honestes: la creu o l'absurd.

Només l'amor d'un Déu que no claudica davant la catàstrofe pot evitar que aquest món nostre s'enfonsi i que la nostra existència sigui un absurd. Només els súbdits d'un rei crucificat, encara que no ho sàpiguen, poden donar de menjar a l'afamat i de beure a l'assedegat, acollir el foraster, vestir el despullat, visitar el malalt i l'empresonat... sense passar-li després a Déu (o als altres o a l'Estat o a la sort o a qui sigui...) la minuta del seu treball.

«¡Com tots els misteris de la vida i de la mort es resolen en Jesús crucificat! ... ¿No és això el cristianisme? ¿Aquesta absurditat, la follia de la Creu? El cristianisme és estrany, el cristianisme és absurd, i estrany i absurd com és, és l'única resposta. Déu assumint la immensitat de la nostra misèria i per això despullant-se de la immensitat de la seva glòria, oferint-se crucificat, en espectacle obscè i macabre per redimir l'Obscè i el Macabre »

És això, amic Sales, és això.

divendres, 11 de novembre del 2011

EMPRENEDORS

HOMILIA DG-TO-A33 (Mt 25,14-30)

Abans en deien "empresaris", ara en diuen "emprenedors". Es tracta de gent que arrisca el seu capital o el capital d'un altre per convertir una bona idea en un benefici personal i social. En altres països aquest tipus de gent està molt ben valorada i el sistema polític més aviat els hi posa les coses fàcils perquè proliferin. Dic jo que pensen: si a aquests els hi va bé, hi haurà més gent amb feina i més recaptació en benefici de tothom.

Al nostre país, en canvi, els emprenedors estan molt mal vistos. De sortida, se'ls considera sospitosos. Se'ls acusa de buscar el lucre personal abans que el benefici social, se'ls estigmatitza com a potencials explotadors dels treballadors, se'ls carrega de tràmits farragosos, se'ls penalitza amb mil requeriments... Tot això i més, amb tal que no posin a produir els seus talents, no sigui que tots en sortim guanyant.

A casa nostra ens agrada més el funcionari. ¿Tens un talent?, doncs guarda'l ben embolicat i viu de les rendes dels altres. No arrisquis massa no sigui que ho perdis. ¿Per què fer-ho, d'altra banda, si pots viure subvencionat? Tanmateix, és cert que hi ha molts funcionaris que posen el seu talent al servei dels altres i miren que aquest servei sigui de la millor qualitat amb la major eficiència. Són funcionaris amb esperit emprenedor.

Dic tot això per evitar que ens passi el mateix amb la fe: que penalitzem l'emprenedor i afavorim el funcionari. Hi ha molt funcionari religiós i espiritual entre nosaltres. Molta fe gastada, sense sang, sense ganes d'arriscar gaire, buscant només el compliment dels mínims per tal de viure subvencionat i sense ensurts.

¿On tenim amagats els talents? Bé que hi són, ¡punyeta! Portem massa temps a les catacumbes i ens hi hem acabat acostumant. Hi ha molt de talent latent i encara massa poc de patent. El Senyor era un emprenedor i va voler economanar-nos aquest esperit de fer front a les dificultats amb tal de portar endavant la nostra "idea" fins a convertir-la en un benefici social.

Treiem-nos, doncs, les lleganyes dels ulls i deixem aquest esperit funcionarial que ens adorm la fe i mata en nosaltres l'esperit emprenedor que Jesús ens va manar.

divendres, 4 de novembre del 2011

TORXA ENCESA

HOMILIA DG-TO-A32 (Mt 25,1-13)

Timothy Radcliffe explica que a l'entrada d'una parròquia va ensopegar amb un póster vocacional que deia: «¿Què prefereixes: passar la nit en vetlla amb les cinc verges prudents o anar-te'n al llit amb les cinc imprudents?» Això és promoció vocacional i la resta són punyetes, oi?

No vull especular sobre el que faria al llit amb cinc verges imprudents, però el que sí sé és que no voldria estar dormint quan arribi el nuvi a mitja nit i em trobi amb la torxa apagada i sense oli per encendre-la de nou. Voldria ser dels que vetllen, dels que no deixen passar ni un segon d'aquest temps tan saturat d'unció (¡d'oli que crema!) que Déu ens regala cada dia perquè no deixem mai d'admirar-nos i de lloar-lo.

Ens espera tanta bellesa allà fora, tantes paraules amb sentit, tantes mans disposades a obrir-se per donar-se... Espero no ser mai un d'aquells nihilistes imprudents que sobrevolen aquest món nostre, enfotent-se de la innocència dels altres, sense trobar mai la terra propícia per posar-hi els peus i arrelar-se... sí, per embrutar-se.

Espero no ser mai d'aquells pontífexs imprudents que reparteixen assegurances de vida a baix cost a les bones ànimes, a canvi de no pensar, de no sentir, de no gaudir, de no embogir de joia a cada miracle quotidià... mentre descuiden el seu patí del darrere i deixen que se'ls ompli de males herbes la mirada.

Sí, jo vull passar la nit en vetlla, amb la torxa encesa i amb una bona reserva d'oli a la recambra, gaudint ja de la seva presència, esperant que arribi del tot i per quedar-se.

divendres, 28 d’octubre del 2011

TÍTOLS

HOMILIA DG-TO-A31 (Mt 23,1-12)

Els títols ens diuen quin lloc ocupem dins el nostre àmbit social. És per això que un títol només té validesa a l'interior de la societat on ha estat emès. ¿Quants senegalesos, amb el títol d'ingeniers al seu país, estan treballant de manobres a casa nostra? ¿Quantes rumaneses, que serien reconegudes infermeres a la seva terra, estan fent aquí de cambreres?

Si vols fer valdre un determinat títol en un país que no sigui el teu, suposat que els convenis bilateral ho permetin, hauràs d'omplir molts papers fins que se't reconegui de forma oficial. Qui no hagi passat mai pel tràmit de les convalidacions, en l'àmbit que sigui, no acabarà de fer-se una idea de com pot arribar a ser de farragós i d'humiliant.

Jesús reconeix els nostres títols humans, però ens recorda que, al Regne de Déu, no es poden convalidar. El conveni bilateral diu: « Al capvespre de la vida, al límit no del temps sinó de l'eternitat, a l'escaire dels dies i les hores, en allò que fas i en el perquè ho fas... no et convalidaré els títols que em presentis, sinó l'amor que t'omple els llavis i els noms que et fan costat. »

Perdoneu l'estrebada lírica que m'ha donat, però ja m'enteneu, oi?

Sereu "mestres", sereu "pares", sereu "guies", sereu allò que vulgueu al vostre país... acumuleu tants títols com sigui necessari (d'alguna manera us heu d'anomenar); però no perdeu mai de vista que, per molta paperassa que ompliu, en el regne del Pare no compta més el mèrit que la necessitat, no et paguen les hores sinó el treball, no et convaliden el títol sinó l'amor que hi has posat, al capdavall.

divendres, 21 d’octubre del 2011

REVOLUCIÓ

HOMILIA DG-TO-A30 (Mt 22,34-40)

Aquests dies ha tornat a revifar la indignació. Em sembla admirable la generositat i bona fe de tanta gent que està donant una part important del seu temps a una causa desinteressada en favor d'un canvi positiu de la nostra societat. Però això no treu que n'estiguem fent un gra massa de tot plegat. No crec que estiguem assistint a l'albada d'un món nou on no hi tindrà cabuda la corrupció ni la lluita pel poder. No crec que la indignació sigui cap virtud, com tampoc que tots els que no s'indignen siguin uns insolidaris.

He desconfiat sempre, com instintivament, de l'arrogancia voluntarista que acompanya tot posat revolucionari. No crec que la revolució, en ella mateixa, hagi construït res de consistent en el nostre món. La revolució només és eficaç per a destruir. Li devem el merit d'haver contribuït a destruir monstres, que no és poc. Però, quan no s'ha deixat civilitzar a temps, la revolució ha creat monstres nous, encara més grotescs.

I tot això, ¿què té a veure amb l'evangeli d'avui? Doncs imagineu-vos que a la pregunta capciosa dels fariseus, Jesús hagués respost, tot indignat: «el més important és capgirar aquest sistema capitalista injust, instaurar una anarquia assambleària, fer serveis públics i gratuïts per a tothom sense necessitat de pagar-los, exonerar-nos dels nostres deutes a costa dels especuladors sense escrúpols que s'han aprofitat de nosaltres, i començar de nou, fent taula rasa, com si el món comencés ahir i els bons fòssim nosaltres.»

Però no va dir això, és a dir, no va fer un discurs ideològic, que és el que els fariseus volien d'ell, per comprometre'l: «¿estàs a favor dels indignats o contra ells? ¿ets dels que tiren més cap a Déu o dels que tiren més aviat cap a l'home?» Per a Jesús no hi ha Déu sense home i no concep l'home sense Déu. No hi ha "primer omplir la panxa i després parlar de Déu". No hi ha "coses divines" superposades a les "coses humanes", de la mateixa manera que no hi ha un àmbit de l'home que s'hagi de preservar de la "intromissió" divina.

És en aquest territori, lluny de les pancartes i les grans proclames emocionals -que et situen a una banda o a la contrària-, que farem possible la trobada entre l'amor a Déu i l'amor a l'home, entre la impossibilitat i el do, entre la realitat i l'utopia, entre la necessitat de canvi i la possibilitat real de canvi. Repeteixo: no a base de voluntarisme i d'arrogància; sinó a base de confiança, rigor i molta modèstia. 

«Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima i amb tot el pensament i estima els altres com a tu mateix»: Aquesta és l'única revolució en què crec i el que m'indigna és veure'm encara tan lluny i mirant de separar encara allò que Déu ha unit en nosaltres.

divendres, 14 d’octubre del 2011

XAVALLA

HOMILIA DG-TO-A29 (Mt 22,15-21)

El fariseus i els partidaris de Herodes (tan antagònics en altres coses) s'uneixen al voltant d'una causa comuna: fer caure Jesús en un parany. Me'ls imagino esmolant els seus ullals de hiena: «¿està permès, sí o no, pagar l'impost a l'emperador?» I me'ls imagino, tot seguit, marxant amb la cua entre les cames: «Doneu al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu.»

Amb la seva cèlebre resposta, Jesús no està posant els fonaments de les futures relacions entre l'Església i l'Estat (¡Quantes bestieses s'han recolzat en aquest adagi!), més aviat està capgirant l'estratègia d'aquells que el volien enxampar, amb una resposta que podríem parafrasejar d'aquesta manera: «Heu convertit el Cèsar en una excusa per no donar a Déu el que és de Déu, aquesta és la veritat per molt que la vulgueu disfressar, els uns (els herodians) la disfrasseu de necessitat de connivència amb el poder central; els altres (els fariseus) de fals independentisme, més emocional que real.» ("¡Caramba, qué coincidencia!", com dirien Les Luthiers)

Quantes vegades posem el Cèsar com a excusa per tal de no donar a Déu allò que és de Déu. Ja sigui la manca de temps, la mandra que ens fa la possibilitat de perdre quelcom, els "problemes de l'Església", o, fins i tot, la urgència per transformar radicalment el món... qualsevol "moneda" pot servir d'excusa quan es tracta de no tributar l'essencial. Sigui com sigui, avui la pregunta podria ser: ¿Quina és la nostra "moneda del tribut"? ¿Quina és la nostra excusa favorita per justificar allò que no estem disposats a donar-li a Déu?

Però, ¡alerta!, no em refereixo a donar-li coses nostres: ¡com si Déu les necessités! ¡com si ell necessités el nostre sacrifici, el nostre compromís, la nostra puresa!... Lluny de mi provocar en vosaltres aquell sentiment tan típicament "cristià", del "no faig prou", "hauria de fer encara més", encara un voluntariat més, encara una missa més, encara... excuses per no acabar de donar-li mai del tot a Déu allò que és de Déu.

Jesús parla de donar-li a Déu, no allò que és nostre, sinó "allò que és de Déu". ¿I qué és "allò que és de Déu"? És de Déu la capacitat que hi ha en nosaltres de lloar-lo, la possibilitat d'adorar-lo, la necessitat de glorificar-lo. No són de Déu els nostres béns materials, els nostres talents naturals, les nostres inclinacions caracterials... ¿Què n'ha de fer Déu de tot això? ¿I del nostre "compromís", què n'ha de fer? ¿I dels nostres mèrits? ¿I de la nostre ansietat per agradar-lo?

El gran Agustí ens dóna, al meu parer, la clau encertada: «No et pensis que seràs atret per Déu a desgrat teu... És poc que siguis atret per la voluntat, també ho ets pel plaer... no per la necessitat, sinó pel plaer, no per l'obligació, sinó pel goig.» Déu no vol els nostres béns materials, sinó que els fem servir en justícia. Déu no vol els nostres talents naturals, sinó els "interessos" que donin quan els posem a produir. Déu no prefereix el nostre optimisme a la nostra nostàlgia, sinó que mirem d'estimar-nos de la millor manera en qualsevol circumstància.

Només així el nostre tribut serà el degut i no guardarem per a Déu només la nostra xavalla existencial.

divendres, 7 d’octubre del 2011

CONVIDATS A NOCES

HOMILIA DG-TO-A28 (Mt 22,1-14)

Alguns potser ja heu passat per l'experiència d'elaborar la llista de convidats a noces. Deu ser com un repàs a l'àlbum de fotos de la nostra vida: « aquest no pot faltar; aquella em faria molta il·lusió; amb aquests dos fa temps que hem perdut el contacte... »

Hi ha una primera llista en què hi apareixen els innegociables: pares, germans, testimonis, amics íntims... En la segona llista entra la gent propera, els companys de carrera, els amics de la parròquia i del grup de teatre. En la tercera, ja més a contracor, hi figuren els compromisos: el jefe de la feina, els amics dels pares i aquella tieta insuportable de Calldetenes.

Imagineu-vos, per una d'aquelles raons tan difícils d'imaginar, que aquests convidats rebutgessin la vostra invitació, començant pels més propers: « mira, fill, ho sentim molt, però no podem aprovar de cap manera la teva boda, no comptis amb nosaltres. » Els amics més íntims inventen excuses inversemblants i un d'ells us retorna la invitació feta miques dins un sobre reutilitzat. ¿Ens anem ficant en l'escena?

Però com que vosaltres esteu ben enamorats de la vostra parella, i esteu decidits a lligar-vos a ella en aliança eterna, i no esteu disposats a que res us amargui l'alegria i us aigualeixi la festa... doncs resulta que, en comptes de tancar-vos a casa a plorar la vostra desgràcia, penseu: « pitjor per ells, ells s'ho perden », i decidiu sortir al carrer i començar a repartir invitacions a tota persona que trobeu asseguda als bancs, regirant els containers, jugant la partida al bar, passejant el gos...

Comença la festa i allò està ple de gent que mai havia estat convidada a una boda com aquella i s'han posat les seves millors mudes, alguns han anat al rober d'Arrels a veure si els posaven ben guapos... Gent jove, gent gran, gent amb dentadura perfecte i gent sense dents... però tots molt emocionats i amb ganes de passar-s'ho bé.

En aquestes que trobes un paio amb xancletes i bermudes, -però tio, ¿que no saps que això és una boda? -Ja, veuràs, és que no sabia si venir, passava per aquí i he entrat només per mirar a veure què... -¿Has portat la invitació? -Sí, mira la porto aquí a la butxaca... -Tota rebregada? -És que, veuràs, jo ja crec una mica en que hi ha alguna cosa, però tant com per anar a la boda... -¿Saps què? això no és un espectacle, cap dels convidats ha vingut per compromís, m'entens, no vulguis aigualir la nostra alegria amb la teva indolència, fes el favor de marxar.

Penso jo a propòsit d'aquesta història: ens han convidat a una gran boda, a un banquet espectacular, a la festa de l'Aliança de Déu amb nosaltres... Tanmateix, quants convidats que esperaven una altra boda, quants convidats que s'ho miren des de la barrera; quants convidats més encuriosits que apassionats; quants convidats sense vestit de noces...

Joseph Ratzinger es preguntava en el seu primer llibre sobre Jesús: « ¿Com s'ha pogut arribar al cristianisme ensopit i ensopidor que veiem en els temps moderns i que coneixem per experiència pròpia? » Penso que és perquè durant massa temps ens hem confós pensant que en comptes d'unes noces ens havien convidat a un funeral.

divendres, 30 de setembre del 2011

SARA MAGO

HOMILIA DG-TO-A27 (Mt 21,33-43)

Al voltant de la concessió del premi nobel de literatura, els periodistes li van preguntar a Esperanza Aguirre què li semblava Saramago. L'anècdota diu que ella els va respondre: « ¿Cómo no? Sara Mago, gran escritora. »

No m'ha agradat mai aquest escriptor, i mira que he mirat de superar els meus prejudicis, però no hi ha hagut manera. L'altre dia, vaig trobar la resposta mentre llegia "Diario de un hombre pálido" de Juan Gracia Armendariz. En aquesta frapant patografia, com qui no vol la cosa, l'escriptor aconsegueix expressar el que jo no havia estat capaç:

« José Saramago se asoma al púlpito del mundo y dice, en relación a su última novela: "Soy implacable con la especie humana, que ha inventado a Dios". Uno se pregunta si este escritor, en realidad, no siente envidia porque la especie humana haya adorado a Dios, y no a él, que se expresa con severidad de Jehová. »

No sé perquè he pensat en ell llegint l'evangeli dels vinyaters homicides. Aquesta ràbia de Déu, aquesta dèria d'expulsar-lo de la vinya, de matar-lo. No nego que Saramago tingui algun talent com a escriptor, fins i tot, li he de reconéixer una certa noblesa moral en la seva fidelitat incondicional a la ideologia comunista, sostinguda amb la insistència malaia d'una jaculatòria beata.

Hi ha qui desenterra els morts per tornar-los a matar, com si no hi hagués prou amb la mort del viu per conjurar l'odi; també s'ha de procurar la mort del mort; la mort, fins i tot, del cadàver. La nostra societat ens convoca sovint a l'execució reiterada i malaltissa d'un cadàver. Matem Déu, però mai del tot; l'expulsem reiteradament de la vinya, però no hem pogut extirpar la nostalgia d'ell; convertim l'Església en un ginyol, però no ens la traiem definitivament del damunt. És com una mala herba que acaba sortint de nou i envaint-ho tot, espatllant la meravellosa horta d'una humanitat per fi alliberada de tota servitud religiosa.

Com deia una amiga meva: « Oh quina ràbia aquests ateus cosmopolites... » Aquesta obsessió deïcida em sembla tan ridícula i culpable com el fet de confondre l'insigne premi nobel amb una ignota Sara Mago. Potser ens passa que estem mirant d'eliminar el cadàver d'algú que no ha existit mai, més enllà de la nostra colossal ignorància. No ens ha d'estranyar, aleshores, que Déu ens tregui de les mans una vinya que s'estava perdent, i la doni a d'altres que sabran cultivar-la molt millor que nosaltres.

divendres, 23 de setembre del 2011

THE WIRE

HOMILIA DG-TO-A26 (Mt 21,28-32)

El meu amic Francesc em va dir l'altre dia una frase que li va escoltar a la nostra amiga Marisa, que segurament va escoltar d'algú altre: « ningu és ni tant bo ni tant dolent com aparenta. »

És dolent ser un borratxo, però és pitjor menysprear una persona pel fet de ser-ho. No és bo prostituir-se, però és pitjor marginar algú pel fet de fer-ho. Amb la mateixa força que rebutja el pecat, Jesús acull el pecador. Aquesta és la força que atreia els pecadors a la conversió, la convicció de que ells eren més que el seu pecat, que algú acollia i estimava aquest fons que quedava sepultat sota l'estigma públic del pecat.

 Jesús posava els pecadors en contacte amb ells mateixos, amb aquella part d'ells mateixos que el pecat havia desfigurat. Jesús els configurava de nou, els tornava la veritable figura, la figura que Déu ha creat i estimat des de sempre i per sempre. Jesús, d'aquesta manera, els salvava de la mort que consisteix a identificar-se amb el pecat: « Tu no ets el teu pecat. »

Però Jesús no vol salvar només el "pecador", també vol salvar el "just". Jesús vol salvar el "just" de creure's en possessió de la seva justícia, d'identificar-se amb la seva bondat, oblidant així el qui és la font de tota justícia i de tota bondat. D'aquesta manera, Jesús salva aquesta persona de la mort del cor, de la necrocardia, que fa impossible la compassió.

No ens enganyem, segons com, resulta més difícil la conversió del "just" que la del "pecador". El pecador no té res a perdre i sí molt a guanyar, en canvi, el just té molt a perdre i creu que no té res a guanyar. Jesús ha confirmat molts cops en la seva vida aquesta diferència i és per això que s'atreveix a pronosticar que els pecadors passaran davant dels "justos" en el camí cap el Regne del Déu; no pel fet de ser pecadors, sinó pel fet d'estar més receptius.

Jesús traspassa les aparences perquè són enganyoses, tant les aparences de bé com les aparences de mal. Potser per això m'agrada tant la sèrie The Wire, on si una cosa queda clara és que « ningu és ni tant bo ni tant dolent com aparenta. » Hi ha pols a totes les eres, per molt que no l'escombrin cap el mateix costat.

divendres, 16 de setembre del 2011

UN DENARI

HOMILIA DG-TO-A25 (Mt 20,1-16)
Tots hem estat salvats alguna vegada pels pèls: de suspendre un exàmen amb un quatre coma nou, de perdre un avió a l'últim minut, de salvar un got de vidre a punt de caure a terra, de perdre una trucada just abans que l'altre pengi. La paràbola de l'Evangeli de Mateu, ens parla d'uns treballadors sense feina que salven la jornada pels pèls, gràcies a l'aparició sobtada d'un propietari ben particular. (¡feu el favor de llegir el text abans de continuar llegint l'homilia!)

Veureu que hi apareix un propietari que té més cura dels treballadors, que són persones, que de la seva propietat, que són coses. Desitja que tots tinguin feina, no vol que ningú estigui desvagat, vol que tots es realitzin com a treballadors. Per això els paga a tots el mateix: als primers perquè és el sou que havien pactat, als darrers per compensar el temps d'espera i d'abandó.

Els treballadors de la primera hora consideren el treball com un dret merescut i no com un privilegi. Per a ells, el treball s'ha convertit en un 'pes': « hem hagut de suportar tot el pes de la jornada. » Han oblidat la duresa de no trobar ningú que et doni feina. Els hi sap greu que el propietari sigui generós amb els altres i no saben alegrar-se amb una sort que no sigui la seva pròpia.

Els treballadors de l'última hora, en canvi, ja no comptaven trobar feina, ja havien baixat els braços després d'una jornada perduda i no es poden presentar enlloc per reclamar res... De cop, algú, quan només queda una hora per a la posta del sol, els contracta pels pèls. Acabada l'hora escassa de feina, passen per caixa i reben el mateix jornal que els altres, com si haguessin treballat la jornada sencera!

No t'ha passat mai a tu una cosa semblant amb la fe? I es pot saber en què se sosté la teva fe, si no és així? La salvació cristiana no depèn del temps que hem estat treballant, no depèn de les nostres moltes o poques obres bones, sinó de l'amor incondicional d'un Déu que estima les persones molt més que les seves obres. Les bones obres són una conseqüència de la salvació i no la seva causa: el cristià mira de fer el bé perquè ha estat salvat, no per veure si així se salva. Aquesta és la diferència entre ser fills i ser esclaus.

Els que segueixen la llei i fan allò que toca per merèixer la salvació, obtindran una salvació proporcional a la llei, obtindran l'estricta mesura del que havien pactat, ells mateixos n'han fixat el treball i la recompensa. Déu complirà estrictament la seva part, cap denari de menys, però tampoc de més.

Els que s'obren a la generositat de Déu, sigui l'hora que sigui, rebran per damunt de tota mesura i tindran una alegria des-mesurada. Alegria per la seva salvació, sens dubte, però més encara per la salvació dels altres. Participaran de la mateixa alegria de Déu, que té més alegria per un pecador que es converteix que per noranta-nou justos que no necessiten conversió.

I és que la salvació és un jornal únic: un denari. Es rep o es refusa, però no es pot dividir en parts, no pots reduir a mesures el que està fora de tota mesura.

Déu és injust, aleshores? Es certa manera sí que ho és... Déu és injust per excés i no per defecte. El conflicte no ve provocat perquè Déu hagi estat injust amb els treballadors de la primera hora, sinó perquè ha estat "massa generós" amb els de l'última.

Si no descobrim la meravella d'aquesta "injusta justícia" que es diu Amor, no tastarem la salvació de Déu. I molt probablement acabarem confirmant l'objecció de Nietzsche que trobava que els cristians feien cara més aviat de garrepes que de salvats.

divendres, 9 de setembre del 2011

CALCULADORA

HOMILIA DG-TO-A23 (Mt 18,21-35)

Hi ha qui viu com si no hagués de retre comptes mai a ningú. Això no és bo: infantilitza el subjecte i és la llavor de moltes injustícies. A la vida tots hem de retre comptes i no podem deixar de fer-ho posant la consciència com excusa. Els nostres actes tenen conseqüències reals en el món real i la consciència no m'excusa de la llei, tot i que sigui superior a la llei.

Dit això, Jesús no ens ha volgut deixar una llei més, sinó una manera de viure la llei, posant l'esperit al capdavant de la lletra. Quan Jesús diu « Heu sentit dir: Si algú es divorcia de la seva dona, que li doni un document de divorci. Doncs jo us dic: Tothom qui es divorcia de la seva dona, fora del cas d'una relació il·legítima, l'empeny a l'adulteri », no està publicant un nou decret-llei sobre el divorci que hauran de seguir escrupolosament els seus seguidors, sinó que està posant la protecció del feble (en aquest cas la dona repudiada) per damunt de la lletra de la llei.

En aquest sentit, s'explica que l'esperit pugui arribar a contradir la lletra quan aquesta es queda curta. Els cristians haurem aleshores de seguir l'esperit malgrat això ens posi dramàticament en contradicció amb la lletra. Segueix sent veritat per als cristians que, més que el compliment escrupolós d'uns preceptes, estem cridats a progressar en el camí que ens assenyala l'únic precepte de l'amor. És per aquest progrés que haurem de retre comptes i no per la suma aritmètica dels actes concrets.

Dic això per tanta gent que es troba en l'Església sotmesa públicament a una lletra que aixafa l'esperit en comptes d'acollir-lo. Em preocupa que la voluntat d'evitar l'escàndol públic pugui arribar a ser més important que acollir i acompanyar el dolor privat: "mentre no se sàpiga..., feu com si no..., que no us vegin combregar en públic..." són expressions i consells que denoten un greu dèficit legal i una dubtosa salut moral.

La llei és bona i proposa un ideal, no siguem per tant victimistes quan, per les circumstàncies que siguin, ens trobem en desacord formal amb aquell ideal. Però no oblidem mai que la consciència és un principi superior i més sagrat que la llei i que, especialment en l'Església, això s'ha de notar.

Se'm fa difícil de justificar que un cristià persegueixi, llista de greuges en mà, als pobres que, comparats amb el seu deute descomunal, deuen només xavalla moral: "aquell està separat, aquella és una adúltera, aquells viuen en concubinat..." I tu què, desgraciat!, no veus que et posaran en mans del botxí fins que hagis pagat tot el deute?

Quan Jesús li diu a Pere que ha de perdonar el germà setanta vegades set, penso que convindrem tots que no li està dient que ha de demanar perdó exactament quatre-centes noranta vegades al germà si vol quedar justificat.

Si fos així, les parròquies no regalarien crucifixos als qui fan la confirmació, sinó calculadores.

divendres, 2 de setembre del 2011

SENTINELLA

HOMILIA DG-TO-A23 (Mt 18,15-20)

Un dels drames del nostre món, de tot món, és l'escassetat de sentinelles. Si no hi ha gent que vetlli mentre la resta dorm, aleshores la ciutat està perduda. No només perquè el sentinella ens adverteix dels perills nocturns, sinó perquè ens anuncia l'albada que apunta.

Però el sentinella no és el guardià. L'Església ha rebut l'encàrrec de fer de sentinella, no de guardià. I quina és la diferència? Fonamentalment, que el primer és un vigia, mentre el segon és un soldat.

El guardià és l'amo de la porta, només l'interessa si ets amic o enemic, si t'ha de deixar entrar o t'ha de rebutjar. Res més. Tot es decideix en qüestió de centímetres, per al guardià. Centímetres i contrasenyes, fórmules apreses de memòria, pertinences inequívoques, permisos i tots els papers en regla.

El sentinella, en canvi, és l'habitant de la muralla i de tot l'espai que pot abraçar amb l'esguard des de la muralla. El sentinella ha de tenir bona vista i paciència per tal d'escodrinyar fins el més petit detall. Per endevinar presències, per discernir intencions, per donar la benvinguda als qui s'acosten amb bones intencions i per desitjar un bon viatge als qui s'allunyen de la ciutat.

Aquest és l'últim paràgraf d'un article que n'Antoni Puigverd va publicar el dia 23 d'agost a La Vanguàrdia: « Ciertamente, también el cardenal Rouco y los que usufructúan en España la identidad católica (derecha cultural incluida) están lejos del espíritu de Benedicto XVI. La iglesia española tiene una fuerza que no aprovecha. Se limita a fortalecer con éxitos puntuales la moral de los suyos. No quiere abrirse y dialogar. No sabe o no quiere desafiar a la posmodernidad: se limita a bombardearle dogmas. Y esto no tiene nada que ver con lo que dice Benedicto XVI sobre el atrio de los gentiles. Por ello, los discursos de Rouco y de Ratzinger no fabrican armonías. »

Benet XVI és un sentinella, mentre Rouco és un guardià.

divendres, 26 d’agost del 2011

SEDUCCIÓ FATAL

HOMILIA DG-TO-A22 (Mt 16,21-27)

Hi ha encara qui presenta el text de Jeremies com el paradigma de l'idili espiritual: Déu com un amant que sedueix i el profeta deixant-se seduir. Tanmateix el text diu tot el contrari: Jeremies no es complau; es plany. El profeta es queixa amargament d'haver-se deixat seduir pel Senyor, com l'amant fatalment encisat per un esguard, com l'ocell funestament agafat en una xarxa.

No heu desitjat mai fugir del Senyor? Aparcar per uns dies aquesta fe que us segrega dels altres i aquesta exigència que us ultrapassa de totes bandes? No us heu cansat mai de tanta èpica evangèlica no remunerada? I no ha passat, aleshores, que alguna cosa més forta que vosaltres us ha retingut? No em refereixo a la por, ni a la mandra, ni a la falta de coratge...

Quan resulta que començaves a relaxar-te una miqueta i negociar el contracte a la baixa; quan estaves a punt de signar amb Déu un plebiscit del tipus "tu fes de Déu i deixa'm a mi fer d'home"; aleshores, el Senyor fa una finta i et llença l'estocada: « Fuig d'aquí, Satanàs! Em vols fer caure, perquè no penses com Déu, sinó com els homes. » És tan exasperant que, amb aquest Senyor, no es pugui regatejar!

D'acord, però si he de perdre la vida per tu i per l'evangeli, m'haurà de moure quelcom més que una idea sobre la justícia social o la puresa moral. Si m'he d'arriscar a seguir oferint el poc que em resta, contra la urgència de la meva carn que m'empeny sovint en una altra direcció, aleshores m'haurà de seduir quelcom més que una estètica col·lectiva o un estat anímic euforitzant. Si he d'agafar la meva creu per seguir-te allà on jo seria incapaç d'anar, aleshores posa't tu al davant i fes que es converteixi en Vida aquesta seducció fatal.

divendres, 19 d’agost del 2011

RUMORS

HOMILIA DG-TO-A21 (Mt 16,13-20)

Els rumors són com els tumors, començen a partir d'una cèl·lula i s'extenen ràpidament. La Borsa puja o baixa en funció dels rumors. La prima de risc d'un país, puja o baixa en funció dels rumors. Algunes de les actuals revoltes populars han començat amb un rumor escampat per les xarxes socials. Igual que passa amb els tumors, hi ha rumors benignes i rumors malignes. Tot depèn de la seva fiabilitat inicial i dels efectes que produeixen a l'escampar-se.

Tot l'assumpte referent a Jesús va començar amb un rumor que voleiava entorn a ell, barreja d'interrogant, de sospita i de confiança. Jesús mateix, en un moment donat de la seva vida, vol verificar la consistència d'aquests rumors i acudeix als seus deixebles: « què rumoreja la gent sobre el Fill de l'home? » Els rumors sobre Jesús que reporten els deixebles no són dolents: el comparen amb Joan Baptista, Jeremies, Elies... Jesús va suscitar rumors d'un cert abast en el seu moment, però tots aquests rumors van anar silenciant-se a mesura que s'acostava el seu final.

Els arxius històrics de l'Imperi Romà no han conservat cap traça significativa de Jesús, la seva vida hagués passat completament desapercebuda, si no li hagués seguit des de molt aviat un estrany rumor: « Aquell que va morir crucificat, Déu l'ha tornat a la vida, Ell és el Messies, el Fill del Déu viu. » És a través d'aquest rumor, i no de tots els altres, que va entrar Jesús en la història.

Portat, primer, de boca en boca, debatut en públic més tard, rebutjat per alguns amb incredulitat, acollit per altres amb esperança, el rumor de Jesús no va parar de fer-se més ferm i ampliar-se. A finals del segle primer el rumor de Jesús havia donat la volta a tota la conca mediterrània. L'assumpte de Jesús es tornava un assumpte d'Estat, canviava el curs de la història, i l'Església no ha cessat fins al dia d'avui de alimentar-se d'aquest rumor i d'expandir-lo.

La pregunta que ens hem de fer avui és la mateixa pregunta que Jesús va fer als deixebles a Cesarea de Felip: « i, vosaltres, què en dieu d'aquest rumor? » Jesús no pot seguir viu en la nostra història més que de la mateixa manera que va entrar-hi, impulsat cap endavant pel rumor dels que el segueixen. Depèn en bona part de nosaltres la credibilitat d'aquest rumor i que els nostres contemporanis puguin acollir-lo en les seves vides com el millor rumor benigne de la història.

(Amb agraïment a un dels meus mestres en teologia, Joseph Moingt sj)

divendres, 12 d’agost del 2011

ENGRUNES

HOMILIA DG-TO-A20 (Mt 15,21-28)

Quantes vegades he hagut de sentir-me dir allò de « tu que estàs més a prop de Déu... », com si jo, pel fet de ser capellà, tingués reservat un lloc de preferència a la taula de Déu. Res més allunyat de la realitat. Els homes i dones que han arribat de debò a fer experiència de Déu han hagut de menjar moltes engrunes. Engrunes que cauen sovint de la taula dels "bons", dels que suposadament "en saben", dels "espirituals", dels "religiosos"...

El que succeeix és que la majoria de nosaltres pensem que tenim dret a seure a taula i no estem disposats a menjar engrunes. Les engrunes són per als altres: els crèduls, els dolents, els febles, els que no van a missa... cadascú sabrà. Nosaltres volem el plat calent i servit a taula: pau interior, salut, reconeixement, ataràxia clerical, aura mística...

És per això que no solem trobar Déu més que en les nostres fantasies, per molt espirituals que semblin. És a dir, en comptes de Déu, l'únic que trobem és el nostre Alter Ego assegut en el primer lloc d'una taula que no és la de Jesucrist. Mireu, no en sé res de l'experiència d'altres déus, ni d'altres experiències "espirituals", només sé que si voleu fer experiència del «Déu de Jesucrist» us heu de disposar a menjar engrunes.

I és que només qui menja engrunes sap què vol dir pidolar. Pidolar és demanar allò que necessites amb insistència i des d'abaix, fins que ho aconsegueixes. La fe és potser la forma més radical de pidolar, perquè no pidola coses, no pidola un pa més tendre o un lloc més preeminent a taula; pidola Déu i res menys que Déu. És per això que li toca menjar tantes engrunes. Dius que estàs enfadat amb Déu perquè no ha respost la teva pregària? Mare meva, és que no has menjat mai engrunes? és que no saps el què és pidolar?

A base de menjar engrunes, la fe es fa forta com una roca, forta i insistent com una heura, capaç de convèncer Déu, de doblegar-lo, de fer-li canviar de plans. Com la fe d'aquesta dona cananea que li va fer entendre a Jesús quines eren « les ovelles perdudes del poble d'Israel », no les que seien a taula, cofoies de la seva fe (o el seu ateisme dogmàtic), sinó els "cadells" que pidolaven sota la taula i que ningú no advertia.

divendres, 5 d’agost del 2011

MULTITUDS

HOMILIA DG-TO-A19 (Mt 14,22-33)

Ahir Jesús parlava a les multituds des d'una barca i ara es presenta als deixebles, tot sol, caminant sobre l'aigua. Cap multitud pot suplir la meva adhesió personal a Jesús. Cap "barca" pot estalviar-me el risc de confiar en la seva Paraula. Ni les multituds ni les estructures, per molt bones i santes que siguin, poden substituir la meva trobada personal amb el Senyor.

Els evangelis són unànimes a l'hora d'insinuar que Jesús va passar per una certa "decepció de les multituds". Mateu ho reflecteix amb aquest episodi de Jesús caminant sobre l'aigua, lluny de la massa, confrontat a la fe personal de Pere. Però és l'evangelista Joan qui millor expressa aquesta decepció: « vosaltres no em busqueu perquè heu vist senyals prodigiosos, sinó perquè heu menjat pa i heu quedat saciats. » (Jn 6, 26) Aquest és el perill de les multituds des del temps de Jesús: que es quedin només amb la panxa plena i l'emoció identitària.

Estem a les portes d'una gran trobada de joves catòlics d'arreu del món a Madrid. Els cristians "progres" ja s'han afanyat a criticar-la (vegeu "redes cristianas"), mentre els cristians "carques" no s'han quedat enrere a l'hora d'exhibir-la com a bandera (vegeu "info católica"). Els més progres es carreguen la unitat a costa d'un pluralisme mal entès, mentre els més carques es carreguen la pluralitat a costa d'un uniformisme encara pitjor entès. Tot plegat molt poc cristià i molt poc catòlic, sincerament.

Jesús constitueix l'Església amb el repte de ser ú en la multiplicitat. Ens interessen les JMJ, no tant per la multitud (benvinguda sigui), com per la multiplicitat. Volem celebrar públicament, no tant que som molts, sinó que som múltiples, units per una mateixa fe, diversos en la comunió. És això l'Església catòlica.

Les lectures d'avui poden ser un estímul per a no perdre de vista l'essencial. Abans de donar-nos un bany de multituds assedegades, Isaïes ens posa sobre la pista: Déu no parla en el terratrèmol, en el foc, en la tempesta. Déu no parla ni els grans accidents geològics ni en les grans ostentacions socials. Déu parla en el so d'un ventíjol suau. Déu parla en un home que camina damunt les aigües, despullat de tota ostentació, disposat a vèncer només amb la fe tots els fantasmes.

No dic això per aigualir la festa, ja que penso que tenim tot el dret a fer-la. Ho dic per si les lectures d'avui ens ajuden a fer-la de la manera més oportuna i més "catòlica" possible.

divendres, 29 de juliol del 2011

DE SOBRES

HOMILIA DG-TO-A18 (Mt 14,13-21)

Diu que aquell vespre a la vora del llac eren « uns cinc mil homes, sense comptar-hi les dones i la mainada. » Els deixebles volien que la gent es dipersés pels poblats a proveir-se de menjar. Els entenc: devien pensar "quina mandra". Però s'ha de tenir en compte que els poblats eren petits i no tenien supermercats.

Si haguessin llegit la Contra d'ahir, haurien conegut la possibilitat d'alimentar-se d'aire, que sempre és molt més econòmic. Però no existia La Vanguàrdia en aquells temps, i la temeritat de la gent no arribava a aquests extrems.

La resposta de Jesús sembla, de totes, la més sensata: « No cal que hi vagin. » Sembla evident: on voleu que vagin ? Ens trobem al llac de Galilea i no a l'Àrea de Guisona ! Segur que en tenim prou, sempre en tenim prou quan ho posem en comú i, generalment, en sobra.

L'últim dia de Colònies acostumem a convidar als pares que vinguin a missa i a dinar abans d'endur-se'n els nens cap a casa. L'altre dia va haver un descuit i els monitors es van quedar sense el dinar: podeu creure que van menjar de les restes de les famílies i encara hauríem recollit « dotze coves plens de les sobres » ? I estic parlant de disset monitors !

L'altre dia un amic no creient em preguntava què afegia Déu a la meva vida. Li deia que l'únic que afegeix Déu a la meva vida és Déu mateix. Sense aquest 'excedent', es pot viure, ser solidari, compromés, intel·ligent, sensible ? Sens dubte. Aleshores ? Aleshores, et falta Déu. Ja, però a mi no em fa falta. És clar, a mi tampoc.

El meu amic no ho entenia perquè, per a ell, Déu és allò que et falta, allò que serveix per omplir el buit; per a ell, Déu significa la carència i no l'excés. Però Déu és, estrictament, el contrari: allò que "no fa falta", allò que "està de més", allò que "sobra", la mesura curulla i sobreabundant, la generositat i el do en estat pur.

Nosaltres hem de fer que no en falti, això per suposat, però només Déu pot fer que en sobri. Si arribéssim a construir una societat plenament justa, màximament respectuosa de la llei al servei del bé comú, on a ningú no li faltés res i ningú no fes ostentació d'allò que no necessita... però no es donés aquest 'excedent', aquest reconeixement agraït del do, aquesta superació inesperada i immerescuda de les nostres mesures... aleshores ens passaria allò de Súmmum ius summa iniuria, és a dir, "máxima justicia, máxima injusticia". Seríem justos, però la insatisfacció ens corsecaria l'ànima.

Jesús ens ensenya a agrair i a celebrar aquest 'excedent' que Déu és. I la comesa de la religió és precisament aquesta... o ho hauria de ser.

divendres, 22 de juliol del 2011

De vacances, sense ordinador ni cobertura.
Torno la setmana vinent si tot va bé.
Us animo a fer vosaltres l'homilia aquesta setmana enviant els vostres comentaris.
Les lectures d'aquest diumenge s'ho valen.

divendres, 15 de juliol del 2011

LA FORÇA DEL BLAT

HOMILIA DG-TO-A16 (Mt 13,24-30)

Recentment, s'ha posat de moda fer apologètica de l'ateisme. Dawkins, Hitchens, Onfray, Puente Ojea, Rodríguez... són alguns dels seus portaveus. Títols com "El espejismo de Dios", "Dios no es bueno", "Probablemente Dios no existe"... s'han convertit en súper-ventes. ¿ N'heu llegit algun ? És entendridor veure com els ateus també necessiten nodrir la seva fe i conjurar els seus dubtes.

M'imagino per un moment que jo no crec en Déu, ¿ d'acord ? ¿ Sabeu quin és per mi el drama insuportable de no creure en Déu ? Que no pots pregar. No pots parlar amb Déu, ni escoltar-lo, ni sentir-te acompanyat per Ell, ni abandonar-te a Ell, ni escridassar-lo, ni gaudir de la seva presència, ni patir la seva absència, ni adorar-lo per sobre de tot, ni confessar el pecat i suplicar misericòrdia... Sincerament, no podria.

¿ Sabeu què diuen els que no creuen ? Que ells no preguen perquè Déu no existeix, perquè no és veritat, perquè és una projecció de no sé quantes coses, perquè més val suportar aquesta veritat que viure enganyat, perquè et sents molt més lliure, perquè és el que fan els adults... El fet és que totes aquestes raons em semblen un miratge quan m'agenollo i prego.

Aleshores penso que no creuen en Déu perquè no poden pregar. I sento una compassió que m'apreta el cor fins a fer-me mal. ¡ Potser no han pregat mai ! ¿ Us ho podeu imaginar ?... ¿ Mai ? Mai de genolls, mai en el silenci, mai amb un salm, mai Isaïes, mai les Benaurances i Jesús a la creu, mai Job clavant el seu clam com una urpa, mai « Senyor meu i Déu meu », mai plorant d'agraïment als seus peus, mai el seu Cos de franc... ¿ Mai ?

Llegeixo les lectures d'avui i de seguida em consolo, perquè « nosaltres no sabem com hem de pregar, però el mateix Esperit intercedeix per nosaltres amb gemecs que no es poden expressar. » (Rm 8,26-27) Ni que sigui a l'últim moment, ni que sigui d'amagat, ni que sigui al límit de les forces, ni que sigui per sorpresa, ni que sigui al llindar d'una alegria inefable... tothom, poc o molt, gemega.

Déu escolta els gemecs del blat, vinguin d'on vinguin, i no abandona el camp als efectes devastadors del jull. Déu espera i confia perquè coneix la força del blat que ell mateix ha plantat, perquè sap que es mantindrà ferm i donarà el seu fruit el dia de la sega. Només aleshores separarà l’un de l’altre. Davant el foc del seu amor, el jull cremarà i el blat es convertirà en pa. Llavors el qui ha cregut ho celebrarà i el qui no, alliberat també del jull, si ho vol, podrà pregar.

divendres, 8 de juliol del 2011

CRISPETES

HOMILIA DG-TO-A15 (Mt 13,1-9)

Si li preguntes a un nen d'on surten les crispetes, tens moltes possibilitats que et digui que surten de la màquina que hi ha a les sales de cinema. I té raó, surten com 'xurros', què dic jo?, els xurros s'havien de fregir i encara prenien el seu temps. Les crispetes rajen en surtidor, incontinents, com instigades pel dimoni. No heu somiat mai que èreu engolits per un tsunami de crispetes ? Els qui netegen les sales de cinema a les hores punta, segur que ho han somiat més d'una vegada.

Doncs bé, en el món que hi ha més enllà de les sales de cinema, el paradigma de les crispetes no serveix per a quasi res, encara que estiguis temptat de creure que serveix per a quasi tot. Les coses veritablement bones i valuoses a la vida no rajen en surtidor només en apretar un botó. Els diners costen de guanyar, els crèdits costen de fiar, el treball costa d'aconseguir, els fills costen de criar, la família costa de mantenir, els exàmens costen de superar, la vocació costa de nodrir, els malalts costen de guarir, els toxicòmans costen de rehabilitar, els atribolats costen de consolar, els ofesos costen de reconciliar.

Costen el que costen, poden costar 30, 60 ó 100, depèn del moment, de la persona, de la prova... però costen alguna cosa: un esforç, un temps, un talent, un amor, una fidelitat, un compromís, una alegria, una constància. I perquè costen, el fruit que donen té un valor: 30, 60, 100, depèn del moment, de la persona i de l'amor que hi ha posat. Sigui com sigui, és un fruit que dura i nodreix molt més que les crispetes.

Quin és el fruit que ha produït en tu la Paraula de Déu? Va, no et facis el ronso, segur que n'ha produït algun, ni que sigui minúscul. Si no fos així no estaries ara mateix llegint aquesta homilia, oi? No busquis coses massa elevades: un passatge que encara et ronda, una homilia que t'ha quedat gravada, la promesa d'un sentit que comences a intuir...

Si hi ha un fruit, per minúscul que sigui, que has après a reconèixer, vol dir que la Paraula de Déu està fecundant el terreny de la teva vida quasi sense que te n'adonis. Aquest fruit 'minúscul' és la senyal de que la llavor ha començat a germinar en tu i que, si tens cura del terreny i li poses molt d'amor, tard o d'hora produirà el seu fruit, 30, 60 ó 100, tant se val, perquè « la paraula que surt dels meus llavis no tornarà infecunda. » (Is 55,11)

Aquesta promesa, encara que costi de creure, té molta més força que la màquina de fer crispetes.

divendres, 1 de juliol del 2011

SENZILLS

HOMILIA DG-TO-A14 (Mt 11,25-30)

Em sento profundament cansat i afeixugat; per això l'evangeli d'aquest diumenge és per a mi com un bàlsam. Estic cansat dels efectes secundaris del tractament, que són com una 'gota malaia'. Els granets i les picors m'acompanyen sempre, com una alarma que es dispara constantment i no pots aturar. A estones em passa que no m'acabo de reconèixer i, tanmateix, sóc ben bé jo, només que desdibuixat o, millor, sota els efectes d'una llum desconeguda.

Per això, ara que començo els Exercicis Espirituals, suplico que entrin en la meva pregària els "senzills". M'encomano a ells. La dona que renta els peus de Jesús amb les seves llàgrimes i els aixuga amb els seus cabells, vull que sigui la meva intercessora. Vull lloar i servir el Senyor com ho va fer ella. ¿Què seria la sanació al costat de veure el món i les persones amb els seus ulls?

Em sento anímicament tan lluny dels "senzills", Senyor. Tinc massa títols, sermons, mèrits, projectes, lloances... per a presentar-me ara buit de tot això. Has deixat que se m'infli massa el currículum i no li has ensenyat prou al meu ego a desinflar-se. No sé lloar-te sense un mínim de mitjans i de prestigi. No sé reverenciar-te sense el mínim de perspectiva que dóna la alçada. No sé servir-te sense guants. No sé somriure sense tenir res a les butxaques. No sé presentar-me com tu, « muntat humilment en un ase, en un pollí, fill de somera. » (Za 9,9-10)

Per això em resulta tan urgent encomanar-me al "senzills" que et coneixen sense utilitzar-te. En aquesta nova etapa de la meva vida, ajuda'm a cedir el pas als altres sense retirar-me, a donar suport, a fer companyia, a vigilar la reraguarda. Ajuda'm a passar a segona línia sense abaixar els braços i rebaixar els ànims. Ajuda'm a servir en silenci, sense afectació. Ajuda'm a no ser una càrrega pels altres, ni motiu de tristesa o causa de penombra. T'ho demano a Tu, Senyor, que no poses els ulls en qualsevol, sinó en « l'humil i abatut que s'estremeix en sentir les teves paraules. » (Is 66,1-2)

divendres, 24 de juny del 2011

NO+ DE PA

HOMILIA A-CORPUS CHRISTI (Jn 6,51-58)

És que no es pot ser bona persona sense necessitat de creure en Déu? És que no es pot ajudar els altres sense necessitat de fer-se religiós? És que no es pot ser cristià sense necessitat d'anar a missa? Estic cansat d'aquest tipus de preguntes que s'alimenten només de pa.

És que no podria sortir l'espiga sense necessitat de soterrar la llavor? És que no es podria obtenir la farina sense necessitat de moldre el blat? És que no es podria pastar la massa sense necessitat de dispersar el llevat? És que no es podria coure el pa sense necessitat de cremar la llenya? És que no podia el Senyor alliberar el seu poble sense necessitat de travessar el desert? És que no podem viure només de pa, ni que sigui artificial, sense necessitat de cap altre 'mannà'?

Quan el poble d’Israel es moria de gana al desert, quan la terra no podia, quan l’home no sabia, quan el cel no responia, quan el sistema no canviava, quan totes les bones intencions semblaven caure en sac foradat... Aleshores, en veure un aliment desconegut, diuen que algú va exclamar: "Man-hu?", és a dir, "què és això?" I és que Déu ens dóna l’aliment que no sabem, el mannà que no coneixem, el sentit que no imaginem, allò que la terra no pot covar i les nostres mans no poden pastar.

Per a la mentalitat semítica, la carn i la sang són les dues substàncies que fan de l’ésser viu una unitat. L'evangeli de Joan ens diu que no es pot donar una part “sense necessitat” de vessar-ne l’altre. No es pot donar la carn (el temps, l’esforç, la força) sense necessitat de vessar la sang (la vida, l’esperança, l’ànim); i no es pot vessar la sang (les idees, les bones intencions, l’afecte) sense que això repercuteixi en la carn (el desgast, la ferida, la marca).

Pregunteu-li a Jesús si no podia donar una cosa sense necessitat de vessar-ne l’altra, a veure què us respon. Pregunteu-li a qualsevol persona que estima de debò si no pot fer això sense necessitat de fer allò, a veure què us respon. Us miraran amb cara de peix i us diran: - "sense necessitat"? però què vol dir "sense necessitat"? -. Qui viu en el regne de la necessitat no entén que les coses importants a la vida es fan "sense necessitat", perquè la necessitat se’ls queda curta... com el pa.

No es pot donar una almoina sense necessitat de donar també el teu temps? No es pot riure amb el qui riu sense necessitat de veure'l plorar? No es pot viure en pau a casa teva sense necessitat de veure com els emigrants s’amunteguen infrahumanament en tants forats? No es pot ser bona persona sense necessitat de complicar-se la vida? No podia Jesús fer bons discursos sense necessitat de fer-se sang? No podríem sobreviure nodrint-nos només de pa? No podríem ser cristians sense necessitat de "menjar la seva carn i beure la seva sang"? No podria ser el món d’una altra manera i Déu no estimar-nos tant?

divendres, 17 de juny del 2011

PER ENRECORDAR-SE

HOMILIA A-SANTÍSSIMA TRINITAT (Jn 3,16-18)

Mentre a casa nostra hem anat escurçant els noms de les persones, a Amèrica Llatina, per exemple, els han anat allargant. Aquí ens diem Alba, Anna, Marc i Pau. En altres indrets es diuen Ricardo José, Carlos Antonio i, fins i tot, Wilmer Jonathan Júnior.

Abans no era així: hi havia molts noms compostos, com Joan Enric i Maria Eugènia, i a tots ens posaven fins a tres noms a l'acta de Baptisme: Marc Segimon Feliu, en el meu cas. No sé, potser hem anat simplificant perquè sigui més fàcil enrecordar-se.

Una vegada, Moisès va tenir l'ocurrència de preguntar-li a Déu quin era el seu nom i va rebre una evasiva per resposta. No és que Déu no vulgués respondre, o que li faci vergonya dir el seu nom: el que passa és que no pot suportar que l'etiquetin darrera un nom. Si vols que Déu et digui quin és el seu nom has de tenir el temps i la disposició per a rebre la resposta, si no és així, millor no li preguntis.

Moisès estava disposat a esperar fins a quaranta anys, que és el mínim necessari, i es va posar en camí. Va caldre molt desert, sorra, punyetera poca aigua, pujar muntanyes, ganes de tornar a casa, un bedell de fosa i gravar dues vegades les tauletes de l'aliança. Llavors, en el moment més inesperat, mentre Moisès tenia les dues tauletes a les mans i no podia prendre nota, Déu digué per fi el seu nom: « Jo sóc el Senyor, Déu compassiu i benigne, lent per al càstig, fidel en l'amor. » Com devia fer Moisès aleshores per enrecordar-se ?

També, a propòsit de Jesús, n'hi havia molts que preguntaven: « Ets tu o n'hem d'esperar un altre? » « I tu, quin senyal realitzes, perquè el vegem i et creguem? » « Senyor, si ni tan sols sabem on vas, com podem saber quin camí hi porta? » Llavors, en el moment més inesperat, enmig d'una pujada a Jerusalem que tothom temia i ningú no desitjava, Déu digué de nou el seu nom, però ells havien fugit i ja no l'escoltaven. Sort que un centurió i un lladre, malgrat tot, van prendre acta.

Més tard, quan els deixebles vivien d'acord amb el seu Nom i feia temps que el proclamaven, el deixeble estimat, recordant unes paraules de Nicodem, va posar per escrit el nom de Déu de la forma més fidel i precisa que en tenim constància: « Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill únic perquè no es perdi cap dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna. »

Aleshores, els cristians el vam abreujar i en vam fer un signe « en el nom del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant », perquè sigui més fàcil enrecordar-se.

divendres, 10 de juny del 2011

OXIGEN

HOMILIA A-PENTECOSTA (Ac 2,1-11)

« Un deixeble s’acostà al seu mestre per preguntar-li: - mestre, què he de fer per a trobar Déu? -. El mestre li respongué: - només l’has de desitjar amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb totes les forces i el trobaràs -. Digué el deixeble: - Ja l'he desitjat així i tanmateix no l'he trobat? -. Llavors el mestre agafa el deixeble, el porta al riu, l’agafa pel cap i el submergí en l’aigua durant una bona estona. Quan notà que el deixeble començava a fer signes d’asfixia, el mantingué enfonsat encara uns segons i després el va treure a la superfície d’una estrebada. El deixeble va obrir violentament la boca i els pulmons per tal d’inhalar tot l’oxigen que li havia mancat dins l’aigua. El mestre li digué: - quan desitgis Déu amb la mateixa intensitat amb què necessitaves l’oxigen, aleshores el trobaràs -. »


L'Esperit és això: l’oxigen que necessitem per a sentir-nos vius. L’amor és la respiració de Déu i l’amor és apassionat, és sincopat, és intens. Déu desitja la humanitat, cada home i cada dona, com aquell deixeble desitjava l’oxigen. Jesucrist és l’expressió viva d’aquest desig de Déu envers la humanitat. La resurrecció és la inhalació violenta que Jesús fa després d’haver estat submergit tres dies en les aigües de la mort. El baptisme per immersió expressa molt vivament aquest renaixement que es produeix quan hom surt de l’aigua i recupera la respiració i la vida que quedava com retinguda dins de l'aigua.

L’Esperit Sant és l’esma, l’alè, la respiració de Déu, la vida de Déu en estat de màxima intensitat. I és aquesta vida en estat de màxima intensitat la que Déu comunica als deixebles durant la celebració de la Pentecosta. Déu Pare, per mitjà del Fill, dóna el seu alè a l’Església perquè no li falti l'oxigen, perquè respiri a ple pulmó. Podem estar segurs que no ens faltarà mai la força de l’Esperit Sant, que és la vida de Déu en estat de màxima intensitat.

És per això que no tenim por, és per això que parlem cadascú en la nostra llengua i ens entenem, és per això que som la respiració assistida de la humanitat quan aquesta perd l’esma, és per això que som l’oxigen que el món necessita quan està al límit de les seves forces, l’aire que acarona les ferides i les ajuda a cicatritzar, el ventijol que s’agraeix quan la calor ens sufoca i ens fa suar. Els cristians, plens de l’Esperit Sant, som l’alè amorós de Déu que dóna vida a totes les coses i les fa respirar.

divendres, 3 de juny del 2011

TENS QUARANTA DIES

HOMILIA A-ASCENSIÓ DEL SENYOR (Ac 1,1-11)

Tens quaranta dies per a trobar el sentit de la teva vida: ja pots afanyar-te. De fet, quaranta dies és tot el que necessites per passar de la por a la confiança, del dubte al convenciment, de les reticències a la generositat. Quaranta dies és la xifra de la conversió, de l'oferiment i de la llibertat. Quaranta dies és la data fixada per l’ascensió, pel comiat i la distància, per deixar anar la mà i caminar pel propi peu, per donar un pas endavant i deixar de mirar els núvols esperant de Déu una evidència més gran que la que ja t’ha estat donada.

Imagina que et diguessin: "tens quaranta dies de vida", serien per a tu una eternitat, seria per a tu tot el temps, seria per a tu la xifra de la vida contra la mort, la xifra de la promesa d’una vida lliurada sense més reticències, sense més tardança, sense la por estèril del qui vol arriscar poc per a no perdre massa. Viu, doncs, com si només et quedessin quaranta dies, no els quaranta últims, sinó els quaranta definitius, 'els quaranta principals', perquè són veritablement el principi, el començament d’una vida sense excuses, d'una vida que aprèn a lliurar-se sense esperar a demà.

Tens quaranta dies per deixar l'acampada i posar-te a treballar de debò, no esperant que arribi el Messies amb el nou sistema sota el braç. Tens quaranta dies per dir que sí, perquè el teu sí sigui la signatura que rubriqui a partir d'aquest moment i per sempre la teva vida. Des de sempre Ell et busca i per sempre, encara que ja no el vegis, t'ha volgut trobar. Creu-me, de debò, quaranta dies és temps de sobres, tot el que passa de quaranta dies és temps que li manlleves a la felicitat, a la teva i a la dels altres.

divendres, 27 de maig del 2011

PANCARTES

HOMILIA DG-PQ-A06 (Jn 14,15-21)

Aquests dies d'acampades reivindicatives, han proliferat les pancartes amb frases que donen raó de les esperances de la gent que s'hi manifesta. Pots trobar els clàssics de sempre: "Sigues realista, demana l'impossible"; veritables exercicis de lirisme: "Si em roben els somnis, no et deixo dormir"; crua poètica urbana: "Revolución no es botellón"; lamentacions escatològiques: "Se'ns pixen a sobre i diuen que plou"; enginyoses referències a l'actualitat: "Tenemos Sol, queremos la luna", etc. No només hi ha indignació entre els acampats, hi ha també molta esperança, i la gent ofereix les seves raons "serenament i amb respecte", com aconsella Sant Pere a la seva epístola.

Està creixent simultàniament un moviment d'escarni de l'acampada. Quim Monzó ha engegat una campanya a twitter on el "ròdol burleta dels descreguts" fa munició de befa amb les pancartes i les esperances dels acampats. Un tuit convidava a la #acampadapedralbes demanant que portessin "glassons de gel pels gintònics", i aquest és el to. Què fàcil, què mesquí.

Hi ha una esperança càndida, com la del gurú que ofereix neteja de chacras a #acampadasol. O esperances que volen aprofitar "l'ocasió pastoral" de #acampadios per escriure un tuit religiós d'acció de gràcies. O una esperança més pujada d'hormones, o una esperança més pintoresca, o una esperança més anecdòtica. Hi ha també esperances directament bòrnies com la dels que proposen, aprofitant la remor de les aigües, de retirar simultàniament 155 Euros del banc per donar una lliçó a aquests "capitalistes que han provocat la crisi i s'estan enriquint amb els nostres diners".

Té un deix mil·lenarista tot això de les acampades. Multituds que s'ajunten per assistir a la fi del món entre tendes de campanya i assamblees generals. Esperen l'adveniment del Regne messiànic, la inauguració del nou món anhelat, que comença a ser no només possible sinó ben real. Ara sí, aquest sistema passa i arriba el sistema nou, el model alternatiu que tant havíem esperat.

Aquesta esperança no la comparteixo, sincerament, no perquè no ho vulgui sinó perquè no ho espero. No espero que un "canvi radical de sistema", gestat en l'assemblea dels essenis, millori de debò 'aquest' sistema. No espero que un col·lectivisme libertari sigui millor de debò que 'aquest' capitalisme liberal. No crec que l'Arcadi Oliveres tingui una millor notícia de debò que l'Steve Jobs per 'aquest' món.

Ara bé, jo també espero la fi del món i la vinguda definitiva del Messies. Jo també em sento orfe d'esperances seculars i demano ardentment que passi el món i arribi el teu Regne, Senyor. Jo també demano, en una gran pancarta, que ens enviïs "un altre Defensor perquè es quedi amb nosaltres per sempre, l'Esperit de la veritat, que el món no pot acollir". I és per això, perquè em mou aquesta esperança, que miro de recolzar l'esforç de tanta gent que mira de fer cada dia més humà aquest sistema, cada dia més just i menys pervers aquest capitalisme, cada dia més universal i real aquesta esperança.

Jesús també va convocar multituds en grans acampades, també va repartir pa i peix per tothom, també va proclamar l'adveniment d'un regne nou. I també va suscitar entusiasme, indignació barrejada amb esperança. Però va tornar a les valls de la calma i al dia a dia on es produeixen també les desercions i les manipul·lacions ideològiques del missatge. Va baixar al món la seva gran esperança i la va plantar com una tenda de campanya. Li van trepitjar la tenda, van desallotjar l'acampada, les multituds es van disoldre, els 'més implicats' van fer veure que miraven a una altra banda..., però no li van escapçar l'esperança.

divendres, 20 de maig del 2011

EVANGELI REAL JA

HOMILIA DG-PQ-A05 (Jn 14,1-12)

Estem tots molt indignats: contra les retallades, contra els polítics, contra el món financer, contra la crisi, contra la xenofòbia, contra la campanya electoral, contra el sistema! Quan tens un malestar i no el pots canviar, sembla que no et queda més que la queixa. Tenim dret al crit, només faltaria. Però el crit és insuficient per integrar el malestar i que es pugui convertir en llavor d'una altra cosa.

Un col·lectiu de gent ben diversa s'ha llençat al carrer per escenificar aquesta indignació general sota el lema 'democràcia real ja': « Unos nos consideramos más progresistas, otros más conservadores. Unos creyentes, otros no. Unos tenemos ideologías bien definidas, otros nos consideramos apolíticos. Pero todos estamos preocupados e indignados por el panorama político, económico y social que vemos a nuestro alrededor. »

En el fons, no és democràcia real el que volem: la democràcia real ja la tenim i no ens agrada, ens afeixuga que sigui tan 'real', i això ens indigna. El que volem és 'democràcia ideal ja'. Volem democràcia ideal a cop d'acampada, a cop d'indignació compartida, a cop de bona voluntat globalitzada. I volem aconseguir-ho sense polítics, sense interessos partidistes i, sobretot, sense 'el dia després' de l'acampada: només a cops de democràcia emocional.

Aquests dies, quan sents parlar la gent (joves i grans), queda més clar que mai qui són els bons i qui són els dolents, qui són les víctimes i qui els culpables. S'ha generalitzat l'exabrupte cantinero. No puc evitar un cert distanciament de tanta indignació maniqueista per molt ben intencionada que sigui. De qui és la culpa de que el sistema no funcioni? Dels banquers? Dels rics? Dels polítics?... D'acord, però, i tu? On quedes tu que vols serveis sense pagar-los? Que vols subvencions sense mereixer-les? Que vols un món millor i no hi ha qui et suporti?

Fins que no assumeixis que aquest 'sistema' pervers és una perllongació de la teva pròpia perversitat, no el podràs canviar: podràs indignar-te, donar cops a una cassola fins deixar-la completament abonyegada. Per molt sa i recomanable que sigui exterioritzar sorollosament la indignació, de poc serveix si no assumeixes la teva culpa i no estàs disposat a carregar amb la teva part de culpa institucionalitzada, no per consolidar-la, sinó per expiar-la i transformar-la.

L'encarnació no és un error diví, un particularisme reaccionari, un exclussivisme excloent. L'encarnació és la manera que Déu ha escollit per expiar la culpa, no castigant-la o carregant-la en les esquenes d'un altre, sinó assumint-la i transformant-la. Jesús va abraçar una culpa que no era seva i la va transformar: aquest és el miracle, aquest és el camí, la veritat i la vida que a Tomàs li costa veure. D'on treuràs tu, profeta de la indignació a cop de cassola, la força per abraçar i transformar d'arrel una culpa que és en part teva?

Si no us agrada aquest camí, si us sembla massa feixuc i intransitable, us en proposo un altre: fem una acampada tots els cristians indignats a la Plaça de Sant Pere amb una gran pancarta que digui: « Ja està bé, volem veure Déu d'una vegada, sense mediacions, sense els filtres de la història i la corporalitat, sense la mortificadora opacitat de la carn, amb la mirada neta dels companys d'indignació. Unim, doncs, les nostres veus indignades a les veus de Tomàs i de Felip per dir: ja està bé de camins que no sabem a on porten, ho sentim, Senyor, això no funciona, 'mostra'ns el Pare i no ens cal res més', volem 'evangeli real ja'. »

Em dol que hi hagi tants cristians que han donat emocionalment aquest pas. Penso que Jesús ens convida a fer un camí diferent per mirar d'encarnar un evangeli, potser menys ideal, però molt més 'real'.

divendres, 13 de maig del 2011

LLADRES

HOMILIA DG-PQ-A04 (Jn 10,1-10)

Hi ha molts lladres que s’introdueixen a la pleta saltant la tanca i entabanen les ovelles. Diuen, per exemple, que només la més forta sobreviu allà a fora, que el món està ple de llops i que si no trepitges fort i no domines quatre idiomes, se’t cruspeixen.

Diuen que l’únic que importa és la llana, és a dir el vestit i l’aparença, la marca. Si vols cotitzar quan vingui l’esquilador, procura lluir una bona llana, o la llana més original, o simplement la més alternativa, que si no te'n vas de petac a l'escorxador.

Aquests lladregots fan tot el possible per a convèncer les ovelles de que no hi ha res fora de la pleta que valgui la pena, que el món exterior està ple d’amenaces, que enlloc com a casa, que des del sofà i amb el comandament a distància ja es veu tot el què val la pena veure. A la pleta, tancadetes, les ovelles són més dòcils i més manipul·lables.

Per a mi, aquests lladres són els més perillosos, perquè són els més mentiders i els qui fan més mal a les ovelles. Aquests els fan creure que això de la porta oberta és un mite, que sempre ha estat tancada, que tots els que ho intenten fracassen i mai no retornen. Són els profetes de les faves contades, contades per ells, és clar.

No deixa de ser paradòjic que la pleta més evolucionada de tota la història, la pleta més informada y més globalitzada, resulta que és també la pleta més alienada. Com pot ser? Què és el que no hem acabat de fer bé? Massa pastors, crec jo, que en realitat eren lladres.

Si saps el que és entrar i sortir lliurement per la porta;
... si has estat a fora i has encarat els perills amb confiança, conscient que no hi ha perill més gran que el de no voler sortir;
... si has sentit algun cop la seva veu i com et crida pel teu nom;
... si t'has sentit estimat pel que ets, amb o sense llana;
... si has tingut la sort de creure en aquest Pastor que ha donat la vida perquè tu recuperis la vida que et volien robar els lladres;
... aleshores, permet-me que t'ho digui, no et pots resignar a que la porta segueixi tancada i a que els lladres segueixin saltant la tanca.