divendres, 26 de novembre del 2010

TEMPS DE DESCOMPTE

HOMILIA DG-AD-A01 (Mt 24,37-44)

Amb el primer diumenge d'Advent comença l'any litúrgic. No deixa de ser sorprenent que en començar el temps litúrgic, els textos bíblics ens parlin del final del temps. En què quedem: comencem o acabem? Hem d'entendre una cosa, fonamental al meu parer, si volem treure'n l'entrellat de tot plegat: així com el naixement d'un fill és un punt d'inflexió en la vida d'una parella, el naixement del Messies és un punt d'inflexió en la vida de la humanitat. El temps ha patit una contracció, exactament com quan una dona està a punt de parir.

Posem un altre exemple, per veure si ens entenem: quan et comuniquen que tens una "malaltia incurable", de cop, el temps de la teva vida pateix una contracció: el principi és el final i el final és el principi, dit d'una altra manera, avui és demà i demà és avui. Oi que ara queda més clar? Doncs això mateix és el que passa amb el nostre temps després de la vinguda del Messies: els cristians vivim en el temps com si ja se'ns hagués esgotat el temps, com si cada instant fos el definitiu, com si la salvació fos la veritat decisiva de les nostres vides, com si l'amor hagués ja vençut la mort.

Quan diem allò de «no deixis per a demà el que puguis fer avui», o bé allò de «viu a fons el present»... què estem dient? Per a molts, no és més que un eslògan hedonista com tants d'altres que prometen molt, però no donen gaire; diríem, una mena d'incentiu per convidar-te a fer allò que no has pogut fer encara: anar a Caldea, tirar-te en paracaigudes, beure't una ampolla de champagne francès per esmorzar... què sé jo. Un cop ho has fet, segueixes estant tan buit, o tan ple, com ho estaves abans; i el problema del demà et segueix assetjant avui.

Per a d'altres, en canvi, aquests eslògans són un recordatori de què el temps no és una suma indefinida d'instants més o menys intensos; sinó el temps propici per a la conversió i l'agraïment, l'oportunitat de desviar la mirada del nostre melic per descobrir Déu i els altres, l'ocasió per a deixar de queixar-me del poc que em deuen i començar a agrair el molt que he rebut...

Si seguim amb els exemples: un partit de futbol dura noranta minuts, més el temps de descompte. Solen ser de dos a cinc minuts, depenent de les interrupcions que hi ha hagut durant el temps oficial de joc. No pocs partits s'han guanyat o perdut en el temps de descompte. El temps de descompte és com una contracció dels noranta minuts precedents i, en ells, es concentra l'oportunitat de tot el partit: guanyar o perdre. És com una pròrroga que concedeix l'àrbitre quan el temps s'ha esgotat i abans no soni el xiulet final.

Aquesta pròrroga és el temps que Déu ens regala per a la conversió i l'agraïment. Però, volem la pròrroga? Realment la volem? Quina conversió i quin agraïment sortiran de la nostra vida si Déu ens la concedeix? Doncs bé, resulta que Déu ja ens ha concedit la pròrroga: tota la nostra vida és una pròrroga, tota la nostra vida és un temps regalat per a la conversió i l'agraïment.

Doncs això, vivim en temps de descompte i ja n'hi ha prou de tirar pilotes a la grada.

divendres, 19 de novembre del 2010

SALVA'T A TU MATEIX

HOMILIA DG-TO-C34 (Lc 23,35-43)

Quina és la característica principal de l'home creat a imatge i semblança de Prometeu, és a dir, de l'ideal de l'home contemporani? Doncs, la capacitat de salvar-se a si mateix. L'home, emancipat per fi de la tirania de la religió, pren consciència de la seva dignitat i es fa amo i senyor del seu destí. Ara ja no espera cap salvació que li vingui de fora o de més amunt; l'home adult es salva a si mateix fent us de la seva determinació sobirana.

Mireu, quan llegeixo Feuerbach, Marx, Freud... amb el seu optimisme antropològic, amb aquella confiança plena en la raó humana, amb aquella perspicàcia d'haver descobert, per fi!, que Déu no és més que una projecció de les essències i les carències humanes... penso: buf, voleu dir que calia anar tan lluny per arribar tan a prop? Quan medito totes aquestes conquestes de l'enginy humà, sens dubte tan meritòries, i les poso al costat de l'Evangeli, se'm queden tan petites... Què poc contemporani em sento en aquest sentit! Doctor, què m'està passant? És molt greu?

Salvar-me jo mateix? Però com? Prenent consciència de la meva omnipotència? Desenmascarant els meus traumes infantils? Reconeixent les meves alienacions? Tot això ajuda, no dic que no, i quan més millor... però d'aquí a salvar-me a mi mateix hi ha un abisme. Ho sento, però dir el contrari em sembla d'una ingenuïtat aclaparadora, inconcebible en algú que s'hagi acostat ni que sigui una mica al vestíbul de l'infern. Un infern, no creat per Déu (ja ens agradaria!), sinó pels homes i per la força del seu pecat, el meu pecat.

Qui escoltarà el clam dels qui jeuen a l'abisme? Qui els salvarà? Qui els treurà a fora? A mi que em registrin. I pel que jo sé, ja poden anar registrant també a Feuerbach, Marx, Freud... i a tots els altres emancipadors i pseudosalvadors de l'home contemporani. Només Déu pot treure de l'abisme, a nosaltres, pobres pecadors, però també a Jesús, que va compartir totes les conseqüències del ser home com nosaltres, tret del pecat.

Els impius que es burlaven de Jesús crucificat, dient-li que baixés de la creu, eren la caricatura "avant la lettre" de l'home contemporani, no ho veieu? Per a ells, Déu, o bé era l’aval del poder humà, o no era Déu; o bé era la sacralització de la força humana, o no era Déu. Per tant, si Déu era amb Jesús, ho hauria de demostrar baixant-lo de la creu. Si no ho fa, o no és Déu o és un déu que no val la pena. Això era el que ells pensaven.

Però, i si resulta que Jesús és el Messies, precisament, perquè no pot baixar de la creu? I si resulta que aquell que no pot salvar-se a si mateix, pot salvar-me a mi que l’estic mirant? De què em salvaria un Messies que s'alliberés dels seus claus i em deixés a mi penjat? I si m'alliberés a mi dels meus claus i res més, de què em salvaria? Em salvaria potser d’una mort passatgera: però em salvaria de l’odi?, em salvaria de la venjança?, em salvaria del pecat?, i de la desconfiança eterna?

Però cal anar encara més al fons: no és que Jesús no “vulgui” salvar-se a si mateix, és que Jesús no “pot” salvar-se a si mateix. Jesús no “juga” a ser feble de la mateixa manera que Déu no “juga” a ser home. Jesús és el Messies dels miracles, però desconfia dels cops d’efecte. Jesús és el Messies de les paràboles, però desconfia de l’oratòria. Jesús és el Messies de l’entrada triomfal a Jerusalem, però desconfia de les proclames. Jesús és el Messies a la creu, i només a la creu no desconfia. Per molt escandalós que sembli, per molt insensat que sigui, Jesús és el Messies Crucificat.

La salvació és reconéixer en el Crucificat l’amor i la seva mirada. La salvació és poder dir, com el bon lladre: «he vist l’amor crucificat», l’amor estimant enmig l’absència total d’amor, l’amor estimant a aquell que mata l’amor, l’amor desarmat, l’amor despullat, l’amor que venç la por, l’amor més poderós que la mort, l’amor sobirà, l’amor que regna sobre tot i sobre tots... l'amor rei de l'univers.

La clau del paradís és l’amor i la creu és el pany. Jesús l’ha obert per a mi i l’ha deixada oberta. Per això, i només per això, puc dir amb tota la raó que Ell m'ha salvat, sí, a mi, que no podia de cap de les maneres salvar-me a mi mateix.

divendres, 12 de novembre del 2010

EN BLANC

HOMILIA DG-TO-C33 (Lc 21,5-19)

Ja ha començat la campanya electoral. Diuen que força gent votarà en blanc perquè "els polítics són tots corruptes", o perquè "no hi ha cap que se salvi", o perquè "no em sento representat per cap partit". Fins i tot, ha sortit un partit polític ("Ciudadanos en blanco") que pretén que computi el vot en blanc en forma d'escons buits en el Parlament. La intenció sembla pura; però per poc que llegeixis la lletra menuda del seu programa, t'adonaràs que al darrera hi ha també una ideologia ambigua i imperfecta com totes les altres.

La política, com totes les coses que toquen la realitat de les persones i de la societat, és imperfecta i ambigua. No hi ha polítics perfectes, com ni tu ni jo no som perfectes. Tenim els polítics que mereixem i, si no t'agraden, fica't tu en política i fes-ho millor que ells. Preferiries un Parlament buit? No m'ho crec. Vaig estar a Albània en un moment de la seva història en què el Parlament no funcionava i, creu-me, allò era terrible: imperava la llei de les màfies i la situació social era depriment.

Passa semblant amb l'Església. Hi ha molta gent que vota en blanc perquè l'Església no és com hauria de ser; perquè és tan diferent a com la pinten els evangelis i a com Jesús la va imaginar. Bé, i què imaginaves? Estàs segur que la teva vida és com la pinten els evangelis o com Jesús la va imaginar? Tenim dret a la decepció i al desencís, però hem d'anar en compte que no es converteixi en un estat d'ànim crònic i irreversible. No podem viure instal·lats en la "moció a la totalitat".

A uns no els agrada que el Papa sigui cap d'estat, a d'altres els escandalitza el paper de la dona en l'Església, altres voldrien que l'Església fos més democràtica en les formes i més conciliadora amb la modernitat... Però també hi ha descontents en l'altre extrem, no us penseu: voldrien que tots els capellans anessin vestits de capellà, que el presbiteri fos inexpugnable a gent no ordenada, que la litúrgia fos íntegrament en llatí i d'esquenes al poble... La immensa diversitat que es mou entre els dos extrems és l'Església i es manté unida gràcies a l'Esperit que l'acompanya en el seu pelegrinatge per la història, malgrat les seves divergències i ambigüitats. No et demano que t'ho empassis tot i que no tinguis la teva manera de pensar; et demano que tinguis paciència i que perseveris malgrat les coses sembli que no van sempre tal com tu voldries.

Potser voldríem una Església purament espiritual, sense tara ni contradiccions... però Déu no, Déu l'ha volguda de carn i ossos, feta d'homes i dones, encarnada en la història. Déu s'ha arriscat i ha pres forma en la "carn" d'un home com nosaltres. No ens ha tret del món, ficant-nos en una mena de bombolla esterilitzada, sinó que ens ha salvat del pecat i ens ha enviat al món perquè li anunciem aquesta salvació. Ser cristià és embrutar-se de món, és estimar-lo fins que faci mal, tal com Déu mateix ha fet en Jesucrist. Perquè només es pot salvar allò que s'ha estimat primer.

Com a ciutadans i com a cristians estem massa mal acostumats a donar la culpa de tot als qui estan a dalt, als polítics, als bisbes, als qui manen... El vot en blanc pot ser una coartada perfecte per treure'ns nosaltres les puces del damunt. Em pregunto, aleshores, si no hem promogut un cristianisme massa "blanc", massa purità i angelical, que espera que l'Església sigui perfecte per dignar-se a concedir-li el seu "vot", igual com passa amb la política.

Les coses d'aquest món, i l'Església és una d'elles, són sempre imperfectes i ambigües. Fins que no ens reconciliem amb el fet que el món és imperfecte, no el podrem millorar. Fins que no ens reconciliem amb les nostres pròpies imperfeccions, no podrem créixer i fer-nos més persones. Fins que no ens reconciliem amb la realitat i la història de la nostra Església, no la podrem transformar.

Aquest món passa, nosaltres passem, la nostra Església passarà... només les seves paraules romanen per sempre, i l'amor infinit amb què Ell les ha pronunciades. Mentrestant, anem a votar i embrutem-nos per aquest món i aquesta Església nostra que tant estimem.

divendres, 5 de novembre del 2010

CREC EN LA RESURRECCIÓ DELS MORTS

HOMILIA DG-TO-C32 (Lc 20,27-38)

M'agrada llegir "la Contra" de la Vanguardia. Per deformació professional, sempre busco què diu la persona de les seves creences. El ventall és infinit. Alguns diuen que són ateus i punt, però la majoria afirmen creure en alguna cosa. Alguns creuen en la vida, altres en l'home, altres en la solidaritat, altres en la naturalesa, altres en la bondat humana. I jo, en què crec?

Començo millor per dir en què no crec. Pròpiament, no crec ni en l'home (en general? en quin d'ells?), ni en la bondat humana (què passa amb la maldat?), ni en la vida (la del peix gran menjant-se al peix petit?), ni, per suposat, en la naturalesa (quina bestiesa!). Hi ha moltes coses en aquest món que admiro, que suscric, que hi dono suport, que estimo..., però això no vol dir que "cregui" en elles.

Per a mi, creure és quelcom fort: creure és esperar (Lluís Llach no tenia raó), creure és posar-hi la darrera confiança, creure és saber amb tota certesa que no pot fallar... Segons aquest sentit del creure, l'home, o creu en Déu o, pròpiament, no creu.

I jo, en què crec? Crec en un Déu que ressuscita els morts. Crec que Déu és l'Amor que resisteix, sense espasa ni armadura, l'embat terrible de la mort. Crec que Déu és el vindicador dels justos, el protector dels innocents, el salvador de tots els sacrificats de la història, el qui rescata la víctima de la violència del botxí.

Crec que Déu eixugarà totes les llàgrimes i embenarà totes les ferides, totes, sense deixar-ne ni una, per petita que sigui, i mira que són moltíssimes! Crec que Déu ja ho està fent tot això, per mitjà de tots aquells que ho creuen i ho posen en pràctica. No aquells que diuen creure-ho, però no ho posen en pràctica, que quedi clar, perquè no es creu amb la boca, solament, sinó, sobretot, amb el cor i amb les mans.

No crec, doncs, que la resurrecció sigui una reedició de la vida present sense la limitació del temps, com un canvi de domicili on ens enduem l’equipatge de la vida present. Això fa riure! No crec de cap manera, que la resurrecció sigui una mena d'expansió de la consciència o una mena de salt a un nivell de consciència superior, però sense el pes feixuc de la carn. Això fa riure! No crec en un Déu com una mena d'amor universal sense costures, que tot ho engulleix, transfonterer, transconfessional i transoceànic. Això fa riure!

A la primera lectura, els botxins dels 7 germans riuen. Volen obligar aquest jueus piadosos a abjurar de les seves creences. La tortura comença. Quant més esfereïdor és el mal, més decidida és la resposta dels germans. D’on els ve aquest coratge? Qui són aquests que desafien el poder absolut de la mort per fidelitat a unes lleis sagrades? I si la creença en la resurrecció dels morts no fos qüestió de "l’altra vida", sinó d’aquesta? I si fos veritat que Déu ressuscita els morts? I si fos veritat que Déu no tanca els ulls davant la injustícia i reivindica la vida del just? I si fos veritat que ells són els vius i nosaltres els morts?

Un "Déu de morts", no molesta. Un "Déu de morts", s’ocupa del més enllà i no es fica amb el més ençà. L’injust i el botxí poden estar tranquils. Els innocents ja poden seguir morint injustament. Uns quants "matats" ja poden seguir jugant-se la vida inútilment. Al cap i a la fi, què és la vida, sinó una "passió inútil", oi?

El que és veritablement perillós i comprometedor en les nostres vides no és l’amenaça de la mort, sinó la fe en la resurrecció. El que és veritablement terrible no és aquesta mena de "Déu de morts" que és l’objecte de les nostres mofes i les nostres tertúlies; sinó el "Déu de vius" que posa les nostres certeses del revés i ens dóna una passió per viure.

I tu, en què creus?