divendres, 29 de desembre del 2006
L’AMOR CREMA (Lc 2,41-52)
Els jueus, com tantes altres cultures, oferien sacrificis rituals que consistien en la cremació de la víctima. Holocaust és una paraula grega que significa “una ofrena completament (holos) consumida pel foc (kaustos)”. Quan es tracta d’oferir la collita o el bestiar, diguem-ne que no hi ha problema; el problema ve quan es tracta d’oferir el fill primer. Per sortir del pas, es fan els sacrificis de substitució o de rescat, és a dir, ofereixo un animal en el lloc del meu fill i, amb aquest sacrifici vicari, “rescato” al meu fill. L’ofrena del fill a Déu és simbòlica, però la de l’animal que el substitueix no tenia res de simbòlica, era ben real.
L’important aquí és que no hi ha pròpiament ofrena si no hi ha quelcom que es consumeix, que es crema, que desapareix, que queda reduït a cendra. Per molt ritual i simbòlica que sigui, l’ofrena o és real o no és ofrena.
Vegem un exemple: fa una setmana vam celebrar confirmacions a la parròquia i els nois van voler oferir unes bambes com a símbol del camí fet, etc. Les bambes eren noves, de bàsquet, llampants. “Quines bambes més maques li heu regalat al bisbe, no sé si les farà servir, però segur que li han agradat molt”, els vaig dir provocativament, un cop acabada de la cerimònia; “Ai, tens raó, que són de l’Adrià, ara les vaig a buscar”, em respon el Manel; “però, ¿com que les vas a buscar? ¿no les heu ofert?”, replico amb impostada fermesa; “ja, però només era un símbol”.
A més de les bambes llampants, van oferir un mp3, un telèfon mòbil i no sé quantes coses més. De fet, l’única veritable ofrena va ser el pa i el vi, això sí que ningú no va anar després a recuperar-ho a la sagristia. Només el pa i el vi es van consumir, van cremar-se, van desaparèixer. Poso aquest exemple només per il·lustrar la diferència entre símbol i ofrena. El símbol no crema, l’ofrena sí. El símbol es recupera, l’ofrena es consumeix.
Anna, dona d’Elcanà, ens recorda a la primera lectura (1Sa 1,20-28) la força que té l’ofrena. Ella havia demanat a Déu un fill amb la promesa d’oferir-lo si li era concedit. El Senyor concedeix a Anna el fill que havia demanat. Anna es nega sorprenentment a pujar al santuari de Siló per oferir el sacrifici ritual que la llei prescrivia pel fill primer i ho argumenta d’aquesta manera: “Quan hauré desmamat el nen, ja l’hi portaré; el presentaré al Senyor i que es quedi allà per sempre més”. Anna es pren seriosament la prometença que ha fet al Senyor i no vol fer una ofrena simbòlica, que pugui rescatar per darrera, sinó una ofrena real, a l’alçada del seu agraïment.
Un altre exemple: quan la meva neboda Rita tenia divuit mesos, posem per cas, va acostar els seus ditets a la flama d’una espelma amb intenció d’agafar-la com si fos un objecte. És de color groc i es mou, per tant, es deu poder agafar. Jo la vaig advertir, “Rita pupa”, però no li ho vaig impedir. Va aguantar dos segons amb els dits pinçant la flama. El primer segon li va servir per entendre que no tot el que és groc i es mou es pot agafar amb els dits. El segon segon li va servir per entendre que el foc crema. Una lliçó magistral, pedagogia activa en estat pur, una mica bèstia teniu raó, però molt més eficaç que mil discursos.
Aquesta és la meva pregunta avui: ¿no convertim sovint l’amor més en símbol que no en ofrena? ¿Un amor provisional, que no crema, que es recupera entre bambolines, un cop acabat l’espectacle? ¿No defugim el foc, refugiant-nos en la il·lusió infantil de que l’amor no cremi?
En cas afirmatiu, nosaltres no som ni els primers ni els darrers. També Josep i Maria, com a “bons” pares, s’aferraven al símbol i posposaven l’ofrena. Jesús els recorda, en aquest episodi insòlit de la seva infància, que la ofrena serà el signe real i no simbòlic de la seva vida sencera: “al cap de vuit dies de néixer em vau portar al temple per oferir-me a Déu, sapigueu que allò no va ser un símbol, sinó una realitat; jo no us pertanyo a vosaltres, sinó al meu pare, és per això que m’estic (¡tres dies!) a casa seva”. Maria haurà de guardar això en el seu cor i trigarà uns quants anys a treure’n tot l’entrellat. Als peus de la creu, Maria copsarà fins a quin punt l’amor crema, i fins a quin punt les ofrenes, quan són de debò, es consumeixen.
Déu no estima simbòlicament, donant bon exemple i dient paraules edificants, Déu estima lliurant-se, com l’espelma, com el pa i el vi, com el seu Fill a la creu. L’amor, al menys l’amor de Déu revelat en Jesucrist, crema i es consumeix.
Encara un últim exemple: ahir vaig anar al cinema a veure “El gran silenci”, 160 minuts acompanyant la vida dels monjos de la Gran Cartoixa de França. Hi ha moltes coses que sorprenen, que enganxen, que captiven, que causen estranyesa; però hi ha una cosa profundament intrigant en aquest film, una pregunta que ens sacseja per dins, un qüestionament directament dirigit a les entranyes del nostre sistema de valors amb codi de barres i data de caducitat: ¿com pot ser que aquest senyors passin tota la vida en silenci i fent cada dia el mateix? El mateix director, davant la crítica de no haver explicat una mica més els perquès de la vida dels cartoixans, respon: “els monjos passen 65 anys de mitjana al monestir, 65 anys en els què segueixen el mateix ritual dia rere dia: per molt que jo vulgui no puc explicar a ningú el que això significa”. L’amor, o crema o no s’explica.
- Les homilies porten un codi de tres dígits que serveix per a ubicar-les en el calendari litúrgic, per exemple: DG-TO-B27
Us explico com funciona,
- Primer dígit: Dia de la setmana [DL= dilluns; DM=dimarts; DX=dimecres; DJ=dijous; DV=divendres; DS=dissabte; DG=diumenge] Normalment, publicaré només l'homilia de diumenge, però no descarto publicar d'altres.
- Segon dígit: Temps litúrgic [TO= Temps Ordinari; AD= Advent; ND= Nadal; QR= Quaresma; SS= Setmana Santa; PQ= Pasqua; FS= Festivitats especials]
- Tercer dígit: Any litúrgic i setmana [Any A, B o C, pels diumenges; setmana de la 01 a la 34]
dissabte, 23 de desembre del 2006
ELS HIPERVINCLES DE LA VISITACIÓ (Lc 1,39-45)
Als evangelis, no hi ha cap paraula que sobri. És més, és com si totes les paraules portessin un “hipervincle”: totes reenvien a d’altres paraules, a d’altres sentits, a d’altres significacions, cada cop més pregones i més riques. Som nosaltres qui, per mandra o per ignorància, hem convertit els evangelis en un banc de cites més o menys edificants i, d’aquesta manera, els hem petrificat. El text de l’evangeli està avui més viu que mai, més carregat d'“hipervincles” que mai. L’escena és ben coneguda: Maria entra a casa de Zacaries i saluda Elisabet. ¿Què passaria si cliquèssim al damunt dels noms dels personatges que surten en l’escena? Fem la prova.
Clicant sobre “Maria”, ens reenvia al nom hebreu “Miriam”. Trobem diversos sentits possibles en l’arrel semítica de la paraula:
§ D’una banda, “marà” pot significar aquella que es revela, que protesta.
§ D’altra banda, “rum”, vol dir aixecar-se, posar-se dempeus.
§ Encara tenim que “marom” implica un pes, allò que està gràvid.
Podríem aproximar una interpretació: Maria, com a encarnació de l’esperança, és la verge gràvida de Déu (la mare del meu Senyor) que visita un poble estèril, cansat d’esperar, sense forces ja ni per la protesta (la província de Judà, ocupada i humiliada pels romans, ombra del que van significar en un passat), i fa que aquest poble s’aixequi, es posi dempeus i salti d’entusiasme perquè la promesa (allò que el Senyor t’ha fet saber) finalment es complirà.
En el cas de Zacaries les referències són molt més clares. “Zakar” vol dir recordar, rumiar, repassar els fets passats per treure’n profit. Pels jueus aquesta paraula té un sentit molt fort, el “Zikkaron” és el memorial, allò que fa el poble per celebrar i agrair el pas de Déu per les seves vides. Aquests dies de dinars i sopars d’empreses, és molt típic fer l’homenatge als companys que es jubilen. Mitjançant una poesia, un panegíric, un collage de fotos... el que sigui, el fet és que fem memorial agraït de la seva vida i del seu pas per l’empresa. El dia de pasqua, en les famílies jueves, l’infant més jove de la família li demana al més vell de la casa que faci memorial del pas de Déu per la seva història. El memorial converteix la simple enumeració de fets passats en història de salvació. El memorial té el poder d’evocar el passat tot fent-lo present: allò que va passar fa molts anys segueix passant ara per a nosaltres, s’actualitza. Per això, l’eucaristia cristiana és també “memorial”, Jesús va donar la seva vida per amor i la segueix donant en el gest de partir i repartir el pa consagrat.
En aquest sentit, l’esperança no existeix sense la memòria agraïda. Només podem esperar l’acompliment d’allò que ja hem viscut, ni que sigui parcialment. Podem esperar que l’amor tindrà la darrera paraula, perquè recordem amb agraïment infinit que va ser la primera. Només la memòria agraïda del passat, representada per Zacaries, pot acollir l’acompliment de la promesa, representat per Maria. Una persona que no sàpiga agrair el passat, difícilment pot mirar amb esperança el futur. Quants hipervincles!
Només ens queda Elisabet. Cliquem sobre l’arrel semítica del nom i ens trobem “Eli-shaphat”, què vol dir Déu governa, Déu jutja, Déu emet el seu veredicte. Aquesta sí que és bona! ¿Quin és el veredicte de Déu que Elisabet proclama amb tota la solemnitat, plena de l’Esperit Sant? Primer de tot, el veredicte és una benedicció i no una maledicció. Una benedicció a Maria i al fruit de les seves entranyes. El veredicte solemne de Déu a la nostra història és Jesús, és a dir, “salvació” (Jesús vol dir “Déu salva”, en hebreu). El polze de Déu no és com el polze de l’emperador que pot assenyalar cap amunt o cap avall. El polze de Déu ha estat sempre cap amunt, i no coneix una altra posició (els que estem cap avall, en tot cas, som nosaltres). Fixeu-vos-hi bé: el judici de Déu té a Jesús com a veredicte, i aquest veredicte de salvació és rebut amb un salt d’entusiasme per la humanitat expectant, representada per Joan en el ventre d’Elisabet.
Des de les entranyes silencioses de l’expectació, quelcom en nosaltres salta d’entusiasme, abans de les paraules, abans de les certeses, abans de les proves infalibles. L’amor es previ a tot, previ al nom, previ a la història, previ al naixement. L’amor és previ al Nadal i per això el precedeix i l’anuncia. Tu també l’has sentit, segur, ¿no se’t remou res per dins?, ¿no salten les teves entranyes d’entusiasme?, ¿no et commous fins al moll de l'os davant la imminència de la salvació?, ¿no el veus ja, ajagut en una menjadora, tot el que la humanitat ha esperat i espera encara sense saber-ho?, ¿què fas, doncs, que no vas a adorar-lo?
divendres, 15 de desembre del 2006
L'AIGUA I EL FOC (Lc 3,10-18)
L’altra dia vaig preguntar-li a un noi de quinze anys, a boca de canó, què en pensava del nostre món. “Malament”, em va respondre. “Malament, què?”, li vaig dir. “Malament tot, anem a pitjor, no podem continuar així”. Vaig pensar que la consciència catastrofista no és exclusiva de la gent gran.
Alguns dels qui anaven a escoltar Joan Baptista, probablement, compartien aquesta consciència sobre la societat de la seva època i sobre les seves pròpies vides. A ells la consciència catastrofista els va portar al desert, a escoltar una veu que anunciava possibilitats reals de canvi. El desert desvetlla noves possibilitats allà on semblaven barrades: “¿què hem de fer?”. Vet ací, un primer pas per a superar la consciència catastrofista: la possibilitat remota de que alguna cosa es pot fer, encara que no tinguem massa clar quina és aquesta cosa.
Sempre hi ha gent disposada a passar de la lamentació a l'acció. Afortunadament, el Nadal és prolífic en gent d’aquest tipus. S’ha de preparar el pessebre, què hem de fer? S’ha d’anar a visitar els iaios, què hem de fer? S’ha de preparar la carn d’olla per tota la família, què hem de fer? S’ha de fer la recollida de joguines, què hem de fer? S’ha d’acollir a la gent que viu al carrer, què hem de fer? S’ha d’animar la missa del gall, què hem de fer?
Tanmateix, per a la immensa majoria, arriba el Nadal i la pregunta que ens surt més espontània és “¿què em falta?”, “¿què puc demanar?”. Als reis, a Santa Claus, a l’amic invisible o a la loteria nacional... la qüestió és demanar. Joan Baptista ens convida a fer-nos la pregunta contrària: “¿què em sobra?”, “¿què puc donar?”.
Ja sé que no és comercialment correcte, però el Nadal no va néixer per incentivar el consum, sinó la felicitat. Joan ens proposa coses que semblen evidents: tens dos vestits, dóna’n un; tens dos torrons, dóna’n un; tens dues hores, dóna’n una; tens dues mans, dóna’n una; tens dos motius per estar content, comparteix-ne un; tens dues certeses, encara te’n sobra una.
Tot això està molt bé. Passar del “¿què puc demanar?” al “¿què puc donar?”, per si sol, ja és un pas de gegant que ens posa en l’òrbita del Nadal. Ara bé, tot això no és més que aigua, falta el foc. Joan Baptista ho té molt clar: fes el pessebre, engalana l’arbre, menja torrons, fes cagar el tió, canta nadales, recull ampolles de cava, compra regals... però no t’esveris quan tot això cremi com la palla i quedi només l’Infant posat a la menjadora, aleshores inclina’t i adora.
Si tens la sort de que això passi, alegra’t i omple’t de goig, Nadal ha arribat i tu estàs aquí per donar-li la benvinguda. Nadal és aigua, però, sobretot, és foc. L’aigua és donar, el foc és donar-se. L’aigua fa que tu donis allò que et sobra, que tu en donis. El foc fa que tu donis el que ets, que tu et donis.
Déu no en tenia dos, Déu en tenia un i l’ha donat, el seu Fill únic, l’estimat, carn de la seva carn i sang de la seva sang: Déu no ens ha donat del que li sobrava, Déu se’ns ha donat. Això és Nadal. Això és el foc. Als peus de l’Infant, amb el sarró buit, en aquesta nit fosca, però estelada, ens entren ganes de repetir aquella pregunta: “¿què hem de fer?”... és la mateixa pregunta, però sona com si fos una altra!
divendres, 8 de desembre del 2006
UNA VEU QUE CRIDA (Lc 3,1-6)
El crit és la forma que pren la veu quan ens trobem en una situació límit. Cridem quan estem eufòrics o quan estem enfurismats, quan ens trobem al límit de l’alegria o de la desesperació.
El crit del profeta és la forma que pren la veu de Déu quan s’adreça a aquells que estan al límit de la desesperació: els desvalguts, els cors adolorits, els captius, els empresonats... Déu fa seu el crit de desesperació del poble, es deixa traspassar per ell i queda vinculat a la causa ben humana i ben divina de convertir la desolació en consolació i l’esclavatge en llibertat.
L’advent és un crit a solidaritzar-nos, d’una banda, amb aquells que no tenen veu per cridar i, de l’altra, amb aquells que l’han perduda de tant cridar en favor seu.
En el nostre món s’escolten, però, molts altres crits. Hi ha, per exemple, un crit histèric, desproporcionat, adolescent, com els participants dels reality-shows. Criden de pura emoció, emoció sense sentiment, emoció perifèrica, artificial, fabricada en el laboratori d’una productora de programes televisius o radiofònics de gran audiència. Un crit que no porta cap veu, que surt de la boca, només, com una exhalació, una bafarada que entela el vidre i s’esvaeix al passar el dit. Un crit que no surt de les entranyes, sinó de les vísceres.
Al Nadal, aquesta cridòria es torna encara més ensordidora.
Al límit de l’afartament, ¿gosarem cridar en favor de la sobrietat compartida?
Al límit del malbaratament, ¿gosarem cridar prou alt en favor de la solidaritat fraternal?
Al límit de l’individualisme, ¿entrarà en ressonància el nostre crit amb el crit dels pobres, amb el crit de Joan Baptista, amb el crit de Déu?
dilluns, 4 de desembre del 2006
dimecres, 29 de novembre del 2006
LA LLEI DEL CONSENTIMENT UNIVERSAL (Lc 21,25-36)
¿QUINA ÉS LA LLEI PRINCIPAL DEL L’UNIVERS? ¿La llei de la gravitació universal? ¿La llei de la relativitat? ¿Les lleis de Mendel? ¿La llei del mercat?
No, totes aquestes lleis miren d’explicar l’univers, la llei principal no es limita a explicar l’univers, sinó que el sosté. ¿Quina és aquesta llei que sosté l’univers, a més d’explicar-lo?
La podríem batejar amb el nom de “LLEI DEL CONSENTIMENT UNIVERSAL”, vindria a dir el següent: el principi dinàmic d’aquest univers creat per Déu és el consentiment. L’univers ha nascut d’un consentiment (¡molt més potent que una explosió!) i camina cap a la consumació d’aquest consentiment.
¿QUÈ ÉS UN CONSENTIMENT? És un “sí” compartit, un “sí” d’anada i tornada. El que passa entre dues persones quan és casen, per exemple, és un consentiment. Ens con-sentim, sentim l’un amb l’altre. Consentim a la comunió. L’univers és el desplegament en el temps d’aquest moviment que va del consentiment a la comunió.
En llatí, el consentiment s’expressa amb una fórmula concisa i rotunda, que no és una marca de cotxes: “FIAT”, que es faci, endavant, via lliure, SÍ...
L’advent subratlla aquest fet. Som fruit d’un consentiment: Déu ha dit “fiat”, que es faci... i anem cap a un consentiment: Maria prepara en el seu interior la resposta, el fiat que ens representarà a tots. Així es tanca el Big-bang: la creació donarà el seu millor fruit, nascut del ventre verge d’una humanitat encara per estrenar.
Des d’aleshores, els cossos graviten atrets per la força d’aquest fiat; el temps és relatiu a la força d’aquest fiat; les plantes vegeten gràcies a la força d’aquest fiat; els animals viuen per la força d’aquest fiat; els homes i les dones estimen amb la força d’aquest fiat; la humanitat, si és que progressa, ho fa gràcies a la força d’aquest fiat.
Al Col·legi Claver de Raïmat hem escollit aquest lema de Nadal: “Sent el Nadal”, podríem adaptar-lo per dir “con-Sent el Nadal”: aquest advent, prepara’t per a consentir el Nadal, prepara de debò el teu fiat al Nadal de Déu en el món. Déu necessita del teu consentiment, el seu fiat s’ha de trobar amb el teu perquè sigui Nadal. Si dones el teu consentiment a tantes altres coses que te’l reclamen (¡amb una insistència tan especial durant aquestes festes!), aleshores no serà Nadal, no per a tu, perquè Déu no és com el Corte Inglés, Déu no pot imposar-nos el Nadal.
Aquest advent hem de guardar el nostre consentiment per a Déu, com Maria, i això exigeix una intensa preparació. Com podem preparar el nostre consentiment per a Déu?
§ “que l’excés de menjar i beure...”: donant-nos de baixa de tots aquells consentiments que ocupen el nostre cor i les nostres mans. L’austeritat és una purificació del consentiment. Només puc donar el fiat a una cosa important quan he dit no a tantes altres de secundàries.
§ “estigueu alerta pregant en tota ocasió”: covant el desig d’allò que és realment important en la intimitat del silenci i la pregària, santuaris del consentiment primordial, espai i temps per reviure el consentiment de Déu a la nostra vida.
§ “molt aviat sereu alliberats”: només alliberats de la tirania de l’ego podem consentir als altres. Con-sentir implica con-servir, Jesús ens ensenya a consentir quan diu que el Fill de l’home no ha vingut a fer-se servir, sinó a servir i a donar la vida pels altres. El servei és el bressol del consentiment.
Les tres actituds bàsiques de l’advent: el dejuni, la pregària i l’almoina, són la millor preparació per a respondre al consentiment de Déu. Aquest advent, ¿per què no comencem a experimentar, un cop més, els vivificants efectes de la llei del consentiment universal?
diumenge, 26 de novembre del 2006
PERSEGUEIXO UNA MIRADA
Aquella que mira el fons de les persones i de les coses
Que ateny el santuari interior i no el profana
Que veu persones, històries, ferides
On els estranys veuen enemics, defectes, nafres
Que venç el temps perquè l’acompanya
Amb la paciència càlida d’una carícia
Amb el segell cilíndric de la tendresa
Que deixa marca arreu on passa
Que sedueix perquè no busca seduir
Que convenç perquè no busca convèncer
Que despulla perquè ella mateixa va despullada
Que asserena perquè suporta l’esguard inestable de l’ànsia
Que sana perquè ella abans ha estat sanada
I les cicatrius són la cal·ligrafia de la seva història
Escrita en un llibre que comença a cada pàgina
I que mai no es tanca
divendres, 24 de novembre del 2006
HOMILIA DG-TO-B34
MIRADES QUE SALVEN (Mc 13,24-32)
Pilat i Jesús cara a cara. Dos “reis”, dos veritats, dos móns.
¿Qui jutja a qui?
Pilat segueix la llei d’aquest món, el món “real”, el món de la lluita pel poder, dels fràgils equilibris estratègics, del realisme polític, del pragmatisme maquiavèl·lic. Pilat és governador de la província romana de Judea, actua com correspon al seu rol, ha de garantir la pau en una província convulsa, molesta, emprenyadora per l’Imperi. Sap que té la soga al coll, el Cèsar li ha deixat les coses ben clares: un aldarull més, una revolta més... i rodarà el seu cap. Pilat és lúcid, ho veu amb meridiana claredat: en aquest món, Jesús no pot ser rei; en aquest món que ha investit Pilat d’autoritat, Jesús ha de morir.
En aquest món, l’autoritat s’erigeix sobre la por dels súbdits. Si no pots fer que t’estimin, fes almenys que et temin. Pilat està acostumat a veure la por en els ulls d'aquells que estan sotmesos al seu veredicte. Hi ha quelcom en la mirada de Jesús que incomoda Pilat. Jesús no té por. La mirada de Jesús comunica un poder i una força molt diferents al que Pilat està acostumat. Jesús mostra una serenitat, una llibertat, un “poder” que no semblen d’aquest món. La mirada desarmada i desarmant de Jesús es converteix en un mirall per a Pilat. Jesús es converteix en testimoni mut de la veritat, una veritat que parla per ella sola. No és Pilat qui jutja, sinó Jesús. No és Pilat qui dicta el veredicte, sinó Jesús. Només la veritat és sobirana.
Ara bé, Jesús jutja, salvant. La veritat només salva. La condemna és refusar la veritat que salva, negar-li la mirada, girar el cap i fer com qui mira cap a un altre lloc. La condemna és creure que la veritat no taca i que la puc esbandir rentant-me les mans. Hi ha moltes mirades sobiranes com la de Jesús, elles ens jutgen i ens poden salvar si ens deixem mirar, si no apartem la mirada, malgrat faci mal:
La mirada de la periodista russa Anna Politkovskaia, assassinada per denunciar els crims de l’estat rus a Txetxènia.
La mirada de la pacifista nord-americana de 23 anys, Rachel Corrie, que va morir esclafada per una excavadora per oposar-se a la destrucció indiscriminada d’habitatges a la franja de Gaza.
La mirada del Germà Roger de Taizé, colpida per l’afany de la reconciliació en el cor d’una Europa convulsa per les separacions i les discòrdies.
La mirada del meu amic Mamadou, de la padrina del tercer quarta, d’aquell infant... que traspuen una serenitat que contrasta amb la meva ansietat per ser algú, per tenir més, per què no se’m noti...
Hi ha mirades que salven... com la de Jesús... deixem-nos jutjar per elles.
dissabte, 18 de novembre del 2006
COSES QUE NO PASSEN (Mc 13,24-32)
Pot arribar i arriba un moment a la vida en què tot s’enfosqueix i trontolla; pot arribar i arriba un moment en què el cel i la terra s’acaben... ¿què passa quan aquest moment arriba?
Les paraules de l’evangeli d’avui són autènticament apocalíptiques, és a dir, profundament esperançadores. Ja poden trontollar el cel i la terra, ja poden enfosquir-se el sol i la lluna, ja poden caure del cel les estrelles i els estols... el que no trontolla és l’amor de Déu. Tot passa, és cert, excepte una cosa! Hi ha una cosa que no passa, que no és relativa, que no és avui i deixa de ser demà... les seves paraules no tenen data de caducitat: “en aquell moment serà salvat el teu poble... els justos resplendiran com la llum del firmament... brillaran com els estels per sempre més.” (Dn 12,1-3)
Em meravella la frivolitat amb la qual parla de la mort de Déu, la mateixa gent que es posa les mans al cap per l’escalfament del planeta o pel forat a la capa d’ozó. Tant o més catastròfic i d’efectes igualment destructius pel futur de la humanitat, és el primer que el segon. Una casa sense sostre, sense finestres o sense xemeneia, mal que bé segueix sent una casa; però una casa sense fonament, col·lapsa. Un planeta reescalfat, és quelcom a evitar a tota costa, però mal que bé segueix sent un planeta. Un univers sense fonament, col·lapsa. Una humanitat sense sentit, s’enfonsa. La creació pot passar, el que no passa és l’amor creador, l’impuls irreprimible de vida que va posar en marxa tot això i que ho manté en l’existència i en el sentit. Un món que no és creació, sinó pura mecànica còsmica i biològica, col·lapsa. Però no col·lapsa pel final, sinó pel principi. El més greu no és que no tingui futur, sinó que no té passat, no té origen, no té intenció, no té gènesi, és com un fill desemparat que no coneix el pare.
Nietzche, pare putatiu del neo-paganisme occidental, s’estiraria els cabells en veure la frivolitat amb què el nostre nihilisme ambiental de baixa estofa es pren el tema de la mort de Déu. El genial filòsof, en la figura del boig cec de la Gaia Ciència, s’ho va prendre molt més seriosament. ¿No tremoleu de pànic davant la perspectiva d’un món sense fonament, d’una existència abandonada a la vostra voluntat? ¿No sou presos per un vertigen aclaparador davant la tasca titànica de justificar de nou la vostra existència cada matí, sense cap més suport que el vostre humor, la vostra força de voluntat o el vostre optimisme congènit? O sou uns insensats o sou uns estúpids, ens diria. Un món sense Déu és un món lliurat al superhome, i l’home, per molt “súper” que sigui, té els peus de fang.
¿Quin és el fonament de la nostra esperança? Més decisiu encara que donar raó de la fe, és donar raó de l’esperança (1Pe 3,15). La gent demanarà que doneu raó de la vostra esperança, això sí que és decisiu, això sí que interessa: ¿Què és el que dóna sentit a la vostra vida? ¿Per què us lleveu cada matí i aneu a la feina, a l’escola, a la muntanya o a la família? Sincerament, i no ho dic per justificar la meva paradeta, sóc incapaç de trobar una sola raó realment convincent per a justificar l’esperança en un món sense Déu, una sola raó capaç de donar resposta convincent a preguntes com aquestes:
¿Qui ens alliberarà de les urpes de la mort? ¿Qui donarà a la nostra vida un sentit capaç d’alliberar-nos de la força centrípeta del nostre melic? ¿Qui vindicarà les víctimes de l’odi i de la injustícia que la humanitat ha anat sacrificant al Moloc de la història? ¿Qui tancarà totes les ferides, qui embenarà totes les nafres? ¿Qui farà resplendir la veritat com el migdia, la justícia com el migjorn a la fi dels temps? ¿Qui farà tot això, sinó Déu, aquell que és misericòrdia infinita i amor sense posta? ¿Podeu viure un sol minut, un sol segon, sense creure que ell s’acosta, que ja és a les portes? ¿Podeu viure un sol minut, un sol segon, veient com passa tot això que tant estimem, sense estar fermament arrelats en l’esperança de que almenys les seves paraules no passaran? ¿Podeu viure un sol minut, un sol segon, sense estar completament segurs de tot això? Sincerament, no ho entenc.
dimecres, 15 de novembre del 2006
Contracció de "XAVIER", amb la pelada horitzontalitat d'Occident, denota la "divina impaciència" del nostre personatge, vermell, com el foc que l'abrusava per dins. Planeja sobre uns signes japonesos, blancs com el silenci i verticals com la serena espiritualitat de l'Orient.
LA FRASE: "Què en trauria l'home de guanyar tot el món si perdia la vida?" Frase de l'Evangeli (Mt 16,26; Mc 8,36; Lc 9,25) que va provocar la conversió de Francesc Xavier.
diumenge, 12 de novembre del 2006
“XVR”: Francesc Xavier, un sant sense fronteres.
Una obra de teatre sobre Sant Francesc Xavier, en ocasió del Cinquè Centenari del seu naixement (1506-2006).
RESENYA: Jesuïta, missioner, navarrès universal, patró de les missions catòliques i de les agències de turisme, precursor de la multiculturalitat i el diàleg interreligiós. Va recórrer més de cent mil quilòmetres, a peu o per mar, i va unir en la seva persona dos mons tan fascinants com allunyats en l’espai i en la mentalitat. D’una banda, representa l’occident renaixentista en el seu desig immoderat de superar barreres i d’obrir nous horitzons. D’altra banda, Francesc Xavier representa també a un Orient captivador tant per la seva rica tradició espiritual com per la seva saviesa mil·lenària.
L’obra de teatre parla de la transformació d’una persona que té el coratge d’abandonar les pròpies seguretats per seguir les petjades d’un Déu que depassa sempre les fronteres que volem imposar-li. Francesc Xavier va començar batejant els indis a milers i va acabar a les portes de la Xina, despullat ja de tot paternalisme, disposat a escoltar abans de parlar.
REPRESENTACIONS: L’obra es representarà al teatre de l’Acadèmia Mariana de Lleida i la seva estrena està prevista pel proper dissabte dia 2 de desembre de 2006 a les 18h, vigília de la festa de Sant Francesc Xavier. Hi ha programada una altra representació el mateix dissabte dia 2 a les 21h, així com el diumenge dia 3 de desembre a les 18h.
Està previst que es puguin fer més representacions al llarg del primer trimestre de l’any 2007 segons demanda, posant un accent especial en aquelles escoles que hi estiguin interessades. Per a més informació adreçar un mail a: infoxavier@gmail.com
DADES ARTÍSTIQUES: L’obra es desenvolupa en 10 escenes i té una duració aproximada d’una hora i deu. Hem pretès fer compatibles la seriositat de l’evolució personal de Xavier, amb l’humor i l’agilitat en els diàlegs. El guió ha estat traduït i adaptat al català per Marc Vilarassau, jesuïta, a partir d’una obra escrita en francès per l’autor Fabrice Hadjadj que porta per títol: “À quoi sert de gagner le monde. Une vie de saint François Xavier”. El director és el Sr. Jaume Belló, professor de l’Aula Municipal de Teatre de Lleida, i membre de la Companyia de Teatre de Carrer “Xip Xap”. Els actors són: Víctor Polo, Toni Vílchez, Anna Lloveras i Marc Vilarassau. El Col·legi Claver ha elaborat l’escenografia i el grup de teatre Xip Xap ha cedit gentilment el vestuari. La Sra.Trini Catalan ha portat amb gran diligència bona part de les gestions, i el Marc Cañelles ha dissenyat amb gran encert la propaganda.
PROMOCIÓ: En l'apartat dels promotors cal esmentar la Companyia de Jesús a Catalunya, la Diputació Provincial de Lleida, així com l'Institut Municipal d'Acció Cultural de la Paeria de Lleida. Hem rebut igualment el patrocini privat de Catafruit, Gardeñes Constructors, Fundació Sorigué, Hispano Igualadina, Iltrida Viatges i Parrot Pintors. Altres promotors han volgut restar en l'anonimat. Gràcies a tots ells.
dissabte, 11 de novembre del 2006
LA VIUDA POBRE (Mc 12,38-44)
Avui Déu ens explica un acudit. A Jesús li ha fet molta gràcia, però a nosaltres se’ns ha quedat una cara de peix bullit... Molts rics tiren molts diners al tresor del temple, mentre que una viuda pobre tira només un parell de monedes de les més petites. Jesús es parteix de riure i nosaltres no li trobem la gràcia, sincerament.
L'Informe Mundial Sobre Desenvolupament Humà 2006, elaborat pel Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD), ens explica un acudit diferent, aquest és de mal gust: cinc-centes persones molt riques, devoren els béns de quatre-centes setze milions de viudes que no tenen més que dues monedes de les més petites per a viure.
Quin és l’acudit que Déu avui ens explica i quina gràcia té, si és que en té...
Jesús mira com els rics tiren molts diners al tresor del Temple. Quin ensopiment. Només faltaria que els rics no hi tiressin molt... A més, resulta que de tot el que tiren, en recuperen una bona part. Déu s’avorreix infinitament davant la nostra generositat postissa. Isaïes ho diu molt finament: «Per què m’oferiu tants sacrificis? ...Estic embafat... ja en tinc prou... Qui us ha demanat tot això? ...No porteu més ofrenes inútils... les detesto! ...em fan fàstic, són per a mi una càrrega, estic cansat d’aguantar-les...»
De cop, succeeix quelcom que crida poderosament l’atenció de Jesús i el treu de l’ensopiment: una dona s’acosta tímidament i tira dues monedes de les més petites. Ja! Això sí que és bo, dues miserables monedes, una broma, una broma colossal, per fi, una broma capaç de treure Déu del seu ensopiment. Déu somriu. La veritat és el somriure de Déu. Jesús congela la imatge del món i recol·loca les coses, per un moment, restitueix la jerarquia còsmica, posa a dalt el que està a dalt, i fa baixar el que està a baix.
Elies coneix també aquesta broma i busca la viuda més pobre de Sarepta per a verificar-la. Busca aquella persona que no li pot donar el que ell necessita, perquè és tot el que li queda per viure. El pot de farina i la gerra d’oli han de quedar buits. Només aleshores, Déu les pot omplir. Si no es buiden, no hi ha espai. No trobem Déu quan tenim el pot i la gerra plens a vessar, sinó quan ens manca com allò que necessitem per viure.
En un món on Déu sembla que només serveix per a justificar guerres d’una banda o atemptats de l’altra...
En un món on Déu és el darrer recurs que els queda als bufons sense imaginació per a fer mofa...
En un món on Déu és el boc expiatori de les frustracions de tots els nostres somnis pressuposadament emancipadors...
En un món on Déu és l’expressió d’allò que sobra, la resultant de dividir 500 entre 416 milions (la xifra de l'absència de Déu en el món no és 666, sinó 0,0000012)...
En un món així... aquesta broma no fa gràcia.
Déu ocupa el lloc que nosaltres li donem. Si li donem del que ens sobra, Déu ens sobra. Si li donem tot allò que necessitem per a viure, Déu omple a vessar la nostra esperança de vida. Aquest és l’acudit: Déu vol ocupar el lloc d’allò que necessitem per a viure. I allò que veritablement necessitem per a viure no es paga amb molts diners, es paga amb dues monedes de les més petites. Quina broma de mal gust per les nostres afinades economies existencials. Un Déu que se surt del pressupost, sincerament, és una broma que no ens esperàvem.
divendres, 3 de novembre del 2006
EL MANAMENT DE L’AMOR (Mc 12,28-34)
Avui em proposo respondre a la següent pregunta: pot ser l’amor objecte d’un manament? No és l’amor, pura i simplement, una feliç reacció química que es produeix en el nostre cervell?
Anem per parts.
Se’ns acusa als cristians de càndids, de creure que estimar més enllà del propi interès és possible en aquest món, de pensar que voler i poder són una mateixa cosa. Se’ns acusa de ser massa tous, massa ingenus, massa idealistes. Aquestes crítiques tenen una part de raó, per què no reconèixer-ho? Sovint, quan no sabem com justificar la nostra fe, tirem de beta del comodí de l’amor, que sempre queda bé. Així sortim del pas. D’aquesta manera, hem arribat a endolcir la nostra fe fins a fer-la molts cops embafadora. Frases com “Déu ens estima”, “Déu és amor”... han passat de ser els compendis més breus i més sublims de la fe cristiana, a convertir-se en els eslògans més recurrents dels nostres discursos més banals. Els capellans també hi tenim bona part de culpa en aquesta banalització de l’amor cristià. Una banalització que, amb la canonització que la nostra societat fa de l’adolescència, ha assolit uns nivells vertiginosos.
Valgui l’anècdota que expliquen d’un company jesuïta francès. Abans de començar l’eucaristia, algú li va preguntar a la sagristia què pensava dir a l’homilia i ell va respondre, sense adonar-se que tenia el micro connectat: “Els diré: Déu us estima, blabla, blabla, blabla...”. Quan anava a començar l’homilia, es va sentir una veu del fons de l’església que, amb sorna, repetia: “Déu us estima, blabla, blabla, blabla...”. D’allò que és tremendament simple, convé parlar amb més propietat i amb més moderació que mai!
Contra l’adolescentització de l’amor, l’amor barato, l’amor de rebaixes, l’amor ocasional que no deixa marques, innocu, incolor, indolor, inodor... L’amor és fomudament difícil, fomudament dur, fomudament incòmode i fomudament dérangeant, com diuen els francesos. L’amor ens treu de polleguera, literalment, ens treu dels nostres punts de suport, de les nostres certeses inamovibles, dels nostres fràgils equilibris pseudo-orientals, de les nostres comoditats porugues i desencantades. Com deia Sant Ignasi, l’amor, el de debò, ens treu del nostre propi desig, voler i interès, i això és fomudament fomut.
§ Pregunteu si no què vol dir estimar... als pares que acaben de perdre un fill de 18 anys en un accident de moto i, en calent, han de respondre si consenten a donar els seus òrgans.
§ Pregunteu si no què vol dir estimar... als jueus i als palestins que han perdut familiars en el conflicte i que segueixen apostant malgrat tot per la pau, tot suportant les ires dels seus conciutadans que no els perdonen que els seus fills vagin al mateix col·legi o que juguin en el mateix equip de futbol o que toquin en la mateixa orquestra.
§ Pregunteu si no què vol dir estimar... a la cooperant francesa que decideix no abandonar Kandahar, malgrat l’han abandonat ja totes les agències estrangeres, davant la imminent ocupació de la ciutat per part dels talibans.
§ Pregunteu si no què vol dir estimar... al missioner que segueix inventant maneres de recuperar la persona que jau sota les runes del nen soldat que va ser obligat a matar el pare i la mare a Sierra Leone.
§ Pregunteu si no què vol dir estimar... a la parella que, després de 25 anys de matrimoni, amb els fills ja crescudets, es decideixen a reviscolar una estimació que roman soterrada sota un munt de rutina, de silencis, d’automatismes, de retrets, de passos en fals...
Pregunteu a les persones adequades, a aquelles que us poden parlar de l'amor amb propietat.
Amb tot això, pot ser l’amor objecte d’un manament?
És clar que sí i més que cap altra cosa! Manament vol dir aprenentatge i projecte: aprenc a fer allò a què estic obligat, ho intento una vegada i una altra, em veig molt lluny i, malgrat tot, cada cop més atret, més decidit, més animat. Déu ens mana l’amor, no pot ser d’altra manera, ens el posa com a deure, com a projecte i com a sentit de la nostra vida.
L’amor pot ser, per tant, objecte d’un manament, perquè l’amor autèntic és exigent. L’amor és més que un sentiment, és un convenciment. Ens produeix un saludable formigueig interior, però també obre ferides i ens fa patir. Estaríeu d’acord si diguéssim que el sentit de la nostra vida és estimar cada vegada més, cada vegada millor? Doncs, si estem d’acord amb aquest projecte de vida, ara hem de veure com ho duem a terme, com ho posem en pràctica? Cal que l’amor passi de ser un principi general a ser una realitat concreta. El manament és la dimensió realista de l’amor.
L’amor és un munus suavissimus, un manament suavíssim, una dolça exigència. El manament ens recorda que l’amor l’hem de posar més en les obres que en les paraules, i que posar-lo en les obres no és fàcil, demana molta abnegació i molta determinació. Però és suavíssim perquè aquesta força ens ve de Déu, ens ve del seu mateix amor, de la força i la determinació amb què Ell ens ha estimat primer.
Se’ns ha repetit molt sovint, que el primer és estimar els altres i després, en tot cas, ja vindrà l’amor a Déu, com si l’amor a Déu fos secundari i prescindible. Estimar Déu vol dir estimar el seu amor, la manera i la radicalitat amb què Déu estima. En aquest sentit, l’amor a Déu és l’ànima de l’amor humà. Sense l’amor a Déu, els nostres amors flaquegen i perden l’ànima, acaben fàcilment convertits en una caricatura de si mateixos.
L’amor a Déu fa molt més exigent i radical l’amor humà. Estem cridats a estimar-nos com Déu ens estima, aquesta és la raó de que l’amor pugui i hagi de ser objecte d’un manament. Només si Déu ho mana, l’amor veritable és possible en el nostre món; perquè, tots ho sabem, Déu et dóna d’avançada allò que després et de-mana. Un amor que no aspira a Déu, en primer i en darrer terme, és un amor mutilat de la seva arrel i del seu cimal. Déu ens ha estimat de tal manera que els nostres amors humans han estat cridats a judici, sí, cridats a judici! Sortosament per a nosaltres, Déu ha emès, en Jesús, el seu veredicte... i el seu veredicte és inapel·lable.
dimarts, 31 d’octubre del 2006
A més de les homilies, de tant en tant, penjaré altres coses com, per exemple, aquestes fotos amb comentari que surten també a la web www.pastoralsj.org, en l'apartat "PARA PENSAR".
dilluns, 30 d’octubre del 2006
[Restos humanos utilizados por el “CSR team” del ejército alemán para hacer mofa]
“To be or not to be?”, Hamlet tenia razón, “that is the question”. Delante de un cráneo humano se ven las cosas más claras: la cuestión es ser o no ser… humano.
Los huesos guardan memoria de la muerte. Si profanamos la memoria de los huesos, morimos… muere nuestra carne, nuestra historia, nuestra dignidad.
Pero los huesos guardan, ante todo, memoria de la vida. ¿Es indiferente a quien pertenecieron esos huesos? ¿Da lo mismo qué carne los revistió? ¿No valen nada los brazos que sostuvieron, la mirada que cobijaron, los golpes que recibieron?
¿Son sólo huesos y nada más que huesos?
Cuando la vida no vale nada, la muerte es una broma macabra.
dimarts, 24 d’octubre del 2006
HOMILIA DG-TO-B30
TELESÈRIE DE LA FE (Mc 10,46-52)
Títol de la sèrie: “Confesso que he cregut”
Argument: Bartimeu és cec, captaire i s’està assegut vora el camí. Jesús passa. Bartimeu crida. Jesús escolta. Bartimeu recobra la vista, es desprèn del seu mantell i segueix Jesús camí enllà.
Els actors:
Bartimeu: el prota, la història de la seva fe pot ser la història de qualsevol de nosaltres.
Els típics pilotes: són els “incondicionals” del Mestre. Farien qualsevol cosa per fer-li la pilota, encara que siguin coses contradictòries. Tant bon punt fan callar Bartimeu perquè emprenya, com el conviden amb tota la pompa a aixecar-se perquè Jesús el crida. Queden ben retratats!
Jesús: Discerneix el crit de Bartimeu enmig de l’aldarull de la multitud i de l’adulació dels “incondicionals”. Jesús ha heretat del seu Pare la mateixa finor d’oïda : “El clam del meu poble ha arribat fins a mi...”
Primer capítol: “començà a cridar”
Bartimeu sent que passa Jesús i es posa a cridar. En el límit de la vida i de la mort només ens queda el crit. Hi ha qui ha perdut fins i tot la força i els motius per cridar. Hi ha qui ha traspassat el llindar de la desesperació i experimenta ja la mort prematura que suposa la resignació. Jesús desvetlla de nou la possibilitat de cridar, d’aixecar la veu malgrat el soroll de fons que tot ho anivella. Jesús allibera la possibilitat de cridar “més fort encara”, per molt que molesti i que no estigui ben vist. Jesús ens recorda que hi ha coses que “clamen al cel” i que el cel està disposat a escoltar-les.
Segon capítol: “llençà el mantell”
Bartimeu no es queda instal·lat en el crit. El crit és només el primer capítol, la sèrie continua. Cal abandonar la posició, fins a cert punt confortable, de qui viu de la llàstima dels altres. La llàstima commou un moment, però no transforma. No transforma ni al que la sent ni al que la provoca. El mantell simbolitza la seva condició de captaire, allò que el lliga a la almoina ocasional dels passants. Jesús no li dóna una almoina més, sinó el coratge per llançar d’una vegada i per sempre el mantell de l’autocompassió.
Tercer capítol: “es posà dret d’una revolada”
El pas de la posició horitzontal a la posició vertical és el gest cristià per excel·lència. És el gest també de l’adoració, encara que sembli paradoxal. L’adoració s’expressa amb un gest d’abaixament, però aquest és només el primer moment de l’adoració. El moment més important és el que ve després: el moment de redreçar-se, de posar-se dret. Amb l’adoració celebrem que Algú ens ha redreçat. Pensem en el relat del fill pròdig: l’adoració comença amb el gest d’abaixament del fill, però només agafa sentit amb l’abraçada del Pare que el redreça i li recorda que no és un servent sinó un fill. Déu ens vol abraçar i per això ens vol dempeus, a la seva mateixa alçada. En l’adoració no som nosaltres qui ens inclinem davant de Déu, és ell qui s’inclina davant nostre; no celebrem el nostre abaixament, sinó l’abaixament de Déu: Déu s’inclina per aixecar-nos!
Quart capítol: “hi veié”
El crit s’articula en una petició. El crit esdevé paraula: “Fes que hi vegi”. Bartimeu comença a veure abans de veure. La petició és una conquesta de la fe i la visió és la seva culminació. La fe ens dóna ulls per veure abans de veure, no només allò que esperem, sinó allò que hem estat. La fe ens dóna una mirada nova sobre la nostra pròpia història. La rebem de nou, no sublimada, sinó transfigurada. Les cicatrius no desapareixen, segueixen recordant la ferida, però sobretot recorden l’acció d’Aquell que “tanca totes les ferides i embena totes les nafres".
Cinquè capítol: “el seguia pel Camí”
En un primer moment, i en context de persecució, els cristians van ser anomenats els “seguidors del Camí”. Bartimeu no sap encara cap a on condueix aquest Camí. Aquest episodi del cec Bartimeu marca en l’evangeli de Marc l’entrada de Jesús a Jerusalem. El perfil de la creu es destaca cada cop més clarament a l’horitzó. La telesèrie no ens diu si Bartimeu va seguir el Camí fins al final, o bé si la pendent se li va fer massa feixuga en un determinat moment. I nosaltres, fins a on estem disposats a seguir aquest Camí? Això tampoc no ho diu el guió. Ens toca a cadascú de nosaltres de completar l’argument de la nostra vida; això sí, amb la confiança que ens dóna tenir Déu com a co-guionista.
dissabte, 21 d’octubre del 2006
REFLEXIÓ SOBRE EL PODER (Mc 10,35-45)
Vet ací dos deixebles enxampats fent tràfic d’influències: Jaume i Joan, fills del tro, s’acosten d’amagatotis a Jesús i li demanen un “petit favor”. Està clar que això del nepotisme està ben inscrit en l’ADN social de les persones. Per trobar una bona posició a la vida s’han de buscar els contactes adequats. La dreta i l’esquerra són llocs reservats i de privilegi, llocs de confiança i de poder. L’evangeli d’avui m’ha suggerit una reflexió sobre el poder.
Sovint blasmem els polítics: “és que només els interessa el poder”. Vet ací quina descoberta! i què se suposa que els hauria d’interessar, si no el poder? Ells que es dediquen professionalment a la gestió del poder, com no l’haurien de buscar? Seria com un arquitecte que no busqués projectes, un metge que no busqués pacients o un advocat que no busqués plets. No hi ha societat humana que s’aguanti sense organitzar la gestió del poder, sense una bona correlació de forces i de responsabilitats. La qüestió és, aleshores, com es produeix en la pràctica aquesta correlació; al servei de què i de qui està el poder?
El poder té dues dimensions: l’autoritat i el servei (l’exousia i la diakonia, en grec). El poder et col·loca simultàniament a dalt i a baix, per damunt i per sota dels subordinats. L’autoritat et col·loca simbòlicament a dalt, mentre el servei et col·loca a baix. L’esquema tradicional del poder reserva al superior la gestió de l’autoritat i als súbdits la gestió del servei. Hi ha una clara especialització, per així dir-ho: qui mana, mana i qui obeeix, calla. S’ha de reconèixer que aquest sistema és eficaç a curt i mitjà termini, però no resisteix la llarga durada. Un sistema fonamentat en el temor acaba derivant, encara que sigui sota formes modernes i políticament correctes, en les dues perversions típiques de la gestió del poder: l’autoritarisme i el servilisme.
Maquiavel té raó, només en part. La gestió pragmàtica del poder, entès com a lluita i no com a servei, és eficaç a curta volada, però sucumbeix a la llarga volada. Els polítics que s’especialitzen en la gestió del poder a curta volada, solen acabar fracassant, malgrat els èxits aparents, i d’exemples no ens en falten: l’Imperi romà, imponent columna de marbre, es va dissoldre com la sorra, Napoleó va acabar sent deportat a una illa, Hitler es va suïcidar, Pinochet ha esquivat el judici civil, però no el popular, Bush reconeix que l’Irak s’assembla massa al Vietnam... En aquest sentit, té raó aquella màxima que diu que el temps és el principal aliat de la veritat, i jo afegiria que, per desgràcia, sovint n’és també l’únic.
Una autoritat, doncs, que oblida el seu aliatge íntim amb el servei, perd el nord i la legitimitat. El servei és la font de legitimitat de tota autoritat. No té autoritat qui posa els altres a sota, sinó aquell que els posa a dalt, no aquell que els humilia, sinó aquell que els fa créixer. Fins i tot les més modernes tècniques de gestió empresarial i política ho reconeixen.
Autoritat i servei són una mateixa cosa en Jesús, per això és tan creïble, per això la gent queda meravellada amb l’estranya autoritat que emana de Jesús: “La gent estava admirada de la seva doctrina, perquè els ensenyava amb autoritat i no com ho feien els mestres de la Llei”. D’on li ve a Jesús l’autoritat? Del servei, de la seva vida viscuda com a radical diakonia de la veritat i de l’amor: “el Fill de l’home no ha vingut a fer-se servir, sinó a servir els altres”. Un poder que es posa al servei dels altres i els humanitza, aquesta és la font de l’autoritat evangèlica, de tota autoritat que vulgui merèixer tal nom. Això cal que ho sapiguem els deixebles, tots, els qui busquem influències a la descarada i els qui tenim el desig encara que no en tinguem les agalles.
dissabte, 14 d’octubre del 2006
Os presento a Anna.
Atrevida?
Sin complejos.
Mira directo i sostiene la mirada.
Podría ser una profesora de primaria, o la propietaria de una boutique fashion, o la representante de una empresa de cosmética…
Es periodista, era.
Acaba de morir, asesinada.
Politkovskaya, su apellido suena a advertencia: “si no quieres morir no te metas en politkovsky, mejor kaya.”
Anna no kayó y murió.
Dos tiros, putin-kadirov, certeros, directos a la nuca.
De sus ojos salen dos balas, anna-nokaya, certeras, directas al alma.
La verdad sigue mirando directo, gracias Anna, por disparar primero.
Anna Politkoskaya, periodista rusa asesinada por denunciar los crímenes del Estado ruso en Chechenia.
HOMILIA DG-TO-B28
Mc 10,17-30: “El jove ric”
Escena coneguda. Un dels “best-sellers” de l’evangeli.
Un home ric sent que li falta quelcom. Sent un buit que les seves riqueses no arriben a omplir. Té el coratge de sortir a buscar allò que li falta:
He intentat omplir aquest buit de moltes maneres, sempre en va. Les meves riqueses no omplen aquest desig de vida autèntica que em consumeix. Què haig de fer? Estic disposat a fer el que calgui…
Jesús reacciona amb una sorprenent reserva. Sembla que li vulgui parar els peus. Jesús posa reserves a l’autenticitat del desig de l’home ric, a fi de purificar-lo i veure què és el que hi ha al darrera de tant entusiasme aparent:
Demanes molt, però fins a on estàs disposat a anar? Ja t’ho diré, sents un buit i el vols omplir de la mateixa manera que has omplert les butxaques? Parles d’heretar la vida eterna com qui hereta una fortuna caiguda del cel? Si el que vols és signar un contracte amb Déu, aleshores “ja saps què diuen els manaments : no matis, no cometis adulteri, no robis…”
La resposta de l’home ric mostra la seva sinceritat, malgrat tot:
Des de jove que negocio amb Déu, des de jove que intento portar-lo allà on jo vull, però ell no vol venir. Des de jove que busco la manera d’omplir aquest buit, però per molt que hi fico mai no s’omple; tot al contrari, cada cop està més buit. Ja estic cansat de negociar amb Déu, em rendeixo, què he de fer?
Jesús se’l mirà amb afecte, el text diu que se l’estima. Jesús estima el desig d’aquest home, però, més que res, Jesús estima el seu buit, perquè el buit és l’espai disponible on Déu es pot fer present. Jesús vol que l’home ric estimi també el seu buit, aquest espai sagrat on Déu es pot fer present, aquest buit sagrat que Déu vol omplir amb una mesura, no del “tot a cent”, sinó del “cent per ú”:
Encara et falta una cosa, et falta estimar aquest buit sagrat. Alegra’t de sentir la coïssor d’aquest desig que mai no es satisfà del tot! Estàs trepitjant terra sagrada, estàs al llindar del teu santuari interior, del lloc sant on Déu vol fer-se present, l’espai sagrat que Déu vol omplir a vessar, a la seva manera, al seu temps; una manera i un temps que nosaltres no controlem i no podem manipular.
Quan sentim aquest buit dins nostre, no ens hauríem de precipitar, no hauríem de tenir pressa per omplir-lo. Agraïm-lo i aprenguem a estimar-lo, és Déu qui ens passa per dins i ens recorda que aquell és el seu espai, l’espai reservat de Déu. Déu és gelós del seu espai i no vol que el profanem amb mitges mesures. Per això és tan difícil que un ric entri en el Regne del Cel... tan difícil com que un cor abarrotat de coses pugui alliberar l’espai reservat de Déu... tan difícil com que un cor agafat per les coses, es deixi agafar per Déu. És impossible per a l’home, però Déu ho pot tot.
L’home ric és un bon exemple del creient “políticament correcte”, tant de dretes com d’esquerres. El de dretes tendeix més a fer el que està manat i prou. El d’esquerres troba molt bé això del “compromís solidari” però que no li vinguin amb altres històries. El de dretes voldria fer de l’Església una notaria. El d’esquerres voldria fer-ne una ONG. Tant per uns com pels altres, la fe acaba sent un element més del seu bagatge existencial : “Jo sóc lleidatà, del Barça, m’agraden els cargols, sóc cristià, faig col·lecció de segells, col·laboro amb Intermon…” La fe no és més que un vernís superficial que adorna la meva vida, com la guinda que posem damunt el pastís, i tots sabem que el primer que cau del pastís és la guinda.
Jesús ens convida a no ser políticament correctes, quan la "correcció política" en els nostres dies passa per la desgana existencial i la voluntat arrossegada, com els pantalons. Més aviat, Jesús ens proposa que lluitem pel reencantament d'un món desencantat... com? amb aquesta increïble notícia que abans d'anunciar ens hem de creure: que Déu ho pot tot, que Déu pot i vol omplir el nostre buit sagrat amb una mesura de “cent per ú” i no de “tot a cent”; això sí, amb el segell que tenen sovint en el nostre món les coses autèntiques, amb persecucions. Si Déu no es conforma amb menys, per què ens hauríem de conformar nosaltres?
ALGUNES PISTES DE REFLEXIÓ:
Com està el nostre buit sagrat interior?
Amb què l’omplim?
Fins a on estem disposats a arribar en el nostre seguiment de Jesús?
Em crec que Déu ho pot tot en la meva vida, que Déu pot i vol omplir aquest buit sagrat amb una mesura de “cent per ú”?
divendres, 6 d’octubre del 2006
HOMILIA DG-TO-B27 (8oct06)
Mc 10,2-16: LA QÜESTIÓ DEL DIVORCI
L’Evangeli parla del divorci, un tema candent i calent, avui i sempre. He estat temptat de comentar la primera o la segona lectura i fer-me el longuis amb l'evangeli. Però m’he decidit a agafar la cassola per la nansa que crema.
No és la primera vegada que els fariseus busquen Jesús per provar-lo. Alguns exemples que segur que ens sonen:
- "Mestre, quin és el manament més gran de la Llei?"
- "És permès o no de pagar tribut al Cèsar?"
- "Moisès en la Llei ens ordenà d’apedregar aquestes dones. I tu, què hi dius?"
Els qui plantegen la qüestió no són els divorciats, sinó els fariseus; i, a més, no ho fan per rebre un consell, sinó per posar-lo a prova. Els fariseus saben molt bé el que diu la llei, massa bé, se la coneixen fil per randa. El problema és que utilitzen la llei per posar trampes i per discriminar. Per posar trampes a Jesús que posa la llei al servei de les persones i no les persones al servei de la llei; i per discriminar la dona en un sistema social que permet el marit de repudiar la dona, condemnant-la així a la marginació social i a la indigència.
L’evangeli d’avui no va dirigit al divorciats, sinó a tots, i la qüestió que ens planteja Jesús no va tant sobre el divorci com sobre la manera que tenim nosaltres de situar-nos davant la llei?
Com es situen els fariseus davant la llei?
Els fariseus són aparentment fidels a la lletra, però profundament infidels a l’esperit. Saben molt bé que “l’home deixa el pare i la mare per unir-se a la seva dona, i des d’aquest moment formen una sola carn.” I saben també que “Moisès va permetre de donar a la muller un document de divorci i fer-la marxar.” Aleshores, com pot ser que la llei es contradigui, si Déu no es contradiu? El divorci ja era un tema polèmic a la Bíblia i feia temps que els fariseus discutien aquest punt. Als fariseus no els interessa el divorci, sinó utilitzar el divorci per atacar una persona que critica la manera que tenen ells de situar-se davant la llei.
Com ens situem nosaltres?
¿No fem potser nosaltres el mateix quan ens prenem les paraules de Jesús com una sentència discriminatòria de tanta gent que passa pel drama de la separació i del trencament matrimonial? Hi ha un fet que no podem negar: allò que Déu ha unit , l’home sovint ho acaba separant. ¿Però és que no passa això amb tantes altres coses de la nostra vida, tant o més greus que el divorci, i no per això quedem fora de la comunió?
El problema ve quan aïllem les sentències de Jesús i les convertim en llei immutable. ¿No ens dirigiria Jesús a nosaltres les mateixes paraules que dirigeix en l’evangeli als fariseus? “Utilitzeu la llei per discriminar i per excomulgar, en comptes d’utilitzar-la per acollir i humanitzar.”
El divorci no és bo, per a ningú. Déu no vol el divorci. Nosaltres no volem el divorci. Una mare mirava d’explicar-li al seu fill petit la separació d’un matrimoni amic i el fill se li va plantar en sec i li va dir: “calla mamà, això no ho diguis mai, mai”. Aquell nen tampoc no podia acceptar la idea d’un divorci: no hi ha res que sigui més instintivament antinatural i dolorós per a un nen que imaginar la separació dels seus pares. Ningú no vol el divorci. D’acord.
Però, ¿què passa quan greus circumstàncies porten a la separació d’una parella unida en matrimoni? Què passa quan s’ha trencat la convivència, el respecte, la felicitat, la confiança? ¿Què passa quan s’ha trencat de fet allò que Déu va unir de dret? ¿no cal, a vegades, en nom de l’esperit de la llei, posar el bé de les persones per davant de la lletra de la llei? ¿No és això el que feia Jesús quan acollia, en nom de l’esperit de la llei, aquells que se situaven al marge o contra la lletra de la llei (publicans, prostitutes, leprosos, paralítics en dissabte...)?
La llei no està per saltar-se-la, només faltaria, Jesús és un defensor a ultrança de la lletra de la llei (“Us ho asseguro: mentre durin el cel i la terra, no passarà ni un punt ni una coma de la Llei.”). Però Jesús posa per damunt de la lletra de la llei, per molt justa que sigui aquesta lletra, l’esperit de la llei; i això ho fa, no ho dubteu, en nom de l’Autor de la Llei. Això és el que feien els grans profetes, els grans mestres... adaptar la llei a les persones, a fi que compleixi la seva missió: ajudar-les a viure i a assolir la seva plenitud i no esclafar-les sota un pes insuportable. Moisès va fer això amb el divorci “per la vostra duresa de cor”, per mirar que la llei no esquarteri d’un cop sec aquest cor de pedra, sinó que el vagi estovant poc a poc fins a convertir-lo en un cor de carn.
Divorciats i feliçment casats, vidus i solters, parelles i religiosos... aquest evangeli ens interpel·la avui a tots per igual. Com ens situem davant la llei? Com ens situem davant les febleses pròpies i les febleses dels altres? Com i on situem Déu enmig de tot això?