[HOMILIA C-AD-01]
Estem acostumats a les correspòndencies lògiques: un hort amarat d'aigua florit de tomateres, per exemple. Però no heu vist mai un arbust eixint de la pared vertical d'una església antiga? O la força miraculosa d'un plançó brotant d'una soca de castanyer tallada i seca? És un contrast que sembla impossible.
El cristianisme neix, com la vida, d'un d'aquests contrastos que semblen impossibles. Un Messies sortit de Natzaret, on res no pot sortir de bo. Un Salvador gestat en el ventre virginal d'una nena. La Vida eterna brostant, com un plançó impossible, de la soca tallada i seca de la creu.
La preparació del Nadal és el conreu de l'expectativa en la nostra vida. Advent és adveniment, acollida de la vida que brolla allà on menys ho esperaves, com un plançó tendre, delicat, insolent.
Per això s'ha d'estar atent. Tot excés és un obstacle, un embotament dels sentits que han d'estar concentrats en el veure i el sentir. Com és que hem convertit Nadal en un excés? Excés del menjar, del beure, de la preocupació pels negocis, dels cors embafats i afeixugats.
Nadal ha perdut el seu mordent escatològic, ha perdut la tremolor, l'ai al cor, l'esverament per la novetat radical que arriba, l'expectativa febril, les contraccions i les suors de la inminència.
Nadal no és nit de pau, sinó de guerra. El pessebre no és un paisatge bucòlic, sinó un camp de batalla. Nadal no és la molsa, sinó la soca tallada i seca d'un món que s'entesta a no veure, a no sentir, mentre tants cauen i tants es queden al marge.
Nadal no és una tomaquera fruitant enmig d'un hort exhuberant, Nadal és un plançó fràgil, delicat, però insolent com la vida que només l'amor d'un Déu és capaç de fer brollar de la mort.
divendres, 27 de novembre del 2009
divendres, 20 de novembre del 2009
EL FAUNE INTERIOR
Hi ha personalitats dionisíaques, propenses a l'excés i al desvari, i personalitats apol·línies, geloses de l'ordre i el concert.
Dins d'una personalitat apol·línia hi ha sempre un Dionís amagat, un faune interior emmordassat que de tant en tant es deslliga i ho posa tot cap per vall vinga a fer saltironades.
De tant en tant, apareixen notícies rocambolesques de personalitats públiques, molt vinculades a l'ordre i la jerarquia, sorpreses en una festa sadomasoquista, o ficats en una xarxa de pedofília, o carregats de coca fins als colzes en una nit desenfrenada.
Però també sorprèn aquella persona mesurada i mosqueta morta que practica el vudú verbal a esquena dels seus adversaris i, en cinc minuts, els deixa cosits d'agulles fins als moll de l'os. D'on ha tret aquesta ràbia? de quines profunditats brolla aquesta inquina? Dionís riu, arrecerat al seu racó.
El faune interior no es deixa fàcilment domesticar, que per això és faune i no gatet. Hi ha qui s'aproxima ingènuament al faune com si fos un gatet mansoi i, és clar, a la primera de torn li arrenca la mà d'arrel.
Quin és el teu faune interior? Per on se't desboca la hibris? Per on es cola a casa teva la fascinació autodestructiva que exerceix en nosaltres el caos i l'excés?
No ens queda més remei que conèixer bé el nostre faune interior i aprendre a dialogar amb ell, en comptes de parlar-li sempre a crits; aprendre a domesticar més que a reprimir, a integrar més que a ocultar.
Conec persones que s'han rendit obertament al faune interior, amb l'excusa de que "si no pots vèncer l'enemic, uneix-te a ell". Però la realitat és que han acabat, no units, sinó destruïts per ell, que això és el que fan els enemics. I és que els faunes amaguen molta mala llet sota l'embadaliment que produeixen els seus salts ditiràmbics.
Conec altra gent que ha reprimit el faune a força de punys i cadenes, pagant el preu d'un rostre opac i un judici implacable. Es mostren orgullosos del seu trofeu, però són extremadament vulnerables davant els embats esporàdics de l'enemic, que els agafa sempre desprevinguts i me'ls deixa encara més rancuniosos i opacs.
Però conec també persones, encara que poques, que han aconseguit reconciliar-se amb aquest faune i guanyar-lo per la seva causa, que han aconseguit convèncer-lo de que es poden fer moltes altres coses amb aquesta força desmesurada i caòtica, més enllà de trencar vidres i fer estirabots.
Dins d'una personalitat apol·línia hi ha sempre un Dionís amagat, un faune interior emmordassat que de tant en tant es deslliga i ho posa tot cap per vall vinga a fer saltironades.
De tant en tant, apareixen notícies rocambolesques de personalitats públiques, molt vinculades a l'ordre i la jerarquia, sorpreses en una festa sadomasoquista, o ficats en una xarxa de pedofília, o carregats de coca fins als colzes en una nit desenfrenada.
Però també sorprèn aquella persona mesurada i mosqueta morta que practica el vudú verbal a esquena dels seus adversaris i, en cinc minuts, els deixa cosits d'agulles fins als moll de l'os. D'on ha tret aquesta ràbia? de quines profunditats brolla aquesta inquina? Dionís riu, arrecerat al seu racó.
El faune interior no es deixa fàcilment domesticar, que per això és faune i no gatet. Hi ha qui s'aproxima ingènuament al faune com si fos un gatet mansoi i, és clar, a la primera de torn li arrenca la mà d'arrel.
Quin és el teu faune interior? Per on se't desboca la hibris? Per on es cola a casa teva la fascinació autodestructiva que exerceix en nosaltres el caos i l'excés?
No ens queda més remei que conèixer bé el nostre faune interior i aprendre a dialogar amb ell, en comptes de parlar-li sempre a crits; aprendre a domesticar més que a reprimir, a integrar més que a ocultar.
Conec persones que s'han rendit obertament al faune interior, amb l'excusa de que "si no pots vèncer l'enemic, uneix-te a ell". Però la realitat és que han acabat, no units, sinó destruïts per ell, que això és el que fan els enemics. I és que els faunes amaguen molta mala llet sota l'embadaliment que produeixen els seus salts ditiràmbics.
Conec altra gent que ha reprimit el faune a força de punys i cadenes, pagant el preu d'un rostre opac i un judici implacable. Es mostren orgullosos del seu trofeu, però són extremadament vulnerables davant els embats esporàdics de l'enemic, que els agafa sempre desprevinguts i me'ls deixa encara més rancuniosos i opacs.
Però conec també persones, encara que poques, que han aconseguit reconciliar-se amb aquest faune i guanyar-lo per la seva causa, que han aconseguit convèncer-lo de que es poden fer moltes altres coses amb aquesta força desmesurada i caòtica, més enllà de trencar vidres i fer estirabots.
divendres, 13 de novembre del 2009
TALENT
Hi ha coses que no ens costa de fer, que les fem sense dificultat i perdem la noció del temps quan les fem. Hi ha coses que no cauen sota les urpes d'aquella rància ideologia que ho supedita tot a la causa, fins i tot l’alegria. Estem obligats a fer també el que ens agrada i ens surt de dins. Cultivar el talent, poc o molt, és un deure que el món mereix de nosaltres i que no li podem negar.
Jesús ho explica a la paràbola dels talents: l'important no és la quantitat absoluta, sinó la quantitat relativa. No és important si donem 30, 60 ó 100, mentre donem el 100% del que podem donar. Qui més en té que més en doni, i qui en té menys que en doni menys, però tant l’un com l'altre que donin tot el que tenen. Això és el talent.
Dos enemics amenacen aleshores aquesta alliberadora concepció del talent. D'una banda, hi ha una moral de banda estreta que ofega el talent i estimula la falsa modèstia, amb la coartada de que no serveix o no val la pena. Hi ha una vergonya carregada de supèrbia. Cras error camuflar el talent, dissimular-lo, i no diguem ja sepultar-lo per por de perdre'l. No perdo el talent quan l’exposo, sinó quan l’amago.
L'altre enemic del talent és la malaltissa dependència que tenim del judici aliè. El judici aliè és imprescindible si està fet per estimular, encara que sigui crític. El problema és quan aquest judici busca reprimir i desactivar el talent dels altres per enveja o per mesquinesa. És una llàstima veure com proliferen els jutges mesquins del talent aliè.
[Impressiona veure el que han fet amb Susan Boyle, una dona senzilla amb una portentosa veu, a qui van aconseguir confondre, espectacularitzant el seu indubtable talent i convertint-la així en una caricatura d’ella mateixa. El talent convertit en pura carnassa televisiva.]
L'important no és l'èxit ni la fama, sinó el talent. L'important és l'amor que destil·lem quan li deixem via lliure al talent, per molt que ens puguem equivocar. El talent neix quan s'alia una determinada inclinació personal amb el seu pertinaç cultiu en el modest hivernacle dels intents fallits i del tornar-ho a intentar.
Això no vol dir que el que fem hagi de tenir un valor reconegut; és més, pot ser que es tracti, pel que fa a valoració "objectiva", d’un autèntic xurro. Però si està fet amb talent, amb el desvergonyiment que dóna el talent quan és viscut sense complexos i sense escrúpols paralitzants, aleshores el seu valor és el màxim que es pot esperar, i no hi ha valor “objectiu” que valgui.
Perquè allò que dóna valor al talent és l'amor, aliat sens dubte amb l'ofici, en una combinació lúdica que li treu aquesta aura de solemnitat adusta amb què acostumem a embolicar sovint les veritats més simples. I el talent n'és una d'elles.
Jesús ho explica a la paràbola dels talents: l'important no és la quantitat absoluta, sinó la quantitat relativa. No és important si donem 30, 60 ó 100, mentre donem el 100% del que podem donar. Qui més en té que més en doni, i qui en té menys que en doni menys, però tant l’un com l'altre que donin tot el que tenen. Això és el talent.
Dos enemics amenacen aleshores aquesta alliberadora concepció del talent. D'una banda, hi ha una moral de banda estreta que ofega el talent i estimula la falsa modèstia, amb la coartada de que no serveix o no val la pena. Hi ha una vergonya carregada de supèrbia. Cras error camuflar el talent, dissimular-lo, i no diguem ja sepultar-lo per por de perdre'l. No perdo el talent quan l’exposo, sinó quan l’amago.
L'altre enemic del talent és la malaltissa dependència que tenim del judici aliè. El judici aliè és imprescindible si està fet per estimular, encara que sigui crític. El problema és quan aquest judici busca reprimir i desactivar el talent dels altres per enveja o per mesquinesa. És una llàstima veure com proliferen els jutges mesquins del talent aliè.
[Impressiona veure el que han fet amb Susan Boyle, una dona senzilla amb una portentosa veu, a qui van aconseguir confondre, espectacularitzant el seu indubtable talent i convertint-la així en una caricatura d’ella mateixa. El talent convertit en pura carnassa televisiva.]
L'important no és l'èxit ni la fama, sinó el talent. L'important és l'amor que destil·lem quan li deixem via lliure al talent, per molt que ens puguem equivocar. El talent neix quan s'alia una determinada inclinació personal amb el seu pertinaç cultiu en el modest hivernacle dels intents fallits i del tornar-ho a intentar.
Això no vol dir que el que fem hagi de tenir un valor reconegut; és més, pot ser que es tracti, pel que fa a valoració "objectiva", d’un autèntic xurro. Però si està fet amb talent, amb el desvergonyiment que dóna el talent quan és viscut sense complexos i sense escrúpols paralitzants, aleshores el seu valor és el màxim que es pot esperar, i no hi ha valor “objectiu” que valgui.
Perquè allò que dóna valor al talent és l'amor, aliat sens dubte amb l'ofici, en una combinació lúdica que li treu aquesta aura de solemnitat adusta amb què acostumem a embolicar sovint les veritats més simples. I el talent n'és una d'elles.
divendres, 6 de novembre del 2009
PUNXADES
Qui no s'ha quedat tirat alguna vegada a la carretera per culpa d'una punxada?
Se m'ha punxat la roda del cotxe, de la bicicleta, la pilota de bàsquet i fins la barca pneumàtica. Se m'ha punxat l'estoreta inflable en ple camí de Santiago, el recolza colls inflable per a viatges llargs, l'ampolla del sabó dins de la maleta i, per descomptat, aquell globus gegant que em va comprar la mare a la festa major. Fins i tot, el Barça punxa quan menys t'ho esperes, per molt bé que estigui jugant.
Se m'ha punxat un somni quan més ho estava gaudint, una il·lusió se'm va punxar i em vaig venir avall, vaig deixar escapar un tren important en la meva vida per culpa d'una punxada i, en l'últim moment, la voluntat punxa quan se’m demana una cosa que no m'atreveixo a donar.
Cada punxada és un fiasco, per la impotència que et deixa el no poder-hi fer res ja. Li pots posar un pedaç i anar tirant un tram més enllà, però tard o d’hora l’has de canviar. Ja no és el mateix i mai res no queda igual.
La vida és així: té punxades que no sempre es poden evitar. El que passa és que vas aprenent a desinflar-te sense naufragar, a funcionar amb pedaços fins que et pots recuperar, a tirar endavant amb menys aire, però sense parar.
Però no totes les punxades són traumàtiques, també hi ha punxades que salven vides i punxades que serveixen per drenar zones inundades. Va ser gràcies a una punxada que un dia algú va descobrir que en el fons de la terra s'amagaven fonts d'aigua, o pous de petroli, o bosses de gas natural. Quantes riqueses personals han sortit a la superfície gràcies a una punxada!
Hi ha l'alleugeriment que sents quan algú et punxa una molesta ampolla que t’has fet al caminar. Tots sabem que, per donar sang, el primer que s’ha de fer és punxar. I les agulles del acupuntor punxant exactament allí on s'ha de punxar. Fins i tot, hi ha els punxa discos que es guanyen la vida a base de punxar.
Hi ha qui té l'art de punxar amb elegància una situació tensa quan estava a punt d'esclatar. Periodistes que punxen trames brutes i es juguen la vida per denunciar. Paraules que et punxen l'ànima, travessant la closca que les vol empresonar. Mirades que punxen i es queden clavades al cor, i ja no es poden desclavar. Hi ha punxades que salven, encara que punxin. Punxades per on surt l'aire i entra una cosa que s'assembla molt a la veritat.
Se m'ha punxat la roda del cotxe, de la bicicleta, la pilota de bàsquet i fins la barca pneumàtica. Se m'ha punxat l'estoreta inflable en ple camí de Santiago, el recolza colls inflable per a viatges llargs, l'ampolla del sabó dins de la maleta i, per descomptat, aquell globus gegant que em va comprar la mare a la festa major. Fins i tot, el Barça punxa quan menys t'ho esperes, per molt bé que estigui jugant.
Se m'ha punxat un somni quan més ho estava gaudint, una il·lusió se'm va punxar i em vaig venir avall, vaig deixar escapar un tren important en la meva vida per culpa d'una punxada i, en l'últim moment, la voluntat punxa quan se’m demana una cosa que no m'atreveixo a donar.
Cada punxada és un fiasco, per la impotència que et deixa el no poder-hi fer res ja. Li pots posar un pedaç i anar tirant un tram més enllà, però tard o d’hora l’has de canviar. Ja no és el mateix i mai res no queda igual.
La vida és així: té punxades que no sempre es poden evitar. El que passa és que vas aprenent a desinflar-te sense naufragar, a funcionar amb pedaços fins que et pots recuperar, a tirar endavant amb menys aire, però sense parar.
Però no totes les punxades són traumàtiques, també hi ha punxades que salven vides i punxades que serveixen per drenar zones inundades. Va ser gràcies a una punxada que un dia algú va descobrir que en el fons de la terra s'amagaven fonts d'aigua, o pous de petroli, o bosses de gas natural. Quantes riqueses personals han sortit a la superfície gràcies a una punxada!
Hi ha l'alleugeriment que sents quan algú et punxa una molesta ampolla que t’has fet al caminar. Tots sabem que, per donar sang, el primer que s’ha de fer és punxar. I les agulles del acupuntor punxant exactament allí on s'ha de punxar. Fins i tot, hi ha els punxa discos que es guanyen la vida a base de punxar.
Hi ha qui té l'art de punxar amb elegància una situació tensa quan estava a punt d'esclatar. Periodistes que punxen trames brutes i es juguen la vida per denunciar. Paraules que et punxen l'ànima, travessant la closca que les vol empresonar. Mirades que punxen i es queden clavades al cor, i ja no es poden desclavar. Hi ha punxades que salven, encara que punxin. Punxades per on surt l'aire i entra una cosa que s'assembla molt a la veritat.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)