[HOMILIA C-TO-04DG (Lc 4,21-30)]
Elies i Eliseu, els dos grans profetes d'Israel, han de sortir fora d'Israel per a fer miracles. Déu els envia fora de casa, a Sarepta de Sidó i a Síria, per a actuar en el seu nom (al cap i a la fi, què són si no els miracles?). La gent de casa no està disposada a creure que "un dels seus" pugui fer miracles.
També el patriarca Josep va haver de marxar a Egipte, lluny de casa i lluny dels seus germans (els caps de les dotze tribus d'Israel) per a fer miracles. En aquest sentit, podríem considerar que aquests dos profetes són "fills de Josep"... com Jesús també ho era. Tots tenen en comú que són rebutjats pels de casa.
El text de l'evangeli situa Jesús a la sinagoga de Natzaret, el seu poble natal, i diu que ve de Cafar-Naüm, la competència. A Cafar-Naüm ha fet miracles, i a Natzaret, no. Per què? Perquè és el fill de Josep i tothom sap que el fill de Josep no fa miracles.
Reconèixer Déu en el fill de Josep, aquest és el gran tema, la gran pregunta. I també, si estem disposats a trobar-la, la gran resposta. Aquí a occident, a casa nostra, tampoc no estem disposats a acollir el fill de Josep. No ens creiem els miracles que diuen que fa a Cafar-Naüm i ens en riem. "Pobrets, diem tot cofois, a Cafar-Naüm encara creuen en els miracles".
Però fixem-nos, en l'etimologia de Cafar-Naüm: “Kaphar” vol dir redimir, aixecar una pena, perdonar... “Naüm” significa conversió, penediment, voluntat de corregir-se... És a dir, que el penediment sincer és acollit per Déu amb amor entranyable. Aquesta és l'arrel de tots els miracles que fa Jesús, per això sempre els rubrica de la mateixa manera: "els teus pecats et són perdonats, ves-te'n en pau". I és per aquesta precisa raó que, fora de “Kaphar-Naüm”, els miracles no són possibles.
Jo em pregunto per què no parlem d'aquestes coses quan parlem de Déu? Per què perdem tant de temps discutint estèrilment sobre si Déu és una projecció, una il·lusió, un trencaclosques o una bella idea? De debò, cada cop estic més cansat i més avorrit al respecte. Sempre demanant perdó per les intervencions desafortunades d'un bisbe, per les riqueses del Vaticà, pels terribles traumes sexuals que el cristianisme ha inflingit a occident... Sempre justificant-nos, sempre perdent el temps i l'energia davant algú que ni vol ni dol al respecte.
Qui és el Fill de Josep? I què vol dir que fa miracles aquí i no allà? Quins miracles? I en nom de qui? Aquestes són les preguntes interessants, les que porten a algun lloc, en comptes d'entreternir-nos donant voltes estúpidament a una roda que no gira.
Com diu el meu amic Ignasi, "no crec en Déu, el visc". Doncs això, home, vivim-lo, estimem-lo, busquem-lo... en el fill de Josep. I si no ho podem fer a casa, entre "els nostres", anem a Cafar-Naüm, a Sarepta o a Síria... encara que sigui sense papers... emigrem a les úniques terres on encara es fan miracles i on el fill de Josep segueix parlant de Déu com si de debò el conegués.
divendres, 29 de gener del 2010
divendres, 22 de gener del 2010
ELL, SÍ QUE POT
[HOMILIA C-TO-03 (Lc 4,14-21)]
Jesús va ser un home d’una sola promesa: “el Regne de Déu és a prop vostre”. Una cosa que va prometre, la va complir.
Com ho va fer? “Portant la bona nova als pobres, proclamant als captius la llibertat i als cecs el retorn de la llum, posant en llibertat els oprimits i proclamant l’any de gràcia del Senyor”. I tot això sense assessor d’imatge i sense impostar la veu.
“Això que avui sentiu contar de mi és el compliment d’aquestes promeses”. Jesús fa el que promet i només promet el que fa. Per això la gent el creu.
Expliquen d'un vell ancià japonès que assistia fidelment a les catequesis que feia el Pare Arrupe, tot i que no entenia una sola paraula del que deia el missioner jesuïta. Quan aquest, estranyat, li va preguntar perquè no hi faltava mai, l'ancià va respondre: “no entenc les seves paraules, però entenc la seva mirada; no entenc els seus raonaments, però entenc el seu convenciment; decididament, jo estic disposat a creure, no el que vostè diu, sinó el que vostè creu”.
Però, no ens equivoquèssim! Jesús no ho va fer perquè fos més que humà o sobrehumà, sinó perquè era 'estranyament' humà. És aquesta 'estranya' humanitat de Jesús la que ens incumbeix a nosaltres que tendim massa sovint a ser estranyament inhumans. Jesús és l’acompliment de la promesa 'estranyament' humana de Déu. Déu ens va prometre que la humanitat podia arribar a ser 'estranyament' humana, i Jesús ho va complir.
Vivim en la incertesa que ens deixen tantes promeses que no es compleixen, tants anhels que no troben resposta, tantes necessitats que no són mai del tot satisfetes... Tanmateix, ens esperona saber que hi ha una promesa que sí que s’ha complert. És aquesta certesa la que anima tanta gent a construir una humanitat basada, no en falses promeses, sinó en fràgils conquestes; una humanitat alliberada i alliberadora; una humanitat que té cura de les seves parts més febles amb les seves parts més fortes; una humanitat que retorna la llum als cecs, però també als enlluernats; una humanitat en estat de gràcia, que viu de pura gràcia i que sap donar les gràcies.
Ara que tots tenim Haití gravat amb foc a la retina, cal tenir els ulls fits en Jesús per a creure que una humanitat com aquesta és d’aquelles promeses que sí que es compleixen.
Jesús va ser un home d’una sola promesa: “el Regne de Déu és a prop vostre”. Una cosa que va prometre, la va complir.
Com ho va fer? “Portant la bona nova als pobres, proclamant als captius la llibertat i als cecs el retorn de la llum, posant en llibertat els oprimits i proclamant l’any de gràcia del Senyor”. I tot això sense assessor d’imatge i sense impostar la veu.
“Això que avui sentiu contar de mi és el compliment d’aquestes promeses”. Jesús fa el que promet i només promet el que fa. Per això la gent el creu.
Expliquen d'un vell ancià japonès que assistia fidelment a les catequesis que feia el Pare Arrupe, tot i que no entenia una sola paraula del que deia el missioner jesuïta. Quan aquest, estranyat, li va preguntar perquè no hi faltava mai, l'ancià va respondre: “no entenc les seves paraules, però entenc la seva mirada; no entenc els seus raonaments, però entenc el seu convenciment; decididament, jo estic disposat a creure, no el que vostè diu, sinó el que vostè creu”.
Però, no ens equivoquèssim! Jesús no ho va fer perquè fos més que humà o sobrehumà, sinó perquè era 'estranyament' humà. És aquesta 'estranya' humanitat de Jesús la que ens incumbeix a nosaltres que tendim massa sovint a ser estranyament inhumans. Jesús és l’acompliment de la promesa 'estranyament' humana de Déu. Déu ens va prometre que la humanitat podia arribar a ser 'estranyament' humana, i Jesús ho va complir.
Vivim en la incertesa que ens deixen tantes promeses que no es compleixen, tants anhels que no troben resposta, tantes necessitats que no són mai del tot satisfetes... Tanmateix, ens esperona saber que hi ha una promesa que sí que s’ha complert. És aquesta certesa la que anima tanta gent a construir una humanitat basada, no en falses promeses, sinó en fràgils conquestes; una humanitat alliberada i alliberadora; una humanitat que té cura de les seves parts més febles amb les seves parts més fortes; una humanitat que retorna la llum als cecs, però també als enlluernats; una humanitat en estat de gràcia, que viu de pura gràcia i que sap donar les gràcies.
Ara que tots tenim Haití gravat amb foc a la retina, cal tenir els ulls fits en Jesús per a creure que una humanitat com aquesta és d’aquelles promeses que sí que es compleixen.
divendres, 15 de gener del 2010
L'ÚLTIMA RONDA
[HOMILIA C-TO-O2 (Jn 2,1-11)]
Agombolats per una lleugera embriaguesa, apurant el poc que vi que ens queda encara a la copa... de cop, s’aixeca el nuvi i li diu al cap de servei: “una última ronda... i aquesta la pago jo”. Així ha succeït per a nosaltres: Jesucrist és el vi millor que Déu ha guardat per a l'última ronda.
L’aigua és imprescindible per a viure, però el vi és fonamental per a riure. Sense aigua no hi ha vida, però sense vi no hi ha festa, i una vida que no es celebra no és vida. La humanitat té una gran capacitat d’engendrar raons per a celebrar la vida, però pot arribar, i arriba, un moment en que aquestes raons s’acaben. La humanitat pot oferir coses boníssimes, enlluernadores: el progrés tècnic, científic, artístic... és aclaparador. Coses que alimenten i eixamplen l’ànima humana. Tanmateix, a la humanitat se li acaba el vi i, aleshores, només li queda l’aigua.
Les noces de Canà representen el pas de l'aigua al vi. La mare de Jesús, situada a la frontera d’aquest pas, verifica que els fills de la llei “no tenen vi” i, com que sense vi no hi ha noces, intercedeix per a propiciar l’hora del seu Fill. Jesús aleshores respon bruscament a la seva mare: “¿què és el que hi ha entre tu i jo, dona?” ¿Què és el que hi ha entre l'aigua i el vi?
El que hi ha entre l'aigua i el vi és l'amor infinit d'un Déu que guarda el millor vi per al final, i el treu quan ja donàvem la festa per acabada. El que hi ha entre l'aigua i el vi és la fe; i la fe no neix d'una mancança, sinó d'un excés. No creiem en Déu per veure si ens dóna allò que ens falta; creiem en Déu perquè ens ha donat tant que no ens en sabem avenir.
Quina diferència hi ha entre un món autosuficient, que no "necessita" de Déu, i un món embriagat de Déu que no cessa d'agrair-li l'existència? La mateixa diferència que hi ha entre l'aigua i el vi. Si no ens haguessin convidat a aquesta darrera ronda, potser no hauríem conegut la diferència. És per això que se'ns veu tan contents i semblem com embriacs.
Agombolats per una lleugera embriaguesa, apurant el poc que vi que ens queda encara a la copa... de cop, s’aixeca el nuvi i li diu al cap de servei: “una última ronda... i aquesta la pago jo”. Així ha succeït per a nosaltres: Jesucrist és el vi millor que Déu ha guardat per a l'última ronda.
L’aigua és imprescindible per a viure, però el vi és fonamental per a riure. Sense aigua no hi ha vida, però sense vi no hi ha festa, i una vida que no es celebra no és vida. La humanitat té una gran capacitat d’engendrar raons per a celebrar la vida, però pot arribar, i arriba, un moment en que aquestes raons s’acaben. La humanitat pot oferir coses boníssimes, enlluernadores: el progrés tècnic, científic, artístic... és aclaparador. Coses que alimenten i eixamplen l’ànima humana. Tanmateix, a la humanitat se li acaba el vi i, aleshores, només li queda l’aigua.
Les noces de Canà representen el pas de l'aigua al vi. La mare de Jesús, situada a la frontera d’aquest pas, verifica que els fills de la llei “no tenen vi” i, com que sense vi no hi ha noces, intercedeix per a propiciar l’hora del seu Fill. Jesús aleshores respon bruscament a la seva mare: “¿què és el que hi ha entre tu i jo, dona?” ¿Què és el que hi ha entre l'aigua i el vi?
El que hi ha entre l'aigua i el vi és l'amor infinit d'un Déu que guarda el millor vi per al final, i el treu quan ja donàvem la festa per acabada. El que hi ha entre l'aigua i el vi és la fe; i la fe no neix d'una mancança, sinó d'un excés. No creiem en Déu per veure si ens dóna allò que ens falta; creiem en Déu perquè ens ha donat tant que no ens en sabem avenir.
Quina diferència hi ha entre un món autosuficient, que no "necessita" de Déu, i un món embriagat de Déu que no cessa d'agrair-li l'existència? La mateixa diferència que hi ha entre l'aigua i el vi. Si no ens haguessin convidat a aquesta darrera ronda, potser no hauríem conegut la diferència. És per això que se'ns veu tan contents i semblem com embriacs.
Sí senyor, els cristians hem begut el vi de Jesucrist i ens hem embriagat de Déu.
divendres, 8 de gener del 2010
XOPS
[HOMILIA C-BAPTISME DEL SENYOR (Lc 3,15-16.21-22)]
"En aquell temps, la gent vivia en l'expectació", esperant que Déu es mullés d'una vegada. Qui és el Messies? No serà Joan? Cal que seguim esperant encara? Quan ho sabrem? Quan et mullaràs, Senyor?
Doncs bé, Déu, per fi, s'ha mullat... i quin aiguat!
Jesús ve a dir-nos que Déu es mulla per nosaltres, que no s'ho mira de la riba estant, que es llença a l'aigua i que arrisca la vida per salvar-nos. Entenem molt bé l’estranyesa de Joan Baptista: "Com és que tu véns a mi... i et mulles així?" La veritat és que no hi estàvem acostumats a un Déu així, a un Déu que ve a nosaltres quasi d'incògnit, a un Déu que es posa a la cua dels pecadors, a un Déu que es submergeix en la nostra història, a un Déu que ha quedat xop d'humanitat, calat fins a la medul·la per la tendresa i pel pecat.
És cert, Déu ens ha agafat per sorpresa, no ens ho esperàvem, no ara ni d'aquesta manera: Déu s'ha llençat de cop a l'aigua i ens ha esquitxat. Com quan estàs assegut al marge de la piscina i de cop ve un d'aquells nens 'encantadors' que es llença fent la bomba al teu costat. Quedes tot xop i amb cara de tonto. Déu ha arribat així, discretament, d'estranquis, com diu la primera lectura: "no crida ni alça la veu, no es fa sentir...", a la cua dels pecadors, com un més, sense aixecar bandera. Però de cop ha fet "xof" i tots els qui estàvem pacíficament asseguts a la riba, hem quedat xops. Empapats de Déu, xops d'esperit, calats fins el moll de l'os.
Els cristians ortodoxes celebren avui l'Epifania, la manifestació de Déu en Jesús, la manifestació d'un Déu xop d'humanitat. Jesús va sortir xop del ventre de Maria, i avui torna a sortir xop del riu. Així com Maria trencà aigües per infantar Jesús, avui l’univers també trenca aigües per infantar el Salvador. Jesús és xop, nosaltres som xops, tot l'univers és xop de Déu i de la seva glòria.
"En aquell temps, la gent vivia en l'expectació", esperant que Déu es mullés d'una vegada. Qui és el Messies? No serà Joan? Cal que seguim esperant encara? Quan ho sabrem? Quan et mullaràs, Senyor?
Doncs bé, Déu, per fi, s'ha mullat... i quin aiguat!
Jesús ve a dir-nos que Déu es mulla per nosaltres, que no s'ho mira de la riba estant, que es llença a l'aigua i que arrisca la vida per salvar-nos. Entenem molt bé l’estranyesa de Joan Baptista: "Com és que tu véns a mi... i et mulles així?" La veritat és que no hi estàvem acostumats a un Déu així, a un Déu que ve a nosaltres quasi d'incògnit, a un Déu que es posa a la cua dels pecadors, a un Déu que es submergeix en la nostra història, a un Déu que ha quedat xop d'humanitat, calat fins a la medul·la per la tendresa i pel pecat.
És cert, Déu ens ha agafat per sorpresa, no ens ho esperàvem, no ara ni d'aquesta manera: Déu s'ha llençat de cop a l'aigua i ens ha esquitxat. Com quan estàs assegut al marge de la piscina i de cop ve un d'aquells nens 'encantadors' que es llença fent la bomba al teu costat. Quedes tot xop i amb cara de tonto. Déu ha arribat així, discretament, d'estranquis, com diu la primera lectura: "no crida ni alça la veu, no es fa sentir...", a la cua dels pecadors, com un més, sense aixecar bandera. Però de cop ha fet "xof" i tots els qui estàvem pacíficament asseguts a la riba, hem quedat xops. Empapats de Déu, xops d'esperit, calats fins el moll de l'os.
Els cristians ortodoxes celebren avui l'Epifania, la manifestació de Déu en Jesús, la manifestació d'un Déu xop d'humanitat. Jesús va sortir xop del ventre de Maria, i avui torna a sortir xop del riu. Així com Maria trencà aigües per infantar Jesús, avui l’univers també trenca aigües per infantar el Salvador. Jesús és xop, nosaltres som xops, tot l'univers és xop de Déu i de la seva glòria.
divendres, 1 de gener del 2010
DÉU ÉS ERGO EXISTEIX
[HOMILIA C-ND-02 (Jn 1-18)]
Existeix Déu, o no? Heus ací la pregunta trampa davant la qual molts esperits ensopeguen. L'existència de Déu com a problema a resoldre, com a dubte a respondre, com a obstacle a superar, com a enigma a aclarir. Abans de decidir-nos a creure en Déu, haurem de respondre a aquesta pregunta afirmativament, sembla evident, oi?
Doncs aquest és el problema: estem davant d'una pregunta que no es pot respondre abans de creure, sinó després. Qui sóc jo per decidir a priori si Déu existeix o no? Creure que Déu existeix pot ser, a tot estirar, una suggestió positiva, un convenciment raonable... però no una fe. Què passarà quan la suggestió perdi força, quan el convenciment flaqueji? Déu deixarà aleshores d'existir? Qué fluix!
Abans de comprar accions d'una determinada empresa hauré de tenir unes bones garanties de que l'empresa és solvent. Abans d'apostar a un cavall, m'hauré assegurat de que té possibilitats de guanyar la cursa. Abans de confiar el meu més preuat secret a un amic hauré d'estar convençut de la seva confidencialitat. Però abans de creure en Déu, no disposo de cap més garantia que la seva paraula, sostinguda per uns testimonis que la mantenen viva encara avui.
I és que Déu 'no' existeix, Déu és. La pregunta que correspon a Déu no és si existeix o no, sinó qui és i com és i on és... Aquestes són les preguntes que corresponen a Déu i que ens poden acostar o allunyar d'ell, segons com les responguem.
André Frossard, ateu, fill del fundador del Partit Comunista francès, explica com, entrant en una església, va recórrer amb la mirada a les persones que hi havia pregant i, de sobte, els seus ulls es van quedar fixos en la segona espelma a l'esquerra de la creu, "no en la primera, ni tampoc en la tercera, sinó en la segona..." I llavors va passar. Tot d'una va tenir una vivència de llum, de dolçor, d'ordre en l'univers, d'evidència de Déu, "l'evidència que és present, l'evidència que és persona, la persona d'Aquell al que fins un segon abans havia negat i al que els cristians anomenen Pare nostre." Un cop fora de la capella, un amic seu li va preguntar: "Què et passa?". "Sóc catòlic", va ser la resposta.
Vols saber de debò si Déu existeix? Viu com si Déu existís. Llegeix els evangelis com si Déu existís. Participa de l'eucaristia com si Déu existís. Confessa els teus pecats i rep la misericòrdia de Déu com si Déu existís. Admira't davant el misteri insondable que sosté l'univers com si Déu existís. Deixa't travessar per la mirada impossible del Crucificat com si Déu existís. Agenolla't per rentar els peus dels pobres com si Déu existís. Ofereix el teu temps i el teu talent sense demanar massa a canvi com si Déu existís... I quan t'impacientis, i no vegis res, i vulguis llençar la tovallola, persevera encara com si Déu existís. Més tard o més d'hora -no quan tu vulguis, no com tu vulguis, sinó quan i com Ell vulgui- Déu, que existeix, et mostrarà qui és, i com és, i on ha estat, esperant-te, des de sempre i per sempre.
Així de simple, així d'evident, així de fácil. Déu és, ergo existeix.
Existeix Déu, o no? Heus ací la pregunta trampa davant la qual molts esperits ensopeguen. L'existència de Déu com a problema a resoldre, com a dubte a respondre, com a obstacle a superar, com a enigma a aclarir. Abans de decidir-nos a creure en Déu, haurem de respondre a aquesta pregunta afirmativament, sembla evident, oi?
Doncs aquest és el problema: estem davant d'una pregunta que no es pot respondre abans de creure, sinó després. Qui sóc jo per decidir a priori si Déu existeix o no? Creure que Déu existeix pot ser, a tot estirar, una suggestió positiva, un convenciment raonable... però no una fe. Què passarà quan la suggestió perdi força, quan el convenciment flaqueji? Déu deixarà aleshores d'existir? Qué fluix!
Abans de comprar accions d'una determinada empresa hauré de tenir unes bones garanties de que l'empresa és solvent. Abans d'apostar a un cavall, m'hauré assegurat de que té possibilitats de guanyar la cursa. Abans de confiar el meu més preuat secret a un amic hauré d'estar convençut de la seva confidencialitat. Però abans de creure en Déu, no disposo de cap més garantia que la seva paraula, sostinguda per uns testimonis que la mantenen viva encara avui.
I és que Déu 'no' existeix, Déu és. La pregunta que correspon a Déu no és si existeix o no, sinó qui és i com és i on és... Aquestes són les preguntes que corresponen a Déu i que ens poden acostar o allunyar d'ell, segons com les responguem.
André Frossard, ateu, fill del fundador del Partit Comunista francès, explica com, entrant en una església, va recórrer amb la mirada a les persones que hi havia pregant i, de sobte, els seus ulls es van quedar fixos en la segona espelma a l'esquerra de la creu, "no en la primera, ni tampoc en la tercera, sinó en la segona..." I llavors va passar. Tot d'una va tenir una vivència de llum, de dolçor, d'ordre en l'univers, d'evidència de Déu, "l'evidència que és present, l'evidència que és persona, la persona d'Aquell al que fins un segon abans havia negat i al que els cristians anomenen Pare nostre." Un cop fora de la capella, un amic seu li va preguntar: "Què et passa?". "Sóc catòlic", va ser la resposta.
Vols saber de debò si Déu existeix? Viu com si Déu existís. Llegeix els evangelis com si Déu existís. Participa de l'eucaristia com si Déu existís. Confessa els teus pecats i rep la misericòrdia de Déu com si Déu existís. Admira't davant el misteri insondable que sosté l'univers com si Déu existís. Deixa't travessar per la mirada impossible del Crucificat com si Déu existís. Agenolla't per rentar els peus dels pobres com si Déu existís. Ofereix el teu temps i el teu talent sense demanar massa a canvi com si Déu existís... I quan t'impacientis, i no vegis res, i vulguis llençar la tovallola, persevera encara com si Déu existís. Més tard o més d'hora -no quan tu vulguis, no com tu vulguis, sinó quan i com Ell vulgui- Déu, que existeix, et mostrarà qui és, i com és, i on ha estat, esperant-te, des de sempre i per sempre.
Així de simple, així d'evident, així de fácil. Déu és, ergo existeix.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)