HOMILIA DG-FS-C-PENTECOSTA
DE BABEL A JERUSALEM (Ac 2,1-11)
¿Com parlar de l’Esperit Sant? A l’Escriptura, se’l compara amb unes llengües de foc, amb un vent impetuós, amb un so que ve del cel, amb un foc interior, amb una deu d’aigua viva... Necessitem imatges per expressar allò que està més enllà de tota imatge: l’alè de Déu que fa bategar el cor del nostre món. El relat dels Fets dels Apòstols ens recorda un altre conegut relat de l’Antic Testament: la construcció de la torre de Babel.
La humanitat a Babel
A Babel, tothom parlava la mateixa llengua. Els habitants d’aquella ciutat decideixen emprendre la construcció d’una torre que arribi fins el cel. Sembla que Déu té almenys dues raons mirar d’impedir-ho.
Primera, perquè no ens podem ficar Déu a la butxaca amb construccions faraòniques. La humanitat s’equivoca quan posa tot el seu afany a fer-se un duplicat de la porta del cel, anem errats quan volem obtenir per dret o per mèrit allò que ens correspon per do. Adam i Eva van caure a la seva manera en la mateixa temptació: un Déu previsible, un Déu al nostre servei, un Déu a l’abast.
Segona, perquè la unió no la fa el fet que siguem tots iguals, tots uniformats, tots amb la mateixa llengua, la mateixa cultura, el mateix color de pell... A Déu no li agraden els projectes visionaris que li volen emmenar la plana, que pretenen redissenyar una humanitat perfecta, sense fissures, sense la molesta tara de la diversitat. Déu prefereix l’aparent desordre d’una humanitat en camí a l’ordre postís d’una humanitat uniformada. A Babel, Déu desafia la humanitat per tal que camini vers la unitat a través del reconeixement de la seva diversitat. Déu emplaça la humanitat a fugir de la il·lusió d’una paraula monocroma i a descobrir la rica policromia d’una paraula plena de matisos.
La humanitat a Jerusalem
A Jerusalem, els deixebles fan de pal de paller d’una nova humanitat convocada per una Paraula plena de matisos. L’aparent desordre d’una humanitat en camí es dóna cita aquell dia a Jerusalem: gent que prové “de totes les nacionalitats que hi ha sota el cel” es troben a Jerusalem aquell dia per a sentir, cadascú en la seva pròpia llengua, aquesta Paraula plena de matisos.
A Babel, enmig de la confusió, cadascú escoltava la seva llengua com si fos aliena. En canvi, a Jerusalem, cadascú escolta la llengua de l’altre com si fos la seva pròpia. Heus ací el miracle d’una paraula no segrestada, una paraula lliure, una paraula que és com una ventada violenta que penetra i omple tota la casa, una paraula com unes llengües de foc que no pots agafar amb les mans perquè et cremaries.
A Babel, moltes paraules eren segrestades per una sola llengua; a Jerusalem, una sola paraula s’expressa en totes les llengües. ¿Què és el que fa possible aquest gir radical? ¿Quin és el camí que ens porta de Babel a Jerusalem?
De Babel a Jerusalem
A Babel, la humanitat vol ficar la diversitat humana en una sola torre que arribi fins el cel. La humanitat eternament referida a ella mateixa com un absolut. Déu impedeix que la humanitat s’esllavissi per aquest pendent vertiginós. ¡Un món ple de llombrígols! ¡Quin vertigen! Sembrant la confusió, Déu evita aquesta delirant caiguda de l’home vers sí mateix.
A Babel, es construeix una torre que, paradoxalment, porta la humanitat cap avall; a Jerusalem, en canvi, es destrueix una “torre” que porta la humanitat cap amunt. La humanitat enaltida de Babel no resisteix la visió de la humanitat crucificada a Jerusalem. Jesús crucificat fa impossible tot intent d’elevar la humanitat sobre ella mateixa en forma piramidal. Jesús crucificat és la confusió definitiva de tots els nostres projectes de construir una humanitat a ras de cel.
A Babel, la humanitat té una sola llengua on estan enllaunades totes les paraules; a Jerusalem, en canvi, ens és donada una Paraula on totes les llengües s’hi reconeixen. Jesús crucificat i ressuscitat és la paraula que l’Esperit pronuncia en totes les llengües i que cadascú pot escoltar en la seva pròpia. Jesús crucificat i ressuscitat és la Paraula que fa possible proclamar les grandeses de Déu en totes les llengües, sense que això suposi haver de lamentar ni les petiteses humanes ni la seva exuberant diversitat.
Una sola Paraula per totes les llengües, un sol Esperit per tots els carismes, un sol camí que porta la humanitat de la dispersió a la unitat i de la confusió a la comunió. Jesús crucificat i ressuscitat és el camí que porta la humanitat de Babel a Jerusalem.
HOMILIA DG-PQ-C07 L’ASCENSIÓ DEL SENYOR
SIGUES NÚVOL, MY FRIEND (Ac 1,1-11; Lc 24,46-53)
Després de tres anys i quaranta dies d’haver conviscut amb els deixebles, Jesús se’n va, endut per un núvol. ¿Què vol dir això? ¿Quin és el sentit d’aquest fi de festa?
¿Una cortina de fum?
Per a alguns, com l’André, el núvol pot ser el símbol d’un Déu il·lusori i fantasiós. Un cop acabada la funció, cau el teló, punt i final. No espereu res més perquè no hi ha res més, tornem a la crua realitat. Déu s’ha mostrat i ara torna al seu amagatall. Déu juganer, amant dels misteris i les cortines de fum. En definitiva, un Déu que il·lusiona els homes per un instant, però que desapareix quan més el necessiten. Si és Déu, ¿per què no es mostra d'una vegada i deixa de jugar a la puteta i la Ramoneta (amb perdó)? Si és Déu i ens estima, ¿com és que té tantes coses a amagar-nos? ¿És un envejós? Això no seria digne de Déu. Potser Déu no existeix i és per això que té molt a amagar, perquè en realitat no hi ha res a mostrar. El núvol, ¿no serà la cortina de fum que serveix de tapadora a un Déu inexistent?
Un núvol, no una nebulosa
El núvol de l’ascensió no és d’aquest tipus de núvol. És el núvol que planava sobre les aigües abismals el primer dia de la creació, com un presagi de l’acte diví que havia de separar la llum de les ombres, l’ordre del caos i la paraula del silenci. És el núvol que va conduir els jueus pel desert... És el núvol a l’interior del qual Moisès podia parlar amb Déu cara a cara... És el núvol que reposava sobre l’Arca de l’Aliança... És el núvol que va endur-se’n el profeta Elies... És el núvol del què surt la veu del Pare en el baptisme de Jesús: “aquest és el meu Fill, l’estimat, escolteu-lo”... És el núvol de l’Ascensió... I és el núvol en el què vindrà el Fill de l’home a la fi dels temps...
Conclusió immediata: l’objectiu d’aquest núvol no ha estat mai tapar, sinó revelar, mostrar, ensenyar i manifestar. Tot el contrari d’una cortina de fum o d’un teló que baixa. Déu no juga al cuita a amagar, més aviat esvaeix el fum i esquinça el vel del temple, perquè el veiem, però no com nosaltres ens el voldríem representar, sinó tal com és.El núvol de la shekinà
Encara més. Aquest núvol porta un nom en hebreu: la “shekinà”, és a dir, la “presència de Déu”. La presència de Déu està representada a la Bíblia com un núvol. D’aquí podem extreure també unes quantes conclusions. Per començar, el núvol és un intermediari entre el cel i la terra. El núvol està format per l’aigua de la terra i l’aire del cel. Mirant només el cel podem ensopegar i mirant només la terra podem quedar miops. Mirant només el cel podem quedar enlluernats i mirant només la terra podem quedar aclaparats. Gràcies al núvol, no quedem enlluernats quan mirem Déu i no quedem aclaparats quan mirem la terra.Segona conclusió: es tracta d’un núvol que toca terra, que no sobrevola la nostra terra a vista d’ocell, des d’on es veu sempre tan esplendorosa. Jesús ressuscitat no s’amaga en el núvol de la divinitat per quedar-se més amunt i més lluny dels homes, sinó per quedar-se més a prop i més endins del que mai havia estat... Sant Lleó Magne diu el següent: “Crist, quan va davallar al món, no abandonà el Pare i, quan pujà al cel, no abandonà els deixebles”, i afegeix encara “Crist va començar d’una manera inefable a ser més present, ara, quan ho era per la divinitat, que abans, quan ho era per la humanitat.” Qui entra en el núvol de la presència divina, torna a la realitat d’una manera encara més encarnada, estimant la terra i els qui l’habiten més que mai.Sigues núvol, my friend
Encara una darrera conclusió: en el núvol, Déu només es deixa entreveure, no es deixa fàcilment representar. L’home vol tenir Déu a l’abast, vol modelar-lo amb les seves mans, com es modelen l’or i la plata, o els diners i les imatges tridimensionals, que pel cas no hi ha massa diferència. Déu no aprecia massa les imatges que l’home fa, perquè Déu aprecia massa la imatge que l’home és. Nosaltres no hem de fer-nos imatges de Déu, sinó que hem d’esdevenir la seva imatge, el tabernacle de la seva presència en el món. Aquest és el missatge que volen fer entendre els homes vestits de blanc als deixebles: "Homes de Galilea, ¿per què us esteu mirant al cel." No busqueu Déu en el núvol, sigueu vosaltres el núvol de la presència de Déu en el món.
Parafrasejant un recent spot publicitari diríem: “no miris el núvol, sigues tu el núvol, my friend.”
HOMILIA DG-PQ-C06ELOGI DE LA DISTÀNCIA (Jn 14,23-29)Me’n vaig...
Al Josep Maria i la Teresa els marxa un fill a estudiar a Barcelona el curs vinent. És el primer fill que els marxa de casa. No els resulta fàcil de fer-se a la idea, no estan acostumats a tanta distància, porten tants anys junts... Igual que Jesús i els deixebles: portaven tant de temps junts, compartint-ho tot, que ara costa d’assumir la distància. Tanmateix “si m’estimeu, us alegrareu de que marxi”. ¿I això com es menja?El Ressuscitat prepara els seus per a la distància. Sense distància, no hi ha personalitat ni llibertat. Sortir del ventre de la mare és la primera distància que salvem amb més o menys dramatisme. Separar-se del seu pit, la segona. Deixar anar les seves mans i donar solet les primeres passes, la tercera. Passar del xiscle a la paraula, la quarta. I així, distància rere distància, anem prenent forma humana, la nostra, personal única i intransferible.L’amor també demana distància, un espai pel reconeixement de l’altre en tant que diferent i complementari. T’estimo perquè ets com ets i no perquè et sembles tant a mi. Cal anar passant de l’amor fusional a l’amor gratuït, de l’amor adolescent a l’amor adult. Es tracta d’un pas dramàtic, que fa mal, que es viu sovint com una pèrdua. Només a cop passat es reconeix el benefici de la distància.Estem immersos en el temps pasqual, el temps que va de la resurrecció de Jesús a la seva ascensió, quaranta dies en què Jesús ressuscitat s’apareix als seus deixebles i els prepara per a la distància. Aquests quaranta dies són com l’adolescència de l’Església, temps per anar passant de l’amor fusional a l’amor gratuït. De la intimitat del cenacle, al brogit de la plaça pública. De la presència càlida del mestre, a la seva absència punyent, però creativa. És la lenta i pacient gestació apostòlica de l’Església, com una llavor que cal assaonar amb delicadesa. Érem deixebles i ara som apòstols, enviats en el seu nom....però tornaré
Una asímptota és una corba que tendeix infinitament a una tangència que no arriba mai. Vivim en una societat asimptòtica, que tendeix a l'infinit, tot i sabent que a l'infinit no hi ha res. Em comentava avui el Manolo que ha sortit un disc dur amb capacitat d'un Terabyte, és a dir, mil Gigabytes. Abans d’ahir un Giga ens semblava una immensitat inesgotable... I agafeu-vos perquè després del Terabyte ve el Petabyte - Exabyte - Zettabyte - Yottabyte - Kibibyte - Mebibyte - Gibibyte - Tebibyte - Pebibyte - Exbibyte - Zebibyte - Yobibyte… La corba és vertiginosa. ¿I què es pot fer amb un Terabyte? Doncs emmagatzemar més música, més vídeos, més fotos, més jocs, més programes, més imatges... ¿Per què? No hi ha perquè; la pregunta correcta és ¿fins a quant? i la resposta és fins a l'infinit.La nostra fe no és asimptòtica. Tendim a Jesucrist. Ell és l'infinit amor de Déu manifestat en una carn finita i mortal. La seva història ens pertany com a penyora i com a promesa. Com a penyora d'una vida que ha vençut la mort a força d'estimar. Com a promesa d'una plenitud que ja comença a fermentar la nostra història. Jesucrist és l'Alfa i l'Omega, l'origen i l'horitzó de les nostre vides finites i mortals. Ja ha vingut, però tornarà. No hi ha millor i més breu compendi de la nostra esperança.¿Quan tornarà? No és tracta de saber el dia i la hora, no és una qüestió de calendari, és una qüestió de plenitud. Esperem la glorificació de la humanitat sencera, és a dir, la humanitat que s'emmiralla en Déu i li diu: "Tu m'estimes, ergo sóc". El punt més elevat de l’evolució humana no és l’home cibernètic, macrobiòtic o psicotrònic, sinó l’home que estima fins a l’extrem. Jesús és el punt més elevat de l’evolució humana i esperem que algun dia tots hi arribarem, no asimptòticament, sinó definitivament.Per això, encara que cadascú de nosaltres defalleixi, l’Església no defalleix, perquè està fonamentada en la lenta i pacient pedagogia del Ressuscitat que ha preparat la seva Església per a la distància i li ha donat l’Esperit Sant per anar preparant el seu retorn gloriós. Enmig de l’aparent foscor de les nostres vides, l’Esperit Sant ens dóna la creativitat necessària per interpretar el missatge de Jesús en cada moment històric i ens dóna la força per a portar-ho a la pràctica. I tot això sense estalviar-nos desavinences ni discussions, perquè la comunió és el fruit d’un amor que, lluny de fagocitar la distància, la reconeix i la converteix en el seu terreny propici. Va passar al concili de Jerusalem l’any cinquanta i va tornar a passar ara fa quaranta anys al Concili Vaticà II. ¿Qui gosa pensar que no pot tornar a passar en els nostres dies?
HOMILIA DG-PQ-C05LA MEVA MARE (Jn 13,31-35)La meva mare està malalta, pateix d’una malaltia incurable: l’edat. És allò que passa quan el passat és inversament proporcional a la memòria. La cosa és tan greu que sovint no em reconeix, em mira amb uns ulls buits i pregunta qui sóc, a mi, ¿us ho imagineu?, el seu fill, nascut de les seves entranyes. És dur, però és la meva mare i me l’estimo.
A la meva mare li cau la bava per la comissura dels llavis, jo la hi netejo i li faig broma: “bavosa, més que bavosa.” Jo plorava quan era petit, ella ara m’esbronca, però és la meva mare i me l’estimo. Cada vegada que l’acompanyo a l’ambulatori, recordo les hores que va passar ella a la sala d’espera del dentista quan jo era petit, intento fer el recompte però no em quadren els números, sempre surto perdent.
A estones la meva mare recupera sobtadament la lucidesa i diu unes coses que surten de vés a saber quin racó de l’ànima: "¿et penses que sóc tòtila o què? ¿creus que no me n’adono?" i comença a parlar amb una clarividència que em deixa corprès. Amb ella aprenc coses que no aprenc en els llibres, perquè és la meva mare i me l’estimo.
Sovint, m’entretinc a recórrer els replecs de la seva pell flonja i m’hi reconec en tots i cada un d’ells, el replec de la tendresa, el replec de la constància, el replec del servei, el replec del consell... les seves mans són un llibre sagrat, amb capítols i versets, que m'han transmès la vida com una bona notícia. Malgrat estigui una mica rebregada, és la meva mare i me l’estimo.
Sí, l’Església és la meva mare, per això quan els meus amics em diuen que la porti a una residència, que allà la tindran ben cuidada i que jo no estaré tan lligat, total, ella no se n’adona de res, els responc que ni puc ni vull deixar-la, perquè sense ella perdo la memòria i el seu sentit, perdo la història i el seu brogit, perquè és la meva mare i me l’estimo.
El Sisco em va dir una frase l'altra dia què, passada per l'evangeli d'aquest diumenge, m'ha inspirat aquesta homilia. La veritat és que la frase en sí no té res d'especial, jo diria que és d'una obvietat espaordidora, però vet ací que m'ha fet pensar i, més que res, m'ha fet pregar: "Marc, l'Església fa aigües." El Sisco té raó, l'Església, en el nostre món emancipat, autònom i laic fa aigües. El canvi de paradigma està sent especialment cru per l'Església catòlica en aquestes latituds que en diem occidentals, ¿per què no hauríem de reconèixer-ho amb una relativa serenor? Ara, més que mai, notem la sotragada, perquè la sotragada la notes més quant més atrotinat està el vehicle.Doncs sí, amic Sisco, ara començo a estimar més que mai l'Església com a mare, ara que no tinc cap més coartada, ara que sembla que fa aigües per tots costats. Per tots costats, menys per un. Des dels inicis, l'Església és la mare que ha guardat i ha proclamat fidelment el manament de l'amor, el seu tresor més preuat, l'únic que la salvarà de totes les seves misèries. Només això justifica la seva existència i només això n'assegura la seva pervivència malgrat ara faci aigües. No convé fer llenya de l'arbre caigut, quan el tronc amaga rebrots que poden brostar amb una sàvia que sempre és nova. Hem de fer tot el possible per a fer creïble i respectable la nostra fe i la nostra Església, és ben cert, però ara més que mai estem obligats a confrontar-nos amb l’única estratègia que és realment eficaç i que resisteix totes les sotragades per fortes que semblin: "per l'estimació que us tindreu entre vosaltres, tothom coneixerà que sou deixebles meus."
L'Església, la meva mare, pot ser vella, però el manament que la sosté és ben nou.