divendres, 29 de maig del 2009

ALÈ

HOMILIA B-FS-PENTECOSTA (Jn 20,19-23)

L’Esperit Sant és la ruah, l’alè, de Déu. L’alè és signe de moltes coses.

És signe de vida. L'alè és el primer senyal de vida i el darrer. La primera alenada és un plor i la darrera una exhalació. No tenim alè: som alè. El nostre cos sense l'alè diví que l'anima no és res més que un tros de carn trèmula. L'espiritualitat hebrea distingeix cinc components espirituals que animem la nostra vida material: Iejidà, Jaià, Neshamà, Ruah, Nefesh... Serveixi per adonar-nos de l'empobriment que suposa reduir la vida al cos i l'alè a la respiració.

És signe de proximitat. Quan sents l’alè d’algú vol dir que el tens enganxat al clatell. Podem sentir l’alè de Déu perquè Jesús ens l’ha enganxat al clatell. Jesús ens ha revelat que tenim la vida de Déu més a prop de nosaltres que la nostra pròpia vena jugular, com diu una coneguda dita de l’espiritualitat musulmana.

És signe d’esforç. Quan fas un esforç l'alè es fa més intens. Pau comparava l'amor a una cursa atlètica, i és que l’amor demana esforç, entrenament, perseverança. L'amor, si no és un joc, et pot deixar extenuat; però l’alè d'aquell que estima es renova constantment. L’Esperit va agafar el relleu que Jesús lliurà, exhaust, a la creu, i continua ara la carrera de Déu al nostre costat. Tu també has rebut el relleu i el seu alè t'empeny endavant.

És signe d’encoratjament. Els afeccionats donen alè al seu equip cridant, aplaudint, cantant. M’agrada que en castellà els afeccionats siguin “los hinchas”, és a dir aquells que bufen i alenen perquè l’equip s’infli i, d’aquesta manera, es faci gran i fort. Si l'afició és bona, “infla” quan les coses van bé, però també quan van malament. En aquest sentit, l’Esperit Sant és el millor “hincha” de la humanitat, el seu suport és incondicional, no es cansa mai d’animar el seu equip, “manque pierda”.

El Pare ha alenat l’Esperit en el vidre de la humanitat i el Fill ha fet una creu amb el dit. Gràcies a aquesta creu ens podem veure les cares a través del vidre entelat.

divendres, 22 de maig del 2009

A LA DRETA

HOMILIA B-FS-ASCENSIÓ (Mc 16,15-20)

Feia d’escolanet del Bisbe Ricard Maria Carles a la parròquia de Sant Cugat quan es va fer públic el seu nomenament com a Cardenal. Mentre es desvestia a la sagristia, preveient l’allau de mitjans de comunicació que l’esperaven a fora de l’església, va agafar pel braç el seu cap de premsa i li va dir amb veu baixeta: “tu, no et moguis de la meva dreta”.

Els jueus traspassaven el dret de progenitura posant la ma dreta sobre el cap del fill gran. La dreta era la ma que s’aixecava solemnement quan es volia concertar un jurament. El costat dret era el costat més noble, el que servia per a saludar i per a abraçar i, si havien de donar un petó, ho feien a la galta dreta. Ningú no posaria mai a la seva dreta algú de qui no tingués plena confiança, algú amb qui no s’identifiqués plenament. Finalment, el creient es confiava a la dreta de Déu, perquè era la seva ma forta, la que servia per a sostenir i per a protegir.

Les lectures d'avui ens diuen que Jesús seu a la dreta de Déu. Això vol dir, en llenguatge bíblic, que gaudeix de la seva plena confiança i és el màxim exponent de la seva força (un crucificat que va proposar l'amor com a únic manament!). Déu té assegut a la seva dreta un home amb qui s’identifica plenament, un home que pot parlar legítimament en nom seu... i en nom nostre.

S’han presentat molts altres candidats per ocupar el seient que hi ha a la dreta de Déu: Sòcrates? Zarathustra? Mao? Gates? Messi? Hana Montana? Gandhi? Ningú?... Però de seient només n’hi ha un. Sense desmerèixer els altres, els cristians creiem que és Jesús qui ocupa aquest seient, perquè ningú com ell ha fet visible el rostre invisible de Déu.

Els cristians no sabem massa com és Déu, però hem conegut aquell que seu a la seva dreta. És per això que els cristians no sabem parlar de Déu sense parlar de Jesús, sense parlar d’aquell que seu a la seva dreta i s'hi emmiralla. Assegut a la seva dreta, Jesús és allò que veu, allò que sent, allò que toca: rostre, veu i carn de Déu.

divendres, 15 de maig del 2009

LA PERXA

HOMILIA DG-PQ-B06 (Jn 15,9-17)

Això de l’amor és com el salt d’alçada, comences amb el llistó ben a baix i, poc a poc, l’has d’anar pujant. També l’amor demana un bon entrenament i una gran perseverança.

En l’entrenament de l’amor, els pares van col·locar el llistó al nivell més bàsic de l’amor “biològic”, l’amor pels teus, pels qui tenen la teva mateixa sang. 

De cop, apareixen els amics i eleven el llistó al nivell de l’amor “simpàtic”, l’amor de la sintonia afectiva, del reconeixement d’un altre que està fora del meu cercle i que me l’expandeix saludablement.

Si tot va bé, més tard arriba algú i col·loca el llistó al nivell de l’amor “filantròpic”: “estima els altres com a tu mateix”, “no facis als altres el que no vols que et facin a tu”... Déu n’hi do! Ja no els estimo per conveniència, sinó per convicció; pel que els altres són, i no pel profit que en puc extreure.

Fins aquí el nivell estava alt, però ens hi podíem exercitar i anar fent progressos... com també regressions, per suposat.

Però resulta que ve Jesús i ens posa el llistó a un nivell estratosfèric, impossible per les nostres forces, increïblement alt: “Estimeu els altres com jo us he estimat”.

Ara la referència ja no és l’amor que ens devem a nosaltres mateixos, sinó l’amor que Jesús ens “deu”. Ja no és el nostre amor, sinó el seu. I això ja són figues d’un altre paner.

Ens estàvem entrenant pel salt d’alçada i resulta que Jesús ens ha posat el llistó al nivell del salt de perxa: “Ningú no té un amor més gran que el qui dóna la vida pels amics”.

Però és que resulta que Jesús no ha donat la vida només pels amics, sinó també, i sobretot, pels “enemics”. És a dir, pels qui fugen, pels qui el neguen, pels qui el traeixen, pels qui l’insulten, pels qui l’ultratgen...

I ara, què hem de fer? No res, amics, no podem fer literalment res: res més que caure de genolls i mirar-lo a ell penjat tan amunt, admirant-nos de que algú com nosaltres hagi saltat tan alt.

Mirant l’alçada d’aquest llistó ens sembla impossible, però Déu ens promet que amb l’ajut de la perxa i tenint-lo a ell com entrenador, podem arribar-hi.

Jesús és la perxa que ens ajudará a passar per sobre d’un nivell estratosfèric, impossible, inassolible amb les nostres capacitats biològiques, simpàtiques i, fins i tot, filantròpiques.

Tenim el millor entrenador i tenim la perxa: ara ens toca a nosaltres no fallar als entrenaments.

divendres, 8 de maig del 2009

HOMILIA DG-PQ-B05
SARMENTS (Jn 15,1-8)


Quin gust quan surts del perruquer! Quina delícia el clatell lliure i les orelles airejades! Quina sensació de net després d’afaitar-te o de depilar-se! Quina suavitat tan agradable!

Si la vinya tingués sentiments, experimentaria quelcom semblant quan el vinyater l’esporga i la neteja. Esporgar és tallar allò que sobra, que molesta, que embafa i que no deixa respirar. Esporgar no és mutilar, sinó airejar.

Així com el cabell creix més robust i la barba més poblada després de passar-hi la tisora, també les sarments creixen més fermes i els raïms més densos després d’una bona poda.

No teniu sovint la sensació d’estar com estancats, que no avanceu, que esteu bloquejats amb algun tema o amb alguna persona, com que us patina l’embragatge de la vida? Sol ser un signe de que no s’ha esporgat bé i a fons.

Quantes coses convé encara que siguin esporgades de la nostra vida: tantes coses que ens sobren i no ens deixen respirar. Però estem tan aferrats a elles que no les podem esporgar nosaltres mateixos. Necessitem les tisores amoroses del vinyater.

Perquè el vinyater no és un nen capriciós que talla sense criteri; ben al contrari, sap perfectament fins a on pot tallar i fins a on no, quin tall és productiu i quin tall seria esterilitzant. Perquè estima la cep, coneix les sarments i vol que donin molt de fruit.

Heu vist mai com queden els ceps de peladets després de la poda? Sembla mentida que una cosa tan esquifida pugui arribar a donar fruit. I mireu si en donen! De la planta més rònega, seca, escarransida... surt el nèctar més fi i preuat de tots.

Llarga vida a les sarments que resten unides al cep després de la poda. D’elles colga el raïm que per al món es converteix en vi.

divendres, 1 de maig del 2009

HOMILIA DG-PQ-B04
BON PASTOR (Jn 10,11-18)


Creiem en Jesucrist, el Bon Pastor que, quan van venir els llops, no va fugir, sinó que va donar la vida per amor a les seves ovelles.

Jesucrist és el Bon Pastor, no nosaltres. Nosaltres, com a molt, som aprenents de pastor: pastorets a l’escola del Bon Pastor, confiant que algun dia “serem semblants a ell”.

En aquesta escola rebem difícils i colpidores lliçons sobre pasturatge, com, per exemple, que el bon pastor coneix cada ovella pel seu nom i no les tracta mai a l’engròs.

O com que mereix més dedicació la més magre i no la més grassa, encara que doni menys llet i produeixi poca llana.

O com que les ovelles són ovelles, i les has d’estimar encara que no siguin del teu ramat.

O com que si estimes de debò les ovelles, arribat el moment decisiu, trobes la força per a enfrontar-te al llop, i que aquesta força és superior, fins i tot, a la por a perdre la pròpia vida.

En aquesta escola del Bon Pastor no tots aproven, no tots arriben fins al final i quasi tots repeteixen algun curs. Per què enganyar-nos?

Això sí, a l’escola del Bon Pastor tothom hi pot entrar de franc i no són sempre els més estudiosos els qui treuen les millors notes.

I el que et salva, al final, no són les notes ni les xuletes ni els diplomes. El que et salva al final és el Mestre, el seu Nom i portar-lo a la boca, ja no com un trofeu, sinó com un regal.