divendres, 25 de març del 2011

NO M'OMPLE

HOMILIA DG-QR-A02 (Jn 4,5-42)

En Llucià ja no ve tan sovint a la parròquia. Ara diu que ja no l'omple, que vol buscar altres coses. Diu que vol explorar el camp de les religions comparades a veure si això l'omple. M'atreveixo a aventurar que les religions comparades l'ompliran una estona i després tornarà a sentir la mateixa set que el porta d'un pou a l'altre buscant un aigua que calma la set sense sacia-la. Com l'amiga Samaritana.

Molts diuen que són cristians perquè això els omple. Personalment, a mi em passa el contrari, la fe no m'omple, em buida. Des que em vaig decidir a seguir el Crist no he guanyat res i he perdut molt. I si no ho he perdut tot és perquè el segueixo a mitges, no us vull enganyar.

Déu no omple, omplen els ídols. Omplen d'un mateix, inflen. Déu buida. Jesús li parla a la Samaritana des d'aquesta buidor produïda per Déu: « tinc set ». Déu ens surt a l'encontre no en el ple sinó en el buit, no en la sacietat sinó en la set. Perquè si ho fes de l'altra manera el convertiríem de seguida en l'ídol grotesc que molta gent adora pensant que adora Déu.

Déu em buida perquè no vull morir i Ell no li estalvia la mort al seu propi fill. Déu em buida perquè sóc incapaç d'estimar el germà i Ell em diu que estimi l'enemic. Déu em buida perquè em fa pànic la soledat i Ell va passar quaranta dies al desert temptat pel diable. Déu em buida perquè jo vull fer valdre els meus mèrits mentre Ell posa en els primers llocs els publicans i les prostitutes.

Això no és literatura, us ho asseguro. Això és un expol·li. I qui no ho reconegui així que vingui i que m'ho expliqui. Per ser honestos, hauríem de canviar els nostres cartells publicitaris de manera que diguessin: « Si et sents massa ple i vols buidar-te, vine, aquí tenim el que necessites ». D'aquesta manera no enganyaríem a ningú.

Darrerament, amb la disminució de la població oficialment creient a Occident, ens hem despistat una mica pensant que havíem de posar la fe cristiana en el mateix prestatge que totes les ofertes de sentit pensades per omplir el buit, per satisfer el cuc, per asserenar el jo, per eriçar la pell, per circumval·lar el melic.

No ens ha d'estranyar, aleshores, que gent com el Llucià, que va venir a omplir-se, al cap d'un temps torni a sentir-se buit i marxi a buscar l'aigua d'un altre pou.

divendres, 18 de març del 2011

ESTEREOGRAMA

HOMILIA DG-QR-A02 (Mt 17,1-9)

Recordeu aquelles imatges estereoscòpiques que si miraves fixament a una certa distància durant una estona, de cop, deixaven entreveure una figura ? Doncs bé, dec ser un inútil perquè mai vaig ser capaç de veure res. L'únic que vaig treure de tots aquells intents va ser mal de cap. Quina enveja quan algú exclamava: «ai sí, ara ho veig! ».

Una cosa semblant m'ha passat amb la fe: m'he trobat amb gent que veia coses que jo encara no era capaç de veure. I m'han entrat unes ganes brutals de veure-les també. Però no per curiositat, sinó per una altra raó molt més pregona: no volia només veure el que ells havien vist, sinó viure com ells vivien després de veure el que havien vist. M'explico?

Jo pensava...

Si Abraham surt del seu país, de la seva família i de la casa del seu pare, arriscant tot el que té, per dirigir-se cap a un país que no coneix... és perquè ha vist alguna cosa que jo no he vist encara.

Si Pere, Jaume i Joan baixen de la muntanya, arriscant tot el que tenen, amb una novetat que incendiarà la humanitat només amb el gest i la paraula... és perquè han vist alguna cosa que jo no he vist encara.

Si els monjos trapistes de Thibirine decideixen quedar-se al monestir, arriscant tot el que tenen, malgrat el perill real de mort que els amenaça... és perquè han vist alguna cosa que jo no he vist encara.

Si l'Ignasi vol fer-se jesuïta, arriscant tot el que té, per parlar de Déu amb aquesta convicció i aquesta força que s'encomana... és perquè ha vist alguna cosa que jo no he vist encara.

Si la Carol fa l'èxode dolorossíssim que la malaltia li imposa al cos, arriscant tot el que té, acollint i consolant des de la seva fragilitat la fragilitat dels altres... és perquè ha vist alguna cosa que jo no he vist encara.

...

Sabeu quina és la tècnica per a reconéixer la imatge en un estereograma? Resulta que la imatge virtual es forma quan els ulls es concentren més enllà del pla de la imatge, com si haguéssim de veure a través d'ella, fent la mirada perduda com es diria popularment.

Per tant, havia de concentrar els ulls més enllà del pla de la imatge, arriscant-me a perdre la mirada. Però això em feia ràbia, perquè jo volia veure sense moure'm del seient i sense fer coses rares amb la mirada. No entenia « perquè el qui em veu no pot continuar vivint », com diu la Bíblia tantes vegades.

Però ara veig que la Bíblia tenia tota la raó: no pots veure Déu i continuar vivint de la mateixa manera que vivies abans. Vaig entendre perfectament que si volia veure de debò el que tots aquells testimonis havien vist, m'havia de disposar a perdre la mirada. I la vaig perdre. I ara ho veig! He reconegut en Jesucrist la imatge estereoscòpica d'un Déu que ha transfigurat amb amor infinit totes les imatges.

Deu ser per això que l'Enric em va dir l'altre dia: « Marc, em fa una mica de mal el cap, però vull veure el que tu has vist i no sóc capaç de veure encara ».

divendres, 11 de març del 2011

YUYU

HOMILIA DG-QR-A01 (Mt 4,1-11)

La Irene diu que ha mirat de pregar, però que quan es queda sola, en silenci, comença a pensar que hi ha algú que l'observa, i aquesta presència li fa "yuyu". Li fa por sentir-se a soles amb aquesta presència inquietant que no coneix. Ho entenc, és com trobar-se a soles amb un estrany, o com sentir-se observada a través d'un vidre opac. Terrible. La Irene no pot pregar perquè no es troba davant de Déu, sinó davant les seves pors infantils o davant les primícies dels seus pànics adults. Penso, tanmateix, que per alguna cosa es comença, ni que sigui el "yuyu".

Abans de continuar, una cosa ha de quedar clara: Déu no fa "yuyu", i si fa "yuyu" encara no és Déu. Dit això, la soledat sí que fa "yuyu", el misteri abisal de l'existència sí que fa "yuyu", la radical indigència humana sí que fa "yuyu", la intuició inquietant de la mort sí que fa "yuyu". I viure és també enfrontar-se a totes aquestes coses que fan "yuyu" i que, tard o d'hora, venen a visitar-nos buscant una resposta.

Comença la quaresma i Jesús se'n va al desert. A passar "yuyu", sí, perquè el desert fa "yuyu". Però ell hi va per trobar Déu al fons del seu "yuyu". Al desert t'hi trobes amb els teus dimonis, cara a cara amb el temptador, i no tens escapatòria. No pots pujar el volum del ipod, no pots connectar-te al facebook, no pots fumar-te un porro, no pots aïllar-te. T'hi has d'enfrontar, amb cap més alternativa que la confiança o la por, la Veritat o les aparences, Déu o el "yuyu".

En Joan i els seus companys m'han demanat si conec algun lloc per anar a fer un camp de treball a l'estiu. « Què bé, he pensat, algú que vol sortir al desert a vèncer el seu "yuyu" ». Han especificat si pot ser a l'estranger, i que es parli anglès, perquè així el practiquen, i si no és massa demanar que sigui econòmic, i de pas que sigui un país bonic perquè aprofitarien per a fer també uns dies de turisme. Llavors m'he adonat que volen nedar i guardar la roba. Volen una mica de desert, però sense el "yuyu". I és que algú amb molt mala idea els ha venut la idea de que es pot comprar el desert en una agència de viatges.

No es pot anar al desert si no hi vas disposat a perdre-ho tot. No s'hi pot anar si no confies que Déu pot guanyar la partida, malgrat tu perdis alguna mà. No hi pots anar si mai abans no t'has trobat sol i has reconegut la presència d'Algú l'amor del qual és infinitament més potent i demolidor que el teu "yuyu". Si això no ha succeït encara, deixa les agències de viatges low cost i surt corrents a buscar-ho.

1. Tanca't en silenci a pregar, sense que ningú no ho vegi, tu sol davant de Déu, encara que no el vegis, ell et veu a tu i això basta. No li demanis coses. Només demana-li a Ell: « Et vull a tu, Senyor, res més ».

2. Fes dejú. Renuncia a alguna cosa a la qual no estàs disposat a renunciar. Encara que només sigui per uns dies, fins que t'adonis que el que passa en el fons és que no estàs disposat a renunciar a ser tu el centre de tot i per això poses com excusa el teu temps, les teves idees, els teus gustos o els teus petits plaers.

3. Fes un servei que no afegeixi res al teu currículum. Els camps de treball a l'estranger estan molt bé però computen al currículum i la recompensa és molt superior a la despesa. Fes alguna cosa que no tingui recompensa, que ningú no agraeixi, que ningú no pugui aplaudir.

Si perseveres en aquestes bones pràctiques, el teu "yuyu" s'anirà transformant en confiança i en comptes de nedar i guardar la roba, nedaràs a ple pulmó i la por no et paralitzarà.

divendres, 4 de març del 2011

ROCA

HOMILIA DG-TO-A09 (Mt 7,21-27)

Òscar, estàs construint la teva casa sobre la sorra.
Jo no ho veig així.
Ho veuràs quan se t'ensorri.
I aleshores?
Aleshores buscaràs la roca.
I on és la roca?
No ho sé, l'hauràs de buscar.
Sí, però tu l'has trobada.
Sí, l'he trobada.
Aleshores?
Aleshores, troba-la tu.
Una pista?
La meva casa no és la teva casa ...
... ?
... però la meva roca pot ser la teva roca.
Per on començo?
Què tal si perfores el terra?
Cap avall?
Sí, cap avall.
A quants metres sota terra?
Els necessaris.
I si em canso?
...
I si m'avorreixo?
...
I si fracasso?
Aleshores segueix cavant.
Per què ho hauria de fer?
Vol dir que no ets lluny de la Roca.
Al llindar del fracàs?
No al llindar de la victòria?
Quina victòria?
La victòria de la Roca.
Ja em diràs!
Volies la roca?
Sí, però no a costa del meu fracàs.
No és el teu fracàs, és el fracàs de la sorra.