divendres, 25 de novembre del 2011

ADVENT

HOMILIA DG-AD-B01 (Mc 13,33-37)

«Déu que s'amaga, Déu salvador.» Ningú no ha igualat el profeta Isaïes en precisió. El meu amic Marc no hi està d'acord: ¿un Déu que per salvar s'ha d'amagar? No té sentit, oi Marc?

Per molt que busquem Déu no l'acabem mai de trobar del tot, perquè Déu no s'hi troba entre les coses que hi ha en el món. Quan pensem que el tenim a l'abast, se'ns esmuny com una sargantana. Déu s'amaga del món per evitar que el món se n'apoderi i el converteixi en una cosa més al seu servei. Només un Déu que s'amaga, en aquest sentit, pot ser un Déu salvador.

Els creients hem posat la nostra confiança en algú que ha marxat de casa i no ha especificat quan tornaria. Trobareu fàcilment en el món els indicis d'un Déu que sembla absent. Us passarà sovint que quan vosaltres hi arribeu, ell, tot just, haurà marxat. Molt estranyament, que no us enganyin, gaudireu de les seves presències, que són minses i bromallades. I és per això, precisament, que l'esperem... veus, amic Marc?

«¡Oh, si esquincéssiu el cel i baixéssiu!» Això voldríem tots, que Déu hagués tornat ja per no marxar mai més, que no haguéssim de recórrer a cap més «mensajero que no saben decirme lo que quiero», com es planyia Joan de la Creu en el seu Càntic. Som homes assedegats i busquem l'aigua, però no qualsevol aigua. És per aquella aigua que està per damunt de la nostra set que estem disposats a esperar el que calgui.

I és que Déu no només és absent, Déu és salvador i tornarà. No una cosa sense l'altra. És ben cert que Déu s'obre un camí en les nostres vides tossudament; això sí, esquivant tots els intents, legítims però cecs, d'abastar-lo i enllaunar-lo. Si ens troba desperts i disponibles (fixa't que no dic impol·luts) ens salvarà; si no, passarà de llarg un cop més i nosaltres tornarem a desesperar tot el que havíem esperat.

Déu no és absent, nosaltres som absents, Déu és en advent.

divendres, 18 de novembre del 2011

LA CREU O L'ABSURD

HOMILIA DG-TO-A34 (Mt 25,31-46)

Avui celebrem la solemnitat de Crist rei, el Messies exaltat en una creu. Us vull parlar a propòsit d'un llibre que estic llegint i que està deixant en mi una profunda petjada. Es tracta d'«Incerta glòria», l'obra mestra d'en Joan Sales. M'ha impactat especialment el personatge d'en Juli Soleràs.

En Juli és com un ganivet esmolat a l'hora d'emetre judicis sobre la realitat: nu i lúcid com un diamant. El seu veredicte pel que fa a l'existència humana n'és una bona mostra: «venim de l'obscè i anem al macabre.» I davant d'aquesta constatació desangelada, quan un no esperaria més que el cinisme com a sortida, en Juli ens sorprèn amb una sentència encara més lapidària: «la creu o l'absurd.»

És el més breu i més exacte sumari de l'existència humana. Davant el vertígen infinit que produeix l'impacte del mal, de la malaltia, de la mort; davant la sensació d'estafa que vivim quan els amors més purs es contaminen; però també davant de tants testimonis d'una tendresa impossible enmig dels escenaris més macabres... no ens resten més que dues sortides honestes: la creu o l'absurd.

Només l'amor d'un Déu que no claudica davant la catàstrofe pot evitar que aquest món nostre s'enfonsi i que la nostra existència sigui un absurd. Només els súbdits d'un rei crucificat, encara que no ho sàpiguen, poden donar de menjar a l'afamat i de beure a l'assedegat, acollir el foraster, vestir el despullat, visitar el malalt i l'empresonat... sense passar-li després a Déu (o als altres o a l'Estat o a la sort o a qui sigui...) la minuta del seu treball.

«¡Com tots els misteris de la vida i de la mort es resolen en Jesús crucificat! ... ¿No és això el cristianisme? ¿Aquesta absurditat, la follia de la Creu? El cristianisme és estrany, el cristianisme és absurd, i estrany i absurd com és, és l'única resposta. Déu assumint la immensitat de la nostra misèria i per això despullant-se de la immensitat de la seva glòria, oferint-se crucificat, en espectacle obscè i macabre per redimir l'Obscè i el Macabre »

És això, amic Sales, és això.

divendres, 11 de novembre del 2011

EMPRENEDORS

HOMILIA DG-TO-A33 (Mt 25,14-30)

Abans en deien "empresaris", ara en diuen "emprenedors". Es tracta de gent que arrisca el seu capital o el capital d'un altre per convertir una bona idea en un benefici personal i social. En altres països aquest tipus de gent està molt ben valorada i el sistema polític més aviat els hi posa les coses fàcils perquè proliferin. Dic jo que pensen: si a aquests els hi va bé, hi haurà més gent amb feina i més recaptació en benefici de tothom.

Al nostre país, en canvi, els emprenedors estan molt mal vistos. De sortida, se'ls considera sospitosos. Se'ls acusa de buscar el lucre personal abans que el benefici social, se'ls estigmatitza com a potencials explotadors dels treballadors, se'ls carrega de tràmits farragosos, se'ls penalitza amb mil requeriments... Tot això i més, amb tal que no posin a produir els seus talents, no sigui que tots en sortim guanyant.

A casa nostra ens agrada més el funcionari. ¿Tens un talent?, doncs guarda'l ben embolicat i viu de les rendes dels altres. No arrisquis massa no sigui que ho perdis. ¿Per què fer-ho, d'altra banda, si pots viure subvencionat? Tanmateix, és cert que hi ha molts funcionaris que posen el seu talent al servei dels altres i miren que aquest servei sigui de la millor qualitat amb la major eficiència. Són funcionaris amb esperit emprenedor.

Dic tot això per evitar que ens passi el mateix amb la fe: que penalitzem l'emprenedor i afavorim el funcionari. Hi ha molt funcionari religiós i espiritual entre nosaltres. Molta fe gastada, sense sang, sense ganes d'arriscar gaire, buscant només el compliment dels mínims per tal de viure subvencionat i sense ensurts.

¿On tenim amagats els talents? Bé que hi són, ¡punyeta! Portem massa temps a les catacumbes i ens hi hem acabat acostumant. Hi ha molt de talent latent i encara massa poc de patent. El Senyor era un emprenedor i va voler economanar-nos aquest esperit de fer front a les dificultats amb tal de portar endavant la nostra "idea" fins a convertir-la en un benefici social.

Treiem-nos, doncs, les lleganyes dels ulls i deixem aquest esperit funcionarial que ens adorm la fe i mata en nosaltres l'esperit emprenedor que Jesús ens va manar.

divendres, 4 de novembre del 2011

TORXA ENCESA

HOMILIA DG-TO-A32 (Mt 25,1-13)

Timothy Radcliffe explica que a l'entrada d'una parròquia va ensopegar amb un póster vocacional que deia: «¿Què prefereixes: passar la nit en vetlla amb les cinc verges prudents o anar-te'n al llit amb les cinc imprudents?» Això és promoció vocacional i la resta són punyetes, oi?

No vull especular sobre el que faria al llit amb cinc verges imprudents, però el que sí sé és que no voldria estar dormint quan arribi el nuvi a mitja nit i em trobi amb la torxa apagada i sense oli per encendre-la de nou. Voldria ser dels que vetllen, dels que no deixen passar ni un segon d'aquest temps tan saturat d'unció (¡d'oli que crema!) que Déu ens regala cada dia perquè no deixem mai d'admirar-nos i de lloar-lo.

Ens espera tanta bellesa allà fora, tantes paraules amb sentit, tantes mans disposades a obrir-se per donar-se... Espero no ser mai un d'aquells nihilistes imprudents que sobrevolen aquest món nostre, enfotent-se de la innocència dels altres, sense trobar mai la terra propícia per posar-hi els peus i arrelar-se... sí, per embrutar-se.

Espero no ser mai d'aquells pontífexs imprudents que reparteixen assegurances de vida a baix cost a les bones ànimes, a canvi de no pensar, de no sentir, de no gaudir, de no embogir de joia a cada miracle quotidià... mentre descuiden el seu patí del darrere i deixen que se'ls ompli de males herbes la mirada.

Sí, jo vull passar la nit en vetlla, amb la torxa encesa i amb una bona reserva d'oli a la recambra, gaudint ja de la seva presència, esperant que arribi del tot i per quedar-se.