dijous, 30 d’agost del 2007

HOMILIA DG-TO-C22
MONSIEUR HIRONDELLE (Lc 14,7-14)

Monsieur Hirondelle és l’amo de l’Hotel de les Estrelles, l’Eden Roc, a la Ville de Cannes, un dels racons més luxosos i amb més glamour del planeta. En ell s’hi allotgen les estrelles del cel·luloide durant els dotze dies que dura el Festival de Cannes. La Suite Royale costa quatre mil euros al dia, sense complements. Ho vaig veure als "30 minuts" de TV3.
Mon Chérie, estàs fabulosa aquesta nit
El Senyor Oreneta, això és el vol dir el cognom d’aquest bon home, és un charmant monsieur que sap combinar exquisidament els pantalons clars amb les americanes llampants. Sap com s’han d’agafar les ulleres amb la ma dreta mentre es petoneja castament una estrella “mon Chérie, estàs fabulosa aquesta nit.” Un exemple destacable del “savoir faire” que cal per dirigir l’hotel més encisador de la costa blava: “jo els segueixo el joc, ells volen viure la il·lusió de ser els únics, de viure en un món modelat al seu caprici, doncs a l’Eden Roc els concedim aquesta il·lusió.” L’Eden Roc és un món on tots són primers i no hi ha darrers, voilà le charme! Pagar-se una suite en aquest hotel comporta aquest privilegi: tenir assegurat el primer lloc a taula, tenir garantit que no hi ha ningú més honorable que tu i estar segur que ningú no vindrà a prendre’t el primer lloc al darrer minut.
S’escollien els millors llocs
Nosaltres no anirem mai a l’Eden Roc, i encara menys gaudirem d’una nit a la Suite Royale, però com ens agrada tenir un Monsieur Hirondelle que ens mantingui viva la il·lusió de ser els únics i els primers! No cal anar a Cannes per trobar un bon Senyor Oreneta, el tenim a la parròquia, a la feina, a l’escola, a casa... Com ens agrada que es destaqui el servei que fem a la parròquia; com ens agrada quedar sempre per sobre del nostre rival, vull dir company, de feina; com ens agrada que algú de fora de l’escola els recordi als de dins el molt que valem... Fins i tot a casa exigim que se’ns concedeixi la medalla d’honor pels serveis prestats a la pàtria... potestat. És normal, ¿qui no té dret, de tant en tant, a reclamar atenció, reconeixement, exclusivitat? ¿Qui no té dret a un Monsieur Hirondelle, mon chérie, estàs fabulosa aquesta nit?
No et posis al primer lloc
Però Jesús ens commina a humiliar-nos si volem ser enaltits. ¿Què vol dir humiliar-se? Humiliar-se no és abaixar-se artificialment, no és fer-se l’humil, no és menjar ostres a l’Eden Roc en un racó en comptes de fer-ho a la taula principal, ves, que menjar ostres a l’Eden Roc és menjar ostres a l’Eden Roc ni que sigui assegut al wàter. Humiliar-se és una altra cosa. Humiliar-se és preguntar qui és l’últim i posar-se a la cua, sense colar-se i sense rebufar per fer veure que tens pressa a vere si et deixen passar. Humiliar-se és empènyer des del darrer lloc als que ja no tenen força ni esma per pujar. I fer festa.

He estat de vacances i he tingut temps de mirar documentals. Em va impactar molt un documental sobre la parròquia de San Carlos Borromeo a Madrid, la de les rosquilles, perquè ens entenguem. Deixant de banda els “excessos litúrgics”, la seva acollida dels pobres, esguerrats, coixos i cecs i tots aquells que no ho poden recompensar fa un tuf d’evangeli que et deixa l’ànima esponjada i el cor encongit. A Sant Ignasi ens hi acostem tímidament, molt tímidament.
Cedeix-li el lloc
¿Què tenen en comú la parròquia San Carlos Borromeo i l’Hotel Eden Roc? Doncs mira, que a tots dos llocs només hi ha primers, no hi ha darrers. A l’Hotel de les Estrelles no hi ha darrers perquè no hi poden entrar. A la parròquia no hi ha darrers perquè els tenen reservats els primers llocs. El Senyor Oreneta converteix la il·lusió d’uns pocs en realitat durant dotze dies. La parròquia de San Carlos converteix la crua realitat de molts en il·lusió diària de la comunitat que els acull i els acompanya. I ho fa honestament, sense mon chérie, estàs fabulosa aquesta nit. Mira, no, no estàs fabulosa, estàs fotuda, ben fotuda, perquè els últims en aquest món estan fotuts, ben fotuts. Però aquí, mentre tu ho vulguis, tindràs un lloc a taula i la nostra casa serà la teva casa, y ahora ayúdame a pelar cebollas.
Amic, puja més amunt
Allà fora, és la jungla, tens raó i a la jungla no hi ha orenetes. Però tu “aixeca’t, coloma meva, bonica meva, i vine, perquè l’hivern, ho veus?, ja ha passat, la pluja s’ha esvaït i se n’ha anat.” Ara queda el pitjor, que és el millor: passar el mono, refer les forces, buscar feina, sentir-se no jutjat, fer cua a l’oficina d’immigració, assumir que has perdut dotze anys al talego, lluitar per la condicional, creure que és possible, esquivar la cantonada de l’infern... i al girar trobar el rostre del Quique, del Javi, de la Mari, de la Senyora Conchi... que segueixen allà, malgrat tu vagis i vinguis, marxis i tornis, amb els braços oberts, sí, encara que no amb mon Chérie, estàs fabulosa aquesta nit.

¿Qui els paga, aquesta bona gent?, et preguntes, ¿qui els recompensa? ¿Qui paga al Javi, que cobra menos él como cura que yo en los Traperos de Emaús i que tiene cinco chavales en el piso? ¿Qui? Pregunta-li a Monsieur Hirondelle, si ell et diu qui ha pagat la Suite Royale aquesta nit, jo et diré qui li paga al Javi tot el que els seus amics li deixen a deure cada nit, mon Chérie.

divendres, 24 d’agost del 2007

HOMILIA DG-TO-C21
AVUI HE TINGUT UN SOMNI (Lc 13,22-30)

Avui he somniat que em moria. Venia una gentada d’orient i d’occident, del nord i del sud, i se m’enduien d’una revolada. I jo que cap a on ens dirigim?, i algú que no t’has assabentat?, i jo que no, i un altre doncs que anem convidats a la taula del Regne de Déu, i jo que m’hi apunto, no tinc res millor a fer.

I de cop que arribem a les portes del Regne de Déu i un àngel d’esquenes amples, en un to dolç, però inapel·lable, nom si us plau, i jo que Marc Vilarassau per servir-lo a Déu i a vostè, i ell a veure... mm... sí, faci el favor d’esperar aquí, no obstrueixi la porta, gràcies.

I la gent passant, i jo sol esperant, i jo què passa neng...

Juan Antonio

I en aquestes veig el Juan Antonio que fa cap i jo ¿qué tal?, ¿cómo va la vida?, i ell bueno la vida se acabó de aquella manera, ¿qué te voy a contar?, pero aquí estamos, i jo ¿quién te ha invitado?, i ell pues yo que sé, i jo con lo que le diste a la coca y a la mala vida, qué suerte, ¿no?, i ell que arronsa les espatlles i amb boca de mosca, ¿qué quieres que te diga?, a mi me han llamado y aquí estoy, i l’àngel de la porta que en veure el Juan Antonio li fa una abraçada com si el conegués de tota la vida i el fa passar. I jo a la porta, esperant.


Senyor Andrés

I gent i gentada, i jo que, darrera un nen negre amb una cicatriu immensa al rostre, reconec el Senyor Andrés. Va passar els dos darrers anys de la seva vida al banc davant de casa, a Collblanc. Li baixava mantes a l’hivern i les pixava totes. Va passar dues temporadetes a Obinso i es recuperava força, però l’Andrés tirava de nou al carrer como la cabra tira al monte. La seva germana vivia tres carrers avall, però no en volia saber res, i jo la que le habrás hecho pasar, bandido, i ell si tu supieras, es normal que no me quiera ni ver. De cop va desaparéixer, i jo potser se n’ha sortit. Un mes més tard, uns nens el van trobar mort a l’interior de la casa abandonada al fons del carrer. El van ficar a la fosa comuna i jo que hauria volgut acomiadar-lo li vaig anar a portar unes flors, què sol que deus estar, estimat Andrés. I jo cridant, Señor Andrés, ¿se acuerda de mi?, i ell que em veu de lluny i se l’il·lumina el rostre, però l’àngel que el fa passar i ell que em fa signe amb les mans, nos vemos dentro, ya hablaremos. I jo a la porta, esperant.


Niña Julia

De cop, uns riures molt familiars, i jo que em giro i la Niña Júlia que se’m llença al coll, i ella padrecito ingeniero, ¿cómo anda usted por aquí?, ¿espera a alguién parado en la puerta?, venga para dentro, i l’àngel no señora que el padrecito espera todavía un poquito, i ella que bueeeeno, no se preocupe yo me adelanto a prepararle unos tamalitos y unos frijoles. I jo que recordo la resposta de la Niña Julia quan li vaig preguntar pero cuántos hijos tiene usted, Niña, i ella hijos, lo que se dice hijos, cinco, pero cinco más son recogidos, i jo pero con los apuros que pasan en la casa... i ella ai, padrecito, donde comen cinco comen diez. I jo que no m’estranya que entris tan ràpid, santa Julia de la Chacra, i jo que se m’escapen unes llàgrimes. I jo que començo a entendre, segueixo esperant.


I tanta gent...

I passa el Pau de l’Olivera i el Pare Joan de Sant Ignasi i el meu germà Bernat amb tota la colla i en Xerric Xerrac i en Sergi de Montserrat i la Txaro de l’Esplai i el Garreta amb la guitarra i l’Eloi Bon Noi i la Marta marcant el pas i la Minerva amb pneumònia i la Mercè amb una certa urgència i el Josep amb la seva filla... i tants i tants i tants, tot i que la porta és tan estreta i l’àngel tan inapel·lable, em dic, la sala deu de ser molt espaiosa. I jo que tinc moltes ganes d’entrar-hi, i al principi em feia ràbia, però ja no tinc pressa. I penso, sort que això del Regne de Déu no són com les rebaixes del Corte Inglés, campi qui pugui. Sort que la porta és estreta i que aquí s’hi entra d’un a un, amb nom i cognoms, amb històries i no amb histèries. I jo cada cop més estranyament feliç, oi que m’enteneu?


Jo, fins i tot

I Déu que surt a la porta i fa com qui mira que no quedi ningú a fora, i jo que és la primera vegada que el veig em resulta familiar, té el nas del Juan Antonio, les orelles del Senyor Andrés, les mans de la Niña Julia... I ell, com si estigués sorprès de veure’m, ai Marc, quasi me n’oblido de tu, i jo mira que és murri. I ell que has tingut sort, tots els teus amics només de veure’m m’han fet una pregunta, la mateixa, i és per això que, ni que sigui a les postres, tens dret a passar a la taula del meu Regne, i jo, sanglotant, i quina és aquesta pregunta, Senyor? I ell, tots, sense excepció, m’han preguntat, Senyor, com és que el Marc s’està a la porta, esperant?

dijous, 16 d’agost del 2007

HOMILIA DG-TO-C20
PER AMOR DE DÉU (Lc 12,49-57)

Vinc de fer el Camino de Santiago amb un grup d'alumnes del Col·legi Claver. Vint joves de quinze i setze anys. Ens ho hem passat molt bé, sens dubte, molts volen repetir. Hem rigut, hem jugat, hem caminat, ens hem banyat en platges fluvials, hem fet el sopar sense socarrimar l'arròs, hem dormit a l’antiga biblioteca d’un monestir cistercenc, hem celebrat l’eucaristia en la capella privada dels monjos, ens hem cansat i ens ha cremat el sol, hem omplert una tela groga de vivències i de noms, hem cantat, eufòrics, al bell mig de la plaça de l’Obradoiro, hem contemplat el Botafumeiro en acció, hem comprat souvenirs i hem sopat a Casa Manolo per vuit Euros. Tot molt bé.

Però, no sé perquè, jo no acabo d’estar satisfet del tot. Bé, sí que ho sé. Permeteu-me que dediqui l’homilia d’avui a explicar perquè no estic del tot satisfet del Camino de Santiago, ja veureu com té molt a veure amb l’evangeli d’avui.

No estic del tot satisfet
Vaig al gra. No estic satisfet perquè tinc la sensació que ens hem quedat a les portes del més important. No estic satisfet perquè som experts en nedar i guardar la roba. No estic satisfet perquè guardem sempre una carta sota la màniga, per por o per mandra o per les dues coses alhora. No estic satisfet perquè ens escalfem per fora, però no ens cremem per dins. Sí, riem, fem broma, llancem ganyips al cap de l’altre, fem la melé als matalassos... però ningú no sap que els meus pares s’han separat, ningú no sap que quan em trec el vestit de pallasso em sento nu per fora i buit per dins, ningú no sap que l’altra nit vaig plorar d’agraïment, ningú no sap que al camino m’he sentit estimat pel que sóc i no pel que tinc, ningú no sap que l’altre dia, durant l’eucaristia, vaig sentir quelcom que no havia sentit mai.

No estic satisfet perquè ja s’ha acabat el camino i hi ha massa coses que ningú no sap i potser no sabrà mai, no per res, simplement perquè volem nedar sense mullar-nos massa, perquè volem volar sense despentinar-nos, perquè volem estimar sense cremar-nos. Algun dels nois em retreia un dia: “Marc, és que tu ets massa radical.” Segurament volia dir que ho vull tot o res, que no em conformo amb poc, que exigeixo el que no s’ha plantat i vull collir el que no s’ha sembrat. Té raó i segurament aquesta és la causa de la meva insatisfacció. Hauria de conformar-me amb menys, d’adaptar-me al que hi ha, d’acceptar que el Camino de Santiago sigui una ruta d’estiu com les altres.

Déu és la raó
Però no puc, sóc incapaç, és com si al Fernando Alonso li diguessin que no pot passar de cent vint, o com si al BB King li diguessin que ha de tocar una guitarra només de tres cordes, o com si a Jesús li diguessin que la creu és només per portar-la penjada del coll com un amulet. ¿Oi que no?

Déu no és per a mi una experiència més, entre d’altres, que s’esgota un cop consumida. Déu no és com el meu grup de música favorit, no és com prendre un kebab quan em ve el caprici, no és com un partit de futbol en un polisportiu per a nosaltres sols, ni tan sols és com un bany gratuït a les fonts termals d’Ourense. Déu no és com tot això, per molt bo que tot això sigui. Déu està en tot això, però és molt més que tot això.


Déu, i a veure si m’explico, és la raó de que jo, a les portes dels quaranta anys, estigui passant dotze dies amb vosaltres, mal menjant i mal dormint, camí del sepulcre d’un bon home que va morir fa dos mil anys per amor a Jesucrist. ¿Fort? Doncs, és així. Déu és la raó de que jo sigui feliç fent això, malgrat no estigui del tot satisfet. És la raó de que jo m’aixequi cada dia una hora abans i em vagi a dormir una hora després que vosaltres, que feu tant el ronso quan sona el despertador a dos quarts de set del matí. Déu és la raó de que jo estigui convençut que, malgrat no estar satisfet del tot, el Camino ha estat per a tots vosaltres una experiència fundant que donarà els seus fruits al seu temps, independentment de que jo els vegi o no. Déu és la raó de que jo senti pau al fons del cor, malgrat hi hagi guerra a la superfície; la raó de que jo prefereixi el foc a l’aigua, i l’aigua freda a l’aigua tèbia, i la brasa ardent a l’encens aromàtic, i llençar-me al riu i perdre la roba abans que mirar-m’ho tot des de la riba amb un posat altiu, però trist. Déu és la raó i el seu amor és la força, l’empenta i tot.

Per amor de Déu
“Aleshores, ¿ho fas per amor a Déu i no a nosaltres?” Però, ¿per qui us teniu? Les millors coses a la vida, i les més perdurables, es fan per amor a Déu o no es fan. Jo diria, més que per amor a Déu, es fan per amor de Déu, per l’amor que ell ens té: és per la força d’aquest amor que jo us estimo a vosaltres, si no, ¿de què? Vosaltres que teniu vint i cinc anys menys que jo, que esteu carregats de punyetes, que deixeu la pela del plàtan tirada de qualsevol manera, que perdeu els mitjons a cada alberg, que us passeu una hora i mitja repetint obsessivament la mateixa cançoneta, que us llenceu sobre la vostra xocolata preferida com si us anés la vida, no sigui que algú se m’avanci i em quedi sense. ¿Per què penseu que els vostres pares ho suporten tot això, i coses infinitament pitjors que han de suportar de vosaltres cada dia, si no és per amor de Déu, per un amor que va molt més enllà del gust o el disgust, de la gana o la desgana, del bon humor o el mal humor?

Permeteu-me que us digui una cosa que potser fa una mica de mal, però que algú us l’ha de dir algun dia, pel vostre bé: no teniu ni idea del que és estimar, vosaltres que us creieu experts en la matèria. Tothom us repeteix que esteu a l’edat de l’amor i que mai més tornareu a sentir un amor tan pur i incandescent. ¡Mentida! No són més que mentides per afalagar-vos i perquè compreu samarretes i colònies. La veritat és que no teniu ni idea i que tot just comenceu a tastar les beceroles de l’amor, l’amor que crema i fa mal, l’amor que talla i esporga, l’amor que sap esperar, l’amor que es dóna en silenci, l’amor que, incomprensiblement, pot arribar a engendrar odi i incomprensió i desconfiança i divisió... com li va passar a Jesús, ell sí, l'amor més pur i incandescent que arribareu a conèixer mai, Déu vulgui que hi arribeu.

Dit això, tornaria a fer el Camino amb vosaltres demà mateix, perquè us estimo i estic carregat de records inesborrables, perquè crec i confio en vosaltres més que en mi mateix, perquè m'he fixat i he vist moltes coses que pocs han vist, "darrera un arbre, darrera un braç, darrera un ull que em mira al coll i em fa plorar", perquè sé llegir entre línies i entre riures i entre cops i entre parèntesi; en definitiva, tornaria, i tornaré, a fer el Camino perquè "la vida té molta tela, perquè la vida és com el camí de Compostela."

divendres, 10 d’agost del 2007

HOMILIA DG-TO-C19
GRÀCIES A LA FE (Hb 11,1-19)

La vida és un buf. Més ben dit, nosaltres som un buf, passem ràpid, “com l’herba que s’espiga al matí i a la tarda s’asseca.” No espereu una homilia decaiguda, tot el contrari. Precisament, perquè tenim consciència de com és de fràgil i fugissera la vida, necessitem, amb una urgència atroç, conèixer, no només de què estem fets, sinó perquè hem estat fets. Necessitem raons que expliquin el què, però encara més necessitem motius que expliquin el perquè.

El perquè de tot plegat

La fe religiosa es preocupa, des de temps immemorials, d’esbrinar “el perquè de tot plegat”, mirant de donar raons i motius per passar, amb el màxim de sentit, aquesta vida fràgil i fugissera. La modernitat ha relativitzat una tasca tan fonamental, titllant-la d’infantil, d’ingènua i d’obsoleta. I així ens llueix el pèl. ¡Com si poguéssim prescindir d’un sentit global del viure! ¡Com si fos una futesa el fet de poder compartir i celebrar col·lectivament un univers de sentit que ens esperoni i ens esperanci!

Una cosa així no s’improvisa, un univers de sentit no es pot generar al voltant d’una taula de creatius d’una empresa publicitària. "Montserrat" no s’improvisa, perquè ens entenguem. Són molts anys d’història, d’estudi, de pregària, de compromís, de disciplina, d’ora et labora, d’amor i de fe. Al voltant d’una taula de creatius s’engendren succedanis que enganyen l’ànsia de sentit, però no la satisfan.

Viure té sentit

Abraham, en canvi, ens diu que viure té sentit perquè Déu el va fer sortir del seu país i el va portar a una terra que regalima llet i mel. Diu que viure té sentit perquè, malgrat la seva vellesa i l’esterilitat de la seva dona, Déu li va donar un fill i va prometre que la seva descendència seria tan nombrosa com les estrelles del cel.

Jesús ens diu que viure té sentit perquè l’amo torna a casa a l’hora menys pensada i, en comptes de fer-se servir, ens fa seure a taula a nosaltres, els criats, i es posa a servir-nos un a un, com si nosaltres fóssim els amos i ell el criat.

Pere Crisòleg, mireu quina meravella, ens diu que viure té sentit perquè “per tu el cel irradia amb el fulgor variat del sol, de la lluna i de les estrelles; per tu la terra té el color de les flors, dels boscos i dels fruits; per tu ha estat creada, en l’aire, en els camps i en les aigües, una multitud bella i admirable d’éssers vius, per a evitar que una solitud trista confongués el goig dels temps nous.”

¿O no?

Algú va dir un dia que la vida no té sentit i, no sé perquè, ens el vam creure. Jo diria que tenim instal·lat aquest pressupòsit al moll de l’os de la nostra infraestructura moral. Vivim, consumim, treballem, investiguem, estimem, moltes vegades, com si la vida no tingués sentit i calgués apurar desesperadament la poca sàvia que se li pot esprémer.

Si acceptem aquest pressupòsit, aleshores està clar que la fe és una farsa, un pal·liatiu de la cruesa despullada de la vida, amb un punt d’ingenuïtat que la fa encara més insuportable. Els creients ens hem aplicat la lliçó i ens hem deixat qüestionar per una sospita, fins a cert punt, justificada. Ens ha tocat canviar, esporgar, purificar, hem passat la crisi i n’hem sortit colpits i purificats.

Mestres de la sospita contemporània

Ara potser ha arribat el moment de que siguin vostès, mestres de la sospita contemporània, els qui es deixin colpir per la sospita de la fe. Potser no els anirà del tot malament passar pel tamís de la crítica i la desmitologització. Sí, ¡desmitologitzar l'ateisme! A nosaltres ens ha costat suor i llàgrimes, però hem superat la prova. Confiança, vostès també en seran capaços i, creguin-me, quedaran molt alleugerits.

I em refereixo, per exemple, al metge que practica la medicina com una pura tècnica aplicada al cos humà, reduït a un conjunt més o menys harmònic de reaccions químiques i mecàniques.

O a l’artista convençut que Déu no existeix més enllà del seu pinzell i fora dels límits de la seva genialitat.

O al funcionari que espera de la vida el mateix que espera de la feina: que no l’emmerdin massa i que arribin les vacances amb la paga doble.

O l’adolescent que classifica els altres en funció de la satisfacció potencial dels seus capricis i que, un cop usats, els llença com si fossin clínex.

La vida té sentit... i té gust

A tots aquests petits mestres de la sospita contemporània els hem d’animar a passar per la crisi del sentit. ¿I si la vida tingués sentit? ¿I si “gràcies a la fe” les seves vides donessin un tomb, com les d’Abraham i Sara, pares d’una humanitat arrelada en la fe i no en la sospita?

La sospita pot ser un estadi convenient, sempre que no sigui permanent. Viure perpètuament instal·lats en la sospita, això és l’infern. I Jesús va baixar també als inferns de la sospita per rescatar-nos-hi. Per ell sabem que, gràcies a la fe, posseïm anticipadament allò que esperem, encara que no ho veiem. Per ell sabem que, gràcies a la fe, la vida no només té sentit, també té gust.

divendres, 3 d’agost del 2007

HOMILIA DG-TO-C18
VANITY FAITH (Coh 1,2;2,21-23)

Si jo fos sociòleg, tingués talent i ganes de fer-me un nom, escriuria un llibre que portaria aquest títol tan vanitós: “Teen World.” Vivim en un món adolescent, més ben dit, un món que s’ha instal·lat confortablement en l’adolescència. Fellini ho veié i se’n feia creus: “malalta societat aquella que té com a criteri de veritat l’opinió d’un jove de quinze anys.” L’adolescència s’ha convertit en l’etapa paradigmàtica de la vida de l’home. Treballo dotze hores al dia i dos-cents dies l’any amb adolescents i, com podeu suposar, me’n faig creus.

Un món adolescent

En un món adolescent com el nostre, la vanitat és una actitud curosament conreada. Uns la promouen i altres la gestionen, però tots, d’una manera o d’una altra, en som víctimes. La vanitat és cosina germana del caprici, del desig compulsiu, de la immediatesa. Ho vull ja i ho vull d’aquesta manera. La germana adolescent d’un amic em va confessar un dia les seves aspiracions de futur amb aquestes paraules: “Jo vull escriure un llibre que tingui èxit.” Li vaig respondre: “D’acord, però ¿un llibre sobre què?” I ella: “No ho sé, però que tingui èxit.” Heus ací la vanitat, tal qual, sense impureses.

Uns creients adolescents

Adverteixo que existeix el que podríem anomenar el món de la “Vanity Faith”, emulant la cèlebre revista “Vanity Fair”, però en versió creient. En efecte, també hi ha una manera vanitosa de ser creient. És el món dels “Teen Beleivers”, els creients adolescents.

Tenim moltes proves d’una gran proliferació de “teen believers” en l’actualitat. Per exemple, l’actual boom de literatura pseudoreligiosa, tipus “El Código Da Vinci”, deu el seu èxit a aquest col·lectiu. La gran acceptació que tenen els documentals de temàtica científico-religiosa, com “L’evangeli de Judas” o “La tomba de Jesús”, també dóna bona fe d’aquesta proliferació. L’altre dia, en una conversa de sobretaula, vam apuntar els ingredients que ha de tenir una novel·la o un documental si vol entrar en l’àmbit de la “Vanity Faith”:

- Qüestionar el celibat de Jesús: impossible que un home jueu, a la seva edat, no tingués dona. Impossible també que un home tan autèntic i psicològicament tant equilibrat com ell, no tingués relacions sexuals i no practiqués el sexe tàntric.

- Fer sortir Maria Magdalena com la gran marginada per la misogínia i el patriarcalisme eclesiàstic que ha dominat amb mà de ferro la història del cristianisme.

- Un robatori o un assassinat o una violació o un frau... el que sigui, però al Vaticà (tant se val si la trama de la novel·la està ubicada a l’època medieval, quan el Vaticà no existia, ningú no para esment a aquests detallets).

- Un secret molt ben guardat que si es descobreix desmuntarà algun dels principals dogmes de la fe cristiana. En aquest punt, ajuda molt si es fa servir algun evangeli apòcrif i una mena d’Indiana Jones que el descobreix amagat, atenció, als prestatges de la Biblioteca Pública de Palautordera (que es l’àmbit en el qual es poden consultar els evangelis apòcrifs avui en dia, tot i que els “teen believers” encara creuen que estan amagats als arxius secrets del Vaticà).

Vanitat i res més que vanitat

Perdoneu el to una mica lleuger de l’homilia d’avui, però estem a ple estiu i els textos d’avui són del morro fort, així que no va malament una mica de lleugeresa. M’han corregit fraternalment el meu to, a vegades, un punt cínic. Demano disculpes, però ja veieu en què queda avui el meu propòsit d’esmena. Però és que, com deia el Qohèlet, "tot és vanitat i res més que vanitat." Certament, hom es pregunta sovint on ens porta tanta pressa i què quedarà de tot plegat. ¿Per què escarrassar-s’hi tant, al cap i a la fi, per tant poca cosa?

¿Per què ningú no ens diu aquesta veritat que hem d’anar a llegir quasi d’amagatotis a l’evangeli: “els béns no ens poden assegurar la vida”? Convé no oblidar coses com aquesta, convé algú que ens ho recordi de tant en tant, convé exercitar-se constantment contra la vanitat i la banalitat. La vanitat busca la complexitat i el recargolament, però mireu si la veritat pot arribar a ser simple: “Tothom que reuneix tresors per a ell mateix i no es fa ric als ulls de Déu... passa els dies en el desfici i de nit el seu cor no descansa.”

Ja podem posar cabassos de sorra al damunt que al final la veritat acaba per surar a la superfície i, aleshores, ens adonem de fins a quin punt tot el que hem acumulat en aquest graner era "vanitat i res més que vanitat." Afortunadament, mai no és massa tard.