divendres, 28 de març del 2008

HOMILIA DG-PQ-A02
LA MARCA DELS CLAUS (Jn 20,19-31)

Els relats de les aparicions del Ressuscitat són molt austers, no hi ha fenòmens paranormals, tot s’explica amb una gran simplicitat. Però es dóna una extraordinària insistència en un detall: al Ressuscitat, no se’l reconeix en el rostre, en l’aura o en els vestits, sinó en les mans i el costat. Al Ressuscitat, se’l reconeix en la marca dels claus. Quan Maria Magdalena voldrà abraçar-lo, rebrà aquest advertiment: "nolli me tangere", és a dir, "deixa'm anar". No hi ha cap altra marca tangible del Ressuscitat que no sigui la marca dels claus.

Nosaltres volem tocar Déu en les postes de sol, en l’encens, en un bon vi, en una obra d’art... i certament que ens hi acostem; però sembla que hi hagi un "nolli me tangere" inscrit en totes les nostres experiències sensibles del transcendent. Ens acosten a Déu, però no el podem tocar; ens condueixen a ell, però se'ns escapa entre els dits quan més a prop el tenim. Potser perquè només ens ha estat donada la marca dels claus com a senyal. Vols tocar-lo? Busca la marca dels claus.

On podem trobar la marca dels claus en el nostre món? On és la marca que han deixat els claus en el cos del Ressuscitat? M'agradaria que m'ajudéssiu a buscar-la, perquè el meu radar té un abast molt reduït. Jo us ofereixo el resultat del meu escàner recent i vosaltres compartiu el vostre, us sembla bé?

On he trobat, doncs, la marca dels claus la darrera setmana?

La vaig trobar dilluns passat, al sortir de missa, en un jove que demanava un lloc per dormir. Un senyor li va oferir 50 € per a pagar-se aquella nit una pensió, donat que no hi havia lloc a l'alberg municipal. "Dineros, no, no acepto dineros, no problema, si no posible yo dormir en estación autobús, mañana voy albergue". No va haver manera de que acceptés els diners, sense cap acritud, i va marxar encara donant les gràcies amb un oxigenant somriure de negre al rostre.

Em sembla intuir-la en el Dalai Lama i en la seva justa i massa postergada reivindicació de la llibertat del seu poble. Portarà fruit el sacrifici de tants tibetans? La marca dels claus és una pregunta lacerant d'esperança.

La veig en la Mercè vetllant en dies alternatius la seva amiga "terminal" a l'hospital. "Podria no fer-ho, però ho faig i no se'n parli més". Per què fem aquestes coses "innecessàries"? Per què vetllem a les portes d'un sepulcre buit? Què esperem? Què estem tocant sense saber-ho? No són potser les mans i el costat del Ressuscitat? De què, si no, aquesta tossuda obstinació?

La veig en el Xavier, adolescent, descobrint un Déu que trenca els seus esquemes. Un Déu que l'incomoda i l'atreu a parts iguals. "Això no quadra amb el que m'havien dit els amics, els pares, la tele i la gent del teatre". Aquest Déu incòmode fuig dels patrons en què l'havia aconseguit encaixonar: el patró del "quina parida", el patró del "és cosa de padrines", el patró del "quin avorriment", el patró del "a mi no em diu res". De cop, Déu s'ha convertit en una qüestió urgent, i el millor és que es mor de ganes de respondre-la.

El Ressuscitat costa de reconèixer. Els deixebles van necessitar 40 dies i diverses aparicions per reconèixer el Ressuscitat. Cal travessar el dubte, la incertesa, la desconfiança, per reconèixer el Ressuscitat. Estem massa acostumats a la fe, potser ens cal passar per la incredulitat per copsar la diferència. Ens cal el sepulcre obert i buit, ens calen els dubtes, ens calen les ganes. Ens cal també Tomàs, ens cal que, amb la seva tossuda obstinació, no ens deixi oblidar que al Ressuscitat se’l reconeix en la marca dels claus, en la marca que l’amor va deixar gravada per sempre més en el seu cos ressuscitat.

divendres, 21 de març del 2008

HOMILIA A-FS-PASQUA
ELL HA VENÇUT (Jn 20,1-9)

S’explica la gesta del soldat grec Filípides que, l'any 490 aC, va morir de fatiga després d'haver corregut uns 40 km, des de Marathon fins a Atenes, per anunciar la inesperada victòria dels grecs sobre l'exèrcit persa. A imatge d'aquest soldat grec, algú va recórrer la distància que va de la mort a la resurrecció de Jesús per proclamar una encara més inesperada victòria: "Ell ha vençut".

Però, què és el que ha vençut? A qui ha vençut? És que no ha mort? La resurrecció, és realment una victòria? No serà, més aviat, la gegantina suggestió d’alguns davant la incapacitat de digerir un fracàs tan dolorós? Les suggestions duren un dia, una setmana, a molt estirar poden durar un parell de generacions, però més no. No, la resurrecció de Jesús no és una immensa suggestió, sinó una ferma convicció. Aquesta convicció en la victòria del Ressuscitat, a molts els ha portat a la mort i a molts més encara els ha portat a la Vida.

Què és, doncs, el que Jesús ha vençut ressuscitant d’entre els morts?
Jesús ha vençut la por, el pecat i la mort.
Anem per parts.

Ha vençut la por
La víctima reflecteix, com en un mirall, la por instintiva, visceral, brutal del botxí. Sabeu què és el que va descol·locar el centurió romà que va crucificar Jesús? Que en els seus ulls no va veure reflectida la por, sinó el perdó i la compassió. El centurió va veure reflectida en aquells ulls més aviat la seva pròpia por, el seu propi pecat i la seva pròpia mort, però els va veure vençuts, derrotats, anorreats per l’amor impossible d’aquell home. I va comprendre, per primera vegada, que cal ser vençut per l’amor, si vols participar de la seva victòria, una victòria que no se sembla en res a totes les altres.

Ha vençut el pecat
El pecat posa als homes un límit que aquests no poden traspassar. El límit de la pròpia supervivència, en lluita amb la supervivència dels altres. El límit de l’amor als amics que es justifica per l’odi als enemics. El límit del qui considera que ha vingut, no a servir, sinó a ser servit. El límit del propi melic com a centre de l’univers i de la pell estranya com a amenaça. Jesús ha transitat aquest límit sense deixar-se atrapar, i ha mostrat així que el que és pròpiament humà no és el límit, sinó el trànsit: el reconèixer que ens trobem sovint atrapats en una banda, però que som constantment cridats i atrets des de l’altra.

Ha vençut la mort
Jesús, en definitiva, ha vençut la mort, que és el límit darrer i definitiu què el pecat imposa a l’home. Jesús ha estimat fins al límit i ha eixamplat el límit, l'ha traspassat. La mort ja no és el límit de l'amor, no des de Jesús, no per a Déu. Els cristians som testimonis d'aquest eixamplament del límit de l'amor i d'aquesta limitació del poder de la mort.

No perdem la vida quan la lliurem per amor: aquesta és la victòria, aquesta és la convicció que ha mogut els màrtirs al moment de la gran prova i la que ens ha de moure a nosaltres en les nostres petites proves. Cada vegada que, en comptes de retenir, lliurem, eixamplem el límit de l’amor i reduïm el domini de la mort.

Això és el que van creure Maria Magdalena, Joan i Simó Pere, quan van veure el sepulcre obert i buit. Ells són els primers testimonis del Ressuscitat i els signes són una pedra, un llençol d’amortallar i un mocador. Van trobar la pedra de l’entrada del sepulcre vençuda, com el pecat, a un costat; el llençol d’amortallar vençut, com la mort, i aplanat; i el mocador que li havien posat al cap vençut, com la por, al mateix lloc on l’havien volgut lligar.

divendres, 14 de març del 2008

HOMILIA A-FS-RAMS
ENTRADA TRIOMFAL (Mt 21,1-11)

Que fugisseres i vanes són les glòries mundanes! Que efímeres totes les victòries! Un equip de futbol que ahir estava en ratxa ascendent, a només 2 punts del seu rival, avui torna a estar a 8 punts, i ningú no sap perquè. Un partit polític que ahir estava en ratxa ascendent amb 8 escons al Parlament, avui torna a tenir-ne només 3, i ningú no sap perquè. De la nit al dia, els imperis s’enfonsen i les corones es marceixen.

Quantes entrades triomfals no s’han convertit en sortides vergonyants? Quants no han entrat trepitjant fort per la porta principal i han sortit de puntetes per la porta de servei? Quants aplaudiments fervorosos no s’han transformat, de la nit al dia, en xiulades monumentals?

La mateixa somera que va muntar Jesús en la seva entrada triomfal a Jerusalem, si se’m permet la llicència, serà muntada pel gran sacerdot en la sortida vergonyant de Jesús cap al Gòlgota. La mateixa gent que cridava “Hosanna” amb gran fervor, poc després cridarà “crucifiqueu-lo” amb major furor. Les fulles de palma que alguns agitaven davant seu, es convertiran en la corona d'espines que més tard li clavaran al cap.

Què ha passat? Què ha fallat?

La mística jueva ja havia advertit que l’acte suprem de la manifestació de Déu no era una “expansió”, sinó una “contracció”; no una “aparició”, sinó una “retirada”. Els profetes ja ens havien advertit que el Messies podia aparèixer, no transfigurat, sinó desfigurat; no en forma “gloriosa”, sinó en forma “sofrent”. Sant Ignasi ja ens havia convidat a llegir el relat de la passió amb la següent clau de lectura: “considerar como la divinidad se esconde”. Però és d’aquestes coses que, un cop sentides, oblides ràpidament.

Dit en llenguatge joànic: acaba el temps de la manifestació i comença el temps de la glorificació. Però qui ens havia de dir que la glòria de Déu es mostraria d'aquesta manera, en l’abaixament de Jesús i no en el seu enaltiment. Per això, els qui teníem la vista fixada a la cornisa del temple, esperant la seva aparició triomfal, ens hem quedat a quadres. I és precisament això el que fa que el cristianisme sigui el que és i no una pinzellada més del quadre de Déu que anem pintant meritòriament els homes.

Seguint amb la imatge pictòrica, és com si a aquest quadre, de cop, li haguessin rebentat a sobre un pot de pintura. És en aquest contrast violent, inesperat, que se'ns mostra quelcom essencial del rostre de Déu; quelcom que el nostre propi talent dissimulava; quelcom que cap preciosisme estètic, ètic o religiós no podia, de cap manera, representar.

S’explica l’anècdota d’un gran mestre pintor que contemplava el quadre d’un deixeble sense acabar d’esbrinar què li faltava. Tenia harmonia, tenia talent, tenia equilibri, ho tenia tot, però li faltava quelcom. En aquestes, va agafar un rasclet de jardineria i el va passar per la superfície del quadre. Davant l’estupor del deixeble, el mestre li va dir: “Ara sí: li sobrava talent, però li faltava veritat”.

Hi ha una distància que nosaltres no podem salvar. És la distància que va de l'horror d'un innocent crucificat, a la meravella estètica de la Passió segons Sant Mateu de J.S.Bach. Quanta gent no s’extasia davant d’una mentre gira cua davant de l’altra? És la distància que va de la bellesa i de l'harmonia a la veritat. És la distància que va de predicar, d'admirar, de contemplar, de composar, de revelar... a creure i a estimar.

Això és la fe: Déu salva per nosaltres aquesta distància. Déu s'acosta i es deixa tocar. Déu s'abaixa, es cenyeix una tovallola i es posa als peus per a rentar. Déu perd el mantell, la corona, el tron i la vida, no per ser admirat, servit, adulat, magnificat, sinó per a ser estimat. Déu no és genial, Déu no és plusquamperfecte, Déu no és "la inefable vacuïtat d'allò real"... Déu és amor i amor crucificat. Si t'ho creus, ets cristià.

Aquesta Pasqua demaneu la fe, demaneu de creure en el Déu de Jesús, demaneu de ser més autènticament cristians, demaneu i Déu us ho concedirà.

divendres, 7 de març del 2008

HOMILIA DG-QR-A05
LA REANIMACIÓ DE LLÀTZER (Jn 11,1-45)

A mi em passa com als deixebles: no m'entra al cap que Jesús vulgui pujar a Jerusalem, sabent que allí li han pres el número de la matrícula. Són ganes de buscar-se problemes. L’estil de Jesús, us sóc ben sincer, m’agafa sovint a contrapeu.

Em passa com a Tomàs, que fa els càlculs i li surten negatius. Vull seguir Jesús, m’he fet jesuïta, escric homilies cada setmana, però guardo varies cartes sota la màniga i no estic disposat a jugar-me-les. I no ho dic retòricament. Jo vull creure en Jesús, però no vull morir amb ell. Ni amb ell ni sense ell, no vull morir. Em direu que ningú no vol morir, Jesús tampoc, i teniu raó, però no em refereixo a això. Em refereixo a que no vull morir perquè, si no fos així, no em resistiria a perdre el meu temps amb els altres, no em negaria a deixar d’estar al centre de totes les mirades i no faria passar tants cops la meva realització personal com a voluntat de Déu i com a vocació de servei als altres.

Em passa com a Marta que busco desesperadament Jesús perquè reconstrueixi els plats que ha trencat la vida. Ell que és el Messies, el Fill de Déu, perquè no frena la història quan aquesta s’equivoca, perquè no es planta davant la mort i li diu: “prou, fins aquí, s’ha acabat el joc”. Em passa com a Maria que es llença als peus de Jesús plorant i suplicant: “Senyor, si haguéssiu estat aquí la humanitat no hauria fracassat, els forns s’haguessin esquerdat, les espases s’haguessin oxidat i les bales s’haguessin buidat abans d’esclatar”.

M’han dit que darrerament les homilies són més crues i que si em passava alguna cosa. No estic ni en crisi ni baix de moral, de debò, estic com un xínxol, massa i tot. Em passa que arribo als quaranta i veig una cosa que abans no veia, o no podia veure. Veig el final més a prop. No el meu final, sinó el nostre final, vull dir la possibilitat ben real i tantes vegades experimentada de que el projecte d’una humanitat reconciliada sigui inviable. És més, veig que ja no puc creure i apostar per la vida si no tinc en compte la possibilitat ben real del seu fracàs. Del contrari, estaria fent trampa.

Jesús va fracassar al Gòlgota, els primers cristians van fracassar al circ romà, els jueus van fracassar a Auschwitz, els kurds van fracassar a l’Iran, els tutsis i els hutus van fracassar a Rwuanda i, tot just fa quinze dies, el Iure, de només 21 anys, va fracassar d’una sobredosi quan estava a punt de començar la rehabilitació. I, en tots aquests casos, era la humanitat la que fracassava, érem nosaltres, tu i jo, els qui fracassàvem. M’està sortint la ressaca d’aquest fracàs ancestral que portem escrit a les entranyes, i em surt així, en forma de crit, en forma d’homilia crua i directa a la panxa. Ja arribaran temps més pasquals, de moment pugem a Jerusalem i allà dalt s’anuncia borrasca.

Perquè, a veure, morir no és dormir; morir és acabar, desaparèixer i ja no tornar. Morir és que un home pugui matar i ho faci. Morir són els forns crematoris d’Auschwitz i les càmeres de gas com si fossin dutxes. Morir és Vladimir Putin matant Anna Politkovskaia i comprant el silenci d’occident per un plat de gas natural. Morir és que la por tingui més poder que la vida. Morir és que l’amor s’acabi i que la justícia no arribi a néixer, mai. Morir és l’infern. Dormir no és morir, no ens enganyem, “si dorm, sanarà”, però si és mort... qui el salvarà?

L’evangeli d’avui ens diu que escoltar el plor desconsolat de Marta i Maria i respondre al crit de la víctima, és l’única forca capaç de fer sortir del sepulcre una humanitat que, com Llàtzer, ja fa 4 dies que hi és sepultada. La reanimació de Llàtzer no és una demostració del poder màgic de Jesús, sinó una figura de la nostra resurrecció futura, com a individus i com a humanitat: només la bondat insensata, obcecada, entranyable de l’home per l’home pot fer viable aquest projecte d’una humanitat reconciliada.

Plores, Senyor?
Tu també plores davant el sepulcre de Llàtzer?
És possible que la mort no tingui l’última paraula?
“Jo sóc la resurrecció i la vida, els qui creuen en mi, encara que morin, viuran... ¿ho creus això?”
Sí, Senyor, ho vull creure, malgrat no m’arribin les forces, malgrat no m’arribi la vida, malgrat no m’arribi l’amor.
Ho vull creure perquè tu sí que m’arribes, m’arriba la teva fe, la teva paraula, la teva fidelitat i m’arriben les teves llàgrimes.
M’arriben les teves llàgrimes i, a través de la llosa del sepulcre, m’arriba la teva veu, com una ordre i una promesa: “Llàtzer, vine a fora”.