divendres, 27 de febrer del 2009

HOMILIA DG-QR-B01
CRISI (Mc 1,12-15)

Feia temps que no vivíem una crisi tan important com l’actual. Tot fa olor a crisi: el mercat, la família, l’església, l’educació, la política, el poder judicial... Jo m’apunto al carro dels qui diuen que la crisi, tot i tenir bàsicament conseqüències negatives, també pot tenir alguns efectes saludables.

Hi ha coses que no canvien si no és per culpa d’una crisi. Per culpa o per gràcia. Em refereixo a coses que es van enquistant perquè no trobes mai ni el coratge ni les ganes d’arreglar, com aquella taronja podrida que es queda al fons del calaix i que fa que es podreixin totes les altres.

Coses que només un diluvi és capaç de sanejar. Ja sé que em direu que el diluvi no és la solució, i teniu raó. Déu també va reconèixer que els excessos no es poden arreglar amb altres excessos ni que siguin de signe contrari. Sigui com sigui, el fruit del gran diluvi va ser l’aliança: “posaré el meu arc en els núvols com a signe de la meva aliança entre jo i vosaltres”. La crisi, com el diluvi, ens deixa estovats, però nous.

A ningú no li agrada que li purifiquin la butxaca, quan començava a pensar que no tenia fons.

A ningú no li agrada que li purifiquin la disfressa, quan ja s’havia identificat amb ella.

A ningú no li agrada que li purifiquin la fe, quan responia prou bé a unes quantes preguntes no massa complicades.

A ningú no li agrada que li purifiquin l’Església, quan la sent feble i desorientada.

A Jesús no li va agradar que l’Esperit l’empenyés cap al desert, on passà quaranta dies, temptat per Satanàs. No van ser unes vacances pagades en una haima, fent tai-chi sobre una duna a la posta del sol. Va haver d’empassar molta pols, molta fam, molta foscor i molta temptació. Un diluvi de sorra. Del qual va sortir purificat i amb una Bona Nova pels altres.

La Marta ha passat també per un diluvi de sorra: el seu matrimoni s’ha trencat. Aquell projecte d’amor i felicitat que va anar covant durant anys i que va donar tres fills, s’ha desfet com la sorra. I també, com la sorra, semblava que se li desfeia la fe: “On estàs, Senyor, en aquest desert? On estàs, Senyor, ara que s’ha separat allò que tu vas unir per sempre? Compareix a judici, dóna’m una resposta. Per què no em serveixen totes les fórmules que jo havia proposat tantes vegades als altres?”. Això és una crisi i la resta són frases fetes.

I diu la Marta que ha sortit del diluvi també purificada, i entenent una mica més perquè la Bona Nova de Jesús és realment “Nova” i no només “Bona”. Ningú no desitja un diluvi, ningú no demana una crisi; però, si arriba, potser ho entenguem també nosaltres.

divendres, 20 de febrer del 2009

HOMILIA DG-TO-B07
PER UN FORAT (Mc 2,1-12)

Quatre homes porten un paralític fins a Jesús: quants esforços calen per portar una sola persona fins a Jesús? Cal la fe de molts per a la salvació d’un de sol. Això ens ha d’animar, en temps de vaques magres, a sumar tots els nostres talents, tota la nostra creativitat, tota la nostra imaginació... per tal de portar alguns fins a Jesús.

Però, què passa quan la porta d’accés està barrada?, què passa quan l’accés habitual sembla col·lapsat? Quan la necessitat és tan urgent com el desig, aleshores trobem la manera d’entrar sense passar per la porta. Peti qui peti.

Avui en dia, haurem d’ajudar molts dels nostres contemporanis a arribar fins a Jesús, ni que sigui fent un forat al sostre de l’església. Molta gent no pot entrar per la porta, per la raó que sigui, però tanmateix busca insistentment a Aquell que el pot curar de la paràlisi i li pot perdonar els pecats.

La iniciativa d’aquells quatre homes no devia de fer massa gràcia a l’amo de la casa: a ningú no li agrada que li deixin la casa al descobert! Tampoc no devia de fer massa gràcia a la gent que s’amuntegava davant la porta, aguantant les incomoditats per tal d’escoltar el Mestre.

Més d’un devia reprimir les ganes d’escridassar-lo: “a la cua!, fes com tots!, per què no arribaves abans?”. El paralític passa davant tothom, perquè té més necessitat que els altres de ser curat. Punt.

Nosaltres, els que portem tota la vida a dins, no ens adonem que hi ha gent que no pot passar perquè troba la porta bloquejada. Nosaltres, els de casa, hem establert un sistema de torns que diu: quan més temps portes, més a prop de Jesús. Però Jesús canvia els criteris: quan més necessitat de salvació, més a prop seu.

Que vinguin els paralítics, que pugin al terrat aquells que tenen veritable necessitat de ser curats, i que entrin a dins ni que sigui per un forat!

divendres, 13 de febrer del 2009

HOMILIA DG-TO-B06
IMPUR (Mc 1,40-45)

Antigament, els leprosos havien de cridar: “impur, impur”, i havien de viure sols, fora de la ciutat, en llocs despoblats.

Actualment, els malalts de SIDA, els immigrants sense papers, els passavolants recalcitrants, els indigents impenitents... van amb la campaneta de l’estigma social cridant “impur, impur”, i s’apilen als marges de les nostres ciutats.

És comprensible. Cada època inventa les seves quarantenes, per tal d’evitar contagis i prevenir les epidèmies. No fer-ho semblaria una temeritat.

L’evangeli ens presenta Jesús anant a llocs despoblats, als afores de la ciutat, cridant: “pur, pur”. D’aquesta manera, Jesús trenca la quarantena i s’arrisca a que s’estengui una epidèmia. És un irresponsable?

Jesús mana seriosament al leprós de no dir-ho a ningú i d’anar de seguida a regularitzar la seva purificació davant les instàncies pertinents. Però el leprós no fa cas i l’epidèmia s’estén com la pólvora.

Conseqüències? Jesús, després de purificar el leprós, es converteix ell mateix en un impur, sense poder entrar manifestament als pobles, quedant relegat als llocs despoblats.

I és que no es pot tocar un impur impunement. Si t’acostes als impurs i els toques, t’arrisques al contagi. Passes a compartir la impuresa de l’altre, la seva impotència, el seu arraconament. El leprós (tant el d’abans com el d’ara) no és simplement un malalt, sinó un maleït. Tocar malalts no t’exclou, no corres el risc de contagiar-te i de quedar tu mateix exclòs; tocar impurs, sí.

No tot amor és com aquest, no tot amor s'atreveix a anar tant lluny, no tot amor és tan humanament diví com aquest amor de Jesús que trenca quarantenes i s’arrisca al contagi. A partir d’ara, no hi ha “inflors, crostes o erupcions” de la pell que ens puguin separar de l’amor de Déu. Amb aquest gest, Jesús trenca, en nom de Déu, la quarantena que se’ls havia imposat als impurs en raó de la seva impuresa. Amb aquest gest, Jesús trenca la maledicció que pesava sobre ells i els declara purs, és a dir, beneïts, estimats, predilectes. I paga el preu per fer-ho.

Estem disposats a pagar nosaltres el preu d’un amor així?

divendres, 6 de febrer del 2009

HOMILIA DG-TO-B05
DAVANT LA PORTA (Mc 1,21-28)

Què succeeix el dia 7 de gener davant la porta del Corte Inglés? Per què hi ha un munt de gent que passa la nit al ras esperant que obrin la porta a les 10 del matí? Què busca tota aquesta gent? Efectivament, es tracta de les rebaixes. La gent busca trobar els seus productes favorits a meitat de preu.

Què tenia Jesús que "tothom el buscava"? Què esperem nosaltres de Jesús quan ens apilem davant la seva porta? No busquem també trobar els nostres productes favorits a meitat de preu? Un seguiment a meitat de preu; un compromís a meitat de preu; una fe a meitat de preu; una plenitud a meitat de preu...

La recerca de la felicitat per la via ràpida és eficaç a curt termini, però resisteix molt malament el pas del temps i, sobretot, no resisteix la prova. Jesús és ben conscient dels límits del desig humà quan espera resultats immediats i a meitat de preu. No existeix una felicitat veritable a meitat de preu.

Els "dimonis" són aquells que volen tenir lligat l’home a una felicitat rebaixada que ells van dosificant a discreció, amb la voluntat de crear dependència i submissió. Jesús ho sap i per això no els deixa parlar. Els “dimonis” et posen al davant una porta gegant i ben atractiva, el problema és que no porta enlloc. En canvi, la porta de Jesús és una porta estreta.

Per què marxa Jesús d’aquell poble en l'apoteosi del seu èxit? Jesús no pot curar les malalties de tothom, no pot expulsar tots els dimonis, no pot arreglar d’un cop de recepta els problemes de tota la gent. Jesús no va venir a obrir un dispensari (els dispensaris els hem d'obrir nosaltres!), sinó a anunciar que el Regne de Déu és a l'altra banda de la porta. No de la porta gegant, sinó de la porta estreta.

Busquem un Déu "Nescafé", només pels bons moments? Un Déu "Paracetamol", 500 grams contra el mal de cap? Si és així, potser ens hem equivocat de porta.