divendres, 28 de desembre del 2007

HOMILIA SAGRADA FAMÍLIA
EN UN SOMNI (Mt 2,13-23)
Recordo vagament, com sortint d'un somni, la novel·la de Saramago "L'evangeli segons Jesucrist". En ella, l'autor estira el somni de Josep fins a l'absurd. Segons ell, aquest somni és una mostra paradigmàtica de l'arbitrarietat divina. ¿Per què no es va aparèixer l'àngel igualment als pares de tots els innocents que van morir en les sanguinàries mans d'Herodes? ¿Per què Josep no els va avisar i, en canvi, va marxar de nit només amb la seva dona i el seu fill?

Jo us proposo una interpretació més profitosa del mateix fet que avui llegim a l'evangeli. A Saramago i a mi ens separa la decisió inicial que prenem sobre el text. Ell ha pres la decisió de que el text no pot tenir sentit, o que, en tot cas, és un sentit pervers. Jo, en canvi, estic convençut que el text té sentit, independentment de que jo li'n sàpiga donar un de més o menys encertat. Jo li faig confiança al missatge, perquè em crec el missatger. Per això jo sóc "creient" i ell no.

Breument: Josep, com l'altre "Josep" de la saga patriarcal, és un somiador. En només tres somnis, l'evangelista Mateu serà capaç de recapitular els moments clau de la història d'Israel fins al Messies. Veiem-ho.

Primer somni
L'àngel, en somni, li diu a Josep: "Vés-te'n a Egipte". La raó és que Herodes busca el nen per matar-lo. També al patriarca Josep el buscaven els seus germans per matar-lo i va acabar trobant refugi a Egipte. També a Egipte es van dirigir, en temps d'una gran fam, Jacob i la resta dels seus fills, on van trobar refugi temporalment. També el Senyor va donar a Moisès una ordre molt semblant: "Torna a Egipte, que ja són morts tots els qui et volien matar" (Ex 4,19).

Hi ha un temps per pujar a Egipte, per fugir i buscar refugi. Un temps d'exili, de ser un apàtrida i mirar de sobreviure en casa aliena. Temps de recollir-se en l'absència de signes, en el silenci i l'enyorança de les arrels. Temps de covar el desig i d'excitar l'ànsia de llibertat.

Segon somni
L'àngel, en somni, li diu a Josep: "Vés-te'n al país d'Israel". També el Senyor va dir a Moisès: "us trauré de l'opressió d'Egipte per portar-vos al país dels cananeus, els hitites, els amorreus, els perizites, els hivites i els jebuseus, un país que regalima llet i mel" (Ex 3,17). També Moisès, com Josep, va prendre "el nen amb la seva mare" i va fer la travessia del desert, que és la travessia de la fe, fins a albirar una terra promesa que ell mateix no va trepitjar.

Hi ha un temps per trencar motllos, per donar un salt i creuar el mar. Per fugir, però no endarrere, sinó endavant. Un temps d'èxode, d'obrir camins nous per terrenys que no han estat marcats. Temps de recuperar la identitat i de cridar-la a les estrelles, com si la sort no fos només nostre, sinó també d'elles.

Tercer somni
L'àngel, en somni, li diu a Josep: "Vés-te'n a la regió de Galilea, al poble de Natzaret". Perquè el Messies, com tots els profetes, porta el signe de la contradicció, no per fastiguejar, sinó per mostrar que la iniciativa és tota de Déu. Havia de ser a Natzaret, és clar que sí, d'on ningú amb una mica de seny no pot esperar que en surti res de bo. Déu s'escapa, també en aquest moment decisiu, del guió que els homes li havíem redactat. Les prediccions, a la Bíblia, estan fetes a posteriori, perquè estan fetes des de l'acompliment, fonamentades en l'acció de Déu i no en el poder endevinatori dels homes. Les profecies no són prediccions dels homes, sinó promeses de Déu.

Hi ha un temps per deixar-se descol·locar per Déu. Per deixar que ell es carregui aparentment el guió de la nostra vida, que tant ens havia costat d'elaborar, i de reconèixer, meravellats, el toc genial que només ell li ha sabut donar.

Déu parla en el text, si estem disposats a escoltar-lo, si estem disposats a adaptar-nos nosaltres al seu guió i no li imposem el nostre. Qui no està disposat a entendre això, no és extrany que s'acosti a l'Escriptura amb una mànega, apagant el foc del sentit allà on apunta una guspira. No siguem bombers i deixem que el foc de la seva Paraula prengui en les nostres vides. Au va, que fa fred i que tampoc no anem sobrats de mantes per abrigar-nos.

dimarts, 25 de desembre del 2007

HOMILIA "EXTRA DE NADAL"
PECAR CONTRA LA CARN (Jn 1,1-18)

Sóc massa poc "carnal", Senyor.
Confesso que peco sovint contra la carn.
L’esperit també pot pecar contra la carn.
És més dolorós als teus ulls el pecat contra la carn
que el pecat de la carn.

“Golut i bevedor”,
això és el que deien de Jesús els “espirituals” del seu temps,
“aquell que va amb prostitutes i publicans”.

Moltes capes, defenses i proteccions em separen del món i dels altres.
Obsessionat per la pròpia salut, oblido la salut dels altres.
Obsessionat pel propi benestar, oblido el benestar dels altres.
Obsessionat per la pròpia seguretat, m’oblido d’assegurar els altres.
Obsessionat per la realització personal, oblido la realitat dels altres.

Perdona’m, Senyor del món, per tenir por i per fugir del món,
del món que tu has creat,
que tu habites i acompanyes amb infinita tendresa,
rient, plorant, escoltant i estimant
amb un cor que, de tan diví, s’ha fet de carn.

Canvia'm el cor, aquest cor de pedra que pesa com un mort.
I dóna’m un corn de carn, vulnerable, tremolós,
capaç de bategar a cops de realitat, de persones i de rostres.
Un cor gran, on hi càpiga tota la carn estremida del món.

“Com pot néixer un home que ja és vell?
És que pot entrar una altra vegada a les entranyes de la mare?”
I Jesús li dóna aquesta resposta a Nicodem:
“Déu ha estimat tant el món…”
Has estimat tant el món, Senyor, que has fet teva la seva carn!

Dóna’m un cor de carn, unes mans de carn i uns ulls de carn.
Crec en la resurrecció de la carn,
però abans he d’aprendre a viure i a morir
sòlidament arrelat en la carn.

Déu encarnat en Jesús, Déu de carn,
ajuda’m a no pecar contra la carn,

contra la carn del món, contra la teva carn.

divendres, 21 de desembre del 2007

HOMILIA DG-AD-A04
EL SENYAL DE L'EMMANUEL (Mt 1, 18-24)

Una persona entrevistada a la Contra afirmava no creure en Déu perquè aquest no li havia donat mai cap senyal. Déu pot donar un senyal, però nosaltres l'hem de voler rebre. I aquest és el tipus de senyal que dóna Déu a qui el vulgui rebre: "la noia tindrà un fill i li posarà Emmanuel" (Is 7,10-14). ¿Què esperàvem? Potser ens hauríem d'aclarir primer sobre quin tipus de senyals esperem rebre de Déu, per tenir clar de què parlem quan parlem de Déu.

Arriba un temps
Arriba un temps en què parlar de Déu i dels seus senyals comença a ser inintel·ligible per a la gent del nostre temps. I potser ens tornarem com Josep, malfiat de la versió que dóna Maria del seu embaràs, i voldrem trencar el contracte: “prou d’ensurts i de sortir-se del guió”. O potser ens tornarem com Acaz, amb ganes de passar desapercebuts, callar i desaparèixer, i no gosarem demanar cap senyal: “si és això el que Déu vol, no el temptem més”.


I repetirem el de sempre, sense esma ni convicció, cada cop més aigualit, conservant només el que el nostre món pot entendre sense esforç, com a cosa natural. I Déu se'ns farà primer evident, després intranscendent i, finalment, prescindible.

Senyals de Déu
El diàleg interreligiós ha donat sobretot fruits positius, però n'ha donat un de poc agraciat, al meu parer. Per a rebre carta de ciutadania en la nostra societat, hem hagut sovint d'acceptar una restricció. En comptes de parlar de Déu, hem acceptat parlar només de pau, de solidaritat i d'ecologia.


I no és que les religions no hagin de parlar d'això, però és que d'això en poden parlar també, i potser amb més competència, l'ONU i les ONG. Ningú, en canvi, no pot parlar de Déu com poden fer-ho les religions. No de Déu en general, com a idea, en la seva vessant històrica, cultural o sociològica; sinó de Déu en concret, de Déu confessat, de Déu revelat i de Déu celebrat.

Semblant a les altres, però cada religió tan diferent i única: amb les seves particularitats, amb les seves mediacions, amb el seu llenguatge, amb la seva història. Cada una amb el seu senyal, que ha rebut de Déu com a do i com a promesa.

El senyal de l'Emmanuel
Els cristians són aquells d'entre els homes que han rebut de Déu el senyal de l'Emmanuel i el confessen com a veritable i definitiu. Existeixen altres senyals, és clar que sí, però cap com aquest. Senyals respectables, senyals commovedors, senyals admirables, però cap com aquest. En ell està tot, per molt que n'hi hagi més. I espero que els creients de les altres religions diguin el mateix dels seus senyals. Espero que no només expliquin els seus senyals, sinó que els confessin com a veritables i definitius.


Per als cristians, el senyal de l'Emmanuel és "la Bona Nova de Déu que es refereix al seu Fill, descendent de David pel que fa al llinatge humà, però, per obra de l'Esperit Sant, entronitzat com a Fill poderós de Déu en virtut de la seva resurrecció d'entre els morts" (Rm 1,1-7). Som cristians perquè creiem això i ho confessem. I per molt que busquem dreceres i altres maneres de dir, haurem de venir, tard o d’hora, a petar aquí. No amb recança, sinó amb una joia indicible.

¿Què és confessar?
Hi ha qui pensa que confessar un únic senyal és un empobriment, que se'n poden confessar molts o una mica de cada; però això és desconèixer el que és la fe i el que és confessar. Es poden estimar i valorar molts senyals, però només un es pot confessar en plenitud. ¿Què és confessar per a tu? Per a mi, confessar és quelcom més que pronunciar amb els llavis; confessar és mirar de segellar amb la vida, amb tota la vida i no només una part, el que confesses amb els llavis.


Un senyal que ens sostingui
Venen temps d'exili i necessitarem més que mai un senyal prodigiós de la part de Déu. Més que mai quedarà palesa la nostra feblesa i la necessitat del seu sosteniment. Més que mai, serà cert el missatge que Déu li va donar a Acaz abans de donar-li el senyal: “D'aquí a seixanta-cinc anys,
Efraïm no existirà com a poble”, i afegeix el profeta: “Im lo taaminu, qi lo teamenu”, que traduït vol dir: "Si no us deixeu sostenir, no us podreu sostenir" (Is 7,9).

I adoneu-vos que l’arrel semàntica del sosteniment és l’amén és a dir la fe, la confiança posada en la força prodigiosa del senyal que Déu ens dóna: “la verge tindrà un fill, i li posaran Emmanuel”. Encara que sembli mentida, aquest és l'únic senyal que ens pot sostenir.

divendres, 14 de desembre del 2007

HOMILIA DG-AD-A03
JOAN I NAOMI (Mt 11,2-11)

Llegeixo una interessant entrevista a Naomi Klein, autora de “No Logo”, un dels llibres de culte del pensament antiglobalització. Em pregunto si la podríem considerar com un Joan Baptista dels nostres temps: fueteja els poderosos i predica la conversió; vesteix discretament i defuig els palaus dels reis.

L'entrevistada diu coses importants i, sobretot, demostra un compromís i un coratge admirables. Fins aquí, tot perfecte. Ara bé, quan la periodista li pregunta on podem buscar la fe donat que el món està tan malament, Naomi respon: “Tal vez haya llegado el momento de creer sólo en nosotros”. Uf!

“Creure només en nosaltres”, però ¿qui som “nosaltres”? ¿Els bons, els purs, els perfectes? ¿I els cecs, els invàlids, els leprosos, els sords, els desvalguts? Podem ser molt bons, tenir les idees molt clares i els enemics molt definits, però d'aquí a creure "només" en nosaltres hi ha un salt que jo, com a mínim, no em puc permetre. ¿On és aquí la Bona Notícia? ¿És això el que hem sortit a buscar al desert?

Les esperances seculars defineixen un horitzó i el proposen a l’home com un camí només d'anada. Aquesta és la seva grandesa, però també el seu drama, no perquè sigui mentida, sinó perquè és insuficient (l’home va, però al mateix temps s’atura i desfà el camí que havia fet abans).

L’esperança cristiana proclama que és Déu qui ve, i és per això que l’home va, i pot seguir anant malgrat els retrocessos. L'home ha de fer la meitat del camí, però és Déu qui fa l'altra meitat. El desert (Joan) està a mig camí entre l'home que va (Naomi) i Déu qui ve (Jesús). “Déu ve”, aquesta és la Bona Nova de salvació que només s’escolta al desert.


Hi ha un puritanisme personal que tendeix a ignorar la força del pecat estructural (el conservadurisme); però també hi ha una mena de "puritanisme estructural" que tendeix a ignorar la força del pecat personal (el progressisme). I aquesta ignorància és terrible perquè et porta a un doble parany: el parany del cinisme moral ("campi qui pugui") o el parany del voluntarisme ideològic ("peti qui peti").

Els puritans estan carregats de bones intencions, però acaben isolats perquè ningú no pot encarnar la perfecció a la que aspiren: cap persona, cap església, cap ONG, cap país i cap història. El puritanisme és potser la nota del nostre temps, per això blasmem les institucions, reneguem de la història i ens tanquem a pany i clau dins la mònada moral en la que vivim exiliats. Quan l'única esperança que ens queda és creure "només" en nosaltres, vol dir que no hi ha esperança. Per això ens fa tan de mal el desert.

La Naomi m’agrada, però, al desert, jo busco a Joan.

Joan, com Naomi, fueteja els poderosos i predica la conversió, però Joan sap que nosaltres podem fer i hem de fer la meitat del camí, perquè és Déu qui en fa l'altra.

Joan, com Naomi, vesteix discretament i defuig els palaus dels reis, però Joan sap que prepara el camí a un altre, a un que bateja amb Esperit Sant i amb Foc, i no només amb aigua.

Joan, com Naomi, és gran, el més gran de tots els nascuts de mare, però sap que “el més petit al Regne del cel és més gran que ell”. I aquesta és per a mi la Gràcia.

divendres, 7 de desembre del 2007

HOMILIA DG-AD-A02
EL GRAN INQUISIDOR (Mt 3,1-12)

Joan veié que molts dels deixebles del Gran Inquisidor venien a fer-se batejar, i els va dir:
“Cria d'escurçons! Qui us ha ensenyat que us escapareu del judici que s'acosta? Doneu els fruits que demana la conversió… Ara la destral ja és ran de la soca dels arbres, i tot arbre que no dóna bon fruit és tallat i llençat al foc.”
Però ells, amb to conciliador, li van dir:

“Menos lobos, Caperucita, que venim en so de pau. Primer escolta’ns i, després, opina. La teva intenció és bona, però equivocada. Tens una imatge massa elevada de l'home i et dediques a crear falses expectatives que no fan més que engendrar frustració i ressentiment. Tu no coneixes el cor de l’home com el coneixem nosaltres, en això et portem molts anys d’experiència.

Hauries d’aprendre de l’Hugo Chávez i dels altres grans populistes del nostre temps. Ells sí coneixen el cor de l’home i saben oferir el que la gent necessita: gestos grandiloqüents, exabruptes a banda i banda, subvencions a canvi de fidelitat, i paraules, moltes paraules. Molt fum i poca flama, molt rostoll i poc fonoll. I la gent entusiasmada.

Perquè els extrems es toquen, saps. Darrerament, tenim signes molt esperançadors al respecte: feixistes contra antifeixistes, skins pelats contra skins peluts, neoliberals contra antisistema. Tots amb la mateixa ràbia. La violència tot ho anivella i és la glòria. És el sistema més eficaç de mantenir el poble entretingut i subjugat: injecta’ls una bona dosi de radicalisme i veuràs com piquen, queden com fascinats, enganxats com les mosques a la mel.

La gent està aclaparada, per això venen al desert. Busquen i no saben el que busquen. Tenen sensació de buit i volen emplenar-lo, però s’ha d’anar molt en compte. En això, tu ets especialment irresponsable. Els fas creure que poden convertir-se, que poden canviar les actituds i les motivacions. Però la gent és el que és, i la il·lusió del canvi no fa més que incrementar la seva angoixa.

No veus que necessiten ajuda, que sols no se’n surten. No són capaços de fixar horitzons a llarg termini, i encara menys d’arrelar aquests horitzons en la fidelitat i en la responsabilitat. No t’adones de les disfuncions psicològiques que pot provocar el teu discurs? Com se’n sortiran si no poden donar les culpes als altres dels seus mals?

Quin servei els pot fer el discerniment? Per què tanta insistència en fer atenció als moviments interiors de l’ànima? Què els pot aportar l'aprendre a distingir entre la consolació i la desolació, entre la intenció recta i la intenció torta? D’això ens encarreguem nosaltres. Ells que vegin “el Diario de Patricia” i que mirin de no matar-se.

Posem un exemple: la prostitució. Sempre n’hi ha hagut i sempre n’hi haurà. Ja se sap que no sempre és un ofici net i polit, però anem avançant. Ja se sap que cada cop hi ha més noies passant fred als marges de les nostres carreteres secundàries, esclavitzades per xarxes de proxenetes internacionals, amb nul·la cobertura legal i sanitària. Però són les exigències del mercat i els seus inevitables danys col·laterals. Són les lleis immutables del mercat, vàlides per a les coses, però també per a les persones.

Ja sabies que la pornografia per Internet és dels negocis que creixen a un ritme més frenètic? Per alguna raó serà, no? Hem aconseguit ajuntar la pornografia i la salut. Diuen que masturbar-se un cop al dia ajuda a expulsar substàncies cancerígenes. Aconsellen pornografia a les parelles amb disfuncions sexuals. Però de com ajuntar el sexe i l’amor, ni una paraula. Per fi. I a sobre donem feina al psiquiatres i als advocats. Els primers perquè recomposin el subjecte, els segons perquè descomposin la parella. I que la roda no pari de girar.

Encara vols que es converteixin? Però si mai no havíem estat tan bé. Fins i tot el sistema d’evacuació és perfecte. Importantíssim. Perquè la gent, sense adonar-se’n, va generant un rebuig, una agressivitat, una violència directament proporcional al seu grau d’alienació. Aquesta violència, mal gestionada, es podria tornar contra nosaltres. Quan més eficaç és l’alienació, més eficaç ha de ser el drenatge.

L'Església és el boc expiatori perfecte per a descarregar-hi tota la ràbia acumulada. I quant més retrògrada sigui, millor. No falla: marginen els homosexuals, menystenen la dona, abusen dels nens. Odien el progrés, mantenen el poble en la ignorància i en la minoria d’edat. Estan podrits de riquesa, tot i que prediquen la pobresa. Exprimeixen la gent amb els impostos i treuen els diners a les oenegés. Donen pa a canvi de conversió i ordinadors a canvi de fe. I a més són vells i van vestits de negre. Genial, no? Els del nostre departament de pamfletisme són uns cracks.

Bé, estimat Joan, ja veus que no som tan dolents, esperem que consideris la nostra postura i et converteixis. Podria ser un fruit positiu d’aquest Nadal, que ja fa tants anys que celebrem sense ensurts ni entrebancs. Si us plau, mira de no espatllar-ho."