divendres, 30 de gener del 2009

HOMILIA DG-TO-B03
AMB AUTORITAT (Mc 1,21-28)

A la gent de l'època de Jesús li passava el mateix que ens passa a nosaltres: estaven cansats de sentir sempre la mateixa cançoneta rutinària i buida, el mateix discurs populista, tan ampul·lós per fora com buit per dins, aquesta hilarant inflació de paraules, bla, bla, bla.

Estem acostumats a que el polítics parlin com a polítics, els capellans com a capellans, els futbolistes com a futbolistes, els actors com actors... Quan de cop hi ha algú que es salta el guió i parla de forma diferent al rol que li pertoca, crida l’atenció.

Imagineu un polític que diu el que pensa i que no calcula el cost en número de vots de les seves paraules. O un capellà que reconegui en públic la seva feblesa. O un futbolista que faci una reflexió intel·ligent sobre el sentit de la vida. O un actor famós que es jugui el paper de la seva vida per denunciar una situació injusta... Poden agradar més o menys les seves paraules, però segur que criden l’atenció, i probablement la gent estigui més disposada a creure-se-les.

Jesús deia paraules d’aquest tipus sobre l’home, sobre Déu, sobre el sentit de la vida, sobre la Llei jueva, sobre la misericòrdia i la justícia... Per això la gent se l'escoltava i es meravellava de la seva autoritat. Jesús no s'ha guanyat l'autoritat a l'Escola Oficial de Rabís, sinó a l'Escola Extraoficial de la Vida. En aquesta escola ell ha après que les paraules han de ser certificades pels actes i que una paraula pot reclamar-se de Déu quan realitza allò que Déu és: justícia i misericòrdia.

Jesús ha estat capaç de tornar-li la llum al rostre a una prostituta; ha estat capaç de convertir un publicà corrupte en un lluitador per la justícia; ha estat capaç de convertir uns homes porucs i curts d'horitzons en uns apòstols despresos i exemplars. I un currículum com aquest impressiona a qualsevol, especialment als esperits malignes, perquè veuen perillar el negoci.

D'on traurem nosaltres l'autoritat per dir a tots aquells, especialment als més joves, que semblen posseïts per la desgana existencial, embafats de tenir-ho tot tan a l’abast, tan centrat en la seva pròpia satisfacció immediata i lliure de compromisos...: “calla i surt d’aquest home”? Si no ens veiem capaços, podem demanar-li l’autoritat necessària a Aquell què ens la pot i ens la vol donar.

divendres, 23 de gener del 2009

HOMILIA DG-TO-B03
IMMEDIATAMENT (Mc 1,14-20)

Imagineu que un metge d’urgències li diu a algú que s’està dessagnant: “esperi un moment, que me'n vaig a fer un talladet i ara torno”. O, si ho preferiu, per fer-ho menys macabre, imagineu que Steve Jobs truca a un estudiant de l’últim curs d’informàtica per a oferir-li un treball important a Apple. Quina imagineu que seria la resposta?

Hi ha crides urgents que no es poden deixar per a més tard. Hi ha deures que no accepten retard. Hi ha ordres que s’han d’obeir de seguida. Hi ha accions que demanen la precisió d’un microsegon... En molts casos, és qüestió de vida o mort i, si més no, la celeritat de la resposta pot condicionar decisivament el teu futur o el futur d’un altre.

La Mercè s’ha enrolat a Metges Sense Fronteres. Ja no podia esperar més. Ara té les filles crescudes, el marit conscienciat i la feina estable. Pot demanar excedència i marxar sis mesos allà on la vulguin enviar. El seu marit va marxar aquest estiu a fer un cim de 7000 metres al Paquistà. Tampoc no podia esperar més. Cadascú té les seves urgències impostergables i sap quan arriba el moment de respondre sense demora. Aquesta és la força irresistible del sentit en les nostres vides: quan el tenim a la porta, ens troba amb la mà a la maneta disposats a obrir, fins i tot, una dècima de segon abans que truqui.

Si esperes donar sentit a la teva vida quan siguis gran, potser et mancarà disponibilitat i t’hauràs de conformar amb un sentit de segona mà, ple de forats. Si esperes donar sentit a la teva vida quan hagis tocat fons, potser et mancarà la força per aixecar-te. Si esperes donar sentit a la teva vida quan Déu et parli més alt que el volum dels teus auriculars, potser hauràs perdut l’oïda i només sentiràs punxades.

La gent que ha salvat algú d’ofegar-se, explica que es va llençar a l’aigua sense pensar-s'ho massa, com mogut per una urgència que se li imposava. Doncs així és com hem de respondre a la crida de Déu: amb la urgència d’algú que s’ofega. Hi ha coses que només ets capaç de fer quan entens la seva urgència, i els ninivites la van entendre a la perfecció. Per això, a l'últim moment, es van salvar de l'aiguat; no el que havia de provocar Déu, sinó el que ja havien provocat ells amb la seva injustícia.

Pau ens exhorta a “no deixar perdre l’oportunitat present”, perquè no sabem quan se’ns presentarà una altra, si és que se’ns torna a presentar, “perquè aquest món que veiem amb els ulls passa aviat”. Així és com hem d’entendre les seves paraules: no es tracta de menysprear la nostra vida de cada dia, sinó de donar-li un sentit que sigui tan vàlid als vint com als vuitanta anys, és a dir, que ens posicioni amb la mateixa urgència i sense dilacions davant el que és definitiu.

Així és com va trobar Jesús a Simó i Andreu, a Jaume i a Joan: amb la mà a la maneta, disposats a obrir la porta immediatament, per anar-se’n amb ell. Aquestes grans respostes, que són les decisives, si te les penses tres vegades passen de llarg i, quan obres la porta, no hi trobes ningú a fora.

divendres, 16 de gener del 2009

HOMILIA DG-TO-B02
EUREKA! (Jn 1,35-42)

En un conegut programa de radio que tracta de l'apassionant ofici de viure, vaig sentir aquesta màxima: “l’important a la vida no és trobar, sinó buscar”. Sona una mica com aquella altra que diu que “l’important no és guanyar, sinó participar”. Em passa amb la primera màxima el mateix que em passava amb la segona, quan la sentia després d’haver perdut un partit de bàsquet. Ja tenien raó, però què voleu que us digui, alguna cosa en mi no quedava satisfeta amb aquesta màxima “de consolació”.

Buscar és ben important, cert. És més, l’home és un ésser existencialment abocat a la recerca... de sentit, de progrés, de veritat, de novetat, de sí mateix... de Déu. Ara bé, no estic d’acord amb que l’important no sigui trobar. Si té sentit buscar quelcom és perquè ho podem trobar. Quin sentit tindria buscar una cosa que no podem trobar?

Hi ha recerques que no es comencen si no has trobat quelcom abans. És a partir d’allò que ja has trobat que et poses en camí per encara trobar-ne més o per acabar de trobar-ho del tot. Les coses que de debò valen la pena no pots deixar de buscar-les un cop les has començat a trobar. Com els dos deixebles de l’evangeli que, a partir del que ja havien trobat en Joan, van sortir a buscar encara més en Jesús. I és que a Déu se’l pot trobar i, quan se’l troba, no se’l pot deixar de buscar.

Però a Déu no se’l pot buscar com qui busca la baula perduda de l’evolució, o la solució a l’enigma de Poincaré, o fins i tot la vacuna definitiva contra la malària. Totes aquestes recerques són necessàries i importantíssimes, però són ben diferents a la recerca de Déu. Aquestes recerques van en un únic sentit, mentre la recerca de Déu va en doble sentit. Amb Déu, nosaltres busquem i som buscats, trobem i som trobats. Qui no pot acceptar aquesta bidireccionalitat, difícilment troba Déu.

Potser és per això que avui costa tant de trobar Déu, no perquè hi hagi poca gent que el busqui, sinó perquè hi ha molt poca gent disposada realment a deixar-se trobar per Ell. Deixar-se trobar, com Samuel es va deixar trobar mentre dormia en el santuari del Senyor. Sense fer res, sense conquerir res, sense merèixer res, sense poder brandir cap dret d’autor. Només estant, esperant, agraint, servint, escoltant, aprenent, desitjant, patint i estimant.

Diu l'evangeli que Andreu, després d'haver trobat al Senyor, va anar a trobar a Pere i li va dir: "Eureka, l'hem trobat". Però Andreu sabia molt bé que no era ell qui havia trobat el Senyor, sinó el Senyor qui l'havia trobat a ell. No som nosaltres, sinó Déu qui surt a buscar-nos i, quan ens troba, ens diu: "Eureka, per fi, us he trobat".

divendres, 9 de gener del 2009

HOMILIA B-BAPTISME DEL SENYOR
SÓN CLAVATS (Mc 1,7-11)

Déu presenta el seu Fill en societat i aquells que el veuen exclamen: "són clavats!"
Aquest és el sentit del baptisme pels cristians, i això és el que vol dir “epifania”: Jesús és "clavat" a Déu, realment, qui veu al fill, ha vist al pare.
Aquests són els moments estel·lars d’aquesta presentació en societat:

En aquells dies... en un temps precís i únic de la història humana, el temps de Jesús, com el temps de tot home, un temps que es pot localitzar en el calendari.

Joan predicava
... no és el discurs oficial del Temple o de la sinagoga, sinó la paraula d’un profeta en el desert, una determinada visió del judaisme, crítica, agosarada, radical.

Jesús ve de Galilea
... de la terra dels pagans, d’on no pot sortir res de bo, de casa seva, de la seva família, dels seus pares, del seu ofici. Si Déu volia passar desapercebut no ho podia fer millor.

Joan el batejà
... com tants d'altres jueus que busquen purificar-se ritualment abans d’una festa important, potser la pasqua o el yom kippur, un signe visible que expressi un desig interior de conversió.

Joan no se sentia digne
... el qui és a dalt es posa a baix, a la cua dels pecadors, dels qui necessiten de l’aigua. Déu és així. Si el vols reconèixer com a Déu, l’has d’acollir primer com a home.

Jesús surt de l’aigua
... festa de l’epifania, Déu surt a la superfície, es manifesta, així com va sortir del ventre de Maria, avui surt del riu. Així com Maria trencà aigües, l’univers també trenca aigües per infantar el Salvador. Jesús en surt xop, de la nostra història i les nostres temptacions; l’esquitxa la tendresa i també el pecat.

El cel s’esquinçà
... amb tanta aigua, s’obre un esvoranc i Déu es fa visible. També en el cor se’ns ha d’obrir un esvoranc que deixi la divinitat al descobert.

Aquest és el meu fill
... ja no és un servent com deia Isaïes, sinó el fill estimat. Aquest és el secret que guardaven els cels: Déu té un Fill i l’estima entranyablement.

En tu m’he complagut
... Déu s’ha buidat del tot en el seu fill, no n’ha deixat res a fora. No és que el fill s'assembli una mica al Pare, sinó que n’és la seva viva imatge. Són clavats!

divendres, 2 de gener del 2009

HOMILIA DG-ND-B02
ACONCAGUA (Jn 1,1-18)

Una de les coses que m’enduc d’aquests sis mesos passats a Xile és aquesta foto de l’Aconcagua, la muntanya més alta dels Andes amb 6.962 metres. La vaig fer des de el Paso Los Libertadores, el principal pas fronterer entre Xile i Argentina. És el més a prop que he estat, i probablement seré mai, d’aquesta muntanya mítica. En canvi, el meu germà Pere, que viu a Xile i és escalador, ha pujat unes quantes vegades a l’Aconcagua. És una ascensió que dura entre 15 i 20 dies segons el temps, la via i la preparació dels expedicionaris.

Per a mi, “Aconcagua” és un mot exòtic que em parla d’una muntanya molt alta i poc més; en canvi, pel Pere, “Aconcagua” és una paraula plena de persones, de dificultats, de paisatges increïbles, d’experiències que queden gravades per sempre.

“Déu” també pot ser un simple mot o pot ser una Paraula carregada de significat, plena de persones, de dificultats, de paisatges increïbles, d’experiències que queden gravades per sempre. A Déu, com a l’Aconcagua, ens el podem mirar de lluny o podem anar-hi.

Per conèixer una muntanya, per fruir d’un paisatge increïble, per experimentar la satisfacció d’assolir un cim proper als 7000 metres... s’hi ha d’anar. I per anar-hi, t’hi has de preparar, has d’entrenar, has de fer l’aproximació, t’has d’acostumar poc a poc al nivell d’oxigen, has de pujar al primer camp, després al segon, al tercer...

Perquè Déu no sigui un mot, sinó una Paraula plena de carn i d’història... hi has d’anar, has de fer la preparació, apassionar-t’hi, has d’escollir el bon material, el bon guia, fer aproximacions progressives, caminar, suar, fruir...

Si no vols quedar-te amb una imatge de postaleta, no et queda altra alternativa que acceptar el risc i la gràcia de l’expedició. S’ha de tenir moltes ganes, molt desig, molta passió, molta constància, d’acord, però és que les muntanyes que valen la pena no es pugen en telecadira.