divendres, 28 de gener del 2011

INFORME SOBRE LES BENAURANCES

HOMILIA DG-TO-A04 (Mt 5,1-12)

Amics i socis, m’he dedicat a observar la nostra empresa i he detectat una tendència amb un potencial increïble que, cas que s’arribi a desenvolupar, pot procurar-nos a tots una plenitud difícil de quantificar, impossible d’expressar en paraules.

Es tracta de la tendència a la pobresa. No la pobresa imposada com un càstig i una maledicció. No la pobresa que és el contrapès fatal a la descomunal riquesa d’uns pocs. No la pobresa que es cultiva en els camps d’una opulència demencial i que nodreix la guerra, la prostitució i tota quanta fàbrica clandestina amagada en els marges.

Em refereixo, en canvi, a la pobresa que s'arriba a estimar com si fos una germana, a l’austeritat compartida que alleuja la pena d’un altre. La pobresa que et porta a prescindir del superflu perquè tothom tingui el necessari. La pobresa que demana poc per a un mateix, però que sap ser esplèndida amb els altres. La pobresa que dóna pa als qui tenen fam i dóna fam de justícia als qui tenen pa.

La pobresa que et fa atent al dolor dels altres i que t’empeny a acompanyar-lo i alleugerir-lo, molt abans que mirar d'explicar-lo. La pobresa que és com un col·liri que t’aclareix els ulls perquè vegis d’una vegada els qui estan de dol, els qui ploren, els qui han penjat les lires i no tenen forces per iniciar una dansa.

La pobresa sense decorats, en un escenari buit i il·luminat, sense tramoies ni maquillatge, actriu de repartiment en una escena despullada i franca, sense enganys ni falses il·lusions, sense inventar-se un món de faula, parlant clar i a la cara:

«La pau i la justícia no són barates. Molts no les volen i fan el possible per estroncar-les. Alguns d’aquests enemics els tens a fora i et faran mal si fas valdre el meu nom contra les seves armes. Però els altres enemics els tens a dins i es diuen por, comoditat i mandra, i també et faran violència si et decideixes a plantar-los cara».

Què us sembla l’informe? Visionari? Extravagant? Amb la de tendències rares que han triomfat en el món empresarial, tot és possible, fins i tot això d’una pobresa que enriqueix i d’una fam de justícia que converteix la persecució en benaurança.

divendres, 21 de gener del 2011

GALILEA I JERUSALEM

HOMILIA DG-TO-A03 (Mt 4,12-23)

Europa s’assembla cada cop menys a la Jerusalem cristiana i més a la Galilea dels pagans. L’Església sembla convidada en les nostres latituds a fer aquest èxode de Jerusalem a Galilea. I si no el fa de grat, molt em temo que l’haurà de fer per força. El Senyor ens ho va donar i ara ens ho ha volgut prendre, lloat sigui el Nom del Senyor.

Per molt que nosaltres no ens acabem de fer a la idea, sembla que Déu té una especial predilecció per aquesta cruïlla de cultures i de persones que és Galilea. Sense anar més lluny, Jesús no comença el seu ministeri a Jerusalem, com Joan Baptista, sinó a Galilea; no el comença a aquesta banda del Jordà, sinó a l’altra; no al centre, sinó a la perifèria.

A la Galilea dels pagans les identitats sembla que es desdibuixen, com les fronteres. I això no agrada a Jerusalem. Jerusalem és la identitat clara, ferma, delimitada, afirmada, viscuda i joiosa. Sabeu quin és el problema? El problema no és Galilea i tampoc Jerusalem, el problema és quan contraposem l’una a l’altra. El problema és quan convertim el Jordà en un límit i no en un passatge, en una frontera i en una raó per barallar-se. Galilea i Jerusalem es necessiten com el foc a l'aire.

El problema no és la identitat, sinó la tendència al gueto, al grup tancat i refractari. El problema no és obrir les portes a l’estranger i deixar que ens ompli el vestíbul de tendes de campanya, sinó descuidar la llar i permetre que les brases deixin de donar flama.

Et queixes de Galilea? Et sembla massa oberta i disbauxada? Prefereixes tenir l’església buida a tenir-la una mica desendreçada? Oblides que una identitat tancada no és, per essència, una identitat cristiana?

Et queixes de Jerusalem? Et sembla massa fosca i emmurallada? No t'adones que és la teva mare i que, sense ella, la teva paraula és queda orfe de missatge? Per què no et dediques a viure a fons el teu carisma en comptes de no fer més que criticar-la?

L’Església no és una partida d’escacs, negres contra blanques: ja en temps de Pau aquesta partida absurda va acabar en taules. No som d’Apol·ló ni de Pere, som de Crist, l'única cruïlla de tots els camins que uneixen Galilea i Jerusalem, la perifèria i el centre. Mentre no ens convencem d’això, seguirem desunits, a major escàndol dels pagans i a menor glòria de Déu.

Diu l’evangeli que Jesús “anava per tota Galilea, ensenyant a les sinagogues, predicant la Bona Nova del Regne i guarint entre la gent tota malaltia”. Pels cristians, tant pels de Galilea com pels de Jerusalem, aquesta és la nostra identitat, el nostre horitzó i la nostra tasca. Això és el que ens dóna consistència i ens agermana.

divendres, 14 de gener del 2011

JO HO HE VIST

HOMILIA DG-TO-A02 (Jn 1,29-34)

Podríem construir la nostra memòria espiritual a partir de les coses que hem vist. No només de les que hem mirat, que serien incomptables, sinó de les coses que hem arribat a veure. Perquè queda clar que no hem arribat a veure tot allò que hem arribat a mirar. Si així fos tindríem el cor asserenat i l'ànima en pau. Però el cert és cada dia tenim més coses per mirar i menys capacitat per veure.

Hi ha una mirada voraç que devora allò que mira, que ho redueix a miques, que ho despedaça. Una mirada consumista, que acumula objectes, cossos, rostres, paisatges, imatges..., amb una avidesa que comença per no saber quan aturar-se i acaba per no saber com aturar-se. Una mirada que només mira la quantitat i, en aquest sentit, és insaciable. No penseu en els altres, penseu en vosaltres mateixos quan us envaeix aquesta mirada i us fa els seus presoners: com costa aleshores d'alliberar-se'n, oi?

És la mirada del turista de tour-operador, amb el temps cronometrat per mirar quantes més coses millor, sense el temps necessari per veure'n ni una. Devoren una ciutat en dos dies: visiten a correcuita els quatre monuments importants, sopen en un restaurant típic del lloc, saquegen en dues hores tres museus i, un cop tenen les fotos imprescindibles, se'n van corrents a una altra ciutat. Aquesta ja ens l'hem mirada.

És la mirada dels actuals àlbums de fotos electròniques, amb mil-i-pico fotos de cada esdeveniment, a quina més intrascendent. O la mirada dels carrers comercials un dia de rebaixes, amb més impactes visuals en una sola tarda dels que una persona mínimament sana podria processar en una setmana. O la mirada del noticiari, obligat a passar d'una calamitat a una altra quan encara no l'has mirada. O les mirades d'Internet tan fugaces, tan obsessives, tan rapinyaires. O tantes altres mirades frenètiques, buides de tant mirar sense aturar-se mai a ser mirades.

I és que la mirada pot arribar a veure no només quan mira, sinó -com diu la paraula- quan és mirada, quan es pot reconéixer en la mirada de l'altre. La fe és creure sense veure, però vol arribar a veure. L'objectiu de la fe és la visió, la la visió de Déu, que és la plenitud de la mirada: veure a Aquell que ens mira, veure l'Altre de la meva mirada.

Quin sentit té dir que no crec perquè "no ho veig"? És clar que no ho veus! Ni ho veuràs si no deixes que el desert de la fe purifiqui la teva mirada. I és que la nostra mirada obturada només la neteja el desert. Desconfieu dels netejadors de la mirada que no us duguin al desert: són venedors d'escuma blanca.

Joan Baptista no va mirar massa -al desert no hi ha massa per mirar-, però va veure molt en cada mirada. Molts miraven com Jesús baixava a l'aigua, però només ell va veure com l'Esperit també hi devallava. Joan va veure l'Esperit sobre Jesús i per això va poder convidar els altres a tenir la mateixa mirada: "Mireu l'anyell de Déu, el qui treu el pecat del món... Jo ho he vist i dono testimoni que aquest és el Fill de Déu".

Jesús és l'anyell innocent que purifica la mirada, que la neteja de tantes coses nocives o, en tot cas, innecessàries, i la torna a fer penetrant com una espasa, capaç d'anar al moll de l'os sense fer destrosses allà per on passa. Jesús és el Fill de Déu perquè té la seva mateixa mirada. Ens cal una veritable regeneració, un baptisme de la mirada, si és que volem veure Déu i veure'ns reflectits de nou en la seva mirada. Creieu-me, jo ho he vist, i és això el que salva.

divendres, 7 de gener del 2011

DÉU ES MULLA

HOMILIA BAPTISME DEL SENYOR (Mt 3,13-17)

El meu germà Pere és escalador professional i guia d'alta muntanya. Va portar un grup al "Valle Encantado" amb l'objectiu d’escalar el "Dedo de Dios", la principal muntanya d’aquella vall majestuosa. Calia creuar el riu Limai, un riu que baixa amb una força insospitada a jutjar per la seva aparença tranquil·la. L’únic mitjà del que disposaven per creuar el riu era una barqueta inflable de més aviat petites dimensions.

Van anar passant a l’altra riba en grups de dos, fent un gran esforç per fer avançar la barqueta a contracorrent. Uns metres abans d'arribar a l’altra riba, la barca va tombar i dos joves se n’anaren a l’aigua. Un dels dos va aconseguir sortir pel seu propi peu, però l’altre va ser arrossegat per la corrent. Era ple hivern i l’aigua estava gelada. El jove va perdre la força i la consciència. Les aigües se l’enduien com un trofeu. Van quedar tots com petrificats: un amic estava a punt de desaparèixer i no podien fer res per salvar-lo.

De sobte, el meu germà va començar a córrer marge avall, com si hagués perdut l’enteniment. Quan va estar a un tret de pedra del nàufrag, sense pensar-s’ho, es va llençar a l'aigua, va agafar el jove per la solapa de l’anorac i va començar a tirar d’ell amb totes les forces. L’aigua estava massa freda i el jove pesava com un mort. Uns segons més i el riu se’ls enduria tots dos. Va estar a punt de deixar-lo anar, però en aquell moment un dels joves que l’havia seguit en la seva carrera es va llençar a l'aigua i entre tots dos aconseguiren treure el noi a terra ferma.

Per què va tombar la barca? Per què va ser incapaç el jove de vèncer la corrent? Per què va començar a córrer el meu germà? Per què es va llençar a l’aigua desafiant totes les lleis de la física i de la prudència? El fet és que el meu germà es va mullar per aquell jove i el va salvar de la mort. El meu germà va acceptar el risc d’una mort més que probable, per mirar de treure aquell jove de nou cap a la vida. Per què ho va fer? Aquestes coses no tenen perquè, es fan i punt, responen a una crida interior molt més profunda que totes les raons possibles.

Jesús també arrenca a córrer darrera nostre quan les aigües de la mort se’ns volen endur riu avall. Jesús sent la veu de Déu que li diu a cau d’orella "aquell que s’ofega és el meu fill, el meu estimat", i no s’ho pensa, arrenca a córrer i es llença a l'aigua per tal de rescatar-nos de la mort i estirar-nos de nou cap a la vida. Jesús ve a dir-nos que Déu es mulla per nosaltres, que no s'ho mira de la riba estant, que es llença a l'aigua i que arrisca la vida per salvar-nos. Entenem molt bé l’estranyesa de Joan Baptista: "Com és que tu véns a mi?" La veritat és que no hi estàvem acostumats a un Déu així, a un Déu que es posa a la cua dels pecadors, a un Déu que es submergeix en la nostra història, a un Déu que ha quedat xop d'humanitat, a un Déu que es deixa esquitxar per la tendresa i pel pecat.

És cert, Déu ens ha agafat per sorpresa, no ens ho esperàvem, ja ens deixàvem anar, enduts per la força i la fascinació de l'aigua. Però Déu ens ha agafat de cop per la solapa de l’anorac i ens ha tret fora d'una estrebada. No estem xops d'aigua, estem xops de l'Esperit d'un Déu que es mulla per nosaltres.