divendres, 26 de març del 2010

EM RENDEIXO

[HOMILIA C-FS-RAMS (Lc 22,14-23,56)]

Som presoners de tantes “lleis” que ens prometen perfecció a canvi de submissió, que ens posen il·lusòriament en el lloc de Déu. "Si sóc el més alternatiu del món, seré una canya. Si sóc la més prima, tothom em mirarà. Si sóc el que millor toca la pilota, seré admirat. Si sóc el més recte y complidor, seré perfecte. Si sóc el més solidari, seré com Déu." No distingim la veu del temptador, avui amplificada: “sereu com déus”? I, així, sense saber-ho, anem acumulant un deute descomunal.

No ens enganyem, no és un deute generat per les nostres imperfeccions, no siguem moralistes. El deute és descomunal perquè està generat per la tirànica perfecció a la què ens hem obligat com a humanitat, sense Déu. Ens hem tret Déu del damunt i ens hem carregat un farcell infinitament més pesant: el de ser perfectes en lloc seu, superhomes. Nietzsche inmisericorde. Una humanitat que ha mort Déu, oferint-lo en sacrifici al Moloch del progrés, com un grapat de raïm a la taula de Dionís, ara obligada a omplir el buit deixat per Déu amb tota quanta impostura divinoide omple els escenaris i les televisions.

Som com el ric que ha aprés a camuflar la seva ruïna. I això ens arruïna encara més. ¿No entenem això: que el domini sobre el Bé i el Mal ens està vedat, que sobre aquest arbre no hi podem posar les urpes, que nosaltres som capaços només de desitjar el Bé, però no de fer-lo? Jesús ho tenia claríssim: “Per què em dius bo? De bo, només n'hi ha un, que és Déu” (Mc 10,18). Ell, que era just, no gosava atribuir-se quelcom que només correspon a Déu. Autèntic home religiós que no adora cap “llei” fora de Déu, cap “perfecció” fora del qui és la font de tota perfecció.

Però Déu ha cancel·lat el nostre deute clavant la factura a la creu. Els nostres números vermells, rentats per la sang de Crist (ara entenem la imatge?). No sóc perfecte, Senyor, perdona la meva vanitat. M’he volgut justificar a mi mateix, mitjançant l’activisme, l’art, el talent, les bones obres... Jo, que no sóc Déu, erigit en jutge de mi mateix i dels altres. Jo, pecador, nascut en la culpa, fugint de la culpa, maquillador de la culpa, comprant la meva innocència a baix cost al mercat negre de les perfeccions humanes.

Em rendeixo, per fi, em rendeixo davant la creu, de genolls, sí, per primera vegada, plorant, sí, per primera vegada, llàgrimes que no m’ofeguen en la impotència, sinó que em salven. Ara ho entenc, tan evident, tan a prop.

divendres, 19 de març del 2010

PEDRES

[HOMILIA DG-QR-C05 (Jn 8,1-11)]


Hi ha qui porta sempre les butxaques plenes de pedres: "aquesta dona ha estat sorpresa en el moment de cometre adulteri". Em puc imaginar la satisfacció dels acusadors: "t'hem enxampat!". Per fi, una víctima contra qui llençar les pedres: quin gust! Les pedres pesen a les butxaques i, al final, t'entren unes ganes irressistibles de provar la punteria sobre algú. Si vas tot el dia amb una pistola al damunt, és normal que t'agafin unes ganes terribles d'utilitzar-la.

Per ser honestos, tots portem alguna pedra a la butxaca. Ens delata el bulto. Tots pensem que algú és, en el fons, el culpable dels nostres mals, de la nostra insatisfacció, dels nostres fracassos: una persona, una institució, una circumstància històrica, un alumne, un professor, els polítics, l'església... Déu. Necessitem el boc expiatori, necessitem enxampar algú in fraganti, una proba que no es pugui refutar: un calmant, ni que sigui efímer, de la bèstia venjativa que portem a dins.

Escrivia un alumne en un examen: "fins que no desaparegui del tot la religió, la humanitat no serà lliure". Ho va llegir a Internet i li va agradar. Quina pedra més bona, tu, aquesta és de les grosses! Feia dies que la portava a la butxaca i es moria de ganes de llençar-la. Com que feia referència al pensament de Feuerbach, va trobar l'ocasió ideal en l'examen de reli. Li vaig posar un 9, amb un comentari al costat: "Les reflexions són bones, llàstima que les llencis com si fossin pedres."

Què pot Déu contra les pedres? Què pot Déu contra la necessitat tan (in)humana de trobar un culpable de tots els mals amb qui descarregar les pedres? Pot donar-nos la força per buidar les pedres que portem a la butxaca. Jesús anava sense pedres a la butxaca i això l'autoritza a adreçar-nos aquesta frase que hauríem de portar gravada al front, per no oblidar-la mai: "qui no tingui cap pecat que comenci a tirar pedres".

Pecar és greu, però tirar pedres és molt pitjor.

divendres, 12 de març del 2010

PORTES OBERTES

[HOMILIA DG-QR-C04 (Lc 15,11-32)]

Una casa amb les portes obertes és la metàfora domèstica d'un Déu amb els braços oberts. La raó última de les coses, el fonament de tot allò que existeix, l'energia còsmica universal, l'ésser suprem i absolut... és un pare i té els braços oberts. Un Déu a la porta, aquest és el Pare de Nostre Senyor Jesucrist.

I quan les portes estan obertes, pots entrar, però també pots sortir. Hi ha qui surt i no torna mai. Hi ha qui no surt perquè sempre s'ha trobat a gust a dins. Hi ha qui surt, i algun dia torna a entrar. Hi ha qui no ha sortit mai, però tampoc no ha acabat d'entrar. En aquesta paràbola, Jesús s'interessa per aquests dos últims casos.

El fill petit va haver de sortir per poder entrar de debò. Va haver de marxar molt lluny per arribar tan a prop. De vegades hem d'anar a l'altra punta del món per arribar a casa nostra. Conec gent que ha recorregut mig món, que ha fet incursions en les més diverses tradicions religioses, per finalment acabar abraçant la fe de la seva infància; només perquè han pogut per fi reconèixer, darrera la caricatura desfigurada d'una religió esclerotitzada, el pare amb els braços oberts.

El fill gran, sense haver sortit mai, resulta que encara no havia entrat de debò. Típic guardià de la porta que ni entra ni deixa entrar. Porta tant de temps a casa que al final es creu amb el dret i el deure de gestionar-la. Es reserva el dret d'admissió i l'administra segons uns criteris cada cop més estrets i curts de vista. Oblida que la casa no és seva, sinó del pare. I viu trist perquè té un retret a la recàmera que no ha acabat mai de disparar. Té un deute pendent amb Déu i encara no l'ha saldat: per ser tan bo i tan fidel, per no haver marxat mai ni haver trencat un plat.

I a tot això, el Pare què? Doncs ell, a la porta. Ens el trobem a la porta quan marxa el fill petit... amb les mans obertes per donar-li l'herència que li és reclamada, sense preguntar-li res. Ens el trobem a la porta quan torna el fill petit... amb els braços oberts per acollir-lo i restituir-li el nom i l'heretat, sense preguntar-li res. Ens el trobem a la porta quan arriba el fill gran de la feina i no entèn res i se n'escandalitza d'un pare injustament generós amb els dolents... per acollir-lo i convidar-lo a entrar també, d'una vegada.

Aquestes són les paradoxes de l'amor, pel que fa a Déu i a la seva casa. Cadascú té la porta de la casa com vol, qui som nosaltres per discutir-li a Déu com ha de tenir la seva?

divendres, 5 de març del 2010

TENIM UN NOM

[HOMILIA DG-TO-C03 (Ex 3,1-15)]

Al desert també s’hi pot anar fugint. Moisès busca un espai verge, que no mostri les traces del seu passat. Busca un canvi d’identitat, una operació de cirurgia estètica, un passaport nou... Busca sorra per a esborrar el nom i la història. Al desert hi anem buscant una cosa, però sempre en trobem una altra. Afortunadament.

I què és el que troba Moisès? Un nom... el seu nom. Déu li retorna el nom i la història de la qual fugia. "Moisès" vol dir “rescatat de les aigües”. No pots fugir del teu nom: oi que vas ser rescatat de les aigües?, doncs ara vés i rescata els teus de les seves aigües. Oi que algú et va ficar en una cistella a mitja nit i et va acompanyar en la teva travessia per les aigües?, doncs ara vés tu i fica el poble en una cistella a mitja nit i acompanya’l en la seva travessia per les aigües del Mar Roig.

Que trista és la vida sense algú que ens posi contra les cordes del nostre nom i de la nostra història, algú que ens doni una missió, un motiu per a enfocar la nostra vida, una orientació vàlida avui i sempre, i no només mentre duri el bon rotllo. Què trista és la vida, que inhòspit el món, si no es poden fer opcions per sempre; per por, per incertesa, per comoditat o per manca d’un Déu que ens les exigeixi i ens les validi (i ens les sostingui!).

I ara ve la segona part: un cop Moisès ha rebut la missió que va associada al seu nom, vol saber qui és aquell que l'envia, quin és el seu nom. Moisès rebrà una doble resposta.

La primera resposta és una evasiva: “Jo sóc el que sóc.” El Senyor no té nom, ell és el Nom, la font de tots els noms. Déu té nom però no té mot, ja què el nom del Senyor no pot ser retingut en un mot. Per això els jueus llegeixen una cosa i en pronuncien una altra: llegeixen “yhwh” (yahvé) i pronuncien “adonai” (el Senyor) o "ha shem" (el nom). Déu és més que un mot, una credencial, una definició, una idea... i jo afegiria també més que un sentiment i una sensació. No es pot pronunciar el nom de Déu amb els llavis, només es pot pronunciar amb la vida. I això ens dóna pas a la segona resposta.

La segona resposta és al·lusiva: “Jo sóc el Déu del teu pare, Déu d’Abraham, Déu d’Isaac, Déu de Jacob.” El Senyor és el Déu de les persones i les seves històries. El nom de Déu està ple de noms. Ell és el Déu d’Abraham, que significa “pare de molts pobles”. El Déu d’Isaac, que significa que “ha rigut” davant la increïble promesa de Déu. Déu de Jacob, que significa “l’emprenyador” perquè, malgrat ser el petit, va emprenyar fins a obtenir l’herència, prefigurant el nom d’Israel com aquell poble que no es conforma, que lluita fins i tot amb Déu i assumeix les marques que deixa aquesta lluita.

I ara ve la conclusió. Déu té un nom molt llarg, tan llarg com la història que emprèn amb el seu poble i que arriba fins a nosaltres. Dir el nom de Déu és dir tota aquesta història que per a nosaltres és salvació. I precisament salvació és, en hebreu, el nom de Jesús (Yeshua). Per a nosaltres, el nom de Déu passa per Jesús, nosaltres creiem en Déu per mitjà d’ell, nosaltres creiem en el Déu que ell va creure, la nostra fe és la seva fe, el seu nom és el nostre nom i entre tots seguim omplint de noms l’únic i inesgotable nom de Déu.

Tenim un nom... ara només falta que, com Moisès, el vulguem portar.