divendres, 26 de febrer del 2010

DEL BLANC ALS GRISOS

[HOMILIA DG-QR-C02 (Lc 9,28-36)]

Al Sudan veiem àngels vestits de fang, a Haití veiem àngels vestits de pols, a Ciudad Juárez veiem àngels vestits de sang, a Afganistan veiem àngels vestits de fum, a Tenerife veiem àngels vestits de sorra. Nosaltres els veiem així, però els seus vestits són blancs com la llum. Perquè blanc és el vestit de la santedat i de la veritat, el vestit definitiu, el vestit que conté tots els colors, abans de refractar-se: és la llum vista des de l’altra banda del prisma, des de la banda de Déu.

I és que els vestits es veuen blancs només al Tabor. Es veuen blancs només si Déu ens transfigura la mirada, és a dir si ens presta la seva. No us ha prestat mai la seva mirada? Demaneu-li, però us aviso que fa mal. Parlo d’una mirada que abraça l’horror i que a vegades el venç, però a vegades no. Parlo d’una mirada no hipotecada pel desig obsessiu, que no fagocita el que mira. Parlo d’una mirada que, de cop, ha estat alliberada de la por i de la mentida. Parlo d’una mirada que, quan menys es mira el melic, més es veu a si mateixa. Parlo d'una mirada que no es desvia davant les ferides dels altres.

Perquè aquesta és l’altra: per molt que només al Tabor es vegin blancs els vestits, el nostre destí és tornar a la vall, on els colors es difuminen i el blanc deixa pas a l'extensa gama dels grisos. L’evangeli ens diu que Pere, Joan i Jaume "estaven profundament adormits, però quan es desvetllaren, veieren la glòria de Jesús". Nosaltres també podem desvetllar-nos un dia d’aquests, si deixem que Déu ens programi el despertador. La quaresma pot ser això: deixar que Déu ens programi el despertador i ens tregui les lleganyes dels ulls. En aquesta vall on els colors es difuminen i els grisos ho anivellen tot, cal treure's les lleganyes dels ulls per veure la glòria de Jesús present en el món.

Qui ha estat al Tabor, torna a la vall, però no hi torna de la mateixa manera ni amb la mateixa mirada. Ara sap quin és el blanc que hi ha sota els grisos.

divendres, 19 de febrer del 2010

SALM 90

[HOMILIA DG-QR-C01 (Lc 4, 1-13)]

El temptador fa com qui no vol la cosa, però se'l veu venir una hora lluny. Comença disparant amb el canó gros i, poc a poc, va afinant els seus atacs. Primer li demana a Jesús que faci màgia, després l'ofereix peixet (o peixot) i, en veure que l'estratègia grollera no funciona amb Jesús, mira d'obrir bretxa amb un projectil d'alta precisió.

Quin és el projectil escollit? Atenció, és el salm 90! Què en sabeu del salm 90? És el salm de la protecció de Déu, el salm que llegim a la pregària de Completes del diumenge per anar a dormir tranquils i en pau: "Tu que vius a recer de l'Altíssim i passes la nit a l'ombra del Totpoderós..."

Un jesuita que feia de capellà a la presó em va explicar una anècdota que ve al cas. Una dona exprostituta, internada a l'hospital de la presó amb SIDA terminal, tenia la Bíblia oberta sobre el llit. Abans de que pugués fer cap pregunta, la dona va dir: "És el salm 90. Fa temps que llegeixo aquest salm, i això que diu el salm que no li passarà a qui creu en Déu és el que m'ha passat a mi. M'ha ferit la fletxa que vola de dia, m'ha tocat la pesta que s'esmuny en la fosca i l'epidèmia que a migdia fa estralls... M'han tocat totes les desgràcies, Déu no me n'ha estalviat ni una". El jesuïta li va preguntar: "I com és que segueixes resant aquest salm? Per què no tanques la Bíblia?". Li va respondre la dona: "Si no puc seguir encara resant aquest salm, aleshores, què em queda?"

Creure és seguir encara llegint aquest salm quan sembla que no hi ha "motius" per creure. Fins que descobrim que Déu mateix és l'únic motiu per creure, i que mentre tenim altres motius no acabem del tot de creure.

Apel·lo a altres dos testimonis entrevistats a La Contra de LA VANGUARDIA amb una setmana de diferència: Caddy Adzuva, periodista congoleña testimoni dels horrors genocides a l'Àfrica, declarava: "He visto cosas que nadie debería ver en su vida" (29 gener 2010). Alberto Arce, reporter de guerra, únic testimoni de l'ofensiva militar israelí Plomo Fundido, confessava: "Ver morir a muchos niños me ha hecho ateo" (4 febrer 2010).

Les dues persones han estat a l'infern i han vist el mateix horror. La primera es declara catòlica practicant, mentre el segon es declara ateu. Qui dels dos s'equivoca? O cap dels dos? La nostra fe neix o mor davant la prova, com no pot ser d'una altra manera. I la prova de debò té a veure amb això: veure morir un nen i no poder fer-hi res. I sentir aquella veu que se't clava al cor dient: "on és el teu Déu? ... A què espera a enviar els seus àngels perquè els teus peus no ensopeguin amb les pedres"?

Qui no ha passat per aquesta prova, el màxim que podem dir és que encara no és ateu o, si ho voleu en positiu, que encara no és creient, almenys no en el sentit més ple i més cristià del terme. Llavors, ens ha de passar una desgràcia per a ser cristians? Esperem que no, només faltaria, però la nostra fe és feble si es manté al llindar de la prova. I en què es sustenta llavors la nostra fe, si nosaltres no hem travessat aquest llindar? Doncs, en el testimoni d'aquells que han travessat el llindar i han cregut; en la fe d'aquells que han tornat de l'infern amb la imatge de Déu gravada al rostre. I qui són aquests sinó els màrtirs? Nosaltres esperem arribar a ser algun dia dignes d'aquesta fe.

Què és, doncs, creure? Creure és seguir llegint el salm 90 quan tens tots els motius per tancar la Bíblia i deixar de creure.

divendres, 12 de febrer del 2010

GRÀCIES PER AVISAR

[HOMILIA DG-TO-C06 (Lc 6,20-26)]

La felicitat pot arribar a ser un dels pitjors enemics de l'ànima. Massa promeses de felicitat que no són més que succedanis, agradables sensacions, narcòtics per l'ànima, opi del poble. Quanta gent que busca la "facilitat", confonent-la amb la "felicitat"... i s'extravia, com no pot ser d'una altra manera.

La felicitat, en ella mateixa, no pot ser mai un objectiu a la vida, sinó, en tot cas, la conseqüència d'una forma de viure. Jo diria una conseqüència inesperada, imprevista, que ens surt a l'encontre per sorpresa, quan menys podíem imaginar-la i quan menys créiem merèixer-la. Així és, com a mínim, la felicitat de la què ens parla Jesús.

No busqueu la felicitat! No sigueu brètols! "Busqueu el bé i la justícia i la resta ho rebreu de més a més". El bé i la justícia es busquen a costa de la pròpia vida, a costa de comprometre el propi temps, a costa del rigor i el dolor de saber què passa en el món i perquè passa, a costa dels moments de foscor, dels abandons, de les fugides i de les recapitulacions. A costa d'alguns fracassos i de molts dols fets a contracor... I, probablement, també a costa de molta felicitat fàcil i matussera.

La felicitat és quasi sempre el fruit d'una pèrdua, d'una mancança, d'una ofrena... que de cop es transmuta en guany, en consol, en do. Això és el que Jesús ens avança: "vosaltres, que sou pobres, que ploreu, que passeu fam, que fugiu... sou feliços encara que no ho sabeu, precisament perquè no ho sabeu, perquè la vostra felicitat no es recolça en la presència, en l'abundància, en l'exultança; sinó en la promesa, en l'expectació, en l'anhel". La felicitat veritable mai no és saciada, és un receptacle sempre disponible, una àmfora mai del tot curulla.

Hi ha qui es queixa aleshores: "aquesta és una actitud poruga, garrepa, fruit d'un ressentiment, d'un odi a la vida, a la capacitat humana per conquerir la felicitat i el progrés. Estem davant el típic miserabilisme cristià, aquesta infumable exaltació de la feblesa, la misèria i el dolor. Jesús ens enganya, només és feliç qui té, qui triomfa, qui rep, qui riu." Bla, bla, bla.

Se sol parlar de benaurances i malaurances referit a aquest text de l'evangeli, però Jesús no maleeix ningú, simplement es lamenta: "ai de vosaltres..." Sembla més aviat el to dolgut de qui ha fet tot el possible per alertar d'un perill a algú que no en vol fer cas: "no diguis que no t'he avisat".

Quedi clar: Jesús no vol la infelicitat dels rics, dels qui van tips, dels qui riuen, dels complaents. Jesús no vol aigualir la festa. Jesús vol advertir-nos perquè no caiguem en el parany etern. I els que tenen més perill de caure en aquest parany són els rics, els qui van tips, els qui van sobrats.

Jo m'apunto l'advertiment, ah, i gràcies per avisar.

divendres, 5 de febrer del 2010

XARXES

[HOMILIA DG-TO-C05 (Lc 5, 1-11)]

Simó no hi era entre la gent que s'aglomerava sobre Jesús per escoltar-lo. On era, doncs, Simó? Simó estava treballant, que és el que feien els pescadors decents del llac de Galilea a aquelles hores del matí. On havia de ser, si no? Simó, com tants d'altres, venia d'encallar la barca a la sorra i s'entretenia a rentar les xarxes per l'endemà.

Simó no va anar a buscar Jesús, no era dels qui el seguien i l'escoltaven... Simó havia trobat el seu lloc en el món entre les xarxes. I és aquí on Jesús el va anar a buscar. M'atreveixo a dir que és per això que Jesús el va anar a buscar. No consta que Jesús cridés a cap d'aquells que l'havien seguit fins el llac i que l'escoltaven atentament des de la sorra estant, sinó a Simó, que ni li anava ni li venia.

Una vegada, un jove amb lleugeres inquietuds metafísiques em va dir: "quan sigui més gran, si no he trobat res millor, potser em faig jesuïta". Li vaig dir: "si quan siguis més gran no has trobat res millor, és que no serveixes per a ser jesuïta". Valgui el cas d'aquest jove per il·lustrar una certa manera que tenim de prendre'ns el seguiment de Jesús: com un plat de segona taula, com aquell pot de cigrons en conserva que treiem quan ja no ens queda res més a la despensa.

Jesús no busca adeptes a la seva causa, Jesús busca deixebles per a la causa del regne de Déu i aquesta causa mereix els millors pescadors, els millors experts en xarxes. Jesús coneix i valora les moltes hores grises que Pere ha passat calant i recollint les xarxes. Són aquestes hores grises darrera les xarxes les que ens preparen remotament per poder oferir a Déu el millor que tenim, el que necessitem per a viure, i no només la bona voluntat i allò que ens sobra.

Vols anar a Haití a ajudar? Vols ser tan "invictus" com el Nelson Mandela? Vols descubrir la vacuna contra la malària? ... Doncs comença a rentar les xarxes, un dia rere l'altre, amb tot l'amor, amb tota la solidaritat, amb tota la bona voluntat de la que ets capaç.

Com ha fet el Ramir, durant 30 anys, treballant de capellà obrer a les fàbriques de l'extrarradi metropolità, abans de ser enviat a Haití a cooperar amb Fe y Alegría. Com ha fet la Mercè, durant 30 anys, treballant de metgessa a les urgències de l'Arnau de Vilanova, abans d'anar a cooperar a l'hospital de Goundi, al Txad. Com ha fet el Nicolàs, durant 30 anys, treballant de capellà i bisbe a la diòcesi de Palència, abans de renunciar a l'episcopat i anar a viure amb els més pobres de la selva boliviana. Etc.

Quan siguis un expert en xarxes, quan tinguis les mans curtides de tant raspallar les cordes, quan hagis tastat la fel amarga del pecat en la teva pròpia carn... potser aleshores Jesús se t'acosta i et diu: "ara sí, amic, ara segueix-me, ara deixa-ho tot, ara puc convertir un pecador com tu, expert en xarxes, en un pescador d'homes".

I aleshores, potser, deixaràs les xarxes i el seguiràs.