divendres, 25 d’abril del 2008

HOMILIA DG-PQ-A06
DONAR RAÓ DE L'ESPERANÇA (1Pe 3,15-18)

No voldria semblar pretensiós, però l’homilia d’avui és d’aquelles que, segons com, poden fer una mica de mal. Ho faig amb el desig sincer de que sigui un mal terapèutic i que se’n pugui extreure un bé major.

La segona lectura sol ser la lectura marginada a la missa, però és que avui Sant Pere la clava: "estigueu sempre a punt per a donar una resposta a tothom qui us demani raó de la vostra esperança; però feu-ho suaument i amb respecte". El nostre és un món necessitat d’esperança, malgrat faci aquesta cara de tedi i d’estar de tornada de tot. Ara bé, no està disposat a empassar-se qualsevol raó.

Si hi ha una raó que el nostre món no està disposat a empassar-se sota cap concepte, és la raó d’una església que esgrimeix encara l’argument d’autoritat i de preeminència social; la raó d’un concordat tant o més blindat que la constitució; la raó d’una pretesa “raó natural” que desestima per artificials totes les altres raons; la raó d’una “moral de principis” que no està disposada a dialogar sota cap concepte amb una realitat que funciona al marge d’aquests principis.

El món, ja fa temps, va decidir que era major d’edat i va demanar, primer a les bones i després a la brava, d’emancipar-se de la tutela de l’Església. L’Església lluny de reaccionar com el Pare de la paràbola es va posar molt nerviosa i porta uns quants segles barallant-se amb el fill pròdig, en comptes de sortir a esperar-lo a la porta de la casa. De quina esperança volem donar raó si no canviem radicalment d’actitud? D’esquenes al món, es poden donar coces, però no raons.

Ens pot agradar més o menys, però la nostra societat sembla estar majoritàriament d’acord en enviar-li aquest missatge a l’Església:
“Mira, agraïm les teves esmenes, escoltem les teves recances; però aquí decidim les coses per majoria parlamentària, segons la representació legítima que dóna la democràcia participativa, fins i tot les coses que afecten a la “llei natural” i a la “naturalesa objectiva de la realitat”. Si no vols perdre encara més la veu i el prestigi, t’hauràs d’anar acostumant a participar com un actor social més, amb el pes específic que et correspon, però no més. De moment, suportem les teves sortides de to, els teus tics magisterials i el teu flaire d’un altre temps. Ho fem per respecte, però cada cop costa més reprimir les ganes d’engegar-te. Sincerament, fora d’alguns energúmens que voldrien veure’t masegada i extingida, a la resta ens fa pena veure’t així. Voldríem veure’t renovada, participativa, àgil i rejovenida, però no sembles disposada. Esperem que algun dia t’adonaràs que aquest canvi és el millor per a tu i per a tots. Tant de bo no sigui massa tard”.

Hi ha alguns punts d’aquest discurs amb els què crec tenir raons de pes per a no estar d’acord, però no puc desqualificar-lo com si fos el discurs de quatre hooligans. Jo personalment no estic disposat a acceptar aquest ombrívol pronòstic: “el cristià del segle XXI o serà integrista o no serà”. Mireu que tendeixo a ser més aviat crític amb el progressisme ranci, però hi ha coses que s’ha de ser cec per a no adonar-se’n. És cert que l’Església no s’ha d’assimilar al món i no pot limitar-se a repetir el que el món ja creu saber, però l’Església està en el món i s’hi ha de fer present des de la seva particularitat, escoltant les raons dels altres i oferint raó de la seva esperança de forma creïble i respectuosa.

El món difícilment farà un pas enrere, però l’Església pot fer un pas endavant, hauria de poder-ho fer, ho ha fet en altres ocasions i ho pot fer ara. Els temps demanen urgentment un canvi en l’estructura feudalista de l’Església i una positiva adaptació al model de les societats democràtiques i pluralistes. Una adaptació no per diluir-se i perdre la seva identitat pròpia; una adaptació no per a sotmetre’s acríticament al món i als seus criteris; una adaptació no per a fer-se el modern i quedar bé; hauria de ser, en tot cas, una adaptació que ajudi a superar aquest “obstacle” institucional afegit que fa que sigui extraordinàriament més difícil de poder donar raó creïble de la pròpia esperança a aquells que la demanen.

Voldria fer-me ressò de l’exhortació de Sant Pere amb aquesta mena de manifest urgent: “no tinguem por, no ens refugiem en la fortalesa ni en la crítica sistemàtica, col·laborem a fer més creïble l’esperança que anima la nostra Església. Cadascú des del seu lloc, amb respecte però amb fermesa, ajudem a carregar la nostra gran esperança de bones raons: no de raons porugues, defensives i recriminatòries, sinó de raons creïbles, amables i profètiques”. Ningú no ha dit que sigui fàcil, però les grans dificultats han estat sempre la llavor de les grans empreses. O no?

divendres, 18 d’abril del 2008

HOMILIA DG-PQ-A05
CAMÍ, VERITAT, VIDA (Jn 14,1-12)

Què és el camí de Santiago? És només Santiago com a punt d’arribada? Són només les etapes del camí? És només l’experiència viscuda al llarg del trajecte? Per poc que un hagi fet una experiència semblant, reconeixerà que són les tres coses, íntimament lligades. No hi ha camí sense destí; no hi ha destí sense l’experiència de cada etapa; no hi ha experiència si no estem disposats a caminar.

Jesús és com el camí de Santiago, les tres coses alhora: el destí cap el qual ens dirigim, el camí que hi duu i l'experiència que dóna vida al camí. Jesús és camí, veritat i vida.

Camí
Jesús no és com un GPS que es limita a indicar el camí més directe per arribar al Pare. Jesús no es limita a donar una informació “objectiva” sobre el camí i després espavila’t. Jesús mateix és el camí, i no una simple informació. Pots saber coses del camí abans de fer-lo, et pots informar, pots buscar a les guies, pots preparar les etapes, valorar les diferents opcions; però no pots conèixer el camí abans de fer-lo. El GPS no és el camí, Jesús sí.

Tomàs i Felip han consultat el GPS de Jesús, saben algunes coses sobre la seva persona, però segueixen força desorientats: “si ni tan sols sabem on vas, com podem saber quin camí hi porta?”. I és que “saber” no és el mateix que “conèixer” (només heu de fixar-vos com s’utilitzen aquests verbs en el text per a copsar la diferència). Aquests deixebles “saben” algunes coses de Jesús, però potser encara no el “coneixen”: “Felip, fa tant de temps que estic amb vosaltres, i encara no em coneixes?”.

Veritat
Un GPS et pot fallar, un plànol pot estar mal fet, però el camí no falla, si estàs disposat a fer-lo, a no ser que sigui un camí trampós, un parany. Jesús no és un parany, com alguns van estar temptats de creure després de la seva mort. Jesús ha anat al Pare, ha recorregut des del principi fins al final totes les etapes d’aquest camí, sense saltar-se’n cap, ni per suposat la definitiva, que ha estat la més dura.

L’experiència de la Resurrecció de Jesús es podria resumir en aquesta convicció: la mort de Jesús en creu no ha estat un parany, sinó l’etapa del camí que l’ha dut definitivament al Pare. És per això que Jesús ha esdevingut el camí humà cap a Déu. Nosaltres sabem del cert que qui va per aquest camí arriba al Pare, més tard o més d’hora, més conscient o menys, més accidentat o menys, però arriba al Pare: “qui m'ha vist a mi ha vist el Pare”.

Vida
I qui fa el camí comença a “veure” el destí cap el qual es dirigeix molt abans d’arribar-hi: el comença a assaborir, a pressentir, a desitjar, a experimentar els seus efectes en la pròpia carn... el comença no només a “veure”, sinó també a “viure”. El destí cap el qual ens dirigim deixa de ser un simple nom i comença a ser una història, personal i entranyable, en aquest cas, la història de Déu amb nosaltres i de nosaltres amb Ell.

Amb Jesús passem del “saber” al “conèixer” i del “veure” al “viure”, però això seria insuficient si no passéssim també del “viure” al “fer”: “qui creu en mi, també farà les obres que jo faig, i encara en farà de més grans, perquè jo me'n vaig al Pare”. La promesa és increïble, ho sé, i l’empresa descomunal, però no som nosaltres qui ho diem, sinó ell, i si ho diu ell, va a missa.

divendres, 11 d’abril del 2008

HOMILIA DG-PQ-A04
EL PASTOR I ELS LLADRES (Jn 10,1-10)


Hi ha molts lladres que s’introdueixen a la pleta per algun forat de la tanca i esvaloten les ovelles. Venedors de fum, en diuen uns, la qüestió és que passen pel que no són i prometen el que no tenen. Què és el que diuen aquests lladres per enganyar les ovelles?

Diuen, per exemple, que només la més forta sobreviu allà a fora, que el món està ple de llops i que si no trepitges fort i no domines quatre idiomes, se’t cruspeixen. Diuen que l’únic que importa és la llana, és a dir el vestit i l’aparença, la marca. Si vols cotitzar quan vingui l'esquilador, procura lluir una bona llana, o la llana més original, o simplement la més alternativa, però llana, en definitiva.

Aquests lladregots fan tot el possible per a convèncer les ovelles de que fora de la pleta no hi ha res que valgui la pena, que el món exterior està ple d’amenaces, que enlloc com a casa, que des del sofà i amb el comandament a distància ja es veu bé tot el què val la pena veure. A la pleta, tancadetes, les ovelles són més dòcils i més manipul·lables.

Per a mi, aquests són els més perillosos, perquè són els més mentiders i els qui fan més mal a les ovelles. Els fan creure que això de la porta oberta és un mite, que sempre ha estat tancada, que tots els que ho intenten fracassen i que mai no tornen: “mira Jesús, ho va intentar, anava de bon pastor, però va fracassar i la feinada va ser aleshores tornar a ficar dins la pleta totes les ovelles dispersades”.

Són els profetes de les quatre parets, de les faves contades, contades per ells, és clar. Els profetes del “tú sí que vales porque yo lo digo, en cambio, tú sí que no vales porque no eres amazing, que no ves que yo soy dios y tú un enano”.

La pleta més evolucionada de tota la història, la pleta més modernitzada, la pleta més I+D, la pleta més informada y més globalitzada, resulta que és, al mateix temps, la pleta més alienada. Com pot ser? En què ens hem equivocat? Massa pastors, crec jo, que en realitat eren lladres.

Si saps el que és entrar i sortir lliurement per la porta; si has estat a fora i has encarat els perills amb confiança, conscient que no hi ha perill més gran que el de no voler sortir; si has sentit algun cop la seva veu i com et crida pel teu nom; si t'has sentit estimat pel que ets, amb o sense llana; si has tingut la sort de conèixer aquest Pastor que ha donat la seva vida perquè tu recuperis la vida que et volien robar els lladres, aleshores, permet-me que t'ho digui, no et pots resignar a que la pleta segueixi amb la porta tancada i a que les tanques segueixin foradades.

divendres, 4 d’abril del 2008

HOMILIA DG-PQ-A03
ENCARA NO EN TENIM PROU? (Lc 24,13-35)

És veritat que fa tres dies que vas marxar i que ja et comencem a oblidar. Hagués estat bé, però no ha estat. Tornem a casa, discutint pel camí, desconcertats, amb el regust amarg d’una cosa que s’ha acabat abans d’haver-se acabat. Hi ha un no sé què que no acabem de saber què. Tanmateix, amb això, no en tenim prou.

És veritat que camines amb nosaltres, encara que no et reconeixem. Com un foraster que ho pregunta tot, com si no sabessis res. Ho vols sentir de nou, dels nostres llavis: com estem, què ens passa per dins, què ens preocupa, què esperàvem, perquè no estem satisfets, què és el que no entenem... Et fas proper d’una forma tan discreta que, amb això, no en tenim prou.

És veritat que unes dones ens han dit, que uns testimonis ens han confirmat, que uns veïns ens han esverat, que uns companys de feina ens han descol·locat. Perquè diuen que és viu, perquè diuen que ha ressuscitat... però nosaltres no l’hem vist i, amb això, no en tenim prou.

És veritat que les Escriptures encenen unes brases amagades al fons del cor quan les poses a prop. És veritat que les Escriptures es comprenen d’una forma nova quan es llegeixen a la llum de la teva mort incomprensible... però, amb això, no en tenim prou.

És veritat que quan tenim el cor escalfat i l’ànima assedegada, aleshores, tu fas el gest de marxar, com si anessis a passar de llarg. Ja sabem que no vols que sigui una escalfor passatgera ni una ruixada ocasional. Ara ja tenim clar que volem que restis, que et quedis amb nosaltres i que acabis el que has començat. I és per això que encara no en tenim prou.

És veritat que la teva forma de seure, de cedir el lloc a taula, de fer-nos sentir com a casa, de mirar de reüll el gibrell amb l’aigua, d’encomanar una pau que esvaeix tots els neguits i de fer-nos riure de les nostre pròpies cabòries com si fossin les d’un altre... És veritat que tot això té un no sé què de familiar i d’entranyable, però, amb això, no en tenim prou.

És veritat que la teva manera de prendre el pa és diferent a totes les altres. La teva manera d’aclucar els ulls, sense afectacions, per donar-li les gràcies a l’hoste secret de l’ànima. La teva manera de partir el pa sense ferir-lo i de fer-lo circular com si fóssim cinc mil al voltant de la taula. Però, per molt que sembli mentida, encara no en tenim prou.


És veritat que quan et teníem a tu, entre nosaltres, quan els nostres ulls s’obrien, quan la resurrecció deixava de ser una hipòtesi i el Ressuscitat deixava de ser un fantasma, aleshores, has desaparegut i ens has deixat la imatge del teu rostre, més nítida que mai, gravada a l'ànima.



És per això que tornem a Jerusalem on ens esperen tots aquells i aquelles que ja han perdut la por. És per això que ara, ara sí, ja en tenim prou.