divendres, 30 de març del 2007

HOMILIA DG-SS-RAMS
MEMORIA PASSIONIS (
Lc 22,14-23,56)

Jesús d'Esparreguera
Avui, tot fent memòria de la Passió de Nostre Senyor, mirant Jesús crucificat, em feia tot un plegat de preguntes i reflexions sobre la mort.
¿Per què és tan important per als cristians la Passió de Jesús, fins al punt de col·locar-la al centre de la nostra fe? ¿Per què mantenim amb tanta insistència la memoria passionis? ¿Com és que no en tenim prou amb la memoria vitae?

Els musulmans admiren i aprecien profundament el profeta Jesús i, tanmateix, eludeixen la seva mort; tal com feien alguns corrents gnòstics del cristianisme primitiu, pels quals la mort no era digna de Déu i, en conseqüència, no podia afectar realment al seu Fill. Per a tot aquest corrent, la passió de Jesús no és més que un simulacre exemplificador, una mena d’acte sacramental amb moralina final. Jesús va disfressat d’home durant la Passió, camuflant la seva veritable identitat divina durant el temps que dura l’acte sacramental. Fa veure que pateix, que se sent abandonat, que plora sang, que sucumbeix sota el pes de la creu, que s’ofega, que crida i que, finalment, expira. Tot molt creïble, tot molt edificant. Però quan cau el teló, Jesús es lleva la disfressa d’home i torna a ser déu impassible i etern. Aquí el teniu, el Jesús que tots estàvem esperant, tal com nosaltres l’havíem imaginat i no com l’església ens l’ha volgut vendre, amb tots vosaltres: “Jesús d’Esparreguera”. En fi, amb tot el respecte, permeteu-me la ironia.

Memoria mortis
Vivim en una societat agnòstica en les formes i gnòstica en el fons. No sabem el que creiem i no volem creure el que sabem. Sabem que morirem, però no ho volem creure. ¿On trobem la mort en la vida pública i en la consciència de la societat moderna? Per dir-ho en poques paraules: públicament no la trobem ja en absolut. La trobem només representada, sempre a través del filtre líquid d’una pantalla, ja sigui exagerada o bé disminuïda, però ja no viscuda, acompanyada, celebrada... Les percepcions mediatitzades transmeses pels mitjans de comunicació reprimeixen i desplacen les genuïnes experiències de la realitat, i quan aquestes arriben, és clar, no ens les podem creure.

Valgui el testimoni d’aquesta amiga davant una experiència traumàtica: “Ahir una dona es va tirar pel balcó... Jo no vaig veure com es tirava... per sort. Un senyor va baixar corrents i plorant. Un noi l'abraçava. Ella no es movia. Va venir l'ambulància i ella no es movia. Li prenien el pols i no... no en tenia. No m'ho puc treure del cap. Es va tirar. No era pas un joc, era real. Es va tirar, Marc. No m'ho puc creure.”

Memoria vitae
En un pla menys traumàtic, quan una persona mor, rares vegades la seva mort succeeix a casa, envoltat de la seva família i els seus amics, sinó gairebé sempre en hospitals i, dins d'ells, en unitats de cures intensives o en habitacions per a moribunds. Els metges no poden fer ja res per ell, i llavors, perquè no causin malestar als altres pacients, se'ls trasllada de les sales a habitacions separades, on el moribund mor sol. Els cementiris estan situats lluny, als afores de les poblacions. Les empreses funeràries s'encarreguen de tot, de manera que els parents no han de preocupar-se per a res de l'enterrament. "La vida continua": aquest és l'únic consol que es xiuxiueja. Sembla com si els moribunds i les persones afligides per la desgràcia volguessin disculpar-se: "No us prengueu tantes molèsties". I tots desapareixen.

La mort és un tabú i es reprimeix inconscientment el dol i el condol. Cada vegada és més freqüent que a les grans ciutats no s'enterri ja la gent, sinó que es procedeixi a incinerar els seus cadàvers i a escampar les seves cendres. Volem conservar només la memòria de la vida i pensem que l’única manera de fer-ho és esborrant tota traça de la mort. Aquell difunt no ha mort, només ha viscut, i de la vida ha passat de cop al no-res. No hi ha més preguntes a fer.

Memoria passionis
El fet de reprimir la mort fa que mostrem insensibilitat, apatia i infantilisme. Per mitjà de les nostres repressions matem l'amor a la vida sencera. Si reprimim nostres pròpies angoixes i no prenem temps per a plorar els nostres difunts, no ens commourà ja cap dolor aliè. La mort reprimida difon una indiferència paralitzadora. La incapacitat per a plorar les desgràcies es converteix en incapacitat per estimar.

Per contra, la persona que manté la consciència de la mort, sap conservar també l'amor a la vida, a tota vida, a la vida en comú, a la vida sencera, per tant, també a aquest moment fonamental de la vida que en diem "mort". El pensar en la mort ens fa prudents per a la vida. Però ¿en què consisteix aquesta prudència? ¿Com trobar coratge per a una vida que està marcada per la mort?

Són preguntes que em feia avui, tot fent memòria de la Passió de Nostre Senyor, mirant Jesús crucificat, a les portes d’una Pasqua que mai no acabem de creure que sigui del tot nostra.

divendres, 23 de març del 2007

HOMILIA DG-QR-C05
DIBUIXANT A TERRA (Jn 8,1-11)


Jesús catedràtic

Recentment, en ocasió de la publicació d’un llibre sobre Jesús, hi ha hagut un cert debat sobre la suposada cultura o incultura de Jesús. ¿Era Jesús un analfabet? Hi ha raons a favor i en contra. No sé del cert si Jesús sabia escriure o no, el que sí puc afirmar, després de llegir aquest passatge de l’evangeli de Joan, és que Jesús era catedràtic. No havia fet oposicions, però ell exercia de catedràtic com si tingués el títol. Un títol avalat, pel que sembla, tant pels amics (la gent que se l’escolta amb avidesa) com pels enemics (els fariseus i mestres de la llei que li presenten un cas delicat tot sol·licitant el seu veredicte).

En efecte, el catedràtic és aquell a qui se li cedeix la cadira per a què pugui impartir els seus coneixements amb autoritat, pròpiament, és aquell que ensenya assegut. Jesús no té cadira, però té prou autoritat com per a ensenyar assegut, no li cal gesticular des de la trona. Doncs bé, ens trobem amb Jesús catedràtic, ensenyant la gent amb exemples i comparances que feien agradable i entenedora la seva innovadora manera d’entendre Déu i la seva Llei. I, ¿quina millor manera d’explicar les coses que fent dibuixets? Tots agraïm quan el mestre agafa el guix i comença a fer gargots a la pissarra: allò que ens entra per l’oïda, queda més ben enregistrat si també ens entra per la vista.

Una lliçó magistral

A tot això, irrompen en plena explicació els sorollosos de sempre, els boicotejadors. Anem a posar a prova el “catedràtic”, diuen amb tota la sorna. Heus ací els veritables transgressors de la Llei, ells que la coneixen millor que ningú i que la utilitzen contra tothom menys contra ells mateixos. Ells, que s’hi posen dempeus a la càtedra de la Llei, com si fos seva i no de Déu. Una dona sorpresa en flagrant adulteri és aquest cop l’esquer que els boicotejadors utilitzaran contra Jesús. Ells drets i amb el posat amenaçant, Jesús ajagut i amb el cap cot. Ells escridassant i gesticulant afectadament, Jesús callat i dibuixant al terra. Ells amb pedres a la mà, Jesús amb el dit pelat. Entre els uns i l’altre, la dona arraulida i tremolant, esperant el càstig. Mentrestant, Jesús fa gargots al terra.

Em sorprèn la insistència de l'evangelista en aquest detall aparentment insignificant, ¿quina importància pot tenir que Jesús s'entretingui dibuixant a terra amb el dit? Proposo un exercici d'imaginació contemplativa, ningú no va parar esment als gargots que Jesús catedràtic va deixar gravats aquell dia a la "pissarra" del temple, una veritable lliçó magistral per a l'eternitat, en tres dibuixos.

Una ratlla, una creu i un cercle

Jesús dibuixa una ratlla, com al film “La passió de Crist” de Mel Gibson, la mateixa ratlla que fa el pastor amb la vara davant les seves ovelles, quan sent que ronda el llop: no passarà! El bon pastor embena l’ovella ferida i se la carrega al coll; el llop enfunda les seves dens esmolades i recula. Com diu la mare de la
Helen Prejean al film “Pena de mort”: “els braços d’una mare són forts quan la seva filla està en perill.” ¿No us recordava la mare Teresa de Calcuta a una soca de vinya: rebregada i petita però forta? Així deu ser la vara de l’amor de Déu als ulls del llop. La vida de molta gent és com aquesta ratlla preventiva davant el mal i la injustícia.

Jesús dibuixa també una creu, dues ratlles que s'entrecreuen per la meitat. El pastor només té una vara i sap molt bé que es pot trencar. L’amor pot frenar l’odi fins a un cert punt, però ¿què passa si l’odi no enfunda les dents i recula? ¿Què passa quan l’odi es fa fort i s’encara amb el pastor, malgrat la seva vara? ¿Què passa si fracassa l’amor? ¿I si el mal travessa la ratlla? Jesús està davant d’aquesta prova igual com estarà davant la creu, sense més garanties que Déu i la seva paraula: “estic a punt de fer una cosa nova que ja comença a néixer, ¿no us n’adoneu?” (Is 43,19). Quan el mal creua la ratlla, Déu estima fins a l'extrem, si fa falta, fins a la creu.

Jesús, finalment, dibuixa un cercle. A dins hi fica la dona, però també hi voldria ficar els seus acusadors. L’única condició per entrar dins aquest cercle és no portar pedres a les mans. La pedra ens autodestrueix pel poder mateix de l’odi que desperta en nosaltres. Jesús vol salvar la dona i, al mateix temps, vol salvar els seus acusadors. Exemple pràctic del que significa estimar els enemics: no vol dir anar amb ells a Portaventura; vol dir ser capaç de donar el primer pas per tal de trencar la cadena de l’odi. “Qui estigui lliure de pecat...”, un cop més el pecat és la nostra taula de salvació. Oh felix culpa! tal com exclamarem exultants la nit del dissabte sant. Començant pels més vells, van anar recordant les moltes vegades que Déu no els ha volgut apedregar, malgrat estar en tot el dret de fer-ho. La salvació comença quan Déu, aguantant-nos la mirada, ens dóna el coratge per deixar anar la pedra que ens confisca les mans i el cor. Desarmats, podem entrar per fi dins el cercle. Dins aquest cercle, estem salvats: ni tan sols el dimoni ens pot acusar, encara que tingui raó.

dissabte, 17 de març del 2007

HOMILIA DG-QR-C04
UN HOME TENIA DOS FILLS (Lc 15,1-3.11-32)


Aquest home acull els pecadors

Una de les dades més fidedignes de l’evangeli és el fet, a bastament consignat, de que a la mala gent li agradava Jesús, el que deia i el que feia. Se li acostaven tots els desrengats, els que fan ràbia, mania i pudor... bé, a Jesús sembla que no li’n feien pas. Jesús s’encaparra a no donar ningú per perdut, per impossible que sembli, i ¿sabeu per què ho fa així? Perquè Jesús creu en Déu i creu que Déu és així.
La paràbola del fill pròdig (que en diem nosaltres), forma part d’una trilogia de paràboles que conformen el capítol 15 de l’evangeli de Lluc: l’ovella perduda, la moneda perduda, el fill perdut. Aquestes tres paràboles són una llarga resposta a la crítica que va rebre Jesús de la gent benpensant de l’època. La gent benpensant dóna de seguida per perdut allò que té difícil recuperació. Més val dedicar els esforços a allò que té futur que no a aquells que no en tenen. La gent benpensant té més alegria per noranta-nou justos que no necessiten conversió que per un pecador que es converteix. Per això els sembla una imprudència sortir a buscar una ovella que s’ha perdut, probablement la més inútil, deixant les altres noranta nou desateses. Per això els sembla una pèrdua de temps buscar una monedeta de no res, quan pots recuperar-la ràpidament amb un cop de fortuna a la borsa.

Hi ha dos tipus de gent

Hi ha dos tipus de gent, la “bona gent” i la “mala gent”. La “mala gent”, com el fill petit de la paràbola, dilapida els seus béns portant una vida dissoluta (per ser més explícits, el text grec diu que es va gastar els diners amb pornon, és a dir, amb prostitutes). El problema de la “mala gent” està molt clar, és evident, groller: embriagar-se, drogar-se, maleir, robar, fornicar... Han tocat fons i, ni que sigui per manca de recursos, no es poden seguir enganyant. Quan ja no pots tirar més avall, pots fer dues coses: quedar-te on estàs i seguir remenant la femta, o bé fer confiança a algú i començar el llarg i difícil camí de retorn a la casa paterna. Les opcions s’aclareixen molt quan has tocat fons.
Penso que és per aquest motiu que la mala gent envoltava Jesús: sabia parlar des del fons als qui havien tocat fons. Amb Jesús, ni que fos de forma purament intuïtiva, la gent experimentava fins a quin punt Déu és present a tots els racons, per foscos que semblin, no com a jutge implacable, sinó com a pare amatent: “si m'ajeia als inferns, també t'hi trobo.” (Sl 139,8)

He pecat contra el cel

Per això em fa gràcia quan algú diu o fa alguna cosa amb la intenció d’ofendre Déu i després et mira a veure si t’ha impressionat, a tu, que se suposa que ets el seu guàrdia jurat. Perdoneu, però se m’escapa el riure. L’ofensa a Déu no és mai una ofensa directa, és com si volguéssim tocar el cel amb una pedra, l’únic que aconseguirem tirant pedres al cel és que ens caiguin al damunt, i això sí que pot ofendre Déu: que una de les nostres pedres llançades contra ell impactin sobre el cap d’un altre. Només allò que ofèn el germà, ofèn veritablement Déu.
Amb la intenció d’ofendre Déu, el maleeixo, blasfemo, em castigo, m’embriago, renego de tot i de tots, envio tothom a pastar fang... quina bestiesa! No tinc ni idea de qui és Déu. Déu està de tornada de tot això, molt més enllà, ens espera a l’altra banda, pacientment, i el més increïble: a mi em pot semblar una bestiesa, però a ell no: no jutja, surt a rebre’ns com si fos el primer dia, amb una abraçada que fon el metall i esmicola la pedra.

El seu pare el veié i es commogué

El pare no s’està a l’interior de la casa lamentant-se de la marxa del fill, repassant depressivament cada racó que ha deixat buit la seva absència, gemegant: “¿recordes quan érem tots a taula?”. No, el pare no lamenta ni gemega, el pare surt a la porta de casa, cada dia, com un sentinella, atalaia l’horitzó i espera. ¿Quina fe és aquella que no creu que Déu pot fer tornar el fill? ¿no s’assembla massa la nostra fe a la dels pagans que necessiten mil proves per a creure, que necessiten el concurs d’un nigromant per a mantenir l’esperança?
Però jo encara afegiria més, només un Déu que s’ha perdut és un Déu que es pot retrobar. Molta gent ha perdut Déu pel camí, per culpa de l’Església, per culpa de la modernitat, per culpa dels altres, per tantes culpes que no són mai nostres... Tant se val, el fet és que, havent perdut Déu, alguns el volen recuperar. Déu es fa el trobadís, ell que no ha marxat mai. Només qui ha perdut Déu el pot retrobar i pot experimentar aquesta alegria que supera tota altra alegria. I parlo d’una alegria a l’alçada de l’alegria de Déu. Només si ens deixem abraçar per ell com a fills, i no com a gent que treballa per un jornal, podem participar de l’alegria que supera tota alegria, una alegria molt de sobre de les nostres alegries interessades, l’alegria que experimenta Déu mateix “perquè aquest germà teu era mort i ha tornat a la vida, estava perdut i l'hem retrobat”.

El fill gran tornà del camp

Només qui ha perdut coneix l’alegria de retrobar, només qui s’ha perdut coneix l’alegria de ser retrobat. És el problema de la “bona gent”, el nostre problema: no ens hem perdut mai i hem experimentat poc o gens la necessitat de ser retrobats. Som com el fill gran de la paràbola: tan complidors, tan com cal, tan dels de casa, tan dels nostres... que, al final, no només ens creiem amb dret sobre la nostra part d’herència, sinó també sobre la dels altres.
Compadeixo la fe trista de qui, potser perquè no l’ha perdut mai, no ha necessitat mai de trobar Déu. Fe rutinària, feta de drets adquirits i no posats en dubte, de mirades de menyspreu, de “sempre s’ha fet així”, de retrets dissimulats: “fa molts anys que et serveixo sense desobeir mai ni un de sol dels teus manaments, i tu encara no m'has donat un cabrit per a fer festa amb els meus amics.”
L’evangeli d’avui és una bona notícia també per a la “bona gent”: Déu uneix allò que l’home separa: els qui ens creiem bons i els qui som manifestament dolents estem convidats a fondre’ns en una mateixa abraçada, a exultar davant una mateixa alegria, a participar d’una mateixa taula i d’una mateixa herència, amb una sola condició: que no donem per perdut allò que Déu no dóna per perdut, ni que siguem nosaltres mateixos.

dimarts, 13 de març del 2007

MITOS


Hoy el juglar aplaudido se llama Narciso
y Ulises da conferencias los jueves en el Ateneo.
Dioniso luce un afeitado perfecto
y le da consejos a Fausto dos veces por semana.
Juana de Arco confiesa arrepentida:
“Frailty, thy name is woman”
y Hamlet, convertido a la paleoantropología,
llena de cráneos numerados la nevera.
Le han cambiado a Sísifo la piedra por un teléfono
y la cuesta por un despacho
y Ariadna, al bajar del metro,
ha cortado el hilo y se ha marchado.
Adán y Prometeo repasan riendo los tiempos primeros,
propicios al acecho del buitre y la serpiente,
mientras Eva y Pandora comentan distraídas
la subida del precio del dinero.
Hércules y Teseo discuten acalorados
si el mejor amigo del hombre
es el toro bravo o el centauro;
mientras Edipo, con el pelo al cero,
sigue babeando en un rincón
de un internado para niños ciegos.
Lear es un mendigo
y David, auxiliar palafrenero;
Dédalo los dibuja con un pie en la tierra
y otro en el cielo.
En el Olimpo enmohecido de los héroes
un celador llamado Orfeo,
apaga las luces a las nueve en punto,
canta una nana y, poco a poco,también apaga el verbo.

FOTO-COMENTARI PUBLICAT A http://www.pastoralsj.org/ // PARA PENSAR

dissabte, 10 de març del 2007

HOMILIA DG-QR-C03
UN NOM PLE DE NOMS (Ex 3,1-15)

Moisès va fugir lluny del faraó


Al desert també s’hi pot anar fugint. Moisès busca un espai sense marques, immaculat, verge, que no mostri les traces del seu passat. Busca un canvi d’identitat, una operació de cirurgia estètica, un passaport nou... Busca sorra per a esborrar el nom i la història.
Moisès porta molts de temps buscant bardisses per alimentar les ovelles del seu sogre. Tant se val una o una altra, no són més que bardisses. Però, de cop, una bardissa sobresurt de totes les altres. En allò més fungible, més insignificant, més anodí... un foc. En allò més comú, més familiar, més sabut... una veu. Aquest és l’espectacle extraordinari que treu Moisès del seu ensopiment. Perquè al desert hi anem buscant una cosa, però sempre en trobem una altra. Afortunadament.

Trepitjant terra sagrada


Moisès reacciona descobrint-se els peus i cobrint-se el rostre. La nuesa del peus revela la nuesa de la persona: sense protecció, sense defenses, sense artificis. Revela també la nuesa de la voluntat, la disponibilitat per a deixar-se calçar per Déu, per a deixar-se encaminar per ell, per a deixar-se escollir i estimar per ell, a la seva manera i no a la nostra.
Si els peus són oferiment, el rostre és encara envaniment. Només podem mirar Déu des de la veritat i Moisès és encara mentida, falsedat, fugida i por. Però Moisès no gosava mirar Déu per una raó encara més profunda: veure Déu és veure el que Ell veu, i això ja fa més mal. Tots voldríem estarrufar-nos en la contemplació estàtica d’un Déu-bellesa pura, d’un Déu-ordre pur, d’un Déu-equilibri pur, d’un Déu-energia pura. Però el Senyor no és un Déu estàtic, eternament escarxofat en la seva divina divinitat.

¿Què és el que veu Déu?


La descripció no pot ser més clara: “He vist les penes del meu poble al país d’Egipte i he sentit el clam que li arrenquen els seus explotadors. Conec els seus sofriments.”
¿I ara què? Moisès porta molts anys fugint precisament d’allò que veu el Senyor. Però, ¿com puc fugir de mi mateix, de la meva veritat més pregona, del meu nom i de la meva història?: “¿On aniria lluny del teu esperit? ¿On fugiria lluny de la teva presència? Si pujava dalt al cel, hi ets present, si m'ajeia als inferns, també t'hi trobo.” (Sl 139,7)
Déu ens retorna sempre el nom i la història de la qual fugíem: “Moisès, Moisès”. Moisès vol dir “rescatat de les aigües”. No pots fugir del teu nom: oi que vas ser rescatat de les aigües, doncs ara vés i rescata els teus de les seves aigües. Oi que algú et va ficar en una cistella a mitja nit i et va acompanyar en la teva travessia per les aigües, doncs ara vés tu i fica el poble en una cistella a mitja nit i acompanya’l en la seva travessia pel desert.

La missió de Déu


Moisès ha passat de la visió espectacular a l’audició de Déu, els ulls poden enganyar, però les oïdes no. A la Bíblia, l’oïda és més fiable que l’ull. A Déu, el sentim com a vocació, com a crida, com a missió.
Que trista és la vida sense algú que ens posi contra les cordes del nostre nom i de la nostra història, algú que ens cridi pel nom, ens separi (ens prefereixi) i ens doni una missió, un motiu per a enfocar la nostra vida, una orientació vàlida avui i sempre, no només per avui, per demà, per mentre duri el bon rotllo, sinó per sempre. Què trista és la vida, que inhòspit el món, si no es poden fer opcions per sempre; per por, per incertesa, per comoditat o per manca d’un Déu que ens les exigeixi i ens les validi (¡ens les sostingui!).

El nom de Déu


Ara que Moisès ha rebut una missió, vol les credencials: què haig de respondre quan la gent em pregunti “¿de part de qui?” Faltaria més, ja que em compliques la vida, dóna’m credencials que m’obrin portes i em justifiquin davant els altres, no estic disposat a fer el ridícul. El Senyor respon Moisès per partida doble: amb una resposta evasiva i amb una al•lusiva.
L’evasiva és la primera resposta: “Jo sóc el que sóc.” El Senyor no té nom, ell és el Nom, “ha shem”, la font de tots els noms, perquè ho és de tots els vivents. Déu té nom però no té mot, ja què el nom del Senyor no pot ser retingut en un mot. Per això els jueus llegeixen una cosa i en pronuncien una altra: llegeixen “yhwh” (yahvé) i pronuncien “adonai” (el Senyor). Déu és més que un mot, una credencial, una definició, una idea... i jo afegiria també més que un sentiment i una sensació. No es pot pronunciar el nom de Déu amb els llavis, només es pot pronunciar amb la vida, i això ens dóna pas a la segona resposta.
La segona resposta és l’al•lusiva: “Jo sóc el Déu del teu pare, Déu d’Abraham, Déu d’Isaac, Déu de Jacob.” El Senyor és el Déu de les persones i les seves històries. El nom de Déu està ple de noms, igual que el seu rostre està ple de rostres. Ell és el Déu d’Abraham, que significa que ha estat fet, malgrat la seva edat, “pare de molts pobles”. El Déu d’Isaac, que significa que “ha rigut” davant la increïble promesa de Déu. Déu de Jacob, que significa “l’emprenyador” perquè malgrat ser el petit va emprenyar fins a obtenir l’herència, prefigurant el nom d’Israel com aquell poble que no es conforma, que lluita fins i tot amb Déu i assumeix les marques que deixa aquesta lluita.

Un nom molt llarg


Moisès serà empeltat en aquesta llarga tija del nom de Déu. La fe, la promesa, la perseverança i, ara, l’alliberament. Déu té un nom molt llarg, tan llarg com la història que empren amb el seu poble i que arriba fins a nosaltres. Dir el nom de Déu és dir tota aquesta història que per a nosaltres és salvació. Dir el nom de Déu és creure el que creu un altre que per a tu és digne de confiança. Hem cregut la fe dels nostres pares, padrins, d’aquell amic, d’aquella persona que ens va marcar... Ens hem trobat dient sí a la fe d’un altre: sí, jo crec això mateix que creus tu, perquè intueixo que és veritat; que així com ha donat sentit a la teva vida, en pot donar a la meva; així com és la força que tens tu per estimar, també voldria tenir-la jo...
Més en concret, dir el nom de Déu és dir “Yeshua”, “Déu salva”. Per a nosaltres, el nom de Déu passa per Jesús, nosaltres creiem en Déu per mitjà d’ell, nosaltres creiem en el Déu que ell va creure, la nostra fe és la seva fe, el seu nom és el nostre nom i entre tots seguim omplint de noms l’únic i inesgotable nom de Déu.

dissabte, 3 de març del 2007

HOMILIA DG-QR-C03
EL VESTIT BLANC (Lc 9,28-36)

Vestits de blanc
Mireu quina descripció fa el profeta Daniel de l’ancià que jutja les quatre bèsties que devoren la terra:
"es va asseure un ancià carregat d’anys, el seu vestit era blanc com la neu, i els seus cabells, com llana blanquíssima." (Dn 7,9) El segon llibre dels Macabeus parla d’un estrany personatge que els anima en la persecució: "no eren gaire lluny de Jerusalem, quan se’ls va aparèixer un cavaller vestit de blanc que els guiava, brandant les seves armes d’or." (2Ma 11,8) Mateu descriu així l’àngel que anuncia a Maria Magdalena que Jesús ha ressuscitat: "resplendia com un llamp, i el seu vestit era blanc com la neu." (Mt 28,3) El llibre de l’Apocalipsi (Ap 6,11) ens diu que "van donar un vestit blanc a cada un" dels "qui havien estat immolats per causa de la paraula de Déu i del testimoni que n’havien donat."

Blanc és el vestit de la santedat i de la veritat, el vestit definitiu, el vestit que conté tots els colors, el vestit multicolor de Josep (
Gn 37,3), però abans de refractar-se, la llum vista des de l’altra banda del prisma, des de la banda de Déu.
Blanc és el vestit de la nostra humanitat ferida, perseguida, humiliada, recolzada només en una esperança vulnerable però certa: un cavaller amb armes d’or i no de ferro, amb-or, amor.
Blanc és el vestit dels àngels que anuncien la vida a la porta dels sepulcres oberts del nostre món. A Libèria veiem àngels vestits de fang, a Calcuta veiem àngels vestits de fum, a Cali veiem àngels vestits de sang, a Bagdad veiem àngels vestits de pols, a Tenerife veiem àngels vestits de sorra. Nosaltres els veiem així, però els seus vestits són blancs com la llum.


La mirada transfigurada
Els vestits es veuen blancs només al Tabor i dins el núvol. Blancs es veuen els vestits només si Déu ens transfigura la mirada, és a dir si ens presta la seva. ¿No us han prestat mai la mirada de Déu? Fa mal de tant lluminosa, i no parlo d’aures i d’energies estranyes.
Parlo d’una mirada que abraça l’horror i que a vegades el venç, però a vegades no.
Parlo d’una mirada no hipotecada pel desig obsessiu, que no fagocita el que mira, sense apoderar-se’n, sense fer-lo miques.
Parlo d’una mirada que, de cop, ha estat alliberada de la por i de la mentida, que deixa anar la carta que tenia amagada sota la màniga perquè ja no té por de perdre la partida.
Parlo d’una mirada que, quan menys es mira el melic, més es veu a si mateixa, i descobreix els altres com tants altres fragments de la mirada transfigurada de Déu.
¿Mai no us heu lliurat sense reserves a una mirada franca, transparent, oceànica? ¿De debò que no heu mirat mai així?


Els colors de la vall
Perquè aquesta és l’altra, per molt que només al Tabor i dins el núvol es vegin blancs els vestits, el nostre destí no és fer tres cabanes, sinó tornar a la vall de la vida, on els colors es difuminen i el blanc deixa pas a la extensa gama dels grisos. El Tabor, que abans era èxtasi, ara és resistència. El núvol, que abans era esglai, ara és fermesa. Però no són coses diferents, és la mateixa cosa, la mateixa veritat abans manifesta i ara velada, el mateix Déu que estima i que es lliura, la mateixa humanitat que es reconeix i que s’extravia.

L’evangeli ens diu que Pere, Joan i Jaume estaven adormits profundament i que només quan es desvetllaren veieren la glòria de Jesús. Nosaltres també podem desvetllar-nos un dia d’aquests, si deixem que Déu ens programi el despertador. La quaresma pot ser això: deixar que Déu ens programi el despertador i demanar que ho faci quan abans millor. En aquesta vall on els colors es difuminen i els grisos ho anivellen tot, cal anar ben despert per veure la glòria de Jesús present en el món.
La glòria de Déu com una torxa encesa que passa enmig d’una realitat partida i escindida per establir una aliança, tal com llegim a la primera lectura (Gn 15,17). Déu mira els nostres cors partits i hi posa foc per cicatritzar-los. Déu mira la nostra societat escindida i hi posa àngels per a reconciliar-la. Déu mira aquesta humanitat ennegrida i, amb sola la seva mirada, la vesteix de blanc, la deixa com una núvia engalanada per a les noces.
Aquell qui ha estat al Tabor, torna a la vall, però no hi torna de la mateixa manera ni amb el mateix vestit.