divendres, 30 de setembre del 2011

SARA MAGO

HOMILIA DG-TO-A27 (Mt 21,33-43)

Al voltant de la concessió del premi nobel de literatura, els periodistes li van preguntar a Esperanza Aguirre què li semblava Saramago. L'anècdota diu que ella els va respondre: « ¿Cómo no? Sara Mago, gran escritora. »

No m'ha agradat mai aquest escriptor, i mira que he mirat de superar els meus prejudicis, però no hi ha hagut manera. L'altre dia, vaig trobar la resposta mentre llegia "Diario de un hombre pálido" de Juan Gracia Armendariz. En aquesta frapant patografia, com qui no vol la cosa, l'escriptor aconsegueix expressar el que jo no havia estat capaç:

« José Saramago se asoma al púlpito del mundo y dice, en relación a su última novela: "Soy implacable con la especie humana, que ha inventado a Dios". Uno se pregunta si este escritor, en realidad, no siente envidia porque la especie humana haya adorado a Dios, y no a él, que se expresa con severidad de Jehová. »

No sé perquè he pensat en ell llegint l'evangeli dels vinyaters homicides. Aquesta ràbia de Déu, aquesta dèria d'expulsar-lo de la vinya, de matar-lo. No nego que Saramago tingui algun talent com a escriptor, fins i tot, li he de reconéixer una certa noblesa moral en la seva fidelitat incondicional a la ideologia comunista, sostinguda amb la insistència malaia d'una jaculatòria beata.

Hi ha qui desenterra els morts per tornar-los a matar, com si no hi hagués prou amb la mort del viu per conjurar l'odi; també s'ha de procurar la mort del mort; la mort, fins i tot, del cadàver. La nostra societat ens convoca sovint a l'execució reiterada i malaltissa d'un cadàver. Matem Déu, però mai del tot; l'expulsem reiteradament de la vinya, però no hem pogut extirpar la nostalgia d'ell; convertim l'Església en un ginyol, però no ens la traiem definitivament del damunt. És com una mala herba que acaba sortint de nou i envaint-ho tot, espatllant la meravellosa horta d'una humanitat per fi alliberada de tota servitud religiosa.

Com deia una amiga meva: « Oh quina ràbia aquests ateus cosmopolites... » Aquesta obsessió deïcida em sembla tan ridícula i culpable com el fet de confondre l'insigne premi nobel amb una ignota Sara Mago. Potser ens passa que estem mirant d'eliminar el cadàver d'algú que no ha existit mai, més enllà de la nostra colossal ignorància. No ens ha d'estranyar, aleshores, que Déu ens tregui de les mans una vinya que s'estava perdent, i la doni a d'altres que sabran cultivar-la molt millor que nosaltres.

divendres, 23 de setembre del 2011

THE WIRE

HOMILIA DG-TO-A26 (Mt 21,28-32)

El meu amic Francesc em va dir l'altre dia una frase que li va escoltar a la nostra amiga Marisa, que segurament va escoltar d'algú altre: « ningu és ni tant bo ni tant dolent com aparenta. »

És dolent ser un borratxo, però és pitjor menysprear una persona pel fet de ser-ho. No és bo prostituir-se, però és pitjor marginar algú pel fet de fer-ho. Amb la mateixa força que rebutja el pecat, Jesús acull el pecador. Aquesta és la força que atreia els pecadors a la conversió, la convicció de que ells eren més que el seu pecat, que algú acollia i estimava aquest fons que quedava sepultat sota l'estigma públic del pecat.

 Jesús posava els pecadors en contacte amb ells mateixos, amb aquella part d'ells mateixos que el pecat havia desfigurat. Jesús els configurava de nou, els tornava la veritable figura, la figura que Déu ha creat i estimat des de sempre i per sempre. Jesús, d'aquesta manera, els salvava de la mort que consisteix a identificar-se amb el pecat: « Tu no ets el teu pecat. »

Però Jesús no vol salvar només el "pecador", també vol salvar el "just". Jesús vol salvar el "just" de creure's en possessió de la seva justícia, d'identificar-se amb la seva bondat, oblidant així el qui és la font de tota justícia i de tota bondat. D'aquesta manera, Jesús salva aquesta persona de la mort del cor, de la necrocardia, que fa impossible la compassió.

No ens enganyem, segons com, resulta més difícil la conversió del "just" que la del "pecador". El pecador no té res a perdre i sí molt a guanyar, en canvi, el just té molt a perdre i creu que no té res a guanyar. Jesús ha confirmat molts cops en la seva vida aquesta diferència i és per això que s'atreveix a pronosticar que els pecadors passaran davant dels "justos" en el camí cap el Regne del Déu; no pel fet de ser pecadors, sinó pel fet d'estar més receptius.

Jesús traspassa les aparences perquè són enganyoses, tant les aparences de bé com les aparences de mal. Potser per això m'agrada tant la sèrie The Wire, on si una cosa queda clara és que « ningu és ni tant bo ni tant dolent com aparenta. » Hi ha pols a totes les eres, per molt que no l'escombrin cap el mateix costat.

divendres, 16 de setembre del 2011

UN DENARI

HOMILIA DG-TO-A25 (Mt 20,1-16)
Tots hem estat salvats alguna vegada pels pèls: de suspendre un exàmen amb un quatre coma nou, de perdre un avió a l'últim minut, de salvar un got de vidre a punt de caure a terra, de perdre una trucada just abans que l'altre pengi. La paràbola de l'Evangeli de Mateu, ens parla d'uns treballadors sense feina que salven la jornada pels pèls, gràcies a l'aparició sobtada d'un propietari ben particular. (¡feu el favor de llegir el text abans de continuar llegint l'homilia!)

Veureu que hi apareix un propietari que té més cura dels treballadors, que són persones, que de la seva propietat, que són coses. Desitja que tots tinguin feina, no vol que ningú estigui desvagat, vol que tots es realitzin com a treballadors. Per això els paga a tots el mateix: als primers perquè és el sou que havien pactat, als darrers per compensar el temps d'espera i d'abandó.

Els treballadors de la primera hora consideren el treball com un dret merescut i no com un privilegi. Per a ells, el treball s'ha convertit en un 'pes': « hem hagut de suportar tot el pes de la jornada. » Han oblidat la duresa de no trobar ningú que et doni feina. Els hi sap greu que el propietari sigui generós amb els altres i no saben alegrar-se amb una sort que no sigui la seva pròpia.

Els treballadors de l'última hora, en canvi, ja no comptaven trobar feina, ja havien baixat els braços després d'una jornada perduda i no es poden presentar enlloc per reclamar res... De cop, algú, quan només queda una hora per a la posta del sol, els contracta pels pèls. Acabada l'hora escassa de feina, passen per caixa i reben el mateix jornal que els altres, com si haguessin treballat la jornada sencera!

No t'ha passat mai a tu una cosa semblant amb la fe? I es pot saber en què se sosté la teva fe, si no és així? La salvació cristiana no depèn del temps que hem estat treballant, no depèn de les nostres moltes o poques obres bones, sinó de l'amor incondicional d'un Déu que estima les persones molt més que les seves obres. Les bones obres són una conseqüència de la salvació i no la seva causa: el cristià mira de fer el bé perquè ha estat salvat, no per veure si així se salva. Aquesta és la diferència entre ser fills i ser esclaus.

Els que segueixen la llei i fan allò que toca per merèixer la salvació, obtindran una salvació proporcional a la llei, obtindran l'estricta mesura del que havien pactat, ells mateixos n'han fixat el treball i la recompensa. Déu complirà estrictament la seva part, cap denari de menys, però tampoc de més.

Els que s'obren a la generositat de Déu, sigui l'hora que sigui, rebran per damunt de tota mesura i tindran una alegria des-mesurada. Alegria per la seva salvació, sens dubte, però més encara per la salvació dels altres. Participaran de la mateixa alegria de Déu, que té més alegria per un pecador que es converteix que per noranta-nou justos que no necessiten conversió.

I és que la salvació és un jornal únic: un denari. Es rep o es refusa, però no es pot dividir en parts, no pots reduir a mesures el que està fora de tota mesura.

Déu és injust, aleshores? Es certa manera sí que ho és... Déu és injust per excés i no per defecte. El conflicte no ve provocat perquè Déu hagi estat injust amb els treballadors de la primera hora, sinó perquè ha estat "massa generós" amb els de l'última.

Si no descobrim la meravella d'aquesta "injusta justícia" que es diu Amor, no tastarem la salvació de Déu. I molt probablement acabarem confirmant l'objecció de Nietzsche que trobava que els cristians feien cara més aviat de garrepes que de salvats.

divendres, 9 de setembre del 2011

CALCULADORA

HOMILIA DG-TO-A23 (Mt 18,21-35)

Hi ha qui viu com si no hagués de retre comptes mai a ningú. Això no és bo: infantilitza el subjecte i és la llavor de moltes injustícies. A la vida tots hem de retre comptes i no podem deixar de fer-ho posant la consciència com excusa. Els nostres actes tenen conseqüències reals en el món real i la consciència no m'excusa de la llei, tot i que sigui superior a la llei.

Dit això, Jesús no ens ha volgut deixar una llei més, sinó una manera de viure la llei, posant l'esperit al capdavant de la lletra. Quan Jesús diu « Heu sentit dir: Si algú es divorcia de la seva dona, que li doni un document de divorci. Doncs jo us dic: Tothom qui es divorcia de la seva dona, fora del cas d'una relació il·legítima, l'empeny a l'adulteri », no està publicant un nou decret-llei sobre el divorci que hauran de seguir escrupolosament els seus seguidors, sinó que està posant la protecció del feble (en aquest cas la dona repudiada) per damunt de la lletra de la llei.

En aquest sentit, s'explica que l'esperit pugui arribar a contradir la lletra quan aquesta es queda curta. Els cristians haurem aleshores de seguir l'esperit malgrat això ens posi dramàticament en contradicció amb la lletra. Segueix sent veritat per als cristians que, més que el compliment escrupolós d'uns preceptes, estem cridats a progressar en el camí que ens assenyala l'únic precepte de l'amor. És per aquest progrés que haurem de retre comptes i no per la suma aritmètica dels actes concrets.

Dic això per tanta gent que es troba en l'Església sotmesa públicament a una lletra que aixafa l'esperit en comptes d'acollir-lo. Em preocupa que la voluntat d'evitar l'escàndol públic pugui arribar a ser més important que acollir i acompanyar el dolor privat: "mentre no se sàpiga..., feu com si no..., que no us vegin combregar en públic..." són expressions i consells que denoten un greu dèficit legal i una dubtosa salut moral.

La llei és bona i proposa un ideal, no siguem per tant victimistes quan, per les circumstàncies que siguin, ens trobem en desacord formal amb aquell ideal. Però no oblidem mai que la consciència és un principi superior i més sagrat que la llei i que, especialment en l'Església, això s'ha de notar.

Se'm fa difícil de justificar que un cristià persegueixi, llista de greuges en mà, als pobres que, comparats amb el seu deute descomunal, deuen només xavalla moral: "aquell està separat, aquella és una adúltera, aquells viuen en concubinat..." I tu què, desgraciat!, no veus que et posaran en mans del botxí fins que hagis pagat tot el deute?

Quan Jesús li diu a Pere que ha de perdonar el germà setanta vegades set, penso que convindrem tots que no li està dient que ha de demanar perdó exactament quatre-centes noranta vegades al germà si vol quedar justificat.

Si fos així, les parròquies no regalarien crucifixos als qui fan la confirmació, sinó calculadores.

divendres, 2 de setembre del 2011

SENTINELLA

HOMILIA DG-TO-A23 (Mt 18,15-20)

Un dels drames del nostre món, de tot món, és l'escassetat de sentinelles. Si no hi ha gent que vetlli mentre la resta dorm, aleshores la ciutat està perduda. No només perquè el sentinella ens adverteix dels perills nocturns, sinó perquè ens anuncia l'albada que apunta.

Però el sentinella no és el guardià. L'Església ha rebut l'encàrrec de fer de sentinella, no de guardià. I quina és la diferència? Fonamentalment, que el primer és un vigia, mentre el segon és un soldat.

El guardià és l'amo de la porta, només l'interessa si ets amic o enemic, si t'ha de deixar entrar o t'ha de rebutjar. Res més. Tot es decideix en qüestió de centímetres, per al guardià. Centímetres i contrasenyes, fórmules apreses de memòria, pertinences inequívoques, permisos i tots els papers en regla.

El sentinella, en canvi, és l'habitant de la muralla i de tot l'espai que pot abraçar amb l'esguard des de la muralla. El sentinella ha de tenir bona vista i paciència per tal d'escodrinyar fins el més petit detall. Per endevinar presències, per discernir intencions, per donar la benvinguda als qui s'acosten amb bones intencions i per desitjar un bon viatge als qui s'allunyen de la ciutat.

Aquest és l'últim paràgraf d'un article que n'Antoni Puigverd va publicar el dia 23 d'agost a La Vanguàrdia: « Ciertamente, también el cardenal Rouco y los que usufructúan en España la identidad católica (derecha cultural incluida) están lejos del espíritu de Benedicto XVI. La iglesia española tiene una fuerza que no aprovecha. Se limita a fortalecer con éxitos puntuales la moral de los suyos. No quiere abrirse y dialogar. No sabe o no quiere desafiar a la posmodernidad: se limita a bombardearle dogmas. Y esto no tiene nada que ver con lo que dice Benedicto XVI sobre el atrio de los gentiles. Por ello, los discursos de Rouco y de Ratzinger no fabrican armonías. »

Benet XVI és un sentinella, mentre Rouco és un guardià.