divendres, 31 de desembre del 2010

UNA ESTRELLA

HOMILIA EPIFANIA DEL SENYOR (Mt 2,1-12)

Els tres savis d'Orient van arribar a Jerusalem guiats per una estrella que els atreïa amb més força que totes les altres. Per a mi, que sóc un ignorant de les estrelles i no les estimo especialment, totes em semblen iguals. Però ells eren astrònoms i l'amor del seu ofici els feia perfectament capaços de distingir-ne una entre totes les altres. Això és el que fa l'amor: separa una estrella entre totes les altres.

Per què, en un mateix grup, un decideix aixecar-se a les sis de la matinada per anar a veure la sortida del sol, mentre l'altre prefereix no aixecar-se? És que potser l'un té més son que l'altre? Tots dos han anat a dormir a la mateixa hora. És que potser l'un no té tanta força de voluntat com l'altre? Depenent de quina fos la proposta, l'altre s'aixecaria a les quatre de la matinada si fes falta. Què és el que fa, doncs, la diferència? Doncs que un estima les sortides del sol i l'altre no les estima el suficient encara. Un ha après a distingir una estrella entre totes les altres.

Què és el que fa que un jove rebi el sagrament de la confirmació com si hi hagués un abans i un després; mentre un altre ho fa preocupat per si li fa conjunt el pentinat amb la camisa? Per què un és capaç de passar-se tota una tarda jugant amb un nen hiperactiu; mentre un altre desisteix a la segona pregunta insistent que li fa perquè no l'aguanta? Com és que un comença a pensar quinze dies abans en el regal que li farà a la parella i en la cara que posarà quan l'obri; mentre l'altre no se'n recorda que havien quedat per sopar, precisament, aquella mateixa tarda?

Serà que un és més presumit que l'altre? Serà, potser, que un és més pacient que l'altre? Serà, encara, que un és més detallista que l'altre? Tot això influeix, però no és la raó que fa la diferència, us ho asseguro. La raó que fa la diferència és l'amor. Un estima; mentre l'altre no estima el suficient encara. Un estima Déu i s'abandona al desig d'estimar-lo més cada vegada. Un estima aquell nen insuportable i el seu amor el fa suportable. Un estima la parella i la seva alegria més que tota altra cobejança. En definitiva, un estima amb aquell amor que fa distingir una estrella de totes les altres.

Ser cristià és distingir l'estrella de Jesús entre totes les altres i estar disposat a seguir-la fins als confins de la terra si fa falta. Aquesta és la diferència entre l'un i l'altre: no la paciència, la perfecció moral, la ideologia, la prestància o el detallisme... al cap i a la fi cada persona és un món i, en ell mateix, no hi ha un patró millor que un altre. El que fa la diferència és l'amor i la força que la seva estrella exerceix en nosaltres.

divendres, 24 de desembre del 2010

MIRA'T EL MELIC

HOMILIA FS-NADAL DEL SENYOR (Jn 1,1-18)

Et convido que et miris el melic.
Fixa en ell la teva vista...
Què hi veus?
Narcissisme, petites pors, algun complex?
Ara no es tracta de contemplar això... que és Nadal!
De qui et parla avui el teu melic?
De la teva mare potser?
Has pensat que és l´única part del teu cos que li va pertànyer també a ella?
De qui era, si no, el cordó umbilical abans que el tallessin?
Teu o de la teva mare?
És pel melic que et va arribar la vida i l'herència.
Gràcies al melic et pots considerar descendència d'algú.

Jesús també va tenir un melic.
El va compartir amb Maria... que havia compartit el seu abans amb Anna...
Pel melic li va arribar a Jesús l'ascendència de David, de Jacob, d'Isaac, d'Abraham...d'Adam
Tota una història i un Déu barrejat en ella.
Un Déu que ell va aprendre a anomenar Pare, com fan els infants amb el seu progenitor, com a signe d'agraïment per haver-los donat un melic.
A diferència d'Adam, que va nèixer del fang, Jesús va néixer de la carn, de la carn de Maria verge,
de les seves entranyes humanes i del seu melic.
Adam no tenia melic, l'únic entre els homes que no l'ha tingut, junt amb Eva.
Ells són pare i mare de la incomptable cadena de melics que relliga la humanitat amb el seu origen.
Tenim diferent color, diferent sexe, diferent caràcter, diferent ideologia... però tots tenim melic.
Quan dubtis del teu germà i li vulguis mal, mira el seu melic; no el teu, sinó el seu... i el tornaràs a reconèixer... i et tornaràs a reconèixer tu mateix.
Tots ens reconeixem en el melic de l'altre.

Jesús té un melic, fruit del nus que devia fer una humil pastora anònima després de tallar d'un cop sec de navalla el cordó umbilical de Jesús i de Maria, aquella freda nit d'hivern.
Els savis d'Orient van reconèixer la saviesa de Déu en aquell nen amb el melic encara tendre.
Els àngels van cantar la glòria de Déu capaç d'entrar en la història dels homes, no només a través de la paraula, sinó a través d'un melic.
Els pastors van adorar aquell que sanaria les ferides de les persones fins arribar al més íntim del seu melic.
Maria callava en veure que Déu mateix s'agenollava davant d'aquell infant que havia sortit miraculosament del seu melic.
A través del melic de Jesús ha passat Déu i ha vingut a nosaltres.
Jesús és el melic de Déu i en ell ens podem reconèixer tots, sobretot si ens hem perdut o no sabem encara què és el que estem veritablement buscant.
Acostem-nos al pessebre i contemplem el melic de l'Infant com si fos el melic del món, com si fos el melic de Déu.
Pots tornar a mirar ara el teu melic. Què hi veus?

divendres, 17 de desembre del 2010

NECESSITEM UN SENYAL

HOMILIA DG-AD-A04 (Mt 1, 18-24)

"La noia tindrà un fill i li posarà Emmanuel". Aquest és el senyal que Déu, per fi, ens ha donat. Ara bé, nosaltres l'hem de voler rebre.

Arriba un temps en què parlar de Déu i dels seus senyals comença a ser inintel·ligible per a la majoria de la gent. I potser farem com Josep i voldrem desfer en secret el contracte: "prou d’ensurts i de senyals extrafolàries". O potser, com Acaz, no gosarem demanar cap senyal, amb l'excusa de que "no vull temptar el Senyor", quan, de fet, el que no vull és que el Senyor m'incomodi amb els seus senyals.

I começarem a repetir el de sempre, sense esma ni convicció, cada cop més aigualit, conservant només el que el nostre món pot entendre sense esforç, com a cosa natural. En comptes de parlar de Déu, parlarem només de pau, de solidaritat, d'ecologia, ah, i de lo malament que està l'Església. I Déu se'ns anirà fent, primer de tot, evident, després, intranscendent i, finalment, prescindible.

Venen temps d'exili i necessitarem més que mai un senyal prodigiós de la part de Déu. Més que mai quedarà palesa la nostra feblesa i la necessitat del seu sosteniment. Més que mai, serà cert el missatge que Déu li va donar a Acaz abans de donar-li el senyal: "D'aquí a seixanta-cinc anys, Efraïm no existirà com a poble", i afegeix el profeta: "Si no us deixeu sostenir, no tindreu fe".

Aquest Advent em prenc molt seriosament aquest advertiment, però sense cap angoixa. Estic absolutament convençut que, en aquest exili, quedarà una resta fidel. Una resta que, com Josep, escoltarà en somnis la veu de l'àngel i acollirà Maria gràvida del Messies. Una resta que, com Acaz, malgrat les reticències inicials, acabarà acollint el senyal de l'Emmanuel i el propagarà, de nou, als quatre vents.

divendres, 10 de desembre del 2010

WAKA WAKA

HOMILIA DG-AD-A03 (Mt 11,2-11)

Uns esperaven que Shakira, marcant amb els malucs el ritme del "waka waka", els pujaria els ànims tant o més que les ganes de ballar.

Uns altres esperaven que Julien Assange, el fundador de Wikileaks, la web que s'ha dedicat a escampar per la xarxa milers de documents secrets del més alt nivell polític i diplomàtic, els obrís l'accès universal i gratuït, ja no a la informació - que està sotmesa a qui la paga -, sinó a la veritat.

Altres esperaven que Guardiola alliberés el futbol dels mercenaris a sou, de les barreres de sis homes al darrera, del menyspreu de la cantera i dels davanters que no ajuden en defensa.

Altres esperaven que l'Església fos com un partit polític amb la meva ideologia particular, on tots pensessin com jo i els dolents estiguessin clarament a fora.

Les nostres esperances no són mai del tot frustrades, però mai tampoc del tot satisfetes. Sempre hi ha com un remanent que queda per cobrir, un reste expectant, una gana per saciar. Joan n'havia vist uns quants de pretesos messies: d'una banda pensava que sí, però de l'altra alguna cosa li deia que no. Per això, de la presó estant, envia uns deixebles per preguntar-li a Jesús si ell era el qui havia de venir o si havien de seguir esperant-ne un altre.

Quan tens molt clar el que esperes no et conformes amb succedanis. A mi em passa que vaig a comprar-me un jersei, amb una idea molt clara del que hauria de ser, i no paro fins que aconsegueixo exactament allò que buscava. Sóc capaç de descartar-ne molts, fins i tot sóc capaç de no comprar-me'n cap, a no ser que trobi exactament aquell jersei.

Doncs bé, si això ens passa amb el jerseis, com no ens hauria de passar molt més amb el Messies? Abans no trobem el veritable, n'haurem de descartar molts de falsos messies. Abans de reconéixer quins són els seus signes precursors, ens haurem d'empassar moltes aparences i moltes vies intermitges que no ens porten a Ell.

Per això tenim a Joan Baptista, bàsicament per dues raons. Primer, perquè no ens equivoquem de messies i aprenguem a distingir entre un succedani i l'original, per molt que ballin al ritme del waka waka. Segon, perquè no ens desanimem malgrat totes les falses alarmes i no rebaixem el temps i la qualitat de la nostra expectativa messiànica.

Ni el nostre partit polític, ni el nostre músic preferit, ni el líder humà que més ens atreu... no són el messies. Com a molt són veus que s'ajunten a la veu del precursor que crida en el desert, aquella veu que ens diu que estem fets per a molt més, que les ombres no són la realitat definitiva de les nostres vides, que hi ha encara una oportunitat per a la conversió...

Em refereixo a aquella veu que ens diu que, en algun lloc, no massa lluny, algú ha vingut ja i ens està esperant perquè l'ajudem a fer allò que és propi del Messies: «que els cecs hi vegin, que els invàlids caminin, que els leprosos quedin purs, que els sords hi sentin, que els morts ressuscitin, que els desvalguts sentin l'anunci de la bona nova i que els qui no s'escandalitzen d'ell siguin feliços».

Sense trampes, sense rebaixes, sense efectes especials, sense impostures... Jesús és el Messies i fa temps que t'està esperant a tu, amb tant waka waka com vulguis.

divendres, 3 de desembre del 2010

BAPTISME DE FOC

HOMILIA DG-AD-A02 (Mt 3,1-12)

Joan no és Jesús, ben cert. La predicació de l'un i de l'altre difereixen en el contingut i en el to. Joan té un verb afilat, com una destral ran de la soca de l'arbre, remou la consciència, sotraga l'ànima, com les aigües d'un diluvi. Joan amenaça amb el judici que s'acosta; no convida a la conversió, la força. Joan anomena "cria d'escurçons" els qui es converteixen només per figurar.

Jesús, en canvi, no té un verb afilat, sinó directament incendiari, com un foc que devora la hipocresia dels benpensants. Jesús no apel·la a l'aigua, sinó a la fornal ardent, on hi haurà "el plor i el cruixit de dents". Jesús, a més d'anomenar "cria d'escurçons" aquells que aparenten més del que són, també els anomena "serps" i "guies cecs" i "sepulcres emblanquinats". El seu repertori és molt més ric, en aquest sentit. Jesús no anuncia el judici: l'inaugura.

Portem uns quants anys predicant l'amor sense ira, la misericòrdia sense judici, la redempció sense necessitat de conversió. El fet que abans es prediqués massa la ira sense amor, el judici sense misericòrdia i la conversió sense cap garantia de redempció, no impedeix que ara patim l'abús de l'efecte contrari: Déu ens estima tant, Jesús és tan dolç, el Regne és tant de bon rotllo... que al final tant n'hi fa que ens convertim o no, que estimem més o menys, que siguem seguidors de Crist o de Cristiano Ronaldo.

Hem apagat el foc de l'Esperit Sant i l'hem convertit en una espelma aromàtica. La ira, el judici, la conversió no són per fer por o per culpabilitzar el personal: són el revers de l'amor de Déu, la seva marca quan et situes a l'altra riba: a la riba de la injustícia, la mentida i la violència contra l'amor... I no hi són perquè et culpabilitzis malaltissament, sinó perquè et decideixis a canviar de riba, perquè deixis d'especul·lar amb la teva vida i t'avinguis a passar, amb una joia indescriptible a l'ànima, pel baptisme de foc de l'Esperit.

No és que jo vulgui fer ara de piròman destraler, mirant d'invocar des de la trona el Déu dels exèrcits, els turments i les calaveres. És nadal, no la fi del món. Però jo sento la necessitat de sortir aquest nadal al desert, d'allunyar-me una mica del vidre i el neó, per entrar de nou en contacte amb la sorra i la palla. Joan Baptista segueix predicant, a l'altra banda de les muralles de les nostres ciutats il·luminades: « Cria d'escurçons! Qui us ha ensenyat que us escapareu del judici que s'acosta? Doneu els fruits que demana la conversió, i no us refieu pensant que teniu Abraham per pare; us asseguro que Déu pot fer sortir fills a Abraham fins i tot d'aquestes pedres.»

I no ho diu pels altres; ho diu per mi.