divendres, 25 de febrer del 2011

SANT O IDIOTA

HOMILIA DG-TO-A08 (Mt 6,24-34)

L'Evangeli d'aquest diumenge és dels que m'agradaria no "interpretar", acollir-lo tal qual, sense traduir-lo, sense adaptar-lo, al peu de la lletra. Aquells que així ho fan, o són sants o són idiotes.

La diferència entre el sant i l'idiota és que el primer no deixa anar l'arada mentre acull les paraules de Jesús. El sant segueix ocupant-se del que feia, això sí, sense preocupar-se, perquè sap a on va i quina força el guia. L'idiota, en canvi, escolta aquestes paraules i es despreocupa de l'arada.

Jesús ens adverteix que la riquesa és signe de neguit, però no en ella mateixa, sinó quan es posa en el lloc de Déu. Quan posem la riquesa en el primer lloc de la nostra vida, aleshores som víctimes del neguit. El neguit d'aconseguir-la, el neguit de conservar-la, el neguit d'augmentar-la...

La riquesa (l'aliment, el beure, el vestit) té sentit com a bé "penúltim", mai com a bé "últim". Té sentit si està orientada a un bé major, a un fi ulterior. I aquest bé últim per a Jesús no és altre que el Regne de Déu i la seva justícia, tota la resta està en funció d'això. Només aleshores dóna pau en comptes de neguit.

A la homilia de fa dues setmanes deia que potser « hem ensenyat les noves generacions a fer el mínim necessari, sense saber com transmetre'ls la passió de fer el màxim imprescindible ». Dit d'una altra manera, els hem ensenyat a orientar-se en el mapa dels béns penúltims, sense saber com situar-los en l'univers dels béns últims. D'aquesta manera, ens allunyem del sant i ens acostem perillosament a l'idiota.

Sabran com divertir-se, com fer diners, com trampejar els neguits ordinaris, com despreocupar-se... però no sabran perquè fan tot això, no sabran quin sentit té, no podran celebrar-ho. No sabran com és que, de tant en tant, els envaeix aquest maleït neguit i no sabran què fer amb ell. Simplement buscaran silenciar-lo, amb altres neguits que semblen en principi més suportables, però que no fan més que amplificar-lo.

No els hauríem d'enganyar, hauríem d'atrevir-nos a dir-los de forma convincent que el Regne de Déu i la seva justícia és l'únic antídot capaç de convertir el neguit en pau i l'idiota en sant.

divendres, 18 de febrer del 2011

IMPOSSIBLE

HOMILIA DG-TO-A07 (Mt 5,38-48)

L'Evangeli d'avui és impossible. Els homes no podem ser bons del tot, com ho és el nostre Pare celestial. Què sentit té, doncs, demanar-nos l'impossible?

Jesús segueix aquí una tradició que té un llarg recorregut a la Bíblia. Ja el llibre del Levític ens deia: «Sigueu sants, perquè jo, el Senyor sóc sant». Impossible. Però el llistó que posava, tot i ser impossible en el fons, semblava assequible en les formes: "no tinguis malícia als teus germans, no et vengis ni guardis rancúnia contra ningú del teu poble, estima els altres com a tu mateix". Si més no, es pot intentar.

Jesús agafa aquesta mania de demanar l'impossible i li dóna unes quantes voltes de més, fins que es passa de rosca. Ser bo amb els germans, encara, però oferir la galta a qui et bufeteja? Vestir un germà que passa fred sembla de calaix, però donar-li el mantell a qui et manlleva el vestit? Fer un servei quan te'l paguen bé, d'acord, però acompanyar mitja hora a qui t'obliga a portar una càrrega un quart d'hora? Estimar algú del teu poble, encara, però estimar els enemics? Desitjar-li el bé al veí, diguem que sí, però pregar pels qui et persegueixen? Impossible.

El més xocant és que Jesús ens proposa tots aquests impossibles com si fossin evidències. Per a ell ser bo amb el germà, amb el veí, amb el compatriota no té res d'extraordinari, és el que fa tothom per pura conveniència. Ho fa el publicà amb els qui l'afavoreixen. Ho fa el pagà amb els qui duen la seva mateixa sang. Ho fem nosaltres amb els qui són creients, bona gent i catalans.

Només hi ha un que fa sortir el sol sobre bons i dolents, i fa ploure sobre justos i injustos. Només hi ha un que dóna per igual al proper i al distant, al nadiu i a l'estranger, a l'amic i a l'enemic. Només hi ha un que basteix ponts on nosaltres bastim fronteres. Només hi ha un per a qui fer això no és impossible sinó evident. Només Ell pot fer que sigui possible per a nosaltres que ho crèiem impossible.

Ser cristià és gosar transitar aquest pont que Déu ha bastit entre nosaltres i l'impossible, entre nosaltres i el foraster, el pecador, l'enemic. I és que, vist des de Déu (que ho veu tot i no s'enganya), la distància entre uns i altres és molt més curta del que nosaltres pretenem.

divendres, 11 de febrer del 2011

DONCS JO US DIC

HOMILIA DG-TO-A06 (Mt 5,17-37)

Parlant amb el Josep ens preguntàvem si no hem parlat molt d'espiritualitat i poc de religió. Tenim clar quin és el discurs i quins són els valors, però no tenim tan clar com posar-los en pràctica i, sobretot, com perseverar-hi. Tenim clar que hem de ser com Jesús, lliures i autèntics, i fins ara créiem que era cosa de posar-hi voluntat i de fer un recés de tant en tant. Ara ens adonem que no és així, que ens quedem sempre molt lluny de les millors intencions i que, de tant anar per lliure, al final ens quedem sols. Una espiritualitat, per meravellosa que sigui, si no troba una mediació religiosa ben concreta, per imperfecta que sigui, al final queda poc més que una bella nostàlgia o un consumisme ocasional de productes espirituals cada cop més exòtics.

Parlant amb la Clàudia ens preguntàvem si els pares i els mestres no hem ensenyat els nostres joves a satisfer els mínims com si fossin màxims: a no arriscar, a no ser més generosos del compte, a no complicar-se l'existència, a escombrar sempre cap a casa. Ho hem fet per protegir-los, per assegurar-los el futur, per evitar-los ensurts i equivocacions; però, siguem sincers, en el fons ho hem fet perquè no tenim cap "manament" a proposar-los. Ens vam carregar el manament, conveçuts que només així assoliríem l'emancipació, però la veritat és que, lluny d'obtenir el que esperàvem, ens hem quedat amb una casuística de mínims cada cop més sofisticada. Hem ensenyat a les noves generacions, finalment alliberades del llast de la religió, a fer el mínim necessari, sense saber com transmetre'ls la passió de fer el màxim imprescindible.

Penso que Jesús ens vol fer entendre a l'Evangeli la diferència que hi ha entre la llei i el manament. La llei regula els mínims; el manament, en canvi, incentiva els màxims. La pregunta de la llei és "què he de fer"?; la pregunta del manament és, en canvi, "que més puc fer"? La llei es compleix i punt; el manament, en canvi, es "guarda". Quan alguna cosa realment ens importa en fem d'ella, no una llei, sinó un manament, un innegociable. Doncs això és el que ens recorda Jesús avui a l'Evangeli posant el manament exageradament per damunt la llei: «Heu sentit que us deien... doncs jo us dic...». O sortim d'aquesta casuística legalista de mínims en què vivim tots plegats o el que diu Jesús a l'Evangeli ens semblarà una bajanada.

Si oblidem el sentit religiós del manament, aleshores la llei queda reduïda a un simple codi de conducta, a una ètica de mínims, a una espiritualitat sense manament. Una llei com aquesta pot ser molt necessària de cara a la convivència; una espiritualitat com aquesta pot anar molt bé de cara a millorar l'autoestima; però tant l'una com l'altra són insuficients de cara a la felicitat. Hi ha una manera de complir la llei o de practicar l'espiritualitat que mira sempre d'esquivar el manament, preguntant-se quin és el mínim que he de fer per estar dins la legalitat, per estar bé amb mi mateix, incapaç d'anar més enllà.

Heu sentit que us deien «compliu la llei mirant de treure el màxim profit amb el mínim d'implicació»; doncs jo us dic «guardeu el manament encara que estigui molt per sobre de les vostres forces, perquè el que importa no és la vostra fidelitat sinó la de Déu». Heu sentit que us deien «entreu dins vostre i trobareu totes les respostes»; doncs jo us dic «surtiu de vosaltres mateixos i trobareu en l'Altre la resposta a la pregunta que vosaltres sou». Heu sentit que us deien «invoqueu la divinitat i vindrà allà on vosaltres sigueu i farà el que vosaltres li maneu»; doncs jo us dic «desplaceu-vos al lloc que Déu ha escollit per manifestar-se i, un cop allà, acolliu el manament, no que Déu dóna, sinó que Déu és».

divendres, 4 de febrer del 2011

SAL I LLUM

HOMILIA DG-TO-A05 (Mt 5,13-16)

Heu vist "De dioses y de hombres"? Heu vist com es transfigura la mirada d'aquells que han acceptat posar la llum en el portallànties? Heu vist com s'encén una llum enmig de les tenebres: què fràgil és mentre s'encén i què difícil és després apagar-la? Heu tastat el menjar quan ha rebut la sal, no dels herois, sinó de la vida modestament entregada?

Quanta gent hi ha que menja sense sal per prescripció mèdica: al principi és dur, però acaben per acostumar-se. Hi ha gent que treballa tot el dia amb llum artificial i acaben també per habituar-se. Em pregunto si no ens estem acostumant massa fàcilment al menjar insípid i a la llum artificial. Oblidarem el gust de la sal? Acabarem per preferir la llum dels neons a la llum natural?

Em pregunto si una vida com la dels monjos trapenses de Thibirine és encara comprensible per molts dels nostres contemporanis? Em pregunto si ho ha estat mai? Es pot entendre que una opció com la seva no és ni una bogeria ni un acte heroic? Es pot entendre la seva vida i la seva opció sense la sal i la llum de què parla Jesús a l'Evangeli?

Tant la sal com la llum estan al servei d’una altra cosa, fent que aquesta cosa tingui gust i forma. Déu és la sal i la llum del món, perquè ha donat gust i forma a aquesta humanitat nostra. Jesucrist és l'home condimentat per Déu, és Déu amb gust i forma humana. Ell ha estat posat al portallànties de la creu perquè faci llum a tots els qui són a la casa.

Voleu ser sal i llum? Feu com ell. No us convertiu en rehens d'aquella por que acaba fent insípides les vostres vides i amargues les dels altres. No convertiu la vostra casa en un castell inexpugnable on no poden entrar els enemics, però tampoc els amics i la gent necessitada.

Conec una noia penjada de les seves pors i els seus complexos, que ha confós la llum amb un fals miratge, una projecció adulterada de si mateixa, i comença a preferir el menjar insípid de les amistats fugaces i la llum artificial dels xats sense ànima. Hi ha camins que són de difícil retorn perquè, cansat de tant lluitar, acabes per acostumar-te. Li demano a Déu que li ompli de sal els ulls i de llum les entranyes.