HOMILIA DE NADAL

Deien els anarquistes: "L'Església que més il·lumina és la que crema". Tot i que no sabien el que deien, tenien raó.

Per fer llum hem de cremar... com les llànties.
La cera es consumeix.
L'oli s'evapora.
L'amor de Déu és ardent.

Per això, Déu va decidir cremar.
I va escollir una verge (una espelma per estrenar)
I als afores de la ciutat (que és freda i quasi no crema)
Al bosc (ple de rostolls)
Entre la palla (que de seguida crema)
I amb els pastors (que encara encenen fogueres perquè estan en vetlla i esperant)

I va cremar, i tant si va cremar: un infant en una menjadora!
Quin incendi!
Una mare en flames
i Josep cremant
i molts dubtes i molta expectativa,
per fi, il·luminats, cremant.

És Nadal: el Nadal que més il·lumina és el que crema.
I ens crema tanta llum artificial i tanta buidor.
I ens crema tanta emisió de gasos contaminants i tan poca escalfor.
I ens crema que dos senegalesos hagin mort aquesta nit perquè tenien fred i una mala calefacció.

Però, sobretot, ens crema Déu estimant tant.
I Jesús infant il·luminant els segles i totes les foscors.
I la possibilitat de donar-se, sense por.
I cantar nadales als ancians.
I pregar quan es fa fosc.
I totes les flames que il·luminen amb infinita tendresa a les sales d'espera dels hospitals.
I els àngels que vetllen els darrers instants d'aquells que ens estan deixant.

Ens crema Déu quan no l'entenem
i quan, de cop, l'entenem tant.
I ens encega aquesta petita llum tan gran
i aquesta llàntia fràgil tan descomunal.
I que la cera de la nostra vida es consumeixi
i que no sigui en va.

Perquè els cristians que més il·luminen són els que cremen i es consumeixen estimant.

Fa fred... és fosc... però és Nadal.
I estem cremant.

ELISABET

[HOMILIA C-AD-04 (Lc 1,39-45)]

Per a nosaltres els noms no són més que mots que serveixen per anomenar persones. Escollim el nom del nostre fill, generalment, perquè ens agrada, perquè ens sona bé, perquè és diferent i original. A la Bíblia els noms són més que mots, són paraules gràvides d'una història, són paraules carregades d'un sentit que es decanta sobre les persones com una benedicció i com una promesa.

L’escena de l'evangeli d'avui és ben coneguda: Maria entra a casa de Zacaries i saluda Elisabet. Què vol dir "Elisabet"? Quin és el sentit d'aquest nom? Quina és la història que porta la cosina de Maria en el seu nom?

Si busquem l’arrel semítica del nom trobem “Eli-shaphat”, què vol dir Déu governa, Déu jutja, Déu emet el seu veredicte. Aquesta sí que és bona! Quin és el veredicte de Déu que Elisabet proclama amb tota la solemnitat, plena de l’Esperit Sant? Primer de tot, el veredicte és una benedicció i no una maledicció. Una benedicció a Maria i al fruit de les seves entranyes. El veredicte solemne de Déu a la nostra història és Jesús, és a dir, “salvació” (Jesús vol dir “Déu salva”, en hebreu).

El polze de Déu no és com el polze de l’emperador que pot assenyalar cap amunt o cap avall. El polze de Déu ha estat sempre cap amunt, i no coneix una altra posició (els que estem cap avall, en tot cas, som nosaltres). Fixeu-vos-hi bé: el judici de Déu té a Jesús com a veredicte, i aquest veredicte de salvació és rebut amb un salt d’entusiasme per la humanitat expectant, representada per Joan en el ventre d’Elisabet.

Des de les entranyes silencioses de l’expectació, quelcom en nosaltres salta d’entusiasme, abans de les paraules, abans de les certeses, abans de les proves infalibles. L’amor es previ a tot, previ al nom, previ a la història, previ al naixement. L’amor és previ al Nadal i per això el precedeix i l’anuncia.

Tu també l’has sentit, segur, ¿no se’t remou res per dins?, ¿no salten les teves entranyes d’entusiasme?, ¿no et commous fins al moll de l'os davant la imminència de la salvació?, ¿no el veus ja, ajagut en una menjadora, tot el que la humanitat ha esperat i espera encara sense saber-ho?, ¿què fas, doncs, que no vas a adorar-lo?

SI EN TENS DOS

[HOMILIA C-AD-03 (Lc 3,10-18)]

La pregunta reina del Nadal és “¿què em falta?”, “¿què puc demanar?”. Als reis, a santa claus, a l’amic invisible o a la loteria nacional... la qüestió és demanar. Joan Baptista ens convida a fer-nos la pregunta contrària: “¿què em sobra?”, “¿què puc donar?”.

Ja sé que no és comercialment correcte, però el Nadal no va néixer per incentivar el consum, sinó la felicitat. Joan ens proposa coses que semblen evidents: tens dos vestits, dóna’n un; tens dos torrons, dóna’n un; tens dues hores, dóna’n una; tens dos motius per estar content, comparteix-ne un; tens dues certeses, encara te’n sobra una.

Afortunadament, el Nadal també és prolífic en gent d’aquest tipus. S’ha de preparar el pessebre, què hem de fer? S’ha d’anar a visitar els iaios, què hem de fer? S’ha de preparar la carn d’olla, què hem de fer? S’ha de fer la recollida de joguines, què hem de fer? S’ha d’acollir a la gent que viu al carrer, què hem de fer? S’ha d’animar la missa del gall, què hem de fer?

Ara bé, això de donar està molt bé, és un primer pas, però encara no és el Nadal. Pensa que tu encara en tens dos i pots donar-ne un. N'hi ha que no en tenen més que un. Déu, per exemple, no en tenia dos, no en tenia més que un i l’ha donat: el seu Fill únic, l’estimat. Déu no ens ha donat del que li sobrava, Déu se’ns ha donat.

Nadal és donar-ne, però sobretot és donar-se. Quan hagis fet lo primer, deixa els teus mèrits de banda, acosta't en silenci al pessebre, inclina't davant l'Infant i adora'l. Llavors sí que serà Nadal.

TÚNELS I VIADUCTES

[HOMILIA C-AD-02 (Lc 3,1-6)]

El viaducte de Millau (França) és el més alt del món, amb una altura de 343 metres sobre el riu Tarn, i una longitud de 2.460 m. D'altra banda, el túnel més llarg del món es construirà a Suissa i tindrà una longitud de 57 quilòmetres. Quan l'home s'hi posa, no hi ha obstacle que valgui.

Déu arriba a tota velocitat i demana via lliure. Perquè Déu tingui via lliure en les nostres vides i en el nostre món, cal sobrevolar l'abisme i cal foradar molta pedra. Sobrevolem l'abisme quan tendim ponts entre dues ribes oposades i aparentment irreconciliables. La pedra es forada quan deixem que Déu travessi els escuts i les cuirasses que impedeixen la seva entrada.

Un parell d'exemples.

La Mercè, metgesa d'urgències, casada i amb dues filles ja emancipades, deixa la feina i la família per treballar de cooperant durant sis mesos en l'hospital de Goundi (Txad). Aquests viaductes no s'improvisen, el seu ha costat cinquanta anys. Molts gestos, molt d'amor callat, molt patiment acompanyat, molta pregària en silenci, molt de desig covat, provat, madurat, macerat, molta paciència i un sol Rostre en tots els rostres.

El Miquel no creu en Déu, però ha passat uns dies al monestir de Taizé. La pregària no fingida, els silencis, la soletat habitada, altres joves com ell, la música feta adoració... han aconseguit en tres dies el que no han aconseguit tots els discursos en cinc anys. Han aconseguit fer forat, atravessar la cuirassa, pulveritzar molta pedra: "com puc estar vivint una cosa en la què no crec?". Déu atravessa muralles quan li deixem una excletxa, i amb una sola càrrega de dinamita ho rebenta tot.

"Tal com està escrit en el llibre del profeta Isaïes: es faran túnels i es construiran viaductes."