DÉU JUGA

[HOMILIA C-FS-Santíssima Trinitat (Pr 8,22-31)]

M’impressiona pensar que, molt abans que jo vingués al món, els meus pares ja es coneixien i s’estimaven. M’agrada quan la meva mare m’explica coses de la seva relació de parella amb el meu pare. És com treure el nas a la meva prehistòria: les reserves dels meus avis materns amb el meu pare, massa bohemi i somiatruites; les festes ie-ie que organitzava l’àvia Monts a la casa del carrer Vilana; el seu viatge de nuvis amb un "Wolksvagen Escarabajo" per Suïssa i l'accident que van tenir per culpa d'una picada d'abella...

M’agrada veure fotos d’aquella època, veure’ls tan joves i pensar: «mira, aquí jo encara no havia nascut.» La meva prehistòria és la relació d'un home i una dona que s’estimen i decideixen emprendre una aventura que, entre altres coses, desemboca en mi.

Penso que al món li passa el mateix que a mi, també té una prehistòria. No es tracta d’una història antiga, sinó de quelcom que precedeix l’existència del temps, de l’univers i les persones. Quelcom molt més antic que els dinosaures, però molt més actual. El llibre dels Proverbis ens parla d’aquesta prehistòria. La Saviesa és el primer infantament diví. Abans de crear el món, Déu infanta un fill. Aquest infantament és la primícia de tot el que vindrà, la font d’inspiració, el model i el patró de tota la creació. Un fill que «jugava contínuament a la seva presència.»

L’amor és presentat com un joc i no com un càlcul. L’energia, la força, el motor de l’univers no és una fórmula freda i cega, sinó un joc (molts matemàtics hi estarien d’acord), un joc etern entre un Pare (o una mare) i un Fill (o una filla) que s’estimen. Això és l’Esperit Sant, l’amor d’un Pare i un Fill que juguen sense parar i que decideixen compartir amb els homes les seves delícies. Pot haver una imatge més delicada de la Santíssima Trinitat que la que ens dibuixa aquest text antic?

Per a nosaltres, Jesús és aquest fill, «engendrat, no pas creat, de la mateixa naturalesa que el Pare, per qui tota cosa fou creada.» Un joc diví que esdevé perillosament humà, mortal, amb l'encarnació del Fill. Però, en Ell, la mort no interromp el joc diví, perquè jugar és estimar, i la culminació del joc és donar la vida per amor. El joc, aleshores, esclata en festa i l’Esperit Sant és l'alegria d’un Pare que recobra el seu Fill lliurat a la creu per amor.

Què té de complicada la Santíssima Trinitat? És complicat que un Pare jugui amb el seu Fill? Serà un misteri, però no em digueu que és enrevessat.

BENEÏDA COMPLEXITAT

[HOMILIA C-FS-PENTECOSTA (Ac 2,1-11)]

"Tots van quedar plens de l'Esperit Sant i començaren a parlar en diverses llengües, tal com l'Esperit els concedia d'expressar-se." L'Esperit no uniformitza, uneix respectant la rica complexitat de les coses i les persones. L'Església és així una rica complexitat animada per l'Esperit Sant.

Però ens cal aprendre a conviure amb la complexitat, a fugir de la simplificació, a no tenir por de la diversitat malgrat això faci més costosa la convivència. La complexitat és un dels principis de la vida humana. La vida humana no és difícil, és complexa, que no és el mateix. Hi ha molts matissos que interactuen, moltes perspectives diferents i complementàries que fan la vida contradictòria, però rica.

Ho veiem en la rica complexitat científica. La ciència precisa observar la màxima quantitat de fenòmens diversos, fins i tot contradictoris, per no enganyar-se i poder donar així resposta als problemes. Un sistema òptim és aquell que arriba a combinar la màxima complexitat en les dades, amb la màxima simplicitat en els principis. Aquell que aconsegueix condensar en una fòrmula simple, la gran complexitat dels fenòmens que observa. Conscient, això sí, de la provisionalitat de tot principi, de tota fòrmula, de la seva permanent perfectibilitat.

Ho veiem en la rica complexitat humana. Desgraciadament, som amants de les simplificacions, de la demagògia, de la caricaturització dels altres i de la realitat. «Tots els polítics són uns corruptes, tots els capellans són uns reprimits sexuals, tots els inmigrants són uns lladres.» Quanta menys tolerància a la complexitat, més propensió als totalitarismes, als radicalismes de tota mena, que no són més que una simplificació de la realitat, una reducció de la seva complexitat a les meves pors. Quina pena quan percibim l'altre com algú que em complica la vida, com algú que amenaça els de la meva tribu, com algú que és millor que desaparegui...

Ho veiem en la rica complexitat espiritual. Quina pena quan silenciem les nostres aspiracions espirituals: «No serveix de res... quina necessitat hi ha?... no et compliquis la vida... no et mengis el tarro...» Caiem en la il·lusió de l'encefalograma pla, de l'absència d'inquietuts, de preguntes, de recerques. No volem risc, l'ideal és la persona que funciona a cop d'estímul i no es pregunta res més, en una miope falta de perspectiva i d'horitzó. L'Esperit trenca aquesta inèrcia i ens deixa la casa potes amunt. Llengües de foc, alé de vida, vent impetuós... rica complexitat que crema i ho renova tot. Amb l'Esperit Sant rebem la complexitat com un regal i no com una amenaça.

EL NÚVOL DE L'ASCENSIÓ

[HOMILIA C-FS-ASCENSIÓ (Ac 1,1-11)]

Per a alguns, el núvol pot ser el símbol d’un Déu il·lusori i fantasiós, d'un Déu amant dels misteris i les cortines de fum. En definitiva, un Déu que il·lusiona els homes per un instant, però que torna al seu amagatall quan més el necessiten. Si és Déu, per què no es mostra d'una vegada? Si és Déu i ens estima, com és que té tantes coses a amagar-nos? Potser Déu no existeix i és per això que té molt a amagar, perquè en realitat no hi ha res a mostrar. El núvol no serà, doncs, la cortina de fum d'un Déu inexistent?

El núvol de l’ascensió no és, certament, d’aquest tipus de núvol. Es tracta d'un núvol, no d'una nebulosa. És el mateix núvol que planava sobre les aigües abans de la creació del món. És el núvol que va conduir els jueus pel desert, sovint a desgrat seu... A l'interior d'aquest núvol Moisès podia parlar amb Déu cara a cara... És el núvol que reposava sobre l’Arca de l’Aliança... És el núvol que va endur-se el profeta Elies... És el núvol del què surt la veu del Pare en el baptisme de Jesús: «aquest és el meu Fill, l’estimat, escolteu-lo». I és el núvol en el què vindrà el Fill de l’home a la fi dels temps. Aquest mateix és el núvol de l'Ascensió.

L’objectiu d’aquest núvol no ha estat mai tapar, dissimular, despistar; sinó tot el contrari, revelar, mostrar, ensenyar i manifestar. Res a veure amb una cortina de fum. Déu no juga al cuita a amagar, més aviat esvaeix el fum i esquinça el vel del temple, perquè el veiem, però no com nosaltres ens el voldríem representar, sinó tal com és.

Encara més, aquest núvol porta un nom en hebreu: la 'shekinà', és a dir, la “presència de Déu”. La presència de Déu està representada en la Bíblia com un núvol. D’aquí podem extreure també unes quantes conclusions.

Per començar, el núvol és un intermediari entre el cel i la terra. El núvol està format per l’aigua de la terra i l’aire del cel. Mirant només el cel podem quedar enlluernats i mirant només la terra podem quedar aclaparats. Gràcies al núvol, no quedem enlluernats quan mirem Déu i no quedem aclaparats quan mirem la terra.

Per continuar, es tracta d’un núvol que toca terra, que no sobrevola la nostra terra a vista d’ocell, des d’on es veu tan rodoneta. Qui entra en el núvol de la presència divina, torna a la realitat d’una manera encara més encarnada, estimant la terra i els qui l’habiten més que mai.

Potser això explica perquè la forma cristiana de donar glòria a Déu no és «estar-se mirant el cel», sinó «estar-se estimant la terra».

TORNARÀ

[HOMILIA DG-PQ-C06 (Jn 14,23-29)]

El moment més dur en una amistat és el moment de la separació. Qui s'alegra quan l'amic marxa? Tanmateix «si m’estimeu, us alegrareu de saber que me'n vaig.» I això com es menja?

El Ressuscitat prepara els seus per a la distància. Sense distància, no hi ha personalitat ni llibertat. Sortir del ventre de la mare és la primera distància que salvem amb més o menys dramatisme. Separar-se del seu pit, la segona. Deixar anar les seves mans i donar solet les primeres passes, la tercera. Passar del xiscle a la paraula, la quarta. I així, distància rere distància, anem prenent forma humana, la nostra, personal única i intransferible.

L’amor també demana distància, un espai pel reconeixement de l’altre en tant que diferent i complementari. T’estimo perquè ets com ets i no perquè et sembles tant a mi. Cal anar passant de l’amor fusional a l’amor personal. Es tracta d’un pas dramàtic, que fa mal, que es viu sovint com una pèrdua. Només amb el temps es reconeix el benefici de la distància.

Estem immersos en el temps pasqual, el temps que va de la resurrecció de Jesús a la seva ascensió, quaranta dies en què Jesús ressuscitat s’apareix als seus deixebles i els prepara per a la distància. Aquests quaranta dies són com l’adolescència de l’Església, temps per anar passant de l’amor fusional a l’amor personal; de la intimitat del cenacle, als sotracs de la plaça pública; de la presència càlida del mestre, a la seva absència dolorosa, però creativa. És la lenta i pacient gestació apostòlica de l’Església, en absència de l'Espòs.

«Me'n vaig, però tornaré.» Encara que nosaltres en alguns moments puguem defallir, l’Església no defalleix. L'Església vetlla el retorn de l'espòs i això la manté desperta. Potser havíem oblidat això? Potser ens havíem acostumat a la seva absència? Potser ens havíem muntat la paradeta pensant que ja no tornaria? Déu es serveix dels atacs, de la demagògia, del menyspreu i de la insignificància per despertar-nos i obligar-nos a carregar d'oli les llànties.

L'esperem a Ell, l'Amic, l'Espòs, i l'Esperit Sant ve a omplir d'oli, mentrestant, les nostres llànties. No són les nostres paraules, ni els nostres drets adquirits, ni les nostres tradicions humanes, ni quanta estructura sacralitzada... fins que Ell torni, és l'Esperit Sant el qui salva la distància.