GORMITI

[HOMILIA DG-TO-C13 (Lc 9,51-62)]

Us imagineu anar pel món amb el poder de fer baixar foc del cel contra els vostres enemics? Quin subidón, no? Jaume i Joan, que no en debades portaven el sobrenom de "fills del tro", estaven segurs que el fet de seguir Jesús els conferia aquest poder. I és que de vegades anem pel món creient que el bé triomfarà sobre el mal a canonades.

I no és així. Jesús no ens promet el triomf, sinó la victòria. El triomf es produeix sempre a costa d'un altre i rep una recompensa efímera. La victòria és quelcom definitiu i no es nodreix de la desfeta aliena. Jesús ha vençut, tot i no haver triomfat. L'amor venç el mal i la mort, tot i que sovint no triomfa sobre ells. Això és el que ens promet Jesús, i aquest és el «programa» de la seva manifestació messiànica.

Els samaritans no volen rebre Jesús pel fet que s'encamina a Jerusalem. Obstaculitzen així, sense saber-ho, el camí que portarà Jesús a la passió. Els deixebles demanen aleshores la potestat d'enviar foc sobre els samaritans, fent palesa la seva incapacitat d'assumir l'estil de manifestació messiànica que es produirà a Jerusalem. Ells volen un Messies tipus Gormiti, que llenci boles de foc sobre els enemics.

En aquest sentit, l'oposició dels samaritans és un mirall de la incapacitat dels mateixos deixebles a seguir Jesús amb les condicions que ell proposa. Poc a poc, s'adonaran que no poden seguir-lo arreu on vagi, que ells necessiten on reposar el cap, que hi ha moltes urgències abans que l'anunci del Regne de Déu, que és massa forta la temptació de mirar enrere per molt que tinguis la mà a l'arada.

Només aleshores, quan s'adonin que per a ells és impossible, que aquest tipus de Messies i aquest tipus de seguiment està més enllà dels seus límits i les seves capacitats... Només aleshores, quan, arribats per fi a Jerusalem, aquells que l'havien de rebre triomfant el penjaran en un patíbul sense raons, sense judici, sense sentit... Només aleshores, quan, a pesar del triomf aparent del món contra tot el que ells viuen i prediquen, reconeguin la victòria de la Creu i la seva desconcertant eficàcia...

Només aleshores el podran seguir i, efectivament, el seguiran.

DIR «DÉU»

[HOMILIA DG-TO-C12 (Lc 9,18-24)]

Rimbaud va escriure una frase memorable: «No sóc presoner de la meva raó. Jo he dit: Déu.» Mai no és massa tard per descobrir que dir «Déu» és una victòria de la llibertat humana i no el seu fracàs.

La raó moderna carrega amb la prohibició de dir «Déu»: pot dir totes les paraules menys aquesta. Hem encorsetat la raó en un burka espiritual! Li hem negat allò que li és essencial, allò que la nostra raó anhela abans de saber-ho: el coneixement d'Aquell pel qual ha estat creada i l'Únic que li pot oferir la plenitud a la què aspira. Dir el nom de Déu en va és molt greu, però no poder-lo dir és encara pitjor.

Coneixem, en el nostre temps, tant de talibanisme positivista! Tant cafre que dóna coces contra un monigot grotesc, pensant-se que nega Déu. També la raó ha de ser alliberada i només hi ha una paraula capaç de trencar les cadenes que ella mateixa s'imposa. «Déu» és la possibilitat, oberta per a la raó, d'anar més enllà d'ella mateixa sense trair-se.

Però «Déu» no és una paraula com les altres i, en conseqüència, no la podem dir de la mateixa manera. La paraula que és «Déu» només la podem dir des de les entranyes, com un crit, com una exhalació; perquè és la paraula primigènia, la matriu originària de totes les altres paraules que l'home diu i que l'home és. «Déu», dit d'aquesta manera, és la glòria de l'home, allò que el fa viure.

Jesús convida als deixebles a dir aquesta paraula d'una manera nova, sense profanar-la, adreçada a Ell: "Qui diu la gent que sóc jo?". «Jo sóc» és el nom de Déu i Pere rep la insòlita potestat de referir-la a Jesús: "«Tu ets», el Messies".

Nosaltres, com Pere, hem rebut també la potestat de dir-li a Jesús: «Tu ets» i de pronunciar així el Nom impronunciable, el Nom que està per sobre de tot altre nom, el Nom que salva tot l'home, també la seva raó.

«Tu ets», Jesús, des de la creu, pel poder de la teva resurrecció d'entre els morts, la paraula que correspon a «Déu», pronunciada sense profanar-la, pronunciada com un veredicte de salvació definitiu per a la humanitat, pronunciada per alliberar la llibertat humana de les cadenes que l'ànsia de ser i la por de perdre's li havien imposat.

SANTA PECADORA

[HOMILIA DG-TO-C11 (Lc 7,36-50)]

La Mishnà recull aquest comentari de Rabbi Aquiba sobre el Càntic dels Càntics: "Tota l'Escriptura és santa però el Càntic dels Càntics és sant entre els llibres sants." Jo m'atreviria a dir una cosa semblant de l'episodi de l'evangeli de Lluc que llegim avui. Crec que cap altre episodi no recull com aquest de la "santa pecadora" la veritat més profunda de l'experiència cristiana.

Recordem-ho: una dona que tothom coneix pel seu pecat (“aquesta dona és una pecadora”), Jesús la reconeix pel seu amor (“aquesta dona estima molt”). La dona respon a l’amor que ha rebut fent coses increïbles que ens farien pujar els colors a qualsevol de nosaltres només de veure-les de lluny: “si ell fos profeta, sabria qui és i quina vida porta.”

Aleshores, Jesús s'adreça al "Simó complidor" que hi ha en nosaltres per confrontar-lo amb la dona pecadora que plora d'agraïment als seus peus: “Simó t’he de dir una cosa...” I a mi Senyor, no tens alguna cosa a dir-me?

Ser cristià és precisament això: recòrrer el trajecte que porta de Simó a la santa pecadora, del Simó dels cinquanta i encara gràcies, a la dona dels cinc-cents i encara és poc. Podem romandre tota la vida a aquest costat de l'experiència de Déu, el nostre costat, fet de pràctiques i de virtuts, de càlculs i de recompenses... sense passar mai a l'altre costat, el costat de Déu, el costat des del qual aquesta dona plora d’agraïment als peus de Jesús.

Jesús no la interromp, la deixa fer, descalç, com Moisès, davant la terra més sagrada que es pot trepitjar, la terra estovada d'un cor ferit i reconciliat, un fang que recupera de cop la seva plasticitat i es deixa modelar de nou. És a partir d'aquest fang estovat per les llàgrimes que Déu pot modelar la nostra santedat. Si li deixem fer.

LA MATEMÀTICA DE L'EVANGELI

[HOMILIA C-FS-CORPUS CHRISTI (Lc 9,11-17)]

No és que vulgui trobar-li cinc peus al gat, però no em conformo amb pensar que el sentit d’aquest episodi de la multiplicació dels pans sigui simplement que hem de ser bones persones i compartir el que tenim. No perquè no sigui cert, quedi clar, sinó perquè és insuficient. És cert que cinc pans i dos peixos poden donar molt de sí quan es comparteixen, el que costa més d’entendre és que puguin arribar a nodrir cinc mil persones i encara omplir-ne dotze coves amb les sobres. Aquí hi ha una desproporció que cal entendre d'una altra manera si no volem reduir el text a una moralina edificant.

Volem assolir l’objectiu del mil·lenni l’any 2015, acabar amb la pobresa en el món. Hi estem posant molt de la nostra part: hem fet seure la gent al terra, els hem agrupat en grups de cinquanta, molt bé, i ara què? El món és un mercat, l’àmbit on les persones, en el millor dels casos, intercanvien el que tenen. El món és un lloc despoblat, on no s’hi troben queviures si no és a les botigues. D’acord, no volem acontentar-nos amb enviar la gent a comprar queviures, volem fer-ho diferent, però això com es fa? Hem aconseguit mobilitzar tota la nostra bona voluntat i una no gens menyspreable capacitat d’organització, però com aconseguir que tothom en mengi i, no només això, sinó que en sobri?

Amb les millors intencions, uns donen mentre altres reben... però sempre són coses i res més que coses. No es tracta simplement de donar coses, sinó de donar-se un mateix amb les coses: no el 0,7%, no un estiu, no allò que ens sobra o allò que necessitem per a sentir-nos solidaris i altermundistes... sinó Tot. Jesús ens diu que només quan ens donem, multipliquem; malgrat sovint sentim que això ens divideix. Només quan ens donem, sumem; malgrat sovint sentim que això ens resta. Per repartir, abans un s’ha de partir. L’home no viu només de pa, viu de tot allò que l’ajuda a esdevenir pa pels altres, eucaristia.

No us limiteu a donar de menjar, “doneu-vos vosaltres mateixos com a menjar”, només així en menjarà tothom i encara en sobrarà.