VANITAT

[HOMILIA DG-TO-C18 (Lc 12,13-21)]

No em queden els cants, ni els poemes, ni els llibres, ni les classes, ni les frases brillants, ni els dossiers, ni les excursions, ni les converses, ni els premis, ni les desfetes, ni els mals humors, ni les trucades, ni els oblits, ni la memòria... tan sols.

Hi ha moments en els què a dures penes suportem el silenci. No hi ha res més que la creu en aquests moments que pugui donar una mica de consol i de sentit. Però sense més, sense pensar-la, sense ni tan sols pregar-la, agafat a ella.

És així com he seguit fent l'homilia aquests dies posteriors a la quimio. Ha estat fotudament dur, perquè enganyar-nos. Senzillament, m'ha agafat desprevingut, no m'ho esperava així. Avui puc tornar a escriure i a escoltar música, oh miracle! Però no em compadiu, ja veureu.

«Aquesta mateixa nit et reclamen el deute de la teva vida i tot això que volies guardar-te, ¿de qui serà?». L'evangeli, si el volem escoltar, és un ribot fulminant contra la vanitat.

I és que la vanitat no és com una mica de pols que marxa quan l'esbandeixes amb un cop d'autoajuda o amb un bon encens o amb dues hores de meditació al dia. La vanitat és com un enzim, enganxat al nucli molecular i que només una bomba de l'estil de la quimio pot arribar a desenganxar (i encara sense totes les garanties). No us heu fixat en la gent que ha vençut la vanitat? Per on han passat? Què és el que han patit? Com ho han afrontat? Aquests són els veritables mestres.

Però una bomba com aquesta, ara m'adono, et pot fer encara més vanitós, et pot tancar en tu mateix, et pot cegar a la vida i a l'amor. Aquesta és també la gran pobresa del malalt, la seva nit fosca. No tens força per estimar ni saps com deixar-te estimar. És el punt més baix.

Sant Pau ens diu: «despulleu-vos de l'home antic». M'he vist tan antic, tan envellit. El meu cos tenia trenta anys més de reserves, de desconfiança, de por, de queixa, de rancúnia. I tot això moix i ridícul, com la vanitat. Com diu el meu amic Xavier: «l'home vell, serà vell, però té una salut de ferro».

Sort en tenim de la fe, però de la fe en estat pur, sense afegitons. Crec i espero en Déu. No sé com serà res, no vull falses imatges que em consolin. Vull Jesús a la creu, crec en Ell, en el seu amor ressuscitat. I sabeu per què? Perquè Ell és l'únic que queda quan no queda res. Només Ell és capaç de vèncer la força de la meva patètica vanitat (fins i tot la que s'endevina, per poca atenció que poseu, en aquesta homilia) i fer de mi un home nou. Sé que això és veritat i que tota la resta està, en el millor dels casos, més o menys lluny de la vanitat.

Encara que ho digui així, en aquest to cendrós que produeix la malaltia, creieu-me, ho dic com qui proclama la millor de les notícies.

ASSEGUT A LA SALA DE LA QUIMIO

[HOMILIA SANT JAUME (Mt 20,20-28)]

Quan el Quico es va assabentar que m'havien detectat un càncer em va dir: «Fins ara has escrit homilies, a partir d'ara tu seràs l'homilia». El Quico m'estima molt i per això diu aquestes coses. Però he de dir que sempre he mirat de "ser" l'homilia, abans, durant i després d'escriure-la. Espero mirar de ser-ho també abans, durant i després de la malaltia.

No ho entengueu malament: no és que jo "sigui" l'homilia per coherència personal amb el que predico (ni la malaltia, per ella mateixa, em donarà més coherència); el que el Quico volia dir és que la meva malaltia serà a partir d'ara el lloc des del qual l'evangeli es pot convertir en Bona Notícia de Jesús per a mi i per als altres.

Mai fas l'homilia des del llimb, sempre la fas des d'un lloc determinat: el lloc on vius, on et fas preguntes, on trobes respostes, on et relaciones amb la gent i amb Déu, és a dir, el lloc on estàs existencialment ubicat. Ara escric aquesta homilia, per primera vegada, ubicat a l'Hospital de Dia d'Oncohematologia, altrament anomenat "Sala de la Quimio".

Els meus nous companys estan en silenci, alguns veuen la tele, altres dormen o llegeixen o pensen o preguen. Jo ara escric l'homilia. La vida és ben simple a la sala de la quimio. Hi ha tanta gent malalta de càncer que no escriu homilies! Molts d'ells són l'homilia, malgrat no n'hagin escrit mai cap.

I pensar que jo havia demanat insistentment un altre lloc, jo volia la dreta o l'esquerra, al costat de Jesús, en plena acció. He vist Jesús predicant, curant els malalts, lluitant pels més febles, acollint els pecadors, fent el bé, desfent el mal... però no l'havia vist mai a la sala de la quimio, assegut en una cadira, esperant... Sense predicar, sense fer coses, sense donar, sense curar, sense ajudar els altres, sense tirar del carro, sense salvar el món. Esperant.

Fins ara he seguit Jesús en l'activitat, ara em toca aprendre a seguir-lo en la passivitat i la paciència. De cop, travesses una porta que ni tan sols sabies que existia i entres en un lloc del què no tenies la més remota notícia. Ahir, a aquesta mateixa hora, jo era al lloc de la humanitat agent; avui, sóc al lloc de la humanitat pacient. Ahir, Jesús era a Galilea predicant, curant, denunciant i profetitzant; avui és a Jerusalem patint i esperant. Qui hi havia ahir a la seva dreta i esquerra? Qui hi ha avui?

Hi era l'apòstol Jaume, en un lloc i en un altre, encara que de forma ben diferent. A Galilea, Jaume s'oferia com a candidat a la dreta de Jesús, feia oposicions, aportava mèrits, nodria el seu incipient currículum d'apòstol. A Jerusalem, deu o dotze anys després de la mort de Jesús, Jaume serà ofert per Herodes com a candidat pel mateix lloc, amb un cop d'espasa.

Em preguntes si puc beure el calze que tu has de beure? Vull respondre el mateix que va respondre l'apòstol Jaume, sabent que jo, com ell, no acabo de saber el que demano (potser si ho sabés no ho demanaria). «Sí que puc», Senyor, m'atreveixo a dir-ho, perquè Tu ets la força de la meva debilitat i l'eficàcia de la meva passivitat.

«Em sento ple de fe, per això goso parlar», i escriure homilies des del lloc on les paraules no venen avalades per la força i la seducció del missatger, sinó per la consistència del missatge, com un tresor que no deixa de refulgir per molt que les gerres que el contenen siguin de terrissa.

LA MILLOR PART

[HOMILIA DG-TO-C16 (Lc 10,38-42)]

Qui no s'ha barallat algun cop per la millor part d'un pastís? Quan era petit em semblava que la millor part sempre li tocava a un altre. Potser per això, per evitar baralles familiars, vaig aprendre a tallar el pastís en porcions exactes i, encara ara, sempre que hi ha pastís a la comunitat, me'l fan tallar a mi.

Però les porcions no surten mai exactes i quan em toca repartir el pastís m'agrada donar-li la millor part al Pere: sabeu perquè? No perquè sigui el qui més la mereix, sinó perquè és el qui més la desitja. Jesús fa el mateix amb nosaltres: dóna la millor part, no al qui més la mereix, sinó al qui més la desitja. Perquè, si ho pensem bé, no pot ser d'una altra manera.

Imagineu que donéssim la millor part del pastís a qui s'ha portat millor, o a qui ha tret les millors notes, o a qui ha guanyat la partida d'escacs; aleshores convertim el pastís en un premi i un càstig, en una eina per discriminar els aspirants. I deixa de ser una festa per convertir-se en una competició.

Bé, això pot succeir amb un pastís, però no amb l'Evangeli.

Marta volia merèixer l'amistat de Jesús i per això s'afanyava, atrafegada, a servir-lo. Maria, en canvi, desitjava la seva amistat i "asseguda als peus del Senyor, l'escoltava". Amb tota la bona intenció, la primera posa el mèrit en primer lloc i el que vol per sobre de tot és obsequiar-lo. La segona, en canvi, posa el desig en primer lloc i el que vol per sobre de tot és escoltar-lo. Jesús no diu que el que fa Marta estigui malament, però diu que el que fa Maria és millor. Pot semblar una qüestió de matís, però sembla que aquest matís és important per a Jesús.

El mateix va passar amb Abraham sota l'alzina de Mambré, quan la calor del dia era més forta. El sant patriarca esperava més enllà del mèrit, en aquell estat on només roman allò que es sostingut pel desig més autèntic. Abraham ja no desitjava en primer lloc una dona fecunda, tot i que li havien promés que la seva descendència seria més nombrosa que les estrelles del cel; Abraham ja no desitjava en primer lloc una terra fecunda, tot i que li havien promés que regalimaria llet i mel; Abraham ja només desitjava en primer lloc el Senyor, no les seves promeses, sinó Ell. I amb quina força!

Sabeu del què us parlo? Us heu vist mai a les portes de la mort? Mireu de fer l'exercici: Què és el que s'aguanta de la vostra vida aleshores? Què és el que roman dempeus? Quin és el desig que sobresurt aleshores per damunt de tots els altres desitjos que s'esfullen com una flor pansida?

L'objecte d'aquest desig és la vostra millor part: nodriu-lo des d'ara, estimeu-lo des d'ara, preserveu-lo des d'ara, no l'adultereu des d'ara... i no tingueu por que, si és el Senyor, aquesta millor part no us serà mai presa.

L'ALTRE

HOMILIA DG-TO-C15 (Lc 10,25-37)

«Estima els altres com a tu mateix», d'acord, però qui és "l'altre"?

Hi ha qui tradueix "l'altre" com "el pròxim". No està malament, sempre que no confonguem "el pròxim" amb "el proper": fins i tot els assassins més despietats saben estimar els propers. L'home ferit no era "a prop" del levita, el sacerdot i el samarità, sinó ben lluny. La traducció més fidel seria aleshores: «estima l'altre (l'allunyat) de tal manera que esdevingui pròxim.» És l'amor compassiu el qui aproxima l'altre: "l'altre" esdevé "pròxim" quan, trencant barreres i llunyanies, me l'estimo com a mi mateix.

Una cosa així és el que devia pensar el samarità en veure aquell home ferit arran del camí: «tinc pressa, aquest home és un estranger, quina complicació... però si passo de llarg aquest home morirà.» Ja està, així de simple: aquell estranger ferit va ser "l’altre" que el samarità, sense escarafalls i a diferència del sacerdot i del levita, va convertir en el seu "pròxim".

Simone Weil té una frase que arrenca totes les crostes: «Estimar l'altre com a tu mateix implica com a contrapartida estimar-te a tu mateix com si fossis un altre.» És a dir, estimar-te a tu mateix com si hi hagués un altre abans que tu, com si el "primer lloc" de la teva vida no fos ocupat per tu, sinó disponible per l’altre.

Dit això, podem anar a la primera part del manament: «Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb totes les forces...», d'acord, però qui és Déu? Déu és Aquell que preserva el valor absolut de l’altre, del llunyà, de l’estranger. Déu és aquest "primer lloc" alliberat i reservat per l’altre. Déu és l'Altre, amb majúscula, que preserva el lloc dels altres, amb minúscula, quan tendim a posar-nos nosaltres en el seu lloc.

En aquest doble manament està condensada la veritat cristiana, és a dir, la resposta que Jesús va donar a la pregunta per "l'altre". Et convenç aquesta resposta? Doncs «fes-ho així i viuràs.»

MORIR D'ÈXIT

HOMILIA DG-TO-C14 (Lc 10,1-12)

L’èxit embriaga. No pots aturar l’eufòria; costa molt posar fre a les seves aspiracions desmesurades. Fins i tot els deixebles, amb un projecte tan noble com el que Jesús els havia confiat, hi van caure. Què hi ha de més noble que anar, de dos en dos, com anyells entre llops, a segar una collita descomunal, sense bossa ni sarró ni calçat?

Què hi ha de més autèntic que marxar dos mesos a Bolívia a ajudar els nens de la selva? Com afalaga que algú ponderi el teu gest solidari! Que bé que senta l’ovació dalt de l’escenari! També tu et pots deixar embriagar pel poder que et dóna la teva generositat, la teva solidaritat, la teva puresa ideològica, la teva finor espiritual... També tu, oh missioner estival, pots morir d’èxit!

Potser Nietzsche tenia raó i el cristianisme és realment una negació de la vida, una repressió del seu instint fonamental, l’instint desmesurat de l’èxit, del plaer, del poder i de la glòria. «Fins els dimonis se’ns sotmeten pel poder del vostre nom», els deixebles ja anaven per bon camí, ja. Trepitjar serps i escorpins sense rebre les seves picades, sobrevolar el patiment i esvair els espectres fantasmals del fracàs, es pot demanar res més? Què diferents haguessin estat les coses si Jesús no s’hagués entestat a espatllar-les! Fins i tot la Paris Hilton s’hi hagués trobat a gust amb un cristianisme tan megafashion.

Els cristians portem dos mil anys trepitjant les serps i els escorpins, però ara semblaria que hem trepitjat merda, amb perdó, i no acabem de saber si ha estat per mala sort o per bona. M’atreveixo a sospitar que potser també nosaltres hem mort una mica d’èxit. La causa i els efectes del nostre "èxit" passat, no són potser la causa i els efectes del nostre "fracàs" present? La mateixa gent que abans omplia les catedrals ara omple les grans superfícies comercials. Un consumisme superficial ha ocupat el lloc d’un cristianisme també superficial, i la transició s’ha produït amb una sorprenent placidesa.

No serà que Déu ens convida a vendre’ns la col·lecció de “bosses, sarrons i sandàlies” que hem anat acumulant al llarg del temps? No serà que l’Esperit ens convida de nou a la sega perquè és veritat que «la collita és abundant»? No serà que hauríem de tornar a recórrer els camins, de dos en dos, lleugers d’equipatge i sense entretenir-nos en parafernàlies?