HOMILIA DG-SS-PASQUA
UN SEPULCRE OBERT I BUIT (Jn 20,1-9)

Un sepulcre obert

Els sepulcres han d’estar tancats, aquesta és la seva funció, la mort acull el cadàver a casa seva i passa el forrellat. Però si la mort tanca els sepulcres, Déu és aquell que pot obrir-los de nou. Maria no ho sap encara, ella veu que la pedra ha estat treta de l’entrada del sepulcre i fa dues suposicions molt interessants:
1) que el cos del Senyor no està a l’interior del sepulcre: cal suposar que si algú s'ha pres la molèstia de moure la pedra enorme que tancava el sepulcre és per endur-se el cos.
2) que han robat el cos del Senyor: aquesta és, sens dubte, l'explicació més raonable, donades les circumstàncies. La resurrecció no pot ser una raó perquè encara no és una experiència.
La primera trobada amb Déu es produeix davant un sepulcre obert: una contradicció en els termes i una subversió de la lògica mundana. Allò que havia d’estar tancat, segons tots els anàlisis psicològics o geopolítics, resulta que està obert. Només qui ho veu, ho sap. Només qui ho viu, ho creu.
Posem un exemple: l’Àfrica, per a molts analistes, economistes i metges, és una realitat tancada. La llosa que tanca l’entrada del sepulcre africà és massa pesant com per a què ningú la pugui moure. Malgrat tot, moltes Maries Magdalenes, de dins i de fora de l’Àfrica, troben que algú ha aconseguit moure la pedra de l’entrada. És una primera escletxa, encara molt ambigua, encara molt feble, però indispensable.
Maria estimava el Senyor, condició primera i fonamental per a no defugir el sepulcre i per atansar-s’hi de bon matí. Sense aquest previ, hom defuig el sepulcre.

Buscant testimonis

Maria va a buscar Pere i l’altre deixeble per a que corroborin el que ella ha vist, per a que certifiquin que no s’ho inventa, que no és el desig de veure viu el Senyor la que li fa veure el sepulcre obert. Aquesta primera trobada amb Déu demana testimonis que la verifiquin. Déu no és una paranoia transitòria, sinó en tot cas una paranoia permanent, sòlida, persistent. Una paranoia que demana una metanoia prèvia, és a dir, una veritable conversió de la ment. Aquesta conversió no és una suggestió provocada pels al·lucinògens, que m’afecta a mi i a ningú més.
No ens convertim isoladament, per dir-ho d’alguna manera, ens convertim en xarxa. L’experiència de Déu no és només ara i amb mi, sinó sempre i amb molts. Per això, quan m’acosto al sepulcre i veig que està obert, busco els altres i els pregunto: ¿què és el que ha passat? ¿m’ho estic inventant?

Cal entrar-hi per creure

Pere i Joan corren cap el sepulcre. No és més important qui corre més ni qui arriba abans, sinó qui entra abans. Perquè aquest és el segon pas: entrar al sepulcre. A la porta, ens movem en l’àmbit de les suposicions i dels desitjos, hem de fer un pas cap a l’interior. Estem parlant d’entrar a l’amagatall de la mort i això, per molt que la porta estigui oberta, no és gens evident.
Per seguir amb l’exemple de l’Àfrica, no és el mateix mirar-s’ho des de la porta que entrar-hi a dins, i si no que li preguntin al Pau o al Carles o al Pedro o a tants d’altres...
El sepulcre obert no és per als cristians cap prova conclusiva de la resurrecció de Jesús. El sepulcre obert i buit no és una demostració de la resurrecció, sinó la seva conseqüència. Per dir-ho d’una altra manera, sense fe, l’única tesi raonable davant el sepulcre obert i buit és la del robatori. S’equivoquen tant aquells que volen provar la resurrecció amb el sepulcre buit, com aquells que volen refutar-la amb fantasioses troballes científiques del veritable sepulcre de Jesús o de les restes del seu cadàver. Mentre uns fan ciència-ficció, els altres fan creença-ficció. Cap d'ells no ha entrat al sepulcre.

¿Gosarem entrar-hi?

El fet veritablement important és que els cristians estem, des d’aquell diumenge sant, a l’entrada dels sepulcres oberts del nostre món, per a verificar que no hem de buscar entre els morts aquell qui viu. Cal dir-ho ben clar, la resurrecció no és una idea abstracta més en el mercat global de les idees: no creiem en la resurrecció, sinó en el Ressuscitat!
El sepulcre obert i buit és la primera experiència que fan els cristians del Ressuscitat, el negatiu de la resurrecció, per dir-ho així. En un negatiu intuïm ja la imatge, però encara s'ha de revelar per veure-la clara. Abans de trobar-se amb Jesús ressuscitat, els deixebles es troben amb la seva absència, amb el buit que deixa el seu cos al sepulcre, amb el llençol d’amortallar aplanat i amb el mocador del cap lligat al mateix lloc.
És la primera traça del Ressuscitat, un sepulcre obert i buit: la mort desnonada del seu domini. ¿Gosarem entrar-hi?

HOMILIA DG-SS-RAMS
MEMORIA PASSIONIS (Lc 22,14-23,56)

Jesús d'Esparreguera

Avui, tot fent memòria de la Passió de Nostre Senyor, mirant Jesús crucificat, em feia tot un plegat de preguntes i reflexions sobre la mort.
¿Per què és tan important per als cristians la Passió de Jesús, fins al punt de col·locar-la al centre de la nostra fe? ¿Per què mantenim amb tanta insistència la memoria passionis? ¿Com és que no en tenim prou amb la memoria vitae?

Els musulmans admiren i aprecien profundament el profeta Jesús i, tanmateix, eludeixen la seva mort; tal com feien alguns corrents gnòstics del cristianisme primitiu, pels quals la mort no era digna de Déu i, en conseqüència, no podia afectar realment al seu Fill. Per a tot aquest corrent, la passió de Jesús no és més que un simulacre exemplificador, una mena d’acte sacramental amb moralina final. Jesús va disfressat d’home durant la Passió, camuflant la seva veritable identitat divina durant el temps que dura l’acte sacramental. Fa veure que pateix, que se sent abandonat, que plora sang, que sucumbeix sota el pes de la creu, que s’ofega, que crida i que, finalment, expira. Tot molt creïble, tot molt edificant. Però quan cau el teló, Jesús es lleva la disfressa d’home i torna a ser déu impassible i etern. Aquí el teniu, el Jesús que tots estàvem esperant, tal com nosaltres l’havíem imaginat i no com l’església ens l’ha volgut vendre, amb tots vosaltres: “Jesús d’Esparreguera”. En fi, amb tot el respecte, permeteu-me la ironia.

Memoria mortis

Vivim en una societat agnòstica en les formes i gnòstica en el fons. No sabem el que creiem i no volem creure el que sabem. Sabem que morirem, però no ho volem creure. ¿On trobem la mort en la vida pública i en la consciència de la societat moderna? Per dir-ho en poques paraules: públicament no la trobem ja en absolut. La trobem només representada, sempre a través del filtre líquid d’una pantalla, ja sigui exagerada o bé disminuïda, però ja no viscuda, acompanyada, celebrada... Les percepcions mediatitzades transmeses pels mitjans de comunicació reprimeixen i desplacen les genuïnes experiències de la realitat, i quan aquestes arriben, és clar, no ens les podem creure.

Valgui el testimoni d’aquesta amiga davant una experiència traumàtica: “Ahir una dona es va tirar pel balcó... Jo no vaig veure com es tirava... per sort. Un senyor va baixar corrents i plorant. Un noi l'abraçava. Ella no es movia. Va venir l'ambulància i ella no es movia. Li prenien el pols i no... no en tenia. No m'ho puc treure del cap. Es va tirar. No era pas un joc, era real. Es va tirar, Marc. No m'ho puc creure.”

Memoria vitae

En un pla menys traumàtic, quan una persona mor, rares vegades la seva mort succeeix a casa, envoltat de la seva família i els seus amics, sinó gairebé sempre en hospitals i, dins d'ells, en unitats de cures intensives o en habitacions per a moribunds. Els metges no poden fer ja res per ell, i llavors, perquè no causin malestar als altres pacients, se'ls trasllada de les sales a habitacions separades, on el moribund mor sol. Els cementiris estan situats lluny, als afores de les poblacions. Les empreses funeràries s'encarreguen de tot, de manera que els parents no han de preocupar-se per a res de l'enterrament. "La vida continua": aquest és l'únic consol que es xiuxiueja. Sembla com si els moribunds i les persones afligides per la desgràcia volguessin disculpar-se: "No us prengueu tantes molèsties". I tots desapareixen.

La mort és un tabú i es reprimeix inconscientment el dol i el condol. Cada vegada és més freqüent que a les grans ciutats no s'enterri ja la gent, sinó que es procedeixi a incinerar els seus cadàvers i a escampar les seves cendres. Volem conservar només la memòria de la vida i pensem que l’única manera de fer-ho és esborrant tota traça de la mort. Aquell difunt no ha mort, només ha viscut, i de la vida ha passat de cop al no-res. No hi ha més preguntes a fer.

Memoria passionis

El fet de reprimir la mort fa que mostrem insensibilitat, apatia i infantilisme. Per mitjà de les nostres repressions matem l'amor a la vida sencera. Si reprimim nostres pròpies angoixes i no prenem temps per a plorar els nostres difunts, no ens commourà ja cap dolor aliè. La mort reprimida difon una indiferència paralitzadora. La incapacitat per a plorar les desgràcies es converteix en incapacitat per estimar.

Per contra, la persona que manté la consciència de la mort, sap conservar també l'amor a la vida, a tota vida, a la vida en comú, a la vida sencera, per tant, també a aquest moment fonamental de la vida que en diem "mort". El pensar en la mort ens fa prudents per a la vida. Però ¿en què consisteix aquesta prudència? ¿Com trobar coratge per a una vida que està marcada per la mort?

Són preguntes que em feia avui, tot fent memòria de la Passió de Nostre Senyor, mirant Jesús crucificat, a les portes d’una Pasqua que mai no acabem de creure que sigui del tot nostra.

HOMILIA DG-QR-C05
DIBUIXANT A TERRA (Jn 8,1-11)

Jesús catedràtic

Recentment, en ocasió de la publicació d’un llibre sobre Jesús, hi ha hagut un cert debat sobre la suposada cultura o incultura de Jesús. ¿Era Jesús un analfabet? Hi ha raons a favor i en contra. No sé del cert si Jesús sabia escriure o no, el que sí puc afirmar, després de llegir aquest passatge de l’evangeli de Joan, és que Jesús era catedràtic. No havia fet oposicions, però ell exercia de catedràtic com si tingués el títol. Un títol avalat, pel que sembla, tant pels amics (la gent que se l’escolta amb avidesa) com pels enemics (els fariseus i mestres de la llei que li presenten un cas delicat tot sol·licitant el seu veredicte).

En efecte, el catedràtic és aquell a qui se li cedeix la cadira per a què pugui impartir els seus coneixements amb autoritat, pròpiament, és aquell que ensenya assegut. Jesús no té cadira, però té prou autoritat com per a ensenyar assegut, no li cal gesticular des de la trona. Doncs bé, ens trobem amb Jesús catedràtic, ensenyant la gent amb exemples i comparances que feien agradable i entenedora la seva innovadora manera d’entendre Déu i la seva Llei. I, ¿quina millor manera d’explicar les coses que fent dibuixets? Tots agraïm quan el mestre agafa el guix i comença a fer gargots a la pissarra: allò que ens entra per l’oïda, queda més ben enregistrat si també ens entra per la vista.

Una lliçó magistral

A tot això, irrompen en plena explicació els sorollosos de sempre, els boicotejadors. Anem a posar a prova el “catedràtic”, diuen amb tota la sorna. Heus ací els veritables transgressors de la Llei, ells que la coneixen millor que ningú i que la utilitzen contra tothom menys contra ells mateixos. Ells, que s’hi posen dempeus a la càtedra de la Llei, com si fos seva i no de Déu. Una dona sorpresa en flagrant adulteri és aquest cop l’esquer que els boicotejadors utilitzaran contra Jesús. Ells drets i amb el posat amenaçant, Jesús ajagut i amb el cap cot. Ells escridassant i gesticulant afectadament, Jesús callat i dibuixant al terra. Ells amb pedres a la mà, Jesús amb el dit pelat. Entre els uns i l’altre, la dona arraulida i tremolant, esperant el càstig. Mentrestant, Jesús fa gargots al terra.

Em sorprèn la insistència de l'evangelista en aquest detall aparentment insignificant, ¿quina importància pot tenir que Jesús s'entretingui dibuixant a terra amb el dit? Proposo un exercici d'imaginació contemplativa, ningú no va parar esment als gargots que Jesús catedràtic va deixar gravats aquell dia a la "pissarra" del temple, una veritable lliçó magistral per a l'eternitat, en tres dibuixos.

Una ratlla, una creu i un cercle

Jesús dibuixa una ratlla, com al film “La passió de Crist” de Mel Gibson, la mateixa ratlla que fa el pastor amb la vara davant les seves ovelles, quan sent que ronda el llop: no passarà! El bon pastor embena l’ovella ferida i se la carrega al coll; el llop enfunda les seves dens esmolades i recula. Com diu la mare de la Helen Prejean al film “Pena de mort”: “els braços d’una mare són forts quan la seva filla està en perill.” ¿No us recordava la mare Teresa de Calcuta a una soca de vinya: rebregada i petita però forta? Així deu ser la vara de l’amor de Déu als ulls del llop. La vida de molta gent és com aquesta ratlla preventiva davant el mal i la injustícia.

Jesús dibuixa també una creu, dues ratlles que s'entrecreuen per la meitat. El pastor només té una vara i sap molt bé que es pot trencar. L’amor pot frenar l’odi fins a un cert punt, però ¿què passa si l’odi no enfunda les dents i recula? ¿Què passa quan l’odi es fa fort i s’encara amb el pastor, malgrat la seva vara? ¿Què passa si fracassa l’amor? ¿I si el mal travessa la ratlla? Jesús està davant d’aquesta prova igual com estarà davant la creu, sense més garanties que Déu i la seva paraula: “estic a punt de fer una cosa nova que ja comença a néixer, ¿no us n’adoneu?” (Is 43,19). Quan el mal creua la ratlla, Déu estima fins a l'extrem, si fa falta, fins a la creu.

Jesús, finalment, dibuixa un cercle. A dins hi fica la dona, però també hi voldria ficar els seus acusadors. L’única condició per entrar dins aquest cercle és no portar pedres a les mans. La pedra ens autodestrueix pel poder mateix de l’odi que desperta en nosaltres. Jesús vol salvar la dona i, al mateix temps, vol salvar els seus acusadors. Exemple pràctic del que significa estimar els enemics: no vol dir anar amb ells a Portaventura; vol dir ser capaç de donar el primer pas per tal de trencar la cadena de l’odi. “Qui estigui lliure de pecat...”, un cop més el pecat és la nostra taula de salvació. Oh felix culpa! tal com exclamarem exultants la nit del dissabte sant. Començant pels més vells, van anar recordant les moltes vegades que Déu no els ha volgut apedregar, malgrat estar en tot el dret de fer-ho. La salvació comença quan Déu, aguantant-nos la mirada, ens dóna el coratge per deixar anar la pedra que ens confisca les mans i el cor. Desarmats, podem entrar per fi dins el cercle. Dins aquest cercle, estem salvats: ni tan sols el dimoni ens pot acusar, encara que tingui raó.

HOMILIA DG-QR-C04
UN HOME TENIA DOS FILLS (Lc 15,1-3.11-32)

Aquest home acull els pecadors

Una de les dades més fidedignes de l’evangeli és el fet, a bastament consignat, de que a la mala gent li agradava Jesús, el que deia i el que feia. Se li acostaven tots els desrengats, els que fan ràbia, mania i pudor... bé, a Jesús sembla que no li’n feien pas. Jesús s’encaparra a no donar ningú per perdut, per impossible que sembli, i ¿sabeu per què ho fa així? Perquè Jesús creu en Déu i creu que Déu és així.
La paràbola del fill pròdig (que en diem nosaltres), forma part d’una trilogia de paràboles que conformen el capítol 15 de l’evangeli de Lluc: l’ovella perduda, la moneda perduda, el fill perdut. Aquestes tres paràboles són una llarga resposta a la crítica que va rebre Jesús de la gent benpensant de l’època. La gent benpensant dóna de seguida per perdut allò que té difícil recuperació. Més val dedicar els esforços a allò que té futur que no a aquells que no en tenen. La gent benpensant té més alegria per noranta-nou justos que no necessiten conversió que per un pecador que es converteix. Per això els sembla una imprudència sortir a buscar una ovella que s’ha perdut, probablement la més inútil, deixant les altres noranta nou desateses. Per això els sembla una pèrdua de temps buscar una monedeta de no res, quan pots recuperar-la ràpidament amb un cop de fortuna a la borsa.

Hi ha dos tipus de gent

Hi ha dos tipus de gent, la “bona gent” i la “mala gent”. La “mala gent”, com el fill petit de la paràbola, dilapida els seus béns portant una vida dissoluta (per ser més explícits, el text grec diu que es va gastar els diners amb pornon, és a dir, amb prostitutes). El problema de la “mala gent” està molt clar, és evident, groller: embriagar-se, drogar-se, maleir, robar, fornicar... Han tocat fons i, ni que sigui per manca de recursos, no es poden seguir enganyant. Quan ja no pots tirar més avall, pots fer dues coses: quedar-te on estàs i seguir remenant la femta, o bé fer confiança a algú i començar el llarg i difícil camí de retorn a la casa paterna. Les opcions s’aclareixen molt quan has tocat fons.
Penso que és per aquest motiu que la mala gent envoltava Jesús: sabia parlar des del fons als qui havien tocat fons. Amb Jesús, ni que fos de forma purament intuïtiva, la gent experimentava fins a quin punt Déu és present a tots els racons, per foscos que semblin, no com a jutge implacable, sinó com a pare amatent: “si m'ajeia als inferns, també t'hi trobo.” (Sl 139,8)

He pecat contra el cel

Per això em fa gràcia quan algú diu o fa alguna cosa amb la intenció d’ofendre Déu i després et mira a veure si t’ha impressionat, a tu, que se suposa que ets el seu guàrdia jurat. Perdoneu, però se m’escapa el riure. L’ofensa a Déu no és mai una ofensa directa, és com si volguéssim tocar el cel amb una pedra, l’únic que aconseguirem tirant pedres al cel és que ens caiguin al damunt, i això sí que pot ofendre Déu: que una de les nostres pedres llançades contra ell impactin sobre el cap d’un altre. Només allò que ofèn el germà, ofèn veritablement Déu.
Amb la intenció d’ofendre Déu, el maleeixo, blasfemo, em castigo, m’embriago, renego de tot i de tots, envio tothom a pastar fang... quina bestiesa! No tinc ni idea de qui és Déu. Déu està de tornada de tot això, molt més enllà, ens espera a l’altra banda, pacientment, i el més increïble: a mi em pot semblar una bestiesa, però a ell no: no jutja, surt a rebre’ns com si fos el primer dia, amb una abraçada que fon el metall i esmicola la pedra.

El seu pare el veié i es commogué

El pare no s’està a l’interior de la casa lamentant-se de la marxa del fill, repassant depressivament cada racó que ha deixat buit la seva absència, gemegant: “¿recordes quan érem tots a taula?”. No, el pare no lamenta ni gemega, el pare surt a la porta de casa, cada dia, com un sentinella, atalaia l’horitzó i espera. ¿Quina fe és aquella que no creu que Déu pot fer tornar el fill? ¿no s’assembla massa la nostra fe a la dels pagans que necessiten mil proves per a creure, que necessiten el concurs d’un nigromant per a mantenir l’esperança?
Però jo encara afegiria més, només un Déu que s’ha perdut és un Déu que es pot retrobar. Molta gent ha perdut Déu pel camí, per culpa de l’Església, per culpa de la modernitat, per culpa dels altres, per tantes culpes que no són mai nostres... Tant se val, el fet és que, havent perdut Déu, alguns el volen recuperar. Déu es fa el trobadís, ell que no ha marxat mai. Només qui ha perdut Déu el pot retrobar i pot experimentar aquesta alegria que supera tota altra alegria. I parlo d’una alegria a l’alçada de l’alegria de Déu. Només si ens deixem abraçar per ell com a fills, i no com a gent que treballa per un jornal, podem participar de l’alegria que supera tota alegria, una alegria molt de sobre de les nostres alegries interessades, l’alegria que experimenta Déu mateix “perquè aquest germà teu era mort i ha tornat a la vida, estava perdut i l'hem retrobat”.

El fill gran tornà del camp

Només qui ha perdut coneix l’alegria de retrobar, només qui s’ha perdut coneix l’alegria de ser retrobat. És el problema de la “bona gent”, el nostre problema: no ens hem perdut mai i hem experimentat poc o gens la necessitat de ser retrobats. Som com el fill gran de la paràbola: tan complidors, tan com cal, tan dels de casa, tan dels nostres... que, al final, no només ens creiem amb dret sobre la nostra part d’herència, sinó també sobre la dels altres.
Compadeixo la fe trista de qui, potser perquè no l’ha perdut mai, no ha necessitat mai de trobar Déu. Fe rutinària, feta de drets adquirits i no posats en dubte, de mirades de menyspreu, de “sempre s’ha fet així”, de retrets dissimulats: “fa molts anys que et serveixo sense desobeir mai ni un de sol dels teus manaments, i tu encara no m'has donat un cabrit per a fer festa amb els meus amics.”
L’evangeli d’avui és una bona notícia també per a la “bona gent”: Déu uneix allò que l’home separa: els qui ens creiem bons i els qui som manifestament dolents estem convidats a fondre’ns en una mateixa abraçada, a exultar davant una mateixa alegria, a participar d’una mateixa taula i d’una mateixa herència, amb una sola condició: que no donem per perdut allò que Déu no dóna per perdut, ni que siguem nosaltres mateixos.

MITOS

Hoy el juglar aplaudido se llama Narciso
y Ulises da conferencias los jueves en el Ateneo.
Dioniso luce un afeitado perfecto
y le da consejos a Fausto dos veces por semana.
Juana de Arco confiesa arrepentida:
“Frailty, thy name is woman”
y Hamlet, convertido a la paleoantropología,
llena de cráneos numerados la nevera.
Le han cambiado a Sísifo la piedra por un teléfono
y la cuesta por un despacho
y Ariadna, al bajar del metro,
ha cortado el hilo y se ha marchado.
Adán y Prometeo repasan riendo los tiempos primeros,
propicios al acecho del buitre y la serpiente,
mientras Eva y Pandora comentan distraídas
la subida del precio del dinero.
Hércules y Teseo discuten acalorados
si el mejor amigo del hombre
es el toro bravo o el centauro;
mientras Edipo, con el pelo al cero,
sigue babeando en un rincón
de un internado para niños ciegos.
Lear es un mendigo
y David, auxiliar palafrenero;
Dédalo los dibuja con un pie en la tierra
y otro en el cielo.
En el Olimpo enmohecido de los héroes
un celador llamado Orfeo,
apaga las luces a las nueve en punto,
canta una nana y, poco a poco,también apaga el verbo.

FOTO-COMENTARI PUBLICAT A http://www.pastoralsj.org/ // PARA PENSAR

HOMILIA DG-QR-C03
UN NOM PLE DE NOMS (Ex 3,1-15)

Moisès va fugir lluny del faraó

Al desert també s’hi pot anar fugint. Moisès busca un espai sense marques, immaculat, verge, que no mostri les traces del seu passat. Busca un canvi d’identitat, una operació de cirurgia estètica, un passaport nou... Busca sorra per a esborrar el nom i la història.
Moisès porta molts de temps buscant bardisses per alimentar les ovelles del seu sogre. Tant se val una o una altra, no són més que bardisses. Però, de cop, una bardissa sobresurt de totes les altres. En allò més fungible, més insignificant, més anodí... un foc. En allò més comú, més familiar, més sabut... una veu. Aquest és l’espectacle extraordinari que treu Moisès del seu ensopiment. Perquè al desert hi anem buscant una cosa, però sempre en trobem una altra. Afortunadament.

Trepitjant terra sagrada

Moisès reacciona descobrint-se els peus i cobrint-se el rostre. La nuesa del peus revela la nuesa de la persona: sense protecció, sense defenses, sense artificis. Revela també la nuesa de la voluntat, la disponibilitat per a deixar-se calçar per Déu, per a deixar-se encaminar per ell, per a deixar-se escollir i estimar per ell, a la seva manera i no a la nostra.
Si els peus són oferiment, el rostre és encara envaniment. Només podem mirar Déu des de la veritat i Moisès és encara mentida, falsedat, fugida i por. Però Moisès no gosava mirar Déu per una raó encara més profunda: veure Déu és veure el que Ell veu, i això ja fa més mal. Tots voldríem estarrufar-nos en la contemplació estàtica d’un Déu-bellesa pura, d’un Déu-ordre pur, d’un Déu-equilibri pur, d’un Déu-energia pura. Però el Senyor no és un Déu estàtic, eternament escarxofat en la seva divina divinitat.

¿Què és el que veu Déu?

La descripció no pot ser més clara: “He vist les penes del meu poble al país d’Egipte i he sentit el clam que li arrenquen els seus explotadors. Conec els seus sofriments.”
¿I ara què? Moisès porta molts anys fugint precisament d’allò que veu el Senyor. Però, ¿com puc fugir de mi mateix, de la meva veritat més pregona, del meu nom i de la meva història?: “¿On aniria lluny del teu esperit? ¿On fugiria lluny de la teva presència? Si pujava dalt al cel, hi ets present, si m'ajeia als inferns, també t'hi trobo.” (Sl 139,7)
Déu ens retorna sempre el nom i la història de la qual fugíem: “Moisès, Moisès”. Moisès vol dir “rescatat de les aigües”. No pots fugir del teu nom: oi que vas ser rescatat de les aigües, doncs ara vés i rescata els teus de les seves aigües. Oi que algú et va ficar en una cistella a mitja nit i et va acompanyar en la teva travessia per les aigües, doncs ara vés tu i fica el poble en una cistella a mitja nit i acompanya’l en la seva travessia pel desert.

La missió de Déu

Moisès ha passat de la visió espectacular a l’audició de Déu, els ulls poden enganyar, però les oïdes no. A la Bíblia, l’oïda és més fiable que l’ull. A Déu, el sentim com a vocació, com a crida, com a missió.
Que trista és la vida sense algú que ens posi contra les cordes del nostre nom i de la nostra història, algú que ens cridi pel nom, ens separi (ens prefereixi) i ens doni una missió, un motiu per a enfocar la nostra vida, una orientació vàlida avui i sempre, no només per avui, per demà, per mentre duri el bon rotllo, sinó per sempre. Què trista és la vida, que inhòspit el món, si no es poden fer opcions per sempre; per por, per incertesa, per comoditat o per manca d’un Déu que ens les exigeixi i ens les validi (¡ens les sostingui!).

El nom de Déu

Ara que Moisès ha rebut una missió, vol les credencials: què haig de respondre quan la gent em pregunti “¿de part de qui?” Faltaria més, ja que em compliques la vida, dóna’m credencials que m’obrin portes i em justifiquin davant els altres, no estic disposat a fer el ridícul. El Senyor respon Moisès per partida doble: amb una resposta evasiva i amb una al•lusiva.
L’evasiva és la primera resposta: “Jo sóc el que sóc.” El Senyor no té nom, ell és el Nom, “ha shem”, la font de tots els noms, perquè ho és de tots els vivents. Déu té nom però no té mot, ja què el nom del Senyor no pot ser retingut en un mot. Per això els jueus llegeixen una cosa i en pronuncien una altra: llegeixen “yhwh” (yahvé) i pronuncien “adonai” (el Senyor). Déu és més que un mot, una credencial, una definició, una idea... i jo afegiria també més que un sentiment i una sensació. No es pot pronunciar el nom de Déu amb els llavis, només es pot pronunciar amb la vida, i això ens dóna pas a la segona resposta.
La segona resposta és l’al•lusiva: “Jo sóc el Déu del teu pare, Déu d’Abraham, Déu d’Isaac, Déu de Jacob.” El Senyor és el Déu de les persones i les seves històries. El nom de Déu està ple de noms, igual que el seu rostre està ple de rostres. Ell és el Déu d’Abraham, que significa que ha estat fet, malgrat la seva edat, “pare de molts pobles”. El Déu d’Isaac, que significa que “ha rigut” davant la increïble promesa de Déu. Déu de Jacob, que significa “l’emprenyador” perquè malgrat ser el petit va emprenyar fins a obtenir l’herència, prefigurant el nom d’Israel com aquell poble que no es conforma, que lluita fins i tot amb Déu i assumeix les marques que deixa aquesta lluita.

Un nom molt llarg

Moisès serà empeltat en aquesta llarga tija del nom de Déu. La fe, la promesa, la perseverança i, ara, l’alliberament. Déu té un nom molt llarg, tan llarg com la història que empren amb el seu poble i que arriba fins a nosaltres. Dir el nom de Déu és dir tota aquesta història que per a nosaltres és salvació. Dir el nom de Déu és creure el que creu un altre que per a tu és digne de confiança. Hem cregut la fe dels nostres pares, padrins, d’aquell amic, d’aquella persona que ens va marcar... Ens hem trobat dient sí a la fe d’un altre: sí, jo crec això mateix que creus tu, perquè intueixo que és veritat; que així com ha donat sentit a la teva vida, en pot donar a la meva; així com és la força que tens tu per estimar, també voldria tenir-la jo...
Més en concret, dir el nom de Déu és dir “Yeshua”, “Déu salva”. Per a nosaltres, el nom de Déu passa per Jesús, nosaltres creiem en Déu per mitjà d’ell, nosaltres creiem en el Déu que ell va creure, la nostra fe és la seva fe, el seu nom és el nostre nom i entre tots seguim omplint de noms l’únic i inesgotable nom de Déu.

HOMILIA DG-QR-C03
EL VESTIT BLANC (Lc 9,28-36)

Vestits de blanc

Mireu quina descripció fa el profeta Daniel de l’ancià que jutja les quatre bèsties que devoren la terra: "es va asseure un ancià carregat d’anys, el seu vestit era blanc com la neu, i els seus cabells, com llana blanquíssima." (Dn 7,9) El segon llibre dels Macabeus parla d’un estrany personatge que els anima en la persecució: "no eren gaire lluny de Jerusalem, quan se’ls va aparèixer un cavaller vestit de blanc que els guiava, brandant les seves armes d’or." (2Ma 11,8) Mateu descriu així l’àngel que anuncia a Maria Magdalena que Jesús ha ressuscitat: "resplendia com un llamp, i el seu vestit era blanc com la neu." (Mt 28,3) El llibre de l’Apocalipsi (Ap 6,11) ens diu que "van donar un vestit blanc a cada un" dels "qui havien estat immolats per causa de la paraula de Déu i del testimoni que n’havien donat."

Blanc és el vestit de la santedat i de la veritat, el vestit definitiu, el vestit que conté tots els colors, el vestit multicolor de Josep (Gn 37,3), però abans de refractar-se, la llum vista des de l’altra banda del prisma, des de la banda de Déu.
Blanc és el vestit de la nostra humanitat ferida, perseguida, humiliada, recolzada només en una esperança vulnerable però certa: un cavaller amb armes d’or i no de ferro, amb-or, amor.
Blanc és el vestit dels àngels que anuncien la vida a la porta dels sepulcres oberts del nostre món. A Libèria veiem àngels vestits de fang, a Calcuta veiem àngels vestits de fum, a Cali veiem àngels vestits de sang, a Bagdad veiem àngels vestits de pols, a Tenerife veiem àngels vestits de sorra. Nosaltres els veiem així, però els seus vestits són blancs com la llum.

La mirada transfigurada

Els vestits es veuen blancs només al Tabor i dins el núvol. Blancs es veuen els vestits només si Déu ens transfigura la mirada, és a dir si ens presta la seva. ¿No us han prestat mai la mirada de Déu? Fa mal de tant lluminosa, i no parlo d’aures i d’energies estranyes.
Parlo d’una mirada que abraça l’horror i que a vegades el venç, però a vegades no.
Parlo d’una mirada no hipotecada pel desig obsessiu, que no fagocita el que mira, sense apoderar-se’n, sense fer-lo miques.
Parlo d’una mirada que, de cop, ha estat alliberada de la por i de la mentida, que deixa anar la carta que tenia amagada sota la màniga perquè ja no té por de perdre la partida.
Parlo d’una mirada que, quan menys es mira el melic, més es veu a si mateixa, i descobreix els altres com tants altres fragments de la mirada transfigurada de Déu.
¿Mai no us heu lliurat sense reserves a una mirada franca, transparent, oceànica? ¿De debò que no heu mirat mai així?

Els colors de la vall

Perquè aquesta és l’altra, per molt que només al Tabor i dins el núvol es vegin blancs els vestits, el nostre destí no és fer tres cabanes, sinó tornar a la vall de la vida, on els colors es difuminen i el blanc deixa pas a la extensa gama dels grisos. El Tabor, que abans era èxtasi, ara és resistència. El núvol, que abans era esglai, ara és fermesa. Però no són coses diferents, és la mateixa cosa, la mateixa veritat abans manifesta i ara velada, el mateix Déu que estima i que es lliura, la mateixa humanitat que es reconeix i que s’extravia.
L’evangeli ens diu que Pere, Joan i Jaume estaven adormits profundament i que només quan es desvetllaren veieren la glòria de Jesús. Nosaltres també podem desvetllar-nos un dia d’aquests, si deixem que Déu ens programi el despertador. La quaresma pot ser això: deixar que Déu ens programi el despertador i demanar que ho faci quan abans millor. En aquesta vall on els colors es difuminen i els grisos ho anivellen tot, cal anar ben despert per veure la glòria de Jesús present en el món.
La glòria de Déu com una torxa encesa que passa enmig d’una realitat partida i escindida per establir una aliança, tal com llegim a la primera lectura (Gn 15,17). Déu mira els nostres cors partits i hi posa foc per cicatritzar-los. Déu mira la nostra societat escindida i hi posa àngels per a reconciliar-la. Déu mira aquesta humanitat ennegrida i, amb sola la seva mirada, la vesteix de blanc, la deixa com una núvia engalanada per a les noces.
Aquell qui ha estat al Tabor, torna a la vall, però no hi torna de la mateixa manera ni amb el mateix vestit.

HOMILIA DG-QR-C01
LA TRAVESSIA DEL DESERT (Lc 4,1-13)

El desert recula

Diuen que la desertització avança: ¡tant de bo avancés el desert i no només la sorra! Lamentablement, jo crec que el desert recula. El desert representa moltes coses crucials per a la nostra humanitat, coses que ens aterren, però sense les quals perim.

Agafo aquesta descripció magistral de “La missa de cada dia”: “El desert és el lloc del silenci, de la solitud, del despullament. També és l’indret de la visió diàfana, de l’audició perfecta, de la nit radiant. Lloc de contrast, de provisionalitat, de canvis sobtats, de situacions extremes. Escola d’absoluts. Taller de resistència, de creixement interior, de radicalitat.” Jo no hi he estat mai, al desert, però la gent que hi ha estat porta dunes al fons dels ulls, dunes insondables que porten el rastre d’una lluita que deixa marques.

L’altre dia el periodista Antoni Bassas li comentava al poeta Joan Margarit que necessitem molt de silenci per a trobar-nos a nosaltres mateixos enmig de tant brogit. El poeta li va respondre: “si vols trobar-te a tu mateix, comença a fer-ho enmig del brogit.” És cert, si esperes el silenci, aquest no arriba mai. Els trens que porten al desert, són com els de la RENFE (i perdó per l’acudit fàcil): sempre arriben amb retard. Al desert hi has d’anar pel teu propi peu, sortint des de casa teva, disposat a passar fred i calor, preparat per patir set i gana. Em refereixo a aquest desert quan dic que recula.

La travessia del desert

Admiro moltes coses dels jueus, però per sobre de totes envejo el seu credo, tan simple, tan evident i tan entranyable. No és que el nostre estigui malament, però el trobo un xic embrollat, dialèctic, dens. Correspon a una època, a unes disputes teològiques... té de maco que recull també les dubitacions i els viratges propis de la recerca col·lectiva de la veritat. Una cosa per l’altra.

Els jueus expliquen la història del seu pare, és un credo a la vora del foc, un credo amb la manta als peus, un credo de lluna plena, un credo per aquells que han fet la travessia del desert i no volen oblidar-la. Un arameu errant sense papers emigra a Egipte i allà es converteix en un gran poble. Un poble esclavitzat i oprimit que invoca Déu perquè els alliberi. Un poble que s’endinsa en el desert enmig de senyals, de prodigis i d’un gran pànic. Un poble que s’instal·la en una terra generosa i sap agrair aquesta generositat al seu creador que és també el seu alliberador.

La història de la nostra salvació s’escolta a la vora del foc i s’explica enmig del desert. Lluny del desert no es pot recitar el credo, tot i tenir-lo tan a prop, acabem per oblidar-lo. Ens crema als llavis i al cor, com diu Sant Pau, però pensem que és una pansa i prenem antibiòtics contra el sentit i la memòria agraïda.

Aquest petit credo de Pau no podia ser més diàfan: “si amb els llavis confesses que Jesús és el Senyor i creus en el teu cor que Déu l’ha ressuscitat d'entre els morts, et salvaràs.” És cert que tendim a desconfiar de les fórmules massa diàfanes en això de la salvació, i amb raó, ¡n’hi ha tantes a les llibreries! Però, al desert, la nit és tan diàfana i la lluna tan radiant... ¿I si fos veritat? ¿No us ho heu preguntat mai? ¿No hi heu estat mai, al desert? ¿Ningú no us ha parlat de Déu amb dunes al fons dels ulls?

La victòria del desert

Jesús parla de Déu amb dunes al fons dels ulls: Jesús té la solidesa de la sorra, que pot acaronar o ferir; la densitat de l’aigua, que pot salvar o ennuegar; la fermesa de l’aire, que pot alleugerir o cremar.

Jesús ens diu que no és veritat que convertir les pedres en pans ens pugui treure la fam: ens pot treure la fam de pa, però no la fam de Déu i de justícia (tota junta, així, en un pack indestriable) que és la veritable fam.

Jesús ens diu que no és cert que si ens llencem de d’alt a baix del temple una legió d’àngels se’ns endurà enlaire: la llibertat és un risc que cal assumir des de la confiança i no des de l’espectacle: l’amor no pot acceptar el xantatge.

Jesús ens diu que no és veritat que el temptador posarà les coses i les persones als nostres peus si ens prosternem i l’adorem: som nosaltres els que ens hem de posar als peus dels altres, disposats a rentar-los-els, si volem entendre quina és l’única forma d’adoració veritablement alliberadora.

Jesús portava dunes al fons dels ulls, portava el desert i la seva lluita: una lluita a mort per la vida. Ell va pagar amb la seva vida el preu de la victòria i nosaltres la celebrem, enmig del desert, com si fos nostra.

HOMILIA DG-TO-C07
LA LLANÇA DE L’ENEMIC (Lc 6,27-38)

La llança de l'odi

La primera lectura (1Sam 26) ens dóna pistes molt valuoses per a interpretar l’evangeli d’aquest diumenge. Us en faig cinc cèntims per a posar-vos en situació. Saül és l’actual rei d’Israel i persegueix David perquè li fa ombra. Fins aquí tot entranyablement familiar. Una nit, mentre Saül dorm plàcidament, David s’infiltra al seu campament i s’escola fins el mateix capçal del rei. David té davant seu, profundament adormit, el seu enemic, aquell que el persegueix, que no l’estima, que el maleeix, que l’ofèn, que li pega en una galta, que li pren el mantell, que li reclama la vida. Vora el capçal de Saül, la seva llança clavada al terra. Congelem la imatge.

La llança és el símbol del poder. Amb la llança a la mà l’home és temible. El gegant filisteu Goliat també portava una llança que, aliada amb la seva grandària, el feia temible. Ja aleshores David va desafiar el poder de la llança amb una simple fona, i va guanyar. No és la llança la que dóna als homes la victòria. Déu dóna la victòria i no la llança. Primera lliçó.

La llança és també allò que em serveix per a defensar-me dels enemics. L’enemic és una amenaça que només es pot dissuadir amb el poder de la llança. Llança contra llança. Aquesta és la lògica que proposa Abisai, l’amic de David: utilitza el mateix odi de l’enemic per adestruir-lo, mata’l amb la seva pròpia llança, “feu als altres allò mateix que ells us volen fer a vosaltres.” Abisai enuncia estupendament la llei de la compensació universal, la llei que ha mogut i mou el món des dels seus inicis, la llei que regula a la perfecció l’odi als enemics i n’assegura la seva pervivència pels segles dels segles, amen. Segona lliçó.

Descongelem la imatge. David es nega a respondre Saül amb la moneda que li ofereix Abisai, la moneda corrent de canvi, i pren la llança com a testimoni. Fugen del campament i passen a l’altra banda, a l’altra banda de la vall, podem entendre, però també a l’altra banda de l’odi, a l’altra banda de la llei de la compensació universal. Jesús també convida els deixebles a passar a l’altra banda, amb la llança de l’enemic a la mà i amb un gerro d’aigua, perquè David s’emporta, junt amb la llança, el gerro d’aigua que Saül tenia vora el capçal. La llança, instrument de l’odi, serà l’instrument de la reconciliació, i per això cal l’aigua, ja què es tracta d’un baptisme: el naixement a una nova lògica, impossible per a l’home de la llança, però possible per a l’home que ha estat desarmat per Déu.

La llança de l'amor desarmat

Jesús no diu “sigueu amics dels vostres enemics, tingueu bon rotllo amb ells”, sinó “estimeu els enemics”. L’amor cristià és molt més que un agradable pessigolleig al baix ventre. No podem sentir aquest pessigolleig de telenovela amb un enemic, amb algú que ens persegueix, que ens amenaça, que ens vol mal. Amb l’enemic, l’únic pessigolleig que sentim és l’odi, la por o el refús. No s’ha de confondre, doncs, l’amor als enemics amb una mena d’idealització ensucrada de l’estil: “en el fons tots som bons, tots ens estimem, ja veuràs com ens entenem...”. Els enemics tenen dret, primer de tot, a que no se’ls banalitzi, a que se’ls reconegui com a tals: “sí, et reconec, ets el meu enemic, tens tot el dret a ser-ho”. És el mínim respecte que els dec. Per respecte, doncs, hem de reconèixer la força de la seva llança.

El mateix Jesús, quan el soldat li dóna una bufetada (Jn 18,22-23), no posa estúpidament l’altra galta fent-se la víctima: pega, pega, que jo t’estimo igual. Sovint s’ha fet aquesta caricatura. Jesús, para la galta al soldat tot dient-li: “¿per què em pegues?”, ¿per què fas això?, sigues tu mateix, recupera la dignitat que has perdut d’aquesta manera, “si he parlat malament, digues en què”, discerneix, jutja per tu mateix, no actuïs com un titella del gran sacerdot. El perdó passa per tornar-li a l’enemic la dignitat que ha perdut amb el seu odi. Estimar l’enemic vol dir salvar-lo de la seva pròpia llança, del poder autodestructiu del seu odi, i això només es pot fer estimant, fent el bé, beneint i pregant per aquells que ens volen mal... i sense cap garantia de que ens surti bé la jugada. La història diu que Saül va continuar perseguint David. En tot cas, l’aposta de David i de Jesús és clara: només desarmats nosaltres podem desarmar els altres, com diu Casaldàliga, amb un amor desarmat que desarma. Aquesta és la nostra llança.

¿Ningú no t’ha pres la llança mentre dormies? ¿Ni tan sols Déu? ¿No? ¡Què trist! Sincerament, et compadeixo. Aleshores entenc que no puguis aplicar als altres més que una mesura mísera, feta de factures, de rebuts, d’impagats, de “t’he donat tant, em deus quant”... Si mai no t’han abocat a la falda una mesura atapeïda, sacsejada i curulla fins a vessar... a tu que et sap tan de greu que Déu sigui bo amb els desagraïts i amb els dolents, en comptes d’alegrar-te infinitament, tu, ¡que ets el més desagraït i el més dolent! ¡¿No te n’adones?! Si continues amb la llança al capçal del llit (o amb una magnum sota el coixí, ben carregada amb tota la munició de l’odi, l’enveja i la venjança) ¿com vols entendre aquest evangeli? Per a tu, i creu-me que ho entenc, estimar els enemics, fer bé als qui no t’estimen, beneir els qui et maleeixen, pregar per aquells que t’ofenen... tot això, no són més que idees estúpides i perilloses.

HOMILIA DG-TO-C0
AUCA DE LA FELICITAT (Lc 6,17.20-26)

Auca de la infelicitat

Jesús dibuixa una "auca de la infelicitat" que sona avui a profecia:
Els rics són més pobres que mai, han rebut el seu consol i ja no desitgen res més que el que la seva riquesa els pot donar: exhibeixen a Tele 5 la seva anorèxia espiritual, vesteixen d’Armani la seva nuesa moral i blanquegen a les Illes Caiman les seves misèries fiscals.
Els qui van tips passen més gana que mai, mengen als restaurants de disseny, prenen drogues de disseny i ho vomiten tot després als lavabos d’un after hours de disseny: han venut la felicitat per un miserable plat de llenties... això sí, de disseny.
Els qui ara riuen per fora, de forma excessiva, postissa, resulta que darrera el teló ploren amargament, allà on ningú no els veu i no els pot tampoc compadir: gasten tots els seus diners en psicoterapeutes que els ajuden a desmuntar el seu engranatge existencial, però després no saben què fer amb les peces.
I, finalment, els qui malden obsessivament per fer-se un nom, de vendre una imatge, de suscitar aduladors, més tard o més d’hora es treuen el maquillatge i les muscleres, aleshores, el mirall retorna el que té al davant: nu, buit... sol.

Jesús no ho vol, però ho veu i ho diu. Jesús no vol la infelicitat dels rics, dels qui van tips, dels qui riuen, dels complaents. Jesús no vol aigualir la festa, no és el típic profeta antisistema que necessita del fracàs de l’altre per proclamar el seu èxit. Jesús vol advertir-nos perquè no caiguem en el parany etern.

Per això, abans de l'auca de la infelicitat, ha deixat ben esbossada una "auca de la felicitat", en la que declara feliços els pobres, els qui passen fam, els qui ploren i els perseguits per causa del Fill de l'home. Maleïda la pobresa, la fam, la pena i la injustícia, però feliços els qui per causa seva poden obrir les seves vides a Déu i als altres. Aquesta promesa subversiva de felicitat es nodreix de la gent que la fa sostenible amb la seva vida, ells i elles són els principals protagonistes de l'auca.

Auca de la felicitat

En Carles Capdevila , gran periodista i millor persona, va escriure, el passat dia 7 de febrer, un article a la contraportada de l’Avui que m'ha inspirat una mena d'auca de la felicitat dels nostres dies. Al meu parer, Jesús la faria seva amb molt de gust. Aquesta auca sona també avui a profecia:
“Feliç la gent que té paciència, que no cau en provocacions, que es mulla, que fa feina discreta i que, a sobre, ha d’aguantar que els considerem mediocres o directament covards.
Feliç la gent que no pot evitar l’empatia, que no és cap malaltia, sinó la capacitat de posar-te al lloc dels altres. No és donar la raó a tothom, sinó discutir-te-la fins i tot a tu mateix.
Feliç el nen que al pati ni és la víctima ni l’assetjador, però no dissimula, ni riu les gràcies al xulo ni es neteja la consciència practicant la compassió d’amagat. Sap que quan es barallaven dos al tercer li toca rebre, i tot i això exerceix de tercer.
Feliç aquell que no confon odis personals amb batalles ideològiques, el que sap felicitar el rival sincerament si ho ha fet bé.
Feliç el veí que ni aixeca pancartes racistes ni dóna lliçons morals des de la distància: intenta parlar amb els uns i els altres per fer-los rebaixar el to, evitar mals més grans i frenar una espiral de retrets imparable. El que negocia amb les bandes llatines violentes perquè s’integrin en lloc de matar-se. El que es fa de l'AMPA i dedica hores a defensar fins i tot els interessos de l'histèric que només va a una reunió a l’any a queixar-se amargament i protestar sense raó ni educació.

Aquesta “bona gent” no són idiotes, ingenus ni il·luminats: ells són, en el sentit més dens de la paraula, “feliços”. I, el que és més important, fan feliços els altres.
Aquesta gent disposa del vocabulari per a escriure l’única “auca de la felicitat” possible.

RODEADOS DE LUZ

Funeral por las más de 6,000 víctimas que el terremoto Hanshin se cobró en 1995 en la ciudad de Itami, Japón

Las fotos nos revelan una parte de la realidad y, a veces, sin quererlo, también revelan una parte de la verdad. Estamos rodeados de luz.
Nadie lo ve. Osar reconocerlo es una insolencia. Y con razón. La oscuridad se impone, se zampa la luz por doquier. Nunca habíamos necesitado tanta luz artificial: contaminación lumínica en un mundo a oscuras. El diagnóstico es claro: la humanidad padece oscuridad por exceso de luz.

De repente, algo tiene la virtud de hacer emerger la verdad, oscurecida por ese exceso de luz… artificial. Este es el milagro de la “foto”, es decir, el milagro de la “luz”: sale a la vista lo que somos, emerge lo que seremos.
Aunque cueste creerlo, yo me fío de la foto: aun a oscuras, estamos rodeados de luz.

FOTO-COMENTARI PUBLICAT A http://www.pastoralsj.org/ // PARA PENSAR

HOMILIA DG-TO-C05
DE PECADOR A PESCADOR (Lc 5, 1-11)

Estàvem ja de tornada de tot, amb les barques a la platja, i repassàvem unes xarxes impotents i buides. Estàvem confortablement instal·lats en la resignació i la lamentació: “la vida és molt dura... no és el que imaginàvem... els altres m’han fallat... la gent no ens escolta...” Feia temps que no pescàvem una miserable sardina i ja començàvem a acostumar-nos-hi: al cap i a la fi, tampoc no s’està tan malament a la riba del llac, repassant les xarxes, sense riscos, sense tempestes, sense fracassos... però també sense pesca.

Algú trenca aquesta espessa monotonia amb una proposta eixelebrada: “Tireu endins i caleu les xarxes”. Però si acabem de desmuntar la paradeta... Venim de desarticular el nostre utillatge existencial i l'hem reduit a l’horitzó de sentit que ens subministra el “home cinema” que hem estrenat per Nadal. Tota la nostra esperança reposa en el darrer gadget tecnològic (oh, GPS, jo t’adoro; oh PDA, jo espero en tu; oh IPTV, tu em salvaràs d’aquest tedi infinit que ara m’empantana). ¡I ara ens demanen que tirem mar endins i calem les xarxes! ¡Amb lo netes que les tenim! ¡Ni parlar-ne!

L’altra dia em vaig passar una mica, cansat de tanta impostura alternativa i antisistema, i li vaig etzibar a un alumne que aprecio molt: "si seràs ximple, ¿vols ser antisistema? ¡doncs no et pengis la típica de fulla de marihuana que porta tothom, des del més “pijo” fins al més “rasta”! ¡Carca, que ets un carca! Si vols anar a contracorrent, si vols saber el que és de debò el rebuig, si vols assaborir, ni que sigui amb la punteta de la llengua, el que vol dir ser menystingut, ignorat, arraconat per les teves idees..., aleshores, no caiguis en la impostura de la fulla de marihuana... si et sembla que tens agalles per a suportar-ho, aleshores, sigues cristià". Reconec que em vaig passar, però crec que algun dia aquest bon amic m’ho agrairà.

Uns per la dreta i altres per l'esquerra, la qüestió és que estem ben apalancats. La paraula de Jesús ens agafa amb els pixats al ventre i les lleganyes als ulls: "No tingueu por d’anar mar endins, de calar xarxes. No tingueu por d’encallar les xarxes, d’embrutar-les, de fer-les malbé. Qui no arrisca, no viu. Qui no s’embruta, no pesca. El peix hi és, només cal saber-lo trobar i per això cal arriscar, cal apartar-se de la riba". Jesús no ha vingut a cridar els justos, sinó els pecadors, ¿què es pensava en Pere? Déu no ens vol purs i perfectes, Déu ens vol oberts i disponibles. Déu no busca persones per catàleg, Déu busca persones de carn i ossos, amb les seves històries i els seus condicionaments... i el seu pecat. A Déu no li fa por el pecat, li dol profundament, però no li fa por. A Déu no el taca el nostre pecat (¡si arribem a ser pretensiosos!), i no només això, sinó que no té por de tacar-se ell amb tal de salvar el pecador.

Hem banalitzat molt el pecat. Hem confós el pecat amb “els pecadets”. No és pecador aquell que fa pecadets, sinó aquell que ha experimentat la gravetat i la força d’allò que ens allunya de nosaltres mateixos, dels altres i de Déu; d’allò que enfosqueix la nostra vida i el nostre entorn. Experimentar que un és pecador és una gràcia que ens ha de ser concedida. ¿Per què? Perquè la revelació del pecat només es produeix des de la misericòrdia desproporcionada i absoluta de Déu: sabem que som pecadors perquè hem estat perdonats. No hi ha una altra via. Sense l’experiència prèvia del perdó, només hi ha culpabilitat, remordiment i escrúpols, però no hi ha autèntica consciència de pecat.

Isaïes escolta la crida de Déu: “¿qui enviaré, qui ens hi anirà?”: certament, no l’home perfecte, sense taca, sinó l’home que es deixi perdonar i que no es quedi tancat en el seu pecat, la persona que aculli la misericòrdia sense treure la cartera per pagar. La persona que, com Pau, hagi experimentat que “és per gràcia de Déu que jo sóc el que sóc”, i que no posa les seves limitacions com a coartada. O la persona que, com Pere, aprèn una lliçó fonamental: “ets pecador, sí, ¿i què? jo et faré pescador”. Perquè ets pecador pots esdevenir pescador. Només podem esdevenir pescadors si abans hem estat pescats, si hem estat cridats per algú que ens estima pel que som: algú que no ens vol perfectes, sinó disponibles.

Diu el text, amb una concisió sorprenent, que “ho deixaren tot i se n’anaren amb ell”. Sense fer escarafalls, com no podia ser d'una altra manera.

HOMILIA DG-TO-C04
ESCOMBRAT PELS DE CASA (Lc 4, 21-30)

Escombrar cap a casa

Això és el que fa tothom amb un mínim de poder i de seny: escombrar cap a casa. L’àrbitre intenta afavorir l’equip de casa. El polític es troba imparcialment inclinat a afavorir els seus. El directiu fa el forat que calgui per col·locar-ne un de casa. El funcionari municipal deixa caure les molles del pastís urbanístic en el calaix blindat que té a Suïssa, tot molt casolà. S’ha d’omplir el graner per quan vinguin magres.

Nosaltres, bona gent del carrer, també escombrem cap a casa, encara ens creurem que no!
Com ens molesten aquests “fills del Josep” que ens volen donar lliçons! Com ens emprenya que algú ens prengui el protagonisme! Com ens treu de polleguera que posin en qüestió la nostra justícia! Com ens toquen la moral aquests “profetes” que posen en evidència la nostra mediocritat! No volem el profeta “Elies”, però com ens mosqueja que se’n vagi amb els veïns! Avorrim el profeta “Eliseu”, però com ens descol·loca no ser el melic del món i que “Naaman” ens ho recordi de forma tan insolent!

No sé si m’explico... Tot i que les paràboles no s’han d’explicar, per mi que no quedi.

· Els “fills de Josep” són aquella gent propera que viu amb més autenticitat que nosaltres les seves opcions vitals, siguin quines siguin (sempre que no en facin bandera i ens la refreguin pels nassos, quedi clar). Tenim no pocs ben a la vora, creieu-me, només hem d’estar disposats a veure’ls.
· Els profetes veritablement “emprenyadors” no són aquells que se la passen assenyalant sempre la taca, l’arruga, el forat, sinó aquells que ens fan veure que hi ha una taca perquè ja l’estan netejant, que ens mostren l’arruga perquè ja estan amb la planxa a la mà, que ens descobreixen el forat perquè ja tenen el fil posat a l’agulla. Ens fa ràbia perquè ho han fet abans que ens n’haguem adonat i perquè no ho han anunciat a so de bombo i platerets, com fem nosaltres.
· Finalment, “Elies” és la discriminació positiva en favor d’aquells que estan pitjor que nosaltres i “Eliseu”, el seu deixeble, rebla el clau de la nostra indignació mostrant-nos que, a més de necessitar-ho més, saben agrair-ho infinitament més que nosaltres. El que faltava.

¿Ara sí? Doncs passem a la segona part.

Escombrat pels de casa

Jesús no escombra cap a casa i això no agrada als de casa, evidentment. Mireu quins són els seus precedents: Jesús és el “fill de Josep”, profeta de Cafar-Naüm, rebut com un profeta “emprenyador” pels de casa seva, perquè s’encaparra a presentar les credencials equivocades d’Elies i Eliseu, les que parlen en favor de la viuda de Sarepta i de Naaman, el siri. Certament, Jesús ha comprat tots els números.

Si no escombres cap a casa, tens tots els números per a ser escombrat pels de casa. Aquest esperit clànic, dels de casa, tan “cosa nostra”, per dir-ho així, no és una exclusiva de la Itàlia profunda, sinó que ens pertany a tots, ni que sigui sota formes aparentment més civilitzades. Fora de casa, la jungla.

Per a més “inri”, Jesús ha fet miracles a Cafar-Naüm, la competència. “Kaphar” vol dir redimir, aixecar una pena, perdonar, té la mateixa arrel que el “yom kippur”, el dia de l’expiació, celebrat pels jueus amb gran solemnitat. “Naüm” significa conversió, penediment, voluntat de corregir-se... i en la seva vessant intensiva, significa compassió, que el penediment sincer ha estat acollit amb tendresa i amor entranyable. És a dir, només des del reconeixement sincer de la nostra petitesa és possible escoltar la veu profètica i acollir-la com a veu de Déu dirigida a la nostra vida. És per això que fora de “Cafar-Naüm” els miracles no són possibles.

Ens ho recorda també la figura de Naaman, el siri. El nom de “Naaman”, fa referència a allò que és bo i just. Podem interpretar aquí que la bondat i la justícia no són propietat de ningú i que quan algú se’n vol emparar en exclusiva, deixen de ser-ho. Les coses són bones i justes, no perquè les faci jo, sinó perquè s’ajusten a la bondat i la justícia què, segons la nostra fe, només Déu encarna i posseeix en plenitud.

Estem davant una novetat colpidora que, tant els profetes Elies i Eliseu, com el mateix Jesús ens recorden: escombrar cap a casa pot ser recomanable, convenient, realista i, fins i tot, raonable; ara bé, això no vol dir que sigui sempre bo i just, i, no només això, sinó que sovint acaba sent profundament pervers i injust.

Ja ho veieu: per boca dels profetes, Déu contradiu amb contundència allò que els homes afirmen rotundament. Ja tenim l’enrenou organitzat: ¿Qui tindrà més força? ¿Déu o els homes? ¿Els profetes o l’establishment? Si atenem als fets, els homes sempre tenen més força, la realitat parla en contra de Déu i dels profetes. Aquests sempre han acabat estimbats al fons del penya-segat. Jesús va acabar estimbat al cim d’una creu, la sima abissal de tots els penya-segats del món.

Tanmateix, avui l’evangeli contradiu amb contundència allò que els fets afirmen rotundament: els de casa volien estimbar-lo, “però ell se n’anà passant entremig d’ells”. Déu passa entremig nostre quan volem estimbar-lo, quan volem aviar-lo, perquè ens contradiu i posa entredit la nostra bondat i la nostra justícia. I sort en tenim que sigui així!

És la nostra darrera oportunitat: ¿ens tanquem amb els "nostres" o passem entremig del l’avalot i el seguim, ni que sigui a risc de ser, com ell, escombrats pels de casa?

HOMILIA DG-TO-C03
PROMESES QUE SÍ ES COMPLEIXEN
(Lc 1,1-4; 4,14-21)

Promeses que no es compleixen

Algú va dir que les promeses estan per a no complir-les. Malgrat l’elevat concepte que tinc dels polítics, jo diria que l’autor d’aquesta frase era del gremi. Podem recordar el cèlebre “puedo prometer y prometo”, que feia servir a tort i a dret el primer president de la transició espanyola: sabia molt bé que una cosa és prometre i una altra, ben diferent, complir. Es diu que l’infern és ple de bones intencions; nosaltres podríem dir que és ple de promeses... no realitzades. Jesús mateix coneix bé el vici de jurar i perjurar i per això ens commina a dir “sí” quan és que sí i “no” quan és que no. Les promeses han de ser, com les paraules, “justes i necessàries”.

S’ha de reconèixer, doncs, que les promeses normalment no es compleixen, o es compleixen només a mitges, o es trenquen de seguida... Normalment, la realitat es queda molt per sota de les nostres expectatives. Això pot voler dir dues coses: la primera és que potser tenim unes expectatives massa elevades i que hem de tocar més de peus a terra, ser més possibilistes. La segona és que hem de ser més perseverants i menys conformistes amb el que la realitat “dóna de sí”, fins aconseguir que doni el que nosaltres esperem d’ella. Són dues posicions complementàries. Cal saviesa per bascular del possibilisme a l’inconformisme, sense caure presoner d’un dels dos plats de la balança. Els presoners del possibilisme no canvien res; els presoners de l’inconformisme ho canvien tot perquè res no canviï.

“Després de llegir, plegà el volum... i s’assegué”

La veritat parla per ella sola, no necessita de cap autoritat suplementària, per això la veritat es pot dir assegut, no cal posar-se dempeus, no cal fer-se valdre amb gestos ampul·losos, la veritat es fa valdre per ella mateixa. Per això gent com Hugo Chávez no parlen mai asseguts i amb els braços sobre les cames, parlo de gent que necessita posar-se de puntetes, inflar el pit, aixecar el dit índex i cridar afectadament des de la trona durant quatre (!) hores. Són les promeses eternes que serveixen per a tapar els forats de la pròpia incompetència o per a dissimular els veritables interessos: repartirem els beneficis del petroli, fitxarem “Menganinho”, envairem “Sadamistan”, apujarem les pensions... focs d’artifici per a guanyar vots i amansir les feres.

Us proposo un exercici per a adonar-nos de que el vici de prometre i no complir no és exclusiu dels polítics: ¿Quina és l’última promesa que no has complert? No cal anar massa lluny, acabem de deixar enrere les vacances de Nadal i aquest és un temps propici per a les promeses i els bons propòsits: aprimar-me, deixar de fumar, no perdre tan ràpid la paciència, visitar més sovint els pares, donar un 5 % dels meus ingressos...

Promeses que sí es compleixen

Jesús és un home de tan poques promeses com paraules, jo diria que és un home d’una sola promesa: “el Regne de Déu és a prop vostre”. Una cosa que va prometre, la va complir. Jesús és el Regne de Déu realitzat. En Jesús, efectivament, Déu “regna”: ell és la manera que té Déu de regnar humanament. I ¿quina és la manera que té Déu de regnar humanament? “Portant la bona nova als pobres, proclamant als captius la llibertat i als cecs el retorn de la llum, posant en llibertat els oprimits i proclamant l’any de gràcia del Senyor”. Jesús no necessita cap més aval, no necessita impostar la veu, no necessita mostrar a la càmera el seu costat bo i la seva clenxa perfecta, no necessita el millor assessor d’imatge ni un guionista del Buenafuente.

“Això que avui sentiu contar de mi és el compliment d’aquestes promeses”. I ho diu assegut, com qui no vol la cosa. Jesús presenta, no un programa, sinó una credencial. Jesús no posa per davant la promesa, sinó el compliment; no les paraules, sinó els fets. Jesús no fa el que promet: ell promet el que fa. Per això la gent el creu. Com aquell vell ancià que no entenia res del que el Pare Arrupe explicava en les seves catequesis, però que quan el van preguntar, va respondre: “no entenc les seves paraules, però entenc la seva mirada; no entenc els seus raonaments, però entenc el seu convenciment; decididament, jo estic disposat a creure, no el que vostè diu, sinó el que vostè creu”.

La promesa estranyament humana de Déu

Ara podríem caure en allò tan típic de “Jesús, sí, perquè era Jesús, però nosaltres som nosaltres...”. El que fem, amb aquesta actitud, és situar Jesús en una altra esfera per tal d’autojustificar-nos i no tenim prou present allò que tan sàviament deia un teòleg alemany: “Jesús és diví, no perquè sigui més que humà o sobrehumà, sinó perquè és estranyament humà”. És aquesta estranya humanitat de Jesús la que ens incumbeix a nosaltres que tendim més aviat a ser estranyament inhumans. Jesús és l’acompliment de la promesa estranyament humana de Déu. Déu ens va prometre que la humanitat podia arribar a ser estranyament humana, segons el seu desig, i Jesús ho va complir.

Vivim en la incertesa que ens deixen tantes promeses que no es compleixen, tants anhels que no troben resposta, tantes necessitats que no són mai del tot satisfetes... Tanmateix, ens esperona el saber que hi ha una promesa que sí que s’ha complert. Jesús és la promesa complerta de Déu i, com dirien els filòsofs, la possibilitat transcendental d’acompliment de totes les altres promeses. Tenim dret a esperar que les promeses “justes i necessàries” es compleixin, perquè Déu ha complert la seva més important promesa i s’ha ficat ell mateix com aval.

És aquesta certesa la que anima tanta gent a construir una humanitat basada, no en falses promeses, sinó en fràgils conquestes: una humanitat alliberada i alliberadora; una humanitat que té cura de les seves parts més febles amb les seves parts més fortes; una humanitat que retorna la llum als cecs, però també als enlluernats; una humanitat en estat de gràcia, que viu de pura gràcia i que sap donar les gràcies.

Cal tenir els ulls fits en Jesús per a creure que una humanitat com aquesta és d’aquelles promeses que sí que es compleixen.

GÈNESI D'UNA HOMILIA

• Preparar una homilia és com una gestació, deixeu-me que us en faci cinc cèntims:

1. Tot comença el dimecres a dos quarts de nou del vespre, quan fem "L'Ambó" a la Parròquia, amb un grup de gent molt motivada i molt diversa. Què és "L'Ambó"? Molt breument, dediquem una hora a la setmana a llegir l'evangeli del diumenge i el comentem entre tots. És una estona impagable, l'evangeli parla quan el deixem parlar i per això cal dedicar un temps a escoltar-lo més enllà dels tòpics i dels prejudicis. El cert és que d'aquesta estona en trec les idees i la motivació de fons de l'homilia.
2. El divendres al matí tinc una estona més llarga per poder escoltar de nou l'evangeli en el silenci de la pregària, sense presses, sense precipitar-me a fer-li dir el que jo vull escoltar, sinó el que Déu em vol dir a través del text.
3. A estones surt una paraula, una idea, una frase que ressona més que les altres... aquest serà el fil conductor amb el què aniré teixint la homilia.
4. Un cop escrita, la repasso, me la dic en veu alta, per veure com em sona, per veure si me la crec de debó o si estic caient en les frases fetes i els tòpics de sempre. La depuro de tot allò que està de més.
5. A l'església, abans de llegir l'evangeli, faig una inclinació davant Jesús crucificat i li dic en secret: "que no siguin les meves paraules, sinó les teves."
6. Després de proclamar l'evangeli, mirant la gent que tinc al davant, molts d'ells coneguts, altres que venen per primera vegada, cadascú amb la seva ideologia, les seves preocupacions, les seves expectatives... aleshores miro de parlar, sense llegir, d'allò que me'n recordo, però, sobretot, d'allò que em crec.

HOMILIA DG-TO-C02
PORTADORS DE VI (Jn 2,1-11)

"No tenen vi"

L’aigua és imprescindible per a viure, però el vi és fonamental per a riure. Sense aigua no hi ha vida, però sense vi no hi ha festa, i una vida que no es celebra, és supervivència, però no és vida. La humanitat té una gran capacitat d’engendrar raons per a celebrar la vida, però pot arribar, i arriba, un moment en que aquestes raons s’acaben.

Una humanitat sense esma que s’aferra a les últimes gotes de vi que li queden. La humanitat pot oferir coses boníssimes, enlluernadores: el progrés tècnic, científic, artístic... és aclaparador. Coses que alimenten i eixamplen l’ànima humana. Tanmateix, a la humanitat se li acaba el vi bo i, aleshores, només li queda l’aigua.

Davant d’això, tenim dues alternatives: acomiadar els convidats, reconèixer la nostra indigència i posar punt i final a la festa... o bé, fiar-nos d’aquella que ens diu: “feu tot el que ell us digui”. Ell pot convertir en vi l’aigua d’una humanitat que ha gastat ja tots els seus recursos, els millors i els pitjors; però que vol fer festa més enllà dels límits del vi que ella mateixa és capaç de fabricar-se.

"Porteu-ne al cap de servei"

Ell ens diu que omplim les piques a vessar d’aigua, però ¿què té a veure això amb el vi? Déu ens demana que posem tot el que podem de la nostra part, res més i res menys. Nosaltres ens fiem i fem allò que ell ens diu. Aleshores, portem l’aigua de les piques al cap de servei. Som ben conscients de que allò no era més que aigua... però, el que tasta ell, és vi.

¿Quantes vegades no ens ha passat que un gest insignificant per a nosaltres, una paraula casual, una actitud a la què no hem parat esment... és rebuda per algú com una revelació, com una bona nova? Els altres capten una serenitat profunda, una joia pregona, una plenitud colpidora, una esperança lluminosa... ells no saben d’on ve, però nosaltres sí. Nosaltres sabem que és Jesús el qui ha passat per l’aigua i l’ha transformada.

El vi no l’hem fabricat nosaltres, això està ben clar: la denominació d’origen d’aquest vi no ens pertany. Nosaltres no som més que els portadors del vi, portem el vi al cap de servei perquè no hi falti i els convidats el puguin beure. Nosaltres portem el vi millor a una humanitat que no té vi, i ho fem en nom del nuvi.

“Tu has guardat fins ara el vi millor”

Les noces de Canà representen el pas de la primera a la segona aliança, el pas del vi bo al vi millor. La mare de Jesús, situada a la frontissa d’aquest pas, fa de testimoni i de propiciadora. Ella verifica que els fills de la llei “no tenen vi” i, com que sense vi no hi ha noces, intercedeix per a propiciar l’hora del seu Fill.

Jesús respon bruscament a la seva mare, literalment li diu: “¿què és el que hi ha entre tu i jo, dona?” ¿Què és el que hi ha entre la primera aliança i la segona? Jesús respon amb els fets: el que hi ha entre la primera aliança i la segona és el mateix que hi ha entre l’aigua i el vi, entre la llei i l’esperit, entre Moisès i Jesucrist. Moisès va fer brollar aigua de la roca per a guarir la set del poble; Jesús transforma l’aigua de Moisès (les sis piques de la purificació!) en el vi de l’Esperit, el vi millor que el nuvi s’ha reservat per al final.

Agombolats per una lleugera embriaguesa, amb la butxaca escurada, apurant el vi de l’última ronda... de cop, s’aixeca el nuvi i li diu al cap de servei: “una ronda més... i aquesta la pago jo”. Jesucrist, mort i ressuscitat, és el vi millor que Déu ha guardat per a la ronda final. La seva vida lliurada per amor és aigua convertida en vi... i nosaltres l’hem de portar.

LOS EXTREMOS SE TOCAN
El presidente de Irán i un representante de la comunidad judía ultra-ortodoxa Naturei Kartá, que reniega del Estado israelí y del movimiento nacional sionista, en un simposio internacional sobre el holocausto nazi.

¿Qué tienen en común estos dos hombres? El odio.
Los dos odian, a cuál con más ferocidad, el Estado de Israel. Los motivos son muy diferentes, radicalmente opuestos, pero el odio es el mismo.

No hay que menospreciar la capacidad de generar sinergias que tiene el odio. Puede fundir en un abrazo a personas que, si desapareciera el odio compartido, se arrancarían las tripas a mordiscos. El odio puede ser el origen de una profunda amistad.

¿No podríamos compartir más asiduamente nuestros odios? ¿Establecer una agencia de relaciones por Internet basadas en el odio compartido?
Yo propongo un odio a ver quién se apunta: odio que los extremos se toquen, ni que sea por el odio.

FOTO-COMENTARI PUBLICAT A www.pastoralsj.org // PARA PENSAR

HOMILIA DG-ND-CBAPTISMEDELSENYOR
ESPECTADORS O EXPECTADORS (Lc 3,15-16.21-22)

“En aquell temps, la gent vivia en l’expectació, sospitava si Joan no fóra potser el Messies”

Quan estàs expectant, sospites: ¿no serà això? ¿no serà allò? ¿no serà aquest? ¿no serà aquell? Et fas preguntes, estàs inquiet perquè intueixes coses. Les persones i els esdeveniments desperten interès, t’aixequen de la cadira, et posen en camí. Investigues, busques dades, indicis, proves que et portin a algun lloc, a alguna conclusió, a una troballa. El qui està expectant, espera i busca allò que espera, desitja i anticipa allò que desitja. L’investigador està a l’expectativa d’un nou descobriment: el tub d’assaig és el signe de la seva expectació i la seva recerca. L’artista està a l’expectativa d’una nova escultura: només ell veu ja en el bloc de pedra la figura que hi sorgirà. Els pares estan a l’expectativa d’una nova criatura: toquen el ventre gràvid de la dona i veuen coses que ningú més no hi veu. El mestre està a l'expectativa d'una persona germinal: només ell és capaç de veure en aquella col·lecció de gremlins que té al davant futurs arquitectes, poetes, llauners, futbolistes, missioners...

L’espectador fa altrament. S’estarrufa a la butaca i espera que li llencin la teca, sigui la que sigui, després ja farem la crítica. Hi ha un moment per a cada cosa, un moment per viure en l’expectació i un altre per a fer d’espectador, un moment més actiu i un altre de més passiu, tots dos tenen el seu sentit i el seu valor. A no ser que un s’acabi menjant l’altre. Ningú no s’amaga que estem a la societat de l’espectacle, i la meva sospita és si l’espectacle no s’ha cruspit del tot l’expectació. Volem el producte acabat, ben embolicat i servit en safata, o en pantalla, que pel cas és el mateix. Ens agrada desembolicar regals, la sorpresa instantània, que no duri massa l’expectació, "oh!", i a una altra cosa, a una altra sorpresa, a un altre regal. Anem d’exclamació en exclamació, una expectació de focs d’artifici, tot preparat, tot programat: ara toca un “oh”, ara toca un “ah”, ara toca un “aix”... i la gent fem el xiscle que toca quan toca, com ha de ser.

“Un dia que tot el poble es feia batejar, Jesús també fou batejat”

¡Amb quina simplicitat ens expliquen els evangelis els més sublims misteris del cristianisme! Joan oferia un baptisme per a la conversió i per al perdó dels pecats; però, ¿quina conversió i quin perdó dels pecats necessita Jesús?

§ Nosaltres ens fem batejar per mostrar que volem girar la nostra vida vers Déu; Jesús es fa batejar per mostrar de quina manera Déu gira la seva vida vers nosaltres.
§ Nosaltres rebem el baptisme com a signe de penediment pels nostres pecats; Jesús rep el baptisme per mostrar fins a on està disposat a arribar Déu per tal de perdonar-nos els pecats.

Jesús mostra que Déu no és un espectador del drama humà, sinó que s’ha volgut fer actor, que ha volgut participar de la nostra mateixa expectació. Jesús espera amb nosaltres el perdó i la salvació de la part de Déu, lluita amb nosaltres, prepara amb nosaltres, anticipa amb nosaltres... Déu es complau en l'expectació del seu Fill, l'Estimat, perquè és la seva mateixa expectació: que el pecador es converteixi i visqui; que la humanitat passi d'emmirallar-se en les aigües del món a submergir-se en elles, que passi de la figura de Narcís a la de Jesucrist.

§ ¿Per què l’Isidre, fill d’una família benestant i jesuïta, va entrar a treballar com a obrer en una fàbrica i ha volgut compartir fins les darreres conseqüències una opció com aquesta?
§ ¿Per què el Rafa, tot i tenir la doble nacionalitat espanyola i salvadorenca, utilitza el passaport salvadorenc per entrar a Espanya, el seu país natal, assumint els tràmits vergonyants que ha de passar cada vegada?
§ ¿Per què els “fills de Don Quixot” passen la nit al ras amb els SDF (Sense Domicili Fix, àlies “Sense Sostre”) de París?
§ ¿Per què la família Romeu, propietària d’una de les distribuïdores de fruita més importants de la comarca, viuen envoltats dels treballadors immigrants de la seva empresa, en comptes de viure envoltats de murs, alarmes i gossos?

Són tants “perquès” que em parlen d’una vida viscuda com a “expectadors” i no com a “espectadors”; però sobretot que em parlen d’un Déu que em mira, no com un espectador que espera que faci una gracieta per aplaudir o bé que fiqui la pota per xiular; sinó d’un Déu que em mira amb expectació, a veure cap a on giraré la meva vida; a veure fins a quin punt estic disposat a deixar-me perdonar els pecats; a veure, en definitiva, quina és l'expectació que em posa dempeus i em movilitza.