HOMILIA DG-AD-A01
SONA EL DESPERTADOR (Mt 24,37-44)

Algú va dir que el pitjor enemic de l'home és el despertador. El cert és que hi ha poques coses tan desagradables com un despertador. Per això hem intentat la quadratura del cercle: un despertador agradable. El radiodespertador és un bon intent, el problema és que s’està tan bé al llit sentint la radio, que acaba sent pitjor el remei que la malaltia. A casa dels avis feia servir un rellotge d’aquells antics, amb un tic-tac tan exagerat, que el problema no era despertar-te, sinó adormir-te. De forma més o menys agradable, la qüestió al final és despertar-se. Us proposo uns quants despertadors.

El despertador de la utopia

Isaïes fa sonar el despertador de la utopia. Val la pena despertar-se perquè ens espera un dia meravellós, en un món meravellós. Un món que transformarà la força destructiva en força productiva i la força defensiva en força creativa: "forjaran relles de les seves espases i falçs de les seves llances”.

Però, com sabem que això de la utopia no és una ensabonada, una manera elegant d'enganyar-nos, com s'enganya el nen petit amb promeses llamineres de futur? Isaïes no ens parla de demà passat o l’altre, sinó dels “darrers temps” i, a la Bíblia, els “darrers temps” són a tocar dels “temps primers”. El que ens espera al final és el que ja hi era al principi, és a dir, el paradís.

El despertador de l’enyorança

És per això, que la utopia, més que un desig, és una enyorança. Per això té tanta força. ¿Heu llegit mai els comentaris que molts adolescents escriuen als fotologs? Pura enyorança del paradís, en versió original subtitulada. Darrera una aparent histèria afectiva, hi ha l’enyorança, la urgència de qui apura una cosa que, en el fons, sap que dura poc. I que és un poema, o una simfonia, o el compromís polític, o buscar en el sexe una forma de redimir-se, o donar de menjar un avi de noranta sis anys com si fos el primer dia, o beure a galet en el desert, o llegir avui aquesta homilia esperant quelcom més que paraules... sinó pura enyorança?

Si enyorem el paradís (i qui no l’enyora!), és que ja hi hem estat, perquè no s’enyora el que no es coneix. El paradís és el nostre horitzó perquè és el nostre bressol. La utopia bíblica no és un camí d’anada, sinó de tornada, com el del fill pròdig. Per això compromet tant. No podem aspirar a un paradís final sense mirar de reconstruir l’original. Com escrivia el meu company Santi Thió: “Els carrers ja estan il·luminats. La societat comença pel final. El camí de l’esperança és més obscur.” Però també més ferm. La veritable esperança és lluminosa perquè s’ha brodat en la obscuritat. El despertador sona quan encara la nit no s’ha esvaït.

El despertador traumàtic

Perquè, no ens enganyem, a fora és de nit i fa fred. Sembla que el planeta s’escalfa per fora, al mateix ritme que la humanitat es refreda per dins. Aquest estiu he llegit un llibre trasbalsador que acaben de traduir al català: “Les benignes” de Jonathan Littell, premi Goncourt 2006. Encara l’estic paint, per això en parlo sovint, ara no sé si per exorcitzar un dimoni o per aclarir una revelació.

La novel·la comença amb tota una declaració d’intencions: “Germans de l’espècie humana, permeteu-me que us expliqui com va anar... ja veureu com us toca de prop... Durant molt de temps, ens arrosseguem per aquesta terra com una eruga, a l’espera de la papallona esplèndida i diàfana que portem en nosaltres. Però el temps passa i la papallona no arriba mai, ens quedem en la larva que realment som”. Realisme brutal, sense concessions, enganxat al nostre clatell, com una paparra que no aconsegueixes arrencar per molt que rasquis. També ens poden despertar a cops.

El despertador de Pau

El despertador de Pau també ressona com un cop: “Prou de dormir; ja és hora d’aixecar-nos. Avui tenim la salvació més a prop nostre que quan vam abraçar la fe”. Afirmar això sembla a totes llums una temeritat en el nostre món. Però no em feu parlar del que sembla, deixeu-me parlar del que és. El que sembla prou bé que ho sé: sembla que anem enrere i no endavant, sembla que ens enfonsem en comptes de surar, sembla que les coses són sempre susceptibles d’anar a pitjor. Però deixeu-me que us parli del que crec i del que espero, malgrat no coincideixi necessariament amb el que sembla.

El despertador de Crist

I jo crec que el món no és una sala d’espera, sinó una sala d’advent, una maternitat. El Senyor vindrà, perquè està venint. L’adveniment del Fill de l’home no és una expectativa incerta, sinó un infantament que ja ha començat. Déu ja ha vingut, el que passa és que ha entrat per la porta de servei i quasi ni ens n’hem adonat. El lladre ens està entrant a casa i nosaltres mirant el “salsa rosa”. El paradís ha vingut a nosaltres i nosaltres buscant-lo a Port Aventura. El paradís ja no és un lloc, sinó una persona: Jesucrist. Jesucrist és el nou “Eden” i el nou “Adan”, el nou paradís i el nou inquilí. En Ell, tot és nou, fins i tot nosaltres.

Al contrari d’aquell que deia que l’infern són els altres, Jesucrist ha fet que els altres puguin ser per a nosaltres una porta oberta al paradís, especialment aquells que estan asseguts a les portes de l’infern: els qui més pateixen, els proscrits, els qui no tenen lloc a les posades del nostre món i han de passar la nit al ras. Déu està a la porta de tots aquests i ens truca, insistentment, com un despertador.

Però al llit s’està tan bé... Cinc minutets, encara cinc minutets.

HOMILIA DG-TO-C34
MAI NO ÉS MASSA TARD (Lc 23,35-43)

Jo també pensava que el Messies havia d’arribar precedit d’una bona claca i que havia d’acabar amb una espaterrant mascletà final. Però no m'imaginava això, francament. A veure si m’explico.

Si Jesús és el Messies, tal com diu de si mateix, ha de disposar del poder de Déu a discreció. No pot ser que es deixi humiliar d’aquesta manera. Déu no s’ho deixaria fer això, ho tallaria de soca-rel, donaria un cop de puny a la taula i prou de tonteries. Però no ho fa, és clar que no ho fa, perquè no ho pot fer, senzillament perquè Jesús no és el Messies.¿De què ens serviria un Déu que no ens pogués baixar de la creu al moment decisiu? Tenen raó els qui fan burla: “Ell que en salvava d’altres, no pot salvar-se a si mateix”.

Però de cop, mirant-lo a Ell, es va trencar quelcom, es va obrir una mena d’abisme dins meu i em va engolir. Algú em va donar la volta, violentament, com un mitjó, i en va expulsar la brutícia. Quin mal i quin alleugeriment.

Imagineu l’escena: un home patint la tortura més cruel que es pugui imaginar i la gent rient-se’n. Es pot imaginar una crueltat més gran? Ni l’animal més salvatge s’hi recrea davant la mort de la seva presa, se la menja i punt. Però el més sorprenent no va ser això per a mi, el més increible, el més incomprensible, va ser la seva mirada.

Jo reacciono a la defensiva quan algú m’ofèn, ell no. Jo em tanco en el meu dolor quan algú em fereix, ell no. Jo responc amb odi a la ofensa, ell no. Vaig veure en Ell una mirada impossible, una mirada que no és d’aquest món.

Per a nosaltres no hi ha dubte: Déu és l’aval del nostre poder, o no és Déu. Déu és la sacralització de la nostra força, o no és Déu. Si Déu és amb Jesús, ho demostrarà contrarestant la força inapel·lable dels claus i el baixarà de la creu. Si no ho fa, o no és Déu o és un déu que no val la pena. Això era el que jo pensava.

Però heus ací el que vaig entendre en aquella mirada: I si resulta que Jesús és el Messies, precisament, perquè no pot baixar de la creu? Precisament, perquè té aquesta mirada a la creu? I si resulta que aquell que no pot salvar-se a si mateix, pot salvar-me a mi que l’estic mirant? De què em salvaria un Messies que fes saltar els seus claus i em deixés a mi penjat? I si fes saltar també els meus claus, de què em salvaria? Em salvaria potser d’una mort passatgera: però em salvaria de l’odi?, em salvaria de la venjança?, em salvaria del pecat?, i de la desconfiança eterna?

I la meva comprensió va anar més lluny i més al fons: no és que Jesús no “vulgui” salvar-se a si mateix, és que Jesús no “pot” salvar-se a si mateix. Jesús no “juga” a ser feble de la mateixa manera que Déu no “juga” a ser home. Jesús és el Messies dels miracles, però desconfia dels cops d’efecte. Jesús és el Messies de les paràboles, però desconfia de l’oratòria. Jesús és el Messies de l’entrada triomfal a Jerusalem, però desconfia de les proclames. Jesús és el Messies a la creu, i només a la creu no desconfia. Per molt escandalós que sembli, per molt insensat que sigui, Jesús és el Messies Crucificat.

Puc dir que, a l’últim moment, he conegut l’amor i la seva mirada. L’he conegut perquè l’he vist crucificat. He vist l’amor crucificat. L’amor estimant enmig l’absència total d’amor. L’amor estimant a aquell que mata l’amor. L’amor desarmat, l’amor despullat, l’amor poderós en amor, l’amor que treu fora la por, l’amor sobirà, l’amor absolut, l’amor més poderós que la mort, l’amor que regna sobre tot i sobre tots. La clau del paradís és l’amor i la creu és el pany. Jesús l’ha obert per a mi i l’ha deixada oberta.

Em rendeixo, per fi, em rendeixo, davant la creu, sí, per primera vegada, plorant, sí, per primera vegada, llàgrimes que no m’ofeguen en la impotència, sinó que em salven. Ara ho entenc, tan evident, ¿on era jo, Senyor?, ¿tan lluny he hagut d’anar per arribar tan a prop?

HOMILIA DG-TO-C33
PORTAR EL SEU NOM (Lc 21,5-19)

Com reconeix el Parlament Europeu, portar el Nom de Crist, a molts llocs, és perillós. No podem dir que no ens en havien advertit: "Pel fet de portar el meu Nom us perseguiran... us acusaran... us trairan... us odiaran... us mataran." Sentir això, amb dos mil anys de perspectiva, provoca una barreja de sentiments. El Nom de Crist ha portat de tot: persecucions, però també perseguidors; acusacions, però també tribunals de la Inquisició; traïcions, però també abús de les indulgències; odis, però també un amor impúdic pel poder i la riquesa; martiri, però també venjances i atrocitats en el seu Nom. Hi ha, certament, moltes maneres de portar el seu Nom i moltes més encara de profanar-lo.

El podem portar com qui porta un vestit. El vestit és quelcom que em poso i em trec segons el dia i segons les conveniències. El vestit per anar a la feina, el vestit per sortir a la nit, el vestit pels esdeveniments socials, el vestit d'anar per casa, el vestit dels diumenges.

El podem portar escrit a la mà com qui s’apunta quelcom que no vol oblidar. El telèfon d’aquell amic, el resultat de l’examen, l'avís de posar la rentadora... Ens ha marcat en un moment donat, per una experiència forta, però després de rentar-nos les mans 2 ó 3 vegades, la tinta poc a poc va desapareixent fins que no queda ni el rastre.

El podem portar escrit en un paper que guardem a la butxaca. Ningú més no sap que el porto, és un nom escrit per a mi sol i ningú no n’ha de fer res. La meva fe és cosa meva, jo crec a la meva manera, encara que no ho mostri. L’important no és anar a missa, sinó estimar els altres. Amb aquests eslògans tan contundents, no hi ha res a dir. Estimo el seu Nom, però no estimo a tots aquells que el porten, perquè no són com jo. Sóc un cristià sense església, un apàtrida, un Blade Runner de la fe.

El podem portar tatuat en un lloc ben visible del nostre cos perquè tothom el vegi i l’admiri. No se sap ben bé si volem que admirin el Nom o que ens admirin a nosaltres que el portem: com aquell que porta un tatuatge als pectorals, no acabes de saber si vol que la gent admiri el tatuatge o els pectorals. I si la gent mostra indiferència o cansament, que és el que sol passar en aquests casos, encara mirem de fer el tatuatge més gros, més barroc i cada vegada més patètic.

El podem portar en un estendard, com un emblema corporatiu que traiem al carrer en ocasions especials, en processó, com els armats. Orgull de casta, privilegi de pasta. D’aquell Nom, ens interessa només la marca, l’embolcall, la fama vana i la glòria mundana. Tothom panxa a terra que venim nosaltres, portant a l’esquena, el Rei de la terra.

I es pot portar discretament, però sense amagar: com el metge porta el fonendo, l’esportista el xandall o el músic un diapasó a cada butxaca. Com portem allò que ens és connatural. Com es porta un altre Nom al costat del propi nom, el record del seu aroma i el to de la seva veu, sense confondre’l. Com es porta la saliva a la boca, la llàgrima als ulls i la sang a les venes. Com es porta una història i una forma de ser i de celebrar i de viure. Com es porta la vida, que no saps si ets tu o ella la que et porta.
Portar el Nom de Crist és portar-lo a ell: la seva marca en forma de creu, la seva fama crucificada, el seu tatuatge amb les benaurances i, a l’estendard, la llum nova de la Pasqua.
Ah, i també portar l’església que és la seva nissaga.

I tu, ¿com ho portes?

HOMILIA DG-TO-C32
NO ÉS AIXÒ, COMPANYS, NO ÉS AIXÒ (Lc 20,27-38)

Els fariseus creuen en la resurrecció, pobrets, en alguna cosa hem de creure. Ja se sap, no és fàcil d’acceptar la caducitat de la vida humana. Per això ens calen il·lusions que ens facin suportable l’existència.

Els saduceus, en canvi, se'n riuen: ¿De quin dels set marits serà l’esposa? ¿De tots set? Però, aleshores, ¿què hi ha de la monogàmia? ¿De cap dels set? Però, aleshores, ¿què hi ha de la indissolubilitat del matrimoni? ¡Ja, ja, quin riure!

Volen mostrar que la fe en la resurrecció és una bajanada. I a fe de Déu que ho és. La resurrecció en la que diuen no creure els saduceus és, efectivament, una bajanada. La resurrecció entesa com una reedició de la vida present sense la limitació del temps, com un canvi de domicili on ens enduem l’equipatge de la vida present. ¡És clar que fa riure!

Però no és això, companys, no és això

A la primera lectura, els botxins dels 7 germans també riuen. Volen obligar aquest jueus piadosos a abjurar de les seves creences. Els 7 germans s’hi neguen i ho justifiquen amb un comentari que fa riure: "Estem disposats a morir abans de violar les lleis dels nostres avantpassats". ¡Ja, ja, quin riure! Només caldrà acostar-los una mica a la mort i veuràs com canvien d’opinió.

La tortura comença. Quant més esfereïdor és el mal, més decidida és la resposta dels germans. ¿D’on els ve aquest coratge? ¿Qui són aquests que desafien el poder absolut de la mort per fidelitat a unes lleis sagrades? Els botxins flaquegen i sembla que els agafa una "crisi de fe".

¿I si la creença en la resurrecció dels morts no fos qüestió de "l’altra vida", sinó d’aquesta? ¿I si fos veritat que Déu ressuscita els morts? ¿I si fos veritat que Déu no tanca els ulls davant la injustícia i reivindica la vida del just? ¿I si fos veritat que ells són els vius i nosaltres els morts?

Però no és això, companys, no és això

Seria molt maco, però això no fa que sigui veritat. Compte-Sponville afirma que, precisament perquè seria molt maco, és fals. La veritat és que ningú no reivindica la vida del just més enllà de la mort, fora dels vius. Els tribunals humans poden mirar de restaurar la "memòria històrica", però no poden tornar la vida als morts. Ens agradi o no, ens hi hem de conformar.

Jo hi estic totalment d'acord, és a dir, estaria completament d'acord, de no ser per Jesucrist. De no ser pel testimoni d'aquells i aquelles que han proclamat la seva mort, confessat la seva resurrecció i esperat el seu retorn. De no ser per aquells 7 germans que van confiar en Déu més que en la seva pròpia vida. De no ser per un periodista, amenaçat de mort en una ciutat injusta, que va dir: "us equivoqueu, no estic amenaçat de mort, estic amenaçat de resurrecció."

Un "Déu de morts", no molesta. Un "Déu de morts", calla. Un "Déu de morts", s’ocupa del més enllà i no es fica amb el més ençà. L’injust i el botxí poden estar tranquils. Els innocents ja poden seguir morint injustament. Uns quants "matats" ja poden seguir jugant-se la vida inútilment. Al cap i a la fi, ¿què és la vida, sinó una "passió inútil"?

Però no és això, companys, no és això

El que és veritablement perillós i comprometedor en les nostres vides no és l’amenaça de la mort, sinó l’esperança de la resurrecció. El que és veritablement terrible no és aquesta mena de "Déu de morts" que és l’objecte de les nostres mofes i les nostres tertúlies; sinó el "Déu de vius" que posa les nostres funestes certeses potes amunt.

Als qui creiem en la resurrecció no se’ns pot acusar d’una manca de coratge, sinó, en tot cas, d’un excés de confiança. No és la por de la mort la que ens fa creure, sinó la urgència de la vida. Qui no entén això, no entén res.

Els alumnes d'una escola benestant, en una ciutat benestant, en un país benestant, en un continent benestant... diuen: "jugar-se-la per algú que coneixes, és una heroïcitat; però jugar-se-la per algú que no coneixes, és una matada." I tenen raó: sense resurrecció, jugar-se la vida per una causa que no sigui el teu propi benestar o és una matada o és una heroïcitat. I no vivim, precisament, temps heroics.

HOMILIA DG-TO-C31
JO, ZAQUEU (Lc 19,1-10)

Hi ha quelcom que no rutlla en la meva vida, però no sé què és. Quelcom que em bloqueja per dins i no em deixa viure a ple pulmó, una insatisfacció de fons callada i sorda.

M'han arribat rumors de Jesús i em pregunto si ell no pot fer alguna cosa al respecte. Ho ha fet amb d'altres, ¿per què no amb mi?

Però no són més que il·lusions. Em nego a fugir endavant. Seria genial que les vaques volessin, però per molt que jo ho desitgi, les vaques no volen.

Encara que, ben pensat, no perdo res per provar. Hi ha massa gent i se’m tornarà a escapar. Si el vull veure he de prendre una decisió i posar els mitjans. Ja. Ara. No demà.

Sóc petit d’estatura, per molt que em posi cotó als talons... He de fer una correguda, m’he d’avançar, he de córrer el risc de quedar-me sol i de fer el ridícul, sortir per un moment del ramat, deixar d’anar allà on va "Vicente".

La gentada m'impedeix de veure Jesús, l’ambient general és més aviat un obstacle, has d’enfilar-te per damunt de moltes crítiques, desconfiances, caricatures, perdonavides. T’has de justificar a cada moment i quasi has de demanar perdó pel fet de voler ser cristià i d’intentar viure com a tal.

Per a superar aquestes inèrcies socials tan fortes, he de fer un sobreesforç, un gest clar i visible, exagerat, com el d'enfilar-se a un arbre. ¿Quin és el meu arbre? ¿Quin és el gest “exagerat” que em pot ajudar a donar el pas? ¿M'arrisco a donar la nota?

L’arbre ha d’estar en el lloc per on passa Jesús. Sé que hi ha "llocs" pels què Jesús passa més sovint, els "llocs" preferits de Jesús, on hi ha més possibilitats de veure'l passar.

El lloc preferit de Jesús són els pobres, els que pateixen, els que ploren, els compassius, els que treballen per la pau, els perseguits per raó de la justícia. Les benaurances són com una topoguia de Jesús, un mapa on hi ha marcats els seus "llocs" preferits. Consulto la topoguia i n'escullo un d'aquests llocs, el que més s'avingui amb mi, el que em quedi més a prop...

He de començar per creure que la salvació és possible, que no és una fugida endavant, un consol per a esperits fràgils. És possible que existeixi una mirada capaç de canviar la meva vida, de donar-li la volta.

És possible que sigui precisament aquesta mirada el que he buscat sempre, de mil maneres, a través de mil viaranys i dreceres. És possible que hi hagi passat més d'un cop ben a prop; però m'ha fet por, o mandra, o no he tingut temps, o estava massa agafat per altres mirades, més febrils, però molt menys tendres.

Si Jesús passa per algun d’aquests llocs i em veu dalt de l'arbre... ¿t'imagines? La meitat dels meus béns em semblarà molt poca cosa al costat de la seva mirada. No els necessitaré, ni els talons de cotó, ni l'escepticisme que em fa de cuirassa. Res comparat a l'alegria d’acollir Jesús a casa meva i, amb Jesús, a tots els altres.

Sí, no sóc digne que una alegria així entri a casa meva, però una sola mirada... i la salvació haurà entrat en aquesta casa.

HOMILIA DG-TO-C30
EL COMPLIDOR I EL PECADOR (Lc 18,9-14)

Dos homes van pujar al temple a pregar:
l'un era complidor i l'altre pecador.
El complidor, dret, pregava així en el seu interior:

Perdona, Senyor, que no m'agenolli,
no saps el que em costa després posar-me dret,
a més, entre tu i jo no hi ha barreres, oi?
- És clar que no, bon rotllo.
Mira, no voldria caure en l'eufòria,
però aquesta setmana m'ha sortit rodona:
no he fallat cap dia a la pregària
i l'altre dia vaig perdonar un empleat que per poc la pífia amb un client.
- Felicitats, estàs fet un crack!
Alguna cosa segur que he fet malament...mm...
bé, les cosetes de sempre, ja se sap que no som perfectes.
- Res, tonteries.
Faig tot el que puc, però no és fàcil, saps?
Molta gent no fa cas de tu
i després s'estranyen de com els van les coses.
- Si és que la gent... com és!
Quanta raó tenia Maria: has fet en mi meravelles!
Només que em corregissis aquell punt de mal humor que se m'escapa de tant en tant i, uf, seria genial.
- A veure què puc fer.
Ah, posats a demanar:
mira si pots arreglar el tema aquell dels pobres que hi ha al carrer
i que no vinguin a captar a la porta de l'església.
- Realment, sóc un desastre.
No et preocupis, Senyor, tu fes la teva feina i confia en nosaltres.
Ja saps que el teu Regne està en bones mans.
- Què faria jo sense vosaltres?

Però el pecador, de lluny estant, no gosava ni aixecar els ulls al cel, sinó que es donava cops al pit, tot dient:

Senyor no tinc res per oferir-te,
estic tan buit,
ni una bona acció, sóc massa covard
ni una bona paraula, estic massa trist
ni un bon pensament, estic massa abatut
el meu amor és miserable i la meva fe és ridícula
- Dóna-me’ls!
Però què et puc donar?
Les ganes de que s’acabi quan abans la jornada?
El desig de fugir de tot i de tothom?
- Dóna-me’ls!
La desgana de fer el bé?
Aquesta insuportable llunyania de Tu, oh, Déu meu?
- Dóna-me’ls!
La pesantor de l’ànima amb el remordiment per la meva mandra?
La mandra encara més forta que el remordiment?
- Dóna-me’ls!
La necessitat de ser feliç?
La tendresa que m’esquinça?
El dolor de ser jo mateix, sense retorn?
- Dóna-me’ls!
Els problemes, les pors, els dubtes?
- Dóna-me’ls!
Senyor, sembles un drapaire, què en faràs de tanta misèria?
- El Regne dels Cels!

HOMILIA DG-TO-C29
¡QUINA VIUDA MÉS PESADA! (Lc 18,1-8)

Fa tres anys un equip de metges va posar en marxa un projecte destinat a trobar una vacuna contra la malària. L’equip del Doctor Pedro Alonso va trucar de forma insistent a les portes d’un món que sembla que es fa el sord i va aconseguir que se li fes justícia. Van aconseguir la cooperació conjunta de l’Agència Espanyola per la Cooperació Internacional, representant del món públic; del Departament de Malalties Tropicals de l’Hospital Clínic, representant del món científic; de la multinacional farmacèutica Glaxo, representant del món empresarial; i de la Fundació Bill Gates, representant del món privat. ¿Què té a veure això amb la paràbola? Anem per parts.

En la pell del jutge

El jutge no creu en la justícia, creu només en el seu benestar personal. Pel seu benestar personal (per treure’s de sobre aquella pesada) està disposat fins i tot a fer justícia, encara que això suposi anar en contra dels seus principis.

La finalitat de l'equip del Doctor Alonso era clara: aconseguir una vacuna eficaç contra la malària que sigui accessible a aquells que estan exposats a la malaltia, es a dir, una gran majoria de nens africans sense poder adquisitiu. Sembla just, és just, està claríssim, ningú no en dubta. Ara bé, que sigui just no vol dir que sigui evident ni immediat en el nostre món. Sense una viuda que toqui amb insistència a la porta del món científic, del món públic, del món empresarial, del món privat... no s’aconsegueix res, només lamentació i passivitat.

Una viuda que no espera que el món canviï per aconseguir que es faci justícia. Una viuda que és conscient de la maldat del "sistema" i que, en comptes de fer la pataleta, no s'atura fins a obtenir d’aquest sistema "injust" la justícia que busca. D'aquesta manera, sense que el "sistema" ho sàpiga, la insistència de la viuda l'està canviant per dins, l'està obligant a ser millor.

En la pell de la viuda

La dona coneix bé el jutge i sap que és incapaç de fer-li justícia. Malgrat tot, ella està disposada a aconseguir el que vol… perquè és just. No creu en el jutge, creu en la justícia.

La viuda sap que, a força d’insistència, un món injust pot donar fruits de justícia. Aquesta viuda, ¿no ens recorda a algú? La veritable fe és una mica com aquesta viuda. La fe està segura del que espera, està convençuda d’allò que és just i sap esperar i insistir. Arrelada i sostinguda per la promesa divina, la fe anticipa d’alguna manera la justícia que espera.

Però al mateix temps, la fe sap que això no és immediat, que cal posar tots els mitjans a l’abast. La fe sap trucar a la porta amb insistència i, al mateix temps, la fe sap buscar els mitjans necessaris per tal de mantenir els braços alçats tot el temps que dura la batalla, com passava amb Moisès. La fe sap resistir i sap insistir. Un món injust pot donar fruits de justícia si hi ha la gent necessària per a resistir amb els braços alçats i si hi ha viudes suficients per a insistir trucant a la seva porta.

En la pell de Déu

Un Déu que escolta els clams d’aquells qui estimen la justícia, com ell l’estima. Però el Fill de l’Home, quan vingui, ¿trobarà persones que clamin justícia, de nit i de dia, per ells i pels altres, sense defallir?

Els cristians creiem que, fins i tot en el cas que no hi haguessin viudes suficients per a tocar a la porta del jutge sense entranyes i no hi hagués la gent necessària per mantenir aixecats els braços del profeta, fins i tot en aquest cas, hi ha encara una viuda que no cessa i un profeta que no ha baixat encara els braços. Jesucrist és la viuda que no deixa d’insistir a les portes d’un món sense entranyes. Jesucrist és el profeta que ha aixecat per sempre els braços a la creu i ningú no li podrà fer baixar.

Ho expressa molt bé la Pregària Eucarística I de la Reconciliació quan diu abans de la consagració: “Jesucrist, estenent els braços entre el cel i la terra, ha traçat el signe inesborrable de l’amor de Déu”. Ningú no podrà fer-li baixar els braços a Déu. Déu no deixarà mai d’insistir a les portes d’un món sense entranyes, enemic de la justícia. Ni que el Fill de l’home no trobés ningú amb fe a la terra, Déu no baixarà mai els braços.

La pregunta és, aleshores, ¿qui voldrà ajudar Déu a mantenir les mans aixecades? Els creients, ¿serem capaços d’aguantar dia i nit, al costat de Déu, a les portes d’un món que prefereix refugiar-se en el cinisme o la lamentació? ¿Què en dieu vosaltres?, “quan el Fill de l’home vindrà, ¿creieu que trobarà aquesta fe a la terra?”

HOMILIA DG-TO-C28
EL DEUTE DE L'AGRAÏMENT (Lc 17,11-19)

Per a molts, la vida és un deute que algú ens ha de pagar. Aquest "algú" poden ser els pares, però també pot ser la realitat, el món, la societat, l'estat o déu. El fet és que, pel fet de néixer, ens deuen una vida digna, sana, reeixida, feliç i sense contrarietats: una vida subvencionada, una vida amb el certificat de Protecció Oficial. Aquest és el contracte i, si no, haver-nos demanat permís abans.

El primer desengany

De cop ens adonem que no hi ha ningú que respongui a les nostres reclamacions quan la vida no compleix les condicions del contracte. Poden ser uns pares que es separen, un fracàs amorós, una calvície que no retrocedeix o una cel·lulitis que no perdona, un daltabaix laboral, un amic que mor sobtadament, un fill que es droga... per mencionar només algunes de les "sorpreses" que esbocinen aquell contracte ideal del viure que havíem signat a contracor.

Dues actituds davant la vida

Aleshores ens adonem que no venim al món subvencionats i que la vida no té certificat de Protecció Oficial. Hem vingut nus al món i nus en marxarem. Davant d'aquesta "despullada veritat del viure", alguns reclamen la indemnització i, en cas de no aconseguir-la, es tornen desconfiats o amargs o cínics o més exigents encara o, fins i tot, arriben a rescindir unilateralment el contracte. Altres, en canvi, s'adonen que no és la vida la qui té un deute amb ells, sinó més aviat són ells els que tenen un deute amb la vida, un deute que només es pot pagar amb agraïment. ¿Què fa la diferència?

De la necessitat a l'agraïment

El nen petit canvia la relació amb els seus pares el dia que s’adona que aquests són quelcom més que una font de satisfacció de les seves necessitats, d’aliment, d’escalfor, d’afecte i de protecció. El dia que s’adona que els pares són persones, aleshores pot néixer una acció de gràcies. Més forta que la necessitat, és la gratuïtat i la gratitud. Sense deixar de banda la necessitat, però més enllà d’aquesta, hi ha l’agraïment.

En efecte, Jesús ens convida a no quedar-nos estancats en la queixa i la reclamació; a no quedar-nos tancats en la nostra indigència, en els nostres drets i en la nostra necessitat. Ens convida a viure la vida com un èxode continu de la necessitat a l’agraïment.

"Presenteu-vos als sacerdots"

Jesús convida als leprosos a fer aquest camí, aquest èxode de la necessitat a l’agraïment. Per això, la resposta de Jesús al crit dels leprosos és sorprenent: “presenteu-vos als sacerdots”. ¡Però per a presentar-se als sacerdots han d’estar curats! En el temps de Jesús, un leprós no podia presentar-se al sacerdot: era un impur i havia de mantenir-se al marge. Quan es produïa una curació, aleshores sí, el sacerdot ho testificava públicament i la persona es podia integrar a la societat. Jesús els convida a actuar com si estiguessin guarits, els convida a sortir del victimisme, a anar més enllà de la lamentació, a posar-se en camí vers la seva curació.

Curats, però no salvats

Tots deu leprosos es posen en camí vers la seva curació, però només un es posa en camí vers la seva "salvació". Només un dels leprosos "quan s'adonà que havia estat guarit, va tornar enrere" per donar gràcies. Els altres nou leprosos, han estat curats, però no han estat “salvats”, no han sortit del regne de la necessitat, de la vida com a deute que per fi algú s’ha dignat pagar. L’actitud pròpiament religiosa no és la petició; sinó l’agraïment.

“La teva fe t’ha salvat”

No només de la lepra, la teva fe agraïda t’ha salvat del victimisme, de la lamentació malaltissa. T’ha salvat de creure que, a la vida, tu ets el prestamista i un altre és el deutor. No ets tu qui fa un favor als altres o a Déu pel fet de viure, no és la vida la que té un deute amb tu, no, més aviat ets tu que tens un deute amb la vida i amb aquell que la dóna per tu cada dia.

Només un de cada deu s'adona d'aquest miracle. Si ets un d'aquests deu, si tens la immensa fortuna d'adonar-te que has estat guarit, aleshores torna enrere glorificant Déu amb grans crits, prosterna't als peus de Jesús amb el front fins a terra i no et cansis de donar-li gràcies. Potser algun dels altres nou ho veu i fa el mateix.

HOMILIA DG-TO-C27
UNA FE QUE FIA (Lc 17,5-10)

Li vaig preguntar al germà Andrés: "Andrés, ¿tú eres feliz?" I em va respondre: "Mira, no me lo he planteado nunca, yo hago lo que creo que Dios me pide y lo demás es cosa suya." Santa i sana actitud del servent bo i fidel. Li vaig fer la mateixa pregunta ara fa cosa de deu anys a la Niña Julia del barri de La Chacra, feliçment esmentada en altres homilies: "Niña, ¿usted es feliz?" Transcric el que recordo de la seva resposta: "Qué cosas a preguntar, Padrecito, yo no sé pues, vamos para adelante mientras el Señor nos de fuerzas... y ahora, si me permite, voy a llevarle unas tortillas a Niña Barrios que ya no sale de la champita."

El parany de la felicitat

Em permeto qüestionar un dels dogmes més arrelats de la nostra cultura popular contemporània, aquell que defensa que el més important a la vida és ser feliç. Em recolzo en l'evangeli d'avui, però també en una autora contemporània, l'escriptora índia que va guanyar el darrer premi "Booker" amb la seva novel·la "El legado de la pérdida". Kiran Desai deia en una entrevista que mai no havíem estat tan obsessionats per la felicitat i mai no ens havíem sentit tan infeliços. L'escriptora qüestiona l'obsessió moderna per obtenir felicitat a qualsevol preu, oblidant així que darrera totes les pèrdues, per irremeiables que siguin, també s'hi pot amagar una valuosa herència que cal aprendre a reconèixer.

En el fons, la nostra idea de felicitat és un parany. Ser feliç consisteix, segons aquesta idea, en mantenir-se en un estat d'eterna infància, en allargar la sensació agradable que deixa un caramel al paladar. Es tracta d'una felicitat que cal retenir, aferrats com estem a sensacions passades que se'ns escolen entre els dits. Felicitat com a pura sensació, barrejada amb la il·lusió de que la sensació sigui permanent. Però la sensació, per naturalesa, és fugissera i efímera. Una felicitat efímera no pot ser l'horitzó de tota una vida. La felicitat no pot ser la condició de les nostres opcions vitals, sinó, en tot cas, una conseqüència que pot derivar-se d'elles en un grau i una forma que nosaltres no podem determinar mai a l'avançada.

Un horitzó de plenitud

Les coses les fem perquè tenen sentit, perquè ens sentim cridats, perquè és el nostre deure i és de justícia, i no perquè ens fan feliços. Fins i tot les coses que valen molt la pena, ens fan feliços avui i desgraciats demà. Que li preguntin sinó a qualsevol esportista: avui estàs a la glòria i demà et sembla que estàs en la misèria, però no per això deixa de tenir sentit la teva dedicació a l'esport; no per això deixa d'omplir-te allò que has triat. Qui fa les coses per a ser feliç, a la llarga, ni troba la felicitat ni és capaç de donar-la.

Alguns diuen que cal parlar de plenitud, més que de felicitat. La felicitat és una sensació, però la plenitud és un estat i una convicció. La felicitat ve i se'n va, però la plenitud roman, la certesa serena de que estàs fent allò que has de fer i que estàs servint unes persones, un projecte, una causa que has fet teva, girin com girin els vents i les sensacions. I això no per rigidesa, sinó per confiança.

Fiar a Déu

Amb la fe passa el mateix. La nostra fe sovint és més menuda que un gra de mostassa, que ja és dir. És una fe que no fia, fins i tot a Déu li exigim que pagui a l’avançada: "primer dóna'ns felicitat i potser després et fiarem." Així no hi ha qui cregui.

Un amic "ateu" em deia: "demano la fe i no m’arriba." A mi em sortia de dir-li: "Potser demanes la fe sense fe. Dius que vols creure, però no creus que pots creure." El gra de mostassa potser no és encara creure, sinó creure que puc creure, i per això ho demano.

Una amiga "creient" em comentava: "jo li reso sovint a Déu, però darrerament m'ha fallat un parell de vegades." Em vaig veure empès a dir-li: "si que portes els comptes amb precisió, potser et sobra "fe" i et falta confiança, potser la teva fe es gran, però encara no l'has plantada." La llavor de la fe ha de morir molt abans de donar fruit.

El gra de mostassa, tant per l'ateu que vol creure com pel creient que diu creure, consisteix en donar-li crèdit a Déu i fiar-lo: "ja pagarà quan li vagi bé i de la manera que vulgui." Quan et diuen això en una botiga, t'entren unes ganes boges de tornar-hi, ¿o no?

HOMILIA DG-TO-C26
ELOGI DEL PURGATORI (Lc 16,19-31)

La paràbola del pobre Llàtzer i el ric epuló ens presenta la mort com el moment de la veritat, perquè "no hi ha res d'amagat que no s'hagi de descobrir, ni res de secret que no s'hagi de conèixer" (Lc 8,17). Més enllà de la mort, "tot el que heu dit en la fosca, ho sentiran a plena llum, i el que heu parlat a cau d'orella en la cambra més retirada, ho pregonaran des dels terrats" (Lc 12,3). Al moment definitiu, serem jutjats a la llum d’un amor que és veritat; no una veritat judicial, sinó una veritat amb entranyes (que pot arribar a ser molt més “forta” que la judicial).

Viu i deixa morir

El ric epuló no va al lloc dels turments per ser mala persona; de la mateixa manera que Llàtzer no va al sí d’Abraham per ser bona persona. El ric pot ser un bon home, amic dels seus amics, generós, esplèndid... i va de patac a la fornal. Llàtzer pot ser un rònec, amargat, rondinaire, desconfiat i desagraït, però Abraham mateix l’acull a la seva falda. El problema no és ser més o menys bona persona.

Aleshores, ¿quin és el problema? És un problema d’esclerocardia, de tenir el cor necrosat i les entranyes obturades. És un problema de ceguesa: el ric no veu Llàtzer, no perquè sigui curt de vista, sinó perquè no vol veure la seva misèria i el seu dolor. És un problema de negligència, la seva ceguesa no és congènita, sinó selectiva.

El lema del ric epuló és “viu i deixa viure” i amb això es justifica. Però de fet aquest lema es converteix en “viu i deixa morir”. El problema no és viure bé, el problema és tancar el cor i les entranyes a aquells que viuen malament. La festa de la vida es converteix aleshores en “l’orgia dels vividors” (Am 6,4-7): uns pocs "mengen els anyells més tendres i els vedells engreixats en estables", mentre molts altres malviuen de les engrunes que cauen de la seva taula.

Els efectes purificadors del foc

Arribant al país dels morts (el Sheol), el ric epuló alça els ulls i veu Llàtzer per primer cop. Per fi, assegut a la falda d'Abraham, el reconeix com a germà. L'home veu, en la infinita tendresa d'Abraham, el negatiu del patiment infinit que Llàtzer ha sofert en vida. Aquell que jeu a la falda d'Abraham, és el mateix que jeia sota la seva taula. Sabia que hi havia algú allà sota la taula, barrejat amb els gossos, però no sabia quina cara tenia. Els pobres fan tots la mateixa cara.

El foc de la misèria que va nafrar el cos de Llàtzer, ara nafra el seu propi cos. El ric epuló sent el patiment de Llàtzer en la seva pròpia carn. Ara descobreix com era d'immensa, en vida, la fossa que el separava de la falda d’Abraham. Tancant el seu cor al patiment de Llàtzer, l'home ric ha fabricat un infern.

Però la veritat amb entranyes és un foc que purifica i la millor proba dels efectes purificadors del foc ens la forneix el mateix ric epuló: "Llavors, pare, t'ho prego: envia'l a casa del meu pare, on tinc encara cinc germans." El record dels germans és el primer pas en la línia de superar un abisme que sembla infranquejable. Els ulls s'han obert i emergeix un món que sembla nou. El purgatori no és l'avantsala de l'infern, sinó el llindar del cel.

La veritat amb entranyes

Em va impressionar el procés de pacificació de Sud-àfrica, liderat pel bisbe Desmond Tutu. La condició imposada als botxins de l'apartheid per a ser amnistiats consistia en reconèixer tot el que havien fet, amb pèls i senyals, davant les seves víctimes, confrontats a la seva mirada. Aquest era el seu judici: ser confrontats a les mirades carregades amb l’infern que ells mateixos havien provocat, amb l’infern que ells mateixos havien ignorat. Sentir la pena i el sofriment de les víctimes, com a pas necessari per a la purificació i la reconciliació.

Algú proposava que l'infern, per a Hitler, consistiria en veure passar davant d’ell totes i cada una de les seves víctimes. Els milions de morts, de ferits, d’empresonats, els seus familiars, etc... Aguantar la mirada de tots i cada un d’ells i sentir en el seu cor el patiment i el dolor de cada un d’ells. Rebre la mirada de la veritat amb entranyes com a única purificació possible.

Elogi del purgatori

Això ens ho podem aplicar a la nostra modesta escala. Només la veritat amb entranyes ens fa veritablement lliures. Per això necessitem el purgatori, la purificació que, tot i que comença ara, va més enllà de la mort. Perquè la misericòrdia de Déu és molt més poderosa que la mort, perquè esperem i desitgem que no hi hagi cap llibertat humana que resisteixi la força transformadora de la veritat amb entranyes, perquè esperem i desitgem que no hi hagi cap cor, per necrosat que estigui, que pugui resistir la força purificadora d’aquesta mirada.

Per això (i només per això), per molt que l’infern existeixi (¿qui seria capaç de negar-ho, tan a prop que sentim l'escalfor de les seves flames?), tenim dret a creure que, finalment, estarà buit.

HOMILIA DG-TO-C25
RIQUESES ENGANYOSES (Lc 16,1-13)

Impressiona la imaginació i el talent que som capaços d'esmerçar per tal d'administrar riqueses enganyoses: diners, propietats, èxits, renom... Enganyoses encara que siguin bones: qualificació professional, coneixements científics, sensibilitat artística... En fi, tot allò que forma part del ric patrimoni de la humanitat en la seva versió més digna. El problema no està, doncs, en la riquesa, sinó en el que té d'enganyós.

Posem un exemple

En Borja frega els 35 anys i és un crack en el sector informàtic, ha creat una empresa puntera que ha obtingut una quota de mercat espectacular en molt poc temps. En deu anys ha assolit la fita màxima, això sí, treballant totes les hores i més. Tothom li ho reconeix i això li produeix una gran satisfacció. Ha administrat bé uns talents i ara frueix del benefici. Fins aquí la riquesa.

En aquests deu anys en Borja també s'ha casat, ha tingut dos fills, no ha parat per casa, la dona li ha demanat el divorci i ara pot veure els seus fills un cap de setmana cada quinze dies. Mentre servia amb deler un senyor en descurava l'altre. "No hi ha per tant, ho feia per ajudar la família... Dóna'm una segona oportunitat, Blanca." És massa tard, el mal administrador no se'n adona fins que ho ha perdut tot: "Una segona no, Borja, vols dir una desena oportunitat... d'ara endavant no podràs administrar els meus béns." Fins aquí l'engany.

El mateix o més...

No us preneu això com un al·legat feminista, només és un exemple, com el de Jesús, però posat al dia. Ens sol passar una mica com el Borja: malbaratem els béns de més valor a canvi de riqueses enganyoses. Jesús lloa un home que, ni que sigui quan es veu amb l'aigua al coll, actua en sentit contrari: decideix malbaratar uns béns enganyosos per a guanyar-se uns de més valor. Canvia riquesa per amistat, és evident que ho fa tramposament i amb la riquesa d'un altre, però Jesús no lloa la trampa, sinó la intenció; no lloa el desfalc, sinó la prudència, l'astúcia.

La mateixa imaginació, la mateixa energia, el mateix olfacte, la mateixa astúcia has d'esmerçar en tenir cura de la teva parella i dels teus fills, que en adquirir el paquet d'accions més prometedor. El mateix rigor, la mateixa intel·ligència, el mateix interès, la mateixa dedicació has d'esmerçar en nodrir la teva fe, que en preparar l'exposició del teu treball final de carrera. El mateix temps, la mateixa intensitat, el mateix orgull, la mateixa sensibilitat has d'esmerçar en acollir el famolenc (de pa o de sentit) a casa teva, que en presentar un curtmetratge a un concurs internacional. La mateixa o més. Si no vols que la riquesa es desfaci i et quedi només l'engany.

HOMILIA DG-TO-C24
NO HI HA PÈRDUES COL·LATERALS (Lc 15,1-32)


L'infern s'assembla a una sala d'objectes perduts on mai ningú no s'hi acosta a reclamar res. Desolador. Al cel, en canvi, no hi ha departament de "subjectes perduts", perquè tot allò que estava perdut, per petit i insignificant que fos, ha estat retrobat. D'aquí l'alegria.

El cel és el cor de Déu en expansió per l'alegria que experimenta quan un que estava perdut és retrobat. L'infern, en canvi, és el cor de Déu encongit per un de sol que s'extravia. Sístole i diàstole del cor de Déu.

Sístole i diàstole

Déu és la possibilitat sempre oberta per a l'home de fer el pas de la pèrdua al retrobament, de l'angoixa a l'alegria, de la mort a la vida. En Jesús, la humanitat ha fet aquest pas (aquesta "pasqua") d'una vegada i per sempre. Ell és el fill que s'havia perdut i ha estat retrobat. En ell, tots els fills perduts, per perduts que semblin, han estat retrobats. En ell, tots hem estat retrobats per un Déu que estima fins a la temeritat. D'aquí l'alegria.

Però no hi ha autèntica alegria sense agonia. Sístole i diàstole; expansió, però també contracció. L'agonia provocada per la possibilitat, sempre oberta per la llibertat humana, de que el retrobament no arribi finalment a produir-se. Déu assumeix aquesta agonia com a pròpia. Podria no fer-ho; podria eliminar aquesta agonia eliminant la llibertat; però d'un cop es carregaria l'amor i, amb l'amor, es carregaria també l'alegria.

Jesús a la creu, mireu l'agonia de l'amor de Déu. Varillon ho diu molt millor: "L'home continua sent lliure davant la creu. El respecte de Déu per la llibertat de l'home va fins a l'extrem. El rebuig de l'home és possible: d'aquí l'agonia del seu Pare al més secret de la seva intimitat." Hem d'aprendre a sentir paraules gruixudes a propòsit de Déu, si no volem que la nostra fe es quedi anorèxica.

Al cel, tots els retrobaments

I és que per a Déu no hi ha pèrdues col·laterals. Tota pèrdua, per petita i marginal que sembli, és un terrabastall. L'univers sencer es col·lapsa si es perd un sol d'aquests petits. Si creiem en un Déu que no dóna mai ningú per perdut, tampoc nosaltres no podem donar mai ningú per perdut.

Tanmateix, la nostra experiència ens diu que molts es perden i, per molt que posem tot de la nostra part, no arribem mai a retrobar-los. Nosaltres potser no, però confiem que Déu sí. Al cel, tots els retrobaments. Al cel retrobarem tot allò que nosaltres donàvem per perdut, però Déu no. D'aquí l'alegria.

Diem que l'energia no es perd, només es transforma; ¿per què no hauríem de dir el mateix de l'amor, que és infinitament més poderós que l'energia? L'amor no es perd i no dóna res per perdut. Déu és aquest amor que no es perd, sinó que es transforma, ens transforma.

Mireu "Arrels": ¿quants d'aquells que lluiten per deixar la droga o l'alcohol, recauen? Potser la majoria; però, de tant en tant, un que se'n surt, i no sabeu quina alegria! Doncs això.

HOMILIA DG-TO-C23
ÉS MASSA DUR (Lc 14,25-33)

El Joan diu que l'homilia del Camino de Santiago era massa dura. No que no li agradés o no hi estigués d'acord, però que la troba massa dura. L'evangeli d'avui també és massa dur, no que no m'agradi o no hi estigui d'acord, però el trobo massa dur.

No faré un panegíric en favor de la duresa evangèlica. No m'atreveixo. ¿Qui sóc jo per a gloriar-me de la duresa del seguiment de Jesús? La Rosario em diu: "Home, tu ets jesuïta, ho has deixat tot, has estimat més Jesús que el pare, la mare, l'esposa i els fills..." Ai, Rosarillo! Va haver un temps en que jo també m'ho creia i portava la medalla penjada; però ja no sé què se n'ha fet d'aquella medalla.

No ens enganyem

Tanmateix, prefereixo que no m'enganyin. Jesús engresca, però no enganya. ¿Vols seguir-me? Doncs primer calcula. No t'emocionis massa, atura't, fes recompte, amb realisme (que és el mateix que dir amb modèstia): ¿com estic de forces?, ¿fins a on estic disposat a arribar?, ¿què és el que realment em mou?, ¿quina data de caducitat tenen les meves motivacions?, ¿què passarà quan passi el pessigolleig inicial?

No tot és rauxa, radicalisme, cremar les naus, tirar la casa per la finestra... en el seguiment de Jesús. També hi entra el seny. No per prudència, sinó per ambició. Hi ha un seny que frena, però hi ha un seny que precedeix el salt, que mesura la distància, que calcula l'impuls i fixa amb precisió l'objectiu. Es tracta de no quedar-se a mig camí.

¿Val o no val la pena?

¿És massa dur? Potser sí, però el tema no és aquest, el tema és si val la pena. ¿Vols arribar d'un salt a l'altra banda del riu, amb totes les seves promeses, o prefereixes mirar-t'ho a través dels prismàtics? Quan creus que una cosa val la pena, et seus a calcular si les oportunitats compensen els riscos, i si decideixes tirar endavant, no hi ha recança. Jesús vol això: que seguis i facis els teus càlculs, no per a desanimar-te, sinó perquè no facis curt.

En Pau ha tornat de Libèria després de dos anys treballant amb el Servei Jesuïta per als Refugiats. Està una mica descol·locat, fora de lloc, desconcertat. És dur. Ell va fer els seus càlculs: quin és el lloc més estret, quanta tirada he d'agafar, on posaré el peu per impulsar-me..., però després va com va, diferent al que tu havies calculat. Ara bé, pregunteu-li si el salt ha valgut o no la pena. Pregunteu-li si, ara que coneix el resultat, hagués deixat de fer el que ha fet perquè era massa dur.

¿Sabeu el què és realment massa dur?

No les meves recances, els meus dubtes, les meves perplexitats, les meves inconsistències... el que és realment massa dur són els milers de refugiats que fugen de la por, de la gana, de la guerra; el que és realment massa dur són les dones que moren cada any per maltractament, els nens que són abusats sexualment, els joves que s'adonen massa tard que la droga no és un joc; el que és realment massa dur és, no el que Jesús diu a l'evangeli, sinó el que els homes fem, massa sovint, amb el món i amb la vida humana, aquest món i aquesta vida que Jesús va estimar tan forassenyadament.

¿És que potser no devia asseure’s, Jesús, a fer els seus càlculs? ¿És que no li devia semblar massa dur? Segur que sí, però, gràcies a Déu i sortosament per a nosaltres, va agafar tirada i no va frenar a l'últim moment.

HOMILIA DG-TO-C22
MONSIEUR HIRONDELLE (Lc 14,7-14)

Monsieur Hirondelle és l’amo de l’Hotel de les Estrelles, l’Eden Roc, a la Ville de Cannes, un dels racons més luxosos i amb més glamour del planeta. En ell s’hi allotgen les estrelles del cel·luloide durant els dotze dies que dura el Festival de Cannes. La Suite Royale costa quatre mil euros al dia, sense complements. Ho vaig veure als "30 minuts" de TV3.

Mon Chérie, estàs fabulosa aquesta nit

El Senyor Oreneta, això és el vol dir el cognom d’aquest bon home, és un charmant monsieur que sap combinar exquisidament els pantalons clars amb les americanes llampants. Sap com s’han d’agafar les ulleres amb la ma dreta mentre es petoneja castament una estrella “mon Chérie, estàs fabulosa aquesta nit.” Un exemple destacable del “savoir faire” que cal per dirigir l’hotel més encisador de la costa blava: “jo els segueixo el joc, ells volen viure la il·lusió de ser els únics, de viure en un món modelat al seu caprici, doncs a l’Eden Roc els concedim aquesta il·lusió.” L’Eden Roc és un món on tots són primers i no hi ha darrers, voilà le charme! Pagar-se una suite en aquest hotel comporta aquest privilegi: tenir assegurat el primer lloc a taula, tenir garantit que no hi ha ningú més honorable que tu i estar segur que ningú no vindrà a prendre’t el primer lloc al darrer minut.

S’escollien els millors llocs

Nosaltres no anirem mai a l’Eden Roc, i encara menys gaudirem d’una nit a la Suite Royale, però com ens agrada tenir un Monsieur Hirondelle que ens mantingui viva la il·lusió de ser els únics i els primers! No cal anar a Cannes per trobar un bon Senyor Oreneta, el tenim a la parròquia, a la feina, a l’escola, a casa... Com ens agrada que es destaqui el servei que fem a la parròquia; com ens agrada quedar sempre per sobre del nostre rival, vull dir company, de feina; com ens agrada que algú de fora de l’escola els recordi als de dins el molt que valem... Fins i tot a casa exigim que se’ns concedeixi la medalla d’honor pels serveis prestats a la pàtria... potestat. És normal, ¿qui no té dret, de tant en tant, a reclamar atenció, reconeixement, exclusivitat? ¿Qui no té dret a un Monsieur Hirondelle, mon chérie, estàs fabulosa aquesta nit?

No et posis al primer lloc

Però Jesús ens commina a humiliar-nos si volem ser enaltits. ¿Què vol dir humiliar-se? Humiliar-se no és abaixar-se artificialment, no és fer-se l’humil, no és menjar ostres a l’Eden Roc en un racó en comptes de fer-ho a la taula principal, ves, que menjar ostres a l’Eden Roc és menjar ostres a l’Eden Roc ni que sigui assegut al wàter. Humiliar-se és una altra cosa. Humiliar-se és preguntar qui és l’últim i posar-se a la cua, sense colar-se i sense rebufar per fer veure que tens pressa a vere si et deixen passar. Humiliar-se és empènyer des del darrer lloc als que ja no tenen força ni esma per pujar. I fer festa.

He estat de vacances i he tingut temps de mirar documentals. Em va impactar molt un documental sobre la parròquia de San Carlos Borromeo a Madrid, la de les rosquilles, perquè ens entenguem. Deixant de banda els “excessos litúrgics”, la seva acollida dels pobres, esguerrats, coixos i cecs i tots aquells que no ho poden recompensar fa un tuf d’evangeli que et deixa l’ànima esponjada i el cor encongit. A Sant Ignasi ens hi acostem tímidament, molt tímidament.

Cedeix-li el lloc

¿Què tenen en comú la parròquia San Carlos Borromeo i l’Hotel Eden Roc? Doncs mira, que a tots dos llocs només hi ha primers, no hi ha darrers. A l’Hotel de les Estrelles no hi ha darrers perquè no hi poden entrar. A la parròquia no hi ha darrers perquè els tenen reservats els primers llocs. El Senyor Oreneta converteix la il·lusió d’uns pocs en realitat durant dotze dies. La parròquia de San Carlos converteix la crua realitat de molts en il·lusió diària de la comunitat que els acull i els acompanya. I ho fa honestament, sense mon chérie, estàs fabulosa aquesta nit. Mira, no, no estàs fabulosa, estàs fotuda, ben fotuda, perquè els últims en aquest món estan fotuts, ben fotuts. Però aquí, mentre tu ho vulguis, tindràs un lloc a taula i la nostra casa serà la teva casa, y ahora ayúdame a pelar cebollas.

Amic, puja més amunt

Allà fora, és la jungla, tens raó i a la jungla no hi ha orenetes. Però tu “aixeca’t, coloma meva, bonica meva, i vine, perquè l’hivern, ho veus?, ja ha passat, la pluja s’ha esvaït i se n’ha anat.” Ara queda el pitjor, que és el millor: passar el mono, refer les forces, buscar feina, sentir-se no jutjat, fer cua a l’oficina d’immigració, assumir que has perdut dotze anys al talego, lluitar per la condicional, creure que és possible, esquivar la cantonada de l’infern... i al girar trobar el rostre del Quique, del Javi, de la Mari, de la Senyora Conchi... que segueixen allà, malgrat tu vagis i vinguis, marxis i tornis, amb els braços oberts, sí, encara que no amb mon Chérie, estàs fabulosa aquesta nit.

¿Qui els paga, aquesta bona gent?, et preguntes, ¿qui els recompensa? ¿Qui paga al Javi, que cobra menos él como cura que yo en los Traperos de Emaús i que tiene cinco chavales en el piso? ¿Qui? Pregunta-li a Monsieur Hirondelle, si ell et diu qui ha pagat la Suite Royale aquesta nit, jo et diré qui li paga al Javi tot el que els seus amics li deixen a deure cada nit, mon Chérie.

HOMILIA DG-TO-C21
AVUI HE TINGUT UN SOMNI (Lc 13,22-30)

Avui he somniat que em moria. Venia una gentada d’orient i d’occident, del nord i del sud, i se m’enduien d’una revolada. I jo que cap a on ens dirigim?, i algú que no t’has assabentat?, i jo que no, i un altre doncs que anem convidats a la taula del Regne de Déu, i jo que m’hi apunto, no tinc res millor a fer.

I de cop que arribem a les portes del Regne de Déu i un àngel d’esquenes amples, en un to dolç, però inapel·lable, nom si us plau, i jo que Marc Vilarassau per servir-lo a Déu i a vostè, i ell a veure... mm... sí, faci el favor d’esperar aquí, no obstrueixi la porta, gràcies.

I la gent passant, i jo sol esperant, i jo què passa neng...

Juan Antonio

I en aquestes veig el Juan Antonio que fa cap i jo ¿qué tal?, ¿cómo va la vida?, i ell bueno la vida se acabó de aquella manera, ¿qué te voy a contar?, pero aquí estamos, i jo ¿quién te ha invitado?, i ell pues yo que sé, i jo con lo que le diste a la coca y a la mala vida, qué suerte, ¿no?, i ell que arronsa les espatlles i amb boca de mosca, ¿qué quieres que te diga?, a mi me han llamado y aquí estoy, i l’àngel de la porta que en veure el Juan Antonio li fa una abraçada com si el conegués de tota la vida i el fa passar. I jo a la porta, esperant.

Senyor Andrés

I gent i gentada, i jo que, darrera un nen negre amb una cicatriu immensa al rostre, reconec el Senyor Andrés. Va passar els dos darrers anys de la seva vida al banc davant de casa, a Collblanc. Li baixava mantes a l’hivern i les pixava totes. Va passar dues temporadetes a Obinso i es recuperava força, però l’Andrés tirava de nou al carrer como la cabra tira al monte. La seva germana vivia tres carrers avall, però no en volia saber res, i jo la que le habrás hecho pasar, bandido, i ell si tu supieras, es normal que no me quiera ni ver. De cop va desaparéixer, i jo potser se n’ha sortit. Un mes més tard, uns nens el van trobar mort a l’interior de la casa abandonada al fons del carrer. El van ficar a la fosa comuna i jo que hauria volgut acomiadar-lo li vaig anar a portar unes flors, què sol que deus estar, estimat Andrés. I jo cridant, Señor Andrés, ¿se acuerda de mi?, i ell que em veu de lluny i se l’il·lumina el rostre, però l’àngel que el fa passar i ell que em fa signe amb les mans, nos vemos dentro, ya hablaremos. I jo a la porta, esperant.

Niña Julia

De cop, uns riures molt familiars, i jo que em giro i la Niña Júlia que se’m llença al coll, i ella padrecito ingeniero, ¿cómo anda usted por aquí?, ¿espera a alguién parado en la puerta?, venga para dentro, i l’àngel no señora que el padrecito espera todavía un poquito, i ella que bueeeeno, no se preocupe yo me adelanto a prepararle unos tamalitos y unos frijoles. I jo que recordo la resposta de la Niña Julia quan li vaig preguntar pero cuántos hijos tiene usted, Niña, i ella hijos, lo que se dice hijos, cinco, pero cinco más son recogidos, i jo pero con los apuros que pasan en la casa... i ella ai, padrecito, donde comen cinco comen diez. I jo que no m’estranya que entris tan ràpid, santa Julia de la Chacra, i jo que se m’escapen unes llàgrimes. I jo que començo a entendre, segueixo esperant.

I tanta gent...

I passa el Pau de l’Olivera i el Pare Joan de Sant Ignasi i el meu germà Bernat amb tota la colla i en Xerric Xerrac i en Sergi de Montserrat i la Txaro de l’Esplai i el Garreta amb la guitarra i l’Eloi Bon Noi i la Marta marcant el pas i la Minerva amb pneumònia i la Mercè amb una certa urgència i el Josep amb la seva filla... i tants i tants i tants, tot i que la porta és tan estreta i l’àngel tan inapel·lable, em dic, la sala deu de ser molt espaiosa. I jo que tinc moltes ganes d’entrar-hi, i al principi em feia ràbia, però ja no tinc pressa. I penso, sort que això del Regne de Déu no són com les rebaixes del Corte Inglés, campi qui pugui. Sort que la porta és estreta i que aquí s’hi entra d’un a un, amb nom i cognoms, amb històries i no amb histèries. I jo cada cop més estranyament feliç, oi que m’enteneu?

Jo, fins i tot

I Déu que surt a la porta i fa com qui mira que no quedi ningú a fora, i jo que és la primera vegada que el veig em resulta familiar, té el nas del Juan Antonio, les orelles del Senyor Andrés, les mans de la Niña Julia... I ell, com si estigués sorprès de veure’m, ai Marc, quasi me n’oblido de tu, i jo mira que és murri. I ell que has tingut sort, tots els teus amics només de veure’m m’han fet una pregunta, la mateixa, i és per això que, ni que sigui a les postres, tens dret a passar a la taula del meu Regne, i jo, sanglotant, i quina és aquesta pregunta, Senyor? I ell, tots, sense excepció, m’han preguntat, Senyor, com és que el Marc s’està a la porta, esperant?

HOMILIA DG-TO-C20
PER AMOR DE DÉU (Lc 12,49-57)

Vinc de fer el Camino de Santiago amb un grup d'alumnes del Col·legi Claver. Vint joves de quinze i setze anys. Ens ho hem passat molt bé, sens dubte, molts volen repetir. Hem rigut, hem jugat, hem caminat, ens hem banyat en platges fluvials, hem fet el sopar sense socarrimar l'arròs, hem dormit a l’antiga biblioteca d’un monestir cistercenc, hem celebrat l’eucaristia en la capella privada dels monjos, ens hem cansat i ens ha cremat el sol, hem omplert una tela groga de vivències i de noms, hem cantat, eufòrics, al bell mig de la plaça de l’Obradoiro, hem contemplat el Botafumeiro en acció, hem comprat souvenirs i hem sopat a Casa Manolo per vuit Euros. Tot molt bé.

Però, no sé perquè, jo no acabo d’estar satisfet del tot. Bé, sí que ho sé. Permeteu-me que dediqui l’homilia d’avui a explicar perquè no estic del tot satisfet del Camino de Santiago, ja veureu com té molt a veure amb l’evangeli d’avui.

No estic del tot satisfet

Vaig al gra. No estic satisfet perquè tinc la sensació que ens hem quedat a les portes del més important. No estic satisfet perquè som experts en nedar i guardar la roba. No estic satisfet perquè guardem sempre una carta sota la màniga, per por o per mandra o per les dues coses alhora. No estic satisfet perquè ens escalfem per fora, però no ens cremem per dins. Sí, riem, fem broma, llancem ganyips al cap de l’altre, fem la melé als matalassos... però ningú no sap que els meus pares s’han separat, ningú no sap que quan em trec el vestit de pallasso em sento nu per fora i buit per dins, ningú no sap que l’altra nit vaig plorar d’agraïment, ningú no sap que al camino m’he sentit estimat pel que sóc i no pel que tinc, ningú no sap que l’altre dia, durant l’eucaristia, vaig sentir quelcom que no havia sentit mai.

No estic satisfet perquè ja s’ha acabat el camino i hi ha massa coses que ningú no sap i potser no sabrà mai, no per res, simplement perquè volem nedar sense mullar-nos massa, perquè volem volar sense despentinar-nos, perquè volem estimar sense cremar-nos. Algun dels nois em retreia un dia: “Marc, és que tu ets massa radical.” Segurament volia dir que ho vull tot o res, que no em conformo amb poc, que exigeixo el que no s’ha plantat i vull collir el que no s’ha sembrat. Té raó i segurament aquesta és la causa de la meva insatisfacció. Hauria de conformar-me amb menys, d’adaptar-me al que hi ha, d’acceptar que el Camino de Santiago sigui una ruta d’estiu com les altres.

Déu és la raó

Però no puc, sóc incapaç, és com si al Fernando Alonso li diguessin que no pot passar de cent vint, o com si al BB King li diguessin que ha de tocar una guitarra només de tres cordes, o com si a Jesús li diguessin que la creu és només per portar-la penjada del coll com un amulet. ¿Oi que no?

Déu no és per a mi una experiència més, entre d’altres, que s’esgota un cop consumida. Déu no és com el meu grup de música favorit, no és com prendre un kebab quan em ve el caprici, no és com un partit de futbol en un polisportiu per a nosaltres sols, ni tan sols és com un bany gratuït a les fonts termals d’Ourense. Déu no és com tot això, per molt bo que tot això sigui. Déu està en tot això, però és molt més que tot això.

Déu, i a veure si m’explico, és la raó de que jo, a les portes dels quaranta anys, estigui passant dotze dies amb vosaltres, mal menjant i mal dormint, camí del sepulcre d’un bon home que va morir fa dos mil anys per amor a Jesucrist. ¿Fort? Doncs, és així. Déu és la raó de que jo sigui feliç fent això, malgrat no estigui del tot satisfet. És la raó de que jo m’aixequi cada dia una hora abans i em vagi a dormir una hora després que vosaltres, que feu tant el ronso quan sona el despertador a dos quarts de set del matí. Déu és la raó de que jo estigui convençut que, malgrat no estar satisfet del tot, el Camino ha estat per a tots vosaltres una experiència fundant que donarà els seus fruits al seu temps, independentment de que jo els vegi o no. Déu és la raó de que jo senti pau al fons del cor, malgrat hi hagi guerra a la superfície; la raó de que jo prefereixi el foc a l’aigua, i l’aigua freda a l’aigua tèbia, i la brasa ardent a l’encens aromàtic, i llençar-me al riu i perdre la roba abans que mirar-m’ho tot des de la riba amb un posat altiu, però trist. Déu és la raó i el seu amor és la força, l’empenta i tot.

Per amor de Déu

“Aleshores, ¿ho fas per amor a Déu i no a nosaltres?” Però, ¿per qui us teniu? Les millors coses a la vida, i les més perdurables, es fan per amor a Déu o no es fan. Jo diria, més que per amor a Déu, es fan per amor de Déu, per l’amor que ell ens té: és per la força d’aquest amor que jo us estimo a vosaltres, si no, ¿de què? Vosaltres que teniu vint i cinc anys menys que jo, que esteu carregats de punyetes, que deixeu la pela del plàtan tirada de qualsevol manera, que perdeu els mitjons a cada alberg, que us passeu una hora i mitja repetint obsessivament la mateixa cançoneta, que us llenceu sobre la vostra xocolata preferida com si us anés la vida, no sigui que algú se m’avanci i em quedi sense. ¿Per què penseu que els vostres pares ho suporten tot això, i coses infinitament pitjors que han de suportar de vosaltres cada dia, si no és per amor de Déu, per un amor que va molt més enllà del gust o el disgust, de la gana o la desgana, del bon humor o el mal humor?

Permeteu-me que us digui una cosa que potser fa una mica de mal, però que algú us l’ha de dir algun dia, pel vostre bé: no teniu ni idea del que és estimar, vosaltres que us creieu experts en la matèria. Tothom us repeteix que esteu a l’edat de l’amor i que mai més tornareu a sentir un amor tan pur i incandescent. ¡Mentida! No són més que mentides per afalagar-vos i perquè compreu samarretes i colònies. La veritat és que no teniu ni idea i que tot just comenceu a tastar les beceroles de l’amor, l’amor que crema i fa mal, l’amor que talla i esporga, l’amor que sap esperar, l’amor que es dóna en silenci, l’amor que, incomprensiblement, pot arribar a engendrar odi i incomprensió i desconfiança i divisió... com li va passar a Jesús, ell sí, l'amor més pur i incandescent que arribareu a conèixer mai, Déu vulgui que hi arribeu.

Dit això, tornaria a fer el Camino amb vosaltres demà mateix, perquè us estimo i estic carregat de records inesborrables, perquè crec i confio en vosaltres més que en mi mateix, perquè m'he fixat i he vist moltes coses que pocs han vist, "darrera un arbre, darrera un braç, darrera un ull que em mira al coll i em fa plorar", perquè sé llegir entre línies i entre riures i entre cops i entre parèntesi; en definitiva, tornaria, i tornaré, a fer el Camino perquè "la vida té molta tela, perquè la vida és com el camí de Compostela."

HOMILIA DG-TO-C19
GRÀCIES A LA FE (Hb 11,1-19)

La vida és un buf. Més ben dit, nosaltres som un buf, passem ràpid, “com l’herba que s’espiga al matí i a la tarda s’asseca.” No espereu una homilia decaiguda, tot el contrari. Precisament, perquè tenim consciència de com és de fràgil i fugissera la vida, necessitem, amb una urgència atroç, conèixer, no només de què estem fets, sinó perquè hem estat fets. Necessitem raons que expliquin el què, però encara més necessitem motius que expliquin el perquè.

El perquè de tot plegat

La fe religiosa es preocupa, des de temps immemorials, d’esbrinar “el perquè de tot plegat”, mirant de donar raons i motius per passar, amb el màxim de sentit, aquesta vida fràgil i fugissera. La modernitat ha relativitzat una tasca tan fonamental, titllant-la d’infantil, d’ingènua i d’obsoleta. I així ens llueix el pèl. ¡Com si poguéssim prescindir d’un sentit global del viure! ¡Com si fos una futesa el fet de poder compartir i celebrar col·lectivament un univers de sentit que ens esperoni i ens esperanci!

Una cosa així no s’improvisa, un univers de sentit no es pot generar al voltant d’una taula de creatius d’una empresa publicitària. "Montserrat" no s’improvisa, perquè ens entenguem. Són molts anys d’història, d’estudi, de pregària, de compromís, de disciplina, d’ora et labora, d’amor i de fe. Al voltant d’una taula de creatius s’engendren succedanis que enganyen l’ànsia de sentit, però no la satisfan.

Viure té sentit

Abraham, en canvi, ens diu que viure té sentit perquè Déu el va fer sortir del seu país i el va portar a una terra que regalima llet i mel. Diu que viure té sentit perquè, malgrat la seva vellesa i l’esterilitat de la seva dona, Déu li va donar un fill i va prometre que la seva descendència seria tan nombrosa com les estrelles del cel.

Jesús ens diu que viure té sentit perquè l’amo torna a casa a l’hora menys pensada i, en comptes de fer-se servir, ens fa seure a taula a nosaltres, els criats, i es posa a servir-nos un a un, com si nosaltres fóssim els amos i ell el criat.

Pere Crisòleg, mireu quina meravella, ens diu que viure té sentit perquè “per tu el cel irradia amb el fulgor variat del sol, de la lluna i de les estrelles; per tu la terra té el color de les flors, dels boscos i dels fruits; per tu ha estat creada, en l’aire, en els camps i en les aigües, una multitud bella i admirable d’éssers vius, per a evitar que una solitud trista confongués el goig dels temps nous.”

¿O no?

Algú va dir un dia que la vida no té sentit i, no sé perquè, ens el vam creure. Jo diria que tenim instal·lat aquest pressupòsit al moll de l’os de la nostra infraestructura moral. Vivim, consumim, treballem, investiguem, estimem, moltes vegades, com si la vida no tingués sentit i calgués apurar desesperadament la poca sàvia que se li pot esprémer.

Si acceptem aquest pressupòsit, aleshores està clar que la fe és una farsa, un pal·liatiu de la cruesa despullada de la vida, amb un punt d’ingenuïtat que la fa encara més insuportable. Els creients ens hem aplicat la lliçó i ens hem deixat qüestionar per una sospita, fins a cert punt, justificada. Ens ha tocat canviar, esporgar, purificar, hem passat la crisi i n’hem sortit colpits i purificats.

Mestres de la sospita contemporània

Ara potser ha arribat el moment de que siguin vostès, mestres de la sospita contemporània, els qui es deixin colpir per la sospita de la fe. Potser no els anirà del tot malament passar pel tamís de la crítica i la desmitologització. Sí, ¡desmitologitzar l'ateisme! A nosaltres ens ha costat suor i llàgrimes, però hem superat la prova. Confiança, vostès també en seran capaços i, creguin-me, quedaran molt alleugerits.

I em refereixo, per exemple, al metge que practica la medicina com una pura tècnica aplicada al cos humà, reduït a un conjunt més o menys harmònic de reaccions químiques i mecàniques.

O a l’artista convençut que Déu no existeix més enllà del seu pinzell i fora dels límits de la seva genialitat.

O al funcionari que espera de la vida el mateix que espera de la feina: que no l’emmerdin massa i que arribin les vacances amb la paga doble.

O l’adolescent que classifica els altres en funció de la satisfacció potencial dels seus capricis i que, un cop usats, els llença com si fossin clínex.

La vida té sentit... i té gust

A tots aquests petits mestres de la sospita contemporània els hem d’animar a passar per la crisi del sentit. ¿I si la vida tingués sentit? ¿I si “gràcies a la fe” les seves vides donessin un tomb, com les d’Abraham i Sara, pares d’una humanitat arrelada en la fe i no en la sospita?

La sospita pot ser un estadi convenient, sempre que no sigui permanent. Viure perpètuament instal·lats en la sospita, això és l’infern. I Jesús va baixar també als inferns de la sospita per rescatar-nos-hi. Per ell sabem que, gràcies a la fe, posseïm anticipadament allò que esperem, encara que no ho veiem. Per ell sabem que, gràcies a la fe, la vida no només té sentit, també té gust.

HOMILIA DG-TO-C18
VANITY FAITH (Coh 1,2;2,21-23)

Si jo fos sociòleg, tingués talent i ganes de fer-me un nom, escriuria un llibre que portaria aquest títol tan vanitós: “Teen World.” Vivim en un món adolescent, més ben dit, un món que s’ha instal·lat confortablement en l’adolescència. Fellini ho veié i se’n feia creus: “malalta societat aquella que té com a criteri de veritat l’opinió d’un jove de quinze anys.” L’adolescència s’ha convertit en l’etapa paradigmàtica de la vida de l’home. Treballo dotze hores al dia i dos-cents dies l’any amb adolescents i, com podeu suposar, me’n faig creus.

Un món adolescent

En un món adolescent com el nostre, la vanitat és una actitud curosament conreada. Uns la promouen i altres la gestionen, però tots, d’una manera o d’una altra, en som víctimes. La vanitat és cosina germana del caprici, del desig compulsiu, de la immediatesa. Ho vull ja i ho vull d’aquesta manera. La germana adolescent d’un amic em va confessar un dia les seves aspiracions de futur amb aquestes paraules: “Jo vull escriure un llibre que tingui èxit.” Li vaig respondre: “D’acord, però ¿un llibre sobre què?” I ella: “No ho sé, però que tingui èxit.” Heus ací la vanitat, tal qual, sense impureses.

Uns creients adolescents

Adverteixo que existeix el que podríem anomenar el món de la “Vanity Faith”, emulant la cèlebre revista “Vanity Fair”, però en versió creient. En efecte, també hi ha una manera vanitosa de ser creient. És el món dels “Teen Beleivers”, els creients adolescents.

Tenim moltes proves d’una gran proliferació de “teen believers” en l’actualitat. Per exemple, l’actual boom de literatura pseudoreligiosa, tipus “El Código Da Vinci”, deu el seu èxit a aquest col·lectiu. La gran acceptació que tenen els documentals de temàtica científico-religiosa, com “L’evangeli de Judas” o “La tomba de Jesús”, també dóna bona fe d’aquesta proliferació. L’altre dia, en una conversa de sobretaula, vam apuntar els ingredients que ha de tenir una novel·la o un documental si vol entrar en l’àmbit de la “Vanity Faith”:

- Qüestionar el celibat de Jesús: impossible que un home jueu, a la seva edat, no tingués dona. Impossible també que un home tan autèntic i psicològicament tant equilibrat com ell, no tingués relacions sexuals i no practiqués el sexe tàntric.

- Fer sortir Maria Magdalena com la gran marginada per la misogínia i el patriarcalisme eclesiàstic que ha dominat amb mà de ferro la història del cristianisme.

- Un robatori o un assassinat o una violació o un frau... el que sigui, però al Vaticà (tant se val si la trama de la novel·la està ubicada a l’època medieval, quan el Vaticà no existia, ningú no para esment a aquests detallets).

- Un secret molt ben guardat que si es descobreix desmuntarà algun dels principals dogmes de la fe cristiana. En aquest punt, ajuda molt si es fa servir algun evangeli apòcrif i una mena d’Indiana Jones que el descobreix amagat, atenció, als prestatges de la Biblioteca Pública de Palautordera (que es l’àmbit en el qual es poden consultar els evangelis apòcrifs avui en dia, tot i que els “teen believers” encara creuen que estan amagats als arxius secrets del Vaticà).

Vanitat i res més que vanitat

Perdoneu el to una mica lleuger de l’homilia d’avui, però estem a ple estiu i els textos d’avui són del morro fort, així que no va malament una mica de lleugeresa. M’han corregit fraternalment el meu to, a vegades, un punt cínic. Demano disculpes, però ja veieu en què queda avui el meu propòsit d’esmena. Però és que, com deia el Qohèlet, "tot és vanitat i res més que vanitat." Certament, hom es pregunta sovint on ens porta tanta pressa i què quedarà de tot plegat. ¿Per què escarrassar-s’hi tant, al cap i a la fi, per tant poca cosa?

¿Per què ningú no ens diu aquesta veritat que hem d’anar a llegir quasi d’amagatotis a l’evangeli: “els béns no ens poden assegurar la vida”? Convé no oblidar coses com aquesta, convé algú que ens ho recordi de tant en tant, convé exercitar-se constantment contra la vanitat i la banalitat. La vanitat busca la complexitat i el recargolament, però mireu si la veritat pot arribar a ser simple: “Tothom que reuneix tresors per a ell mateix i no es fa ric als ulls de Déu... passa els dies en el desfici i de nit el seu cor no descansa.”

Ja podem posar cabassos de sorra al damunt que al final la veritat acaba per surar a la superfície i, aleshores, ens adonem de fins a quin punt tot el que hem acumulat en aquest graner era "vanitat i res més que vanitat." Afortunadament, mai no és massa tard.