RETALLADES

HOMILIA DG-QR-B01 (Mc 1,12-15)

De tant en tant, arriba un diluvi. En els darrers anys, hem patit un tsunami a Indonèsia, un sisme severíssim a Haití, una catàstrofe nuclear al Japó... Més a prop nostre i salvant les distàncies, estem patint les retallades. Periòdicament, l'univers s'enfurisma i decideix trencar l'ordre còsmic per deixar ben clar qui és aquí el que mana.

Jo m'estimava més quan era Déu qui s'enfurismava i no l'univers, el cosmos o Gaia. Tots aquests són cecs i la seva ira també ho és. Destrueixen sense raó i sense cap finalitat. És una mica el que passa amb les actuals retallades, que semblen cegues i indiscriminades i, el que és pitjor, que ningú sap dir-nos si treurem alguna cosa positiva d'elles. En canvi, quan era Déu qui s'enfurismava, i no la fatalitat o el "sistema capitalista", sortíem sempre de la calamitat amb una promesa renovada: «posaré el meu arc en el núvols com a signe de la meva aliança.»

Les retallades són un problema, molt seriós en molts casos, revisable en d'altres, però al cap i a la fi, la majoria reconeix que són necessàries. Hi ha molta gent disposada a assumir-les com un mal menor el temps que faci falta, mentre es gesta alguna cosa. El problema rau aquí: s'està gestant alguna cosa?

Va començar fa dies la quaresma, d'acord; dejuni i abstinència, els guardarem; però ens cal intuir, ni que sigui de lluny, la "pasqua" (una nova configuració social, unes noves relacions econòmiques, una nova forma de fer política?) que doni sentit a tot això i per a la qual val la pena anar-s'hi preparant.

A Jesús també li va caure a sobre un "diluvi" carregat de retallades. Al desert, durant quaranta dies, va suportar tots els embats del temptador i va aprendre el valor de la fidelitat «entre els animals ferèstecs i alimentat pels àngels.» Quan l'Esperit ens empeny al desert, no és per dur-nos a un hotelet de cinc estrelles en una haima, sinó per a deixar que Satanàs ho posi tot potes enlaire amb les seves retallades indiscriminades.

Però passa que, de cop, el vent s'atura, la sorra es decanta, el soroll s'apaga... És el silenci: no posar la ment en blanc, sinó allò que queda després que tots els crits, els dolors i les preguntes s'han expressat i, tot d'una, callen. Del desert se'n surt mort, boig o amb una paraula. Jesús va sortir-ne amb aquesta paraula: «Ha arribat l'hora i el regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la Bona Nova.» Quanta sorra, quants crits, quantes temptacions, quant silenci li va caldre? Déu ho sap, però el que és cert és que d'aquesta paraula va viure i per aquesta paraula va donar la vida.

És quaresma, sí, alegreu-vos: l'última paraula a la vida no la tenen les retallades, sinó la Pasqua.

21 GRAMS

HOMILIA B-TO-07DM (Mc 2,1-12)

«Vingueren a dur-li un paralític. El portaven entre quatre»: quants esforços calen per portar una sola persona fins a Jesús? Per la raó que sigui, la porta d’accés sembla barrada per a molta gent que busca una mà que guareixi i una paraula que salvi. Haurem d’ajudar molts dels nostres contemporanis a arribar fins a Jesús, ni que sigui fent un forat al sostre de l’església.

La iniciativa d’aquells quatre homes no devia fer massa gràcia al propietari de la casa. Un forat al sostre! I m'imagino també la indignació de la bona gent que s'esperava a la porta per veure el Mestre: «A la cua! Com tots! Haver arribat abans!» El criteri per a Jesús no és qui ha arribat abans sinó qui té més necessitat de salvació, una mica com passa a les urgències dels hospitals.

Això sí, el que no s'esperava ningú és la resposta de Jesús: «Fill, els teus pecats et queden perdonats.» Els mestres de la llei van quedar escandalitzats: «com s’atreveix aquest marrec a perdonar pecats?» Però és que el paralític devia quedar, com a poc, desconcertat: «ja està bé que et perdonin els pecats, però el que jo voldria, si no li fa res, és caminar.»

Llavors Jesús, per acabar-ho d'adobar, llança una pregunta que remata tant als decebuts com als escandalitzats: «què és més fàcil, guarir o salvar?» Què és més fàcil, que un pecador sigui reconciliat o bé que un paralític camini?

Michel Foucault deia amb encert que avui en dia «la salut ha ocupat el lloc de la salvació.» La salut del cos, molt més objectiva i més realista que la salut de l’ànima, tan vaporosa. Un cos adult pesa un mínim de cinquanta quilos, mentre l'ànima pesa com a molt 21 grams. Abans, la salvació de l'ànima ens preocupava amb la mateixa obsessió amb què ara ens preocupa la salut del cos. Una obsessió per l'altra.

La resposta a la pregunta de Jesús sembla evident avui dia: és més fàcil salvar que guarir. Salvar no costa res perquè no som culpables de res, mentre que som víctimes de quasi tot. En canvi, guarir... això sí que és objectiu i mesurable.

Però no ens adonem que la trampa està en la pregunta: allò que nosaltres separem, per a Jesús és una mateixa cosa. No hi ha salvació de l'ànima que no tingui un efecte guaridor en el cos, així com no hi ha veritable guarició que no vagi acompanyada, d'alguna manera, d'una salvació: salvats de la por, salvats de la desesperança, salvats del tancament en el nostre propi dolor.

Que un paralític torni a caminar és digne d'agraïment i d'admiració, però que algú se senti salvat provoca un canvi que modifica l'estat del món.

HO VULL, QUEDA PUR

HOMILIA DG-TO-B06 (Mc 1,40-45)

Antigament, els leprosos havien de cridar: «impur, impur», i estaven obligats a viure sols, en llocs despoblats. Al llarg de la història, tota societat ha inventat les seves quarantenes, per tal d’evitar els contagis i prevenir les epidèmies. No fer-ho semblaria una temeritat. Han estat els empestats, els jueus, els gitanos, els malalts de SIDA, els immigrants sense papers... cada època ha segregat els seus propis "leprosos", imposant-los la campaneta de l’estigma social, relegant-los així als afores de les nostres ciutats.

L’evangeli ens presenta Jesús anant a aquests llocs, cridant: «pur, pur.» Trencant d’aquesta manera la quarantena, Jesús incorre en risc seriós de provocar una epidèmia. Per tal d'evitar-ho, mana al leprós de no dir-ho a ningú i d’anar de seguida a regularitzar la seva purificació davant les instàncies pertinents. Però el leprós no en fa cas i l’epidèmia s’estén com la pólvora. 

Conseqüències? Jesús, després de purificar el leprós, es converteix ell mateix en un impur, «sense poder entrar manifestament als pobles, havia de quedar-se fora, en llocs despoblats.» No es pot tocar un impur, impunement. Si t’acostes als impurs i els toques, t’arrisques al contagi; passes a compartir la impuresa de l’altre, la seva impotència, el seu arraconament.

No tot amor gosa anar tan lluny, no tot amor és com aquest amor de Jesús que trenca quarantenes i s’arrisca al contagi. A partir de Jesús, no hi ha «inflors, crostes o erupcions a la pell» (segons la descripció de la lepra que fa el llibre del Levític) que ens puguin separar de l’amor de Déu. Jesús és el principal culpable que aquest amor se t'enganxi d'aquesta manera i sigui tan contagiós. I no parlo de coses que va fer Jesús i mai més no han tornat a passar, parlo de coses que succeeixen avui mateix entre nosaltres.

Només així s'explica la vida d'algunes persones, com ara la de Grégoire Ahongbonon, que va aparèixer fa uns dies a La Contra de La Vanguardia, així com al diari ARA. Però el que jo no havia vist encara és un documental de Carles Caparrós sobre aquest personatge, «Els oblidats dels oblidats», i vaig quedar ja no impactat, sinó literalment enlluernat. Hi surten les mateixes coses que diu Jesús i amb la mateixa autoritat: els endimoniats encadenats i l'escuma per la boca i la mateixa segregació social i la mateixa gosadia de l'amor que s'arrisca a trencar les barreres i tocar els impurs i cridar ben fort, perquè tothom se n'assabenti: «Ho vull, queda pur.»

Fins que no entens que aquell xicot que porta set anys encadenat a un piló de formigó, dins d'una habitació tancada, és el teu germà... Fins que no t'adones que aquella dona que porta tota la vida clavada a un parell de fustes en forma de creu i que no se sosté sobre les seves cames, no és només una pobre malalta, sinó la teva pròpia mare. Fins que no comprens que la persona que està encadenada d'aquesta manera ets tu mateix i el teu germà i el teu pare i no veus que és la humanitat sencera que està encadenada en aquell malalt, no entens res de res i per això, com a mi, el seu mal encara et queda lluny i se't fa suportable.

Fins que no veus allò mateix que ha vist la gent com Gregoire, no entens el que sentia Jesús quan tocava els impurs i quan curava els malalts, i no entens la urgència amb què ho feia i d'on treia ell les forces per estimar tant. Jesús va ressuscitar després de mort, però va viure des del primer dia com un ressuscitat, com algú a qui li va la vida en tot allò que diu i en tot allò que fa.

LA SOGRA DE SIMÓ

HOMILIA DG-TO-B05 (Mc 1,29-39)

Josep Rius Camps és un estudiós de la Bíblia amb quasi tanta erudició com imaginació. Algunes de les seves acrobàcies exegètiques provoquen vertigen però certament són oxigenants. En voleu una, d'acrobàcia? Segons el mestre Rius Camps, la sogra de Simó estava «prostrada per la febre nacionalista» (jueva, s'entén) i representa «l'agitació de signe nacionalista que afectava exclusivament el cercle de Simó i li impedia de posar-se al servei del regne.» Versemblant sí que ho és, però no vull pensar què en faria Jiménez Losantos d'aquesta perla exegètica, veient el suc que ha tret de la fallida de Spanair.

Posats a fer acrobàcies jo me'n permeto una altra. Voleu saber de quin tipus de febre es tracta? Ho teniu a la primera lectura del llibre Job: la febre són «les nits en blanc», quan no pots evitar el neguit que et furga «del vespre a la matinada.» La febre és sentir que la vida «no és sinó un respir» que de cop s'accelera i no hi ha manera d'aturar-la, i quanta més força fas per retenir-la, més se t'escapa.

Si el sentit de la vida, almenys per un cristià, és "donar-se" (sempre que això no sigui una manera de desentendre's d'un mateix amb l'excusa dels altres), aleshores la febre és quan, per por a perdre't, et tanques en tu mateix i et converteixes en un garrepa del teu temps, dels teus mèrits, de la teva imatge. La prova definitiva de la fe no és si tens prou arguments per justificar-la o si ets més progre o més carca, sinó si estàs disposat a «perdre la vida per mi i per l'Evangeli» com a única manera de recobrar-la.

La febre no et passa fins que no entens d'una vegada, per obra de la gràcia, que per molt que t'ho proposis i et facis l'heroi, no pots donar res que no hagis rebut abans d'un altre. Aquest és el "secret" de Jesús: després de passar tota la jornada guarint gent enfebrada i alliberant endimoniats, «quan encara era fosc, se n'anà en un lloc solitari i es quedà pregant.» M'atreveixo a pensar que és en la pregària on Jesús va aprendre del Pare que la vida que hem rebut, per molt fugaç que sigui, és per als altres.

Job tenia raó: «la vida és un respir», sí, però és un respir que si el retens, et mata.

DISCIPLINA DE PARTIT I AUTORITAT

HOMILIA DG-TO-B04 (Mc 1,21-28)

En tots els col·lectius hi ha un "discurs oficial" els límits del qual s'han de respectar si no vols que es trenqui la cohesió. Passa amb la disciplina de partit, amb la línia editorial, amb la doctrina oficial, etc. Tota institució tolera només un cert grau de dissidència i malament si no té clar quin és el seu límit de tolerància a l'heterodòxia, perquè, si no és així, més tard o més d'hora petarà.

També el profeta, que sovint s'ha presentat com l'home sense lligams, es deu a una disciplina de partit, una línia editorial, una doctrina oficial... fins i tot més rígida que la de qualsevol altre, si fem cas al llibre del Deuteronomi: «li posaré als llavis les meves paraules i ell dirà tot el que jo li ordenaré... Però si un profeta gosa dir en nom meu paraules que jo no li hauré ordenat, o bé parla en nom d'altres déus, llavors aquest profeta morirà.» El profeta bíblic no és el típic personatge àcrata que diu el que li passa pel cap quan li rota només per épater le burgeois. El veritable profeta no va per lliure; està sotmès a Déu i a les seves paraules, que és el sotmetiment més implacable que hi ha.

Com deia Mossèn Rius-Camps a la presentació del "Diari de Teòfil", el seu nou llibre, a l'Ateneu Barcelonès, Jesús estava envoltat de gent ansiosa per fer esclatar el sistema i així forçar l'alliberament d'Israel i la vinguda del Regne. Al principi, molts d'aquests es van apuntar al seu grup perquè pensaven que era un anarquista grenyut com ells, però aviat se'n van adonar que es devia a una causa molt més radical que l'alliberament polític d'Israel; una causa que demanava una obediència molt més fèrria que la que ells estaven disposats a suportar. I és que això d'ensenyar en nom de Déu «una doctrina nova a la qual fins i tot els esperits malignes hi estan sotmesos», no és cap frivolitat.

Si Jesús era tan creïble, si la seva autoritat era tan diferent a la dels mestres de la llei, és per la seva insubornable fidelitat a les paraules d'un altre a qui ell se sentia absolutament vinculat. Ara bé, era precisament aquesta obediència granítica a la voluntat de Déu la que el feia tan oxigenadament lliure als ulls dels homes. L'obediència a Déu l'alliberava, precisament, d'altres obediències que no fan profetes sinó portaveus uniformats.

Els bisbes no han de ser necessàriament profetes, és cert, i de fet es deuen a un discurs oficial que han de mirar com a mínim de respectar. Això no treu que ens entristim quan aquesta obediència enfosqueix aquella altra obediència insubornable que, en darrer terme, els hauria d'esperonar. Que un bisbe catòlic, en els nostres dies, davant de la situació de la dona en l'església i davant de la homosexualitat, es vegi obligat a dir el que va dir la setmana passada un important prelat català, fa mal a l'ànima. Consti que no és el problema d'un prelat, sinó de la incapacitat institucional de modificar un discurs i unes disposicions que escandalitzen a molts dels seus fills i fan mal a cada cop més gent de bona voluntat.

No seré jo el que pontifiqui sobre què és el que Déu vol per a l'Església en aquests temes tan delicats i cal que siguem conscients del límit de tolerància del cos sencer si no el volen trencar, però hauríem de poder parlar a fons i sense dilacions d'aquests temes, perquè correm el risc de quedar relegats definitivament a l'ostracisme social. Ja són massa dones i massa homosexuals a qui es demana de fer un exercici cada cop més injustificable d'hermenèutica institucional. Honestament, quan això succeeix en aquest grau i amb aquesta intensitat, quan el prelat es veu obligat a demanar perdó perquè no s'ha entès bé allò que no es pot entendre d'una altra manera, aleshores hem de reconèixer tots plegats que el discurs oficial violenta de tal manera la realitat que només pot mantenir-se amb autoritarisme, no amb autoritat.

No sigui que Déu es cansi de nosaltres i aboqui damunt nostre el càstig que correspon als falsos profetes que repeteixen un discurs oficial, però no diuen en nom seu les paraules que de debò els està ordenant.

JONÀS I LA TRASCENDÈNCIA

HOMILIA DG-TO-B03 (Jon 3,1-5.10)

«La paraula "Déu" no és vigent. Per Déu s'està matant en aquests moments. Per Déu els Republicans als Estats Units estan mostrant una imatge enormement integrista. La paraula Déu s'ha d'utilitzar poc. Apostem per la paraula "transcendència"... tot allò que et fa sortir de tu mateix per millorar és transcendent.» 

Em vaig esfereir en llegir aquestes paraules recentment en el context d'un Fòrum de Teologia. Aprofitant que el profeta Jonàs és el protagonista de la primera lectura d'aquest diumenge (feu-me cas, llegiu-vos el llibre sencer, que és curtet i val molt la pena), m'agradaria fer-li aquesta pregunta: «què et sembla la transcendència, Jonàs, et sembla que és una paraula vigent?»

Què voleu que us digui? A mi tot això de sortir de tu mateix com qui va al gimnàs... em sona tan pelagià. En nom de la transcendència, que és tota amabilitat i esperit inclusiu, no te'n vas pels carrers d'una ciutat cosmopolita a predicar que no basta amb els bons propòsits i l'esperit crític, si no va acompanyada de conversió i de molta modèstia. O és que potser ens creiem millors que Jonàs?

Amb la transcendència fem un prodigiós exercici de ventriloquia: li fem moure la boca i nosaltres engeguem el discurs que ens convé o la fem callar quan molesta. Què poc ens ha costat construir una transcendència tova amb la prosa de Coelho, les idees de Punset i la música d'Enya!

Jonàs és el profeta que fuig del Senyor, perquè sap que és un Déu que l'obliga a esbroncar els ninivites i, quan els ha ben estovat, aleshores és el Senyor qui s'estova i decideix perdonar-los. Un Déu capaç de fer això és un Déu temible, perquè et demostra que no li importa massa la teva reputació de profeta, sinó la conversió i la vida dels altres, encara que siguin uns desgraciats i no s'ho mereixin.

Si ens haguéssim d'encomanar a la transcendència en el moment decisiu, quan el que calen no són bons propòsits sinó misericòrdia, anem ben apanyats. No, si us plau, Déu ens lliuri de la transcendència!

OPCIÓ MINORITÀRIA

HOMILIA DG-TO-B02 (Jn 1,35-42)

Fa cosa d'una setmana, el diari ARA publicava un bon reportatge entrevistant tres joves que han optat per la vida religiosa: un capellà de 33 anys, una religiosa del Cottolengo de la mateixa edat i un monjo de Poblet de 29 anys.

L'autora de l'article el presentava al twitter amb aquest comentari: «un reportatge sobre joves que han optat per la vida religiosa, una opció cada cop més minoritària.» Més enllà de l’article, que em va agradar molt, em sap greu quan es presenta la vida religiosa de la mateixa manera que s'exhibeix al zoo un exemplar d'una espècie a punt d’extingir-se. És evident que la vida religiosa és minoritària, sempre ho ha estat, però això és com dir que els astronautes són minoritaris en l'àmbit professional. Potser no caldria repetir-ho tant.

Qualsevol relat de vocació que vagi més enllà de la típica autojustificació, no parla tant d'un "compromís personal" sinó més aviat d'un encontre -d'una crida, encara que costi de comprendre- que han estat molt sovint inesperats i sempre determinants. El primer dels tres joves ho expressa dient que la seva «és la història d'una conversió... em vaig sentir estimat i des d'aquell dia tot va ser diferent.» Res més. Tota la resta és palla: que si li agrada Lady Gaga o que si ha anat a veure Tintin "com fa la gent normal". Només faltaria.

El segon és encara més concís: va anar a Poblet amb un amic capellà i «a partir d'aquell moment la decisió estava presa: volia ser monjo.» Sabeu què? no cal massa literatura per explicar una vocació: succeeix i punt, «el que es diu de més, ve del Diable», com diu el Mestre. Mireu si ho explica de senzill l'evangeli d'avui: en veure Jesús que passava, el Joan Baptista de torn, assenyalant-lo, em va dir: «Mira l'anyell de Déu»... i me n'hi vaig anar al darrera. Ho recordo perfectament, «eren les quatre de la tarda.» A partir d'aquí, si vols, justifica't una mica perquè la periodista tingui material per adobar-ho: «el monjo ha de ser natural i viure les coses pròpies dels homes amb naturalitat.» És clar.

El tercer relat potser és el més evident: «Els que optem per una vida religiosa no som marcians, ni gent d'un altre planeta, simplement som gent que ens enamorem de Jesús.» Això vol dir que hi ha gent que es pensa que som marcians... Em recorda una mica al que passa amb les relacions entre Catalunya i Espanya: ens diuen que els catalans hem de fer pedagogia perquè se'ns entengui i, en el millor dels casos, se'ns toleri la extravagància identitària "cada cop més minoritària". Quan t'han perdonat tants cops la vida, al final, tires una mica pel dret, oi? Les arrels -com allò que t'enamora- es poden mostrar, es poden compartir, però només fins a cert punt es poden justificar.

Siguem sincers: és ben cert que a estones trobes a faltar la vida de parella, els fills, la lliure disposició dels teus diners, la teva caseta i el teu hortet. Fins i tot, hi ha èpoques en què aquesta falta pot arribar a ser molt dura...; però si la crida ha estat veritablement de Déu i ha estat Jesús qui t'ha dit «vine i ho veuràs»; si t'has decidit a seguir-lo perquè has vist on estava i t'hi has volgut quedar..., aleshores no t'importarà gaire si és o no una opció minoritària: miraràs de respondre modestament a Aquell que t'ha cridat i maldaràs per romandre al seu costat.

TRENCAR AIGÜES

HOMILIA-B-BAPTISME DEL SENYOR (Mc 1,7-11)

«Hi ha tot un moviment de mares que es mengen les placentes. Algunes llevadores asseguren que les mares es recuperen abans de l’esforç. Els defensors d’aquesta dieta expliquen que molts animals també ho fan. Fins i tot corren algunes receptes...» Perdoneu que comenci d'aquesta manera més aviat abrupta; es tracta d’una notícia que llegia la setmana passada en un diari digital català.

Puc tenir els meus dubtes sobre el gust de la placenta, però no tinc motiu per dubtar dels seus efectes benèfics. Ni l'embolcall que ens ha incubat abans de néixer ni el líquid que ens ha nodrit en l'etapa embrionària poden ser dolents. No és cert, com diuen els psicòlegs, que hi ha en nosaltres la nostàlgia d'un retorn a la placenta, a la vida amfíbia que dúiem dins el líquid amniòtic?

El trencament d'aigües és l'acte més traumàtic de la nostra existència; només superat per la mort. Si ens ho preguntessin abans de néixer, l'última cosa que voldríem és sortir a la llum. Ens pot la nostàlgia d'aquell medi amniòtic on la memòria encara no existia, ni el temps ens urgia, ni la mort ens esperava. No deixa de ser curiosa la proximitat fonètica que es dóna en grec entre "amnios", que vol dir "membrana", i "mneme", que vol dir memòria, d'on deriva "amnèsia", és a dir, oblit.

Lou Marinoff, a La Contra de LV, repetia una obvietat: «la principal causa de mortalitat és el naixement.» Doncs bé, el baptisme de Jesús ens adverteix que s'ha trencat la fràgil membrana que ens separa del naixement, del temps, del dolor i de la mort. La fràgil membrana que per tant ens separa de la vida.

Si volem néixer de nou -i la fe és el que ens promet- cal que la llum esgarriï la membrana que ens envolta i algú ens arrenqui de l'aigua amb una bona estrebada. Si no, encara hi seríem. La fe té alguna cosa d'estrebada enèrgica per part de Déu, perquè francament, si depengués de nosaltres…

El baptisme de Jesús és el trencament d'aigües de la humanitat, significat per l'esquinçament del cel, que fa possible la sortida a la llum de la seva memòria salvífica. I és que ens cal entendre que la fe no és la nostra capacitat de reconèixer Déu, sinó la invitació a deixar que Déu ens reconegui: «Tu ets el meu Fill, el meu estimat; en tu m'he complagut.» Quan això succeeix, ens oblidem definitivament de la placenta.

VISIÓ NOCTURNA

HOMILIA-B-SANTA MARIA, MARE DE DÉU (Lc 2, 16-21)

Fa poc, el meu company Àlvar va explicar-nos que al Gihembe Refugee Camp de Rwanda els nois han d'estudiar de nit i que, com que no tenen electricitat, han de fer-ho amb uns lots frontals que recarreguen amb una dinamo a pedals. Us imagineu funcionar així? Ens concentraríem molt més perquè el feix de llum projectat pel frontal limitaria el nostre camp de visió a l'àrea il·luminada. Fora d’aquesta aura, només foscor. Veuríem menys coses però les veuríem més clarament.

Potser és per això que els pastors van reconèixer el Salvador de nit. De nit se'ls va aparèixer l'àngel i l'esclat del seu anunci va il·luminar la fosca. De nit es van posar en camí i de nit el van veure en una menjadora, il·luminat per un feix de llum diví. Maria «guardava tot això en el seu cor i ho meditava» de nit, perquè és de nit que el Senyor «il·lumina el seu rostre sobre nosaltres i ens fa veure la claror de la seva mirada», com ens assegura la famosa benedicció del llibre dels Nombres.

Hi ha coses que només es veuen de nit, un cop els ulls s'han acostumat a la penombra. Què important és acostumar els ulls a la penombra! Què important és desenvolupar una certa visió nocturna! Wilde va escriure De Profundis en penombra i a la presó. En condicions semblants, Sant Joan de la Creu havia composat, quatre segles abans, la Noche oscura del alma. I ningú no ha descrit millor l’esperit del nostre temps que Novalis en els seus Himnes a la nit. Heu provat de treballar de nit? Sembla que els pensaments flueixen més àgils i es produeix un silenci que no podem trobar de dia.

Déu ens va pensar per al dia, per a la felicitat diürna, per a la vida en plena llum... però jo estic segur que ens va crear de nit.

PESSEBRE

HOMILIA DE NADAL (Jn 1,1-18)

El pessebre és segurament la icona més pura de la innocència humana. Els nens hi veuen la possibilitat d’un món ideal, els adults l’enyorem. Tenim nostàlgia d’un món fet de rius brillants com la plata, de muntanyes nevades, de pastors amb el sarró ple de torrons i garapinyades, de bous i mules ben alimentats, d’homes savis que venen de lluny per portar presents, de pares i mares humils però dignes, d’infants embolcallats sobre un feix de palla tova i càlida.

Nadal és tot això, sens dubte. Nadal és aquest desig d’autenticitat, de senzillesa, de pau i harmonia. Vaig sentir a la radio que es fan més de dos-cents pessebres vivents en diferents pobles de Catalunya. I no només això: quantes representacions dels pastorets?, quantes misses del gall?, quants tiós cagaran de nou?, quants poemes de Nadal? La tradició del Nadal sembla que no es perd entre nosaltres i no crec que sigui veritat que el consum s’ho mengi tot. Molta gent i en molts indrets aprecia les tradicions nadalenques i les conserva, encara que sigui una mica al marge de la fe.

Ara bé, Nadal no és només això. La gran alegria de què Isaïes parla en la primera lectura no és una alegria superficial com el tremolor d’una nostàlgia que dura el que dura el pessebre en les nostres llars abans de tornar a la cruesa del món real. Nadal no és un parèntesi que Déu obre en la nostra història, sinó la revelació del seu sentit, més enllà dels dies i els símbols d'aquesta entranyable festivitat.

L’alegria de Nadal no neix de la dolça enyorança que provoca en nosaltres un pessebre fet amb figuretes de fang. L'alegria inefable de Nadal neix de la paraula que Déu ha volgut plantar, com una tenda, en el cor de la humanitat. Nadal és un temps únic per reconèixer aquesta paraula que tenim arrecerada al cor, i posar-nos en sintonia amb aquest nadó que encara jeu indefens en tantes menjadores com hi ha escampades pel nostre món, en tants pessebres potser no tan idíl·lics com els de les nostres llars, però sens dubte molt més reals.

AMOR CARNAL

HOMILIA DG-AD-B04 (Lc 1,26-38)

Hi ha qui parla encara, ni que sigui per fer-ne broma, de l'amor carnal com si es tractés de la forma menys digna de l'amor. Més o menys digna, és la forma que Déu ha escollit per estimar-nos. Déu ens estima carnalment; no estima la nostra ànima si no és ben enganxada al nostre cos, a la nostra carn. Ja em direu si no tinc raó: tant estima Déu la nostra carn que l'ha fet seva! 

Només pot entendre això qui ha estat enamorat, carnalment enamorat. El desig de l'altre és un desig que no separa la persona estimada en parts. No estimes el seu caràcter abans que el seu físic o els seus valors humans més que no pas la seva part espiritual. L'estimes tot sencer, sense dividir-lo en parts, com un pack.

L'amor carnal de Déu és per a nosaltres la forma que ha pres el seu amor espiritual. Estima la nostra història, amb les nostres ferides que ell ha anat amorosint amb infinita tendresa; estima el nostre caràcter, esquerp o generós; estima cada un dels nostres intents de ser millors i estima també els nostres fracassos perquè ens fan més forts.

Tot i que ens coneix millor que nosaltres mateixos, estima tots els nostres accidents, fins i tot aquells que a nosaltres més difícils se'ns fan de suportar. I no ho fa perquè a ell li agradi la rebequeria, la malformació física o el caràcter depressiu... li agrada perquè som nosaltres, en aquell moment i en aquelles circumstàncies, com un pack.

Us deixo un enllaç amb imatges delicioses de l'anunciació.
Au doncs, amics, Bon Carnal!

APÒSTATA

HOMILIA DG-AD-B03 (Jo 1,6-8.19-28)

Uns em pregunten si jo sóc la llum; em diuen: «ets jesuïta i en teoria has d'estar preparat per donar resposta a tots els reptes del món amb un cop de bareta màgica»... Però els he dit que no, que jo no sóc pas la llum.

Altres em pregunten si sóc Elies perquè escric unes homilies reeixides que fan sentir que Déu se t'acosta o, si més no, que no sembla tan lluny... però jo els reponc que no ho sóc pas, de profeta.

Encara hi ha qui em pregunta si sóc jo el Messies perquè surto en uns vídeos parlant de la meva malaltia i que això els omple de respecte reverencial... però els he respost com el tiet Eusebi d'Incerta Glòria: «no sóc de pasta de messies, jo; ¡de pasta de sopa i gràcies!»

¿I qui sóc jo, aleshores? Ho diré el més breu i el més exacte: sóc un apòstata, sí, un apòstata de debò, i no com tota aquesta gent que pensa que apostatar és "esborrar-se de l'església". És a dir, sóc algú que davant la mort ha fet un pas enrere, algú que crida cada nit "no vull morir" fins a esgargamellar-se, algú que ha conegut el Messies, ¡aquest Messies!, i no gosa seguir-lo més enllà, algú que no vol perdre la vida i que a l'hora de la veritat no s'acaba de creure que "qui la perdi per mi i per l'evangeli la guanyarà". Aquest sóc jo, pobre de mi, que goso batejar amb aigua.

Escolta'm ara, tu, que tens vocació de profeta i de messies i que ignores que davant la mort, si no estem assistits per l'Esperit Sant, tots som apòstates. Tu que menysprees els pobres afirmant que el més important és que els donem aigua, i que això de l'Esperit Sant és imposició cultural i proselitisme. Tu que creus que entre l'aigua i l'Esperit Sant no hi ha, en el fons, gaire distància. Tu que t'omples la boca amb "donar la vida", "perdonar l'enemic", "vèncer la mort" i "despullar-se" i no esclates en plors només de pensar el que volen dir de debò aquestes paraules.

«¿Per què bateges, doncs, si no ets Elies ni el Messies?» ¿No t'adones que bateges només amb aigua, litres i litres d'una aigua que empapa l'ànima però no la salva? Adona't que si té sentit tot això que fas amb tants litres d'aigua és perquè darrera teu ve Aquell que pot batejar amb Esperit Sant i omplir així de gràcia la teva pobra aigua.

RETALLADES

HOMILIA DG-AD-B02 (Mc 1,1-8)

«Consoleu, consoleu el meu poble...» Amb aquestes paraules comença el tercer llibre d'Isaïes, la millor obra de la literatura escatològica universal, el més commovedor cant a l'esperança que s'hagi escrit mai. «Parleu al cor de Jerusalem i digueu-li que s'ha acabat la crisi... ja heu rebut doble retallada pel vostre pecat...»

¿Qui ens anunciarà a nosaltres la fi d'aquest temps de núvols i tempesta? ¡La crisi s'ha acabat! ¡Ja no són necessàries les retallades! ¡Els aturats trobareu feina i els que passàveu penúries us veureu alleujats! ¡El temps de la sang, la suor i les llàgrimes ha passat! Això és el que desitgem tots per Nadal.

Tanmateix, ens costa creure als missatgers que voldrien superar la crisi a base de bons sentiments i bona voluntat, de la mateixa manera que desconfiem dels profetes de la crisi eterna i de l'empitjorament constant. Els cristians sabem que allò que preval no és la fallida sinó el rescat; no és la crisi sinó la bonança; no la depressió sinó el Nadal.

No és optimisme, és esperança. Mentre l'esperança creix, l'optimisme es desinfla amb les dificultats. És per esperança que fem un Gran Recapte d'aliments en plena crisi i n'arrepleguem 1095 tones, dues vegades i mitja més que quan la crisi no era tan gran. És per esperança que Intermon-Oxfam ens convida a no esperar amb els braços creuats. És per esperança que la gent d'Arrels «prepareu el camí del Senyor i aplaneu les seves rutes» acollint a tots aquells que no tenen família i no tenen llar per molt que sigui Nadal.

«No és que el Senyor retardi el compliment de la promesa, com alguns suposen que fa; més aviat és pacient amb vosaltres, perquè no vol que ningú es perdi, sinó que tothom arribi a la conversió.» L'advent és temps de desert, pèl de camell, llagostes i mel boscana, és temps de crisi i de retallades, temps de pèrdues i de sacrificis compartits; però és, sobretot, una ocasió única per sentir-nos a tocar d'un Déu que ens vol desguarnits, sí, però esperançats.

ADVENT

HOMILIA DG-AD-B01 (Mc 13,33-37)

«Déu que s'amaga, Déu salvador.» Ningú no ha igualat el profeta Isaïes en precisió. El meu amic Marc no hi està d'acord: ¿un Déu que per salvar s'ha d'amagar? No té sentit, oi Marc?

Per molt que busquem Déu no l'acabem mai de trobar del tot, perquè Déu no s'hi troba entre les coses que hi ha en el món. Quan pensem que el tenim a l'abast, se'ns esmuny com una sargantana. Déu s'amaga del món per evitar que el món se n'apoderi i el converteixi en una cosa més al seu servei. Només un Déu que s'amaga, en aquest sentit, pot ser un Déu salvador.

Els creients hem posat la nostra confiança en algú que ha marxat de casa i no ha especificat quan tornaria. Trobareu fàcilment en el món els indicis d'un Déu que sembla absent. Us passarà sovint que quan vosaltres hi arribeu, ell, tot just, haurà marxat. Molt estranyament, que no us enganyin, gaudireu de les seves presències, que són minses i bromallades. I és per això, precisament, que l'esperem... veus, amic Marc?

«¡Oh, si esquincéssiu el cel i baixéssiu!» Això voldríem tots, que Déu hagués tornat ja per no marxar mai més, que no haguéssim de recórrer a cap més «mensajero que no saben decirme lo que quiero», com es planyia Joan de la Creu en el seu Càntic. Som homes assedegats i busquem l'aigua, però no qualsevol aigua. És per aquella aigua que està per damunt de la nostra set que estem disposats a esperar el que calgui.

I és que Déu no només és absent, Déu és salvador i tornarà. No una cosa sense l'altra. És ben cert que Déu s'obre un camí en les nostres vides tossudament; això sí, esquivant tots els intents, legítims però cecs, d'abastar-lo i enllaunar-lo. Si ens troba desperts i disponibles (fixa't que no dic impol·luts) ens salvarà; si no, passarà de llarg un cop més i nosaltres tornarem a desesperar tot el que havíem esperat.

Déu no és absent, nosaltres som absents, Déu és en advent.

LA CREU O L'ABSURD

HOMILIA DG-TO-A34 (Mt 25,31-46)

Avui celebrem la solemnitat de Crist rei, el Messies exaltat en una creu. Us vull parlar a propòsit d'un llibre que estic llegint i que està deixant en mi una profunda petjada. Es tracta d'«Incerta glòria», l'obra mestra d'en Joan Sales. M'ha impactat especialment el personatge d'en Juli Soleràs.

En Juli és com un ganivet esmolat a l'hora d'emetre judicis sobre la realitat: nu i lúcid com un diamant. El seu veredicte pel que fa a l'existència humana n'és una bona mostra: «venim de l'obscè i anem al macabre.» I davant d'aquesta constatació desangelada, quan un no esperaria més que el cinisme com a sortida, en Juli ens sorprèn amb una sentència encara més lapidària: «la creu o l'absurd.»

És el més breu i més exacte sumari de l'existència humana. Davant el vertígen infinit que produeix l'impacte del mal, de la malaltia, de la mort; davant la sensació d'estafa que vivim quan els amors més purs es contaminen; però també davant de tants testimonis d'una tendresa impossible enmig dels escenaris més macabres... no ens resten més que dues sortides honestes: la creu o l'absurd.

Només l'amor d'un Déu que no claudica davant la catàstrofe pot evitar que aquest món nostre s'enfonsi i que la nostra existència sigui un absurd. Només els súbdits d'un rei crucificat, encara que no ho sàpiguen, poden donar de menjar a l'afamat i de beure a l'assedegat, acollir el foraster, vestir el despullat, visitar el malalt i l'empresonat... sense passar-li després a Déu (o als altres o a l'Estat o a la sort o a qui sigui...) la minuta del seu treball.

«¡Com tots els misteris de la vida i de la mort es resolen en Jesús crucificat! ... ¿No és això el cristianisme? ¿Aquesta absurditat, la follia de la Creu? El cristianisme és estrany, el cristianisme és absurd, i estrany i absurd com és, és l'única resposta. Déu assumint la immensitat de la nostra misèria i per això despullant-se de la immensitat de la seva glòria, oferint-se crucificat, en espectacle obscè i macabre per redimir l'Obscè i el Macabre »

És això, amic Sales, és això.

EMPRENEDORS

HOMILIA DG-TO-A33 (Mt 25,14-30)

Abans en deien "empresaris", ara en diuen "emprenedors". Es tracta de gent que arrisca el seu capital o el capital d'un altre per convertir una bona idea en un benefici personal i social. En altres països aquest tipus de gent està molt ben valorada i el sistema polític més aviat els hi posa les coses fàcils perquè proliferin. Dic jo que pensen: si a aquests els hi va bé, hi haurà més gent amb feina i més recaptació en benefici de tothom.

Al nostre país, en canvi, els emprenedors estan molt mal vistos. De sortida, se'ls considera sospitosos. Se'ls acusa de buscar el lucre personal abans que el benefici social, se'ls estigmatitza com a potencials explotadors dels treballadors, se'ls carrega de tràmits farragosos, se'ls penalitza amb mil requeriments... Tot això i més, amb tal que no posin a produir els seus talents, no sigui que tots en sortim guanyant.

A casa nostra ens agrada més el funcionari. ¿Tens un talent?, doncs guarda'l ben embolicat i viu de les rendes dels altres. No arrisquis massa no sigui que ho perdis. ¿Per què fer-ho, d'altra banda, si pots viure subvencionat? Tanmateix, és cert que hi ha molts funcionaris que posen el seu talent al servei dels altres i miren que aquest servei sigui de la millor qualitat amb la major eficiència. Són funcionaris amb esperit emprenedor.

Dic tot això per evitar que ens passi el mateix amb la fe: que penalitzem l'emprenedor i afavorim el funcionari. Hi ha molt funcionari religiós i espiritual entre nosaltres. Molta fe gastada, sense sang, sense ganes d'arriscar gaire, buscant només el compliment dels mínims per tal de viure subvencionat i sense ensurts.

¿On tenim amagats els talents? Bé que hi són, ¡punyeta! Portem massa temps a les catacumbes i ens hi hem acabat acostumant. Hi ha molt de talent latent i encara massa poc de patent. El Senyor era un emprenedor i va voler economanar-nos aquest esperit de fer front a les dificultats amb tal de portar endavant la nostra "idea" fins a convertir-la en un benefici social.

Treiem-nos, doncs, les lleganyes dels ulls i deixem aquest esperit funcionarial que ens adorm la fe i mata en nosaltres l'esperit emprenedor que Jesús ens va manar.

TORXA ENCESA

HOMILIA DG-TO-A32 (Mt 25,1-13)

Timothy Radcliffe explica que a l'entrada d'una parròquia va ensopegar amb un póster vocacional que deia: «¿Què prefereixes: passar la nit en vetlla amb les cinc verges prudents o anar-te'n al llit amb les cinc imprudents?» Això és promoció vocacional i la resta són punyetes, oi?

No vull especular sobre el que faria al llit amb cinc verges imprudents, però el que sí sé és que no voldria estar dormint quan arribi el nuvi a mitja nit i em trobi amb la torxa apagada i sense oli per encendre-la de nou. Voldria ser dels que vetllen, dels que no deixen passar ni un segon d'aquest temps tan saturat d'unció (¡d'oli que crema!) que Déu ens regala cada dia perquè no deixem mai d'admirar-nos i de lloar-lo.

Ens espera tanta bellesa allà fora, tantes paraules amb sentit, tantes mans disposades a obrir-se per donar-se... Espero no ser mai un d'aquells nihilistes imprudents que sobrevolen aquest món nostre, enfotent-se de la innocència dels altres, sense trobar mai la terra propícia per posar-hi els peus i arrelar-se... sí, per embrutar-se.

Espero no ser mai d'aquells pontífexs imprudents que reparteixen assegurances de vida a baix cost a les bones ànimes, a canvi de no pensar, de no sentir, de no gaudir, de no embogir de joia a cada miracle quotidià... mentre descuiden el seu patí del darrere i deixen que se'ls ompli de males herbes la mirada.

Sí, jo vull passar la nit en vetlla, amb la torxa encesa i amb una bona reserva d'oli a la recambra, gaudint ja de la seva presència, esperant que arribi del tot i per quedar-se.

TÍTOLS

HOMILIA DG-TO-A31 (Mt 23,1-12)

Els títols ens diuen quin lloc ocupem dins el nostre àmbit social. És per això que un títol només té validesa a l'interior de la societat on ha estat emès. ¿Quants senegalesos, amb el títol d'ingeniers al seu país, estan treballant de manobres a casa nostra? ¿Quantes rumaneses, que serien reconegudes infermeres a la seva terra, estan fent aquí de cambreres?

Si vols fer valdre un determinat títol en un país que no sigui el teu, suposat que els convenis bilateral ho permetin, hauràs d'omplir molts papers fins que se't reconegui de forma oficial. Qui no hagi passat mai pel tràmit de les convalidacions, en l'àmbit que sigui, no acabarà de fer-se una idea de com pot arribar a ser de farragós i d'humiliant.

Jesús reconeix els nostres títols humans, però ens recorda que, al Regne de Déu, no es poden convalidar. El conveni bilateral diu: « Al capvespre de la vida, al límit no del temps sinó de l'eternitat, a l'escaire dels dies i les hores, en allò que fas i en el perquè ho fas... no et convalidaré els títols que em presentis, sinó l'amor que t'omple els llavis i els noms que et fan costat. »

Perdoneu l'estrebada lírica que m'ha donat, però ja m'enteneu, oi?

Sereu "mestres", sereu "pares", sereu "guies", sereu allò que vulgueu al vostre país... acumuleu tants títols com sigui necessari (d'alguna manera us heu d'anomenar); però no perdeu mai de vista que, per molta paperassa que ompliu, en el regne del Pare no compta més el mèrit que la necessitat, no et paguen les hores sinó el treball, no et convaliden el títol sinó l'amor que hi has posat, al capdavall.

REVOLUCIÓ

HOMILIA DG-TO-A30 (Mt 22,34-40)

Aquests dies ha tornat a revifar la indignació. Em sembla admirable la generositat i bona fe de tanta gent que està donant una part important del seu temps a una causa desinteressada en favor d'un canvi positiu de la nostra societat. Però això no treu que n'estiguem fent un gra massa de tot plegat. No crec que estiguem assistint a l'albada d'un món nou on no hi tindrà cabuda la corrupció ni la lluita pel poder. No crec que la indignació sigui cap virtud, com tampoc que tots els que no s'indignen siguin uns insolidaris.

He desconfiat sempre, com instintivament, de l'arrogancia voluntarista que acompanya tot posat revolucionari. No crec que la revolució, en ella mateixa, hagi construït res de consistent en el nostre món. La revolució només és eficaç per a destruir. Li devem el merit d'haver contribuït a destruir monstres, que no és poc. Però, quan no s'ha deixat civilitzar a temps, la revolució ha creat monstres nous, encara més grotescs.

I tot això, ¿què té a veure amb l'evangeli d'avui? Doncs imagineu-vos que a la pregunta capciosa dels fariseus, Jesús hagués respost, tot indignat: «el més important és capgirar aquest sistema capitalista injust, instaurar una anarquia assambleària, fer serveis públics i gratuïts per a tothom sense necessitat de pagar-los, exonerar-nos dels nostres deutes a costa dels especuladors sense escrúpols que s'han aprofitat de nosaltres, i començar de nou, fent taula rasa, com si el món comencés ahir i els bons fòssim nosaltres.»

Però no va dir això, és a dir, no va fer un discurs ideològic, que és el que els fariseus volien d'ell, per comprometre'l: «¿estàs a favor dels indignats o contra ells? ¿ets dels que tiren més cap a Déu o dels que tiren més aviat cap a l'home?» Per a Jesús no hi ha Déu sense home i no concep l'home sense Déu. No hi ha "primer omplir la panxa i després parlar de Déu". No hi ha "coses divines" superposades a les "coses humanes", de la mateixa manera que no hi ha un àmbit de l'home que s'hagi de preservar de la "intromissió" divina.

És en aquest territori, lluny de les pancartes i les grans proclames emocionals -que et situen a una banda o a la contrària-, que farem possible la trobada entre l'amor a Déu i l'amor a l'home, entre la impossibilitat i el do, entre la realitat i l'utopia, entre la necessitat de canvi i la possibilitat real de canvi. Repeteixo: no a base de voluntarisme i d'arrogància; sinó a base de confiança, rigor i molta modèstia. 

«Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima i amb tot el pensament i estima els altres com a tu mateix»: Aquesta és l'única revolució en què crec i el que m'indigna és veure'm encara tan lluny i mirant de separar encara allò que Déu ha unit en nosaltres.

XAVALLA

HOMILIA DG-TO-A29 (Mt 22,15-21)

El fariseus i els partidaris de Herodes (tan antagònics en altres coses) s'uneixen al voltant d'una causa comuna: fer caure Jesús en un parany. Me'ls imagino esmolant els seus ullals de hiena: «¿està permès, sí o no, pagar l'impost a l'emperador?» I me'ls imagino, tot seguit, marxant amb la cua entre les cames: «Doneu al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu.»

Amb la seva cèlebre resposta, Jesús no està posant els fonaments de les futures relacions entre l'Església i l'Estat (¡Quantes bestieses s'han recolzat en aquest adagi!), més aviat està capgirant l'estratègia d'aquells que el volien enxampar, amb una resposta que podríem parafrasejar d'aquesta manera: «Heu convertit el Cèsar en una excusa per no donar a Déu el que és de Déu, aquesta és la veritat per molt que la vulgueu disfressar, els uns (els herodians) la disfrasseu de necessitat de connivència amb el poder central; els altres (els fariseus) de fals independentisme, més emocional que real.» ("¡Caramba, qué coincidencia!", com dirien Les Luthiers)

Quantes vegades posem el Cèsar com a excusa per tal de no donar a Déu allò que és de Déu. Ja sigui la manca de temps, la mandra que ens fa la possibilitat de perdre quelcom, els "problemes de l'Església", o, fins i tot, la urgència per transformar radicalment el món... qualsevol "moneda" pot servir d'excusa quan es tracta de no tributar l'essencial. Sigui com sigui, avui la pregunta podria ser: ¿Quina és la nostra "moneda del tribut"? ¿Quina és la nostra excusa favorita per justificar allò que no estem disposats a donar-li a Déu?

Però, ¡alerta!, no em refereixo a donar-li coses nostres: ¡com si Déu les necessités! ¡com si ell necessités el nostre sacrifici, el nostre compromís, la nostra puresa!... Lluny de mi provocar en vosaltres aquell sentiment tan típicament "cristià", del "no faig prou", "hauria de fer encara més", encara un voluntariat més, encara una missa més, encara... excuses per no acabar de donar-li mai del tot a Déu allò que és de Déu.

Jesús parla de donar-li a Déu, no allò que és nostre, sinó "allò que és de Déu". ¿I qué és "allò que és de Déu"? És de Déu la capacitat que hi ha en nosaltres de lloar-lo, la possibilitat d'adorar-lo, la necessitat de glorificar-lo. No són de Déu els nostres béns materials, els nostres talents naturals, les nostres inclinacions caracterials... ¿Què n'ha de fer Déu de tot això? ¿I del nostre "compromís", què n'ha de fer? ¿I dels nostres mèrits? ¿I de la nostre ansietat per agradar-lo?

El gran Agustí ens dóna, al meu parer, la clau encertada: «No et pensis que seràs atret per Déu a desgrat teu... És poc que siguis atret per la voluntat, també ho ets pel plaer... no per la necessitat, sinó pel plaer, no per l'obligació, sinó pel goig.» Déu no vol els nostres béns materials, sinó que els fem servir en justícia. Déu no vol els nostres talents naturals, sinó els "interessos" que donin quan els posem a produir. Déu no prefereix el nostre optimisme a la nostra nostàlgia, sinó que mirem d'estimar-nos de la millor manera en qualsevol circumstància.

Només així el nostre tribut serà el degut i no guardarem per a Déu només la nostra xavalla existencial.