HIPOTÀLEM

HOMILIA B-TO-30DG (Mc 10,46-52)

[VIQUIPÈDIA] L'hipotàlem, a més de participar en moltes funcions nervioses també actua sobre la hipòfisi, que és la glàndula encarregada de controlar la secreció hormonal... És la regió responsable del control de l'expressió fisiològica de l'emoció... regula la fam, la gana i la sacietat... regula el cicle del son i de la vigília... regula el balanç d'aigua en el cos actuant sobre els ronyons... està associada amb el contacte i l'orgasme, tant en homes com en dones... 

...i moltes altres funcions que m'estalvio... petit com una llentia... no és extraordinari? Les dones no en tenen cap dubte: des de ben petites tenen la menstruació. Un cop al mes, uns quants d'aquests paràmetres se'ls descontrolen i es posen com es posen. De fet, jo no sabia com es posaven, ara em puc fer una idea. Una amiga em confessava: «Marc, porto vint anys feliçment casada, però un cop al mes estic a punt de deixar el marit.» T'entenc, creu-me: a mi se m'ha alterat l'hipotàlem i, a estones, és com si fos un altre.

Aquestes «sorpreses» formen part de la malaltia. Resulta que, de cop, et tornes un extrany per a tu mateix, imagina't pels altres! L'amor ha de ser molt incondicional: tant, que no ho pots exigir a ningú i només ho pots esperar d'uns quants. Decideixes aïllar-te mentre no tornis a ser recognoscible, intuint que potser mai més no ho seràs. El fet és que ara em sembla entendre millor el cec captaire de l'evangeli, assegut a la vora del camí, mirant de no molestar. El seu «hipotàlem social» havia quedat definitivament alterat i més li valia fer-se a un costat.

«I la vida continua...» com se sol dir (tan equivocadament), quan la veritat és que ens hi estem resignant, convençuts que no hi ha res que pugui interrompre «aquesta fatalitat que ens ha tocat viure.» Thomas Merton va escriure un llibre de 800 pàgines sobre la seva vida, però l'essencial es pot resumir en dues línees: «Llavors va passar una cosa estranya. Sense pensar-ho, ni discutir-ho en la meva ment, vaig tancar la porta, em vaig posar de genolls al costat del llit i vaig resar.» De cop, en ocasió de la mort del seu avi, va cridar! I sabeu què és el que va cridar? «Fill de David, Jesús, tingues pietat de mi!.» El mateix que va cridar el cec Bartimeu de l'Evangeli. Ja està.

I volien fer-lo callar! Però Jesús els diu: no el feu callar, feu tot el contrari: «crideu-lo.» Ells no tenen ni idea de què és el que ha passat, i és que no han tingut mai l'hipotàlem definitivament alterat. Per a ells, el nom de Jesús és un nom més, i no l'únic nom que ens pot salvar... no només confortar, o satisfer, o tranquilitzar..., sinó salvar. Salvar, sí... de què? doncs, de què ha de ser? de la mort, de què sinó?

Un cop ho saps, tinguis com tinguis l'hipotàlem, el que està clar és que no tornes a pronunciar mai més el seu nom sense cridar.

Dreta i esquerra

Jaume i Joan volen el mateix, per molt que demanin aparentment el contrari. Jaume vol seure a la dreta i Joan a l'esquerra. Són coses que passen.

«Mestre, voldríem que ens concedissis el que et demanarem.» Mira, bonic, aquest és el programa d'aquest partit i el seu full de ruta, ho diem perquè et situïs. Aquesta tarda ens lliuren els pòsters amb la teva foto al damunt de l'éslògan i demà comença la campanya. T'ha quedat clar?

«No sabeu el què demaneu.» El noi ens ha sortit saberut: per suposat que ho sabem, qui no ho sap encara ets tu, però ara ho sabràs, per això precisament veníem... T'importa si seiem? Què et vaig dir, Joan?...

«Podeu beure la copa que jo beuré o ser batejats amb el baptisme amb què jo seré batejat?» Quina mània! A què ve ara tot això? Potser té set? És que no s'ha dutxat aquest matí? Vols dir, Joan, que és tan bo com deies? No funcionarà.

«Prou que beureu la copa que jo beuré i sereu batejats amb el baptisme amb què jo seré batejat... però seure a la meva dreta o la meva esquerra, no sóc jo qui ho ha de concedir...» T'ho havia dit o no? Mal rotllo tot el que vulguis, però del que es tracta, dreta i esquerra, res de res. Tant com l'hem ajudat fins ara, cinc-cents anys suportant-lo... desagraït separatista! Quanta raó, Jaume, no som més que un botí de guerra... imperialista dels pebrots!

«Entre vosaltres no ha de ser pas així.» Encara? Com ha de ser, si no?

«Vols ser important? Fes-te servidor. Vols ser el primer? Fes-te esclau.» Ja t'ho deia jo, Jaume: «Ils sont fous ces romains.» Exacte, Joan, es pot dir més alt, però no més clar: «Ils sont fous ces galois.»

Descans d'homilia

Vaig estar molt ocupat el dia de la hispanitat i aquesta setmana no he fet l'homilia; he escrit, això sí, una entrada a "El Matí Digital" (cliqueu aquí). Insisteixo: no busqueu quelcom semblant a l'homilia en aquest escrit, perquè no la trobareu. Consti que tinc intenció de continuar amb l'homilia, mentre senti que és Déu qui em dóna motius i forces per a seguir-la escrivint. Ho dic per esbandir els dubtes.

El divorci

HOMILIA DG-TO-B27 (Mc 10,2-16)

Aquesta va ser l'homilia amb què vaig inaugurar el Blog ara farà sis anys, el diumenge 8 d'octubre de 2006. M'ha semblat més que oportú recuperar-la, degudament retocada en els detalls, però mantenint les línees mestres. Em meravella la seva actualitat, i és que, de fet, l'evangeli, ben interpretat, sempre és actual, sempre és "ara i aquí, per a mi".

L’Evangeli parla del divorci, un tema candent i calent, avui i sempre. He estat temptat de comentar la primera o la segona lectura i fer-me el longuis amb l'evangeli. Però m’he decidit a agafar la cassola per la nansa que crema. No és la primera vegada que els fariseus busquen Jesús per provar-lo: - "Moisès en la Llei ens ordenà d’apedregar aquestes dones. I tu, què hi dius?"

Un detall important: els qui plantegen la qüestió no són els divorciats, sinó els fariseus; i, a més, no ho fan per rebre un consell que senti doctrina recta i "oficial", sinó per posar-lo a prova. Els fariseus saben molt bé el que diu la llei al respecte, massa bé, se la coneixen fil per randa. El problema és que utilitzen la llei per posar trampes i per discriminar. Per posar trampes a Jesús que posa la llei al servei de les persones i no les persones al servei de la llei; i per discriminar la dona en un sistema social que permet el marit de repudiar la dona, condemnant-la així a la marginació social i a la indigència.

Primer detall important: l’evangeli d’avui no va dirigit al divorciats, sinó a tots, i la qüestió que ens planteja Jesús no va tant sobre el divorci com sobre la manera que tenim nosaltres de situar-nos davant la llei? Com es situen els fariseus davant la llei? Els fariseus són aparentment fidels a la lletra, però profundament infidels a l’esperit. Saben molt bé que "l’home deixa el pare i la mare per unir-se a la seva dona, i des d’aquest moment formen una sola carn." I saben també que "Moisès va permetre de donar a la muller un document de divorci i fer-la marxar." Aleshores, com pot ser que la llei es contradigui, si Déu no es contradiu mai?

El divorci ja era un tema polèmic a la Bíblia i feia temps que els fariseus discutien sobre aquest punt. Als fariseus no els interessa el divorci, sinó utilitzar el divorci per atacar una persona que critica la manera que tenen ells de situar-se davant la llei. Com ens situem nosaltres? ¿No fem potser nosaltres el mateix quan ens prenem les paraules de Jesús com una sentència discriminatòria de tanta gent que passa pel drama de la separació i del trencament matrimonial? Hi ha un fet que no podem negar: allò que Déu ha unit, de fet, l’home sovint ho acaba separant.

¿Però és que no passa això amb tantes altres coses de la nostra vida, tant o més greus que el divorci, i no per això quedem fora de la comunió? El problema ve quan aïllem les sentències de Jesús i les convertim en llei immutable. ¿No ens dirigiria Jesús a nosaltres les mateixes paraules que dirigeix en l’evangeli als fariseus?"Utilitzeu la llei per discriminar i per excomulgar, en comptes d’utilitzar-la per acollir i humanitzar." El divorci no és bo, per a ningú. Déu no vol el divorci. Nosaltres no volem el divorci. Una mare mirava d’explicar-li al seu fill petit la separació d’un matrimoni amic i el fill se li va plantar en sec i li va dir: "calla mamà, això no ho diguis mai, mai". Aquell nen tampoc no podia acceptar la idea d’un divorci: no hi ha res que sigui més instintivament antinatural i dolorós per a un nen que imaginar la separació dels seus pares. Ningú no vol el divorci, d’acord. Però, ¿què passa quan greus circumstàncies porten a la separació d’una parella unida en matrimoni? ¿Què passa quan s’ha trencat la convivència, el respecte, la felicitat, la confiança? ¿Què passa quan s’ha trencat de fet allò que Déu va unir de dret? ¿no cal, a vegades, en nom de l’esperit de la llei, posar el bé de les persones per davant de la lletra de la llei? ¿No és això el que feia Jesús quan acollia, en nom de l’esperit de la llei, aquells que se situaven al marge o contra la lletra de la llei (publicans, prostitutes, leprosos, paralítics en dissabte...)? La llei no està per saltar-se-la, només faltaria, Jesús és un defensor a ultrança de la lletra de la llei.

Però Jesús posa per damunt de la lletra de la llei, per molt justa que sigui aquesta lletra, l’esperit de la llei; i això ho fa, no ho dubteu, en nom de l’Autor de la Llei. Això és el que feien els grans profetes, els grans mestres... adaptar la llei a les persones, a fi que compleixi la seva missió: ajudar-les a viure i a assolir la seva plenitud i no esclafar-les sota un pes insuportable. Moisès va fer això amb el divorci "per la vostra duresa de cor", per mirar que la llei no esquarteri d’un cop sec aquest cor de pedra, sinó que el vagi estovant poc a poc fins a convertir-lo en un cor de carn. Divorciats i feliçment casats, vidus i solters, parelles i religiosos... aquest evangeli ens interpel·la avui a tots per igual. Com ens situem davant la llei? Com ens situem davant les febleses pròpies i les febleses dels altres? Com i on situem Déu enmig de tot això?

Talla-te-la

«TALLA-TE-LA» (cliqueu aquí)

Si us en feu seguidors del bloc, rebreu un mail quan es publiqui l'homilia (ho teniu a la barra de la dreta)

«xaxi pirul·li»

Aviso: va una mica de gamberrada; però em comenceu a conèixer i ja sabeu com m'agraden les entremeliadures: «xaxi pirul·li» (cliqueu aquí)
Si us en feu seguidors del bloc, rebreu un mail quan es publiqui l'homilia (ho teniu a la barra de la dreta)

Pensar com els homes

Aquesta setmana sí, tenim homilia.
Bona senyal pels qui tenim prou feines en "pensar com els homes" (cliqueu aquí)
Si us en feu seguidors del bloc, rebreu un mail quan es publiqui l'homilia (ho teniu a la barra de la dreta)

Passar-se de bo

La represa de les homilies dominicals a El Matí Digital, per tal de no "passar-se de bo"

Una vaca no fa estiu

Anem escalfant els motors amb un divertiment estival: "MIRAR UNA VACA ALS ULLS" (Clica al damunt si el vols llegir)

Si no fos creient...

Un amic em va demanar com seria la meva vida si no fos creient. El primer que vaig pensar és quina bestiesa, i jo que sé!, prou feines tinc com a creient... Tot i això, em vaig animar a donar-li un parell de voltes. Quin mareig! Ho trobareu a El Matí Digital.

Sublim o patètic

Sublim o patètic, nova entrada a El Matí Digital, reedició modificada d'una homilia antiga sobre l'evangeli del diumenge passat. Ja veieu que no me'n puc estar.

Llegir un llibre dues vegades

Estic llegint per segona vegada el "Jo confesso" d'en Jaume Cabré. Si voleu saber el perquè ho trobareu a la nova entrada de El Matí Digital.

Carta urgent des de Síria

La carta que ens arriba des de Homs d'un company jesuïta sirià, Ziad Hillal, amb qui vaig conviure un temps a París mentre estava estudiant.

"Les escribo acerca de nuestra situación actual en Homs, sobre lo que está pasando en estos días.  Han comenzado las feroces batallas entre las dos partes en guerra unos con otros en Homs, y esta vez su apogeo se desarrolló en nuestro barrio.  Desde el jueves pasado no he podido encontrarme con el Padre Frans van der Lugt, y he intentado muchas veces ir a su encuentro, con la ayuda del Padre Michel Naaman, pero no hemos logrado encontrarlo.   La situación es delicada, y cada intento de entrar en el barrio antiguo significa un suicidio.  Los bombardeos han continuado sin interrupción desde el jueves, y la presencia de numerosos francotiradores hace que la entra en el barrio antiguo de Homs sea imposible. (...). Según Bahjat, el joven que vive con el Padre Frans, la destrucción en nuestra región es inmensa, e incluso moverse a pie es difícil debido a los montones de piedras y escombros en las calles.  Cinco cristianos han sido asesinados estos últimos días, algunos en sus casas, otros en la calle (...). Según las estadísticas existen más de 120 personas en el barrio y veinticinco personas en nuestra residencia.  El problema es atender a las necesidades diarias, ya que no podemos enviar los productos de aquí, pues las carreteras están complemente bloqueadas.


En el barrio Adawiyye-Nouzha si bien la situación es mejor, también estamos expuestos al fuego cruzado y los bombardeos. De hecho, tres niños de nuestro centro han resultado heridos.  En el mismo incidente, uno de nuestros feligreses, Marwan Elias, resultó herido y fue operado varias veces, pero lamentablemente murió poco tiempo después.  Un buen número de bombas cayeron en nuestra zona y destruyeron algunas casas y tiendas. Ayer la lucha fue muy intensa por la tarde y la noche, y dos bombas cayeron cerca de nuestra residencia, pero, gracias a Dios, el interior no sufrió ningún daño.  Ayer, también, habiendo recibido una llamada telefónica de la señorita Mirna Kabak, de Sebaa, que me pidió que fuera a la iglesia para retirar las pocas pertenencias que quedaban, me apresuré allí y me encontré con un espectáculo horrible.  La iglesia había sufrido un daño muy extenso, sobre todo el techo, la iluminación y los iconos y las vidrieras de colores. Yo estaba profundamente conmovido por el llanto de los fieles cuando vieron el estado en que su iglesia se había reducido (...) Sólo deseaba compartir con ustedes nuestra situación en estos días, esperando que recen por el Padre Frans y los que están con él en el barrio, y también por nosotros, y los niños de nuestros centros."

HE TINGUT UN SOMNI

Arrel d'una conversa amb una amiga vaig pensar en reeditar aquell "somni" de fa uns anys. Els dels somnis més "reals" que he tingut mai. El trobareu a El Matí Digital (cliqueu al damunt).

ELIHÚ, L'AMIC DE JOB

Podeu llegir una nova entrada que he penjat al El Matí Digital (cliqueu a sobre).
Us hi podeu suscriure i us enviaran cada dia un mail amb les noves publicacions.
¡Perquè vegeu que no us menteixo quan dic que això no és un comiat!
Malgrat tot, agraeixo moltíssim totes les mostres d'afecte que m'heu fet arribar en aquesta mena de "funeral de cos present" que m'heu dedicat amb tot el carinyo. Els vostres comentaris, escrits o de viva veu, m'han deixat ben tocat i m'han omplert de força: ¡ja veureu al setembre, prepareu-vos!

FINS AVIAT

Arriba el moment de fer un cert balanç. Vaig inaugurar «l'Homilia del Marc» el dia 6 d'ocutbre de 2006, aviat farà sis anys. Penso que ha fet un bon servei i no tinc cap dubte que he estat jo el primer beneficiat. M'he sentit molt acompanyat, esperonat, amonestat... i molt, molt gratificat. Déu us ho pagui. Ha de quedar clar que això no és un comiat, és una aturada temporal, exactament de 3 mesos. Tornaré al setembre, amb el mateix ritme setmanal, només que ho faré allotjat al portal de Catalunya Religió, on han tingut la delicadesa de convidar-me a col·laborar. Mentrestant, seguiré publicant de tant en tant al Matí Digital. Ens retrobarem al setembre si Déu vol, amb nous ànims, noves idees i nous formats.

EL FANG I LA POLS

HOMILIA B-FS-PENTECOSTA (Jn 20,19-23) 

Fa un temps vaig escriure: «La diferència entre donar-ho tot i donar-ho quasi tot és infinita.» I ara, ho he volgut completar: «Al final, et serà pres tot el que no has donat.» Del nostre equipatge existencial no deixem res en herència que no haguem donat en vida, el que ens reservem no ens transcendeix, mor amb nosaltres, sense donar fruit. A què ve això si som a la Pentecosta, tot celebrant la vinguda de l'Esperit Sant que tot ho vivifica i ho renova? Tot no. La pols no. Només el fang.

La Pentecosta és l'hora de la veritat: és «com si es girés una ventada violenta» que ens omple la casa i deixa al descobert totes les trampes que hem fet anar, tantes aparences darrera les què ens hem amagat, tants comodins com ens hem guardat, tants fons reservats per a demà... Cada cosa mostra la seva consistència real i fa mal adonar-se de la quantitat de pols que no hem convertit en fang, tant de nosaltres que no hem volgut donar.

Jo m'ho imagino així: al final, Déu se'ns posarà al davant i ens agafarà les mans, més o menys crispades, i ens les anirà obrint a poc a poc fins que estiguin completament esteses, deixant a la vista tota la pols acumulada miserablement durant els nostres anys. Llavors ens mirarà als ulls i ens convidarà que nosaltres també mirem les mans. Quanta raó: per molt que apreti només hi ha pols... Què se n'ha fet de totes aquelles coses imprescindibles que guardava tan gelosament, no fos cas?

Llavors, es tornaran a trobar les nostres mirades, i esclafirem a riure, bé, aquell riure alliberador que surt sempre una mica barrejat amb llàgrimes. I, de cop, com moguts per un mateix ressort, farem tots dos una forta alenada que deixarà lliures del tot les nostres mans i neta de pols la nostre modesta figureta de fang.

Sí, quan arribi l'hora de la veritat, perdrem tot allò que no hem donat, l'Esperit Sant esbandirà d'una alenada tota quanta pols no haguem convertit en fang. I aquesta alenada també ens reviscolarà.

EL VERÍ DE L'ESCORPÍ

HOMILIA B-FS-ASCENSIÓ (Mc 16,15-20)

L'evangeli d'avui és com l'agulló afilat d'un escorpí: «els qui creuran i es faran batejar, se salvaran; els qui no creuran, seran condemnats.» Ja sé que per a molts això de la condemnació està carregat de connotacions traumàtiques, però ara mireu-vos-ho d'una altra manera: per a nosaltres, creure sí és important, és cabdal, perquè el que està en joc és la vida, el sentit, la salvació. És una qüestió de vida o mort. I si no és així, no val la pena.

Si t'és igual amb Déu que sense, no hi ha res a fer, creu-me, tanca l'evangeli i busca altres recursos que et subministraran allò que busques amb molta més eficàcia. Si per a tu la qüestió no és "salvar-te o condemnar-te", sinó com fer més agradables les pessigolles espirituals, aleshores no siguis insensat i llença al contenidor tots els evangelis que tinguis a l'abast, perquè o bé els adulteràs o bé només et faran mal.

Recordo com feien els nens al Salvador per treure-li el verí als escorpins: els giraven d'esquenes i mentre amb un pal els immobilitzaven amb l'altre premíem la bossa amb la metzina fins que la buidaven. Per acabar l'operació li arrencaven l'agulló d'una estrebada. D'aquesta manera ja podien jugar amb ells i fer bromes espantant els altres. Hi ha qui s'acosta a l'evangeli amb la mateixa traça: mirant d'esbrinar quina és la millor forma de treure-li el verí i amputar-li l'agulló. I això ho fan amb tot, perquè només volen pessigolles i jugar. Els fa pànic que la vida els piqui, i qui diu la vida, diu Déu i els pobres i la injustícia... I que els piqui l'evangeli, sí, d'aquella manera que ens pica només allò que hem adquirit després de vendre-ho tot a canvi.

La qüestió no és només a quant estem disposats a renunciar per tal d'assolir la pau al preu que sigui, sinó també en nom de qui estem disposats a anar a la guerra. No us escandalitzeu, vull dir que la funció de l'evangeli no és fer-nos pessigolles sinó també mostrar-nos l'agulló, és a dir, on és el nostre irrenunciable, el nostre tresor i quina és a partir d'ara la nostra frontera. Perquè és a aquesta frontera que Jesús ressuscitat ens envia a predicar a tothom la Bona Nova de l'Evangeli i a confirmar amb els miracles que l'aventura humana és incomparablement millor amb aquest Déu que sense.

ELL HA DISPARAT PRIMER

HOMILIA DG-PQ-B06 (1 Jn 4,7-10)

Per un dia, comentaré l'epístola en comptes de l'evangeli, i és que avui la primera carta de Joan ens diu que «no som nosaltres qui ens hem avançat a estimar Déu; ell ha estat el primer d'estimar-nos.» Dit d'una altra manera, en el nostre duel particular amb Déu, ha estat ell el primer en disparar. I això ho canvia tot.

M'ha vingut al cap aquella escena de «Gran Torino» on Walt Kowalski es planta davant la casa dels "japos" dolents que amenacen la vida dels seus bons veïns vietnamites, decidit a acabar amb el problema per la via ràpida.

Breu: el vell Kowalski s'està davant la casa, amb mirada amenaçant, però sense cap arma a les mans. Els dolents se'l miren a través dels espiells de les seves armes d'assalt. Els cinc "japos" el tenen encanonat esperant el més lleu senyal d'amenaça per disparar.

Kowalski, treu una cigarreta de la butxaca i els fa vacil·lar: «un poco nerviosos, ¿verdad?...¿Teneis fuego? ¿No? ... Yo sí tengo fuego... Ave María, llena eres de gracia...» Aleshores, fica la mà a la butxaca interior de la jaqueta i fa aquell gest brusc del pistoler que vol desenfundar. Pim, pam, pum, tra, traaaaa, tra...

El nostre heroi, cosit a trets, queda estès al terra amb els braços en forma de creu. La càmara fixa en un primer pla la mà que s'havia dut a la butxaca, suposadament, per agafar la pistola. La mà inerta s'obre lentament i deixa a la vista allò que realment havia anat a buscar, el seu encenedor "zippo" de vell combatent retirat. Volia obrir foc, però no l'han deixat.

A què ve tot això? Mireu, m'ha suggerit que nosaltres, amb les millors intencions, tenim a Déu ben encanonat, no sigui que desenfundi abans i obri foc sobre els nostres mèrits i sobre tot allò que hem decidit per endavant que li convé a Déu i és veritat.

Ens passem la vida -i la filosofia, les tertúlies radiofòniques i, fins i tot, els sermons- disparant contra Déu a tort i a dret, a veure si l'encertem sense deixar-lo desenfundar. Parlem, parlem de Déu, sense deixar-lo parlar, no sigui que digui coses que o no entenem o ens facin mal. L'estimem per damunt de totes les coses, renunciem al món i a les seves vanitats, li oferim en sacrifici el millor de nosaltres... sense escoltar si l'interessa res de tot això que li donem com si en tingués necessitat.

No ens adonem que estem ben equivocats: per molt que disparem a veure si el fem callar, per molt que el tinguem quiet a la creu i ben callat, per molt que estem segurs d'estimar-lo com ell vol ser estimat... resulta que la referència a partir d'ara ja no és el nostre amor, sinó el seu. A la lectura de l'evangeli d'avui, Jesús diu quelcom que podria sonar així: «no m'estimeu a mi com us estimeu a vosaltres mateixos, sinó estimeu els altres com jo us he estimat.» No sé si queda clar?

La bona notícia és aquesta: per molt que ens pensàvem el contrari, no hem estat nosaltres, sinó ell el primer en disparar. I és això el que, paradoxalment, ens ha salvat.

CLIQUEU AQUÍ SI VOLEU VEURE L'ESCENA AL YOUTUBE

(Aviso que el diàleg està farcit d'expressions no aptes per a menors)

GUARDIOLA I «LA IGLÉSIA CREMADA»

HOMILIA DG-PQ-B05 (Jn 15,1-8)

Guardiola deixa el Barça. Com serà el Barça després de Guardiola? I el futbol, com serà? Com serà Mourinho, fins i tot, després de Guardiola? Segur que en sortirem guanyant tots plegats. Guardiola reposarà i tornarà renovat per presidir el Barça o la Generalitat, qui sap? I nosaltres descansarem un temps del handbol sobre gespa, del teva-meva-cap enrere, del perdre partits amb el 80 % de possessió...

En el cas de Guardiola, el personatge s'havia fet tan descomunal que amenaçava amb engolir la persona. Ja se sap, si vols que segueixi donant fruit, tota vinya ha de ser esporgada. Els sarments que no donin fruit cremaran com la palla i els que sí que en donen seran esporgades perquè en donin més. A tots ens arriba el moment de passar, en part pel foc, en part per la tisorada.

La raó que ha adduït el Pep, és la mateixa que addueix la vinya després de donar tot el fruit que podia donar-ne: «m'he buidat i necessito omplir-me». Heu vist com queda una vinya tot just esporgada? Fa autèntica pena, veritat? Sembla mentida que una cosa tan esquifida pugui tornar a donar fruit. I mireu si en dóna! De l'arbust més rònec, sec, escarransit... surt el nèctar més fi i preuat de tots. Vet aquí el miracle.

Amb tot això, m'ha ressonat de nou aquella arenga que Joan Maragall posa en boca del capellà de "la Iglésia cremada": «Entreu, entreu, la porta és ben oberta... destruint la iglésia heu restaurat la iglésia, la que se fundà per a vosaltres, els pobres, els oprimits, els desesperats... aquí el trobareu com encara no el coneixíeu... com Ell vol ésser conegut pertot i sobretot per vosaltres...»

A l'Església també li cal periòdicament una bona esporgada i, com que ella mateixa no s'ho faria mai perquè és covarda, ha de ser l'Esperit qui li clavi en nom de Déu una bona i santa tisorada: «Heus aquí el vostre mal: que en la Iglésia del Crist i cerqueu massa la pau, que hi entreu sense l'amor, que us hi adormiu, que se us hi està morint la fe...» Per això «no reedifiqueu les runes, no n'esborreu la sang, ni poseu bàlsam al dolor: perquè no hi ha millor esquer ni engranall per a atreure als malcontents i als que pateixen...» que una Església esporgada i neta, retallats els sarments que, tot i fer ombra, ja no fruitaven.

La meva amiga Montse que s'ha llegit l'article i l'ha entès perfectament m'ha donat la clau per entendre què caram tenen a veure Guardiola i «la Iglésia cremada»: «Últimament m’han preguntat dues vegades per què vaig a missa cada diumenge i no m’ha agradat trobar-me incòmoda amb la pregunta, com incapaç de respondre-hi sense tartamudejar. És veritat que potser no es tracta tant de raonar-ho com de viure-ho, però em venen al cap els cristians que encara avui s’hi juguen la vida i em sembla que hi ha d’haver alguna cosa que ells han entès millor que jo. Maragall ho deixa anar sense embuts: potser la major part dels cristians marxem d’aquest món sense haver conegut encara el Crist. Tampoc no es tracta de tornar-nos nostàlgics d’uns temps més difícils, no és una lloa de la persecució i la destrucció sinó d’una fe que no reclama accessoris, de la taula de fusta amb el Crist maltractat per únic ornament. I la paradoxa (que és estrany!) que, més enllà de la trencadissa, les coses han tornat al seu lloc.»