divendres, 7 de març del 2008

HOMILIA DG-QR-A05
LA REANIMACIÓ DE LLÀTZER (Jn 11,1-45)

A mi em passa com als deixebles: no m'entra al cap que Jesús vulgui pujar a Jerusalem, sabent que allí li han pres el número de la matrícula. Són ganes de buscar-se problemes. L’estil de Jesús, us sóc ben sincer, m’agafa sovint a contrapeu.

Em passa com a Tomàs, que fa els càlculs i li surten negatius. Vull seguir Jesús, m’he fet jesuïta, escric homilies cada setmana, però guardo varies cartes sota la màniga i no estic disposat a jugar-me-les. I no ho dic retòricament. Jo vull creure en Jesús, però no vull morir amb ell. Ni amb ell ni sense ell, no vull morir. Em direu que ningú no vol morir, Jesús tampoc, i teniu raó, però no em refereixo a això. Em refereixo a que no vull morir perquè, si no fos així, no em resistiria a perdre el meu temps amb els altres, no em negaria a deixar d’estar al centre de totes les mirades i no faria passar tants cops la meva realització personal com a voluntat de Déu i com a vocació de servei als altres.

Em passa com a Marta que busco desesperadament Jesús perquè reconstrueixi els plats que ha trencat la vida. Ell que és el Messies, el Fill de Déu, perquè no frena la història quan aquesta s’equivoca, perquè no es planta davant la mort i li diu: “prou, fins aquí, s’ha acabat el joc”. Em passa com a Maria que es llença als peus de Jesús plorant i suplicant: “Senyor, si haguéssiu estat aquí la humanitat no hauria fracassat, els forns s’haguessin esquerdat, les espases s’haguessin oxidat i les bales s’haguessin buidat abans d’esclatar”.

M’han dit que darrerament les homilies són més crues i que si em passava alguna cosa. No estic ni en crisi ni baix de moral, de debò, estic com un xínxol, massa i tot. Em passa que arribo als quaranta i veig una cosa que abans no veia, o no podia veure. Veig el final més a prop. No el meu final, sinó el nostre final, vull dir la possibilitat ben real i tantes vegades experimentada de que el projecte d’una humanitat reconciliada sigui inviable. És més, veig que ja no puc creure i apostar per la vida si no tinc en compte la possibilitat ben real del seu fracàs. Del contrari, estaria fent trampa.

Jesús va fracassar al Gòlgota, els primers cristians van fracassar al circ romà, els jueus van fracassar a Auschwitz, els kurds van fracassar a l’Iran, els tutsis i els hutus van fracassar a Rwuanda i, tot just fa quinze dies, el Iure, de només 21 anys, va fracassar d’una sobredosi quan estava a punt de començar la rehabilitació. I, en tots aquests casos, era la humanitat la que fracassava, érem nosaltres, tu i jo, els qui fracassàvem. M’està sortint la ressaca d’aquest fracàs ancestral que portem escrit a les entranyes, i em surt així, en forma de crit, en forma d’homilia crua i directa a la panxa. Ja arribaran temps més pasquals, de moment pugem a Jerusalem i allà dalt s’anuncia borrasca.

Perquè, a veure, morir no és dormir; morir és acabar, desaparèixer i ja no tornar. Morir és que un home pugui matar i ho faci. Morir són els forns crematoris d’Auschwitz i les càmeres de gas com si fossin dutxes. Morir és Vladimir Putin matant Anna Politkovskaia i comprant el silenci d’occident per un plat de gas natural. Morir és que la por tingui més poder que la vida. Morir és que l’amor s’acabi i que la justícia no arribi a néixer, mai. Morir és l’infern. Dormir no és morir, no ens enganyem, “si dorm, sanarà”, però si és mort... qui el salvarà?

L’evangeli d’avui ens diu que escoltar el plor desconsolat de Marta i Maria i respondre al crit de la víctima, és l’única forca capaç de fer sortir del sepulcre una humanitat que, com Llàtzer, ja fa 4 dies que hi és sepultada. La reanimació de Llàtzer no és una demostració del poder màgic de Jesús, sinó una figura de la nostra resurrecció futura, com a individus i com a humanitat: només la bondat insensata, obcecada, entranyable de l’home per l’home pot fer viable aquest projecte d’una humanitat reconciliada.

Plores, Senyor?
Tu també plores davant el sepulcre de Llàtzer?
És possible que la mort no tingui l’última paraula?
“Jo sóc la resurrecció i la vida, els qui creuen en mi, encara que morin, viuran... ¿ho creus això?”
Sí, Senyor, ho vull creure, malgrat no m’arribin les forces, malgrat no m’arribi la vida, malgrat no m’arribi l’amor.
Ho vull creure perquè tu sí que m’arribes, m’arriba la teva fe, la teva paraula, la teva fidelitat i m’arriben les teves llàgrimes.
M’arriben les teves llàgrimes i, a través de la llosa del sepulcre, m’arriba la teva veu, com una ordre i una promesa: “Llàtzer, vine a fora”.

4 comentaris:

Sergi d'Assís ha dit...

Genial!!
A mi no se m'havia acudit que les teves homilies fossin massa crues... Senzillament, parlen de la vida. I estan encarnades. T'agraeixo que parlis així.

Francesc xerric ha dit...

... i malgrat tot, ens fas arribar un missatge d’esperança fonamentat en les paraules d’Ell. També el teu testimoniatge personal. Gràcies.

Anònim ha dit...

Presios! Tan de bo que jo sapigues expresar alguna cosa de la que tu saps dir. Tan de bo els meus amics no creients llegisin les teves homilies .

Anònim ha dit...

Jo no podria creure en un Déu que es reserva un as a la màniga.
Si cal perdre’s, si cal desaparèixer, condemnar-se, Déu es perdrà, es condemnarà amb nosaltres, seguint insensatament els passos del nostre destí, fins a l’infern, que és morir. Déu morirà amb nosaltres, si tot es perd. Si la humanitat decideix finalment fracassar.
No sé si el que dic és gens ortodox ni m’importa.
A mi personalment, aquesta “possibilitat” escatològica, la fi de Déu, em dóna consol.