CRIT (Jn 20,19-31)
D’altra banda, no puc plantejar-me la fe com aquell que va al dispensari, perquè m’arreglin un problema i em receptin uns medicaments. "Mira Jesús, voldria creure en tu, a veure si així em torno una mica més optimista; també per veure si puc trobar-li sentit al problema de la fam en el món; i de pas potser puc entendre perquè hi ha gent bona que mor prematurament". Per molt punyents que siguin aquestes qüestions, la fe no és com la "Corporación Dermoestética", a on anem perquè ens treguin uns mitxelíns de més o ens rebaixin la papada.
El cristianisme no és ni tan sols una fe en la resurrecció, així en abstracte, què sé jo, com una mena de sedant que ens estalvia el trauma de la mort, o com una assegurança a tot risc de la nostra vida. La fe no és una garantia de res ni un remei contra res: la fe és un risc raonable basat en una confiança plena. Confio plenament, per això crec raonablement. No és quelcom que jo conquereixo després d’haver-ho pensat molt o d’haver-me portat molt bé. La fe és quelcom que em conquereix a mi, sovint per grat i de vegades per força.
Però hi ha més. Nosaltres no creiem en la resurrecció en general, sinó en la resurrecció d’un que va viure d’una determinada manera, que va ser condemnat a mort per viure d’aquesta manera i que va morir perdonant els seus botxins. Creiem en la resurrecció de Jesús de Natzaret. I creiem també que si vivim i morim amb ell (i si pot ser com ell) també ressuscitarem amb ell.
Aquests som els cristians, no importa si som més vitalistes o més angoixats, més optimistes o més pesarosos. La fe en la resurrecció no és per a nosaltres ni una doctrina sublim ni un optimisme psicològic, sinó un crit: "¡Senyor meu i Déu meu!". I panxa a terra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada