divendres, 13 d’agost del 2010

EN COS I ÀNIMA

[HOMILIA DE L'ASSUMPCIÓ DE MARIA (Lc 1,39-56)]

Si vols ser un progre de pro el primer que has de fer és rebutjar els dogmes, digues: «Soy cristiana, pero no me interesa el dogma», com deia una persona entrevistada a la Contra de La Vanguardia dilluns passat, i quedaràs com un rei. I si vols fer el màster especialitzat, aleshores abomina enfàticament dels dogmes marians: «són una imposició obscurantista del segle XX, per marcar distàncies amb el protestantisme i amb la modernitat.» I obtindràs el títol automàticament.

Però aleshores, un dia com avui, no sabràs què celebrar, ni perquè tants pobles catalans celebren la seva festa major, ni perquè celebràvem amb tanta solemnitat el sant de la iaia, ni què punyetes celebren avui a la capital del Paraguai. No passa res, hi ha coses més importants, certament. Tanmateix, deixeu-me que parli del dogma de l'Assumpció de Maria que celebrem aquest diumenge.

Hi ha quatre dogmes referits a Maria: que és Mare de Déu; que és Verge abans, durant i després del part; que va ser concebuda sens pecat original; i que va ser assumpta en cos i ànima al cel després de la seva mort. Els dos primers dogmes ho són des de molt antic, els altres dos van ser proclamats oficialment com a dogmes de fe en els segles XIX i XX.

S'ha d'aclarir que, si bé l'Assumpció de Maria va ser declarada dogma de fe pel Papa Pius XII l'any 1950, l'Església celebra aquest fet des del segle VI. Normalment, el dogma és la proclamació formal i solemne de quelcom que és cregut i celebrat per l'Església des de fa temps; i no et creguis aquell que diu que és «una imposició arbitrària fruit de l'autoritarisme patriarcal de la jerarquia romana.» (sic)

Un jove preguntava l’altre dia com és possible creure en la vida després de la mort. No entenia aquesta possibilitat tan improbable, és a dir tan “sense proves”. Jo li deia que lo difícil no és creure en la vida “després” de la mort, lo difícil és creure en la vida “abans, durant i després” de la mort. La mort és una realitat quotidiana, vivim envoltats de mort, mort física, mort espiritual, mort biològica...

Els cristians creiem que la Vida s’ha obert pas definitivament enmig de la mort, i ho creiem ja no per optimisme, per voluntarisme o per resignació estoica. Ho creiem gràcies a un home que ha travessat la mort sense cap més garantia que la fe en el Déu que salva per amor. Jesucrist s’ha despullat de si mateix, ha mort a sí mateix i, lluny d’extingir-se, viu per sempre.

Aquell mateix jove va comentar un dia en la pregària de la nit que s’havia adonat que durant uns dies de camp de treball amb inmigrants havia mort a molts egoismes, a molts amors propis, a moltes seguretats personals i que, malgrat tot, se sentia més viu que mai. Aquesta és l’experiència cristiana per excel·lència!

Aquesta és l'experiència que va fer Maria en plenitud, no parcialment com nosaltres, sinó fins a les últimes conseqüències. El dogma de l’Assumpció ens diu que Maria, com a representant de la humanitat redimida, participa de la victòria de Jesucrist contra el poder destructor i corruptor de la mort. Assumpta no només l'ànima, sinó també el cos. La corrupció del cos és potser la prova més clara en favor del poder destructor de la mort, doncs el dogma de l’Assumpció ens diu que Jesucrist ha conculcat fins i tot aquesta prova.

L'amor de Déu no salva només l'ànima, sinó també el cos. Creieu-me que aquest és un dels tresors més preuats de la fe cristiana i que l'hem de preservar de tota temptació d'espiritualisme desencarnat! Un eximi professor d'estètica que vaig tenir a l'universitat, agnòstic confès, deia en un article memorable:

«Católicos no os dejéis arrebatar la Gloria de la carne, no os hagáis hegelianos. Que, sobre todo, el cuerpo sea eterno es la mayor esperanza que se pueda concebir y sólo cabe en una religión cuyo Dios se dejó matar para que también la muerte se salvara. Quienes no tenemos la fortuna de creer, os envidiamos ese milagro, a saber, que para Dios (ya que no para los hombres) nuestra carne tenga la misma dignidad que nuestro espíritu, si no más, porque también sufre más el dolor. Rezamos para que estéis en la verdad y nosotros en la más negra de las ignorancias. Porque todos querríamos, tras la muerte, volver a ver los ojos de las buenas personas. E incluso los ojos de las malas personas. En fin, ver ojos y no únicamente luz.» (Félix de Azúa, El País, 21 de junio de 2000)

Doncs això és el que celebrem aquest diumenge, aquí i al Paraguai, pels segles dels segles, amen.

8 comentaris:

David ha dit...

Marc, infinitas gracias por lo que expresas desde el corazón. Un abrazo grande. David Abad, sj.

Montse ha dit...

Hola,
saps l'Homilia que vas escriure per Sant Jaume("Assegut a la sala de la quimio")? L'han publicada al Full Interparroquial "Sarment" de Navàs-Balsareny d'aquest diumenge, ja que els mossens que es fan càrrec de la publicació van pensar que la teva homilia pot fer molt de bé als feligresos que llegeixen el Full.
Una abraçada,
Montse

Sergi d'Assís ha dit...

Marc, bona festa de l'Assumpta!

Vas a fons amb el tema del dogma. Però entenc que hi hagi gent que hi tingui una certa prevenció, perquè a vegades s'han presentat (i alguns encara presenten) fets pertanyents a l'àmbit de la fe com a fets científics amb totes les lletres. I s'entra amb una sèrie de detalls històrics que no tenen una base científica. Potser a alguns això els ajuda a creure, però em fa l'efecte que a bastants encara els distancia més.

Anònim ha dit...

M'ha agradat molt l'homilia d'avui, tot i que em costa molt creure en la ressurrecció de la carn. Com ho explicaries després d'una insineració o la corrupció total del cos?
El que si crec és en morir en aspectes que no ens deixen créixer però que ens tenen molt enganxats i sortir-ne més persones i més creients.
Gràcies per les teves homilies.
Isabel

Marc Vilarassau ha dit...

Entenc perfectament lo del dogma i les dificultats amb la resurrecció de la carn, però la gràcia de la teologia és traduir a cada moment, de la manera més entenedora possible, allò que defineix la nostra fe, sense defugir la dificultat. El dogma preserva la fe de les nostres ansietats reductores i ens obliga a no rebaixar l'abast d'aquesta fe al que som capaços de comprendre o formular a cada moment. El dogma, en aquest sentit, és tot el contrari a un dic o una muralla, és un incentiu i una provocació que ens obliga a no conformar-nos mai.

El que ressuscita és el "cos espiritual", que incorpora tota la dimensio personal del nostre cos biològic (el que hem patit, estimat, ferit, curat, fruit, descobert... tot allò que configura la nostre "carn"), encara que sense la matèria física que evidentment es desconpon i desapareix, tot i que les seves "marques" no s'esborren en el cos que ressuscita, perquè aquestes marques són la seva història personal i única, estimada i redimida per Déu. En això ens separem de les espiritualitats de la dissolució del cos.

Déu no estima esperits o ànimes, sinó persones amb un cos animat i ple del seu esperit. Si no podem separar aquestes tres dimensions alhora d'estimar, tampoc Déu no les separarà alhora d'incorporar-nos definitivament a la seva comunió d'amor.

Sabem que serà, encara que no sapiguem com serà.

Gràcies pels vostre comentaris!

Anònim ha dit...

Estem cridats com María a participar plenament de la Resurrecció de Crist. A dir el nostre magnificat el nostre Fiat, treballant per l'arrivada del Regne de Deu.La separació cos- ánima son restes de cultura grega. Cridats a gaudir plenament de la Vida Divina.

¡ Força Marc!
Unió de pregaria i joia.

Llum

Anònim ha dit...

Desde BCN te envio toda la fuerza de mis oraciones,te he conocido a traves de mi familia de Lerida y como dice el salmo tu palabra nos da vida,animos y adelante

Anònim ha dit...

Des del Claver et tenim molt present. Força i molts ànims! Una abraçada.
Xavi i Sara.