divendres, 25 de març del 2011

NO M'OMPLE

HOMILIA DG-QR-A02 (Jn 4,5-42)

En Llucià ja no ve tan sovint a la parròquia. Ara diu que ja no l'omple, que vol buscar altres coses. Diu que vol explorar el camp de les religions comparades a veure si això l'omple. M'atreveixo a aventurar que les religions comparades l'ompliran una estona i després tornarà a sentir la mateixa set que el porta d'un pou a l'altre buscant un aigua que calma la set sense sacia-la. Com l'amiga Samaritana.

Molts diuen que són cristians perquè això els omple. Personalment, a mi em passa el contrari, la fe no m'omple, em buida. Des que em vaig decidir a seguir el Crist no he guanyat res i he perdut molt. I si no ho he perdut tot és perquè el segueixo a mitges, no us vull enganyar.

Déu no omple, omplen els ídols. Omplen d'un mateix, inflen. Déu buida. Jesús li parla a la Samaritana des d'aquesta buidor produïda per Déu: « tinc set ». Déu ens surt a l'encontre no en el ple sinó en el buit, no en la sacietat sinó en la set. Perquè si ho fes de l'altra manera el convertiríem de seguida en l'ídol grotesc que molta gent adora pensant que adora Déu.

Déu em buida perquè no vull morir i Ell no li estalvia la mort al seu propi fill. Déu em buida perquè sóc incapaç d'estimar el germà i Ell em diu que estimi l'enemic. Déu em buida perquè em fa pànic la soledat i Ell va passar quaranta dies al desert temptat pel diable. Déu em buida perquè jo vull fer valdre els meus mèrits mentre Ell posa en els primers llocs els publicans i les prostitutes.

Això no és literatura, us ho asseguro. Això és un expol·li. I qui no ho reconegui així que vingui i que m'ho expliqui. Per ser honestos, hauríem de canviar els nostres cartells publicitaris de manera que diguessin: « Si et sents massa ple i vols buidar-te, vine, aquí tenim el que necessites ». D'aquesta manera no enganyaríem a ningú.

Darrerament, amb la disminució de la població oficialment creient a Occident, ens hem despistat una mica pensant que havíem de posar la fe cristiana en el mateix prestatge que totes les ofertes de sentit pensades per omplir el buit, per satisfer el cuc, per asserenar el jo, per eriçar la pell, per circumval·lar el melic.

No ens ha d'estranyar, aleshores, que gent com el Llucià, que va venir a omplir-se, al cap d'un temps torni a sentir-se buit i marxi a buscar l'aigua d'un altre pou.

6 comentaris:

Anònim ha dit...

Marc, el teu comentari m'ha arribat al cor, sembla estrany que compartir la fe, també es comparteixen les inquietuds, les preguntes.
Gràcies.
Maria

Montserrat ha dit...

Gràcies, Marc. Amb quina saviesa i amb quina senzillesa narres la visió cristiana de Déu!

Anònim ha dit...

Marc, unes paraules que m'han interpelat especialment. Uau !!

I que lluny estic encara d'arribar a dir i creure que Déu em buida DE VERITAT !!!... caldrà anar fent camí.

Moltes gràcies !!!

Saida

ramonidolors ha dit...

Hola Marc,

Hi ha una cobla anònima que diu:

"Dame un vasito de sed que me estoy muriendo de agua"

La cita Carles Riba al principi d'un poema seu que es titula MES.

Al final del poema Carles Riba diu:

Ai aigua que fa morir!
-de tan pura no s'hi pensa.
Set que salva i que no es vol,
quan passa pel cor tot sol
real com una tempesta


El teu comentari d'aquesta setmana m'ha recordat aquest poema i l'he volgut compartir amb tu i amb els qui et llegeixen.

Gràcies per la teva reflexió.

Fins a la pròxima

Dolors

Xesca miro ha dit...

Estic completament d'acord amb tu per tenir fe s'ha de renunciar a moltes coses i realment és molt difícil. Jo crec realment que la set de la que parla Jesús és una set d'una aigua viva d'aquelles que quan més beus més set tens. La fe s'alimenta de dubtes.
Grácies,Xesca

Administrador 1 ha dit...

Marc, penso exactament com tu.

És molt difícil explicar-ho, però crec que tú has sabut dir el que tinc dins meu.

Personalment crec que ser cristià és lo més difícil que hi ha. Cada dia sento aquest buit de saber que no estic ple de fe i que no estimo com ho haig de fer. fins ara he estat vivim de manera fàcil, sense creure en res (o si més no dient que no creia). Pensant en mi mateix i deixant passar el temps sense mirar al meu costat, els meus germans. Ara això ha canviat i cada dia veig que no sóc el que hauria de ser, encara que estic content ehh.

Només una cosa més, una frase que cada dia passa per la meva ment: << HAS DE SER EL GUARDIÀ DEL TEU GERMÀ >> en fa pati una mica, no ho sóc