AQUESTA ÉS LA NOSTRA ESPERANÇA

HOMILIA DG-TO-B34 (Mc 13,24-32)

Les paraules de l’evangeli d’avui són autènticament apocalíptiques, és a dir, profundament esperançadores. Ja poden trontollar el cel i la terra, ja poden enfosquir-se el sol i la lluna, ja poden caure del cel les estrelles... el que no trontolla és l’amor de Déu. Tot passa, és cert, excepte una cosa! Hi ha una cosa que no passa, que no és relativa, que no és avui i deixa de ser demà... les seves paraules no tenen data de caducitat: «en aquell moment serà salvat el teu poble... els justos resplendiran com la llum del firmament... brillaran com els estels per sempre més.» (Dn 12,1-3)

Em meravella la frivolitat amb què parla de la mort de Déu la mateixa gent que es posa les mans al cap per l’escalfament del planeta o pel forat a la capa d’ozó. Un planeta reescalfat, és quelcom a evitar a tota costa, però d'una manera o altra segueix sent un planeta. Un univers sense fonament, en canvi, col·lapsa. Una humanitat sense sentit, s’enfonsa. La creació pot passar, el que no passa és l’impuls irreprimible de vida que va posar en marxa tot això i que ho manté en l’existència i en el sentit. Un món que no és creació, sinó pura mecànica còsmica i biològica, col·lapsa. Però no col·lapsa pel final, sinó pel principi. El més greu no és que no tingui futur, sinó que no té passat, no té origen, no té intenció, no té gènesi, és com un fill desemparat que no coneix el pare.

¿Quin és el fonament de la nostra esperança? L’apòstol és conscient què més decisiu encara que donar raó de la fe, és donar raó de l’esperança (1Pe 3,15). La gent demanarà que doneu raó de la vostra esperança: ¿Què és el que dóna sentit a la vostra vida? ¿Per què us lleveu cada matí i aneu a la feina, a l’escola, a la muntanya o a la família? Sincerament, i no ho dic per justificar la meva paradeta, em costa moltíssim de justificar l’esperança en un món sense Déu.

¿Qui ens alliberarà de les urpes de la mort? ¿Qui donarà a la nostra vida un sentit capaç d’alliberar-nos de la força centrípeta del nostre melic? ¿Qui vindicarà les víctimes de l’odi i de la injustícia que la humanitat ha anat sacrificant al Moloc de la història? ¿Qui tancarà totes les ferides, qui embenarà totes les nafres? ¿Qui farà resplendir la veritat com el migdia, la justícia com el migjorn a la fi dels temps?

¿Qui farà tot això, sinó Déu, aquell que és misericòrdia infinita i amor sense posta? ¿Podeu viure un sol minut, un sol segon, sense creure que ell s’acosta, que ja és a les portes? ¿Podeu viure un sol minut, un sol segon, veient com passa tot això que tant estimem, sense estar fermament arrelats en l’esperança que almenys les seves paraules no passaran? ¿Podeu viure un sol minut, un sol segon, sense estar completament segurs de tot això? Si és així, sincerament, no ho entenc.