HOMILIA DG-QR-B01
CRISI (Mc 1,12-15)

Feia temps que no vivíem una crisi tan important com l’actual. Tot fa olor a crisi: el mercat, la família, l’església, l’educació, la política, el poder judicial... Jo m’apunto al carro dels qui diuen que la crisi, tot i tenir bàsicament conseqüències negatives, també pot tenir alguns efectes saludables.

Hi ha coses que no canvien si no és per culpa d’una crisi. Per culpa o per gràcia. Em refereixo a coses que es van enquistant perquè no trobes mai ni el coratge ni les ganes d’arreglar, com aquella taronja podrida que es queda al fons del calaix i que fa que es podreixin totes les altres.

Coses que només un diluvi és capaç de sanejar. Ja sé que em direu que el diluvi no és la solució, i teniu raó. Déu també va reconèixer que els excessos no es poden arreglar amb altres excessos ni que siguin de signe contrari. Sigui com sigui, el fruit del gran diluvi va ser l’aliança: “posaré el meu arc en els núvols com a signe de la meva aliança entre jo i vosaltres”. La crisi, com el diluvi, ens deixa estovats, però nous.

A ningú no li agrada que li purifiquin la butxaca, quan començava a pensar que no tenia fons.

A ningú no li agrada que li purifiquin la disfressa, quan ja s’havia identificat amb ella.

A ningú no li agrada que li purifiquin la fe, quan responia prou bé a unes quantes preguntes no massa complicades.

A ningú no li agrada que li purifiquin l’Església, quan la sent feble i desorientada.

A Jesús no li va agradar que l’Esperit l’empenyés cap al desert, on passà quaranta dies, temptat per Satanàs. No van ser unes vacances pagades en una haima, fent tai-chi sobre una duna a la posta del sol. Va haver d’empassar molta pols, molta fam, molta foscor i molta temptació. Un diluvi de sorra. Del qual va sortir purificat i amb una Bona Nova pels altres.

La Marta ha passat també per un diluvi de sorra: el seu matrimoni s’ha trencat. Aquell projecte d’amor i felicitat que va anar covant durant anys i que va donar tres fills, s’ha desfet com la sorra. I també, com la sorra, semblava que se li desfeia la fe: “On estàs, Senyor, en aquest desert? On estàs, Senyor, ara que s’ha separat allò que tu vas unir per sempre? Compareix a judici, dóna’m una resposta. Per què no em serveixen totes les fórmules que jo havia proposat tantes vegades als altres?”. Això és una crisi i la resta són frases fetes.

I diu la Marta que ha sortit del diluvi també purificada, i entenent una mica més perquè la Bona Nova de Jesús és realment “Nova” i no només “Bona”. Ningú no desitja un diluvi, ningú no demana una crisi; però, si arriba, potser ho entenguem també nosaltres.

HOMILIA DG-TO-B07
PER UN FORAT (Mc 2,1-12)

Quatre homes porten un paralític fins a Jesús: quants esforços calen per portar una sola persona fins a Jesús? Cal la fe de molts per a la salvació d’un de sol. Això ens ha d’animar, en temps de vaques magres, a sumar tots els nostres talents, tota la nostra creativitat, tota la nostra imaginació... per tal de portar alguns fins a Jesús.

Però, què passa quan la porta d’accés està barrada?, què passa quan l’accés habitual sembla col·lapsat? Quan la necessitat és tan urgent com el desig, aleshores trobem la manera d’entrar sense passar per la porta. Peti qui peti.

Avui en dia, haurem d’ajudar molts dels nostres contemporanis a arribar fins a Jesús, ni que sigui fent un forat al sostre de l’església. Molta gent no pot entrar per la porta, per la raó que sigui, però tanmateix busca insistentment a Aquell que el pot curar de la paràlisi i li pot perdonar els pecats.

La iniciativa d’aquells quatre homes no devia de fer massa gràcia a l’amo de la casa: a ningú no li agrada que li deixin la casa al descobert! Tampoc no devia de fer massa gràcia a la gent que s’amuntegava davant la porta, aguantant les incomoditats per tal d’escoltar el Mestre.

Més d’un devia reprimir les ganes d’escridassar-lo: “a la cua!, fes com tots!, per què no arribaves abans?”. El paralític passa davant tothom, perquè té més necessitat que els altres de ser curat. Punt.

Nosaltres, els que portem tota la vida a dins, no ens adonem que hi ha gent que no pot passar perquè troba la porta bloquejada. Nosaltres, els de casa, hem establert un sistema de torns que diu: quan més temps portes, més a prop de Jesús. Però Jesús canvia els criteris: quan més necessitat de salvació, més a prop seu.

Que vinguin els paralítics, que pugin al terrat aquells que tenen veritable necessitat de ser curats, i que entrin a dins ni que sigui per un forat!

HOMILIA DG-TO-B06
IMPUR (Mc 1,40-45)

Antigament, els leprosos havien de cridar: “impur, impur”, i havien de viure sols, fora de la ciutat, en llocs despoblats.

Actualment, els malalts de SIDA, els immigrants sense papers, els passavolants recalcitrants, els indigents impenitents... van amb la campaneta de l’estigma social cridant “impur, impur”, i s’apilen als marges de les nostres ciutats.

És comprensible. Cada època inventa les seves quarantenes, per tal d’evitar contagis i prevenir les epidèmies. No fer-ho semblaria una temeritat.

L’evangeli ens presenta Jesús anant a llocs despoblats, als afores de la ciutat, cridant: “pur, pur”. D’aquesta manera, Jesús trenca la quarantena i s’arrisca a que s’estengui una epidèmia. És un irresponsable?

Jesús mana seriosament al leprós de no dir-ho a ningú i d’anar de seguida a regularitzar la seva purificació davant les instàncies pertinents. Però el leprós no fa cas i l’epidèmia s’estén com la pólvora.

Conseqüències? Jesús, després de purificar el leprós, es converteix ell mateix en un impur, sense poder entrar manifestament als pobles, quedant relegat als llocs despoblats.

I és que no es pot tocar un impur impunement. Si t’acostes als impurs i els toques, t’arrisques al contagi. Passes a compartir la impuresa de l’altre, la seva impotència, el seu arraconament. El leprós (tant el d’abans com el d’ara) no és simplement un malalt, sinó un maleït. Tocar malalts no t’exclou, no corres el risc de contagiar-te i de quedar tu mateix exclòs; tocar impurs, sí.

No tot amor és com aquest, no tot amor s'atreveix a anar tant lluny, no tot amor és tan humanament diví com aquest amor de Jesús que trenca quarantenes i s’arrisca al contagi. A partir d’ara, no hi ha “inflors, crostes o erupcions” de la pell que ens puguin separar de l’amor de Déu. Amb aquest gest, Jesús trenca, en nom de Déu, la quarantena que se’ls havia imposat als impurs en raó de la seva impuresa. Amb aquest gest, Jesús trenca la maledicció que pesava sobre ells i els declara purs, és a dir, beneïts, estimats, predilectes. I paga el preu per fer-ho.

Estem disposats a pagar nosaltres el preu d’un amor així?

HOMILIA DG-TO-B05
DAVANT LA PORTA (Mc 1,21-28)

Què succeeix el dia 7 de gener davant la porta del Corte Inglés? Per què hi ha un munt de gent que passa la nit al ras esperant que obrin la porta a les 10 del matí? Què busca tota aquesta gent? Efectivament, es tracta de les rebaixes. La gent busca trobar els seus productes favorits a meitat de preu.

Què tenia Jesús que "tothom el buscava"? Què esperem nosaltres de Jesús quan ens apilem davant la seva porta? No busquem també trobar els nostres productes favorits a meitat de preu? Un seguiment a meitat de preu; un compromís a meitat de preu; una fe a meitat de preu; una plenitud a meitat de preu...

La recerca de la felicitat per la via ràpida és eficaç a curt termini, però resisteix molt malament el pas del temps i, sobretot, no resisteix la prova. Jesús és ben conscient dels límits del desig humà quan espera resultats immediats i a meitat de preu. No existeix una felicitat veritable a meitat de preu.

Els "dimonis" són aquells que volen tenir lligat l’home a una felicitat rebaixada que ells van dosificant a discreció, amb la voluntat de crear dependència i submissió. Jesús ho sap i per això no els deixa parlar. Els “dimonis” et posen al davant una porta gegant i ben atractiva, el problema és que no porta enlloc. En canvi, la porta de Jesús és una porta estreta.

Per què marxa Jesús d’aquell poble en l'apoteosi del seu èxit? Jesús no pot curar les malalties de tothom, no pot expulsar tots els dimonis, no pot arreglar d’un cop de recepta els problemes de tota la gent. Jesús no va venir a obrir un dispensari (els dispensaris els hem d'obrir nosaltres!), sinó a anunciar que el Regne de Déu és a l'altra banda de la porta. No de la porta gegant, sinó de la porta estreta.

Busquem un Déu "Nescafé", només pels bons moments? Un Déu "Paracetamol", 500 grams contra el mal de cap? Si és així, potser ens hem equivocat de porta.

HOMILIA DG-TO-B03
AMB AUTORITAT (Mc 1,21-28)

A la gent de l'època de Jesús li passava el mateix que ens passa a nosaltres: estaven cansats de sentir sempre la mateixa cançoneta rutinària i buida, el mateix discurs populista, tan ampul·lós per fora com buit per dins, aquesta hilarant inflació de paraules, bla, bla, bla.

Estem acostumats a que el polítics parlin com a polítics, els capellans com a capellans, els futbolistes com a futbolistes, els actors com actors... Quan de cop hi ha algú que es salta el guió i parla de forma diferent al rol que li pertoca, crida l’atenció.

Imagineu un polític que diu el que pensa i que no calcula el cost en número de vots de les seves paraules. O un capellà que reconegui en públic la seva feblesa. O un futbolista que faci una reflexió intel·ligent sobre el sentit de la vida. O un actor famós que es jugui el paper de la seva vida per denunciar una situació injusta... Poden agradar més o menys les seves paraules, però segur que criden l’atenció, i probablement la gent estigui més disposada a creure-se-les.

Jesús deia paraules d’aquest tipus sobre l’home, sobre Déu, sobre el sentit de la vida, sobre la Llei jueva, sobre la misericòrdia i la justícia... Per això la gent se l'escoltava i es meravellava de la seva autoritat. Jesús no s'ha guanyat l'autoritat a l'Escola Oficial de Rabís, sinó a l'Escola Extraoficial de la Vida. En aquesta escola ell ha après que les paraules han de ser certificades pels actes i que una paraula pot reclamar-se de Déu quan realitza allò que Déu és: justícia i misericòrdia.

Jesús ha estat capaç de tornar-li la llum al rostre a una prostituta; ha estat capaç de convertir un publicà corrupte en un lluitador per la justícia; ha estat capaç de convertir uns homes porucs i curts d'horitzons en uns apòstols despresos i exemplars. I un currículum com aquest impressiona a qualsevol, especialment als esperits malignes, perquè veuen perillar el negoci.

D'on traurem nosaltres l'autoritat per dir a tots aquells, especialment als més joves, que semblen posseïts per la desgana existencial, embafats de tenir-ho tot tan a l’abast, tan centrat en la seva pròpia satisfacció immediata i lliure de compromisos...: “calla i surt d’aquest home”? Si no ens veiem capaços, podem demanar-li l’autoritat necessària a Aquell què ens la pot i ens la vol donar.

HOMILIA DG-TO-B03
IMMEDIATAMENT (Mc 1,14-20)

Imagineu que un metge d’urgències li diu a algú que s’està dessagnant: “esperi un moment, que me'n vaig a fer un talladet i ara torno”. O, si ho preferiu, per fer-ho menys macabre, imagineu que Steve Jobs truca a un estudiant de l’últim curs d’informàtica per a oferir-li un treball important a Apple. Quina imagineu que seria la resposta?

Hi ha crides urgents que no es poden deixar per a més tard. Hi ha deures que no accepten retard. Hi ha ordres que s’han d’obeir de seguida. Hi ha accions que demanen la precisió d’un microsegon... En molts casos, és qüestió de vida o mort i, si més no, la celeritat de la resposta pot condicionar decisivament el teu futur o el futur d’un altre.

La Mercè s’ha enrolat a Metges Sense Fronteres. Ja no podia esperar més. Ara té les filles crescudes, el marit conscienciat i la feina estable. Pot demanar excedència i marxar sis mesos allà on la vulguin enviar. El seu marit va marxar aquest estiu a fer un cim de 7000 metres al Paquistà. Tampoc no podia esperar més. Cadascú té les seves urgències impostergables i sap quan arriba el moment de respondre sense demora. Aquesta és la força irresistible del sentit en les nostres vides: quan el tenim a la porta, ens troba amb la mà a la maneta disposats a obrir, fins i tot, una dècima de segon abans que truqui.

Si esperes donar sentit a la teva vida quan siguis gran, potser et mancarà disponibilitat i t’hauràs de conformar amb un sentit de segona mà, ple de forats. Si esperes donar sentit a la teva vida quan hagis tocat fons, potser et mancarà la força per aixecar-te. Si esperes donar sentit a la teva vida quan Déu et parli més alt que el volum dels teus auriculars, potser hauràs perdut l’oïda i només sentiràs punxades.

La gent que ha salvat algú d’ofegar-se, explica que es va llençar a l’aigua sense pensar-s'ho massa, com mogut per una urgència que se li imposava. Doncs així és com hem de respondre a la crida de Déu: amb la urgència d’algú que s’ofega. Hi ha coses que només ets capaç de fer quan entens la seva urgència, i els ninivites la van entendre a la perfecció. Per això, a l'últim moment, es van salvar de l'aiguat; no el que havia de provocar Déu, sinó el que ja havien provocat ells amb la seva injustícia.

Pau ens exhorta a “no deixar perdre l’oportunitat present”, perquè no sabem quan se’ns presentarà una altra, si és que se’ns torna a presentar, “perquè aquest món que veiem amb els ulls passa aviat”. Així és com hem d’entendre les seves paraules: no es tracta de menysprear la nostra vida de cada dia, sinó de donar-li un sentit que sigui tan vàlid als vint com als vuitanta anys, és a dir, que ens posicioni amb la mateixa urgència i sense dilacions davant el que és definitiu.

Així és com va trobar Jesús a Simó i Andreu, a Jaume i a Joan: amb la mà a la maneta, disposats a obrir la porta immediatament, per anar-se’n amb ell. Aquestes grans respostes, que són les decisives, si te les penses tres vegades passen de llarg i, quan obres la porta, no hi trobes ningú a fora.

HOMILIA DG-TO-B02
EUREKA! (Jn 1,35-42)

En un conegut programa de radio que tracta de l'apassionant ofici de viure, vaig sentir aquesta màxima: “l’important a la vida no és trobar, sinó buscar”. Sona una mica com aquella altra que diu que “l’important no és guanyar, sinó participar”. Em passa amb la primera màxima el mateix que em passava amb la segona, quan la sentia després d’haver perdut un partit de bàsquet. Ja tenien raó, però què voleu que us digui, alguna cosa en mi no quedava satisfeta amb aquesta màxima “de consolació”.

Buscar és ben important, cert. És més, l’home és un ésser existencialment abocat a la recerca... de sentit, de progrés, de veritat, de novetat, de sí mateix... de Déu. Ara bé, no estic d’acord amb que l’important no sigui trobar. Si té sentit buscar quelcom és perquè ho podem trobar. Quin sentit tindria buscar una cosa que no podem trobar?

Hi ha recerques que no es comencen si no has trobat quelcom abans. És a partir d’allò que ja has trobat que et poses en camí per encara trobar-ne més o per acabar de trobar-ho del tot. Les coses que de debò valen la pena no pots deixar de buscar-les un cop les has començat a trobar. Com els dos deixebles de l’evangeli que, a partir del que ja havien trobat en Joan, van sortir a buscar encara més en Jesús. I és que a Déu se’l pot trobar i, quan se’l troba, no se’l pot deixar de buscar.

Però a Déu no se’l pot buscar com qui busca la baula perduda de l’evolució, o la solució a l’enigma de Poincaré, o fins i tot la vacuna definitiva contra la malària. Totes aquestes recerques són necessàries i importantíssimes, però són ben diferents a la recerca de Déu. Aquestes recerques van en un únic sentit, mentre la recerca de Déu va en doble sentit. Amb Déu, nosaltres busquem i som buscats, trobem i som trobats. Qui no pot acceptar aquesta bidireccionalitat, difícilment troba Déu.

Potser és per això que avui costa tant de trobar Déu, no perquè hi hagi poca gent que el busqui, sinó perquè hi ha molt poca gent disposada realment a deixar-se trobar per Ell. Deixar-se trobar, com Samuel es va deixar trobar mentre dormia en el santuari del Senyor. Sense fer res, sense conquerir res, sense merèixer res, sense poder brandir cap dret d’autor. Només estant, esperant, agraint, servint, escoltant, aprenent, desitjant, patint i estimant.

Diu l'evangeli que Andreu, després d'haver trobat al Senyor, va anar a trobar a Pere i li va dir: "Eureka, l'hem trobat". Però Andreu sabia molt bé que no era ell qui havia trobat el Senyor, sinó el Senyor qui l'havia trobat a ell. No som nosaltres, sinó Déu qui surt a buscar-nos i, quan ens troba, ens diu: "Eureka, per fi, us he trobat".

HOMILIA B-BAPTISME DEL SENYOR
SÓN CLAVATS (Mc 1,7-11)

Déu presenta el seu Fill en societat i aquells que el veuen exclamen: "són clavats!"
Aquest és el sentit del baptisme pels cristians, i això és el que vol dir “epifania”: Jesús és "clavat" a Déu, realment, qui veu al fill, ha vist al pare.
Aquests són els moments estel·lars d’aquesta presentació en societat:

En aquells dies... en un temps precís i únic de la història humana, el temps de Jesús, com el temps de tot home, un temps que es pot localitzar en el calendari.

Joan predicava... no és el discurs oficial del Temple o de la sinagoga, sinó la paraula d’un profeta en el desert, una determinada visió del judaisme, crítica, agosarada, radical.

Jesús ve de Galilea... de la terra dels pagans, d’on no pot sortir res de bo, de casa seva, de la seva família, dels seus pares, del seu ofici. Si Déu volia passar desapercebut no ho podia fer millor.

Joan el batejà... com tants d'altres jueus que busquen purificar-se ritualment abans d’una festa important, potser la pasqua o el yom kippur, un signe visible que expressi un desig interior de conversió.

Joan no se sentia digne... el qui és a dalt es posa a baix, a la cua dels pecadors, dels qui necessiten de l’aigua. Déu és així. Si el vols reconèixer com a Déu, l’has d’acollir primer com a home.

Jesús surt de l’aigua... festa de l’epifania, Déu surt a la superfície, es manifesta, així com va sortir del ventre de Maria, avui surt del riu. Així com Maria trencà aigües, l’univers també trenca aigües per infantar el Salvador. Jesús en surt xop, de la nostra història i les nostres temptacions; l’esquitxa la tendresa i també el pecat.

El cel s’esquinçà... amb tanta aigua, s’obre un esvoranc i Déu es fa visible. També en el cor se’ns ha d’obrir un esvoranc que deixi la divinitat al descobert.

Aquest és el meu fill... ja no és un servent com deia Isaïes, sinó el fill estimat. Aquest és el secret que guardaven els cels: Déu té un Fill i l’estima entranyablement.

En tu m’he complagut... Déu s’ha buidat del tot en el seu fill, no n’ha deixat res a fora. No és que el fill s'assembli una mica al Pare, sinó que n’és la seva viva imatge. Són clavats!

HOMILIA DG-ND-B02
ACONCAGUA (Jn 1,1-18)

Una de les coses que m’enduc d’aquests sis mesos passats a Xile és aquesta foto de l’Aconcagua, la muntanya més alta dels Andes amb 6.962 metres. La vaig fer des de el Paso Los Libertadores, el principal pas fronterer entre Xile i Argentina. És el més a prop que he estat, i probablement seré mai, d’aquesta muntanya mítica. En canvi, el meu germà Pere, que viu a Xile i és escalador, ha pujat unes quantes vegades a l’Aconcagua. És una ascensió que dura entre 15 i 20 dies segons el temps, la via i la preparació dels expedicionaris.

Per a mi, “Aconcagua” és un mot exòtic que em parla d’una muntanya molt alta i poc més; en canvi, pel Pere, “Aconcagua” és una paraula plena de persones, de dificultats, de paisatges increïbles, d’experiències que queden gravades per sempre.

“Déu” també pot ser un simple mot o pot ser una Paraula carregada de significat, plena de persones, de dificultats, de paisatges increïbles, d’experiències que queden gravades per sempre. A Déu, com a l’Aconcagua, ens el podem mirar de lluny o podem anar-hi.

Per conèixer una muntanya, per fruir d’un paisatge increïble, per experimentar la satisfacció d’assolir un cim proper als 7000 metres... s’hi ha d’anar. I per anar-hi, t’hi has de preparar, has d’entrenar, has de fer l’aproximació, t’has d’acostumar poc a poc al nivell d’oxigen, has de pujar al primer camp, després al segon, al tercer...

Perquè Déu no sigui un mot, sinó una Paraula plena de carn i d’història... hi has d’anar, has de fer la preparació, apassionar-t’hi, has d’escollir el bon material, el bon guia, fer aproximacions progressives, caminar, suar, fruir...

Si no vols quedar-te amb una imatge de postaleta, no et queda altra alternativa que acceptar el risc i la gràcia de l’expedició. S’ha de tenir moltes ganes, molt desig, molta passió, molta constància, d’acord, però és que les muntanyes que valen la pena no es pugen en telecadira.

HOMILIA B-SAGRADA FAMÍLIA
RIURE (Lc 2, 22-40)

El naixement d’un infant tot ho trasbalsa. Abans del part, tothom s’agita: el metge prepara els estris, la llevadora els panys calents, la mare fa exercicis de respiració, el pare encara més. Tota l’excitació acumulada durant els nou mesos s’allibera de cop amb el plor del nou nat. Ja està fet. Quin alliberament. Els pares no saben com expressar la seva alegria. A estones ploren, a estones riuen.

Com també van riure Abraham i Sara quan el missatger del Senyor els va anunciar que serien pares a les seves velleses. Abraham va riure tot pensant dintre seu: "¿encara pot tenir un fill un home de cent anys? I Sara, que ja en té noranta, pot infantar?" (Gn 17,17). Sara va riure abans de tenir el fill, perquè no s’ho podia creure (Gn 18,11-15); però va riure encara més després de tenir-lo, perquè tampoc no s’ho podia creure: "Tothom qui ho sàpiga riurà amb mi." (Gn 21,5)

L’església festeja avui "la Sagrada Família de Jesús, Josep i Maria". Les lectures estan amarades d’una mena d’eufòria contagiosa que s’escapa per tots costats. Es diuen coses molt importants, molt greus fins i tot; però una mena de riure mal dissimulat s’escapa per sota del nas de tots els qui prenen la paraula.

En la lectura del llibre del Gènesi, el Senyor promet a Abraham una descendència nombrosa. En un moment tant solemne, Déu fa prova del seu bon humor: "Mira el cel i compta les estrelles, si és que les pots comptar". Abraham i Sara escullen pel seu fill el nom d’Isaac que vol dir "has rigut", en hebreu, com per a deixar constància del bon humor de Déu, que fa possible l’impossible.

El Salm 105 converteix aquest riure meravellat en cançó de lloança. Tots els instruments són pocs per a dir l’elogi de les seves meravelles. "Alegreu-vos de cor... vosaltres fills d’Abraham", rieu com ell va riure, ell que va confiar plenament en la promesa "impossible" de Déu.

La lectura de la carta als Hebreus, ens dóna la clau que fa possible que tot aquest riure no sigui una fugida dels problemes del món, sinó una veritable expressió de joia alliberadora: "gràcies a la fe... gràcies a la fe...". Una fe que ens permet sortir de casa sense saber ben bé on anem. Una fe capaç de treure de les nostres entranyes ja mortes una descendència tan nombrosa "com les estrelles del cel i com els grans de sorra de la vora de la mar".

Finalment, a l’Evangeli, l’eufòria pren tonalitats èpiques. Josep i Maria assisteixen astorats a aquest esclat d’alegria desbordant. L’entrada de la família al temple provoca un aldarull considerable. Tot són crits, lloances, profecies, proclamacions...

Simeó i Anna són dos vellets entranyables que de cop esclaten a riure. Feia temps que esperaven una intervenció de Déu, no en favor seu, sinó en favor de tot el poble. I no esperaven guanyar la lliga o la grossa de Nadal: Simeó "esperava que Israel seria consolat", i Anna esperava "que Jerusalem seria alliberada". Consolació i alliberament, les dues coses que podem esperar que, més tard o més d’hora, Déu finalment satisfarà. Encara que sembli impossible.

Eufòria, cant, esclat, riure... tot és excessiu quan es tracta de la promesa de Déu. Així com Josep i Maria, com Abraham i Sara, com Simeó i Anna, nosaltres també esclatem a riure, perquè no ens ho creiem, perquè no ens ho podem creure.

HOMILIA DG-AD-B03
CRIDA (Jn 1,6-8.19-28)

El crit és la forma que pren la veu quan ens trobem en una situació límit. Cridem quan estem eufòrics o quan estem enfurismats, quan ens trobem al límit de l’alegria o de la desesperació.

El crit del profeta és la forma que pren la veu de Déu quan s’adreça a aquells que estan al límit de la desesperació, aquells que ja no poden ni tan sols cridar: els desvalguts, els cors adolorits, els captius, els empresonats... El profeta presta la veu a aquells que no tenen veu, i li surt en forma de crit. Déu fa seu el crit de desesperació del poble, es deixa traspassar per ell i queda vinculat a la causa ben humana i ben divina de convertir la desolació en consolació i l’esclavatge en llibertat.

Pels cristians de Tessalònica, el crit de Déu s’ha convertit en crida, és a dir, en “vocació”, a fi que els desvalguts rebin la bona nova, els cors adolorits rebin consol, els captius trobin llibertat, els presos vegin de nou la llum.

Joan Baptista també crida i estem temptats de tapar-nos les oïdes: De la mateixa manera que Déu porta tota la història esgarrinxant-se la veu de tant cridar en el desert, de la mateixa manera que tots els profetes han deixat la veu i la vida per cridar allò que fa mal de sentir, de la mateixa manera, jo també crido en el desert: “aplaneu el camí del Senyor”. I vosaltres seguiu, com els vostres avantpassats, sense voler escoltar.

Nosaltres fem com els nens petits que es tapen les oïdes i criden “la,la,la” per a no sentir el que diu l’altre. Per tot arreu s’escolta un crit histèric, desproporcionat, adolescent. Pura emoció perifèrica, artificial, fabricada en el laboratori d’una productora de programes de gran audiència. Un crit que no porta cap veu, que surt de la boca, només, com una bafarada que entela el vidre i s’esvaeix al passar el dit. Un crit que no surt de les entranyes, allà on les coses realment omplen o fan mal i on els sentiments es cuinen a foc lent i deixen marca.

Al Nadal, aquesta cridòria es torna encara més ensordidora. Potser la crisi econòmica ens ajudi a adonar-nos de l’absurd que s’amaga sota aquest aldarull? Potser baixarem el nivell d’il•luminació artificial als carrers, per veure-hi una mica més clar? Potser baixarem el volum del altaveus que conviden només a gastar una mica més que el Nadal anterior? Potser serem capaços d’harmonitzar el nostre crit amb aquells crits que valen realment la pena? Potser entrarà en ressonància el nostre crit amb el crit del profeta, amb el crit de Joan Baptista, amb el crit de Déu?

HOMILIA DG-AD-B01
VETLLEU (Mc 13,33-37)

Déu ens fa responsables de la seva “casa”, per això convé que marxi. Convé que els pares marxin de tant de tant de casa, perquè els fills se’n facin responsables. Fins que els pares no marxen de casa no ens adonem de tot el que suposa la vida domèstica: tenir la roba neta, el plat a taula, la sala escombrada i la pols netejada... Convé que l'amo marxi perquè experimentem la responsabilitat que implica la veritable llibertat.

NO DORMIU
Hi ha circumstàncies en les què, per molta son que tinguem, no podem adormir-nos, com per exemple quan estem conduint. Si ens ve la son al volant, obrim la finestra, posem la ràdio, ens posem a cantar, ens fem pessigolles... el que sigui perquè no podem cedir a la son, ens hi va la vida. Molt sovint ens arrossega la son també en la nostra vida cristiana, és molt difícil mantenir-se despert, cedim a la temptació de deixar-nos arrossegar per la corrent. Diu un amic meu que "l'home vell té una salut de ferro" i jo afegeixo que és com el fill de l'anunci dels turrons "El Almendro" que pot trigar més o menys, però "vuelve a casa por Navidad".

NO SABEU
Per què aquesta obsessió per saber “el dia i l'hora”? Potser per controlar Deu i tenir-lo sotmès al nostre calendari, a la nostra agenda? Ens semblem a aquell alumne que estudia només per aprovar, el dia abans de l’examen i encara gràcies. Quin desastre quan el professor li posa un examen sorpresa! Quan estimes allò que estudies no et preocupa el dia ni l’hora, estàs preparat en qualsevol moment. Els deixebles, potser només seguien Jesús per aprovar? Estaven disposats a estudiar només el dia abans de l’examen? Nosaltres, som cristians que aspirem a l’aprovat justet, estudiant el dia abans?

TORNARÀ
No sabem “quan”, però sabem que tornarà, n’estem segurs. No podem fer càlculs, no podem avançar ni endarrerir... però sabem que vindrà perquè, d’alguna manera, ja ha vingut. Jesús és la prova que Déu ja ha vingut, i que ha vingut per quedar-s’hi. Jesús és l’esperat adveniment de Déu a la humanitat. No sabem “quan”, però sabem “qui”. La vinguda de Déu a la humanitat no té lloc en un temps, sinó en una persona: en Jesús, l’Alfa i l’Omega, Déu ha vingut, està venint i vindrà definitivament a nosaltres.

HOMILIA DG-TO-A33
EL RISC DE REBRE (Mt 25,14-30)

Un home torna a casa després d'un llarg viatge. Abans de marxar havia repartit els seus béns entre els seus tres servents. Dos d'ells els havien fet produir i el tercer havia amagat els béns sota terra.

En aquella època, quan algú emprenia un viatge llarg, mai no estava segur de poder tornar. Prenent el risc de tal viatge, l’amo pren també el risc de repartir els seus béns, a fons perdut. L’amo confia els seus béns, sense garantia de recuperar-los mai. La marxa de l’amo és doncs l’ocasió d’un do aparentment sense condició.

Quina és, doncs, la diferència entre els dos primers servents i el tercer? Els dos primers prenen els diners i "van de seguida a negociar-hi", tal i com farien si els diners fossin seus. Per a ells, no és un dipòsit provisional el han rebut del seu amo, sinó un do definitiu que els pertany. Acullen el do i el fan fructificar. L’amo va arriscar confiant en ells, doncs ells també són capaços d’arriscar.

En canvi, el tercer rep els diners com un dipòsit provisional que un dia o altre haurà de ser retornat. Segurament, hauria preferit no rebre res del seu amo. Els diners són per a ell un regal enverinat. No són un do, sinó una càrrega. Voldria no haver rebut aquests diners i per això "guardà en un amagatall els diners del seu amo". No vol ni veure’ls.

Ara potser entenem una mica millor la duresa final de la paràbola. Podem dir que "l’administrador dolent i gandul" es trobava, des del començament, a les fosques. No acceptar el do com el que és, a saber, quelcom rebut gratuïtament i que convida a la responsabilitat joiosa, això és estar a les fosques. Guardar els talents sota terra per por de perdre’ls, això són els plors i el cruixir de dents. Viure encongit per por d’arriscar la vida, això és que mata l’esperit i ofega la felicitat.

Perquè tot do implica un doble risc: el risc de qui fa el do i el risc de qui el rep. Sense risc no hi ha do, sense do no hi ha alegria, sense alegria no hi ha vida.

HA MORT EL ROCA



Ha mort el meu estimat amic i company.
No m'ha esperat.
Jo el volia tornar a abraçar i comentar en directe la bona ratxa del Barça.
Però no ha estat possible.
Tenia un càncer i Déu li ha volgut estalviar el patiment.

Roca, em pregunto si vas veure el 4 gols de l'Eto'o.
Va ser un bon homenatge pòstum.
Però tu m'has ficat a mi molts més gols que l'Eto'o.

Em vas ficar el gol de l'autenticitat, amb la teva patxoca carregada d'humanitat.
Em vas ficar el gol de la saviesa, amb la teva cultura de peus a terra.
Em vas ficar el gol de la tendresa, amb la teva entranyable simpatia.
Em vas deixar el gol de l'amistat, amb les converses i les bromes i la pitança.
Em vas ficar el gol de la humilitat, amb la teva disponibilitat absoluta i sense afectacions.
Em vas ficar el gol de la fe, amb la teva confiança fins al final.
I m'has ficat, per sota les cames, el gol de l'enyorança, amb aquest pes que deixa en el meu cor la teva absència.

Set a zero, Roca, quina pallissa!
M'has guanyat el partit i el cor, company de l'ànima.
Déu et beneeixi i t'acompanyi en aquest darrer viatge.
Que puguis rebre, sense biombos, la claror de la seva mirada.
Que contemplis, per fi, la veritat de tot i se t'ompli de llibres el cor.
Que Déu netegi tota la pols que duguis enganxada.
I que la joia de la festa eterna ompli aquest camp nou de riallades.

HOMILIA A-FIELES DIFUNTOS
EL PISO PILOTO (Lc 24,1-9)

Cuando uno acude en busca de vivienda a un condominio que está en fase de construcción, visita el “PISO PILOTO”. Un guía le muestra la vivienda y uno se hace una primera idea de lo que será más tarde su propia casa.

La lectura del libro del Apocalipsis nos dice que Dios tiene una "morada piloto" entre los hombres y esa morada es Cristo: imagen y modelo de la morada definitiva. Él nos hace de guía y nos pasea por las estancias de la casa de su Padre para que nos vayamos acostumbrando a ella.

Nos muestra la habitación donde se secan todas las lágrimas, la estancia donde se alivian todas las penas, el salón donde se atienden todas las quejas, el hall donde se consuelas todos los dolores, la sala donde se sacian toda la sed humana de sentido y de plenitud.

El apostol Pablo nos insiste que Cristo es el primero de todos, al anfitrión, el que va delante nuestro para prepararnos una estancia en la morada de Dios. Él, que fue la morada de Dios entre los hombres, ha inaugurado la morada de los hombres en Dios… por Él todos entraremos definitivamente para quedarnos en ella.

Construyan su casa terrenal, no la descuiden, pero háganlo con los ojos puestos en la morada eterna. Que esa morada sea su único y verdadero modelo, su morada piloto. Esa morada, recuerden, en que todas las lágrimas son enjuagadas, todas las penas aliviadas, todas las quejas atendidas, todos los dolores consolados, y toda sed saciada con el Agua de la vida. Esa es la morada piloto, no se equivoquen de condominio.

De eso nos previene, precisamente, el Evangelio. Lucas nos advierte que a menudo nos equivocamos de dirección, vamos a visitar el condominio equivocado. Nosotros lo buscamos en el sepulcro y esa no es su morada. Él no está ahí, no está entre los muertos, sino entre los vivos.

Buscamos a Dios en el dinero, en el éxito, pero también en la seguridad y el exclusivismo (mi Dios, mi salvación, mi virtud, mi recompensa…). Y así ponemos todo el afán en construirnos nuestra morada en un sepulcro, que por blanqueado y majestuoso que sea… no es más que un sepulcro.

Y una última cosa: nuestro condominio no está acabado hasta que estemos todos los vecinos. El condominio no está completo mientras haya lágrimas por secar, penas por aliviar, quejas por atender, dolores por consolar y sed por saciar. En este condominio, la construcción de la morada del vecino me incumbe tanto como la mía propia.

Ese es el sentido de la comunión de los santos, podríamos decir “el condominio de los santos”, de los que ya recibieron su morada y de los que todavía la esperamos; de los que trabajan desde el cielo y los que trabajamos en la tierra en la construcción de ese gran condominio que es la morada de Dios.

Que María, la que cedió el terreno para la construcción del condominio, nos ayude a conseguirlo.

Hola amics!

Estic a punt de començar el mes d'Exercicis Espirituals.
Sí, allò que fem durant unes horetes a la Mitjana durant el cap de setmana, doncs durant trenta dies i sense dir ni mu. Com diu la Txaro, després hauré de fer classes de logopèdia.

Quan anavem pel desert d'Atacama, el guia italià que ens acompanyava va dir en un moment donat: "es increible cuanta vida hay en el desierto!". Nosaltres tendim a pensar que al desert no hi ha vida, però res més allunyat de la realitat. El desert és ple d'animalets, animalots i animalats, ple d'herbetes i herbotes, ple d'aigua, sí d'aigua... Però s'ha de saber buscar, el lloc, el moment, el temps, s'ha de tenir la paciència necessària que demana el desert.

Doncs amb el silenci passa com amb el desert, està ple de sons, paraules, música, sorolls, històries, sentiments, però ben ple, ple a vessar, insospitadament ple. Me'n vaig al silenci i espero tenir prou coratge com per treure'm els taps.

Pregueu perquè li faci més lloc a Déu a la meva vida i perquè m'atreveixi a compartir-la més a fons amb tots vosaltres.

Mentrestant podeu mirar l'àlbum de fotos actualitzat.



Una forta abraçada,

Marc

HOMILIA DG-TO-A16
EL BLAT I EL JULL (Mt 13,24-30)

Déu té bona oïda, capta sons que queden fora de la nostra òrbita, ultrasons, intrasons, sons tan profunds que ni tan sols nosaltres mateixos arribem a sentir. Sentim gemecs, però no sabem ben bé què diuen. Sant Pau ens diu que l'Esperit és el descodificador d’aquests gemecs que els nostres radars són incapaços de desxifrar.

¿D'on venen aquests gemecs? La humanitat gemega perquè ha estat ferida i la ferida li fa mal, perquè té desitjos que ningú no sembla capaç de satisfer, perquè anhela una plenitud que sembla molt lluny del seu abast, tan lluny, sempre tan lluny... perquè vol una cosa i fa la contrària, perquè estima i odia, perquè basteix avui una torre i l'ensorra l'endemà... I la nostra vida és aquest aiguabarreig de bo i de dolent, tot barrejat, sense saber massa bé on comença l'un i acaba l'altre.

Déu ho sap i Déu ho estima malgrat tot. Com a bon sembrador, té paciència i sap esperar, sap quin és el moment de la sega, quin el moment de separar bo i dolent... fins aleshores té cura del seu camp de blat on hi creix també el jull. No és un Déu passiu, és un Déu pacient. Déu no beneeix el jull, sap que hi és i és conscient de la seva força destructiva, però no l'extirpa per bé del blat, perquè no es perdi ni un bri ni una espiga. Per això Déu espera, per això no es deixa portar per l'ànsia, el maniqueisme de bons i dolents, el puritanisme que voldria tenir-ho tot ben separat, els bons a la dreta i els dolents a l'esquerra.

¿Li ha sortit malament a Déu la creació? No, li ha sortit bé, li ha sortit lliure... i no ha tallat la seva llibertat quan n’ha fet mal us, perquè si Déu talla la llibertat, talla l’amor. I quan algú ha sembrat jull enmig del blat, Déu ha estimat encara més el seu camp, Déu n'ha esperat encara més, Déu s'hi ha compromès encara més.

Déu escolta els gemecs del blat, gemecs de creixement, i no abandona el camp als efectes devastadors del jull. Déu espera i confia perquè coneix la força del blat que ell mateix ha plantat, perquè sap que es mantindrà ferm i sap que donarà el seu fruit el dia de la sega. Només aleshores podrà separar l’un de l’altre. Davant el foc del seu amor, el jull cremarà i el blat es convertirà en pa.

VIATGE AL DESERT


Amics, sento l'interrupció temporal de les homilies.
Molt havia parlat de desert, però jo mai no havia estat.
He passat una setmana al desert d'Atacama, al nord de Xile
i més que paraules us deixo algunes fotos que podeu trobar
en aquest àlbum web:
http://picasaweb.google.es/mvilarassau.
Espero anar actualitzant de tant en tant les fotos,
de manera que ens sentim una mica més a prop en la distància.
Una abraçada a tots.

HOMILIA A-SANT PERE I SANT PAU
QUI DIU LA GENT QUE SÓC JO (Mt 16,13-19)


Qui diu la gent que sóc, jo?

Uns diuen que ets un kamikaze de l’Altíssim,
un ingenu somiador que es va estavellar
fent cabrioles entre el cel i la terra.
Un jugador que ho va apostar tot a una carta
que no hi és a la baralla.

Qui diu la gent que sóc, jo?

Uns diuen que ets un Rei com no n’hi ha d’altre
però no del teu Regne, sinó del seu.
Han cobert la teva nuesa amb una túnica daurada,
han posat diamants a la teva corona, en lloc d’espines,
i han perdonat els teus excessos ara que ja no parles.

Qui diu la gent que sóc, jo?

Altres diuen que ets un superhome,
més aviat un semidéu que anava a un pam de terra
i que ho coneixia tot per endavant.
Un que, per donar exemple,
va fer veure que patia quan el van crucificar.

I vosaltres qui dieu que sóc?
Tu ets el Messies, el Fill de Déu viu.

Doncs escolteu el que jo us dic:

Cal que pateixi molt el Fill de l’home,
tothom l’ha de rebutjar, ha de ser mort
i al cap de tres dies, ressuscitarà.
Qui vulgui salvar la vida, la perdrà;
però el qui la perdi per mi i per l’evangeli, la salvarà.

HOMILIA DG-TO-A12
NO TINGUEU POR (Mt 10,26-33)

Solem pensar que el contrari de la por és la valentia. Però sovint ni la por és del tot dolenta ni la valentia és del tot bona. La por ben gestionada ha ajudat a salvar moltes vides, mentre la valentia mal discernida ha fet que se’n perdin moltes inútilment.

El nen petit, quan es llença pel tobogan, no té por no perquè sigui molt valent, sinó perquè confia que la mare l'agafarà quan arribi a baix. La confiança és un antídot contra la por molt més eficaç i de més llarga durada que la valentia. I és que el contrari de la por no és la valentia, sinó la confiança.

Jesús convida als seus apòstols, no a la valentia, sinó a la confiança. El valent, sovint, subestima el perill i hi cau de quatre potes. El confiat, en canvi, és conscient del perill, sap que no s'hi pot jugar, però té raons més poderoses que el perill.

Jeremies és molt conscient del perill, ha tastat el gust amarg de la traïció, de la calúmnia, del fals testimoni i de la corrupció; però tot això ha contribuït a fer més ferma la seva confiança. Gràcies a la prova, ha conegut la fidelitat d’aquell a qui ha confiat la seva causa. La prova és, per al creient, com una depuradora de la confiança, és a dir, de la fe.

S'ha parlat molt del pecat original, Pau el descriu com una mena de big-bang de la desconfiança, com una primera explosió que va posar en marxa el mecanisme del mal en el món. Però Pau ens recorda que molt més original que el pecat és la confiança! I és Jesús mateix qui apel·la a aquella confiança original per tal d'ajudar-nos a vèncer la por de debò.

Avui proliferen molts mètodes que volen ajudar-nos a gestionar positivament la nostra por: des de les tècniques orientals d'autodomini, relaxació i autoconsiència, fins el tarot, l'esoterisme, etc. Algunes són molt saludables, altres no tant, però totes elles posen el centre en l'individu i la seva capacitat d’autocontrol: “la pau està en tu, busca el teu centre, tu tens la clau, etc”. No dic que no sigui veritat, però aquestes tècniques poden ajudar-te com a molt a vèncer la inseguretat, la timidesa, l’ansietat... però no la por. La por és una cosa molt més seriosa, és el tancament en tu mateix, és la desconfiança, és la impotència, és el fracàs, és l’absurd.

La confiança que venç aquest tipus de por no pot estar sustentada només en nosaltres mateixos. La confiança capaç de vèncer la gran desconfiança “original” i la seva força disgregadora, o està sustentada en Déu o difícilment està. Un Déu amb entranyes de misericòrdia que ens “té comptats cada un dels cabells” i que avala amb la seva vida la nostra vida; un Déu que és diferent de nosaltres mateixos, tot i ser tan íntim; un Déu que està separat del nostre centre, tot i ser tan proper; un Déu que ens espera a fora tot empenyent-nos des de dins; un Déu que ens espera a baix tot i haver-nos posat ben amunt.

Per això la persona confiada, el veritable creient, no és la persona perfectament equilibrada, sinó la persona perfectament lliurada als altres, lliurada a sostenir la vida dels altres en la veritat i en la justícia, especialment la vida d'aquells que la tenen més amenaçada. La persona que s’arrisca a aquest tipus de confiança, no té por de perdre’s ni de descentrar-se ni de “desequilibrar-se”, no perquè sigui molt valent, sinó perquè sap de qui s’ha fiat i quina és la força d’Aquell en qui té posada la seva confiança.