#TotsSomTomàs

HOMILIA DG-PQ-A02 (Jn 20,19-31)

Tomàs, en hebreu, vol dir "bessó".
Bessó de qui?
El meu bessó meu.
Sí, jo sóc el bessó de Tomàs.

Jo no hi era, com ell, quan el Ressuscitat es va aparèixer enmig dels meus germans. Quan m'ho van anunciar, com ell, jo tampoc no m'ho vaig creure. Vaig pensar, com ell, que aquella bona gent era víctima d'una suggestió col·lectiva fruit d'una negació del dol de manual.

Vaig pensar, com ell, que es tractava d'una al·lucinació i jo no estava disposat a creure en un fantasma. M'hagués agradat creure, com a ell, que Déu va pel món ressuscitant els morts, sobretot, els morts que més ens hem estimat. Però les coses no funcionen d'aquesta manera.

Només si el veia a Ell, en carn i ossos, estava disposat a creure. Només si veia el mateix Jesús que havia vist agonitzar a la creu, estava disposat a creure. Només si veia el mateix Jesús que havia vist com una despulla en braços de Maria, estava disposat a creure. Només si veia aquell mateix Jesús que vam deixar embolicat dins el sepulcre, estava disposat a creure.

Només si veia al mateix Jesús que tant vaig estimar i que va donar la vida per mi -quan l'únic que vaig fer jo va ser dubtar i no acabar mai de llençar-me-, estava disposat a creure.

Si no era aquest Jesús, sinó el seu 'esperit', el seu 'record', la seva 'causa', el seu 'fantasma'... aleshores no m'interessava. No volia el seu 'exemple edificant', no volia la seva 'aura', no volia un 'estil de vida', no volia el 'jesús interior', no volia 'en el fons el que importa és el missatge', ni 'la força d'estimar que tots tenim a dins sense que importi el déu en que creiem o la fe que professem'.

El volia a Ell, viu, crucificat i ressuscitat, assegut a la dreta de Déu Pare, intercedint per nosaltres. I si no porta la marca dels claus, ho sento, però no és Ell, i per molt que vulgués no seria capaç de creure-hi.

Ens cal Tomàs, el bessó, per recordar-nos que al Ressuscitat no se’l reconeix en el rostre, en l’aura o en els vestits, sinó en les mans i en el costat. Ens cal Tomàs, per recordar-nos que podem intuir Déu en les postes de sol, en un bon vi o en una obra d’art, però només en la marca dels claus el podem tocar. Ens cal Tomás, el bessó, per a no oblidar que només ens ha estat donada la marca dels claus com a senyal i que cal travessar el dubte, la incertesa, la desconfiança per a reconèixer el Ressuscitat.

Una altra ànima bessona de Tomàs escriu això en la seva famosa columna diària: « fa anys que vaig descartar omplir amb respostes prefabricades les meves preguntes més punyents. Prefereixo militar en el dubte, aquest dubte que aterra en les pors i en les soledats i que no dóna opció a cap bàlsam. Certament, creure en Déu significa viure i morir més acompanyat. No és el meu cas, perquè, encara que m'esforcés a acceptar algun tipus de dogma, sempre sabria que m'estic fent trampes al solitari. Els habitants del dubte permanent ens portem malament amb la fe i amb els seus intangibles.»

La gran notícia, estimat Tomàs, per tu i per totes les teves ànimes bessones, és aquesta: el ressuscitat porta la marca dels claus. La fe en el Ressuscitat no és un 'esforç' perquè si ho fos, certament, tota victòria seria fer-se trampes al solitari. Benvolgut Tomás, deixa d'esforçar-te i creu, simplement. Abandona el dubte com a dogma de fe, abandona les teves pròpies respostes prefabricades, i demana humilment a Déu de ser també tu un d'aquells que 'creuen perquè estimen', un d'aquells que posen la mà en les ferides que els claus han deixat en el cos de la nostra humanitat... i el reconeixen a Ell, Ressuscitat.

JUTGE DE VIUS I DE MORTS

HOMILIA A-FS-PASQUA (Ac 10,37-43)

La primera lectura del Actes dels Apòstols recull el discurs de Pere a casa de Corneli, un dels primers testimonis escrits de la predicació apostòlica de la primera església. És un compendi meravellós de la nostra fe, per la seva simplicitat. Pere conclou la predicació sobre Jesús amb aquestes paraules: « Ell és el qui Déu ha destinat a ser jutge de vius i de morts.» Com que no sabem què fer normalment amb el judici, deixeu-me que m'hi entretingui.

No ens arribem a fer a la idea de la sort que hem tingut, i és que no ens podia haver tocat un jutge millor! La gent que ha passat per un judici sap de què estic parlant. Com també algú que ha de passar pel quiròfan espera que li toqui el millor doctor. O com l'equip de futbol que ha de jugar la final espera que li assignin el millor àrbitre. O com els pares que desitgen el millor tutor pel seu fill. O com aquell que ha de viatjar en avió un dia turbulent i pagaria el que fos per tenir el millor pilot.

A nosaltres ens ha tocat el millor jutge possible, perquè ningú sinó Jesucrist és capaç de jutjar com es mereix la història i la humanitat. Només el qui ha ofert la seva vida com a preu de rescat per tots els homes, pot ser constituït per Déu com a jutge de vius i de morts. Perquè suposo que no teniu cap dubte de que al final tots haurem de ser jutjats, oi? Si no fos així la vida seria un infern, i això que estàs fent ara llegint aquesta homilia no seria més que un passatemps sense cap finalitat.

I és que el problema no és si creus en Déu o no, per determinar si seràs o no jutjat, com si fos tan fàcil o tan immediat. El problema és quin jutge has escollit tu, a quin jutge sotmets els teus actes i la teva llibertat. Perquè és per 'aquest' jutge que seràs implacablement jutjat.

Si et sotmets al jutge de la vanitat que confina el cos davant d'un mirall, per 'aquest' jutge seràs implacablement jutjat. Si et sotmets al jutge de l'èxit a qualsevol preu i de cap manera acceptar el fracàs, per 'aquest' jutge seràs implacablement jutjat. Si et sotmets al jutge de l'existència lleugera, volant de flor en flor sense acabar d'aterrar mai, per 'aquest' jutge seràs implacablement jutjat.

Jo em sotmeto a Jesucrist, mort per mi i ressuscitat, ell serà el jutge dels meus actes i del que hagi fet amb la meva llibertat. Per això estic tranquil, tot i ser conscient del mal ús que he fet de la meva llibertat. Per això tinc la consciència tranquila, perquè tot i sentir-me responsable i no voler defugir la pena pel meu pecat, la seva mort em justifica i la seva resurrecció abraça la meva consciència i li regala la certesa de la salvació.

Un amor com el seu només pot salvar, sempre que Ell sigui l'únic jutge a qui tu li sotmetis els teus actes i la teva llibertat.

« MACHE DICH »

HOMILIA A-FS-DIUMENGE DE PASSIÓ (Mt 26,14-27,66)

No us espanti el títol de l'homilia: 'Mache dich' són les dues paraules alemanes que encapçalen l'ària més coneguda de « La Passió segons Sant Mateu » de Johann Sebastian Bach (si cliqueu damunt del títol la podreu escoltar mentre llegiu l'homilia). La lletra de l'ària no és de l'Evangeli, sinó de la poesia piadosa de l'autor del llibret, Picander, i diu el següent:

« Deixa't purificar, oh cor meu.
Jo mateix posaré Jesús al sepulcre,
perquè és en el meu cor
que Jesús ha de trobar, a partir d'ara,
el seu repòs.
Oh "Món", surt del meu cor,
que Jesús hi pugui entrar! »

Són unes paraules que expressen el sentiment del creient que es troba al peu de la creu del seu Senyor. Hi ha el dol per la pèrdua i la dolçor del retrobament, en un mateix sentiment, indestriable. El nostre cor es deixa purificar quan es buida del 'món' i s'omple de Jesús. El nostre cor de pedra s'ha d'obrir per encabir Jesús, com si fos un sepulcre encara per estrenar. Déu ressuscitarà Jesús en el nostre cor, operant per fi el trasplantament que tant havíem esperat: « convertiré el vostre cor de pedra en un cor de carn. »

Escoltant l'ària de Bach aquest matí m'ha sortit aquesta mena de « meditació sobre l'Església al peu de la creu » que ara us ofereixo per si us ajuda a sentir-vos més a prop de Jesús i de l'Església en la seva Passió.

Vull parlar d'un dol que em toca fer, dolç i dolorós al mateix temps. Assisteixo com a espectador de primera fil·lera a l'ocàs d'un gegant. Em refereixo a la cristiandat occidental. Els sacerdots vaguen errants entre les runes d'un passat que s'ha cremat. La televisió va plena d'imatges grotesques: els manifestants porten preservatius inflats, els homosexuals es refreguen una bandera del Vaticà per les seves parts, volen fer una processó atea el dijous sant... Tot em sembla tan patètic i tan real.

En aquest escenari grotesc, els joves tenen molt poques referències religioses positives al seu abast, tot els sona antic i rovellat. L'ateisme ambiental s'ha convertit en l'única veritat imperant i hi ha guardians de l'ortodòxia en estat d'alerta per totes parts. L'Església és culpable d'heretgia per negar-se a assumir els dogmes de fe més sagrats: l'avortament, l'eutanàsia, el sexe lliure i tota quanta novetat... Acusada de coses terribles com l'autoritarisme, l'homofòbia, la misogínia, el secretisme i la pederàstia per culpa del celibat. Dos móns tan llunyans, tan irreconciliables... realment tan oposats?

Potser m'equivoco però cada cop la fe exigeix una actitud més heroïca i cada cop és fa més gran el salt. Estem condemnats a convertir-nos en una secta més? És això el que la societat vol dels cristians? Que existim sense molestar, sense fer valdre uns drets que ja han prescrit? Que estiguem quiets i callats dins la gàbia, i que quan algú ens tiri un cacahuet fem les nostres cabrioles identitàries per poder celebrar la nostra diversitat cultural?

Em surt la nostàlgia, és veritat, i un lleu dolor, però no la lamentació. És molt feble encara, molt embrionària, però una Església renovada comença a oferir els seus brots tendres, de pur fràgils tan insolents. Una Església que no defuig el combat amb el 'món', però que no el busca per sistema i que té molt més a escoltar que a condemnar. Una Església conscient que el 'món' no és el contrari a l'Església, sinó el contrari a l'Evangeli, i que el combat més important no és contra el 'món' que hi ha a fora, sinó contra el que hi ha a dins.

Vaig veure'l ahir, aquest embrió eclesial, amb el grup de matrimonis parlant de la vida en clau vocacional. I l'altre dia al facebook amb el Ferran. I en el mail de l'Elena i el de l'Òscar, tan inesperats, tan de veritat. I en l'Enric que deixa de banda els seus prejudicis i s'arrisca a obrir una porta nova i apassionant.

No tinc força per arrossegar grups grans, però sí que em veig amb cor d'acompanyar-ne alguns, com deia Sant Ignasi "els que més es volen afectar", i d'acostar-los, un a un, al teu llindar. Aquests m'escolten quan els parlo de tu, de la teva Paraula, del teu Nom i de la teva manera boja d'estimar aquells que, als nostres ulls, no ho 'mereixen' tant. I de com això et canvia la vida i l'esguard.

Al peu de la creu, Senyor, fent encara el dol de la cristiandat, treu-me aquest cor de pedra i dóna'm el teu cor de carn: Mache dich, mein Herze, rein.

EL MEU AMIC LLÀTZER

HOMILIA DG-QR-A05 (Jn 11,1-45)

Avui he somiat que era víctima de la violència. M'he desvetllat inquiet. Percebia perfectament l'odi en el rostre dels que em volien mal. I pitjor que l'odi, la indiferència pel meu patiment. Per això em trasbalsa tant l'actitud de Jesús a la creu: com podia perdonar aquells rostres, aquelles mirades d'odi, aquella crueltat gratuïta, aquell menyspreu, aquella insultant indiferència? Com? Em fa mal que l'amor sigui tan "feble", el voldria més fort, més inexpugnable.

No pot ser que es pugui destruir tan fàcilment, que matar sigui tan fàcil, que mentir sigui tan obvi, que extorquir sigui tan simple, que maltractar costi tan poc. Déu meu, per què ens has abandonat? Per què el mal té tants mitjans i el bé tan pocs? Per què la violència té tants afiliats i la misericòrdia tan pocs? Per què la injustícia té tants servidors i la bondat tan pocs? Per què la venjança té tants números i el perdó tan pocs? Déu meu, per què l'amor ens costa tant i la por tan poc?

« Senyor, si haguessis estat aquí, no s'hauria mort, el meu germà ». Penso en el meu amic Llàtzer, en la seva suprema indigència al llit de l'hospital. El meu amic Llàtzer va anar a l'Àfrica com a religiós i va haver de tornar prematurament amb una greu afectació respiratòria. Per cada inhalació de cortisona un minut menys de vida... us ho imagineu? No, no us ho podeu imaginar. Potser, Senyor, si haguessis estat aquí, ara no patiria tant.

Alguns, tan carregats de bona fe com desencertats, li recomanen: « Ànims, Llàtzer, no acceptis els pal·liatius del dolor, pateix amb constància, Déu es complau en el teu patiment i vol que l'exhibeixis com un trofeu per edificar els altres ». Altres, en canvi, li diuen: « Ai, Llàtzer, no segueixis confiant en Déu, així et van les coses... si no haguessis marxat a l'África a fer l'heroi res d'això no t'estaria passant ». Però el meu amic Llàtzer els ha contestat:

« Quan miro al voltant i veig i sento les mans dels qui m'estimen, per ajudar-me a fer les coses més simples i essencials de la vida... Quan el dolor em sembla insuportable al mateix temps que m'enforteix... Quan sona el timbre de la porta i apareixen amics que són veritables companys de camí... Quan ploro confòs perquè les coses no van com les havia planejat... Quan somric als que m'envolten i gaudeixo de cada minut que visc tot i les circumstàncies... Quan el desànim m'allunya de l'esperança... Quan desitjo justícia i aposto per un món més sincer per a tots sense excepció... Quan alguns ignorants pensen que el sofriment no té sentit... Quan clareja el dia i, al costat d'Ell i amb Ell, prego i dono gràcies... Quan tot això passa, no em canso d'agrair-li lo afortunat que sóc, no em canso d'agrair-li que segueixi comptant amb mi, de la mateixa manera que ho va fer el primer dia. Em vaig lliurar a Ell amb totes les conseqüències i, com sempre, ho deixo tot a les seves mans. Hi ha un lloc millor? ».

No, amic Llàtzer, no hi ha un lloc millor que les seves mans, tots els altres llocs són provisionals. Les seves mans són el millor escut contra la violència, la indiferència i el menyspreu. Les seves mans són el millor remei contra el dolor i un dic contra la desesperació. Les seves mans poden obrir un sepulcre i fer sortir tots els morts que nosaltres hi hem ficat. Les seves mans, que no han anat mai al gimnàs, sostenen el món i l'impedeixen de caure en l'abisme que s'obre al seu davant. Sí, amic Llàtzer, tot això és possible per aquestes increïbles mans que ni tan sols la creu no ha pogut tancar.

« Ell és la resurrecció i la vida... ho creus, això? », perquè si tu t'ho creus, jo també.

JO, QUE ERA CEC, ARA HI VEIG

HOMILIA DG-QR-A04 (Jn 9,1-41)

Hi ha coses a la vida que són inapel·lables: "Només sé una cosa: jo, que era cec, ara hi veig". Quan et cures, et cures, i ja et poden venir amb romanços i amb explicacions simbòliques. Les coses s'han d'explicar, els miracles s'han d'entendre, les curacions s'han de situar en el seu context... tant com vulgueu, però una cosa està clara: Jesús curava. I no només simbòlicament, curava realment i del tot: no només el cos, no només l’ànima, sinó la persona sencera, el cos i l’ànima junts, perquè en el seu món aquesta dramàtica separació encara no s’havia produït.

Jesús curava fa dos mil anys i cura també avui. A mi m'ha curat, per això en parlo. Els esmenadors de planes de la història rondinen: "fora de la ciència no hi ha salvació: només les pastilles i els hospitals, poden curar". Però hi ha planes que, per molt que t’encaparris, no es deixen esmenar: "això és el que em desconcerta: vosaltres no sabeu d’on és, però a mi, m’ha obert els ulls". S’acosten temps, més ben dit, ja han començat, de conversions a Jesús i a l’Evangeli, ja veurem si a l’Església també. Gent que no hi veia, cecs de naixement o d’accident, que recuperen la visió i demanen el baptisme o el reviuen com si fos nou.

Jo veig gent que abans no hi veia, encegats pel dolor, per la frustració, per la pèrdua del sentit i de l’horitzó, pel bloqueig interior, pel cinisme ideològic, pels prejudicis... i que ara hi veuen. No parlo dels "born again", dels fanàtics de la visió o dels telepredicadors. No em refereixo a aquells que esgrimeixen la seva suposada conversió com una venjança, com un passar comptes contra la societat, la història i els altres.

Em refereixo a aquells que descobreixen que l’Evangeli és molt més que un banc de cites edificants per edulcorar una ètica de valors políticament correctes, i que aquelles paraules que semblaven buides, ara diuen coses carregades de sentit.

Em refereixo a aquells que s’adonen que la societat del benestar només pot oferir benestar i que l’increment de benestar no satisfà la necessitat de sentit, ans la fa més palesa i més urgent.

Em refereixo a aquells i aquelles que, després d’una experiència traumàtica o després d’una consolació inefable, han reconegut Déu en aquell que els ha curat d'una ceguesa amb la qual s'havien arribat a identificar. I han començat a viure les mateixes coses però de forma completament nova.

Això és convertir-se: "jo, que era cec, ara hi veig". I quan et trobes de nou amb Jesús, a qui abans no coneixies, li dius: « Senyor, m’han exclòs de la sinagoga, del claustre, del club, del partit, de la radio... per culpa d’aquest miracle. No sé qui ets i no sé en què crec, però si Déu és això i tu ets el seu missatger, jo hi crec, Senyor ».

NO M'OMPLE

HOMILIA DG-QR-A02 (Jn 4,5-42)

En Llucià ja no ve tan sovint a la parròquia. Ara diu que ja no l'omple, que vol buscar altres coses. Diu que vol explorar el camp de les religions comparades a veure si això l'omple. M'atreveixo a aventurar que les religions comparades l'ompliran una estona i després tornarà a sentir la mateixa set que el porta d'un pou a l'altre buscant un aigua que calma la set sense sacia-la. Com l'amiga Samaritana.

Molts diuen que són cristians perquè això els omple. Personalment, a mi em passa el contrari, la fe no m'omple, em buida. Des que em vaig decidir a seguir el Crist no he guanyat res i he perdut molt. I si no ho he perdut tot és perquè el segueixo a mitges, no us vull enganyar.

Déu no omple, omplen els ídols. Omplen d'un mateix, inflen. Déu buida. Jesús li parla a la Samaritana des d'aquesta buidor produïda per Déu: « tinc set ». Déu ens surt a l'encontre no en el ple sinó en el buit, no en la sacietat sinó en la set. Perquè si ho fes de l'altra manera el convertiríem de seguida en l'ídol grotesc que molta gent adora pensant que adora Déu.

Déu em buida perquè no vull morir i Ell no li estalvia la mort al seu propi fill. Déu em buida perquè sóc incapaç d'estimar el germà i Ell em diu que estimi l'enemic. Déu em buida perquè em fa pànic la soledat i Ell va passar quaranta dies al desert temptat pel diable. Déu em buida perquè jo vull fer valdre els meus mèrits mentre Ell posa en els primers llocs els publicans i les prostitutes.

Això no és literatura, us ho asseguro. Això és un expol·li. I qui no ho reconegui així que vingui i que m'ho expliqui. Per ser honestos, hauríem de canviar els nostres cartells publicitaris de manera que diguessin: « Si et sents massa ple i vols buidar-te, vine, aquí tenim el que necessites ». D'aquesta manera no enganyaríem a ningú.

Darrerament, amb la disminució de la població oficialment creient a Occident, ens hem despistat una mica pensant que havíem de posar la fe cristiana en el mateix prestatge que totes les ofertes de sentit pensades per omplir el buit, per satisfer el cuc, per asserenar el jo, per eriçar la pell, per circumval·lar el melic.

No ens ha d'estranyar, aleshores, que gent com el Llucià, que va venir a omplir-se, al cap d'un temps torni a sentir-se buit i marxi a buscar l'aigua d'un altre pou.

ESTEREOGRAMA

HOMILIA DG-QR-A02 (Mt 17,1-9)

Recordeu aquelles imatges estereoscòpiques que si miraves fixament a una certa distància durant una estona, de cop, deixaven entreveure una figura ? Doncs bé, dec ser un inútil perquè mai vaig ser capaç de veure res. L'únic que vaig treure de tots aquells intents va ser mal de cap. Quina enveja quan algú exclamava: «ai sí, ara ho veig! ».

Una cosa semblant m'ha passat amb la fe: m'he trobat amb gent que veia coses que jo encara no era capaç de veure. I m'han entrat unes ganes brutals de veure-les també. Però no per curiositat, sinó per una altra raó molt més pregona: no volia només veure el que ells havien vist, sinó viure com ells vivien després de veure el que havien vist. M'explico?

Jo pensava...

Si Abraham surt del seu país, de la seva família i de la casa del seu pare, arriscant tot el que té, per dirigir-se cap a un país que no coneix... és perquè ha vist alguna cosa que jo no he vist encara.

Si Pere, Jaume i Joan baixen de la muntanya, arriscant tot el que tenen, amb una novetat que incendiarà la humanitat només amb el gest i la paraula... és perquè han vist alguna cosa que jo no he vist encara.

Si els monjos trapistes de Thibirine decideixen quedar-se al monestir, arriscant tot el que tenen, malgrat el perill real de mort que els amenaça... és perquè han vist alguna cosa que jo no he vist encara.

Si l'Ignasi vol fer-se jesuïta, arriscant tot el que té, per parlar de Déu amb aquesta convicció i aquesta força que s'encomana... és perquè ha vist alguna cosa que jo no he vist encara.

Si la Carol fa l'èxode dolorossíssim que la malaltia li imposa al cos, arriscant tot el que té, acollint i consolant des de la seva fragilitat la fragilitat dels altres... és perquè ha vist alguna cosa que jo no he vist encara.

...

Sabeu quina és la tècnica per a reconéixer la imatge en un estereograma? Resulta que la imatge virtual es forma quan els ulls es concentren més enllà del pla de la imatge, com si haguéssim de veure a través d'ella, fent la mirada perduda com es diria popularment.

Per tant, havia de concentrar els ulls més enllà del pla de la imatge, arriscant-me a perdre la mirada. Però això em feia ràbia, perquè jo volia veure sense moure'm del seient i sense fer coses rares amb la mirada. No entenia « perquè el qui em veu no pot continuar vivint », com diu la Bíblia tantes vegades.

Però ara veig que la Bíblia tenia tota la raó: no pots veure Déu i continuar vivint de la mateixa manera que vivies abans. Vaig entendre perfectament que si volia veure de debò el que tots aquells testimonis havien vist, m'havia de disposar a perdre la mirada. I la vaig perdre. I ara ho veig! He reconegut en Jesucrist la imatge estereoscòpica d'un Déu que ha transfigurat amb amor infinit totes les imatges.

Deu ser per això que l'Enric em va dir l'altre dia: « Marc, em fa una mica de mal el cap, però vull veure el que tu has vist i no sóc capaç de veure encara ».

YUYU

HOMILIA DG-QR-A01 (Mt 4,1-11)

La Irene diu que ha mirat de pregar, però que quan es queda sola, en silenci, comença a pensar que hi ha algú que l'observa, i aquesta presència li fa "yuyu". Li fa por sentir-se a soles amb aquesta presència inquietant que no coneix. Ho entenc, és com trobar-se a soles amb un estrany, o com sentir-se observada a través d'un vidre opac. Terrible. La Irene no pot pregar perquè no es troba davant de Déu, sinó davant les seves pors infantils o davant les primícies dels seus pànics adults. Penso, tanmateix, que per alguna cosa es comença, ni que sigui el "yuyu".

Abans de continuar, una cosa ha de quedar clara: Déu no fa "yuyu", i si fa "yuyu" encara no és Déu. Dit això, la soledat sí que fa "yuyu", el misteri abisal de l'existència sí que fa "yuyu", la radical indigència humana sí que fa "yuyu", la intuició inquietant de la mort sí que fa "yuyu". I viure és també enfrontar-se a totes aquestes coses que fan "yuyu" i que, tard o d'hora, venen a visitar-nos buscant una resposta.

Comença la quaresma i Jesús se'n va al desert. A passar "yuyu", sí, perquè el desert fa "yuyu". Però ell hi va per trobar Déu al fons del seu "yuyu". Al desert t'hi trobes amb els teus dimonis, cara a cara amb el temptador, i no tens escapatòria. No pots pujar el volum del ipod, no pots connectar-te al facebook, no pots fumar-te un porro, no pots aïllar-te. T'hi has d'enfrontar, amb cap més alternativa que la confiança o la por, la Veritat o les aparences, Déu o el "yuyu".

En Joan i els seus companys m'han demanat si conec algun lloc per anar a fer un camp de treball a l'estiu. « Què bé, he pensat, algú que vol sortir al desert a vèncer el seu "yuyu" ». Han especificat si pot ser a l'estranger, i que es parli anglès, perquè així el practiquen, i si no és massa demanar que sigui econòmic, i de pas que sigui un país bonic perquè aprofitarien per a fer també uns dies de turisme. Llavors m'he adonat que volen nedar i guardar la roba. Volen una mica de desert, però sense el "yuyu". I és que algú amb molt mala idea els ha venut la idea de que es pot comprar el desert en una agència de viatges.

No es pot anar al desert si no hi vas disposat a perdre-ho tot. No s'hi pot anar si no confies que Déu pot guanyar la partida, malgrat tu perdis alguna mà. No hi pots anar si mai abans no t'has trobat sol i has reconegut la presència d'Algú l'amor del qual és infinitament més potent i demolidor que el teu "yuyu". Si això no ha succeït encara, deixa les agències de viatges low cost i surt corrents a buscar-ho.

1. Tanca't en silenci a pregar, sense que ningú no ho vegi, tu sol davant de Déu, encara que no el vegis, ell et veu a tu i això basta. No li demanis coses. Només demana-li a Ell: « Et vull a tu, Senyor, res més ».

2. Fes dejú. Renuncia a alguna cosa a la qual no estàs disposat a renunciar. Encara que només sigui per uns dies, fins que t'adonis que el que passa en el fons és que no estàs disposat a renunciar a ser tu el centre de tot i per això poses com excusa el teu temps, les teves idees, els teus gustos o els teus petits plaers.

3. Fes un servei que no afegeixi res al teu currículum. Els camps de treball a l'estranger estan molt bé però computen al currículum i la recompensa és molt superior a la despesa. Fes alguna cosa que no tingui recompensa, que ningú no agraeixi, que ningú no pugui aplaudir.

Si perseveres en aquestes bones pràctiques, el teu "yuyu" s'anirà transformant en confiança i en comptes de nedar i guardar la roba, nedaràs a ple pulmó i la por no et paralitzarà.

ROCA

HOMILIA DG-TO-A09 (Mt 7,21-27)

Òscar, estàs construint la teva casa sobre la sorra.
Jo no ho veig així.
Ho veuràs quan se t'ensorri.
I aleshores?
Aleshores buscaràs la roca.
I on és la roca?
No ho sé, l'hauràs de buscar.
Sí, però tu l'has trobada.
Sí, l'he trobada.
Aleshores?
Aleshores, troba-la tu.
Una pista?
La meva casa no és la teva casa ...
... ?
... però la meva roca pot ser la teva roca.
Per on començo?
Què tal si perfores el terra?
Cap avall?
Sí, cap avall.
A quants metres sota terra?
Els necessaris.
I si em canso?
...
I si m'avorreixo?
...
I si fracasso?
Aleshores segueix cavant.
Per què ho hauria de fer?
Vol dir que no ets lluny de la Roca.
Al llindar del fracàs?
No al llindar de la victòria?
Quina victòria?
La victòria de la Roca.
Ja em diràs!
Volies la roca?
Sí, però no a costa del meu fracàs.
No és el teu fracàs, és el fracàs de la sorra.

SANT O IDIOTA

HOMILIA DG-TO-A08 (Mt 6,24-34)

L'Evangeli d'aquest diumenge és dels que m'agradaria no "interpretar", acollir-lo tal qual, sense traduir-lo, sense adaptar-lo, al peu de la lletra. Aquells que així ho fan, o són sants o són idiotes.

La diferència entre el sant i l'idiota és que el primer no deixa anar l'arada mentre acull les paraules de Jesús. El sant segueix ocupant-se del que feia, això sí, sense preocupar-se, perquè sap a on va i quina força el guia. L'idiota, en canvi, escolta aquestes paraules i es despreocupa de l'arada.

Jesús ens adverteix que la riquesa és signe de neguit, però no en ella mateixa, sinó quan es posa en el lloc de Déu. Quan posem la riquesa en el primer lloc de la nostra vida, aleshores som víctimes del neguit. El neguit d'aconseguir-la, el neguit de conservar-la, el neguit d'augmentar-la...

La riquesa (l'aliment, el beure, el vestit) té sentit com a bé "penúltim", mai com a bé "últim". Té sentit si està orientada a un bé major, a un fi ulterior. I aquest bé últim per a Jesús no és altre que el Regne de Déu i la seva justícia, tota la resta està en funció d'això. Només aleshores dóna pau en comptes de neguit.

A la homilia de fa dues setmanes deia que potser « hem ensenyat les noves generacions a fer el mínim necessari, sense saber com transmetre'ls la passió de fer el màxim imprescindible ». Dit d'una altra manera, els hem ensenyat a orientar-se en el mapa dels béns penúltims, sense saber com situar-los en l'univers dels béns últims. D'aquesta manera, ens allunyem del sant i ens acostem perillosament a l'idiota.

Sabran com divertir-se, com fer diners, com trampejar els neguits ordinaris, com despreocupar-se... però no sabran perquè fan tot això, no sabran quin sentit té, no podran celebrar-ho. No sabran com és que, de tant en tant, els envaeix aquest maleït neguit i no sabran què fer amb ell. Simplement buscaran silenciar-lo, amb altres neguits que semblen en principi més suportables, però que no fan més que amplificar-lo.

No els hauríem d'enganyar, hauríem d'atrevir-nos a dir-los de forma convincent que el Regne de Déu i la seva justícia és l'únic antídot capaç de convertir el neguit en pau i l'idiota en sant.

IMPOSSIBLE

HOMILIA DG-TO-A07 (Mt 5,38-48)

L'Evangeli d'avui és impossible. Els homes no podem ser bons del tot, com ho és el nostre Pare celestial. Què sentit té, doncs, demanar-nos l'impossible?

Jesús segueix aquí una tradició que té un llarg recorregut a la Bíblia. Ja el llibre del Levític ens deia: «Sigueu sants, perquè jo, el Senyor sóc sant». Impossible. Però el llistó que posava, tot i ser impossible en el fons, semblava assequible en les formes: "no tinguis malícia als teus germans, no et vengis ni guardis rancúnia contra ningú del teu poble, estima els altres com a tu mateix". Si més no, es pot intentar.

Jesús agafa aquesta mania de demanar l'impossible i li dóna unes quantes voltes de més, fins que es passa de rosca. Ser bo amb els germans, encara, però oferir la galta a qui et bufeteja? Vestir un germà que passa fred sembla de calaix, però donar-li el mantell a qui et manlleva el vestit? Fer un servei quan te'l paguen bé, d'acord, però acompanyar mitja hora a qui t'obliga a portar una càrrega un quart d'hora? Estimar algú del teu poble, encara, però estimar els enemics? Desitjar-li el bé al veí, diguem que sí, però pregar pels qui et persegueixen? Impossible.

El més xocant és que Jesús ens proposa tots aquests impossibles com si fossin evidències. Per a ell ser bo amb el germà, amb el veí, amb el compatriota no té res d'extraordinari, és el que fa tothom per pura conveniència. Ho fa el publicà amb els qui l'afavoreixen. Ho fa el pagà amb els qui duen la seva mateixa sang. Ho fem nosaltres amb els qui són creients, bona gent i catalans.

Només hi ha un que fa sortir el sol sobre bons i dolents, i fa ploure sobre justos i injustos. Només hi ha un que dóna per igual al proper i al distant, al nadiu i a l'estranger, a l'amic i a l'enemic. Només hi ha un que basteix ponts on nosaltres bastim fronteres. Només hi ha un per a qui fer això no és impossible sinó evident. Només Ell pot fer que sigui possible per a nosaltres que ho crèiem impossible.

Ser cristià és gosar transitar aquest pont que Déu ha bastit entre nosaltres i l'impossible, entre nosaltres i el foraster, el pecador, l'enemic. I és que, vist des de Déu (que ho veu tot i no s'enganya), la distància entre uns i altres és molt més curta del que nosaltres pretenem.

DONCS JO US DIC

HOMILIA DG-TO-A06 (Mt 5,17-37)

Parlant amb el Josep ens preguntàvem si no hem parlat molt d'espiritualitat i poc de religió. Tenim clar quin és el discurs i quins són els valors, però no tenim tan clar com posar-los en pràctica i, sobretot, com perseverar-hi. Tenim clar que hem de ser com Jesús, lliures i autèntics, i fins ara créiem que era cosa de posar-hi voluntat i de fer un recés de tant en tant. Ara ens adonem que no és així, que ens quedem sempre molt lluny de les millors intencions i que, de tant anar per lliure, al final ens quedem sols. Una espiritualitat, per meravellosa que sigui, si no troba una mediació religiosa ben concreta, per imperfecta que sigui, al final queda poc més que una bella nostàlgia o un consumisme ocasional de productes espirituals cada cop més exòtics.

Parlant amb la Clàudia ens preguntàvem si els pares i els mestres no hem ensenyat els nostres joves a satisfer els mínims com si fossin màxims: a no arriscar, a no ser més generosos del compte, a no complicar-se l'existència, a escombrar sempre cap a casa. Ho hem fet per protegir-los, per assegurar-los el futur, per evitar-los ensurts i equivocacions; però, siguem sincers, en el fons ho hem fet perquè no tenim cap "manament" a proposar-los. Ens vam carregar el manament, conveçuts que només així assoliríem l'emancipació, però la veritat és que, lluny d'obtenir el que esperàvem, ens hem quedat amb una casuística de mínims cada cop més sofisticada. Hem ensenyat a les noves generacions, finalment alliberades del llast de la religió, a fer el mínim necessari, sense saber com transmetre'ls la passió de fer el màxim imprescindible.

Penso que Jesús ens vol fer entendre a l'Evangeli la diferència que hi ha entre la llei i el manament. La llei regula els mínims; el manament, en canvi, incentiva els màxims. La pregunta de la llei és "què he de fer"?; la pregunta del manament és, en canvi, "que més puc fer"? La llei es compleix i punt; el manament, en canvi, es "guarda". Quan alguna cosa realment ens importa en fem d'ella, no una llei, sinó un manament, un innegociable. Doncs això és el que ens recorda Jesús avui a l'Evangeli posant el manament exageradament per damunt la llei: «Heu sentit que us deien... doncs jo us dic...». O sortim d'aquesta casuística legalista de mínims en què vivim tots plegats o el que diu Jesús a l'Evangeli ens semblarà una bajanada.

Si oblidem el sentit religiós del manament, aleshores la llei queda reduïda a un simple codi de conducta, a una ètica de mínims, a una espiritualitat sense manament. Una llei com aquesta pot ser molt necessària de cara a la convivència; una espiritualitat com aquesta pot anar molt bé de cara a millorar l'autoestima; però tant l'una com l'altra són insuficients de cara a la felicitat. Hi ha una manera de complir la llei o de practicar l'espiritualitat que mira sempre d'esquivar el manament, preguntant-se quin és el mínim que he de fer per estar dins la legalitat, per estar bé amb mi mateix, incapaç d'anar més enllà.

Heu sentit que us deien «compliu la llei mirant de treure el màxim profit amb el mínim d'implicació»; doncs jo us dic «guardeu el manament encara que estigui molt per sobre de les vostres forces, perquè el que importa no és la vostra fidelitat sinó la de Déu». Heu sentit que us deien «entreu dins vostre i trobareu totes les respostes»; doncs jo us dic «surtiu de vosaltres mateixos i trobareu en l'Altre la resposta a la pregunta que vosaltres sou». Heu sentit que us deien «invoqueu la divinitat i vindrà allà on vosaltres sigueu i farà el que vosaltres li maneu»; doncs jo us dic «desplaceu-vos al lloc que Déu ha escollit per manifestar-se i, un cop allà, acolliu el manament, no que Déu dóna, sinó que Déu és».

SAL I LLUM

HOMILIA DG-TO-A05 (Mt 5,13-16)

Heu vist "De dioses y de hombres"? Heu vist com es transfigura la mirada d'aquells que han acceptat posar la llum en el portallànties? Heu vist com s'encén una llum enmig de les tenebres: què fràgil és mentre s'encén i què difícil és després apagar-la? Heu tastat el menjar quan ha rebut la sal, no dels herois, sinó de la vida modestament entregada?

Quanta gent hi ha que menja sense sal per prescripció mèdica: al principi és dur, però acaben per acostumar-se. Hi ha gent que treballa tot el dia amb llum artificial i acaben també per habituar-se. Em pregunto si no ens estem acostumant massa fàcilment al menjar insípid i a la llum artificial. Oblidarem el gust de la sal? Acabarem per preferir la llum dels neons a la llum natural?

Em pregunto si una vida com la dels monjos trapenses de Thibirine és encara comprensible per molts dels nostres contemporanis? Em pregunto si ho ha estat mai? Es pot entendre que una opció com la seva no és ni una bogeria ni un acte heroic? Es pot entendre la seva vida i la seva opció sense la sal i la llum de què parla Jesús a l'Evangeli?

Tant la sal com la llum estan al servei d’una altra cosa, fent que aquesta cosa tingui gust i forma. Déu és la sal i la llum del món, perquè ha donat gust i forma a aquesta humanitat nostra. Jesucrist és l'home condimentat per Déu, és Déu amb gust i forma humana. Ell ha estat posat al portallànties de la creu perquè faci llum a tots els qui són a la casa.

Voleu ser sal i llum? Feu com ell. No us convertiu en rehens d'aquella por que acaba fent insípides les vostres vides i amargues les dels altres. No convertiu la vostra casa en un castell inexpugnable on no poden entrar els enemics, però tampoc els amics i la gent necessitada.

Conec una noia penjada de les seves pors i els seus complexos, que ha confós la llum amb un fals miratge, una projecció adulterada de si mateixa, i comença a preferir el menjar insípid de les amistats fugaces i la llum artificial dels xats sense ànima. Hi ha camins que són de difícil retorn perquè, cansat de tant lluitar, acabes per acostumar-te. Li demano a Déu que li ompli de sal els ulls i de llum les entranyes.

INFORME SOBRE LES BENAURANCES

HOMILIA DG-TO-A04 (Mt 5,1-12)

Amics i socis, m’he dedicat a observar la nostra empresa i he detectat una tendència amb un potencial increïble que, cas que s’arribi a desenvolupar, pot procurar-nos a tots una plenitud difícil de quantificar, impossible d’expressar en paraules.

Es tracta de la tendència a la pobresa. No la pobresa imposada com un càstig i una maledicció. No la pobresa que és el contrapès fatal a la descomunal riquesa d’uns pocs. No la pobresa que es cultiva en els camps d’una opulència demencial i que nodreix la guerra, la prostitució i tota quanta fàbrica clandestina amagada en els marges.

Em refereixo, en canvi, a la pobresa que s'arriba a estimar com si fos una germana, a l’austeritat compartida que alleuja la pena d’un altre. La pobresa que et porta a prescindir del superflu perquè tothom tingui el necessari. La pobresa que demana poc per a un mateix, però que sap ser esplèndida amb els altres. La pobresa que dóna pa als qui tenen fam i dóna fam de justícia als qui tenen pa.

La pobresa que et fa atent al dolor dels altres i que t’empeny a acompanyar-lo i alleugerir-lo, molt abans que mirar d'explicar-lo. La pobresa que és com un col·liri que t’aclareix els ulls perquè vegis d’una vegada els qui estan de dol, els qui ploren, els qui han penjat les lires i no tenen forces per iniciar una dansa.

La pobresa sense decorats, en un escenari buit i il·luminat, sense tramoies ni maquillatge, actriu de repartiment en una escena despullada i franca, sense enganys ni falses il·lusions, sense inventar-se un món de faula, parlant clar i a la cara:

«La pau i la justícia no són barates. Molts no les volen i fan el possible per estroncar-les. Alguns d’aquests enemics els tens a fora i et faran mal si fas valdre el meu nom contra les seves armes. Però els altres enemics els tens a dins i es diuen por, comoditat i mandra, i també et faran violència si et decideixes a plantar-los cara».

Què us sembla l’informe? Visionari? Extravagant? Amb la de tendències rares que han triomfat en el món empresarial, tot és possible, fins i tot això d’una pobresa que enriqueix i d’una fam de justícia que converteix la persecució en benaurança.

GALILEA I JERUSALEM

HOMILIA DG-TO-A03 (Mt 4,12-23)

Europa s’assembla cada cop menys a la Jerusalem cristiana i més a la Galilea dels pagans. L’Església sembla convidada en les nostres latituds a fer aquest èxode de Jerusalem a Galilea. I si no el fa de grat, molt em temo que l’haurà de fer per força. El Senyor ens ho va donar i ara ens ho ha volgut prendre, lloat sigui el Nom del Senyor.

Per molt que nosaltres no ens acabem de fer a la idea, sembla que Déu té una especial predilecció per aquesta cruïlla de cultures i de persones que és Galilea. Sense anar més lluny, Jesús no comença el seu ministeri a Jerusalem, com Joan Baptista, sinó a Galilea; no el comença a aquesta banda del Jordà, sinó a l’altra; no al centre, sinó a la perifèria.

A la Galilea dels pagans les identitats sembla que es desdibuixen, com les fronteres. I això no agrada a Jerusalem. Jerusalem és la identitat clara, ferma, delimitada, afirmada, viscuda i joiosa. Sabeu quin és el problema? El problema no és Galilea i tampoc Jerusalem, el problema és quan contraposem l’una a l’altra. El problema és quan convertim el Jordà en un límit i no en un passatge, en una frontera i en una raó per barallar-se. Galilea i Jerusalem es necessiten com el foc a l'aire.

El problema no és la identitat, sinó la tendència al gueto, al grup tancat i refractari. El problema no és obrir les portes a l’estranger i deixar que ens ompli el vestíbul de tendes de campanya, sinó descuidar la llar i permetre que les brases deixin de donar flama.

Et queixes de Galilea? Et sembla massa oberta i disbauxada? Prefereixes tenir l’església buida a tenir-la una mica desendreçada? Oblides que una identitat tancada no és, per essència, una identitat cristiana?

Et queixes de Jerusalem? Et sembla massa fosca i emmurallada? No t'adones que és la teva mare i que, sense ella, la teva paraula és queda orfe de missatge? Per què no et dediques a viure a fons el teu carisma en comptes de no fer més que criticar-la?

L’Església no és una partida d’escacs, negres contra blanques: ja en temps de Pau aquesta partida absurda va acabar en taules. No som d’Apol·ló ni de Pere, som de Crist, l'única cruïlla de tots els camins que uneixen Galilea i Jerusalem, la perifèria i el centre. Mentre no ens convencem d’això, seguirem desunits, a major escàndol dels pagans i a menor glòria de Déu.

Diu l’evangeli que Jesús “anava per tota Galilea, ensenyant a les sinagogues, predicant la Bona Nova del Regne i guarint entre la gent tota malaltia”. Pels cristians, tant pels de Galilea com pels de Jerusalem, aquesta és la nostra identitat, el nostre horitzó i la nostra tasca. Això és el que ens dóna consistència i ens agermana.

JO HO HE VIST

HOMILIA DG-TO-A02 (Jn 1,29-34)

Podríem construir la nostra memòria espiritual a partir de les coses que hem vist. No només de les que hem mirat, que serien incomptables, sinó de les coses que hem arribat a veure. Perquè queda clar que no hem arribat a veure tot allò que hem arribat a mirar. Si així fos tindríem el cor asserenat i l'ànima en pau. Però el cert és cada dia tenim més coses per mirar i menys capacitat per veure.

Hi ha una mirada voraç que devora allò que mira, que ho redueix a miques, que ho despedaça. Una mirada consumista, que acumula objectes, cossos, rostres, paisatges, imatges..., amb una avidesa que comença per no saber quan aturar-se i acaba per no saber com aturar-se. Una mirada que només mira la quantitat i, en aquest sentit, és insaciable. No penseu en els altres, penseu en vosaltres mateixos quan us envaeix aquesta mirada i us fa els seus presoners: com costa aleshores d'alliberar-se'n, oi?

És la mirada del turista de tour-operador, amb el temps cronometrat per mirar quantes més coses millor, sense el temps necessari per veure'n ni una. Devoren una ciutat en dos dies: visiten a correcuita els quatre monuments importants, sopen en un restaurant típic del lloc, saquegen en dues hores tres museus i, un cop tenen les fotos imprescindibles, se'n van corrents a una altra ciutat. Aquesta ja ens l'hem mirada.

És la mirada dels actuals àlbums de fotos electròniques, amb mil-i-pico fotos de cada esdeveniment, a quina més intrascendent. O la mirada dels carrers comercials un dia de rebaixes, amb més impactes visuals en una sola tarda dels que una persona mínimament sana podria processar en una setmana. O la mirada del noticiari, obligat a passar d'una calamitat a una altra quan encara no l'has mirada. O les mirades d'Internet tan fugaces, tan obsessives, tan rapinyaires. O tantes altres mirades frenètiques, buides de tant mirar sense aturar-se mai a ser mirades.

I és que la mirada pot arribar a veure no només quan mira, sinó -com diu la paraula- quan és mirada, quan es pot reconéixer en la mirada de l'altre. La fe és creure sense veure, però vol arribar a veure. L'objectiu de la fe és la visió, la la visió de Déu, que és la plenitud de la mirada: veure a Aquell que ens mira, veure l'Altre de la meva mirada.

Quin sentit té dir que no crec perquè "no ho veig"? És clar que no ho veus! Ni ho veuràs si no deixes que el desert de la fe purifiqui la teva mirada. I és que la nostra mirada obturada només la neteja el desert. Desconfieu dels netejadors de la mirada que no us duguin al desert: són venedors d'escuma blanca.

Joan Baptista no va mirar massa -al desert no hi ha massa per mirar-, però va veure molt en cada mirada. Molts miraven com Jesús baixava a l'aigua, però només ell va veure com l'Esperit també hi devallava. Joan va veure l'Esperit sobre Jesús i per això va poder convidar els altres a tenir la mateixa mirada: "Mireu l'anyell de Déu, el qui treu el pecat del món... Jo ho he vist i dono testimoni que aquest és el Fill de Déu".

Jesús és l'anyell innocent que purifica la mirada, que la neteja de tantes coses nocives o, en tot cas, innecessàries, i la torna a fer penetrant com una espasa, capaç d'anar al moll de l'os sense fer destrosses allà per on passa. Jesús és el Fill de Déu perquè té la seva mateixa mirada. Ens cal una veritable regeneració, un baptisme de la mirada, si és que volem veure Déu i veure'ns reflectits de nou en la seva mirada. Creieu-me, jo ho he vist, i és això el que salva.

DÉU ES MULLA

HOMILIA BAPTISME DEL SENYOR (Mt 3,13-17)

El meu germà Pere és escalador professional i guia d'alta muntanya. Va portar un grup al "Valle Encantado" amb l'objectiu d’escalar el "Dedo de Dios", la principal muntanya d’aquella vall majestuosa. Calia creuar el riu Limai, un riu que baixa amb una força insospitada a jutjar per la seva aparença tranquil·la. L’únic mitjà del que disposaven per creuar el riu era una barqueta inflable de més aviat petites dimensions.

Van anar passant a l’altra riba en grups de dos, fent un gran esforç per fer avançar la barqueta a contracorrent. Uns metres abans d'arribar a l’altra riba, la barca va tombar i dos joves se n’anaren a l’aigua. Un dels dos va aconseguir sortir pel seu propi peu, però l’altre va ser arrossegat per la corrent. Era ple hivern i l’aigua estava gelada. El jove va perdre la força i la consciència. Les aigües se l’enduien com un trofeu. Van quedar tots com petrificats: un amic estava a punt de desaparèixer i no podien fer res per salvar-lo.

De sobte, el meu germà va començar a córrer marge avall, com si hagués perdut l’enteniment. Quan va estar a un tret de pedra del nàufrag, sense pensar-s’ho, es va llençar a l'aigua, va agafar el jove per la solapa de l’anorac i va començar a tirar d’ell amb totes les forces. L’aigua estava massa freda i el jove pesava com un mort. Uns segons més i el riu se’ls enduria tots dos. Va estar a punt de deixar-lo anar, però en aquell moment un dels joves que l’havia seguit en la seva carrera es va llençar a l'aigua i entre tots dos aconseguiren treure el noi a terra ferma.

Per què va tombar la barca? Per què va ser incapaç el jove de vèncer la corrent? Per què va començar a córrer el meu germà? Per què es va llençar a l’aigua desafiant totes les lleis de la física i de la prudència? El fet és que el meu germà es va mullar per aquell jove i el va salvar de la mort. El meu germà va acceptar el risc d’una mort més que probable, per mirar de treure aquell jove de nou cap a la vida. Per què ho va fer? Aquestes coses no tenen perquè, es fan i punt, responen a una crida interior molt més profunda que totes les raons possibles.

Jesús també arrenca a córrer darrera nostre quan les aigües de la mort se’ns volen endur riu avall. Jesús sent la veu de Déu que li diu a cau d’orella "aquell que s’ofega és el meu fill, el meu estimat", i no s’ho pensa, arrenca a córrer i es llença a l'aigua per tal de rescatar-nos de la mort i estirar-nos de nou cap a la vida. Jesús ve a dir-nos que Déu es mulla per nosaltres, que no s'ho mira de la riba estant, que es llença a l'aigua i que arrisca la vida per salvar-nos. Entenem molt bé l’estranyesa de Joan Baptista: "Com és que tu véns a mi?" La veritat és que no hi estàvem acostumats a un Déu així, a un Déu que es posa a la cua dels pecadors, a un Déu que es submergeix en la nostra història, a un Déu que ha quedat xop d'humanitat, a un Déu que es deixa esquitxar per la tendresa i pel pecat.

És cert, Déu ens ha agafat per sorpresa, no ens ho esperàvem, ja ens deixàvem anar, enduts per la força i la fascinació de l'aigua. Però Déu ens ha agafat de cop per la solapa de l’anorac i ens ha tret fora d'una estrebada. No estem xops d'aigua, estem xops de l'Esperit d'un Déu que es mulla per nosaltres.

UNA ESTRELLA

HOMILIA EPIFANIA DEL SENYOR (Mt 2,1-12)

Els tres savis d'Orient van arribar a Jerusalem guiats per una estrella que els atreïa amb més força que totes les altres. Per a mi, que sóc un ignorant de les estrelles i no les estimo especialment, totes em semblen iguals. Però ells eren astrònoms i l'amor del seu ofici els feia perfectament capaços de distingir-ne una entre totes les altres. Això és el que fa l'amor: separa una estrella entre totes les altres.

Per què, en un mateix grup, un decideix aixecar-se a les sis de la matinada per anar a veure la sortida del sol, mentre l'altre prefereix no aixecar-se? És que potser l'un té més son que l'altre? Tots dos han anat a dormir a la mateixa hora. És que potser l'un no té tanta força de voluntat com l'altre? Depenent de quina fos la proposta, l'altre s'aixecaria a les quatre de la matinada si fes falta. Què és el que fa, doncs, la diferència? Doncs que un estima les sortides del sol i l'altre no les estima el suficient encara. Un ha après a distingir una estrella entre totes les altres.

Què és el que fa que un jove rebi el sagrament de la confirmació com si hi hagués un abans i un després; mentre un altre ho fa preocupat per si li fa conjunt el pentinat amb la camisa? Per què un és capaç de passar-se tota una tarda jugant amb un nen hiperactiu; mentre un altre desisteix a la segona pregunta insistent que li fa perquè no l'aguanta? Com és que un comença a pensar quinze dies abans en el regal que li farà a la parella i en la cara que posarà quan l'obri; mentre l'altre no se'n recorda que havien quedat per sopar, precisament, aquella mateixa tarda?

Serà que un és més presumit que l'altre? Serà, potser, que un és més pacient que l'altre? Serà, encara, que un és més detallista que l'altre? Tot això influeix, però no és la raó que fa la diferència, us ho asseguro. La raó que fa la diferència és l'amor. Un estima; mentre l'altre no estima el suficient encara. Un estima Déu i s'abandona al desig d'estimar-lo més cada vegada. Un estima aquell nen insuportable i el seu amor el fa suportable. Un estima la parella i la seva alegria més que tota altra cobejança. En definitiva, un estima amb aquell amor que fa distingir una estrella de totes les altres.

Ser cristià és distingir l'estrella de Jesús entre totes les altres i estar disposat a seguir-la fins als confins de la terra si fa falta. Aquesta és la diferència entre l'un i l'altre: no la paciència, la perfecció moral, la ideologia, la prestància o el detallisme... al cap i a la fi cada persona és un món i, en ell mateix, no hi ha un patró millor que un altre. El que fa la diferència és l'amor i la força que la seva estrella exerceix en nosaltres.

MIRA'T EL MELIC

HOMILIA FS-NADAL DEL SENYOR (Jn 1,1-18)

Et convido que et miris el melic.
Fixa en ell la teva vista...
Què hi veus?
Narcissisme, petites pors, algun complex?
Ara no es tracta de contemplar això... que és Nadal!
De qui et parla avui el teu melic?
De la teva mare potser?
Has pensat que és l´única part del teu cos que li va pertànyer també a ella?
De qui era, si no, el cordó umbilical abans que el tallessin?
Teu o de la teva mare?
És pel melic que et va arribar la vida i l'herència.
Gràcies al melic et pots considerar descendència d'algú.

Jesús també va tenir un melic.
El va compartir amb Maria... que havia compartit el seu abans amb Anna...
Pel melic li va arribar a Jesús l'ascendència de David, de Jacob, d'Isaac, d'Abraham...d'Adam
Tota una història i un Déu barrejat en ella.
Un Déu que ell va aprendre a anomenar Pare, com fan els infants amb el seu progenitor, com a signe d'agraïment per haver-los donat un melic.
A diferència d'Adam, que va nèixer del fang, Jesús va néixer de la carn, de la carn de Maria verge,
de les seves entranyes humanes i del seu melic.
Adam no tenia melic, l'únic entre els homes que no l'ha tingut, junt amb Eva.
Ells són pare i mare de la incomptable cadena de melics que relliga la humanitat amb el seu origen.
Tenim diferent color, diferent sexe, diferent caràcter, diferent ideologia... però tots tenim melic.
Quan dubtis del teu germà i li vulguis mal, mira el seu melic; no el teu, sinó el seu... i el tornaràs a reconèixer... i et tornaràs a reconèixer tu mateix.
Tots ens reconeixem en el melic de l'altre.

Jesús té un melic, fruit del nus que devia fer una humil pastora anònima després de tallar d'un cop sec de navalla el cordó umbilical de Jesús i de Maria, aquella freda nit d'hivern.
Els savis d'Orient van reconèixer la saviesa de Déu en aquell nen amb el melic encara tendre.
Els àngels van cantar la glòria de Déu capaç d'entrar en la història dels homes, no només a través de la paraula, sinó a través d'un melic.
Els pastors van adorar aquell que sanaria les ferides de les persones fins arribar al més íntim del seu melic.
Maria callava en veure que Déu mateix s'agenollava davant d'aquell infant que havia sortit miraculosament del seu melic.
A través del melic de Jesús ha passat Déu i ha vingut a nosaltres.
Jesús és el melic de Déu i en ell ens podem reconèixer tots, sobretot si ens hem perdut o no sabem encara què és el que estem veritablement buscant.
Acostem-nos al pessebre i contemplem el melic de l'Infant com si fos el melic del món, com si fos el melic de Déu.
Pots tornar a mirar ara el teu melic. Què hi veus?

NECESSITEM UN SENYAL

HOMILIA DG-AD-A04 (Mt 1, 18-24)

"La noia tindrà un fill i li posarà Emmanuel". Aquest és el senyal que Déu, per fi, ens ha donat. Ara bé, nosaltres l'hem de voler rebre.

Arriba un temps en què parlar de Déu i dels seus senyals comença a ser inintel·ligible per a la majoria de la gent. I potser farem com Josep i voldrem desfer en secret el contracte: "prou d’ensurts i de senyals extrafolàries". O potser, com Acaz, no gosarem demanar cap senyal, amb l'excusa de que "no vull temptar el Senyor", quan, de fet, el que no vull és que el Senyor m'incomodi amb els seus senyals.

I começarem a repetir el de sempre, sense esma ni convicció, cada cop més aigualit, conservant només el que el nostre món pot entendre sense esforç, com a cosa natural. En comptes de parlar de Déu, parlarem només de pau, de solidaritat, d'ecologia, ah, i de lo malament que està l'Església. I Déu se'ns anirà fent, primer de tot, evident, després, intranscendent i, finalment, prescindible.

Venen temps d'exili i necessitarem més que mai un senyal prodigiós de la part de Déu. Més que mai quedarà palesa la nostra feblesa i la necessitat del seu sosteniment. Més que mai, serà cert el missatge que Déu li va donar a Acaz abans de donar-li el senyal: "D'aquí a seixanta-cinc anys, Efraïm no existirà com a poble", i afegeix el profeta: "Si no us deixeu sostenir, no tindreu fe".

Aquest Advent em prenc molt seriosament aquest advertiment, però sense cap angoixa. Estic absolutament convençut que, en aquest exili, quedarà una resta fidel. Una resta que, com Josep, escoltarà en somnis la veu de l'àngel i acollirà Maria gràvida del Messies. Una resta que, com Acaz, malgrat les reticències inicials, acabarà acollint el senyal de l'Emmanuel i el propagarà, de nou, als quatre vents.