divendres, 29 de febrer del 2008

HOMILIA DG-QR-A04
ELS CECS HI VEUEN (Jn 9,1-41)

Hi ha coses a la vida que són inapel·lables: "Només sé una cosa: jo, que era cec, ara hi veig". Quan et cures, et cures, i ja et poden venir amb romanços i amb explicacions simbòliques. Les coses s'han d'explicar, els miracles s'han d'entendre, les curacions s'han de situar en el seu context, tant com vulgueu, però una cosa està clara: Jesús curava. I no només simbòlicament, metafòricament, literàriament, psicològicament. Curava realment i totalment, no només el cos, no només l’ànima, curava la persona sencera, el cos i l’ànima junts, perquè en el seu món aquesta dramàtica separació encara no s’havia produït.

Els esmenadors de planes de la història i del sentit, rondinen: "fora de la ciència no hi ha salvació: només les pastilles i els hospitals, poden curar". Però hi ha planes que, per molt que t’encaparris, no es deixen esmenar: "això és el que em desconcerta: vosaltres no sabeu d’on és, però a mi, m’ha obert els ulls". S’acosten temps, més ben dit, ja han començat, de conversions a Jesús i a l’evangeli, ja veurem si a l’església també. Gent que no hi veia, cecs de naixement o d’accident, que recuperen la visió i demanen el baptisme o el reviuen com si fos nou.

"Volem bisbes cristians igual que volem que hi hagi capellans, estudiants, pagesos, obrers, administratius, funcionàries, periodistes, professionals… que també ho siguin". La intenció és bona, però hem d’anar en compte de no erigir-nos en els únics dispensadors oficials de les úniques etiquetes homologades del ser cristià, ja que cauríem nosaltres en el mateix parany que volem evitar. La bona notícia no és que els vidents, en realitat, no hi veuen, això en tot cas és un drama i una constatació lamentable. La bona notícia és que els invidents hi veuen.

Jo veig gent que abans no hi veia, encegats pel dolor, per la frustració, per la pèrdua del sentit i de l’horitzó, pel bloqueig interior, pel cinisme ideològic, pels prejudicis... i que ara hi veuen. No parlo dels "born again", dels fanàtics de la visió, dels telepredicadors i dels il·luminats empallegosos. No em refereixo a aquells que esgrimeixen la seva suposada conversió com una venjança, com un passar comptes contra la societat, la història i els altres. No em refereixo a la conversió visceral de l’antic fumador que ara veu els altres fumadors com ànimes captives o com a mig criminals.

Em refereixo a aquells que descobreixen que l’evangeli és molt més que un banc de cites edificants per edulcorar una ètica de valors políticament correctes. I que, de cop, descobreixen que aquelles paraules que creiem saber de memòria, diuen coses noves i diferents si se les deixa parlar i si s’està disposat a escoltar. Em refereixo a aquells que descobreixen que la Bíblia és altra cosa que la caricatura d’un Déu colèric i capritxós. I no li donen la culpa d’aquest dèficit i d’aquest retard als altres, als capellans, als pares, a la societat d’abans ni a la d’ara.

Em refereixo a aquells que s’adonen que la societat del benestar només pot oferir benestar. I que l’increment de benestar no satisfà la necessitat de sentit, ans la fa més palesa i més urgent. Em refereixo a aquells i aquelles que després d’una experiència traumàtica o després d’una consolació inefable, després de tocar fons o després de tocar el cel, se’ls han obert els ulls i han vist Déu en el rostre d’un que els ha estimat, que els ha perdonat, que els ha acollit i que els ha curat d'una ceguesa amb la qual s'havien arribat a identificar.

Això és convertir-se: tu, que eres cec, ara hi veus. I quan et trobes cara a cara amb Jesús, a qui abans no coneixies, li dius: “Senyor, m’han exclòs de la sinagoga, del claustre, del partit, de la radio... per culpa d’aquest miracle. No sé qui ets i no sé en què crec, però si Déu és això i tu ets el seu missatger, jo hi crec, Senyor”.

I resulta que, a partir d’ara, tot és el mateix, però ja res no és igual.

1 comentari:

Èdgar Planas i Cantí ha dit...

Benvolgut Marc, intuïtivament comparteixo absolutament la teva afirmació del primer paràgraf: deixa't de romanços, Jesús curava. Però alhora penso que avui és l'explicació simbòlica la que ens pot ajudar millor a obrir els ulls. Com han fet els joves que s'han adderit al manifest "Volem bisbes cristians", expressió d'un sentiment de malestar generalitzat entre bona part de laics cristians (com jo mateix, encara que ja no sigui "jove"). Potser no és la manera més encertada de fer-ho ni de dir-ho, però penso que, si més no, és un molt bon intent de manifestar una profunda discrepància des del també profund respecte per la pluralitat de l'Església, dues "profunditats" entrellaçades. Conversions a Jesús i a l'Evangeli? I tant! És/són el nostre gran tresor. Conversions a l'Església? Uf, ho veig més aviat al revés, som els de l'Església els que ens hauríem/hem de convertir. No? I sumar, i obrir portes i finestres, i compartir els nostres grans tresors... Una abraçada.