divendres, 28 d’agost del 2009

PASSAR-NOS DE BONS

HOMILIA DG-TO-B22 (Mc 7,1-8.14-15.21-23)

La tradició cristiana ha carregat molt les tintes contra els pobres fariseus, convertint-los en el paradigma social de la hipocresia. Una tradició posterior va fer el mateix amb els jesuïtes (fins a tal punt que la primera accepció de la paraula “jesuïta” en molts diccionaris era precisament la d’“hipòcrita”). Comprendreu la meva simpatia pels fariseus...

En descàrrec dels fariseus, val a dir que el mateix Jesús probablement ho era, i tenia no pocs amics que certament ho eren. Els fariseus eren una bona gent integral, amb un desig molt noble de reformar la religió jueva, de fer-la més autèntica, més fidel a l’aliança i menys servil del poder romà. Les intencions dels fariseus eren santes i bones, i el mateix Jesús hi combregava en molts dels seus postulats.

El que critica Jesús dels fariseus no és, doncs, que siguin dolents, sinó que es passin de bons. Això és la hipocresia: passar-se de bo. Vull ser tan bo que acabo per convertir la meva bondat en un absolut, enfrontat, és clar, a la maldat dels altres. Això és el que Jesús critica i no pot sofrir: que la gent es passi de bona, de fidel, de complidora, de santa.

L’hipòcrita d’abans girava lleugerament el coll, posava els ulls en blanc i sospirava lànguidament. El fariseu d’ara es posa uns texans estripats, adopta un nen senegalès i ven l’exclusiva al millor postor. Oi que m’enteneu?

El problema no són, doncs, els fariseus, sinó la hipocresia, sigui del color que sigui i vingui d’on vingui. El problema és aquesta tendència, tan arrelada, a passar-nos de “bons” que tenim tots plegats, vull dir, passar-nos de tolerants, passar-nos d’open-minded, passar-nos de solidaris, passar-nos de cosmopolites, passar-nos d’alternatius... i començar a veure tots els altres com massa tancats, massa poc originals i massa de la massa.

Els cristians potser no hem de ser ni els més bons ni els més purs dels homes, en canvi sí que hauríem de ser els més agraïts. Agraïts per haver escoltat aquesta Paraula de vida que té el “poder de salvar-nos” de les nostres hipocresies i de passar-nos de bons.

divendres, 21 d’agost del 2009

INCERTA GLÒRIA

HOMILIA DG-TO-B21 (Jn 6,60-69)

Treuen els déus a subhasta, per quin d'ells estàs disposat a apostar? Per quin d'ells estàs disposat a invertir el millor del teu temps? Per quin d'ells et gastes els quartos?

Escolta el que et proposa Josué: "escolliu avui quins déus voleu adorar". Has de decidir-te, no pots viure en la il·lusió de no escollir mai. No t'enganyis, si us plau, fes el favor de tornar de Neverland.

Jesús no volia adeptes, i fa tot el possible per espantar-los. Els adeptes busquen falsos déus que els garanteixin la pau interior, l'estabilitat emocional, la seguretat econòmica, la salut, l'harmonia familiar, l'eterna joventut... Però els falsos déus en els què creuen no poden garantir cap d'aquestes coses; per això n'hi ha moltíssims que s'enfaden amb déu quan alguna cosa d'aquestes falla.

Si busques en el Déu de Jesucrist alguna d'aquestes garanties ja et puc ben assegurar que no la trobaràs, més tard o més d'hora la cosa fallarà i, aleshores, què és el que quedarà de la teva fe? Només els ossos, sense un bri de carn, fe desencarnada, interessada, buida: un déu més entre tants altres ídols que tranquil·litzen la consciència, però no salven.

Molts no entenien el llenguatge de Jesús, perquè els semblava molt difícil. Altres se n'escandalitzaven perquè el que deia els semblava massa fort. Altres, finalment, l'abandonaven, cansats d'esperar garanties messiàniques i no rebre més que la més crua i modesta veritat.

Quan el que està en joc és la veritat, només ens podem fiar de paraules com les que deia Churchill als soldats de l’exèrcit britànic: "no us puc prometre més que sang, suor i llàgrimes"; però quin sabor més dolç té aleshores la victòria quan no t’enganyes ni et deixes enganyar!

Passa quelcom semblant amb el Camí de Santiago: el camí és llarg, les etapes dures, les ampolles doloroses, les forces massa minses... però tot això queda enrere quan arribes a l’Obradoiro: quin premi, quina alegria més intensa, quin sabor més pur el de la victòria quan l'has pagada tan cara.

I si no et convenç, no passa res, es pot viure sense el Déu de Jesús, molts ho fan i no els va tan malament. Hi ha déus molt atractius i que et surten força bé de preu, i pots passar la vida amb ells passablement enganyat.

Has d'escollir: la "incerta glòria" que et promet Jesús al seu costat, o la certa sensació de benestar que t'ofereixen tots els altres déus que tens a l'abast.