dissabte, 27 de gener del 2007

HOMILIA DG-TO-C04
ESCOMBRAT PELS DE CASA
(Lc 4, 21-30)




Escombrar cap a casa

Això és el que fa tothom amb un mínim de poder i de seny: escombrar cap a casa. L’àrbitre intenta afavorir l’equip de casa. El polític es troba imparcialment inclinat a afavorir els seus. El directiu fa el forat que calgui per col·locar-ne un de casa. El funcionari municipal deixa caure les molles del pastís urbanístic en el calaix blindat que té a Suïssa, tot molt casolà. S’ha d’omplir el graner per quan vinguin magres.

Nosaltres, bona gent del carrer, també escombrem cap a casa, encara ens creurem que no!
Com ens molesten aquests “fills del Josep” que ens volen donar lliçons! Com ens emprenya que algú ens prengui el protagonisme! Com ens treu de polleguera que posin en qüestió la nostra justícia! Com ens toquen la moral aquests “profetes” que posen en evidència la nostra mediocritat! No volem el profeta “Elies”, però com ens mosqueja que se’n vagi amb els veïns! Avorrim el profeta “Eliseu”, però com ens descol·loca no ser el melic del món i que “Naaman” ens ho recordi de forma tan insolent!

No sé si m’explico... Tot i que les paràboles no s’han d’explicar, per mi que no quedi.

· Els “fills de Josep” són aquella gent propera que viu amb més autenticitat que nosaltres les seves opcions vitals, siguin quines siguin (sempre que no en facin bandera i ens la refreguin pels nassos, quedi clar). Tenim no pocs ben a la vora, creieu-me, només hem d’estar disposats a veure’ls.
· Els profetes veritablement “emprenyadors” no són aquells que se la passen assenyalant sempre la taca, l’arruga, el forat, sinó aquells que ens fan veure que hi ha una taca perquè ja l’estan netejant, que ens mostren l’arruga perquè ja estan amb la planxa a la mà, que ens descobreixen el forat perquè ja tenen el fil posat a l’agulla. Ens fa ràbia perquè ho han fet abans que ens n’haguem adonat i perquè no ho han anunciat a so de bombo i platerets, com fem nosaltres.
· Finalment, “Elies” és la discriminació positiva en favor d’aquells que estan pitjor que nosaltres i “Eliseu”, el seu deixeble, rebla el clau de la nostra indignació mostrant-nos que, a més de necessitar-ho més, saben agrair-ho infinitament més que nosaltres. El que faltava.

¿Ara sí? Doncs passem a la segona part.



Escombrat pels de casa

Jesús no escombra cap a casa i això no agrada als de casa, evidentment. Mireu quins són els seus precedents: Jesús és el “fill de Josep”, profeta de Cafar-Naüm, rebut com un profeta “emprenyador” pels de casa seva, perquè s’encaparra a presentar les credencials equivocades d’Elies i Eliseu, les que parlen en favor de la viuda de Sarepta i de Naaman, el siri. Certament, Jesús ha comprat tots els números.

Si no escombres cap a casa, tens tots els números per a ser escombrat pels de casa. Aquest esperit clànic, dels de casa, tan “cosa nostra”, per dir-ho així, no és una exclusiva de la Itàlia profunda, sinó que ens pertany a tots, ni que sigui sota formes aparentment més civilitzades. Fora de casa, la jungla.

Per a més “inri”, Jesús ha fet miracles a Cafar-Naüm, la competència. “Kaphar” vol dir redimir, aixecar una pena, perdonar, té la mateixa arrel que el “yom kippur”, el dia de l’expiació, celebrat pels jueus amb gran solemnitat. “Naüm” significa conversió, penediment, voluntat de corregir-se... i en la seva vessant intensiva, significa compassió, que el penediment sincer ha estat acollit amb tendresa i amor entranyable. És a dir, només des del reconeixement sincer de la nostra petitesa és possible escoltar la veu profètica i acollir-la com a veu de Déu dirigida a la nostra vida. És per això que fora de “Cafar-Naüm” els miracles no són possibles.

Ens ho recorda també la figura de Naaman, el siri. El nom de “Naaman”, fa referència a allò que és bo i just. Podem interpretar aquí que la bondat i la justícia no són propietat de ningú i que quan algú se’n vol emparar en exclusiva, deixen de ser-ho. Les coses són bones i justes, no perquè les faci jo, sinó perquè s’ajusten a la bondat i la justícia què, segons la nostra fe, només Déu encarna i posseeix en plenitud.

Estem davant una novetat colpidora que, tant els profetes Elies i Eliseu, com el mateix Jesús ens recorden: escombrar cap a casa pot ser recomanable, convenient, realista i, fins i tot, raonable; ara bé, això no vol dir que sigui sempre bo i just, i, no només això, sinó que sovint acaba sent profundament pervers i injust.

Ja ho veieu: per boca dels profetes, Déu contradiu amb contundència allò que els homes afirmen rotundament. Ja tenim l’enrenou organitzat: ¿Qui tindrà més força? ¿Déu o els homes? ¿Els profetes o l’establishment? Si atenem als fets, els homes sempre tenen més força, la realitat parla en contra de Déu i dels profetes. Aquests sempre han acabat estimbats al fons del penya-segat. Jesús va acabar estimbat al cim d’una creu, la sima abissal de tots els penya-segats del món.

Tanmateix, avui l’evangeli contradiu amb contundència allò que els fets afirmen rotundament: els de casa volien estimbar-lo, “però ell se n’anà passant entremig d’ells”. Déu passa entremig nostre quan volem estimbar-lo, quan volem aviar-lo, perquè ens contradiu i posa entredit la nostra bondat i la nostra justícia. I sort en tenim que sigui així!

És la nostra darrera oportunitat: ¿ens tanquem amb els "nostres" o passem entremig del l’avalot i el seguim, ni que sigui a risc de ser, com ell, escombrats pels de casa?

dissabte, 20 de gener del 2007

HOMILIA DG-TO-C03
PROMESES QUE SÍ ES COMPLEIXEN

(Lc 1,1-4; 4,14-21)


Promeses que no es compleixen

Algú va dir que les promeses estan per a no complir-les. Malgrat l’elevat concepte que tinc dels polítics, jo diria que l’autor d’aquesta frase era del gremi. Podem recordar el cèlebre “puedo prometer y prometo”, que feia servir a tort i a dret el primer president de la transició espanyola: sabia molt bé que una cosa és prometre i una altra, ben diferent, complir. Es diu que l’infern és ple de bones intencions; nosaltres podríem dir que és ple de promeses... no realitzades. Jesús mateix coneix bé el vici de jurar i perjurar i per això ens commina a dir “sí” quan és que sí i “no” quan és que no. Les promeses han de ser, com les paraules, “justes i necessàries”.

S’ha de reconèixer, doncs, que les promeses normalment no es compleixen, o es compleixen només a mitges, o es trenquen de seguida... Normalment, la realitat es queda molt per sota de les nostres expectatives. Això pot voler dir dues coses: la primera és que potser tenim unes expectatives massa elevades i que hem de tocar més de peus a terra, ser més possibilistes. La segona és que hem de ser més perseverants i menys conformistes amb el que la realitat “dóna de sí”, fins aconseguir que doni el que nosaltres esperem d’ella. Són dues posicions complementàries. Cal saviesa per bascular del possibilisme a l’inconformisme, sense caure presoner d’un dels dos plats de la balança. Els presoners del possibilisme no canvien res; els presoners de l’inconformisme ho canvien tot perquè res no canviï.

“Després de llegir, plegà el volum... i s’assegué”

La veritat parla per ella sola, no necessita de cap autoritat suplementària, per això la veritat es pot dir assegut, no cal posar-se dempeus, no cal fer-se valdre amb gestos ampul·losos, la veritat es fa valdre per ella mateixa. Per això gent com Hugo Chávez no parlen mai asseguts i amb els braços sobre les cames, parlo de gent que necessita posar-se de puntetes, inflar el pit, aixecar el dit índex i cridar afectadament des de la trona durant quatre (!) hores. Són les promeses eternes que serveixen per a tapar els forats de la pròpia incompetència o per a dissimular els veritables interessos: repartirem els beneficis del petroli, fitxarem “Menganinho”, envairem “Sadamistan”, apujarem les pensions... focs d’artifici per a guanyar vots i amansir les feres.

Us proposo un exercici per a adonar-nos de que el vici de prometre i no complir no és exclusiu dels polítics: ¿Quina és l’última promesa que no has complert? No cal anar massa lluny, acabem de deixar enrere les vacances de Nadal i aquest és un temps propici per a les promeses i els bons propòsits: aprimar-me, deixar de fumar, no perdre tan ràpid la paciència, visitar més sovint els pares, donar un 5 % dels meus ingressos...

Promeses que sí es compleixen

Jesús és un home de tan poques promeses com paraules, jo diria que és un home d’una sola promesa: “el Regne de Déu és a prop vostre”. Una cosa que va prometre, la va complir. Jesús és el Regne de Déu realitzat. En Jesús, efectivament, Déu “regna”: ell és la manera que té Déu de regnar humanament. I ¿quina és la manera que té Déu de regnar humanament? “Portant la bona nova als pobres, proclamant als captius la llibertat i als cecs el retorn de la llum, posant en llibertat els oprimits i proclamant l’any de gràcia del Senyor”. Jesús no necessita cap més aval, no necessita impostar la veu, no necessita mostrar a la càmera el seu costat bo i la seva clenxa perfecta, no necessita el millor assessor d’imatge ni un guionista del Buenafuente.

“Això que avui sentiu contar de mi és el compliment d’aquestes promeses”. I ho diu assegut, com qui no vol la cosa. Jesús presenta, no un programa, sinó una credencial. Jesús no posa per davant la promesa, sinó el compliment; no les paraules, sinó els fets. Jesús no fa el que promet: ell promet el que fa. Per això la gent el creu. Com aquell vell ancià que no entenia res del que el Pare Arrupe explicava en les seves catequesis, però que quan el van preguntar, va respondre: “no entenc les seves paraules, però entenc la seva mirada; no entenc els seus raonaments, però entenc el seu convenciment; decididament, jo estic disposat a creure, no el que vostè diu, sinó el que vostè creu”.

La promesa estranyament humana de Déu

Ara podríem caure en allò tan típic de “Jesús, sí, perquè era Jesús, però nosaltres som nosaltres...”. El que fem, amb aquesta actitud, és situar Jesús en una altra esfera per tal d’autojustificar-nos i no tenim prou present allò que tan sàviament deia un teòleg alemany: “Jesús és diví, no perquè sigui més que humà o sobrehumà, sinó perquè és estranyament humà”. És aquesta estranya humanitat de Jesús la que ens incumbeix a nosaltres que tendim més aviat a ser estranyament inhumans. Jesús és l’acompliment de la promesa estranyament humana de Déu. Déu ens va prometre que la humanitat podia arribar a ser estranyament humana, segons el seu desig, i Jesús ho va complir.

Vivim en la incertesa que ens deixen tantes promeses que no es compleixen, tants anhels que no troben resposta, tantes necessitats que no són mai del tot satisfetes... Tanmateix, ens esperona el saber que hi ha una promesa que sí que s’ha complert. Jesús és la promesa complerta de Déu i, com dirien els filòsofs, la possibilitat transcendental d’acompliment de totes les altres promeses. Tenim dret a esperar que les promeses “justes i necessàries” es compleixin, perquè Déu ha complert la seva més important promesa i s’ha ficat ell mateix com aval.

És aquesta certesa la que anima tanta gent a construir una humanitat basada, no en falses promeses, sinó en fràgils conquestes: una humanitat alliberada i alliberadora; una humanitat que té cura de les seves parts més febles amb les seves parts més fortes; una humanitat que retorna la llum als cecs, però també als enlluernats; una humanitat en estat de gràcia, que viu de pura gràcia i que sap donar les gràcies.

Cal tenir els ulls fits en Jesús per a creure que una humanitat com aquesta és d’aquelles promeses que sí que es compleixen.

dimecres, 17 de gener del 2007

GÈNESI D'UNA HOMILIA
  • Preparar una homilia és com una gestació, deixeu-me que us en faci cinc cèntims:
  1. Tot comença el dimecres a dos quarts de nou del vespre, quan fem "L'Ambó" a la Parròquia, amb un grup de gent molt motivada i molt diversa. Què és "L'Ambó"? Molt breument, dediquem una hora a la setmana a llegir l'evangeli del diumenge i el comentem entre tots. És una estona impagable, l'evangeli parla quan el deixem parlar i per això cal dedicar un temps a escoltar-lo més enllà dels tòpics i dels prejudicis. El cert és que d'aquesta estona en trec les idees i la motivació de fons de l'homilia.
  2. El divendres al matí tinc una estona més llarga per poder escoltar de nou l'evangeli en el silenci de la pregària, sense presses, sense precipitar-me a fer-li dir el que jo vull escoltar, sinó el que Déu em vol dir a través del text.
  3. A estones surt una paraula, una idea, una frase que ressona més que les altres... aquest serà el fil conductor amb el què aniré teixint la homilia.
  4. Un cop escrita, la repasso, me la dic en veu alta, per veure com em sona, per veure si me la crec de debó o si estic caient en les frases fetes i els tòpics de sempre. La depuro de tot allò que està de més.
  5. A l'església, abans de llegir l'evangeli, faig una inclinació davant Jesús crucificat i li dic en secret: "que no siguin les meves paraules, sinó les teves."
  6. Després de proclamar l'evangeli, mirant la gent que tinc al davant, molts d'ells coneguts, altres que venen per primera vegada, cadascú amb la seva ideologia, les seves preocupacions, les seves expectatives... aleshores miro de parlar, sense llegir, d'allò que me'n recordo, però, sobretot, d'allò que em crec.

dissabte, 13 de gener del 2007

HOMILIA DG-TO-C02
PORTADORS DE VI (Jn 2,1-11)

"No tenen vi"
L’aigua és imprescindible per a viure, però el vi és fonamental per a riure. Sense aigua no hi ha vida, però sense vi no hi ha festa, i una vida que no es celebra, és supervivència, però no és vida. La humanitat té una gran capacitat d’engendrar raons per a celebrar la vida, però pot arribar, i arriba, un moment en que aquestes raons s’acaben.

Una humanitat sense esma que s’aferra a les últimes gotes de vi que li queden. La humanitat pot oferir coses boníssimes, enlluernadores: el progrés tècnic, científic, artístic... és aclaparador. Coses que alimenten i eixamplen l’ànima humana. Tanmateix, a la humanitat se li acaba el vi bo i, aleshores, només li queda l’aigua.

Davant d’això, tenim dues alternatives: acomiadar els convidats, reconèixer la nostra indigència i posar punt i final a la festa... o bé, fiar-nos d’aquella que ens diu: “feu tot el que ell us digui”. Ell pot convertir en vi l’aigua d’una humanitat que ha gastat ja tots els seus recursos, els millors i els pitjors; però que vol fer festa més enllà dels límits del vi que ella mateixa és capaç de fabricar-se.

"Porteu-ne al cap de servei"
Ell ens diu que omplim les piques a vessar d’aigua, però ¿què té a veure això amb el vi? Déu ens demana que posem tot el que podem de la nostra part, res més i res menys. Nosaltres ens fiem i fem allò que ell ens diu. Aleshores, portem l’aigua de les piques al cap de servei. Som ben conscients de que allò no era més que aigua... però, el que tasta ell, és vi.

¿Quantes vegades no ens ha passat que un gest insignificant per a nosaltres, una paraula casual, una actitud a la què no hem parat esment... és rebuda per algú com una revelació, com una bona nova? Els altres capten una serenitat profunda, una joia pregona, una plenitud colpidora, una esperança lluminosa... ells no saben d’on ve, però nosaltres sí. Nosaltres sabem que és Jesús el qui ha passat per l’aigua i l’ha transformada.

El vi no l’hem fabricat nosaltres, això està ben clar: la denominació d’origen d’aquest vi no ens pertany. Nosaltres no som més que els portadors del vi, portem el vi al cap de servei perquè no hi falti i els convidats el puguin beure. Nosaltres portem el vi millor a una humanitat que no té vi, i ho fem en nom del nuvi.

“Tu has guardat fins ara el vi millor”
Les noces de Canà representen el pas de la primera a la segona aliança, el pas del vi bo al vi millor. La mare de Jesús, situada a la frontissa d’aquest pas, fa de testimoni i de propiciadora. Ella verifica que els fills de la llei “no tenen vi” i, com que sense vi no hi ha noces, intercedeix per a propiciar l’hora del seu Fill.

Jesús respon bruscament a la seva mare, literalment li diu: “¿què és el que hi ha entre tu i jo, dona?” ¿Què és el que hi ha entre la primera aliança i la segona? Jesús respon amb els fets: el que hi ha entre la primera aliança i la segona és el mateix que hi ha entre l’aigua i el vi, entre la llei i l’esperit, entre Moisès i Jesucrist. Moisès va fer brollar aigua de la roca per a guarir la set del poble; Jesús transforma l’aigua de Moisès (les sis piques de la purificació!) en el vi de l’Esperit, el vi millor que el nuvi s’ha reservat per al final.

Agombolats per una lleugera embriaguesa, amb la butxaca escurada, apurant el vi de l’última ronda... de cop, s’aixeca el nuvi i li diu al cap de servei: “una ronda més... i aquesta la pago jo”. Jesucrist, mort i ressuscitat, és el vi millor que Déu ha guardat per a la ronda final. La seva vida lliurada per amor és aigua convertida en vi... i nosaltres l’hem de portar.

dimecres, 10 de gener del 2007


LOS EXTREMOS SE TOCAN
El presidente de Irán i un representante de la comunidad judía ultra-ortodoxa Naturei Kartá, que reniega del Estado israelí y del movimiento nacional sionista, en un simposio internacional sobre el holocausto nazi.


¿Qué tienen en común estos dos hombres? El odio.
Los dos odian, a cuál con más ferocidad, el Estado de Israel. Los motivos son muy diferentes, radicalmente opuestos, pero el odio es el mismo.

No hay que menospreciar la capacidad de generar sinergias que tiene el odio. Puede fundir en un abrazo a personas que, si desapareciera el odio compartido, se arrancarían las tripas a mordiscos. El odio puede ser el origen de una profunda amistad.

¿No podríamos compartir más asiduamente nuestros odios? ¿Establecer una agencia de relaciones por Internet basadas en el odio compartido?
Yo propongo un odio a ver quién se apunta: odio que los extremos se toquen, ni que sea por el odio.


FOTO-COMENTARI PUBLICAT A www.pastoralsj.org // PARA PENSAR

divendres, 5 de gener del 2007

HOMILIA DG-ND-CBAPTISMEDELSENYOR
ESPECTADORS O EXPECTADORS (Lc 3,15-16.21-22)

“En aquell temps, la gent vivia en l’expectació, sospitava si Joan no fóra potser el Messies”
Quan estàs expectant, sospites: ¿no serà això? ¿no serà allò? ¿no serà aquest? ¿no serà aquell? Et fas preguntes, estàs inquiet perquè intueixes coses. Les persones i els esdeveniments desperten interès, t’aixequen de la cadira, et posen en camí. Investigues, busques dades, indicis, proves que et portin a algun lloc, a alguna conclusió, a una troballa. El qui està expectant, espera i busca allò que espera, desitja i anticipa allò que desitja. L’investigador està a l’expectativa d’un nou descobriment: el tub d’assaig és el signe de la seva expectació i la seva recerca. L’artista està a l’expectativa d’una nova escultura: només ell veu ja en el bloc de pedra la figura que hi sorgirà. Els pares estan a l’expectativa d’una nova criatura: toquen el ventre gràvid de la dona i veuen coses que ningú més no hi veu. El mestre està a l'expectativa d'una persona germinal: només ell és capaç de veure en aquella col·lecció de gremlins que té al davant futurs arquitectes, poetes, llauners, futbolistes, missioners...

L’espectador fa altrament. S’estarrufa a la butaca i espera que li llencin la teca, sigui la que sigui, després ja farem la crítica. Hi ha un moment per a cada cosa, un moment per viure en l’expectació i un altre per a fer d’espectador, un moment més actiu i un altre de més passiu, tots dos tenen el seu sentit i el seu valor. A no ser que un s’acabi menjant l’altre. Ningú no s’amaga que estem a la societat de l’espectacle, i la meva sospita és si l’espectacle no s’ha cruspit del tot l’expectació. Volem el producte acabat, ben embolicat i servit en safata, o en pantalla, que pel cas és el mateix. Ens agrada desembolicar regals, la sorpresa instantània, que no duri massa l’expectació, "oh!", i a una altra cosa, a una altra sorpresa, a un altre regal. Anem d’exclamació en exclamació, una expectació de focs d’artifici, tot preparat, tot programat: ara toca un “oh”, ara toca un “ah”, ara toca un “aix”... i la gent fem el xiscle que toca quan toca, com ha de ser.

“Un dia que tot el poble es feia batejar, Jesús també fou batejat”
¡Amb quina simplicitat ens expliquen els evangelis els més sublims misteris del cristianisme! Joan oferia un baptisme per a la conversió i per al perdó dels pecats; però, ¿quina conversió i quin perdó dels pecats necessita Jesús?


§ Nosaltres ens fem batejar per mostrar que volem girar la nostra vida vers Déu; Jesús es fa batejar per mostrar de quina manera Déu gira la seva vida vers nosaltres.
§ Nosaltres rebem el baptisme com a signe de penediment pels nostres pecats; Jesús rep el baptisme per mostrar fins a on està disposat a arribar Déu per tal de perdonar-nos els pecats.

Jesús mostra que Déu no és un espectador del drama humà, sinó que s’ha volgut fer actor, que ha volgut participar de la nostra mateixa expectació. Jesús espera amb nosaltres el perdó i la salvació de la part de Déu, lluita amb nosaltres, prepara amb nosaltres, anticipa amb nosaltres... Déu es complau en l'expectació del seu Fill, l'Estimat, perquè és la seva mateixa expectació: que el pecador es converteixi i visqui; que la humanitat passi d'emmirallar-se en les aigües del món a submergir-se en elles, que passi de la figura de Narcís a la de Jesucrist.

§ ¿Per què l’Isidre, fill d’una família benestant i jesuïta, va entrar a treballar com a obrer en una fàbrica i ha volgut compartir fins les darreres conseqüències una opció com aquesta?
§ ¿Per què el Rafa, tot i tenir la doble nacionalitat espanyola i salvadorenca, utilitza el passaport salvadorenc per entrar a Espanya, el seu país natal, assumint els tràmits vergonyants que ha de passar cada vegada?
§ ¿Per què els “fills de Don Quixot” passen la nit al ras amb els SDF (Sense Domicili Fix, àlies “Sense Sostre”) de París?
§ ¿Per què la família Romeu, propietària d’una de les distribuïdores de fruita més importants de la comarca, viuen envoltats dels treballadors immigrants de la seva empresa, en comptes de viure envoltats de murs, alarmes i gossos?


Són tants “perquès” que em parlen d’una vida viscuda com a “expectadors” i no com a “espectadors”; però sobretot que em parlen d’un Déu que em mira, no com un espectador que espera que faci una gracieta per aplaudir o bé que fiqui la pota per xiular; sinó d’un Déu que em mira amb expectació, a veure cap a on giraré la meva vida; a veure fins a quin punt estic disposat a deixar-me perdonar els pecats; a veure, en definitiva, quina és l'expectació que em posa dempeus i em movilitza.